Mite: Internet i els videojocs són addictius (Som les nostres connexions 7)

Reflexió inicial

És innegable que les últimes dècades hem estat testimonis d’una revolució en la nostra relació amb les tecnologies de la comunicació, almenys en la majoria dels països industrialitzats. Internet ha comportat l’arribada del correu electrònic i els motors de cerca, amb el que això implica de comunicació instantània i d’informació sense límits amb només prémer una tecla. Més recentment, els smartphones i les tablets han fet encara més fàcil l’accés a la xarxa. La gent està gairebé constantment connectada i al mateix temps les xarxes socials com Facebook o Twitter han creat noves formes d’utilitzar Internet per gestionar les nostres relacions i compartir informació.

Aquest creixement d’Internet i les xarxes socials ha anat paral·lel al plantejament d’un seguit de preguntes sobre el seu impacte en la població i en el jovent en general. Una d’elles és si alguns individus desenvolupen patrons alterats de comportament en línia. Les anècdotes dels anomenats addictes a Internet es remunten a la dècada de 1990, [1]  van aparèixer a la premsa [2] i els metges van començar a informar de clients amb trastorns relacionats amb Internet [3] i aviat van començar a proliferar centres de desintoxicació tecnològica (com el Computer Addiction Service [4] de l’hospital McLean, vinculat a la universitat de Harvard) i grups de suport en línia (com l’Internet Addiction Support Group).

Pot ser interessant conèixer, d’entrada, les dades sobre Internet i les xarxes socials el 2015 segons l’informe de We are social [5]:

  • dels més de 7.210 milions d’habitants del planeta, 3.010 milions tenen accés a internet (42%, + 21% en un any) i 2.078.000.000 regularment utilitzen les xarxes socials (28%, + 12% des del 2014). 3.649.000.000 persones utilitzen un telèfon mòbil (51%, + 5% en un any) i 1.685.000 de persones accedeixen a les xarxes socials a través d’aquests.
  • al gener de 2014, el 35% de les persones tenia accés a internet. El 2015, el percentatge s’eleva al 42%. A Espanya el 77% dels ciutadans tenen accés a internet. Pel que fa a la velocitat de connexió, la mitjana és de 4,5 Mbps. A Espanya és de 7,8 Mbps, lluny d’alguns països d’Àsia: 15 Mbps al Japó, 16,3 Mbps a Hong Kong o els 25,3 Mbps a Corea del Sud.
  • tots els dies, els usuaris passen una mitjana de 4,4 hores a internet des d’un PC o portàtil i 2,7 hores connectats des d’un dispositiu mòbil (smartphone i tablet). Espanya està per sota de la mitjana, amb 4 hores des de l’ordinador i 1,9 hores des dels dispositius mòbils. A les xarxes socials, la conclusió és similar: els espanyols s’hi varen connectar 1,9 hores al dia. No obstant això, la taxa de penetració de les xarxes socials a Espanya és molt superior a la mitjana mundial: el 47% a Espanya enfront del 29% en el món.
  • pel que fa a les xarxes socials més utilitzades, l’informe presenta pocs canvis respecte a l’any anterior: Facebook segueix guanyant per golejada seguida pels gegants asiàtics QQ i Qzone, WhatsApp i Facebook Messenger ocupen la quarta i la cinquena plaça. Crida l’atenció Twitter, que apareix en desena posició, per sota de Google+ o Instagram.
  • les dades d’Espanya assenyalen que dels 46,5 milions d’habitants, 35,7 són usuaris d’internet (77%) i 22 milions compten amb perfils a les xarxes socials (47%). Els internautes espanyols passen una mitjana de 3:58 al dia connectats a internet des d’un ordinador i 01:51 des d’un dispositiu mòbil. Accedeixen a les xarxes socials durant 1:54 hores al dia, mentre que dediquen dues hores i mitja a veure la televisió.

Les recerques sobre l’ús indegut d’Internet i altres problemes relacionats amb la xarxa, estan donant multitud d’estadístiques: d’un 5,9 % a un 13 % dels internautes presenten alteracions de conducta a Internet [6] i el 15 % dels estudiants universitaris dels Estats Units i d’Europa coneixen algú que és addicte a Internet. [7]

Les afirmacions sobre l’addicció a Internet es basen en experiències subjectives d’auto informes dels addictes i amb recerques sobre l’ús indegut d’Internet. Alguns argumenten que la por a les noves tecnologies és subjacent a l’anomenat abús d’Internet; altres consideren que la investigació sobre l’abús d’Internet patologitza la qualitat de les relacions en línia, i altres destaquen els aspectes terapèutics de les interaccions en línia. Continua llegint

Ciutats efímeres, ciutats d’esdeveniments: noves estratègies de sostenibilitat de ciutat

Fires, festes i festivals a la ciutat
com a estratègia sostenible

Ens estem acostumant a que les nostres relacions socials, sobretot urbanes, s’articulin cada vegada més entorn a esdeveniments. En un moment en que el consum de l’oci es desenvolupa principalment de forma individual, els esdeveniments es converteixen en lloc de trobada excepcional.

BANNER CIUDADES EFIMERAS cat v2

La excepcionalitat transforma les accions relacionals a la vegada que l’entorn, generant efectes tant positius com negatius, a l’espai on es desenvolupen. Per tant les ciutats acollidores de grans i petits esdeveniments es transformen exponencialment en funció dels actes que acullen. Així, tant la administració com la societat civil, ha de ser molt conscient que els portafolis que aprovin han d’anar acompanyats de processos d’avaluació que permetin valorar els efectes generats per les fires, les festes o els festivals que decideixen organitzar en la seva ciutat. Continua llegint

II Seminari de Doctorat d’Estudis Literaris

SeminariDoctoratEstLitEls Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya organitzen el II Seminari de Doctorat d’Estudis Literaris, un espai de debat acadèmic dirigit a doctorands de literatura i obert també als estudiants del Màster d’Humanitats interessats en fer recerca doctoral en aquest àmbit.

El seminari se celebrarà el proper divendres 29 d’abril de 2016 a la seu de la UOC del Tibidabo (Av. Tibidabo, 39-43). Per participar en aquesta sessió tancada de treball, podeu escriure a nrotgerc@uoc.edu.

Programa

Continua llegint

Mite: els fills hereten la intel·ligència dels pares (Som les nostres connexions 6)

Reflexió inicial

“Leader”, el malvat personatge de Marvel Comics, va estar exposat a una emissió de raigs gamma en un accident, igual que l’Increïble Hulk ( “la Massa”), però en comptes de conferir-li una força sobrehumana a Leader (prèviament conegut com Samuel Sterns), la radiació el va convertir en un geni ultra-intel·ligent. Un se’n adona  quan li fa una ullada al personatge, perquè exhibeix un crani bulbós molt gran que conté un cervell massiu. Fem-nos una senzilla pregunta: més gran significa millor quan parlem de cervells? Són realment més intel·ligents les persones que tenen un cervell més gran? I què vol dir ser intel·ligent?

leader                                        Samuel Sterns, Leader. Marvel Comics

Cada cervell és diferent i és flexible, té capacitat per a desenvolupar habilitats i reforçar les xarxes nervioses necessàries en cada cas per a executar cada tasca. Però cadascun de nosaltres venim preparats de sèrie, de manera natural, per a dur millor a terme uns treballs determinats i no uns altres. L’etapa crítica es desenvolupa durant els primers cinc anys de la vida, quan el cervell creix de pressa fins a arribar, a aquesta edat, al 90% del seu volum. L’altre 10% que falta, el desenvolupem fins que fem vint anys. Aquests primers cinc anys de la vida són clau en el desenvolupament de les nostres capacitats perquè és quan s’estableixen de forma natural la major part de les connexions que, si es fan servir, hi resten establertes per sempre.

densitat_connexions_neuronals

Així que superem el període crític de la primera infantesa, ens costarà més esforç desenvolupar habilitats naturals que hem abandonat, però el cervell és plàstic i sempre un pot descobrir un talent ocult (és el que s’esdevé, sovint, després de jubilar-se: es poden refer rutes del cervell abandonades per la dedicació al treball i a la família).

Quan aprenem, canviem literalment el cervell. Tota nova experiència i aprenentatge estableixen noves connexions i això requereix un esforç, atès que el cervell, fidel a la seva obligació d’estalviar energia, es resisteix a canviar i té tendència a mantenir només les connexions imprescindibles, les que ens ajuden a sobreviure.  Quan experimentem o aprenem, establint connexions noves, els sistemes de fatiga nerviosa apareixen aviat. S’ha calculat que, a partir dels tres minuts d’activitat contínua, d’escoltar dades noves, un cervell poc entrenat per a l’aprenentatge necessita un descans que no és gaire diferent del descans que necessiten els músculs quan practiquem un exercici físic. Per això la importància de les emocions que fan plaent l’experiència i l’aprenentatge.

De que depèn que les persones siguem més o menys intel·ligents? De l’experiència, la pràctica i l’aprenentatge o del patrimoni genètic? Bàsicament, de la densitat de les connexions. Continua llegint

Conversa a tres bandes: Europa, l’últim refugi?

El proper 11 de maig us proposem a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València el visionat del documental To Kyma, rescat al mar Egeu, després del qual tindrà lloc un col·loqui sobre el tema.

Refugiats sirians i iraquians, Lesbos. Membres de la ONG Proactiva Open Arms intenten ajudar-los

By Ggia (Own work) [CC BY-SA 4.0], via Wikimedia Commons

A diari, a qualsevol mitjà, ens trobem notícies i imatges sobre els “refugiats” que recorren Europa. En general, es tracta de relats purament descriptius que no contextualitzen aquests trànsits ni exposen els antecedents socio-històrics d’aquesta situació. El conflicte sirìà i la dimensió adquirida pel gran número de persones desplaçades en busca d’asil a Europa han posat en evidència les crisis i mancances institucionals, procedimentals, econòmiques i de principis dels nostres sistemes democràtics a la UE. Aquests fets van molt més enllà de les qüestions relacionades amb l’humanisme, la col·laboració i la solidaritat internacionals.

Per això, creiem que és necessari parlar, des d’una perspectiva crítica, d’aquesta situació i dels (nous) marcs geoestratègis que se’n deriven. Amb aquest acte, el grau d’Antropologia i Evolució Humana (URV-UOC), mostra el seu compromís amb el món en què vivim i la seva intenció de promoure la reflexió crítica sobre temes d’actualitat.

I ho farem amb:

Programa

18.30 h Projecció del documental To Kyma, rescat al mar Egeu.
19.45 h Col·loqui.

Inscripció gratuïta i oberta a tothom, des d’aquest enllaç.

Miguel de Cervantes i El Quixot: nou monogràfic

Amb motiu del IV centenari de la mort de Miguel de Cervantes, l’Àrea de Biblioteca i Recursos d’Aprenentatge de la UOC s’afegeix a l’homenatge que ha preparat la Red de Bibliotecas Universitarias Españolas (REBIUN), amb un portal temàtic sobre Cervantes i sobre l’obra més universal de la literatura espanyola: El Quixot.

 

QuijoteAquest monogràfic es divideix en tres grans blocs. D’una banda, s’ofereix un recull de recursos sobre la vida i obra de Miguel de Cervantes, que dóna accés a informació relacionada amb l’autor i la seva obra (publicació de llibres, revistes i articles, cursos oberts).

D’altra banda, es dóna accés a totes les seves obres en format digital, i en accés obert, i també informació relacionada i específica de cada llibre publicat. En aquest apartat pren importància l’obra Don Quijote de la Mancha, i l’apartat és motiu per a tractar el llibre des de diversos punts de vista temàtics, com ara la literatura, la psicologia, l’audiovisual o la ciutat de Barcelona, on Sanxo i el Quixot descobreixen el mar, i lloc de batalla amb el cavaller de la Blanca Luna.

Finalment, en l’últim apartat es destaquen premis, festivals i exposicions en homenatge a l’escriptor Miguel de Cervantes.

Us animem a consultar el monogràfic, des d’aquest enllaç.

Mite: L’homosexualitat (l’hetero, la bi, la trans) és una elecció. Som les nostres connexions (5)

Si un home es fica al llit amb un home com se’n va a dormir amb una dona, tots dos han comès una infàmia; els dos moriran i seran responsables de la seva mort.
Levític 20,13

 Reflexió inicial

En els anys seixanta i setanta del segle passat es pensava que els nens venien al món com un full en blanc i que les convencions de la nostra societat els forçaven a prendre un rumb femení o masculí pel que fa a la identitat de gènere i l’orientació sexual. Aquest concepte, àmpliament difós pel psicòleg John Money de Filadèlfia, va tenir funestes conseqüències a l’hora de decidir què fer amb els nadons que presentaven un sexe ambigu. Es creia que no importava el sexe que es triés per al nadó sempre que l’operació es dugués a terme poc després del naixement. L’entorn del nen ja s’encarregaria després que la identitat de gènere s’adaptés als seus genitals. Tot plegat era un reflex de l’opinió general de l’època que tot es podia construir (es venia de la destrucció massiva de la II Guerra Mundial), incloses la identitat de gènere i l’orientació sexual. Les idees sobre la importància de l’entorn social se sentien no només en boca de Money i els seus, sinó també en l’àmbit del feminisme. Totes les diferències entre els sexes en relació amb el comportament, la professió i els interessos els havien estat imposades a les dones per una societat patriarcal i masclista, segons el feminisme de l’època. Existia un tabú sobre la base biològica de la nostra orientació sexual.

Res sembla més fàcil, després del naixement, dir si un nadó és nen o nena. En la concepció ja està decidit: dos cromosomes XX serà una nena; un cromosoma X i un altre Y serà un nen. Però la cosa no és tan fàcil. El cromosoma Y del nen és el que desencadena el procés per formar l’hormona masculina, la testosterona. Entre la sisena i la dotzena setmana de gestació es desenvolupen els òrgans sexuals masculins o femenins en funció de la presència o l’absència de testosterona. Posteriorment, en la segona meitat de l’embaràs, el cervell evolucionarà en sentit masculí o femení, ja que el nen produeix un pic de testosterona i la nena no. Per a la formació de les estructures sexuals masculines durant el desenvolupament del fetus és necessària l’acció de determinades hormones, mentre que per a la formació dels òrgans sexuals femenins no cal tal acció. És en aquest període quan la nostra identitat de gènere (heterosexual, homosexual, bisexual, transsexual) queda fixada en les estructures cerebrals per a la resta de la nostra vida.

La nostra identitat de gènere es determina ja en el si matern. Durant la diferenciació del nostre cos i del nostre cervell en direcció femenina o masculina poden produir-se formes intermèdies amb enormes conseqüències. Els genitals (el sexe) no tenen per què correspondre’s amb la identitat de gènere definida en el cervell abans del naixement.

En certs casos ni tan sols tenir pits, penis, vagina, ni tan sols tenir cromosoma X o cromosoma Y pot definir a una persona com a home o com a dona.

L’existència de persones homosexuals (persones que senten atracció sexual pel seu mateix sexe), bisexuals (persones que senten atracció sexual per ambdós sexes) i transsexuals (persones que tenen una identitat de gènere diferent de la que «marca» el seu cos) ens indiquen que l’heterosexualitat (persones que senten atracció sexual pel sexe “contrari”) no és la norma. A causa d’aquesta varietat pel que fa a identitat de gènere (de quin gènere se sent un) i orientació sexual (quin sexe m’atrau), ens podem preguntar: què és el que «ens fa ser» de determinada manera i quin és el seu substrat fisiològic [1]. La resposta, en el cervell.

Experiment 1 Continua llegint

Simposio Internacional Miró y la escultura del siglo XX

La Cátedra Miró, impulsada por la Fundació Joan Miró y la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), organiza el simposio internacional Miró y la escultura del siglo xx, que sitúa la obra de Joan Miró en la tradición de la escultura moderna en diálogo con otros artistas.

Miró y el objeto

El encuentro, coordinado por Robert Lubar Messeri, director de la New York University (NYU) en Madrid, de la Cátedra Miró y del International Miró Research Group, tendrá lugar en CaixaForum Madrid, con la participación de Elizabeth Cowling, Robert Slifkin, Briony Fer, Julia Domènech, Thierry Dufrêne, Alexander Potts, William Jeffett, Perejaume y Juan Luis Moraza. Joan Punyet Miró, nieto del artista, intervendrá en la clausura del simposio.

Miró y la escultura del siglo xx está organizado por la Cátedra Miró y la NYU en Madrid, con el apoyo de la Graduate Research Initiative (NYU) y la colaboración de la Obra Social  ”la Caixa”.

Simposio Internacional Miró y la escultura del siglo xx
Viernes, 15 y sábado, 16 de abril de 2016
CaixaForum Madrid
PROGRAMA Continua llegint

Literatura europea al Museu Episcopal de Vic

Ja hem obert la inscripció per la darrera activitat del Cicle Literatura europea i patrimoni. Itineraris d’art i literatura medievals, organitzada pels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.

MEV_2Literatura europea al Museu Episcopal de Vic
Dissabte, 14 de maig de 2015
Horari: de 10:00 a 13:00 h.
Visita limitada a 30 participants

La capital d’Osona disposa, tal vegada, de la millor col·lecció al món de pintura romànica sobre fusta. Un patrimoni que destaca especialment per un tractament museogràfic molt contemporani que acosta l’art medieval a la sensibilitat de l’espectador actual.

La visita, conduïda per Pau Gerez, Doctor en Història Medieval i en Filologia Romànica i col·laborador docent de la UOC, consistirà en el comentari de les obres pictòriques (frescos, frontals, bigues…) i escultòriques (majestats, davallaments, arquetes…) i la seva relació amb la literatura produïda en l’època en què van ser creades.

Continua llegint

Vols ser crític de cinema? Nova Crítica amb Alfons Gorina

El Festival Internacional de Cinema en Català estrena Nova Crítica, una secció que implementen enguany al programa del festival. Alfons Gorina, crític de renom, tutoritzarà quatre crítics que vulguin aprendre a escriure i elaborar qualitatives crítiques. La dinamització d’aquesta pràctica s’establirà sobre les pel·lícules que es projectaran durant el festival. Una bona oportunitat per a adquirir coneixements i experiència amb el suport d’un professional.

nova crítica ficcat2016

Nova Crítica FICCAT 2016

Continua llegint

Mite – Només utilitzem el deu per cent del nostre cervell. Som les nostres connexions (4)

Reflexió inicial 

Sovint s’adverteix a mestres i professors que si algú els vol vendre un programa informàtic amb el qual, basat en el cervell, puguin ensenyar millor als seus alumnes, el primer que han de fer és posar-se la mà a la butxaca, ja que aquest venedor només voldrà guanyar diners [1]. Una gran part dels programes que es venen, contenen falses concepcions de l’ensenyament, a causa d’un desconeixement real de les dades de com funciona el cervell. El problema bàsic és que molts mestres, desitjosos d’implementar el seu ensenyament amb mètodes i pràctiques noves que millorin les seves eines docents, no posseeixen preparació amb la qual poder avaluar i criticar aquests programes i els accepten com ben fonamentats en neurociència.

El problema no són els mestres i els professors, sinó l’alfabetització en neurociència que encara no està present en l’ensenyament (excepte els estudis que s’hi relacionen) ni en els màsters de formació del professorat.  Agreujat per les notícies que difon la premsa, per la dificultat d’interpretar els fets científics i per la difusió dels sistemes «alternatius».

El 2005, amb motiu d’una conferència on s’anunciava l’obertura del Centre per a l’Educació basada en la Neurociència de la Universitat de Cambridge, els mestres que hi van assistir van manifestar rebre més de 70 correus electrònics a l’any animant-los a matricular-se en cursos sobre «com ensenyar millor a les escoles», basats en coneixements del cervell; alguns d’aquests cursos promouen la interpretació errònia de les dades científiques i, en conseqüència, una aplicació falsificada dels possibles beneficis d’aquests coneixements.

Tot un cúmul de neuromites han donat lloc a crear expectatives poc realistes en els mestres i professors. Un exemple és la lectura incorrecta d’un fet neurobiològic, com la proliferació de les connexions neuronals en els primers anys de vida. Avui sabem que en el cervell dels nens té lloc una enorme i profusa proliferació sinàptica (milions de sinapsis tots els dies). Doncs bé, basant-se en aquest fet, s’ha especulat sobre la possibilitat d’aprofitar aquests temps de canvis profusos i profunds per «inundar» el seu cervell, de manera paral·lela a aquest creixement sinàptic, amb conceptes, vocabularis, memorització d’esdeveniments històrics, fets aïllats i percepcions complexes a través de mitjans audiovisuals perquè siguin millor absorbits i incorporats al cervell durant aquesta proliferació sinàptica, pensant que, d’aquesta manera, quan aquests nens arribin a la joventut o l’edat adulta, tindrien capacitats cognitives superiors a les dels seus companys que no haguessin utilitzat aquests mètodes. Malauradament els que van promoure aquestes idees no van tenir en compte la manca d’evidència científica sobre la relació entre aquest fenomen neurobiològic de proliferació sinàptica i el procés d’aprenentatge. És més, els mateixos pares, davant ofertes d’aquest tipus sempre reaccionen amb un component fortament emocional. «Però, no és veritat que els nens aprenen coses fonamentals i de manera fàcil en els primers anys? Com no aprofitaré aquest possible avantatge per al meu fill encara que no sigui del tot cert?». Continua llegint

Ullastret – Empúries

Dins de la cinquena edició del cicle Catalunya, laboratori d’Humanitats, dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC,  tindrà lloc el dissabte 16 d’abril, una sortida per l’Empordà,  en la qual es tractaran els àmbits temàtics següents:

  • seminari sobre la cultura ibèrica
  • seminari sobre la cultura grega: ciutat – filosofia – art
  • seminari sobre neurociència i art

Columnes_i_sitges_al_recinte_d'Ullastret

Programa

9,45 h: trobada al museu d’Ullastret
10 a 11,30 h: visita de la ciutat ibèrica d’Ullastret i del museu
11,30 a 12 h: desplaçament a Empúries
12 a 14,30 h: visita de la ciutat grega i romana d’Empúries i del museu
14,30 a 16 h: dinar a Sant Martí d’Empúries
16 a 16,30: desplaçament a Castelló d’Empúries
16,30 a 18 h: visita de la basílica de Castelló d’Empúries

Inscripció obligatòria

Informacions d’interès

De Barcelona a Ullastret hi ha uns 130 km i es pot calcular un temps d’una hora i mitja.
L’entrada a Ullastret costa uns 3 €, la d’Empúries 5 €.  El preu del dinar és sobre els 25 euros.

Professor que impartirà els seminaris:
Dr. Joan Campàs Montaner
jcampas@uoc.edu        Aura digital

Anatomia cerebral bàsica. Som les nostres connexions (3)

Reflexió inicial

«Cal saber en general que la font del nostre plaer, goig, riure i diversió, a l’igual que la del nostre pesar, ansietat, dolor i llàgrimes, no és altra cosa que el cervell. És aquest òrgan en particular el que ens permet pensar, veure, sentir i diferenciar el que és lleig de la bellesa, el mal del bé, el que és desagradable del que agradable. També el cervell és el seient de la bogeria i el deliri, dels temors i terrors que ens assalten, sovint, a la nit, algunes vegades durant el dia; que aquí també rau la causa de l’insomni i del somnambulisme, dels pensaments que no sortiran a la llum i que moltes vegades són causa de pertorbacions, dels deures oblidats i de les excentricitats».
Hipòcrates (cap al 460-370 ane.)

Tot el que pensem, fem i deixem de fer s’esdevé en el nostre cervell. L’estructura d’aquest òrgan determina les nostres possibilitats, les nostres limitacions i el nostre caràcter; som el nostre cervell.

Al llarg dels segles, els humans, fascinats pel cervell, han intentat comparar les seves funcions recorrent a models basats en els últims avenços tecnològics de cada època. El cervell s’ha comparat a un sistema hidràulic (model grecoromà), un «llibre omnipresent» (model renaixentista, quan a Europa es va descobrir la impremta), Descartes (1596-1650) contemplava el cos i la ment com una màquina, i comparava el cervell amb un orgue d’església. Creia que l’aire, que era impulsat cap als tubs rodons de l’orgue, es corresponia amb les partícules més fines i actives de la sang, «la seu de l’ànima», que entrava a través d’hipotètiques obertures del cervell mitjançant un sistema vascular (els capil·lars glomerulars dels ventricles). A continuació, uns nervis buits distribuïen l’esperit vital pels músculs. El teclat era l’epífisi, que podia enviar l’esperit vital als ventricles per una direcció determinada, de la mateixa manera que les manxes de l’orgue impulsen l’aire cap a determinats tubs.

Durant la primera revolució industrial va ser comparat a un teler, i durant la primera meitat del segle XX a una taula de comandaments com el complex d’habitacions subterrànies plenes d’aparells situat en ple centre de Londres, i des d’on a partir de 1940 Winston Churchill va dirigir les operacions de la Segona Guerra Mundial. Amb la irrupció del telèfon es va implantar una altra analogia: el cervell com una centraleta telefònica, una gran xarxa de línies telefòniques interconnectades, i la consciència era una llarga filera d’operadores telefòniques assegudes davant d’un gran quadre de calvilles, desconnectant i connectant cables contínuament. Al llarg de la segona meitat del segle XX s’ha comparat a un ordinador, una màquina biològica racional que processa informació; si observem la impressionant quantitat de components que posseeix el nostre cervell i veiem com estan connectats entre si, la metàfora de l’ordinador és suggerent (però falsa). Hi ha cent bilions de punts on les neurones entren en contacte entre elles mitjançant les sinapsis. Les neurones estan unides per més de cent mil quilòmetres de fibres nervioses. La quantitat exorbitant de cèl·lules i de contactes funciona d’una manera tan eficient que el nostre cervell amb prou feines té el consum energètic d’una bombeta de quinze watts. Això vol dir que la despesa total d’energia del cervell d’una persona al llarg d’una vida d’uns vuitanta anys no suposaria més que 1.200 euros, segons els preus vigents. Per aquest preu és impossible aconseguir un ordinador amb una vida útil tan llarga. Per 12 euros es pot subministrar energia a mil milions de neurones al llarg de tota la vida! Una fantàstica i eficient màquina dotada de connexions paral·leles i, a més, millor preparada per al processament d’imatges i associacions que qualsevol ordinador.

L’analogia més recent és la d’Internet que connecta milers de milions d’ordinadors. La consciència, segons aquesta representació, és un fenomen «emergent» que sorgeix miraculosament a partir de l’acció col·lectiva de milers de milions de neurones.

Si fem una història de totes les metàfores fetes sobre el cervell, ens adonarem que no hem fet res més que utilitzar com a metàfora el darrer descobriment que el nostre cervell ha enginyat. L’últim producte del nostre cervell és el que utilitzem com a metàfora per al propi cervell.

El cervell pesa únicament al voltant de quilo i mig, i tanmateix és l’objecte més complex del sistema solar. Encara que suposa tan sols el 2 per cent del pes corporal, consumeix un 20 per cent de la nostra energia total (en els acabats de néixer, el cervell consumeix un esbalaïdor 65 per cent de l’energia total del nadó), mentre que un 80 per cent dels nostres gens codifiquen característiques del cervell. Es calcula que dins de la cavitat cranial hi ha cent mil milions de neurones, i un nombre exponencialment major de connexions neuronals i vies nervioses.

cervell_emocions_rao

Continua llegint

Conferència: ¿Hacia una nueva ciencia de la consciencia? Per Juan Manuel Cincunegui

Conferència d’inici de curs del Màster en Humanitats de la UOC

Lloc: Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)

Dia: dijous 21 d’abril. Hora: 18,30

La conciencia es uno de los objetos de estudio que concitan la atención de científicos, filósofos y representantes de diversas tradiciones religiosas. En las últimas décadas, con el auge de las investigaciones en el campo de las neurociencias y las ciencias cognitivas, fruto del desarrollo de nuevas tecnologías aplicadas, se han multiplicado los intentos por establecer un diálogo multidisciplinar en esta área. ¿Cuál es el aspecto de un emprendimiento de estas características? ¿Cuáles son las condiciones de posibilidad de una ciencia de este tipo? ¿De qué modo la asunción de un modelo semejante desafía nuestros presupuestos más arraigados en lo que respecta a la relación entre la ciencia, la filosofía y la religión?

rotkho

Juan Manuel Cincunegui es Licenciado y Doctor en Filosofía por la Universitat Ramon Llull. Profesor titular en la Facultad de Filosofía y Teología de San Miguel, Universidad del Salvador (Argentina) y profesor contratado del Instituto Superior de Ciencias Religiosas de Barcelona (ISCREB) y en la Foundation for the Preservation of the Mahayana Tradition (FPMT). Realizó estudios budistas en Institutos y monasterios de India, Nepal y Sri Lanka entre 1992 y 1997. Es fundador y director de Mente, Vida y Sociedad. Centro para el estudio de la consciencia, la ecología y la ética social.

El cervell també enganya l’autopercepció del cos. Som les nostres connexions (2)

Si no hi ha cos, no hi ha ment
Damasio, Antonio R. (2011). El error de Descartes: la emoción, la razón y el cerebro humano. Barcelona. Destino. (Col. Imago Mundi). pàg. 303

 Reflexió inicial

Imagina’t, lector, que et dirigeixes ​​caminant a casa, sol, cap a  la mitjanit, i que de cop i volta t’adones que algú t’està seguint a no molta distància i de forma persistent. El sentit comú ens diu que això és el que s’esdevé: el cervell detecta l’amenaça; evoca unes quantes opcions de resposta; en seleccionem una; actuem en conseqüència; i així es redueix o s’elimina el risc. Però, les coses són més complicades. Els aspectes neurals i químics de la resposta del cervell produeixen un profund canvi en la manera d’operar dels teixits i els sistemes d’òrgans sencers. La disponibilitat d’energia i la taxa metabòlica de tot l’organisme es veuen alterades, igual que passa amb l’estat d’alerta del sistema immunitari; tot el perfil bioquímic de l’organisme fluctua ràpidament; els músculs esquelètics que permeten el moviment del cap, el tronc i les extremitats es contrauen; i els senyals sobre tots aquests canvis són retransmeses al cervell, algunes a través de rutes neurals, altres a través de vies químiques al torrent sanguini, de manera que l’estat canviant del cos pròpiament dit, que es modifica contínuament, segon a segon , afecti el sistema nerviós central, de manera neural i química, en diferents punts. Els canvis tenen lloc alhora en el cervell i en el cos pròpiament dit [1].

El que aquí es posa de manifest és que la conducta resultant (de fugida, d’alerta…) és fruit de la interacció entre el cervell i el cos. Les representacions [2] que el nostre cervell construeix per a descriure una situació, i els moviments formulats com a resposta a una situació, depenen d’interaccions mútues cervell-cos. El cervell construeix representacions (unes inconscients, d’altres conscients) canviants del cos a mesura que aquest varia sota les influències químiques i neurals; el cos canvia i la imatge que en tenim també canvia.

El cervell, a través del cos, ha detectat un perill i inicia un seguit de reaccions bioquímiques i neurals que afecten al cos. I aquests canvis en el cos afecten al cervell. Però, qui és el protagonista d’aquest episodi? Una construcció mental a la que anomenem «jo», un estat biològic reconstruït repetidament. No és un homenet situat a l’interior del nostre cervell i que contempla el que està esdevenint, perquè llavors ens podríem preguntar si el cervell d’aquest homenet té un cervell que veu i pensa i pren decisions… i així fins a l’infinit. I de «jo», només n’hi ha un? Només hi ha un únic coneixedor dels components de la ment? Resideix en un únic lloc del cervell?

La pèrdua de l’autoconsciència del cos Continua llegint