Auguste Comte i el positivisme

5 setembre, 2015

Per Francesc Núñez (https://fnunezmosteo.wordpress.com/)

AUGUSTE COMTE (1789-1857)

Avui fa 158 anys de la mort d’Auguste Comte. Molt probablement el que més es coneix d’ell és el que se sintetitza a l’entrada que la Viquipèdia li dedica: que va ser un filòsof francès, considerat el fundador del Positivisme i de la Sociologia.

índexTanmateix, el record que es té d’ell és molt difós i més petit del que seria esperable atesa la seva empremta en el pensament contemporani. De fet, el tractament que rep a la Viquipèdia és més aviat escàs, en català poc més de 20 línies i una mica més en francès, anglès i alemany. Present, això sí, en moltíssimes llengües.

És difícil titllar una vida de feliç o desgraciada. La d’August Comte va estar marcada per la pobresa econòmica (molt de temps a remolc de la caritat de J. S. Mill, que l’admirava profundament), la malaltia (mental) i el poc reconeixement de la seva obra (a la qual dedicà esforç i vida). A la xarxa es troba fàcilment informació sobre les circumstàncies més rellevants d’aquesta biografia.

Des d’aquest blog d’Humanitats, volem fer record d’una figura i un pensament que ha estat molt important en el segle XX. Destacaré el que crec que és més rellevant d’aquest autor i que ens pot ajudar a entendre una mica més el nostre present (per fer això, seguiré, principalment, a R. Aron i  L. Kolakowski)

Encara ara ens admirem (en el sentit aristotèlic del terme, com a font del nostre interès intel·lectual) de les conseqüències, previstes o no, de les moltes “revolucions” (polítiques, industrials, científiques) que van obrir el que anomenen modernitat, ara fa uns 200 anys. Comte neix quan tot aquest terrabastall està tenint lloc o és molt i molt viu encara en el seu present. La seva mirada crítica, que caracteritza a l’humanista, no el deixa indiferent i vol entendre –i explicar- què està passant, quines són les causes de tots els canvis que el món està patint.

En aquest sentit, com bé sabeu els que heu fet Sociologia en aquesta Universitat, la mirada del sociòleg, de l’humanista, és filla de l’admiració,sí, però també del desconcert, del que ens fa front i de la voluntat de comprendre què és el que està passant. També, potser, del desig que pot sorgir de la voluntat de control i de submissió a la pròpia voluntat.

Quins són els trets particulars de les societats modernes, sorgides d’aquestes revolucions, i en què es diferencien de les societats anteriors?” Aquesta és la pregunta que unirà als considerats pares de la sociologia”

Per a Comte, un d’aquests “pares” fundadors, l’adveniment de la modernitat és conseqüència dels canvis que s’estan produint en les esferes del poder i del coneixement (sempre unides i implicades). Canvis (com els de la Revolució Francesa de 1789, l’any del seu naixement) que no sempre són positius. La seva obra s’inscriu en les reaccions a la Revolució francesa (i a la Il·lustració, responsable de la RF), que considerava que havia deixat una situació de desordre i anarquia. Segurament d’aquí ve la seva proposta “positiva” per lluitar contra la filosofia “negativa” de la Il·lustració. D’entrada, va anomenar la seva proposta “física social” i més tard va encunyar el terme “sociologia”. La sociologia havia de ser la “ciència” per excel·lència, la mare de totes les ciències en tant que les integrava a totes. L’objectiu era trobar les lleis (naturals!) que impulsaven la vida social. És a dir, calia estudiar les estructures socials i els processos que movien al canvi, de tipus naturals i que, sense necessitat de revolucions, i amb només reformes socials, permetien dirigir-nos en la bona direcció. Comte és un reformista (com J. S. Mill i tot l’utilitarisme), no un revolucionari.

images2

En la proposta de Comte, diu Aron, la sociologia ha de ser la ciència que ens permetrà resoldre la crisi del món modern tot descobrint el sistema d’idees (científiques) que han de presidir l’organització social. Més enllà d’aquesta idea, que podria estar tenyida d’utopia (en un sentit no “positiu” del terme), el que és important destacar de la proposta de Comte i que, per això és important- suposa una novetat- i marcarà el futur del pensament sociològic és la consideració de la societat com una entitat supra-individual. La societat, les estructures socials, no són el resultat d’un pacte entre éssers egoistes (Hobbes), fet sobre la base del càlcul de costos i beneficis (liberalisme); ans al contrari, són els individus els resultats de les estructures socials, constructes intel·lectuals. És la societat la que està dotada de realitat orgànica i, com tot organisme, té unes etapes de desenvolupament i creixement. Aquesta és la gran herència de Comte.

Des d’aquesta perspectiva, la història es vista com una successió d’èpoques orgàniques (conservació) i èpoques crítiques (canvi i dissolució). Cada etapa orgànica supera a l’anterior (com una mena de síntesi hegeliana). Aquest procés és un esdevenir necessari.

En aquest sentit cal interpretar la famosa “llei dels tres estadis”(la tercera de les idees més conegudes de Compte). La humanitat avança des de societats dominades per guerrers i sacerdots (estat teològic), fins a una societat organitzada a partir de la indústria i el domini del poder econòmic (una societat que redueix el poder militar i substitueix la religió per la ciència (estat positiu) [Encara no havia arribat el s. XX, és clar]. Entremig, s’ha passat per un estat “metafísic” en el qual la ment humana ja ha madurat suficientment per no anar a cercar fora de la natura les causes dels esdeveniments.

És molt important destacar que el que singularitza a Comte i el fa important en la història del pensament és que aquesta “llei dels tres estadis” descriu realitats sociològiques que tracten el saber humà, els seus continguts, com a factors indissociables de la vida social (segueixo la interpretació de Kolakoswki).

En relació a l’herència de Comte, encara voldria destacar dues idees importants i molt influents. D’una banda, el paper que atorga a la religió en el “modern” estadi positiu i, d’altra banda i sobretot, la idea del positivisme.

En relació a la religió, R. Aron destaca que, en el pensament de Compte, aquesta resulta d’una doble exigència. Tota societat implica necessàriament consens, és a dir, acord entre les parts, unió dels membres que constitueixen la societat. La unitat social exigeix el reconeixement d’un principi d’unitat per part de tots els individus, és a dir, una religió. La religió conté ella mateixa la divisió ternària característica de la naturalesa humana. Inclou un aspecte intel·lectual, el dogma; un aspecte afectiu, l’amor, que s’expressa en el culte, i un aspecte pràctic, que Comte en diu el règim. El culte regula els sentiments, i el règim la conducta privada o pública dels creients. En la seva “visió” del futur, Comte pensa que la religió haurà de ser d’inspiració positivista, tot i que correspon a una necessitat permanent de l’ésser humà. L’home té necessitat de religió perquè té necessitat d’estimar alguna cosa que el depassi. Les societats tenen necessitat de religió perquè tenen necessitat d’un poder espiritual, que consagri i moderi el poder temporal i recordi als homes que la jerarquia de les capacitats no és res al costat de la jerarquia dels mèrits.338635

Comte, fascinat –diu Kolakoswki- per l’universalisme catòlic, creu que la religió de la humanitat ha d’imitar exactament el sistema de l’Església catòlica (ritus i rituals, sagraments, clergat). Hi haurà d’haver, entre d’altres, sagraments, bateig, confirmació, fins i tot hi haurà un Sant Pare Positiu. Els àngels guardians d’aquesta nova religió seran les dones. Compte va arribar a parlar d’una Gran Mare Verge, que engendraria fills gràcies a la inseminació artificial. Més enllà d’aquesta anècdota, la seva “visió” no és sociològicament molt rellevant.

En relació al positivisme (i en això també seguiré el petit-gran llibre de Kolakowski), s’ha de dir que aquesta idea o, millor, aquesta actitud intel·lectual, marcarà molt i molt l’esdevenir del pensament filosòfic i científic del s. XX. El positivisme, per a Comte, tenia moltes dimensions: era un estat de la ment, un programa d’ensenyament, una concepció del coneixement científic, una etapa de la història i un model d’organització social. Totes elles han estat influents per donar lloc (i per entendre) el nostre món actual.

En definitiva, el positivisme, que s’ha mostrat de moltes maneres al llarg de la història, sempre ha tingut la intenció d’alertar-nos dels perills de la “metafísica”. En una de les seves versions més modernes diria això: “sobre allò que no es pot parlar, millor és callar-se” (Wittgenstein). Cal tractar la metafísica com si fos poesia? En qualsevol cas, diu Kolakoswki, és tracta d’una recomanació per buidar la nostra imatge del món i els continguts intel·lectuals en general de tot allò que no pugui expressar-se en forma de proposició en el sentit lògic.

16617607-nube-palabra-abstracta-para-el-positivismo-con-etiquetas-y-terminos-relacionados

No tots els “filòsofs” analítics serien tan contundents com Wittgenstein, i Carnap, per exemple, incita només a la distinció entre els enunciats que tenen sentit i els inverificables, purament expressius o lírics, i demana que no es confongui allò que només expressen amb allò que també signifiquen. En definitiva, el que Carnap diu és que no es considerin els gestos emocionals, que només són verbalitzacions metafísiques, religioses, o els judicis de valor com conviccions autèntiques [també inclou la filosofia], la fonamentació de les quals pot ser objecte de controvèrsia… En aquesta versió del positivisme la pràctica de la metafísica és legítima en l’actitud positivista, a condició que no se li hi doni un valor cognitiu (estic transcrivint Kolakowski).

Jasper, per tal de salvar la filosofia de l’atac positivista, no la considera un coneixement positiu, sinó només un esforç per aclarir; i amb això no infringeix el codi positivista. Tota la fenomenologia existencial podria acceptar aquesta distinció (entre estudi i meditació, exactitud científica i precisió filosòfica, entre problema i interrogació, entre problema i misteri).

Fins i tot corrents teològics recents (protestants) [el llibre està publicat el 1966] accepten el repte positivista i fan una interpretació religiosa del món acceptant els postulats. No es preocupen de provar que la interpretació teològica del món es redueix a una descripció dels fets o a la construcció d’hipòtesi. Reconeixen (aquest teòlegs) que es tracta d’una operació d’interpretació gràcies a la qual els fets cobren significació particular en la seva qualitat d’elements que participen d’un ordre teològic, organitzat per la intenció de la Providència.

Resumint:

En la versió moderada, el positivisme només seria una temptativa de la ciència de constituir-se a si mateixa en la seva distinció respecte de la teologia, la religió, la política, l’art. És a dir: una mena de secreció natural i consciència de la seva posició irreductible en la vida social.

La versió radical té un altre sentit cultural. És una temptativa de confirmació de l’autarquia de la ciència com a activitat que esgota tota assimilació intel·lectual possible del món. Les realitats del món es poden interpretar segons les ciències naturals, però també constitueixen per a l’ésser humà un objecte de curiositat existencial, una font d’espant o de preocupació, un lloc de compromís o de rebuig. I totes aquestes realitats, si han de ser captades per la reflexió i la paraula, es redueixen, en la concepció empirista, a les seves qualitats empíriques. El patiment, la mort, les lluites ideològiques, els antagonismes socials, els conflictes de valors; tot s’envolta, en virtut del principi de silenci, en un gest de rebuig, el principi de verificabilitat del qual és l’articulació. L’empirisme així entès és un acte de fugida davant les qüestions que comprometen, una fugida emmascarada per una definició de la ciència que invalida aquestes qüestions per il·lusòries. El positivisme porta a una concepció de la vida deliberadament amputada, vol imposar un llenguatge que allibera del deure de prendre la paraula en els conflictes més importants de la vida humana i constitueix una armadura que insensibilitza enfront els ineffabilia mundi, les dades indescriptibles de l’experiència, perquè són qualitatives.

La interpretació de Kolakowski la podem compartir o no. Sóc conscient que és molt polèmica, justament perquè qüestiona el nucli dur, el “donat per descomptat”, el “és així” de bona part de la ciència del s. XXI. Tanmateix, per aquesta raó, com a humanistes, no l’hem d’ignorar i ens hem de deixar “importunar” per les seves exigències.

::::::::::::::::::::::

Per més que se surt de l’homenatge a la memòria d’August Comte, mort un 5 de setembre, no puc deixar de repetir les profundes reflexions de Kolakowski en relació al positivisme que, insisteixo, és fonamental per a entendre les batzacades intel·lectuals del s. XX i les tensions en les quals ens trobem.

Es pot constatar que hi ha una ideologia cientista que proposa exposar una espècie de disciplina intel·lectual que posaria remei a l’arbitrarietat en el pensament, sometent-la a l’obligació irresistible del fet… implica una renúncia a la metafísica de manera irrevocable sense una segona legitimació, ja no en el terreny de la veritat, sinó de la utilitat… (K, 1981: 253)

“Veritat, bé i bellesa” no pertanyen als elements de l’experiència; aquests caràcters neixen al terme de les modificacions socialment condicionades de l’experiència i pertanyen sempre a “algú”. Per tant, són les diverses circumstàncies vinculades a la situació ecològica de l’organisme les que decideixen què és la veritat, què és fals, bo o dolent. La veritat és una actitud com el reconeixement d’un conjunt d’experiències com agradable i dolorós… aquesta epistemologia implica –diuen- una renúncia tràgica a l’orgull humà. El món dels valors es desfà (i l’objectivitat i l’eternitat) i es redueix a reaccions biològiques.

Aquesta darrera afirmació és la interpretació, no del positivisme, sinó del naturalisme o encara més del pragmatisme, de tota doctrina que deliberadament redueix la descripció de les activitats cognitives a la descripció d’un comportament biològic, privant d’objecte la qüestió sobre la veritat. [Això és el que va denunciar Husserl dels positivistes del s. XIX]

En definitiva, ¿el positivisme evolucionista engendrat per l’empenta de la teoria de Darwin (i arrelat en la crítica de Hume), aquesta reducció del coneixement a instrument biològic d’adaptació, és només una variant del positivisme, una modificació, una aberració, una desviació… ? O tot positivisme porta a aquesta relativització biològica?

L’empirisme lògic, per exemple, només s’interessa pels procediments del coneixement i l’anàlisi dels resultats. No s’interroga sobre l’origen i finalitat de les creences metafísiques. Caracteritza les condicions de l’experiència legítima rebutjant o apartant la qüestió del seu rang ontològic. (p. 255)

El positivisme només pot donar una resposta naturalista: el coneixement és un comportament biològic. Aquesta resposta resol negativament la qüestió de la veritat concebuda en termes transcendentals, paralitza la fe possible en l’experiència o en la raó, que no ens diuen res del món. Veritat i falsedat no tenen a veure amb les coses, sinó amb proposicions: no és pot saber si les coses són “veritablement verdaderes”. El problema, però, és verbal: en limitar el camp d’aplicació de l’atribut “vertader”, no s’arruïna la qüestió filosòfica sobre els límits de l’autenticitat del coneixement.

Hi ha possibilitats per distingir coneixement d’error en els límits d’una experiència. Ara bé, el que s’interroga és sobre la totalitat de l’experiència, la pregunta no té sentit. No es pot dilucidar una qüestió epistemològica, perquè no és una qüestió, atès que no apel·la a dades de l’experiència. Pel contrari, és una pregunta holista i, per tant, metafísica.

No es poden formular preguntes genètiques relatives al coneixement. Per tal de dilucidar els temes de la percepció correcta, cal remetre’s al caràcter “correcte”, a la concordança de l’experiència intersubjectiva dels homes, i no es pot travessar el terreny des del punt de vista ontològic.

Cada resposta a la qüestió sobre la concordança del coneixement intersubjectiu ha de referir-se a la comunitat de caràcters humans genètics. Quan es plantegen qüestions genètiques, el neutralisme positivista es transforma en una interpretació naturalista, biològica, del coneixement, i no pot evitar la relativització. La veritat es redueix a l’espècie humana, que té un grau considerable de constància, però se li refusen els valors transcendentals… (K, 1981: 257)

De la relació subjecte-objecte, només es manté la relació sistema nerviós-medi ambient i la qüestió epistemològica es converteix en una part de la biologia, i el valor veritat és un gènere particular, explicable en termes biològics, de la interpretació genèrica feta pels éssers humans de les seves pròpies experiències.

Kolakowski (1981: 258) afirma (com a conclusió i obrint-nos alguns interrogants):

  • Si el positivisme és radical, renuncia a la concepció transcendental de la veritat i redueix els valors lògics a trets de comportament de l’organisme. Rebutjar la possibilitat de judicis sintètics a priori (això institueix al positivisme com a doctrina), vet aquí el que pot identificar-se com la reducció de tot coneixement a reaccions biològiques. La inducció és un reflex condicionat, i interrogar-se per les condicions de la inducció és preguntar-se per les condicions en què això és favorable des del punt de vista biològic… No hi ha veritats que siguin necessàries des del punt de vista cognoscitiu i que també ens diuen com ha de ser el món i no com és efectivament

El que diferencia la “ciència” del coneixement d’altres animals és que opera amb un sistema d’inscripcions abreujades que permet l’acumulació i la transmissió de les associacions adquirides!!!

La pregunta que se’ns formula (i que no interessa als positivistes) és com explicar aquesta pretensió particular, molt viva en el pensament des de fa segles, de trobar els valors irreductibles de la raó com capacitat de descobrir les necessitats del món, ja que sembla que són quimèriques D’on ve el desig d’una certesa metafísica que només té una satisfacció il·lusòria? La resposta positivista és d’ordre cognoscitiu i crítica. La crítica de Hobbes, per exemple, és exhaustiva. Entre molts d’altres temes i problemes, Hobbes assenyala l’abús de les paraules i les inèrcies gramaticals (per ejemple, transformar verbs en substantius).

  • Si la totalitat del coneixement no analític no té altre sentit que les experiències singulars en les quals es recolza (Kolakowsky 1981: 259), el desig d’un coneixement necessari equival a la nostàlgia d’un paradís perdut (és comparable a la recerca del Graal). La persistència en aquesta recerca (l’autonomia de la raó) donaria testimoni de certa degeneració intel·lectual humana. Com comprendre si nó tan estèril esforç? La decadència biològica humana es queda testimoniada per la vida intel·lectual de l’home: la recerca de la certesa metafísica no té cap valor des del punt de vista biològic, almenys en la mesura que no multiplica les capacitats tecnològiques de l’espècie (Kolakowsky 1981: 260).

També podríem suposar que la vida racional de l’ésser humà és el resultat de la participació d’aquest en un ordre ontològic distint d’aquell en què participa el seu cos, les seves necessitats animals. Allò que és fecund per a la ciència (es pot reduir a reflexos condicionats articulats simbòlicament) pertany a operacions biològiques que només el sistema de transmissió modificaria. Tot el que prové d’altres esforços hauria de considerar-se de la participació en altre món no animal.

No hi ha fonaments “científics” per decidir/escollir una o altra (o cap de les dues) hipòtesis. Es tracta d’una disquisició metafísica que no interessaria als positivistes, que es podria evitar.

En definitiva, pensa Kolakowski, es tracta d’una animalització de l’esforç del coneixement, però sense explicar el que s’oposa a ell (l’anhel metafísic) que tan sols es considera un error i que un cop reconegut com a tal no exigeix cap altra interpretació.

Ignoro fins a quin punt A. Comte fou conscient de com de radical podria arribar a ser la proposta “positivista”, però el seu pensament aboca a aquesta transcendental reflexió i aquest és un mèrit que cal reconèixer-li.

Aron, R. (1994) Les etapes del pensament sociològic. Vol. I. Els fundadors. Montesquieu, Comte, Marx i Tocqueville. Barcelona: Herder.

Kolakowki, L. (1981) La filosofia positiva. Madrid: Cátedra.

(Visited 698 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari