Sandro Botticelli: Adoració dels Mags

9 juliol, 2015

Plantejament de preguntes

Es tracta de l’escena més rica i opulenta de la vida de Crist, i, per tant, un motiu adient per a justificar la riquesa dels poderosos (no només foren pastors qui adoraren al Nen, sinó també Reis…, per tant, Déu vol que la riquesa no sigui dolenta). Quan, però, els savis de l’evangeli (terme que tradueix el grec mag) esdevingueren reis? Com visualment es pot representar l’associació governants-religió?

Donat que ja hem parlat d’altres adoracions de reis, l’anàlisi comparada és un bon mètode per tal d’avaluar les novetats que un pintor introdueix en el seu quadre, i això ens facilitarà la formulació de preguntes. En el cas d’aquest quadre de Botticelli ens fixarem, entre altres, en un parell de canvis: una nova distribució dels personatges al voltant de la sagrada família, i la ruptura de la perspectiva tal com l’havíem estudiat fins ara, amb la introducció d’una visió anamòrfica, que ens portarà a pensar que ens comencem a allunyar de la realitat (i que Botticelli –reflectint la crisi de la república florentina– acabarà retornant quasi al gòtic). I això ens porta a considerar un altre element: el que s’anomena la intertextualitat (l’ús de textos previs, propis o d’altri, per compondre’n un de nou, sigui en la forma o en els referents; es diferencia de la còpia o plagi perquè la utilització és parcial, barrejada amb innovacions). Aplicat a l’art: quan comença a aparèixer la marededéu amb un llibre a la mà en les anunciacions? Qui és el primer –i a partir d’aquí sempre sortirà– que posa una estrella dalt de la cova de la nativitat? En definitiva: quins són els elements que s’aniran repetint en obres de temàtica similar, i que ja no tindran un significat explícit en el seu context, perquè simplement seran «cites» d’autors anteriors que les han copiat d’altres autors anteriors?

També pot ser un bon moment per a preguntar-se per què el  Reis Mags són tres i com ha anat variant el seu significat.

Les fonts orientals i occidentals sobre les quals es va basar la iconografia d’aquests personatges no coincidien en el seu nombre, perquè en l’Evangeli de sant Mateu, l’únic que explica l’adoració dels Reis, no es deia res de quants van ser. Aquest és el text (Mt 2, 1-12):

«Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: -On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.
Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren: -A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:
I tu Betlem, terra de Judà,
no ets de cap manera la més petita
de les principals viles de Judà,
perquè de tu sortirà un príncep
que pasturarà Israel, el meu poble.
Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se’ls havia aparegut l’estrella i els encaminà a Betlem dient-los: -Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant; i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.
Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l’estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.
I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.»

Per tant, els reis (el text parla de savis) podien ser dos, quatre o dotze; si eren nombre parell era més fàcil la seva representació, ja que en ser tres dificultaven la simetria que els artistes buscaven en les composicions de grup[1].

A l’any 1439 s’havia celebrat a Florència un Concili sobre la Unió de les Esglésies, i és en aquest Concili on les Esglésies d’Orient i Occident havien debatut el dogma de la Santíssima Trinitat. El fet que els Reis Mags, per exemple, acabin sent tres, es pot relacionar amb aquest dogma. També el número tres pot ser degut als regals, que recorden que el Nen és rei (l’or és l’ofrena a un rei), és Déu (l’encens) i és home (la mirra, utilitzada per embalsamar els cossos i, per tant, record que és mortal);  també perquè els tres Reis representaven als tres continents: Àsia (Gaspar), Àfrica (Baltasar, d’aquí que acabés representat com un rei negre) i Europa (Melcior). Després del descobriment d’Amèrica es va representar, en alguna ocasió, a un quart rei, un rei de les Índies Occidentals, per personificar el quart continent acabat de descobrir. Un altre significat simbòlic és el que els tres fills de Noè varen marxar cadascun a un continent, Sem a Àsia, Cam a Àfrica i Jàfet a Europa.[2]

En l’evangeli apòcrif de Tomàs es diu que tenien algun vincle familiar, i també que van venir amb 3 legions de soldats: una de Pèrsia, una de Babilònia i una altra d’Àsia. Aquests tres llocs eren en aquells temps indrets de gran reconeixement per la seva cultura.

Es podrien identificar també amb les tres virtuts teologals: l’or amb la caritat, que al seu torn s’identifica amb el color vermell amb el qual va vestit Melcior; l’encens amb la fe i amb el color blanc, el de Gaspar; i la mirra amb l’esperança i el color verd, el color amb el que sol vestir Baltasar.

Beda, al segle VIII en la Expositio in Evangelium S. Matthaei deia que un era asiàtic, l’altre africà, i l’altre, europeu, i a Collectanea et Flores va descriure les tradicions que establien el significat místic dels reis mags i de les seves vestidures i aspecte, descrivint Melcior, que duia or com ofrena, com un ancià amb cabells i barba llarga, la túnica d’un color violeta, un parell de sabates blaves i blanques. El segon, Gaspar, que duia encens com ofrena, era un noi imberbe, ros, amb una capa amb un color vermell i un parell de sabates violeta, i el tercer, Baltasar, que duia mirra com ofrena, negre amb barba, amb un abric vermell i blanc.

La representació del rei Baltasar amb la pell de color negre i amb trets racials diferenciats va tenir el seu origen a Alemanya, a finals del segle XIV o principis del XV, i va aconseguir una gran difusió a tot Europa durant la segona meitat d’aquesta centúria.

Fins gairebé el segle X només es parla de mags. Quan els Savis esdevenen Reis? Quan Frederic de Barba-roja, emperador del Sacre Imperi va robar les seves relíquies de l’església de Milà i les va portar fins a Colònia. Aquestes relíquies es van convertir en un motiu de pelegrinatge que va deixar nombrosos beneficis a la ciutat i es van vincular a la imatge dels emperadors alemanys. És d’aquesta vinculació d’on surt el seu caràcter reial que ja mai abandonaran, deixant poc a poc la seva connexió amb les religions precristianes. La identificació entre aquests Reis i el poder va ser summament freqüent a la Itàlia del Renaixement.

El gran moment de recreació de les seves figures es donarà en els segles XII-XIV quan, dins del teatre religiós, van començar a aparèixer els  Misteris dels Reis Mags (Auto de los Reyes Magos, en castellà). Eren petites representacions en els atris de les esglésies que van servir per augmentar els detalls i donar una imatge més global dels personatges. Giotto va ser el primer a convertir la famosa estrella de la qual parlen els evangelis en una mena d’estel (sobre el portal), tal com ho ha conservat la tradició.

Fitxa tècnica

Aquesta obra fou encarregada per a la capella funerària de Gaspare di Zanobi del Lama o Capella Lami, ubicada a la paret de l’entrada de l’església de Santa Maria Novella. Pel seu comitent i pel propòsit original, la pintura és coneguda com altar Zanobi. Gaspare Lami era un nou ric d’origen humil (el seu pare era barber) amb un passat dubtós –havia estat declarat culpable de la malversació de fons públics en 1447. Havia estat treballant des de la dècada de 1450 com un agent del gremi dels Canvistes, cosa que li va reportar una riquesa considerable[3]. Per tal de poder  també obtenir el prestigi social que li faltava, es va inscriure en les confraries de major prestigi i va dotar una capella a Santa Maria Novella, que va decorar amb un retaule de Botticelli: donat que es deia com un dels tres reis mags tenia el patronat d’un altar de l’església dedicat a l’Epifania, i d’aquí el tema del quadre destinat a decorar l’altar. La carrera del Lama no va durar molt, ja que aviat va tornar de nou a les seves pràctiques comercials deshonestes.

Aquest quadre estableix la fama de Botticelli a Florència, i amb raó pot ser considerat com el punt culminant de la seva producció artística primerenca.

El patronat de la capella va passar el 1556 als Fedini i després, cap el 1570, a Flavio Mondragone, instructor de Francesc I de Mèdici. Flavio va fer traslladar la pintura al palau. L’exili de Flavio, acusat de traïció pel mateix Francesc, va comportar la confiscació dels seus béns. Per aquesta raó l’obra de Botticelli va acabar a mans dels Mèdici.

L’obra està incompleta i en condicions força precàries, a causa d’intervencions successives a la versió original de l’autor.

Descripció

S’hi poden reconèixer els següents personatges:

1. Cosme de Mèdici el Vell, és el mag que s’agenolla davant la Marededéu
2. Lorenzo de Mèdici, il Magnifico, nebot de Cosme, amb un gipó vermell i recolzat a la seva espasa (altres consideren que es tracta del seu germà Julià)
3. Piero de Mèdici, el gotós, germà de Giovanni de Mèdici, és el segon mag amb capa vermella
4. Giovanni de Mèdici, germà de Piero, és el tercer mag i està parlant amb Piero
5. Autoretrat de Botticelli
6. Gaspare di Zanobi del Lama, el comitent (o Filippo Strozzi)
7. Giuliano de Mèdici, germà de Lorenzo, si no fos el número 2; fou assassinat durant la conjura dels Pazzi
8. Agnolo Poliziano, que es recolza amistosament en l’espatlla de Lorenzo
9. Pico della Mirandola, que indica amb la mà el grup sagrat.
10. Un parent de Gaspare del Lama
11. Lorenzo Tornabuoni
12. Giovanni Argiropulo, el lletrat grec vingut de Constantinoble

La composició de tots els personatges dels Mèdici en aquest quadre és un anacronisme perquè l’any 1475 estaven ja morts les tres persones representades com a Mags; governava Lorenzo de Mèdici. La representació dels Mèdici en un quadre bíblic amb destinació a una església seria una declaració pública d’adhesió i lleialtat a aquesta família.

Vet aquí la descripció que en va fer Vasari: «Es va encarregar a Sandro en aquest temps una tauleta amb figures de tres quarts de braça cadascuna, que es va col·locar a Santa Maria Novella entre les dues portes de la façana principal de l’església (…): i representa l’Adoració dels Mags, on es pot apreciar un gran sentiment en el primer vell, que besant el peu de Nostre Senyor i fonent-se de tendresa, demostra a la perfecció haver assolit l’objectiu del seu llarguíssim viatge. La figura d’aquest rei és el retrat de Cosme de Mèdici el Vell, el més viu i fidel al natural de tots els que es poden veure en els nostres dies. El segon, que és Julià de Mèdici, pare del papa Climent VII, amb ànim disposat, rendeix reverència al nen i li lliura el seu present. El tercer, també agenollat​​, mostra en la seva adoració que li ret homenatge i el considera el veritable Messies. No hi ha paraules per descriure la bellesa que Sandro va mostrar en els caps que es veuen, traçats en diferents postures, girats, de front, de perfil, de tres quarts, inclinats i en altres postures, i de moltes altres maneres i de diferents aspectes, joves, vells, amb totes aquestes extravagàncies que testifiquen la perfecció del seu mestratge.»[4]

Originàriament, el retaule era coronat amb una lluneta amb l’Adoració del nen, actualment ubicada en el pòrtic central de l’església. Un paó, enfilat a la paret de la dreta, simbolitza la immortalitat, atès que des de l’antiguitat es considera que la seva carn era  incorruptible. El terreny s’eleva suaument, de manera que les cares de gairebé tots els presents es poden veure, igual que la gran varietat de postures i gestos que aquestes figures representen. No obstant això, Botticelli ha combinat els involucrats d’una manera cada vegada més convincent de crear una unitat dramàtica, un conjunt concentrat totalment en l’esdeveniment principal. D’altra banda, s’ha apartat al rei central lleugerament fora de l’eix principal, el que permet la mirada, sense obstacles, de l’observador a la Marededéu, que ara ja no està en perill de perdre’s entre la multitud, com era el cas de les pintures de Londres[5].

Anàlisis

Es tracta d’una obra de composició simple: un triangle el vèrtex del qual està en el cap de la Marededéu, aplega en un costat els caps que passen per Cosme el Vell, Poliziano, Pico della Mirandola i Lorenzo, i a l’altre costat, a Giuliano i el personatge vestit de blau cel. La ubicació dels Mèdici davant la Marededéu és rígidament dinàstica.

L’eix central del quadre, subratllat pel resplendor de l’estrella i el mantell de sant Josep, passa pel cap del nen i el contorn esquerre de Piero. A més a més, dos grups de persones subratllen la simetria del conjunt, emmarcat per un paisatge imaginari amb la ruïna d’un temple antic.

Aquesta Adoració dels Reis és un exemple d’anamorfisme[6], ja que per a veure-la clarament ens hauríem de posar en posició quasi horitzontal. Aquesta és una de les seves primeres experimentacions per distorsionar la perspectiva tal com venia sent configurada en el Quattrocento. Refutant-la, Botticelli rebutjava també la visió del món que comportava, una visió que havia canviat amb l’adveniment de Lorenzo el Magnífic i la seva cort neoplatònica, en la qual serà el mite i no la perspectiva, la que crearà el discurs. En aquesta Adoració renova la tradició iconogràfica del tema a Florència, formada per tres reis que representen els poderosos de la Terra, associats amb els Médici, als quals seguiria un seguici principesc, que recordava a la cavalcada anual dels Mags, representació sagrada que tenia lloc pels carrers florentins, en la qual els Mèdici desfilaven vestits de reis orientals acompanyant als Reis Mags. Botticelli no renega d’aquesta tradició realment, però elimina el seguici principesc i situa sobre un replà a la Marededéu amb el Nen i sant Josep, dins d’un edifici en ruïnes; els espectadors es disposen als costats formant dues ales laterals, corbant-se al voltant de les dues figures de Mags al primer pla en el centre. D’aquesta fórmula iconogràfica partirà Leonardo da Vinci per a la seva Adoració dels Mags.

Botticelli va introduir en aquesta obra una novetat  a nivell formal en el tema de l’adoració, com és la vista frontal de l’escena, amb les figures de sants en el centre i els altres personatges distribuïts perspectivament en els laterals; abans, com podem comprovar en altres Adoracions, l’escena tenia un caràcter més processional, amb la Marededéu, sant Josep i el nen a un extrem i els mags i el seu seguici a l’altre. El precedent podria haver estat una escena de la predel·la de l’ Anunciació de Fra Angelico , però ningú l’havia utilitzat en un retaule de grans dimensions. Aquest nou sistema va ser adoptat per Filippino Lippi i Leonardo da Vinci.

Les ruïnes al·ludeixen a un episodi de la Llegenda Daurada de Crist, segons la qual l’emperador August, que es vantava d’haver pacificat el món, va trobar un dia una sibil·la que li va predir l’arribada d’un nou rei, que seria capaç de superar-lo i que tindria un poder molt més gran que el seu. Estarien representant simbòlicament al món antic i al paganisme en declivi, mentre que la cristiandat representada en l’escena de la nativitat es troba a la part superior atès que constitueix el present i el futur del món.


[1] Al segle V, el Papa Lleó I el Magne va establir oficialment el seu nombre en 3 per a tota la cristiandat. A mitjan segle VI, a l’església de Sant Apolinar Nuovo, a Ravenna (Itàlia) se’ls van assignar els noms de Melchor, Gaspar i Baltasar, que suposadament equivalen en grec a Appellicon,  Amerín i Damascón i en hebreu a Magalath , Serakin i Galgalath. Segons una llegenda, les seves restes es troben a la Catedral de Colònia, Alemanya, on es troba l’anomenat Reliquiari dels Tres Reis Mags.

[2] Franco Cardini (2001). Los Reyes Magos, historia y leyenda. Barcelona. Península. (Col. Historia, ciencia, sociedad, 323 ). 208 pàgs.

[3] Recordem que els banquers «pagaven» la seva culpa de «ser rics» i viure de la usura, dedicant una porció dels seus beneficis a les bones obres i comissions artístiques dedicades als seus sants patrons, i així reequilibraven el seu «deute» amb la societat. La qüestió és no socialitzar els beneficis, només les pèrdues.

[4] Vasari, Giorgio (2002). Las vidas de los más excelentes arquitectos, pintores y escultores italianos desde Cimabue a nuestros tiempos. Madrid. Càtedra. (Col. Grandes temas).  pàgs. 413-414.

[5] Hartfield, Rab (1976). Botticelli’s Uffizi «Adoration». A Study in Pictorial Content. Princeton. Princeton University Press. En línia a http://www.jstor.org/stable/3050010

[6] És un efecte perspectiu utilitzat en art per forçar l’observador a un determinat punt de vista preestablert o privilegiat, des del qual l’element adquireix una forma proporcionada i clara. La anamorfosi va ser un mètode descrit en els estudis de Piero della Francesca sobre perspectiva.

Dr. Joan Campàs Montaner
jcampas@uoc.edu        Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del Curs L’art dels museus: els Uffizi
1. Desconstruint alguns mites del Renaixement
2. Les corts italianes: el context històric del Renaixement italià
3. Milà i el Renaixement: dels Visconti als Sforza
4. L’Urbino de Federico de Montefeltro
5. La Ferrara dels Este
6. La Màntua dels Gonzaga
7. El regne de Nàpols d’Alfons I
8. La Venècia dels dogo
9. Forència en el Renaixement: bases polítiques i econòmiques

10. Florència en el Renaixement: política i mecenatge
11. Els Mèdici, senyors de Florència
12. Giorgio Vasari: els Uffizi, 1560-1581
13. Maestro della Sant’Agata: Madonna de Pisa
14. Cimabue: Maestà di santa Trinità
15. Duccio: Palla Rucellai
16. Giotto: Madonna Ognissanti
17. Simone Martini: L’Anunciació
18. Gentile da Fabriano: Adoració dels mags
19. Lorenzo Monaco: La coronació de la marededéu
20. Fra Angèlic: Coronació de la marededéu
21. Paolo Uccello: La batalla de san Romano
22. Domenico Veneziano: Sacra conversazione
23. Piero della Francesca: Díptic del duc d’Urbino
24. Filippo Lippi: Coronació de la marededéu
25. Hugo van der Goes: Tríptic Portinari
26. Sandro Botticelli: Judit
27. Sandro Botticelli: L’adoració dels mags
28. Sandro Botticelli: La marededéu del magníficat
29. Sandro Botticelli: El naixement de Venus
30. Sandro Botticelli: Al·legoria de la primavera
31. Sandro Botticelli: Minerva i el centaure
32. Sandro Botticelli: L’anunciació Cestello
33. Sandro Botticelli: La calúmnia d’Apel·les
34. Leonardo da Vinci: L’anunciació
35. Leonardo da Vinci: Adoració dels reis
36. Giovanni Bellini: Al·legoria sacra
37. Miquel Àngel: Tondo Doni
38. Rafael: Madonna del cardellino
39. Ticià: La venus d’Urbino

(Visited 290 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari