El cervell també enganya l’autopercepció del cos. Som les nostres connexions (2)

Si no hi ha cos, no hi ha ment
Damasio, Antonio R. (2011). El error de Descartes: la emoción, la razón y el cerebro humano. Barcelona. Destino. (Col. Imago Mundi). pàg. 303

 Reflexió inicial

Imagina’t, lector, que et dirigeixes ​​caminant a casa, sol, cap a  la mitjanit, i que de cop i volta t’adones que algú t’està seguint a no molta distància i de forma persistent. El sentit comú ens diu que això és el que s’esdevé: el cervell detecta l’amenaça; evoca unes quantes opcions de resposta; en seleccionem una; actuem en conseqüència; i així es redueix o s’elimina el risc. Però, les coses són més complicades. Els aspectes neurals i químics de la resposta del cervell produeixen un profund canvi en la manera d’operar dels teixits i els sistemes d’òrgans sencers. La disponibilitat d’energia i la taxa metabòlica de tot l’organisme es veuen alterades, igual que passa amb l’estat d’alerta del sistema immunitari; tot el perfil bioquímic de l’organisme fluctua ràpidament; els músculs esquelètics que permeten el moviment del cap, el tronc i les extremitats es contrauen; i els senyals sobre tots aquests canvis són retransmeses al cervell, algunes a través de rutes neurals, altres a través de vies químiques al torrent sanguini, de manera que l’estat canviant del cos pròpiament dit, que es modifica contínuament, segon a segon , afecti el sistema nerviós central, de manera neural i química, en diferents punts. Els canvis tenen lloc alhora en el cervell i en el cos pròpiament dit [1].

El que aquí es posa de manifest és que la conducta resultant (de fugida, d’alerta…) és fruit de la interacció entre el cervell i el cos. Les representacions [2] que el nostre cervell construeix per a descriure una situació, i els moviments formulats com a resposta a una situació, depenen d’interaccions mútues cervell-cos. El cervell construeix representacions (unes inconscients, d’altres conscients) canviants del cos a mesura que aquest varia sota les influències químiques i neurals; el cos canvia i la imatge que en tenim també canvia.

El cervell, a través del cos, ha detectat un perill i inicia un seguit de reaccions bioquímiques i neurals que afecten al cos. I aquests canvis en el cos afecten al cervell. Però, qui és el protagonista d’aquest episodi? Una construcció mental a la que anomenem «jo», un estat biològic reconstruït repetidament. No és un homenet situat a l’interior del nostre cervell i que contempla el que està esdevenint, perquè llavors ens podríem preguntar si el cervell d’aquest homenet té un cervell que veu i pensa i pren decisions… i així fins a l’infinit. I de «jo», només n’hi ha un? Només hi ha un únic coneixedor dels components de la ment? Resideix en un únic lloc del cervell?

La pèrdua de l’autoconsciència del cos

Després de patir un ictus, l’hemisferi dret pot perdre tant la consciència d’un mateix com la consciència de l’entorn. A això cal afegir-hi, a més, que el pacient no s’adona que està paralitzat del costat esquerre, desconeix l’existència de tot el que es troba a l’esquerra del seu cos i del seu entorn i, per tant, ho ignora. A aquest fenomen se l’anomena neglect. [3]

Exemple 1.

Un pacient paralitzat (amb síndrome de neglect) deia: «M’agradaria aixecar-me, però el metge no m’ho permet». Recórrer a la fantasia en els casos de la síndrome de neglect obeeix a un principi general que ja hem vist en el tema anterior. Quan el cervell no rep la informació en el lloc on l’hauria de rebre, l’escorça cerebral augmenta la seva activitat per omplir les llacunes. Un té llavors la sensació de rebre la informació vertadera. Aquest fenomen es produeix també davant la falta d’informació acústica, per això senten contínuament una musiqueta, o quan la visió és deficient i es comencen a albirar imatges inexistents en la penombra, o quan la memòria ha estat destruïda per l’alcohol i un s’inventa històries sense parar amb tota naturalitat. Davant la falta d’informació de l’ull «es veuen» coses, davant la falta d’informació de l’oïda «se senten» sons…

Les percepcions del nostre cos són imprecises i molt mal·leables.

La consciència d’un mateix es pot perdre en determinades circumstàncies. Al voltant d’un 10% dels pacients d’Alzheimer no és conscient del seu propi deteriorament al principi de la malaltia. Aquest percentatge augmenta a mesura que avança la malaltia. A aquest fenomen se l’anomena anosognòsia (del grec nosos, «malaltia» i gnosein, «coneixement»). Sol ser la parella qui s’adona que alguna cosa va malament i que el pacient ha d’anar al metge. L’anosognòsia [4] va acompanyada d’una disminució en l’activitat del gir angular, situat a la part posterior del lòbul parietal (figura 27). Aquí s’integra la informació sensorial del cos i de l’entorn, per això es tracta d’una zona essencial per a la consciència d’un mateix. Aquesta part de l’escorça temporal es va deteriorant cada vegada més segons avança el procés de l’Alzheimer.

Què i qui és conscient del propi cos? Al llarg de la història s’han emprat moltes metàfores per referir-nos a l’autoconsciència del propi cos i de l’entorn (ex. el «teatre cartesià», «un genet dalt d’un cavall –el cos»), però totes parteixen de la premissa dualista que hi ha una mena d’homenet dins del nostre cap que observa tot el que se li mostra (un «jo conscient»).

Experiment 1.

En un treball publicat el 2010 [5], els investigadors Matthew Longo i Patrick Haggard, de l’UCL, van demostrar que la percepció que tenen de les seves mans la majoria de les persones està «massivament distorsionada» –creiem que els nostres dits són més curts del que realment són, i les nostres mans més amples del que són en realitat, presumiblement a causa de la forma en què estan representats en el còrtex somatosensorial del cervell.

Longo Haggard van fer el seu descobriment cobrint la mà esquerra de cada participant, situada cap per avall, i convidant-los a assenyalar amb la mà dreta diversos punts de la mà esquerra tapada, com la ubicació dels diferents artells o de les puntes dels dits. Hi va haver una sèrie important i consistent de disparitats entre la posició real i l’estimada. Malgrat això, els participants van poder reconèixer la imatge correcta de la mà esquerra entre un grup de fotos que incloïa diverses versions distorsionades de la mateixa. Això suggereix que és concretament la representació que es fa el cervell de l’extensió física de la mà esquerra la que està distorsionada, i no la nostra memòria conscient de l’aspecte que té la mà.

Experiment 2.

No són només les nostres mans el que no coneixem tan bé com ens pensem. Per exemple, algunes investigacions suggereixen que tenim una sensació imprecisa de la mida del nostre propi cap [6]. Ivana Bianchi, de la Universitat de Macerata, a Itàlia, i els seus col·legues van trobar que els estudiants als quals van sotmetre a prova sobreestimaven la mida de la circumferència frontal del seu cap entre un 30 i un 42 per cent. Els investigadors també van trobar proves addicionals d’aquesta sobreestimació en una inspecció de l’art del segle XV. Els caps dels autoretrats tendien a ser més grans, de mitjana, que la dels retrats.

La percepció que tenim del nostre propi cos també és molt mal·leable: els instruments que fem servir són ràpidament integrats en el que els psicòlegs anomenen l’”esquema corporal” en el cervell.

Experiment 3.

Lucilla Cardinali i els seus col·legues ho varen posar de manifest en un estudi de l’any 2009 [7] en què els voluntaris passaven una estona manejant una espècie de tenalles de 40 cm de llarg. Abans i després d’utilitzar la tenalles, els voluntaris van completar la mateixa prova: se’ls van embenar els ulls i els van tocar en dos llocs diferents del braç, i havien d’indicar on els havien tocat. Després d’utilitzar la tenalles, els voluntaris tocaven llocs més apartats d’on els havien tocat que en fer la mateixa prova abans d’utilitzar-les. Era com si, després d’utilitzar les tenalles, percebessin el seu braç com més llarg del que era en realitat. Durant un temps després d’utilitzar les tenalles, els voluntaris també van moure els braços més lentament, de manera semblant al que fan les persones que realment tenen els braços més llargs.

Aquesta idea d’un esquema corporal ràpidament modificat també ha estat confirmada per la investigació del cervell.

Experiment 4.

Considerem un estudi de l’any 1996 [8] amb micos entrenats en l’ús d’eines. Abans i després d’utilitzar un rastell, es van prendre registres de les mateixes neurones individuals en el còrtex parietal dels micos, concretament de les cèl·lules multisensorials que responien a estímuls visuals i tàctils procedents de la mà. Després d’usar l’eina, els resultats van mostrar que les àrees visuals a les que responien les neurones s’havien ampliat per incorporar, en la representació de la mà que es feia el cervell, la longitud de l’eina utilitzada.

Percepció del cos i trastorns alimentaris

La forma dinàmica i de vegades poc fiable en què el cervell representa el cos pot tenir un significat clínic. Les persones amb trastorns alimentaris sovint estan profundament descontentes amb la mida, la forma i el possible atractiu del seu cos, probablement a causa de la parcialitat amb què el cervell el representa. Certament, algunes investigacions han suggerit que, comparades amb les persones sanes, aquestes persones tenen una percepció negativament distorsionada de la forma i de la mida del seu cos. No obstant això, aquests resultats són inconsistents i és evident que almenys algunes persones que tenen un trastorn alimentari tenen una percepció precisa del seu físic. Això mostra que també hi intervenen factors psicològics i socials. De manera intrigant, també hi ha evidències que algunes persones amb trastorns alimentaris poden arribar a tenir una percepció excepcionalment precisa de l’atractiu del seu cos, i que persones sanes (és a dir, sense cap trastorn alimentari) poden tenir una percepció parcial i exagerada de l’atractiu del seu.

Experiment 5.

Un equip de psicòlegs holandesos va descobrir aquest fenomen l’any 2006 [9] comparant les creences de la gent sobre l’atractiu dels seus propis cossos amb la valoració feta per un grup de desconeguts. Aquells participants amb un trastorn alimentari van avaluar l’atractiu del seu cos d’una manera consistent amb la puntuació que els donaven els desconeguts. Les persones sanes, en canvi, valoraven el seu cos com a molt més atractiu del que ho feia el grup de desconeguts. «Això», segons els investigadors, «indica l’existència d’una imatge corporal parcial en els controls normals. Els biaixos interessats o les il·lusions positives són propis de les persones sanes; les ajuden a conservar la salut mental i les protegeixen de la depressió».

Exemple 2. El trastorn dismòrfic corporal (TDC)

Quan la percepció que una persona té d’una o de diverses parts del seu cos és molt inexacta i angoixant, es diagnostica normalment com a trastorn dismòrfic corporal (TDC). Això pot manifestar-se com una sensació imprecisa d’extrema lletjor o pot ser una idea delirant més concreta, com la creença que es té el cap en forma de caixa o el nas estrafolàriament llarg. No hi ha dubte que el TDC té un fort component psicològic; les persones que reben aquest diagnòstic solen tenir una baixa autoestima i altres problemes personals, però també hi ha un interès creixent en les causes o en els correlats neurobiològics d’aquest trastorn. Un estudi publicat al començament de 2013 [10] va comparar la connectivitat cerebral en pacients amb TDC amb controls sans i va descobrir anomalies en el cervell dels pacients, incloses algunes en el «cablejat» entre les regions neurals implicades en els detalls del processament visual i altres regions implicades en les emocions.

Un trastorn que se solia considerar com una forma de TDC és la xenomelia o desig d’amputació: una persona desitja desesperadament que un o més dels seus membres sans siguin extirpats. Un d’aquests pacients que ha fet declaracions a la premsa sobre aquest desig d’amputació és Kevin Wright. El seu anhel que li fos amputada la part inferior de la cama esquerra va començar quan era un nen. El 1997, als 37 anys, el membre va ser finalment amputat per un cirurgià escocès. En una entrevista al diari The Observer  [11] l’any 2000, Wright va declarar: «No lamento en absolut haver-me operat. No vull ni imaginar-me el que hauria estat de mi si no ho hagués fet».

Recentment, alguns experts han argumentat que més que ser una forma del TDC, el desig d’amputació és un trastorn neurològic. En suport d’aquesta idea, l’any 2009 Olof Blanke [12] i els seus col·legues van dur a terme entrevistes en profunditat a 20 pacients que desitjaven que un o més dels seus membres fossin amputats. «Sento que [aquesta cama] pertany a un estrany, que no és meva», va dir un. «No havia d’haver nascut amb aquestes cames», va dir un altre. De manera crucial, cap dels pacients patia realment una il·lusió delirant com a tal; tots reconeixien que el membre o els membres en qüestió estaven sans i tenien un aspecte normal.

L’equip de Blanke es va sentir també intrigat per determinades pautes concretes en les respostes dels pacients; per exemple, un 75 per cent d’ells volia que els amputessin la cama esquerra, o el seu desig d’amputació era més gran a la part esquerra del cos; i una mica més de la meitat d’ells deia experimentar sensacions estranyes en el membre no desitjat. Aquests fets van portar a Blanke i als seus col·laboradors a inferir que el desig d’amputació és primer i sobretot un trastorn neurològic relacionat amb la forma en què el cos és representat en el cervell, i l’etiqueta que proposen per a aquest trastorn és el de «trastorn d’identitat de la integritat corporal».

Experiment 6.

Aquest punt de vista ha estat recolzat per un recent estudi [13] de neuroimatge estructural realitzat a 13 pacients homes amb el trastorn i a 13 controls sans. Tots els pacients volien que els amputessin una o les dues cames (majoritàriament l’esquerra), i tots ells van presentar anomalies en parts de l’hemisferi dret implicades en la representació de la part esquerra del cos. Això és consistent amb la idea que el desig d’amputació té les seves arrels en la representació anormal que del cos es fa el cervell. No obstant això, els investigadors van advertir que la direcció causal podia anar en sentit contrari: el fet de renegar d’un membre podia ser la causa dels canvis en el cervell.
Il·lusions corporals

La mal·leabilitat i fiabilitat de la representació del cos que fa el cervell es posen també de manifest de manera espectacular en una sèrie d’il·lusions corporals ideades per neurocientífics i psicòlegs en anys recents. Una de les primeres i més famoses d’aquestes il·lusions és la il·lusió de la mà de goma a la qual el participant arriba a sentir que un braç de goma forma part del seu cos.

Experiment 7.

Per tenir la sensació que una determinada part del cos ens pertany, l’escorça premotora és de gran importància. Aquí s’integra la informació procedent de diversos sentits, com la informació que rebem dels ulls, l’oïda, l’òrgan de l’equilibri i dels músculs, dels tendons i les articulacions (propiocepció) i del sentit del gust. Sembla, doncs, que la sensació que una part del cos ens pertany només es basa en l’activitat d’uns pocs grups de neurones que es troben en un parell d’àrees específiques del cervell.

Descrita formalment per primera vegada per Matthew Botvinick i Jonathan Cohen en un article [14] de 1998 a Nature, l’experiment consisteix a posar una mà de goma en lloc de la nostra pròpia mà a sobre de la taula i amagar la nostra sota, de manera que no puguem veure-la. Si una persona acaricia repetidament la nostra mà i la mà de goma al mateix temps amb un pinzell o un bastonet de cotó, el cervell combinarà la vista de la carícia a la mà de goma amb la sensació a la mà autèntica. Al cap de deu segons, sentirem la mà de goma, que és la que podem veure, com si fos la nostra: el participant veu com la mà de goma és tocada pel pinzell i té la sensació que es tracta de la seva pròpia mà. Si de sobte es dóna una cop a la mà de goma, ens sobresaltarem molt.

Moltes persones declaren tenir l’estranya sensació que senten el pinzell a la mà de goma com si aquesta fos una part del seu propi cos. Aquesta il·lusió mostra que la representació que del cos fa el cervell és multimodal, és a dir, incorpora inputs de diferents sentits per fer un judici sobre la propietat del cos.

Experiment 8.

Un estudi publicat l’any 2013 [15] va mostrar que ni tan sols el tacte real és necessari perquè es produeixi la il·lusió. Quan un investigador s’acostava a un braç fals, la mera expectativa que anava a ser tocat era suficient per induir l’excitació fisiològica en algun dels participants, en coherència amb la idea que ja havien començat a incorporar el braç de goma en el seu esquema corporal.

Experiment 9.

Una altra sorprenent adaptació contemporània de la il·lusió publicada l’any 2011 [16] va mostrar que també era possible induir a les persones la sensació de tenir tres braços. En aquesta versió, els dos braços reals del participant són col·locats damunt de la taula, amb un braç dret addicional de goma al costat del braç dret real. La il·lusió es veu encara més facilitada col·locant un llençol sobre la part dreta del cos del participant fins a l’avantbraç dels braços dret real i fals, de manera que només els avantbraços i les mans adjacents quedin visibles damunt la taula.

tercer_braç

La il·lusió del tercer braç. El divulgador científic Ed Young es prepara per experimentar en carn pròpia la il·lusió del «tercer braç» durant una visita al laboratori d’Henrik Ehrsson, un neurocientífic de l’Institut Karolinska d’Estocolm. «Acariciar el meu veritable braç al mateix temps que el braç de goma (el del centre) em va convèncer que el braç de goma era el meu» va dir Young

Després, l’inductor toca el braç dret real i el fals en sincronia. «El que passa llavors és que el cervell té un conflicte pel que fa a quin és el braç dret real del participant», va declarar Arvid Guterstam en una conferència de premsa. «El que podíem esperar era que només una de les mans fos percebuda com a pròpia, presumiblement la real; però el que trobem, sorprenentment, és que el cervell resol aquest conflicte acceptant les dues mans dretes com a part de la imatge corporal, i els subjectes tenen la sensació de tenir un tercer braç».

Exemple 3.

Això pot semblar molt estrambòtic, però la il·lusió de tenir un tercer braç no és res comparada amb les sensacions extraordinàriament rares induïdes al laboratori d’Henrik Ehrsson de l’Institut Karolinska d’Estocolm. Una de les més espectaculars d’aquestes sensacions és la d’estar fora del propi cos. Ehrsson crea aquesta il·lusió fent que un participant s’assegui en una cadira i es posi unes ulleres que mostren les imatges gravades per una càmera situada directament darrere de la cadira, de manera que el participant es veu a si mateix des del darrere. Després Ehrsson avançava un pal cap a la càmera al mateix temps que, en sincronia, pressionava el pit del participant. Cal recordar que el participant veia el pal des del punt de vista de la càmera que té darrere del seu propi cos però que sent la pressió del mateix al pit. El cervell s’explica aquesta disparitat concloent que el cos està ubicat on el pal sembla estar pressionant, és a dir, ¡darrere del cos real del participant! Explicant la investigació de Ehrsson per a la revista Nature [17], l’escriptor de divulgació científica Ed Yong descrivia la seva pròpia experiència de la il·lusió: «Vaig veure i vaig sentir com un pal em pressionava el pit al mateix temps que veia una imatge de mi mateix des del darrere. Al cap de deu segons vaig sentir com si m’estiguessin traient del meu propi cos i estigués surant darrere del mateix».

El subjecte que se sotmetia a l’experiment tenia, doncs, la il·lusió d’estar en un cos virtual i veia el seu propi cos com si fos aliè. En veure que amenaçaven al cos virtual amb un martell o un ganivet, el subjecte reaccionava com si es tractés del seu propi. La resposta d’ansietat davant l’atac al seu cos virtual anava acompanyada dels canvis en la conducció cutània del cos autèntic, que manifestava les emocions corresponents.

Es creu que la il·lusió funciona, almenys en part, enganyant a les neurones del còrtex parietal que incorpora informació visual i tàctil en el procés de fer-se una idea d’on està col·locat el cos en l’espai. Tant la il·lusió de la mà de goma com la il·lusió d’estar fora del propi cos mostren l’enorme influència que tenen els inputs visuals en aquests judicis. Diverses elaboracions de la il·lusió corporal han portat fins i tot als participants a sentir que posseïen el cos d’un maniquí, que eren el cos d’una nina Barbie [18] o fins i tot que ¡havien canviat el seu cos pel d’una altra personal [19] Les persones varien en el susceptibles que són a aquestes il·lusions. Els individus amb un nivell baix de l’anomenada consciència interoperceptiva (menys conscients que altres dels batecs del seu propi cor) són més propensos a aquestes il·lusions, presumiblement perquè els seus senyals corporals són més febles i per això és més probable que la informació visual enganyosa els confongui.

Olaf Blanke [20] va dur a terme experiments similars a Suïssa, emprant la simulació hologràfica per ordinador. Després de posar un vídeo, embenava els ulls als subjectes participants i els demanava que tornessin al lloc on estaven abans. Els que durant l’experiment havien tingut la sensació d’alienar-se del seu propi cos van anar al lloc on es trobava el seu cos virtual. La consciència d’un mateix no és, doncs, una noció metafísica. El cervell construeix contínuament la sensació que el cos ens pertany, basant-se en la informació sensorial que li arriba dels músculs, les articulacions, la vista i el tacte.

Exemple 4.

Hi ha també il·lusions corporals que operen per mitjà de formes diferents a la de proporcionar inputs visuals enganyosos. Una d’elles és la «il·lusió de Pinotxo» que depèn d’aplicar una vibració a la part superior del braç per enganyar el cervell i fer-li creure que el bíceps del múscul està estès. Mentre s’aplica la vibració, el subjecte, amb els ulls embenats, es toca el nas amb els dits i els manté allà. La persona sent com si el seu braç s’estirés cap a fora, però al mateix temps els seus dits romanen en contacte amb el seu nas. Aquesta informació contradictòria crea la il·lusió que el seu nas ha de ser extraordinàriament llarg. Un procediment similar amb la mà en contacte amb la part superior del cap produeix, de manera similar, l’estranya sensació al subjecte que el seu cap és més alt i allargat. [21]

Exemple 5.

Tot això ens permet comprendre alguns aspectes de trastorns singulars. Pensem en la síndrome d’Anton, per exemple, un trastorn en el qual una apoplexia deixa cega a una persona… i el pacient nega la seva ceguesa [22]. Un grup de metges roman al voltant del seu llit i li pregunta: «Senyora Johnson, quants metges estem presents?», I ella, amb molta seguretat, contesta: «Quatre», tot i que de fet n’hi ha set. Un metge li diu: «Senyora Johnson, quants dits li estic ensenyant?» Ella diu: «Tres», encara que de fet no li ensenyi cap. Quan ell li pregunta: «¿De quin color és la meva camisa?». Ella li contesta que és blanca quan de fet és blava. Els qui pateixen la síndrome d’Anton no fan veure que no estan cecs; realment creuen que no ho estan. Les seves respostes, encara que inexactes, no són mentides. Ells experimenten el que consideren que és la visió, però està generada internament. És freqüent que un pacient que pateix la síndrome d’Anton no busqui atenció mèdica durant un temps després de la apoplexia perquè no té ni idea que està cec. Només després d’haver xocat amb molts mobles i parets comença a tenir la impressió que alguna cosa va malament. Tot i que les respostes del pacient semblen estranyes, les podem comprendre com el seu model intern: les dades externes no arriben als llocs adequats per culpa de l’apoplexia, de manera que la realitat del pacient simplement és la que genera el cervell, amb molt poca relació amb el món real. En aquest sentit, el que experimenta la dona no és diferent de somiar, d’un viatge amb drogues, o una al·lucinació.

Exemple 6.

El Membre Fantasma, terme introduït per Silas Weir Mitchell [23] el 1871, fa referència a una síndrome que pateixen algunes persones que han perdut un braç, una cama o un òrgan i que continuen experimentant les sensacions dels membres amputats, com si el membre amputat encara estigués connectat al cos. Els pacients que pateixen aquesta síndrome, senten com si estiguessin fent un gest, senten picors o un dolor [24] intens.  Gairebé el 70 per cent dels amputats continuen experimentant un dolor intermitent en el membre perdut fins i tot dècades després de ser amputats.

Són diverses les teories que intenten explicar la causa del membre fantasma. No fa gaire es plantejava una relació simple i unívoca entre lesió i dolor; també se solia creure que el cervell seguia rebent missatges dels nervis que originalment portaven els impulsos des del membre perdut. Es diu que el cervell segueix tenint una àrea dedicada al membre amputat, i això fa que el pacient el segueix sentint: davant l’absència d’estímuls d’entrada que corregeixin l’estat del membre, l’àrea genera pel seu compte les sensacions que considera coherents. Aquesta àrea sense funció després de l’amputació pot ser envaïda per àrees veïnes amb el que utilitza sensacions d’altres parts del cos per disparar les sensacions del membre amputat.

Les investigacions de Ronald Melzack [25] van donar lloc a la teoria de la neuromatriu (la difusió del dolor i la transmissió del dolor s’atribueix a un complex sistema en què intervenen diverses àrees del sistema nerviós central i perifèric, sistema nerviós autònom i sistema endocrí, influenciades directament per diversos factors psicològics, emocionals, genètics i socials). Aquesta teoria explica que podem sentir sensacions de dolor en l’organisme causades des del nostre interior, és a dir des del nostre propi organisme, i mitjançant aquest sistema nosaltres mateixos podem fer que aquestes sensacions s’incrementin, es modifiquin o disminueixin en un moment determinat. Si aquesta matriu es troba activada en absència d’informació sensorial perifèrica (membre amputat) produiria la sensació de tenir un membre present després de la pèrdua.

mirall_cervell

Una altra línia d’investigació és la del neuròleg d’origen indi Vilayanur Ramachandran, que en el seu llibre Fantasmes del cervell [26], mostra que el dolor era causat pel conflicte en el cervell d’aquests pacients: cada vegada que volien moure la seva mà, els arribava un senyal de resposta que no era possible. Com a conseqüència, el cervell forçava la mà fantasma a una posició crispada i extremadament dolorosa.

Explica que un pacient amb membre fantasma es queixava de picor a la mà perduda. Ramachandran, amb un bastonet de cotó per les orelles, va gratar al pacient a la cara alleujant la picor de la mà. Quina és l’explicació a això? L’explicació la trobem en l’homuncle de Penfield. En els anys cinquanta, Penfield i Rasmussen [27], van demostrar l’existència d’un mapa cortical de la representació corporal en dos aspectes: motor i somatosensorial.

Aquest mapa neurològic té unes característiques particulars: cada part del cos està representada en funció de la seva importància sensoriomotora (per exemple: els llavis o les mans tenen més representació cortical que el tronc, per això són més sensibles), és a dir, una cosa és el cos i una altra la representació del cos al cervell. Si una persona perd una cama, un braç o un òrgan, la seva representació en l’homuncle de Penfield [28] deixa de rebre informació d’aquest efector, però llavors, aquest àrea del mapa pot ser envaïda per la representació adjacent. En el cas de la mà amputada, la representació adjacent és la de la cara. D’aquesta manera, l’estimulació a la cara pot fer sentir una mà (fantasma).

homunculus

Per a solucionar el dolor, Ramachandran va inventar una caixa amb un mirall al centre; quan el pacient introduïa el braç sense amputar, podia veure el reflex del seu braç al mirall. En veure el seu braç, sentia que el membre estava present tot i estar amputat. El pacient llavors movia el braç, i mitjançant l’ús de la retroalimentació visual i en eliminar les posicions potencialment doloroses, aconseguia donar feedback al cervell i alleujar el dolor que sentia. A vegades, fins i tot la síndrome del membre fantasma desapareixia.

 caixa_mirallDolor fantasma a https://www.youtube.com/watch?v=4Gwl_WIihNc

A manera de conclusió

La major part del temps el cervell realitza un treball realment notable decidint on és el cos en l’espai. És estrany que confonguem el cos d’un altre amb el nostre, o viceversa. I deixant a part les malalties neurològiques, la nostra habilitat per controlar el moviment dels nostres cossos és una extraordinària proesa de coordinació. Dit això, és un mite que percebem els nostres cossos exactament com són, i que aquesta percepció sigui estable i immutable. Revisant la literatura sobre la percepció corporal a l’any 2012, dos dels principals investigadors en aquest camp, Matthew Longo i Patrick Haggard[29], de l’UCL, resumien l’estat de la qüestió: «[Hi ha] una notable labilitat en la consciència corporal», escrivien. «La representació del cos pot incorporar de manera flexible parts del cos i fins i tot cossos complets que són molt diferents del propi cos, fins i tot en el cas que aquesta incorporació entri espectacularment en conflicte amb el coneixement emmagatzemat sobre el cos».

Lectures de referència

Damasio, Antonio R. (2011). El error de Descartes : la emoción, la razón y el cerebro humano. Barcelona. Destino. (Col. Imago Mundi). pàgs. 303-328.

Eagleman, David (2014). Incógnito. Las vidas secretas del cerebro. Barcelona. Anagrama. (Col. Argumentos, 449), pàgs. 66-67.

Jarrett, Christian (2015). Grandes mitos del cerebro. Vilassar de Dalt. Ediciones de Intervención Cultural. pàgs. 285-291.

Ramachandran, V. S. (1999). Fantasmas en el cerebro. Barcelona. Debate. (Col. Debate pensamiento). 1ª impr. 352 pàgs.

Swaab, Dick (2014). Somos nuestro cerebro. Barcelona. Plataforma editorial. pàgs. 213-221.

Notes

[1] Damasio, Antonio R. (2011). El error de Descartes: la emoción, la razón y el cerebro humano. Barcelona. Destino. (Col. Imago Mundi). pàg. 303

[2] Si el cervell, evolutivament, es va desenvolupar per tal de garantir la supervivència del cos, en la primera cosa que «pensa» el cervell és en el cos: representa el món extern en termes de les modificacions que causa en el cos, és a dir, representa l’ambient mitjançant la modificació de les representacions del cos sempre que té lloc una interacció entre l’organisme i l’ambient.

[3] Chokron S, Bartolomeo P & Sieroff E (2008). La négligence spatiale unilatérale: trente ans de recherches, de découvertes, d’espoirs et (surtout) de questions. Revue neurologique, 164, S134-S142. En línia a http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0035378708733046

[4] A diferència d’altres malalties neurològiques (incapacitat per reconèixer cares familiars, o veure el color, o llegir, o produir parla…) en les quals els pacients descriuen que els està passant alguna cosa i ho intenten solucionar,  els pacients d’anosognòsia no saben dir quan va començar el problema ni poden referir el trastorn al jo.

[5] Longo, M. R. y Haggard, P. (2010). «An implicit body representahon underlying human position sense». Proceedings of the National Academy of Sciences, 107(26), 11727-11732. En línia a http://www.pnas.org/content/107/26/11727.full.pdf. Ver también Longo, M. R. y Haggard, P. (2012). «Implicit body representations and the conscious body image. Acta Psychologica, Volume 141, Issue 2, October 2012, Pages 164–168. En línea en http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0001691812001291

[6] Bianchi, l., Savardi, U. y Bertamini, M. (2008). «Estimation and representation of  head size (people overestimate the size of their head – evidence starting from the 15th century)». British Joumal of Psychology, 99(4), 513-531. En línia a http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1348/000712608X304469/pdf

[7] Cardinali, L., Frassinetti, F., Brozzoli, C, Urquizar, C, Roy, A. C y Farné, A. (2009). «Tool-use induces morphological updating of the body schema». Current Biology, 19(2), R478-R479. En línia a http://lchc.ucsd.edu/mca/Mail/xmcamail.2009_06.dir/pdftyLhpDZrRZ.pdf

[8] lriki, A., Tanaka, M. y Iwamura, Y. (1996). «Coding of modified body schema during tool use by macaque postcentral neurons». Neuroreport, 7(14), 2325-2330.

[9] Jansen, A., Smeets, T., Martijn, C y Nederkoom, C. (2006). «I see what you see. The lack of a self-serving body-image bias in eating disorders». British Journal of Clínical Psychology, 45(1), 123-135. En línia a http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1348/014466505X50167/pdf

[10] Buchanan, B. G., Rossell, S. L., Maller, J. J., Toh, W. L., Brennan, S. y Castle, D. J. (2013). «Brain connectivity in body dysmorphic disorder compared with controls: A diffusion tensor imaging study». Psychological Medicine, 1-9. 2013 Dec;43(12):2513-21

[11] «My left foot was not part of me». The Observer, 6 febrer 2000. En línia a http://www.theguardian.com/uk/2000/feb/06/theobserver.uknews6

[12] Olaf Blanke, Florence D. Morgenthaler, Peter Brugger, i Leila S. Overney: «Preliminary evidence for a fronto-parietal dysfunction in able-bodied participants with a desire for limb amputation». Journal of Neuropsychology, 2009 Sep;3(Pt 2):181-200.

[13] Hilti, L. M., Hänggi, J., Vitacco, D. A., Kraemer, B., Palla, A., Luechinger, R., … y Brugger, P. (2013). «The desire for healthy limb amputations: Structural brain correlates and clinical features of xenomelia». Brain, 136(1), 318-329. En línia a http://brain.oxfordjournals.org/content/brain/early/2012/12/20/brain.aws316.full.pdf

[14] Botvinick, M. y Cohen, J. (1998). «Rubber hands feel touch that eyes see». Nature, 391(6669), 756. En línia a https://webapps.pni.princeton.edu/ncc/publications/1998/BotvinickCohen1998Nature.pdf

[15] Ferri, E, Chiarelli, A. M., Merla, A., Gallese, V y Costantini, M. (2013). «The body beyond the body: Expectation of a sensory event is enough to induce ownership over a fake hand». Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences, 280(1765). En línia a http://rspb.royalsocietypublishing.org/content/280/1765/20131140

[16] Guterstam, A., Petkova, V. I., y Ehrsson, H. H. (2011). «The illusion of owning a third arm». PloS One, 6(2), e17208. En línia a http://journals.plos.org/plosone/article?id=10.1371/journal.pone.0017208

[17] Yong, E. (2011). «Out of body experience: Master of Illusion». Nature, 168-170. En línia a http://www.nature.com/news/out-of-body-experience-master-of-illusion-1.9569

[18] Van der Hoort, B., Guterstan, A. y Ehrsson, H.H. (2011). «Being Barbie: The size of one’s own body determines the perceived size of the world» PloS One, 6(5),e20195. En línia a http://journals.plos.org/plosone/article?id=10.1371/journal.pone.0020195

[19] Petkova, V.I. y Ehrsson, H. H. (2008). «If I were you: Perceptual illusion of body swapping». Plos One, 3(12), e3832. En línia a http://journals.plos.org/plosone/article?id=10.1371/journal.pone.0003832

[20] Olaf Blanke, Theodor Landis, Laurent Spinelli, Margitta Seeck: «Out-of-body experience and autoscopy of neurological origin». Brain, A  Journal of Neurology, 2004 Feb;127(Pt 2):243-58. En línia a http://brain.oxfordjournals.org/content/127/2/243

Olaf Blanke i Shahar Arzy: The Out-of-Body Experience: Disturbed Self-Processing at the Temporo-Parietal Junction, en línia a http://lnco.epfl.ch/webdav/site/lnco/shared/publications/lnco/2005_Blanke_TN_the%20obe%20-%20disturbed%20self-processing%20at%20the%20tpj.pdf

Veure també, Out-of body experiences, consciousness, and cognitive neuroprosthetics: Olaf Blanke at TEDxCHUV, a https://www.youtube.com/watch?v=mD7NzrBgXwM

[21] 37. Longo, M. R. Y Haggard, P. (2012). «What is it like to have a body?» Current Directions in Psychological Science, 21(2),140-145. En línia a http://cdp.sagepub.com/content/21/2/140.full

[22] Symonds, Charles y MacKenzie, Ian (1957) «Bilateral loss of vision from cerebral infarction». Brain, 80 (4): 415-455. En línia a http://brain.oxfordjournals.org/content/80/4/415

[23] Mitchell, S. W. (1871). «Phantom limbs». Lippincott’s Magazine of Popular Literature and Science 8: 563–569.

Veure , també, Bishnu Subedi i George T. Grossberg: «Phantom Limb Pain: Mechanisms and Treatment Approaches». Pain Research and Treatment. 2011. En línia a http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3198614/

[24] Sherman, R. A.; Sherman, C. J. & Parker, L.: «Chronic phantom and stump pain among American veterans: results of a survey». Pain, Gener, 1984, 18(1):83-95 pp. 83-95.

[25] Ronald Melzack: Pain Pioneer, a https://www.youtube.com/watch?v=KRFanGInvlc

[26] Ramachandran, V. S. (1999). Fantasmas en el cerebro. Barcelona. Debate. (Col. Debate pensamiento). 1ª impr. 352 pàgs.

Ramchandran, V. S. i Hirstein, William (1998). «The perception of phantom limbs». Brain 121 (9): 1603–1630. En línia a http://brain.oxfordjournals.org/content/brain/121/9/1603.full.pdf

[27] Wilder Penfield i Theodore Rasmussen (1950). The cerebral cortex of man. Nova York. The Macmillan Company. 248 pàgs.

[28] G D Schott: «Penfield’s homunculus: a note on cerebral cartography». Journal Neurol Neurosurg Psychiatry. 1993 Apr; 56(4): 329–333. En línia a http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC1014945/pdf/jnnpsyc00477-0001.pdf

[29] Matthew Longo i Patrick Haggard: «What Is It Like to Have a Body?». Psychological Science, April 2012 vol. 21 no. 2 140-145.  En línia a http://cdp.sagepub.com/content/21/2/140.full.pdf+html.

Dr. Joan Campàs   Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Curs Som les nostres connexions
Material en format pdf

Tema 0. Presentació i justificació
Tema 1. El cervell ens enganya

Tema 2. El cervell també enganya l’autopercepció del cos
Tema 3. Anatomia cerebral bàsica
Tema 4. Mite: Només utilitzem el 10 % del nostre cervell
Tema 5. Mite: L’homosexualitat (l’hetero, la bi, la trans) és una elecció
Tema 6. Mite: Els fills hereten la intel·ligència dels pares
Tema 7. Mite: Internet i els videojocs són addictius
Tema 8. Mite: El cervell és un ordinador
Tema 9. La memòria
Tema 10. Com definir el «jo»? El cervell i la «joïtat»
Tema 11. L’evolució del cervell (1)
Tema 12. L’evolució del cervell (2)
Tema 13. L’evolució del cervell (3)
Tema 14. L’evolució del cervell (4)
Tema 15. Cervell humà i evolució

Conjunt dels posts amb les introduccions fetes al facebook
Som les nostres connexions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*