CARL E. SCHORSKE, UN SEGLE D’HISTORIADOR

41CC4Cu2CTL._SX332_BO1,204,203,200_El passat diumenge 13 de setembre moria als cent anys l’historiador Carl E. Schorske. Despareixia així un dels historiadors de la cultura més rellevants del segle XX i un dels grans especialistes en l’Europa a cavall dels segles XIX i XX, capaç de fascinar a generacions d’especialistes i no especialistes. Alguns investigadors aconsegueixen la identificació completa amb els seus objectes d’estudi. Aquest és el cas de Schorske, doncs el seu nom està estretament lligat a la recerca sobre la Viena de final de segle. De fet, la seva obra més coneguda i citada porta per títol precisament Viena. Fin de Siglo (en castellà va ser publicada per Gustavo Gili, Barcelona, 1981; i recuperada recentment a Siglo XXI, Madrid, 2011). La seva publicació va ser tot un esdeveniment dins dels estudis d’història intel·lectual. Va rebre el Premi Pulitzer al millor llibre de no-ficció el 1981 i el va fer mereixedor, aquell mateix any, del premi del Programa MacArthur Fellows; i, posteriorment, el 2004 i el 2007, se li van concedir, respectivament, els prestigiosos guardons Ludwig Wittgenstein i Victor Adler i, el 2012, la ciutat de Viena el va nomenar ciutadà honorífic.

Carl-Schorske-que-Barcelona-no_ARAIMA20141220_0026_16Schorske va néixer a la ciutat de Nova York el 1915. Fill d’una família culta, d’orígens alemanys (el seu pare) i jueus (la seva mare), va estudiar a Columbia i va doctorar-se a Harvard. Durant la Segona Guerra Mundial va treballar a l’Oficia de Serveis Estratègics –la precursora de la CIA— com a cap de la intel·ligència política per Europa occidental. Del llegat familiar i de la seva experiència durant el conflicte bèl·lic sorgeix la seva fascinació per aquella Viena desapareguda. La seva primera incursió acadèmica, però, serà el 1955 en l’àmbit de la història política, encara que sense sortir de l’Europa central, amb: German Social Democracy, 1905-1917: The Development of the Great Schism.

Després d’uns primers anys com a professor d’història a la Universitat de Wesleyan, el 1960 es va traslladar a Berkeley on va combinar la docència i la recerca amb una creixent implicació política en moviments com el Free Speech i de reforma universitària per obrir els centres als moviments socials del moment. Finalment, el 1969 va passar a exercir a la Universitat de Princeton, on ha desenvolupat la part més rellevant de la seva carrera acadèmica i va ser nomenat professor emèrit d’història. La revista Time va arribar a qualificar-lo com un dels deu acadèmics americans més influents.k6274

Com a historiador de la cultura, també destaquen dos treballs coeditats amb Thomas Bender: Budapest and New York: Studies in Metropolitan Transformation, 1870-1930 i American Academic Culture in Transformation. El 1998 va publicar el recull de treballs Pensar con la historia que dóna continuïtat als seu primers treballs sobre història cultural i sobre la Viena de final de segle. En certa mesura, un bon resum d’una impressionant trajectòria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*