Els Mèdici[1] no figuraven originàriament entre les famílies selectes de la Llana que havien ocupat el poder polític de la ciutat des de la reacció oligàrquica, però maniobraren sàviament entre les diferents faccions sense comprometre’s amb cap, fent-se al mateix temps populars entre les classes baixes amb la concessió de crèdits. S’aliaren amb els popolani i amb els gremis menors i només s’associaren clarament amb l’oposició democràtica quan aquesta portava un camí de triomf i, així, Salvestro de Mèdici fou un dels que s’aprofitaren de la victòria dels ciompi; quan l’oposició, tanmateix, es trobava en dificultats, romanien en un segon terme. La grandesa dels Mèdici es palesà quan començaren a declinar les restants famílies poderoses (a excepció dels Strozzi, única casa de banca que no va fer fallida).

Continua llegint →

Amb una població d’uns 50.000 habitants (a principis del segle XV), aquesta ciutat mercantil era la cinquena més gran d’Europa, només superada per Milà, Nàpols, Venècia i París (tres de les quals, italianes). Un cens de 1427 presentava en actiu 324 juristes, 224 fusters, 192 constructors, 90 taverners i vinaters, 261 sabaters i 101 sastres.[1] Així descriu l’humanista, historiador i polític Leonardo Bruni (1369-1444) la ciutat de Florència a inicis del segle XV:

«La gent que ha tingut l’ocasió de veure Florència … les grans proporcions de la seva arquitectura i la grandesa dels seus edificis, la seva esplendor i magnificència, les seves esveltes torres, les seves esglésies de marbre, les cúpules de les seves basíliques, els seus esplèndids palaus, les seves muralles emmerletades i les seves nombroses viles, el seu encant, bellesa i decoració … s’ha quedat sorpresa dels seus èxits.»

Leonardo Bruni (1968). Laudatio Florentinae Urbis. Chicago. University of Chicago Press. Pàgs. 12-13

Segons Bruni, què podia meravellar al visitant de Florència? La seva catedral, el Duomo, que encara que inacabada, esdevindria una de les més grans d’Europa. El Baptisteri que amb la seva façana de marbres incrustats i el seu mosaic interior palesava la prosperitat de la ciutat. Els grans convents franciscans de Santa Croce i el dominic de Santa Maria Novella que donaven testimoni d’un determinat sentiment religiós de la població alhora que també de la seva opulència. El Palau de la Senyoria, una fortalesa amb un imponent campanar, que allotjava la seu del govern i que era el focus principal d’una gran plaça, que estava pavimentada –una raresa i una extravagància a l’Europa medieval– i que juntament amb la loggia dei Lanzi, constituïa un ostentós decorat per a les cerimònies públiques.

Catedral de Florència i Baptisteri

Santa Croce                                                                            Santa Maria Novella

Piazza della Signoria

Continua llegint →

Plànol de Venècia de Jacopo de’ Barbari, 1500, Museu Correr

Venècia era diferent de qualsevol altra ciutat europea i un dels estats més poderosos d’Itàlia, gràcies sobretot al seu imperi comercial, cosa que explica que el seu port fos un dels més importants d’Europa, que el seu nucli urbà fos cosmopolita (amb colònies d’alemanys, grecs, eslaus, jueus, turcs i armenis) i que la seva població, cap el 1400, superés els 100.000 habitants.

El seu origen es troba en grups de pescadors que havien fugit del caos de les invasions bàrbares que varen precipitar l’ensulsiada de l’Imperi Romà d’Occident durant el segle VI. El tractat de Carlemany del 814 amb els sobirans bizantins va posar Venècia sota l’autoritat nominal de Constantinoble[1]. La sobirania efectiva estava, tanmateix, a mans del dogo o Dux, i cap a l’any 1000 el domini bizantí havia desaparegut i Venècia era independent[2].

La riquesa de Venècia es fonamenta en el comerç internacional, una empresa estatal altament organitzada.[3] La quarta croada de 1202-1204 i la victòria de Chioggia (1380) contra Gènova, amb qui es disputava la supremacia de l’Adriàtic, va convertir Venècia en la principal potència marítima de la Mediterrània oriental.

Interior de la basílica de san Marc, 1063-1073, amb ampliacions i modificacions en el segle XIII i XV.

Continua llegint →

El Regne de Nàpols va ser un regne que va ocupar els territoris de la Itàlia meridional (Nàpols) i, durant alguns períodes, també l’illa de Sicília.

Nàpols. Tavola Strozzi, 1472-1473. 65 x 262 cm. Museo Nazionale di Sant Martino, Nàpols. Donació de Filippo Strozzi a Ferran I d’Aragó. http://tavolastrozzi.it/studio.htm

Fotografia del port de Nàpols del segle XIX Continua llegint →

Era com una illa en el riu Minci i estava envoltada per tres dels seus costats per pantans infestats de mosquits[1]. Estava ubicada en un punt estratègic de la plana llombarda sobre la ruta comercial que connectava Itàlia amb Alemanya. Amb uns 25.000 habitants (similar a Ferrara) era el bressol de Virgili. Territori feudal sota l’autoritat imperial, esdevingué independent amb la Pau de Constança amb un govern municipal que va desaparèixer quan Pinamonte Bonacolsi es feu amb el poder el 1273. El 1328 Luigi Gonzaga, membre d’una família local de terratinents, va assumir el control de la ciutat, establint el domini dels Gonzaga que va perdurar fins el 1627. Durant el segle XV va ser un estat políticament estable cosa que va afavorir el seu desenvolupament cultural, a través d’aliances matrimonials, hàbil diplomàcia i la creació d’una cort. El principal focus de poder dels Gonzaga a Màntua era el seu palau ducal. El Palau del Capità de l’antic ajuntament fou ampliat pels Gonzaga en el segle XIV com a primer símbol de la seva autoritat.

Palau Ducal de Màntua

A l’igual que els palaus ducals de Ferrara i Urbino, el seu aspecte defensiu contrastava amb una façana més oberta. El front principal del palau donava a la plaça central de la ciutat. El seu sostre amb merlets, la seva façana de maó, la seva arcada apuntada al nivell inferior i les seves finestres gòtiques, proporcionaven una impressionant imatge d’estabilitat política, i molt diferent de la inexpugnable fortalesa erigida pels prínceps de les dinasties Visconti i Sforza a Milà o al castell de la dinastia Aragó a Nàpols. També en aquesta plaça hi havia la catedral de Màntua amb una extensa façana de marbre recoberta amb detalls ornamentals gòtics, encarregada per Francesc I (cap el 1400). Castello san Giorgio, que domina el pont san Giorgio, pont que unia Màntua amb terra ferma. Afegit al palau ducal per Francesc I (1382-1407)

Continua llegint →