Milà i el Renaixement: dels Visconti als Sforza

Milà era la ciutat més gran de la Itàlia del segle XV; controlava les rutes comercials que creuaven els Alps cap a França i nord d’Europa. Havia estat un important centre administratiu de l’Imperi romà: Constantí hi va signar l’Edicte de Milà el 313 (amb el qual el cristianisme esdevenia la religió oficial de l’imperi). El bisbe sant Ambròs (374-397) va aconseguir que Milà fos un centre influent a l’època paleocristiana. Milà i Pavia esdevingueren el cor del regne llombard del Sacre Imperi. La catedral de Milà (iniciada cap el 350) era tan antiga i gran com la basílica de sant Pere (aixecada per Constantí a Roma). L’església de sant Ambròs havia estat reedificada a partir del segle IX per oferir un marc adient al cerimonial imperial (l’església de sant Llorenç fou la capella palatina de la cort imperial).

Esdevingué independent de l’Imperi arran la Pau de Constança[1] (1138). Però aquesta autonomia va provocar un conflicte entre la vella noblesa imperial i una nova i poderosa classe mercantil[2]. Les guerres civils foren guanyades per la noblesa, que, sota el lideratge de l’arquebisbe Ottone Visconti varen imposar un govern aristocràtic a Milà el 1277. L’elecció de Matteo Visconti com a Capitano el 1287 va marcar l’inici del seu govern dinàstic. Va estendre els seus dominis i autoritat i, a finals del segle XIV, havia establert lligams de parentiu amb les cases regnants del nord d’Europa (Galeazzo II (1355-1378) va casar una filla seva amb el fill d’Eduard II d’Anglaterra, i un fill amb la filla de Joan II de França, i una neta amb el fill de Carles V de França –aquesta  fou la base de les pretensions franceses sobre Milà el 1499).

castell_Visconti

Castell Visconti, edificat per Matteo Visconti (1250-1322) a Pavia el 1290 i presidit per les imponents torres, amb muralles amb merlets i envoltat per un fossat amb un pont llevadís fortificat. Era una de les formes més impressionants d’exhibir el poder cortesà a Itàlia. Les seves habitacions estaven decorades amb escenes de caça, justes i altres entreteniments cortesans. Proporciona pel seu aspecte, decoració i mobiliari una prova evident dels seus vincles polítics i culturals amb les corts del nord d’Europa.

castell_Visconti2

Giangaleazzo Visconti, de1385 a 1402, va dur a terme un seguit de campanyes militars per estendre la seva autoritat pel nord d’Itàlia (conquerí Verona i Vicenza el 1387, i Pàdua, Bassano i Belluno el 1388) i cap el sud (el 1402 controlava Perugia, Assís, Pisa i Siena), i va morir mentre assetjava Florència. Els humanistes florentins condemnaven aquestes ambicions imperialistes; però els humanistes milanesos exaltaven el propòsit d’establir una monarquia italiana[3]. L’emperador Wenceslau li va concedir el títol de duc de Milà el 1395. Va organitzar una administració centralitzada i va crear un consell privat similar al dels governs monàrquics de França i Anglaterra[4]. La seva cort estava feta a imatge de les del nord d’Europa i a l’igual que elles, la seva cultura cavalleresca estava explícitament associada amb l’ethos militar del règim aristocràtic i no amb els valors mercantils promoguts a Florència o a Venècia. Va finançar un seguit de projectes per tal de palesar el seu poder (catedrals de Como i Monza, el monestir cartoixà La Certosa a Pavia, la finalització del castell de Pavia, la catedral de Milà…).

giangaleazzo_ViscontiGiangaleazzo Visconti (1351-1402) Certosa

Façana de la Certosa, Pavia. Iniciat el 1396                           Conjunt del monestir

Monza_Como

Catedral de Monza                                                Catedral de Como

domini_Visconti

Continua llegint