El cervell també enganya l’autopercepció del cos. Som les nostres connexions (2)

Si no hi ha cos, no hi ha ment
Damasio, Antonio R. (2011). El error de Descartes: la emoción, la razón y el cerebro humano. Barcelona. Destino. (Col. Imago Mundi). pàg. 303

 Reflexió inicial

Imagina’t, lector, que et dirigeixes ​​caminant a casa, sol, cap a  la mitjanit, i que de cop i volta t’adones que algú t’està seguint a no molta distància i de forma persistent. El sentit comú ens diu que això és el que s’esdevé: el cervell detecta l’amenaça; evoca unes quantes opcions de resposta; en seleccionem una; actuem en conseqüència; i així es redueix o s’elimina el risc. Però, les coses són més complicades. Els aspectes neurals i químics de la resposta del cervell produeixen un profund canvi en la manera d’operar dels teixits i els sistemes d’òrgans sencers. La disponibilitat d’energia i la taxa metabòlica de tot l’organisme es veuen alterades, igual que passa amb l’estat d’alerta del sistema immunitari; tot el perfil bioquímic de l’organisme fluctua ràpidament; els músculs esquelètics que permeten el moviment del cap, el tronc i les extremitats es contrauen; i els senyals sobre tots aquests canvis són retransmeses al cervell, algunes a través de rutes neurals, altres a través de vies químiques al torrent sanguini, de manera que l’estat canviant del cos pròpiament dit, que es modifica contínuament, segon a segon , afecti el sistema nerviós central, de manera neural i química, en diferents punts. Els canvis tenen lloc alhora en el cervell i en el cos pròpiament dit [1].

El que aquí es posa de manifest és que la conducta resultant (de fugida, d’alerta…) és fruit de la interacció entre el cervell i el cos. Les representacions [2] que el nostre cervell construeix per a descriure una situació, i els moviments formulats com a resposta a una situació, depenen d’interaccions mútues cervell-cos. El cervell construeix representacions (unes inconscients, d’altres conscients) canviants del cos a mesura que aquest varia sota les influències químiques i neurals; el cos canvia i la imatge que en tenim també canvia.

El cervell, a través del cos, ha detectat un perill i inicia un seguit de reaccions bioquímiques i neurals que afecten al cos. I aquests canvis en el cos afecten al cervell. Però, qui és el protagonista d’aquest episodi? Una construcció mental a la que anomenem «jo», un estat biològic reconstruït repetidament. No és un homenet situat a l’interior del nostre cervell i que contempla el que està esdevenint, perquè llavors ens podríem preguntar si el cervell d’aquest homenet té un cervell que veu i pensa i pren decisions… i així fins a l’infinit. I de «jo», només n’hi ha un? Només hi ha un únic coneixedor dels components de la ment? Resideix en un únic lloc del cervell?

La pèrdua de l’autoconsciència del cos Continua llegint