Les esclaves: dones invisibles, dones ignorades

Emi Turull Pibernat
Graduada en Humanitats per la UOC, sobre el seu Treball Final de Grau Sabates per a Na Caterina. Esclaves monàstiques al Monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona (1350-1495)

Fragment del  Retaule de la Transfiguració, Bernat Martorell 1445/1452. © Catedral de Barcelona

Fragment del Retaule de la Transfiguració, Bernat Martorell 1445/1452. © Catedral de Barcelona

Durant tota l’edat mitjana, l’esclavitud va ser una realitat a Europa, i a mitjan segle XIV Barcelona ja havia esdevingut el principal centre de tràfic d’esclaus de la Corona d’Aragó. Així, la possessió d’esclaus i d’esclaves era una realitat estesa per tots els estaments de la societat. A principis del segle XV, Barcelona tenia entre 35.000 i 40.000 habitants, amb un 10% de la població esclavitzada i una proporció d’un captiu per cada tres captives. Era en el món urbà on hi havia una majoria de dones esclaves, dedicades principalment a fer les feines domèstiques més feixugues, però també podien emprar-les com a dides, ser objectes sexuals dels seus amos -que en alguns casos les destinaven als bordells-, concubines del senyor o confidents de les mestresses.

En aquest context d’esclavitud quotidiana i no qüestionada, hi havien els monestirs femenins. Com a dones, depenien igualment d’una societat patriarcal i misògina i les religioses que havien optat per una vida monàstica, com a conseqüència de la “fragilitat i manca de capacitat” que l’Església les hi atribuïa, en algun cas eren dispensades del rigor de la vida al monestir mitjançant una butlla papal, com va ser la que permetia tenir esclaves dins la clausura, al servei de la comunitat o com a propietat privada d’alguna de les monges. Les serventes esclaves hi duien a terme les tasques domèstiques, perquè les religioses afirmaven que elles havien de dedicar la seva vida a la pregària.

Les dones més marginades, les esclaves, eren al cor del meu treball i vaig emprendre la recerca al fons històric del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona amb moltes preguntes, i en acabar-la en tenia d’altres de noves que deixen obert l’horitzó de la recerca. Amb tot, he pogut confirmar que als segles XIV i XV hi havia esclaves monàstiques i també que les religioses en compraven i en venien. Això si, provinents “de bona guerra” o “de guerra justa”. He vist que les serventes convivien dins la clausura amb les germanes, que en tenien cura quan estaven malaltes, o les hi compraven vestit i sabates i, fins i tot en un cas, un drap brodat per mortalla.

En comptar amb la complicitat generosa del Monestir de Sant Benet per consultar aquell ric fons documental, hi he descobert valuoses històries petites, indicis, senyals que m’han apropat a les vides d’unes dones ignorades, invisibles, ocultes fins ara en el silenci dels arxius. No obstant, en la majoria de casos, i encara gràcies als registres de les compres de sabates, tot el què n’he pogut saber és el nom.

Avui, dia internacional de la dona, recordo els noms d’algunes d’aquelles dones esclaves: Cristina, Lorensa, Caterina, Eulàlia, Axa, Quirana, Maceri, Maria, Ferrera… per no oblidar l’esglaó invisible de la construcció d’una societat que, malauradament, encara no hem -deixat del tot enrere.

Podeu accedir a la memòria d’aquest Treball Final de Grau i a molts d’altres des de l’O2 (Repositori Institucional i en Obert de la UOC)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*