Fra Filippo Lippi: Coronació de la Marededéu

Filippo_Lippi1

Filippo Lippi: Coronació de la Marededéu, 1447. Tremp sobre taula. 200 x 287 cm. Galleria degli Uffizi, Florència. Encàrrec: Francesco Maringhi, prior de l’església, per a l’altar major de Sant Ambrosi.

Plantejament de preguntes

A més de seguir amb els  paral·lelismes entre obres dedicades a la Coronació de la Marededéu, la de Filippo Lippi[1], el taller del qual va ser un dels més actius i destacats de Florència a mitjan Quattrocento, ens interessa especialment perquè ens permet plantejar un seguit de preguntes sobre la importància del comitent i, també, sobre com la vida privada de l’artista podia influir en la seva obra.

Quina història ens explica aquesta Coronació? Què se’n pot deduir si la comparem amb la Coronació de Fra Angelico del 1435? Com vesteix als àngels i com tracta la figura femenina, en relació a les altres Coronacions analitzades?

Per què la figura orant assenyalada per un àngel que sosté un rotlle on s’hi llegeix «ell va acabar l’obra» és un retrat del comitent i no del pintor?

Fitxa tècnica

El retaule figura en les últimes voluntats del canonge de Sant Llorenç i procurador de Sant Ambròs Francesco Maringhi, que va morir el 1441, per a l’execució del qual havia cedit els seus béns (per a la construcció d’un nou retaule per a l’altar major de Sant Ambròs). Es conserven els rebuts de pagament pels treballs, des del 1439 fins el 1447. Per a finalitzar l’obra i el seu marc daurat (actualment perdut) va necessitar sis ajudants. També tenia una predel·la que ha estat desmantellada i de la qual només se’n conserva un panell amb el Miracle de Sant Ambròs al museu de Berlín.

El retaule està compost d’un gran panell dividit a la part superior per tres arcs, que reprenen la forma tradicional del tríptic. Dos tondos es troben en el carcanyol o espai entre els arcs i representen l’àngel de l’anunciació i la marededéu anunciada.

El personatge agenollat a la dreta és un retrat del comitent Maringhi com es dedueix de la inscripció de l’àngel que diu: iste perfecit opus (aquest ha acabat l’obra).

El preu pagat per aquesta obra el 1447 va ser de 240 florins, cost que podria semblar molt elevat, però que no ho era tenint present que hi ha més de 50 figures i un marc sobredaurat.

Descripció

Si les seves primeres Madonnes recorden una mica l’espiritualitat i la fe ingènua de Fra Angelico, els retaules del seu últim període florentí, i, sobretot, aquesta Coronació de la Marededéu, s’inspira en el món visible. L’ambient és d’aquesta terra, i no de les regions celestes. Els seus tipus ja no són eteris, sinó que són fets d’un sòlid i robust realisme. Molts dels personatges que hi apareixen probablement són retrats de persones existents. Hi trobem un retrat de si mateix a l’edat d’uns quaranta anys, en la figura del monjo agenollat ​​a la dreta, al costat del qual hi ha, dempeus, sant Ambròs, el patró de l’església, mirant cap a l’espectador tal com havia suggerit Leon Battista Alberti. A l’esquerra hi hauria el retrat del comitent, envers el qual un àngel adreça un pergamí amb les lletres ISTE PERFECIT OPUS; aquest té al davant a sant Joan Batista, el patró de Florència. L’austera representació dels dos sants revela la influència de Masaccio.

Disposa la seva composició a la manera tradicional, amb arcs que separen l’escena de la Coronació pròpiament dita dels àngels i sants que l’acompanyen. Fins i tot el grup figuratiu d’àngels esdevé convencional, atès que s’arrengleren una fila damunt l’altra d’una manera no massa diferent a la Maestà de Simone Martini, pintada un segle abans[2]. Com és habitual, l’escena té lloc al cel, però Lippi va evitar el fons daurat substituint-lo per un cel ratllat que podria al·ludir als set cels del Paradís. Al centre, en posició preeminent, Déu Pare i la Marededéu agenollada, en un tron majestuós en perspectiva, el qual inclou un nínxol en forma de petxina, que apareix en altres obres de Lippi. El fet que sigui déu Pare i no Crist qui coroni a la Marededéu, subratlla el naixement de Maria sense pecat original.

Quatre àngels estan aguantant una cinta daurada i, a nivell inferior, un seguit de sants agenollats; a dreta i esquerra hi ha dos grups de sants i àngels, inspirats en els cors apilotats d’obres anteriors, com en el cas de la Coronació de la Marededéu de Lorenzo Monaco. El paviment elevat dels grups secundaris crea la perspectiva d’un triangle el vèrtex del qual és el cap de Crist.

Entre els personatges s’hi pot reconèixer a Maria Magdalena, sant Llorenç i a sant Eustaqui (titular d’un dels altars més importants de l’església) amb els seus fills (Teofist i Agapi) i la seva dona (Teofista), que amb cara dolça està mirant l’espectador, com si fos la interlocutora ideal per a les riques dames florentines que freqüentaven l’església: tradicionalment Eustaqui i la seva esposa serien els retrats del banquer propietari de l’altar a la dreta de l’altar major i de la seva esposa. Un altre sant recognoscible pel seu vestuari episcopal és Sant Martí de Tours, que va tenir una experiència similar a la del Miracle Eucarístic; al seu darrere hi ha el profeta Job. Aquestes figures, sense aurèola, són més curtes del normal, tal com el pintor les havia imaginat per ser vistes correctament, des de dalt, amb perspectiva, per les monges del convent de sant’Ambrogio des del seu cor separat, des d’on assistien a missa sense ser vistes pels fidels.

Anàlisis

L’austera i plàstica monumentalitat de les figures revela l’estudi de les obres de Masaccio del que Lippi en fou un deixeble, encara que aquest cop la seva pintura s’havia orientat cap a un major sentit de la línia rítmica en els contorns, amb una llum més envoltant que, a través d’un clarobscur més pregon, dóna una major delicadesa al relleu dels personatges.

L’obra havia de servir tant al culte de la Immaculada Concepció a qui les monges de Sant’Ambrogio havien dedicat els seus vots seguint l’exemple del seu fundador san Benet i del titular de l’església Sant’Ambrogio, com al del Miracle Eucarístic de Florència[3] esdevingut a Sant’Ambrogio el 1233. La tradició s’havia reforçat amb la creació, en aquests anys, de la Confraria del Corpus Domini.

Tota la superfície de la pintura ha estat manipulada amb propòsits decoratius. La complexitat dels vestits, els intricats plecs de les robes i les animades poses fan d’aquest quadre d’altar un dels més extraordinaris dels que es varen realitzar a Florència a mitjan segle XV. A subratllar la profusió d’or sobre la superfície (gran part del qual ha desaparegut) que li donava una opulència equiparable a l’Adoració dels Mags dels Strozzi.

Filippo_Lippi2

Bibliografia

Christiansen, Keith (2013). From Filippo Lippi to Piero Della Francesca. Nova York. The Metropolitan Museum of Art. 384 pàgs.

Giuliano, Carlo  i Sanguineti, Daniele (2005). Filippo Lippi. Un trittico ricongiunto. Torino. Allemandi. 63 pàgs.

Holmes, Megan (1999). Fra Filippo Lippi, the Carmelite Painter. New Haven, Connecticut. Yale University Press. 312 pàgs.

Larsen Erik; Mannini, Maria Pia  i Fagioli, Marco (1997). Filippo Lippi. Catalogo completo. Firenze. Octavo Franco Cantini Editore. 155 pàgs.

Ruda, Jeffrey (1999). Fra Filippo Lippi. Nova York. Phaidon Press. 352 pàgs.

Strutt, Edward C. (2010). Fra Filippo Lippi. Charleston. Nabu Press. 346 pàgs.

Marchini, Giuseppe (1975). Filippo Lippi. Milano. Electa. 262 pàgs.

Fra Filippo Lippi [Part 1]   https://www.youtube.com/watch?v=Ic3RdvqQ85c

Fra Filippo Lippi    https://www.youtube.com/watch?v=nslBLxmdXH0

Fra Filippo Lippi, Madonna and Child with two Angels, c. 1460-1465 https://www.youtube.com/watch?v=Ly2-n1KqNko

ARTH 4037 Fra Filippo Lippi https://www.youtube.com/watch?v=vqzTpLCI_8c

Coronation of the Virgin – Fra Filippo Lippi  https://www.youtube.com/watch?v=KGH7H_8BR58

Fray Filippo Lippi – Historia del Arte Renacimiento https://www.youtube.com/watch?v=mCJMvLgcazY


[1] Fra Filippo Lippi (Florència, 1406 – Spoleto, 8 d’octubre de 1469), també conegut com Lippo Lippi, fou fill de Tommaso di Lipo, carnisser, i d’Antonia di Ser Bindo Sernigi. Ambdós pares van morir quan ell era nen. La seva tieta, se’n va fer càrrec. L’any 1420 va ser registrat a la comunitat de frares carmelites del Carmine, a Florència, on va romandre fins l’any 1432. Va fer els vots l’any 1421, a l’edat de setze anys. Vasari diu d’ell: «Aquest noi era molt hàbil i enginyós en els treballs manuals, però maldestre i poc capacitat per a l’estudi de les lletres, a les quals es resistia a aplicar el seu enginy, i que mai va voler-les tenir per amigues. […] I com al noviciat sempre gaudia gargotejant els papers dels seus germans mentre estudiaven, el prior li va donar tot tipus de facilitats perquè aprengués a pintar.

Llavors Masaccio acabava de pintar la seva capella al Carmine, la bellesa de la qual entusiasmava a Filippo. S’hi passava el dia per propi gust i, practicant contínuament en companyia dels molts joves que hi pintaven, els va superar en molt amb destresa i coneixement…» (Giorgio Vasari (2002). Las vidas de los más excelentes arquitectos, pintores y escultores italianos desde Cimabue a nuestros tiempos. Madrid. Cátedra. (Col. Grandes Temas). 2ª ed. Pàg. 329). Deixeble de Masaccio, va influir decisivament en Botticelli. A finals de la dècada del 1430 va abandonar el convent i va obrir un taller d’artista; en no tenir diners per pagar col·laboradors, només en va poder tenir dos o tres.

Vasari segueix explicant que l’any 1452 va ser designat capellà del convent de San Giovannino de Florència, i el 1457 rector (Rettore Commendatario) de San Quirico in Legania, i va obtenir ocasionals i grans guanys; però la seva pobresa va ser crònica perquè gastava tot el que tenia en les seves freqüents relacions amoroses. L’any 1458, mentre feia els frescos, va pintar un quadre per a la capella del convent de Santa Margarida de Prato, on va conèixer Lucrezia Buti, la filla d’un florentí, Francesco Buti; que o bé era novícia o bé es trobava al convent sota cura de les monges. Lippi li va demanar que posés com a model per a la Mare de Déu (o potser santa Margarida); després la va seduir i la va endur a casa, sense consentir a tornar-la malgrat els esforços de les monges. El resultat va ser un fill: Filippino Lippi, qui més tard seria també pintor, no menys famós que son pare. Però, com moltes de les històries que explica Vasari, tot plegat pot ser fals.

[2] Paoletti, John T. I Radke, Gary M. (2002). El arte en la Italia del Renacimiento. Tres Cantos. Akal. (Col. Akal/arte y estética). Pàg. 262.

[3] El miracle eucarístic de Florència va esdevenir el 1230 a la ciutat: un sacerdot ancià que havia deixat inadvertidament durant la missa al calze una mica de vi consagrat, s’hauria trobat l’endemà “del sangue vivo raggrumato e incarnato“. Cfr. Raffaele Iaria (2005). I miracoli eucaristici in Italia. Edizioni Paoline. pp. 42-45.

Dr. Joan Campàs Montaner
jcampas@uoc.edu        Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del Curs L’art dels museus: els Uffizi
1. Desconstruint alguns mites del Renaixement
2. Les corts italianes: el context històric del Renaixement italià
3. Milà i el Renaixement: dels Visconti als Sforza
4. L’Urbino de Federico de Montefeltro
5. La Ferrara dels Este
6. La Màntua dels Gonzaga
7. El regne de Nàpols d’Alfons I
8. La Venècia dels dogo
9. Forència en el Renaixement: bases polítiques i econòmiques

10. Florència en el Renaixement: política i mecenatge
11. Els Mèdici, senyors de Florència
12. Giorgio Vasari: els Uffizi, 1560-1581
13. Maestro della Sant’Agata: Madonna de Pisa
14. Cimabue: Maestà di santa Trinità
15. Duccio: Palla Rucellai
16. Giotto: Madonna Ognissanti
17. Simone Martini: L’Anunciació
18. Gentile da Fabriano: Adoració dels mags
19. Lorenzo Monaco: La coronació de la marededéu
20. Fra Angèlic: Coronació de la marededéu
21. Paolo Uccello: La batalla de san Romano
22. Domenico Veneziano: Sacra conversazione
23. Piero della Francesca: Díptic del duc d’Urbino
24. Filippo Lippi: Coronació de la marededéu
25. Hugo van der Goes: Tríptic Portinari
26. Sandro Botticelli: Judit
27. Sandro Botticelli: L’adoració dels mags
28. Sandro Botticelli: La marededéu del magníficat
29. Sandro Botticelli: El naixement de Venus
30. Sandro Botticelli: Al·legoria de la primavera
31. Sandro Botticelli: Minerva i el centaure
32. Sandro Botticelli: L’anunciació Cestello
33. Sandro Botticelli: La calúmnia d’Apel·les
34. Leonardo da Vinci: L’anunciació
35. Leonardo da Vinci: Adoració dels reis
36. Giovanni Bellini: Al·legoria sacra
37. Miquel Àngel: Tondo Doni
38. Rafael: Madonna del cardellino
39. Ticià: La venus d’Urbino

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*