Sandro Botticelli: L’anunciació Cestello

Botticelli_anunciacio1

Sandro Botticelli (1445-1510): L’anunciació Cestello, 1489-90. Tremp sobre fusta. 150 x 156 cm. Galleria degli Uffizi. Florència. Encàrrec: Benedetto Guardi, funcionari financer, per a una capella d’una església cistercenca.

Plantejament de preguntes

En comentar l’Anunciació de Simone Martini ja ens varem referir a les cinc condicions espirituals i mentals que, segons el predicador fra Roberto Caracciolo da Lecce, experimentava Maria davant les paraules de l’àngel Gabriel (conturbatio, cogitatio, interrogatio, humiliatio, meritatio). Quina o quines d’aquestes condicions es poden aplicar a l’Anunciació de Botticelli?

L’escena que descriu tota Anunciació és la mateixa: dues figures i un breu intercanvi de paraules. Però, a l’igual que en l’Anunciació de Martini, i atès que es tracta d’una obra per a l’espai públic –i no per a mera devoció privada– ens preguntem: sota quines condicions socials i polítiques es produeix la de Botticelli? Com una Anunciació pot conceptualitzar la identitat i la virtut cívica del comitent?

Sabent que es tracta d’una església cistercenca, i que es va produir un increment dels cistercencs a Florència durant el Quattrocento amb la consegüent revitalització de la congregació de Cestello, deguda en part al culte a sant Bernat, culte molt vinculat amb el funcionament del govern florentí[1], com poden haver influït en el contingut d’aquesta Anunciació i en la seva intensitat psicològica les prèdiques de sant Bernat de Claravall[2] (1090-1153), cofundador de l’orde monàstic cistercenc?

Fitxa tècnica

Es tracta d’una obra posterior, o contemporània, del Naixement de Venus i La Primavera, encarregada el 1489 per Benedetto di Ser Francesco Guardi del Cane, funcionari públic que pertanyia al gremi dels canvistes, per a la seva capella de l’església monàstica cistercenca de Cestello (actualment Santa Maria de Pazzi) a Borgo Pinti, i fou transferida el 1778 a San Martino a Fiesole. Els escuts de la família Guardi del Cane es poden veure en els angles inferiors del marc original. Va ser restaurat el 1978.

Guardi havia fet una significativa contribució a la ciutat –com a membre dels Otto (dels Vuit) el 1478, com a prior el 1471, i com un dels Dodici Buonomini (Dotze Bons homes) el 1467– i el retaule podia recordar als florentins que honorant a la marededéu i complint els seus deures cívics envers el seu gremi i el servei públic, havia contribuït a la seguretat i al bon govern de Florència.

Guardi s’havia unit a les famílies florentines més importants per a finançar una capella com a part de la remodelació que, dirigida per Giuliano da Sangallo, s’hi va realitzar entre el 1480 i el 1492. Per tant, la capella i el retaule estan en la intersecció d’interessos polítics i religiosos combinats mitjançant la devoció a sant Bernat.

Pel que fa a les mides, és fàcil trobar que se’n solen donar dues de diferents. Això és degut a si únicament mesurem la taula pintada o també el marc.

En el llibre de comptes del monestir de Cestello a Pinti hi consta  (14 de maig del 1489) l’encàrrec al pintor i la retribució de trenta ducats.

Botticelli_anunciacio2

Botticelli_anunciacio3

 Descripció

Es tracta del tema iconogràfic clàssic de l’anunciació que se sol representar en una estança buida, estructurada arquitectònicament (observem una xarxa de línies horitzontals i verticals que contrasta amb les diagonals), amb un paisatge exterior a través d’una porta oberta en una paret grisa. Botticelli abandona, però, els elements tradicionals, com ara el text que pronuncia l’àngel (està escrit damunt del marc), o el raig daurat de l’esperit sant (aquí és la llum natural la que esdevé símbol de la presència divina).

L’espectador mira a través d’una habitació dissenyada segons les normes de la perspectiva i creuant les rajoles vermelles del terra, al llarg de les seves línies convergents, cap a aquest paisatge exterior. La perspectiva s’evidencia intensament pel paviment escacat. El viu moviment de les figures contrasta amb aquestes dinàmiques espacials, que dirigeixen la mirada cap al fons. Hi ha una línia diagonal que corre des de la vora de la roba de Gabriel a la seva mà alçada, subratllada per la diagonal de la mirada. Les diagonals ajuden a transmetre el sentit de la comunicació entre l’àngel i Maria, i estan contrarestades per la vertical del marc de la porta que pot ser interpretat com a símbol de la separació entre els regnes celestials i terrenals; només els dits de Gabriel se superposen al marc, punt on els dos mons es troben.

Botticelli_anunciacio4

Les robes de l’àngel, que estan ondulant en grans plecs, mostren que acaba d’arribar i ha frenat de cop. Gabriel està agenollat ​​reverentment davant de Maria i la seva boca, que està lleugerament oberta, suggereix que està en el procés de pronunciar les paraules de l’Evangeli de Lluc 1:35, que trobarem escrites en el marc original de la pintura : «L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra, per això el nen sant que naixerà de tu serà anomenat Fill de Déu».

S’hi troben tots els elements simbòlics característics de la iconografia de l’Anunciació, des de  la presència del llibre a  l’oposició de les posicions respectives de l’arcàngel saludant a l’esquerra i de la Marededéu a la dreta, ubicada en la seva petita casa, la domuncula, passant per  la trama perspectiva arquitectònica dels primers plans: el paviment, l’enquadrament de la porta,  la base del faristol, la tanca del jardí a l’exterior i pel paisatge del fons amb turons i castells medievals, amb un punt de fuga a l’infinit,  un món idealitzat, una bellesa celestial, un recordatori de l’Edèn perdut. I  entre els dos plans, un jardí tancat, l’hortus conclusus[3], una imatge derivada del Càntic dels Càntics que simbolitza la virginitat de Maria, aquí representat per un marc de maçoneria i brots d’herba.

El centre del quadre coincideix en el lloc on convergeixen les dues mans entre anunciació i acceptació.

Anàlisis

L’escena s’esdevé en un interior. La perspectiva hi és molt present i s’hi reconeix la influència de la formació de cisellador de Botticelli, com es nota en l’abundància de línies rectes. El punt de fuga està situat al centre de l’horitzó, lleugerament per sobre del centre de la pintura, com una mena de contrapicat[4].

Un dels elements que sorprenen és la posa de la marededéu, la seva ubicació quasi al marge dret del retaule i, sobretot, la transformació cognitiva, emocional i espiritual que expressa amb el seu gest.  Joseph Parry arriba a la conclusió que l’Anunciació de Botticelli és una «imatge notable de llibertat encapsulada»,[5] d’una banda, s’emfasitza l’espera, un moment d’expectació, de moviment detingut –aconseguit mitjançant la geometria de la composició–, d’una altra, expressa la pertorbació, retrocedint cap el faristol on hi ha el llibre d’oracions i, alhora, la submissió: si el braç i la mà esquerra es retreuen cap el cos en actitud gairebé defensiva, estén la dreta cap a la benedicció de l’àngel com si el volgués aturar o per a donar-li la benvinguda,[6] en actitud de rebre l’Esperit Sant, receptivitat insinuada pel mantell blau obert (potser en referència a l’homilia de sant Bernat que insta a Maria a obrir el seu ventre al Creador). Botticelli, doncs, incorpora en aquesta Anunciació, pel cap baix, tres de les cinc condicions que segons fra Roberto va experimentar la marededéu.

La porta està descentrada. Es pot entendre com una renúncia explícita a l’equilibri i simetria de les directrius perspectivistes d’Alberti o de Piero della Francesca i, per tant, com una no acceptació de la racionalitat del Quattrocento. Altres ho pretenen explicar des de la pròpia voluntat de l’artista: vol donar al paisatge del fons un paper secundari, malgrat que totes les línies de fuga porten la nostra mirada als castells del fons. Realment Botticelli volia atreure la nostra mirada cap a les figures de l’àngel i la Marededéu?

La llum hi juga un paper de menor importància (com en moltes obres de Botticelli), sembla relativament difusa, encara que es pot veure l’ombra de l’arcàngel Gabriel projectada sobre el terra. L’àngel, per contra, sembla tenir un paper central –molt més que en Fra Angelico– cosa que potser reforça el misticisme que respiren les darreres obres. Més aviat és la Marededéu la que està desplaçada a un lateral. La corba creada pels dos personatges, la prolongació dels braços dels quals formaria el diàmetre d’un cercle virtual, els dota d’una dinàmica que contrasta amb la rigidesa de les línies de l’habitació.

 Botticelli_anunciacio5

El paisatge que es percep per la porta, estenent-se molt lluny i descrivint un paisatge idealitzat, és el Paradís perdut. S’hi veu un roure jove, sagrat per als grecs i els romans. Simbolitza l’infinit temporal, mentre que la mida del paisatge representa l’infinit espacial. El paisatge exterior no és el típicament toscà –en contrast amb el de Leonardo en la seva Anunciació–, sinó que evoca atmosferes nòrdiques (un riu, un pont, castells gòtics).

El paisatge està carregat de simbolisme cistercenc: la porta amb el marc de pietra serena és un símbol ben conegut de Maria (Porta del Cel); el riu i el pont fan referència a un dels sermons de sant Bernat en el qual compara la Marededéu amb un aqüeducte:

(…) tan gran aqüeducte … sobrepassés els cels i pogués arribar a aquella vivíssima font de les aigües que està sobre el cel… Com va arribar aquest el nostre aqüeducte a aquella font tan sublim? […] Segons està escrit: l’oració del just penetra en el cel… Qui serà just, si no ho és Maria, de qui va néixer per a nosaltres el sol de justícia? […] Sigui el que sigui allò que et disposes a oferir, recorda’t d’encomanar-ho a Maria, perquè torni la gràcia, per la mateixa llera per on va córrer, al donador de la gràcia… allò que desitges oferir, procura dipositar-ho en aquelles mans de Maria… a fi que sigui ofert al Senyor, sense patir-ne d’Ell repulsa (…)[7]

Si ens hi fixem, el pont està sense acabar i encara no connecta la fortalesa terrenal de la dreta amb el palau celestial dalt del turó. L’arbre, una mica més enllà del mur del jardí, evoca l’arbre de la ciència i la creu de Crist i està visualment situat al final del pont (a la seva dreta hi queda l’església), el que suggereix que Crist, mitjançant el seu sacrifici, completarà la seva estructura i Maria podrà complir el seu paper d’aqüeducte.

El riu representa la vall de l’Arno com a escenari de la ciutat de Déu, connectant amb la tradició que feia de Florència una renascuda Roma cristiana i una nova Jerusalem (com a part d’aquest projecte, la nova catedral de la ciutat s’havia basat en les proporcions del temple de Salomó) i l’espectador reconeixeria, sens dubte, les emmerletades muralles d’aquest paisatge amb el seu propi context cívic. L’absència d’edificis contemporanis podria suggerir els orígens romans de la ciutat, i d’aquí el pont o aqüeducte amb els seus arcs de mig punt i les columnes coronades amb estàtues. L’estat de transició entre aquella Roma i aquesta Jerusalem pot estar representat en el punt de fuga del quadre situat, precisament, entre dues torres, una de rodona i una de quadrada. Així, per a Benedetto Guardi finançar una capella amb el seu retaule representava contribuir a la construcció de la nova Jerusalem. Des d’aquesta perspectiva, pot resultar significatiu el fet que les mans de Gabriel i Maria indiquin un angle recte, que es podria referir al Messies com a pedra angular. El retaule, doncs, articularia idees molt específiques en termes de «sincronització del que és sagrat i del que és cívic».[8]

L’àngel porta a la mà un lliri, símbol de la blancor i per tant de la puresa i la virginitat, en referència a la de Maria. El lliri és també un símbol de Florència. Tot i que sant Joan és el patró de la ciutat, el 1412 la catedral va ser rebatejada amb el nom de Santa Maria del Fiore per decret de la Signoria, seguida d’una espectacular cerimònia de consagració el 1436, i Maria esdevingué protectora de la ciutat, com ho palesen els nombrosos tabernacles que es troben pels carrers[9]. El lliri tenia un lloc central en l’imaginari de la vida civil florentina, adornant objectes connectats amb la vida política i econòmica de la ciutat, com el lleó Marzocco i el florí d’or.[10] Aquest lliri es sobreposa a una tranquil·la escena d’un país que vol recordar el comtat de Florència, on prospera el comerç, i que es refereix probablement a les ambicions socials i polítiques de Guardi, de manera que el lliri, en contrast amb el paisatge, es perfila com un poderós emblema del patriotisme de Benedetto Guardi.

Alguns apliquen a la idealització gòtica els conceptes de «bellesa» i de «gràcia» potser perquè,  estèticament, perceben el valor dels elements ornamentals, l’atenció al dibuix, el sentiment religiós, les cares femenines innocents i ingènues, els paisatges irreals… És interessant veure com els artistes han ajudat en el procés de feminització de les dones, òbviament en una direcció patriarcal.

L’Anunciació de Cestello fa, doncs, referència als mites sobre els orígens de Florència i el seu futur predestinat (satisfà les necessitats del comitent) i alhora transmet l’espiritualitat cistercenca de sant Bernat de Claravall (satisfà les necessitats devocionals dels cistercencs).[11]


[1] Els cistercencs tenien estrets vincles amb l’administració de la ciutat, i els seus germans llecs eren els guardians de les claus del Palazzo della Signoria i custodis del segell comunal. Veure Luchs, Alison (1977). Cestello: A Cistercian Church of the Florentine Renaissance. Nova York/Londres. Garland Publishing. Pàgs. 10-11. La capella de sant Bernat al Palazzo servia d’escenari a rituals sagrats i seculars importants per a la ciutat. Veure Trexler, Richard C. (1991). Public Life in Renaissance Florence. Nova York / Londres. Cornell University Press. Pàg. 50.

[2] Bernardo, San (1999).Obras completas de San Bernardo. Madrid. Biblioteca de Autores Cristianos. 8 vols.

Bernardo, San (1998). Las alabanzas de María y otros escritos escogidos. Madrid. Ed. Ciudad Nueva. 200 pàgs.

Bernardo, San (1997). Tratado sobre el amor de Dios. Madrid. Alpuerto ed. 136 pàgs.

[3] José Manuel Escobar i Antonio Mª Díaz (1993). «Hortus conclusus. El jardín cerrado en la cultura europea». Cuadernos de Investigación Urbanística. Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Madrid. 2ª ed. 53 pàgs. En línia a http://polired.upm.es/index.php/ciur/article/download/164/163.

[4] L’escena està vista des de baix. S’utilitza per reforçar el valor expressiu. Les figures queden engrandides.

[5] Parry, Joseph D: «Phenomenological History, freedom and Botticelli’s Cestello Annunciation», a Parry, Josep D. (ed.) (2011). Art and Phenomenology. Nova York / Londres. Routledge. Pàg. 187.

[6] Baxandall, Michael (1988). Painting and Experience in Fifteenth Century Italy. Oxford. Oxford University Press. 2ª ed. Pàgs. 55-56.

[7] Del acueducto a Díaz Ramos, Gregorio (1953). Obras completas de san Bernardo. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos. Pàg. 739 i 750. Veure també Luchs, Alison (1977). Cestello: A Cistercian Church of the Florentine Renaissance. Nova York/Londres. Garland Publishing. Pàg. 81.

[8] Rubin, Patricia Lee (2007). Images and Identity in Fifteenth-century Florence. London and New Haven. Yale University Press. pàg. 218.

[9] Sharon T. Strocchia: «Theaters of Everyday Life» a Crum, Roger J. i Paoletti, John T. (2008). Renaissance Florence: A Social History. Nova York. Cambridge University Press. Pàgs. 55-80.

[10] Tacconi, Maria S. (2006). Cathedral and Civil Ritual in Late Medieval and Renaissance Florence. Cambridge. Cambridge University Press. Pàg. 212.

[11] Ramesh Kieron Ramsahoye: «Cistercian Spirituality, Sacred Drama and Florentine Civic Identification in Botticelli’s Cestello Annunciation», Artefact, The Irish Association of Art Historians, nº 6, 2011. Pàgs. 47-60. En línia a http://www.scribd.com/doc/124647442/Cistercian-Spirituality-Sacred-Drama-and-Florentine-Civic-Identification-in-Botticelli-s-Cestello-Annunciation.

Dr. Joan Campàs Montaner
jcampas@uoc.edu        Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del Curs L’art dels museus: els Uffizi
1. Desconstruint alguns mites del Renaixement
2. Les corts italianes: el context històric del Renaixement italià
3. Milà i el Renaixement: dels Visconti als Sforza
4. L’Urbino de Federico de Montefeltro
5. La Ferrara dels Este
6. La Màntua dels Gonzaga
7. El regne de Nàpols d’Alfons I
8. La Venècia dels dogo
9. Forència en el Renaixement: bases polítiques i econòmiques

10. Florència en el Renaixement: política i mecenatge
11. Els Mèdici, senyors de Florència
12. Giorgio Vasari: els Uffizi, 1560-1581
13. Maestro della Sant’Agata: Madonna de Pisa
14. Cimabue: Maestà di santa Trinità
15. Duccio: Palla Rucellai
16. Giotto: Madonna Ognissanti
17. Simone Martini: L’Anunciació
18. Gentile da Fabriano: Adoració dels mags
19. Lorenzo Monaco: La coronació de la marededéu
20. Fra Angèlic: Coronació de la marededéu
21. Paolo Uccello: La batalla de san Romano
22. Domenico Veneziano: Sacra conversazione
23. Piero della Francesca: Díptic del duc d’Urbino
24. Filippo Lippi: Coronació de la marededéu
25. Hugo van der Goes: Tríptic Portinari
26. Sandro Botticelli: Judit
27. Sandro Botticelli: L’adoració dels mags
28. Sandro Botticelli: La marededéu del magníficat
29. Sandro Botticelli: El naixement de Venus
30. Sandro Botticelli: Al·legoria de la primavera
31. Sandro Botticelli: Minerva i el centaure
32. Sandro Botticelli: L’anunciació Cestello
33. Sandro Botticelli: La calúmnia d’Apel·les
34. Leonardo da Vinci: L’anunciació
35. Leonardo da Vinci: Adoració dels reis
36. Giovanni Bellini: Al·legoria sacra
37. Miquel Àngel: Tondo Doni
38. Rafael: Madonna del cardellino
39. Ticià: La venus d’Urbino

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*