El Paisatge en el pensament contemporani. A propòsit del caminar com acció estètica

16 març, 2016

Mercè García Pardo
Graduada en Humanitats per la UOC, sobre el seu Treball Final de Grau El paisatge en el pensament contemporani. A propòsit del caminar com a acció estètica

La noció de paisatge ha suscitat en els darrers cinquanta anys un ampli debat des de les diferents disciplines de les ciències socials i humanístiques com a conseqüència de la relació de les societats tecnològiques i post-industrials amb la natura, l’entorn i el medi ambient. La presència del paisatge en la cultura contemporània és inqüestionable i comprèn diferents àmbits com són, entre d’altres: les arts plàstiques, la literatura, l’arquitectura, el pensament geogràfic, la filosofia i l’estètica.

El paisatge ha estat “tractat” com la interrelació de dues dimensions, una física, material i objectiva, i una altra perceptiva, cultural i subjectiva. Per això, la noció de paisatge ha estat enriquida per les diverses aportacions de disciplines com la geografia i la sociologia des de la perspectiva de l’anomenat “gir espacial” com a fenomen interdisciplinari de l’estudi del concepte de l’espai dins de les ciències socials. Tanmateix, el paisatge és igualment susceptible d’una exploració creativa i d’una contemplació estètica, és la matriu per a la descripció i el relat, i la seva vitalitat s’expressa com a art en les més diverses formes de les quals s’ha triat la literatura i el cinema.

En aquesta investigació he buscat respondre a les preguntes què és el paisatge i com el pensem, i al mateix temps s’ha enfocat l’experiència paisatgística des de la seva vinculació amb la natura i la cultura. L’objectiu era fer una anàlisi i una síntesi crítiques de les aportacions més suggeridores amb relació a la perspectiva filosòfica sobre el paisatge, com ara  la relació del paisatge amb la modernitat i com es poden  superar les diferents dicotomies que hi van associades: l’objecte i el subjecte, la natura i la cultura, el visible i l’invisible, el cos i l’esperit.

El més important, però, és l’especial atenció als vincles que l’artista estableix a través del caminar amb el paisatge, i com aquesta acció convergeix en actes de pensament i creació. Respecte a aquest punt, s’ha de tenir en compte que caminar posa en marxa el procés de percepció d’un paisatge que es desplaça, és a dir, que té moviment i, alhora, encobreix un altre procés intern del subjecte que és el pensament, i que també és dinàmic. La idea central és que l’acció de caminar posa en contacte la persona amb la natura, la condueix a un determinat estat d’ànim que afavoreix el pensament i alhora, ajuda a la formació de processos creatius  i de  síntesi  del pensament. La  relació  entre el caminar  i la  creació es pot vincular en un doble procés que es dóna en l’espai i que és, alhora, físic i mental, de la mateixa manera que en la gènesi del concepte de paisatge es dóna un doble procés en designar un lloc i una representació.

Podeu accedir a la memòria d’aquest Treball Final de Grau i a molts d’altres des de l’O2(Repositori Institucional i en Obert de la UOC)

(Visited 85 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari