Bronzino: Cosimo I amb armadura

Bronzino_CosimoBronzino: Cosme I amb armadura, 1545. Oli sobre taula. 71 x 57 cm. Galleria degli Uffizi, Florència. Encàrrec: Cosme I.

Plantejament de preguntes

Com a través d’un retrat es poden captar els codis que l’artista ha utilitzat per a la glorificació del seu patró? Com l’artista defineix al patró i el patró a l’artista?

En el cas d’aquest quadre de Bronzino, quins significats hi ha rere l’armadura, la mirada perduda, la posa de tres quarts, el casc sota el braç? I sota el fet que existeixen unes vint-i-cinc còpies d’aquest (o similars) retrat?

I per què els artistes desenvolupen ara un nou tipus de retrat? És una simple qüestió d’estil? Una imitació de les darreres obres dels mestres Miquel Àngel i Rafael? O potser perquè estem davant d’unes corts que pretenen donar una imatge elegant, sofisticada i poderosa, i adapten la seva manera de fer als interessos dels nous comitents?

Fitxa tècnica

Es tracta d’un retrat de Cosme I amb armadura, identificat per Gamba com la primera obra d’aquesta sèrie de retrats oficials. Fou pintat probablement a la vila de Poggio a Caiano cap el 1545 i es creu que és la que va descriure Vasari: «Il signor duca, veduta in queste ed altre opere l’eccellenza di questo pittore, e particularmente che era suo proprio ritrarre dal naturale quanto con più diligenzia si può imaginare, fece ritrarre sè, che allora era giovane, armato tutto d’arme bianche e con una mano sopra l’elmo».[1]

Descripció

Pel fet de tractar-se d’un retrat, la seva anàlisi passa, prèviament, per a tenir un coneixement mínim del retratat. Es tracta de Cosme I de Mèdici, fill del comandant Giovanni dalle Bande Nere i de Maria Salviati, duc de Florència i primer Gran Duc de Toscana (1537-1574), que va arribar al poder l’any 1537, amb només 17 anys.

Com va arribar a ser Gran Duc de Toscana? Situem-nos a l’any 1519: a la mort de Llorenç II de Mèdici, el cardenal Giulio di Mèdici fou nomenat senyor de Florència, si bé aquest abandonà el càrrec el 1523 en esdevenir papa amb el nom de Climent VII. Enlloc seu nomenà successors de manera conjunta a Alexandre (fill seu segons alguns, encara que oficialment fill de Llorenç) i al seu cosí Hipòlit de Mèdici. Quan Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic va saquejar Roma el 1527 els florentins ho van aprofitar per a restablir la República de Florència i expulsar els Mèdici del poder. Tots els partidaris dels Mèdici i el regent del papa, Silvio Passerini, fugiren de la ciutat, i fins i tot Miquel Àngel abandonà la ciutat després d’haver millorat el seu sistema de defensa. Tot i l’enemistat de Climent VII i l’emperador, aquest últim aconseguí la pau per interessos personals i donà suport a l’acció papal de reconquerir la ciutat per als seus familiars, sent reestablert Alexandre al poder de Florència l’estiu de 1530, que fou nomenat duc de Florència per Climent VII, títol que fou confirmat per l’emperador uns mesos després i que suposà la fi de la República i donà pas a l’efímer Ducat de Florència (Alexandre es casà el 29 de febrer de 1533 a la ciutat de Nàpols amb Margarida de Parma, filla de Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic). El 1535 l’oposició florentina va enviar el seu cosí Hipòlit a apel·lar a Carles V contra algunes accions del duc, però el cardenal va morir pel camí, fet que fou entès per alguns com un enverinament per part d’Alexandre. El 6 de gener del 1537 fou assassinat pel seu cosí llunyà Lorenzino de Mèdici. D’acord amb les seves declaracions, que serien publicades més tard, Lorenzaccio (nom pel qual fou conegut Lorenzino i que significa ‘dolent Lorenzo’) va assegurar que havia executat Alexandre en nom de la República i que l’havia mort quan estava a punt de mantenir relacions sexuals amb la cosina de Lorenzino, Laudomia, una bella vídua. Per temor a desfermar una revolta, les notícies de la seva mort no es van difondre: els súbdits dels Mèdici van embolicar el cos d’Alexandre en una catifa i el van dur secretament al cementiri de Sant Llorenç, on va ser enterrat precipitadament. Quan la facció contrària als Mèdici va fracassar en el seu intent d’accedir al poder, fou nomenat successor d’Alenxadre Cosme I de Mèdici.

Cap de les famílies importants estava en condicions de pretendre el lloc dels Mèdici; cap semblava oposar-se a la fagocitació per part de l’imperi de Carles V o, eventualment, a la restauració de la república florentina, quan Cosme, un perfecte desconegut, va aparèixer a la ciutat, seguit d’uns pocs seguidors. Venia de Mugello, on havia crescut després de la mort del seu pare i va pretendre fer-se nomenar Duc, pel fet de pertànyer a una branca secundària de la família. Atesa la seva joventut i la seva aparença modesta, molts personatges influents de la Florència de l’època li varen atorgar el govern de Florència, esperant trobar a un jove feble, distret, atret només per la caça i les dones, una persona fàcil d’influir. Cosme, va ser llavors, nomenat cap de govern amb una clàusula segons la qual, el poder seria exercit pel Consell dels 48. Tot just investit va publicar un decret en el qual excloïa a Lorenzino i als seus descendents de qualsevol dret de successió, va desautoritzar al Consell i va assumir l’autoritat absoluta. Va restaurar la dinastia dels Mèdici, que va governar Florència fins al mandat de l’últim Gran Duc, Joan Gastó I de Mèdici (1671-1737). Les estructures governamentals que va promoure van romandre vigents fins i tot fins a la seva absorció per l’Imperi austrohongarès i fins que es va proclamar el Regne d’Itàlia.

La tirania de Cosme I va causar l’exili voluntari de diversos notables de la ciutat, que van obtenir el suport de França per deposar a Cosme. A finals de juliol del 1537 van envair la Toscana sota el comandament de Piero Strozzi, casat amb una Mèdici de la branca de Lorenzino, i fill d’una Mèdici. Cosme va reunir les seves millors tropes, al comandament d’Alessandro Vitelli i es va enfrontar als invasors a Montemurlo l’1 d’agost de 1537, on va assetjar el castell en què es refugiaven. El setge va durar poques hores i va acabar amb la captura dels assetjats, obtenint així Cosme la seva primera victòria militar. Encara que no havia derrotat les millors tropes enemigues, sí havien caigut la majoria dels seus caps i en assabentar-se les tropes d’aquest resultat, es van retirar definitivament. Els caps capturats van ser decapitats a la Plaça de Bargello. Filippo Strozzi, pare de Piero va ser trobat mort i al seu costat una espasa ensangonada i un bitllet amb una cita de Virgili: probablement va ser assassinat. Durant tota la seva vida, Cosme va mostrar crueltat cap als que es van rebel·lar contra el seu domini. Creia, a més, necessari fer veure que el seu despotisme s’exercia principalment contra els nobles i els rics burgesos florentins i no contra el poble. Després de la victòria en Montemurlo, Cosme va ser reconegut com a Duc per l’Emperador Carles V a canvi de la seva ajuda contra els francesos.

Es va casar el 1539, a l’edat de vint anys amb Leonor de Toledo (1522-1562). Cosme buscava una esposa que pogués ajudar-lo a reforçar la seva posició política i l’Emperador Carles V veia amb bons ulls una aliança amb els Mèdici que li permetés mantenir tropes espanyoles dins dels territoris toscans. Inicialment Cosme va voler casar-se amb Margarida, filla de l’emperador i vídua del duc Alessandro. Però no va obtenir més que un rebuig sord i la pretensió que fos donat a la vídua una bona part del patrimoni dels Mèdici. La candidata perfecta va ser llavors Leonor, filla del virrei de Nàpols, néta del segon duc d’Alba, que provenia d’un dels llinatges més importants d’Espanya, i el seu pare, Don Pedro Álvarez de Toledo, marquès de Villafranca era un dels homes més poderosos i influents de la península itàlica. Gràcies al seu matrimoni, Cosme va accedir a la gran riquesa de la seva dona i va garantir l’aliança amb el Virrei de Nàpols. Amb el dot rebut, Cosme va iniciar una col·lecció d’antiguitats etrusques i egípcies.

A finals de la dècada de 1530 Cosme va contractar Bronzino com a pintor oficial per encarregar-li els retrats de la seva família. Bronzino s’havia format amb Pontormo, que també havia estat pintor oficial dels Mèdici. Bronzino, que havia realitzat pintures religioses i mitològiques, és conegut sobretot com un gran retratista. En el context de l’estil manierista imperant, els seus retrats són continguts i distants amb un marcat èmfasi en la descripció dels objectes que acompanyen els models. Especialment destacable és la capacitat de l’artista per transmetre les textures de teles, metalls i brocats. Bronzino va pintar nombrosos membres de l’elit florentina, però els seus majors èxits van ser els retrats oficials de la família ducal: Cosme I, la seva esposa Leonor de Toledo i fills.

Cosimo va aprofitar l’habilitat retratística de Bronzino com una eficaç via de propaganda personal. Els nombrosos retrats que s’han conservat revelen clarament l’interès per a presentar-se davant dels ciutadans de Florència i davant de les altres potències europees com un dignatari solemne i d’ineludible poder. Cosme va ser pintat per Bronzino en diferents moments al llarg de la seva vida política, i aquests retrats es poden classificar en dos models oficials: el primer, al voltant del 1545, en el qual el duc es representa amb armadura i jove; el segon, a la dècada del 1560, sense armadura i més vell. Aquest conjunt de pintures responen a la necessitat de crear una imatge oficial que el mateix duc havia demanat. Es tractava, doncs, d’utilitzar el retrat per tal d’establir vincles històrics amb el passat que justifiquessin el seu poder present. «Cosme I sembla haver entès la importància de repetir la seva imatge (i la d’altres individus de la seva família) com a forma de propaganda i de desenvolupar nous tipus de retrat que atorguessin credibilitat a la seva posició com a governant».[2]

Aquest retrat amb armadura militar proporciona una imatge que reflecteix el seu control sobre l’Estat i alhora evoca la figura del seu pare, un condottiero que havia combatut contra les tropes imperials quan aquestes travessaven Itàlia en direcció a Roma.

Al voltant de 1543, moment en el qual Cosimo havia consolidat el seu poder a Florència, va sorgir la necessitat de crear una imatge oficial. Bronzino executa un primer retrat del duc amb armadura que serviria de propaganda política, tant dins dels seus propis territoris com a l’estranger, i de la qual se’n varen fer posteriorment nombroses versions. En la majoria de retrats, Cosme I es representa de tres quart o de mig cos, i en tots ells es repeteix el mateix esquema compositiu amb el cos girat cap a la dreta i el cap cap a l’esquerra, amb la mirada que es perd cap el fons, creant així una sensació de distància entre el personatge i l’espectador, entre els quals no hi ha cap tipus de comunicació.

Anàlisis

En aquest retrat amb armadura del 1545 Cosme és representat gairebé de tres quarts, amb el cap lleugerament inclinat cap a l’esquerra. La mirada del duc es perd en la distància, mentre que el braç descansa elegantment sobre el seu casc (que cal suposar que s’ha tret). Bronzino dedica molta atenció a la superfície de l’esplèndida armadura de Cosme –la seva superfície brillant reflecteix la llum–, i cada detall està meticulosament elaborat. La impressió general que transmet la imatge és la d’una poderosa tranquil·litat i autoconfiança.

Bronzino_Cosimo1

El retrat amb armadura estava destinat sens dubte a la seva exhibició pública –de fet, del retrat n’existeixen més de vint-i-cinc còpies, conegudes a l’actualitat, algunes de les quals estaven destinades als seus familiars, o als seus propis habitatges, mentre que altres s’utilitzaven com a regals diplomàtics, amb la intenció de comunicar un missatge d’amistat i de respecte als dirigents que serien indispensables per a les seves ambicions polítiques. La ​​gran difusió d’aquests retrats palesa que aquesta particular imatge elaborada per Bronzino esdevingué un estàndard per al retrat d’estat de Cosme. Tot i que aquesta tipologia més tard seria reemplaçada per un Cosme representat amb un vestit de civil.

Què volia significar aquesta imatge? La iconografia de la peça d’armadura és força complexa. El primer aspecte a tenir en compte és la pròpia armadura. De fet, és l’armadura que el pare de Cosme, Giovanni delle Bande Nere, porta en algun dels seus retrats. Així, el missatge que envia és el de la continuïtat dinàstica, a diferència d’altres representacions amb armadura de Cosme. Una referència directa a la dinastia dels Mèdici hauria de servir a Cosme com a eina poderosa de legitimació del seu propi govern; tanmateix, a més del component dels Mèdici, existeix un altre nivell de significat associat al retrat amb armadura, la de la referència Imperial directament associada amb el personatge de Carles V.

Bronzino_Cosimo2

L’emperador Carles V, que va recolzar a Cosme, va ser una figura clau en el retorn dels Mèdici al govern a Florència. Cosme va negociar la retirada de les tropes espanyoles de Florència, Livorno i Pisa, assegurant a l’emperador la seva lleialtat. Als ulls dels florentins, el duc va aconseguir una victòria important per a la ciutat, i ho va fer de manera pacífica, a través d’un esforç diplomàtic. Les negociacions van concloure amb èxit el maig del 1543, per tant, és natural que aquest esdeveniment es reflectís en la nova tipologia pictòrica desenvolupada per Cosme. En aquest retrat amb armadura, el duc és presentat com un guerrer, però el seu cap no porta el casc, que té al seu costat. S’accepta que el cap descobert del duc i l’absència d’una arma comuniquen un missatge de pau. Per tant Cosme es presenta com una potent guerrer pacífic, algú que defensaria al seu poble, sense involucrar-se en innecessàries batalles, per a millorar la vida dels seus súbdits. Bronzino retrata Cosme «tan temorós com ell és temible»[3], enviant així un missatge de fidelitat a l’emperador.

Bronzino_Cosimo3

Per tant, el retrat de Cosme I amb armadura de Bronzino comunica els següents significats: la continuïtat de la dinastia Mèdici, d’una banda, i l’associació amb l’emperador de l’altra; la força militar de Cosme, però un desig de pau. Els seus retrats, doncs, estan imbuïts d’un doble sentit[4], que no es neguen l’un a l’altre, sinó que s’enriqueixen amb múltiples associacions, pragmàticament desenvolupades. El retrat amb armadura es pot considerar, doncs, una plena realització de l’habilitat de Bronzino com a pintor i de l’agenda de Cosme com a governant: un esforç mutu que produeix una magistral glorificació definitiva del patró per l’artista[5].

Cal recordar que aquests líders polítics, que no tenien la legitimitat monàrquica, es volien crear una imatge imitant als herois i guerrers de l’antiguitat clàssica. La seva intenció era la d’exaltar el seu poder tant a través de les seves accions militars com amb les seves empreses polítiques i a través de la seva pròpia imatge. L’armadura esdevingué l’accessori més adequat per a glorificar la seva figura de governant poderós. Bronzino representa Cosme I amb armadura, recolzant una de les seves estilitzades mans sobre el casc que s’ha tret, potser per a demostrar que pot governar també de forma pacífica. L’armadura porta unes petites rodelles cosa que pot indicar que es tracta d’una armadura de combat a peu en lloc d’armadura eqüestre. La representació de l’armadura permet a Bronzino oferir una descripció minuciosa dels seus elements decoratius i transmetre la brillantor de la superfície polida del metall, que contrasta amb la textura dels teixits.

Bronzino_Cosimo4

Els seus retrats transmeten una forta presència corpòria, gairebé escultòrica, gràcies al joc de la llum i la seva gamma cromàtica distintiva. Les poses són arrogants i una mica altives, i tot i la fredor dels seus rostres gairebé marmoris, hi ha un intent de transmetre la psicologia del retratat.

Per tal de legitimar el seu poder i construir un estat centralitzat i cada cop més independent del Sacre Imperi, va embellir i millorar la ciutat de Florència, i va crear el complex dels Uffizi amb l’objectiu principal d’establir-hi la seu del govern. Primer va viure al Palazzo Medici Riccardi, després al Palazzo Vecchio, i finalment al Palazzo Pitti, connectat amb el Palazzo Vecchio a través del corredor Vasari.

Bronzino_Cosimo5

Galleria degli Uffizi i el pont que la uneix amb el Palazzo Vecchio

I així, amb la visió d’aquest pont que uneix el Palazzo Vecchio amb els Uffizi, subratllem la connexió estreta entre el món polític i la producció artística, sobre la qual hem construït la nostra interpretació de les obres que es troben a les sales de la Galleria degli Uffizi.

[1] Vasari: Le vite de’ più eccellenti pittori, scultori e architettori (1568). Degl’accademici del disegno pittori, scultori et architetti e dell’opere loro e prima del Bronzino. En línia a http://it.wikisource.org/wiki/Le_vite_de’_pi%C3%B9_eccellenti_pittori,_scultori_e_architettori_(1568)/Accademici_del_Disegno_e_il_Bronzino. «El senyor duc, veient en aquestes i altres obres l’excel·lència d’aquest pintor, i particularment que era propi d’ell retratar del natural amb la major diligència que hom pugui imaginar, es va fer retratar, ara que era jove, armat amb armadura blanca i amb una mà al casc.»

[2] Paoletti, John T. I Radke, Gary M. (2002). El arte en la Italia del Renacimiento. Tres Cantos. Akal. (Col. Akal/arte y estética). Pàg. 449.

[3] Robert B. Simon: «Bronzino’s Portrait of Cosimo I in Armour», The Burlington Magazine 125, no. 966 (1983), pàg. 535.

[4] Carl Strehlke i Elizabeth Cropper (2004). Pontormo, Bronzino, and the Medici: the Transformation of the Renaissance Portrait in Florence. University Park. Pennsylvania State University Press. Pàg. 28.

[5] Maurice Brock (2002). Bronzino. París. Flammarion. Pàg. 171.

Dr. Joan Campàs Montaner
jcampas@uoc.edu        Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del Curs L’art dels museus: els Uffizi
1. Desconstruint alguns mites del Renaixement
2. Les corts italianes: el context històric del Renaixement italià
3. Milà i el Renaixement: dels Visconti als Sforza
4. L’Urbino de Federico de Montefeltro
5. La Ferrara dels Este
6. La Màntua dels Gonzaga
7. El regne de Nàpols d’Alfons I
8. La Venècia dels dogo
9. Forència en el Renaixement: bases polítiques i econòmiques

10. Florència en el Renaixement: política i mecenatge
11. Els Mèdici, senyors de Florència
12. Giorgio Vasari: els Uffizi, 1560-1581
13. Maestro della Sant’Agata: Madonna de Pisa
14. Cimabue: Maestà di santa Trinità
15. Duccio: Palla Rucellai
16. Giotto: Madonna Ognissanti
17. Simone Martini: L’Anunciació
18. Gentile da Fabriano: Adoració dels mags
19. Lorenzo Monaco: La coronació de la marededéu
20. Fra Angèlic: Coronació de la marededéu
21. Paolo Uccello: La batalla de san Romano
22. Domenico Veneziano: Sacra conversazione
23. Piero della Francesca: Díptic del duc d’Urbino
24. Filippo Lippi: Coronació de la marededéu
25. Hugo van der Goes: Tríptic Portinari
26. Sandro Botticelli: Judit
27. Sandro Botticelli: L’adoració dels mags
28. Sandro Botticelli: La marededéu del magníficat
29. Sandro Botticelli: El naixement de Venus
30. Sandro Botticelli: Al·legoria de la primavera
31. Sandro Botticelli: Minerva i el centaure
32. Sandro Botticelli: L’anunciació Cestello
33. Sandro Botticelli: La calúmnia d’Apel·les
34. Leonardo da Vinci: L’anunciació
35. Leonardo da Vinci: Adoració dels reis
36. Giovanni Bellini: Al·legoria sacra
37. Miquel Àngel: Tondo Doni
38. Rafael: Madonna del cardellino
39. Ticià: La venus d’Urbino
40. Parmigianino: La maredéu del coll llarg
41. Bronzino: Leonor de Toledo
42. Bronzino: Cosimo I amb armadura

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*