Anatomia cerebral bàsica. Som les nostres connexions (3)

Reflexió inicial

«Cal saber en general que la font del nostre plaer, goig, riure i diversió, a l’igual que la del nostre pesar, ansietat, dolor i llàgrimes, no és altra cosa que el cervell. És aquest òrgan en particular el que ens permet pensar, veure, sentir i diferenciar el que és lleig de la bellesa, el mal del bé, el que és desagradable del que agradable. També el cervell és el seient de la bogeria i el deliri, dels temors i terrors que ens assalten, sovint, a la nit, algunes vegades durant el dia; que aquí també rau la causa de l’insomni i del somnambulisme, dels pensaments que no sortiran a la llum i que moltes vegades són causa de pertorbacions, dels deures oblidats i de les excentricitats».
Hipòcrates (cap al 460-370 ane.)

Tot el que pensem, fem i deixem de fer s’esdevé en el nostre cervell. L’estructura d’aquest òrgan determina les nostres possibilitats, les nostres limitacions i el nostre caràcter; som el nostre cervell.

Al llarg dels segles, els humans, fascinats pel cervell, han intentat comparar les seves funcions recorrent a models basats en els últims avenços tecnològics de cada època. El cervell s’ha comparat a un sistema hidràulic (model grecoromà), un «llibre omnipresent» (model renaixentista, quan a Europa es va descobrir la impremta), Descartes (1596-1650) contemplava el cos i la ment com una màquina, i comparava el cervell amb un orgue d’església. Creia que l’aire, que era impulsat cap als tubs rodons de l’orgue, es corresponia amb les partícules més fines i actives de la sang, «la seu de l’ànima», que entrava a través d’hipotètiques obertures del cervell mitjançant un sistema vascular (els capil·lars glomerulars dels ventricles). A continuació, uns nervis buits distribuïen l’esperit vital pels músculs. El teclat era l’epífisi, que podia enviar l’esperit vital als ventricles per una direcció determinada, de la mateixa manera que les manxes de l’orgue impulsen l’aire cap a determinats tubs.

Durant la primera revolució industrial va ser comparat a un teler, i durant la primera meitat del segle XX a una taula de comandaments com el complex d’habitacions subterrànies plenes d’aparells situat en ple centre de Londres, i des d’on a partir de 1940 Winston Churchill va dirigir les operacions de la Segona Guerra Mundial. Amb la irrupció del telèfon es va implantar una altra analogia: el cervell com una centraleta telefònica, una gran xarxa de línies telefòniques interconnectades, i la consciència era una llarga filera d’operadores telefòniques assegudes davant d’un gran quadre de calvilles, desconnectant i connectant cables contínuament. Al llarg de la segona meitat del segle XX s’ha comparat a un ordinador, una màquina biològica racional que processa informació; si observem la impressionant quantitat de components que posseeix el nostre cervell i veiem com estan connectats entre si, la metàfora de l’ordinador és suggerent (però falsa). Hi ha cent bilions de punts on les neurones entren en contacte entre elles mitjançant les sinapsis. Les neurones estan unides per més de cent mil quilòmetres de fibres nervioses. La quantitat exorbitant de cèl·lules i de contactes funciona d’una manera tan eficient que el nostre cervell amb prou feines té el consum energètic d’una bombeta de quinze watts. Això vol dir que la despesa total d’energia del cervell d’una persona al llarg d’una vida d’uns vuitanta anys no suposaria més que 1.200 euros, segons els preus vigents. Per aquest preu és impossible aconseguir un ordinador amb una vida útil tan llarga. Per 12 euros es pot subministrar energia a mil milions de neurones al llarg de tota la vida! Una fantàstica i eficient màquina dotada de connexions paral·leles i, a més, millor preparada per al processament d’imatges i associacions que qualsevol ordinador.

L’analogia més recent és la d’Internet que connecta milers de milions d’ordinadors. La consciència, segons aquesta representació, és un fenomen «emergent» que sorgeix miraculosament a partir de l’acció col·lectiva de milers de milions de neurones.

Si fem una història de totes les metàfores fetes sobre el cervell, ens adonarem que no hem fet res més que utilitzar com a metàfora el darrer descobriment que el nostre cervell ha enginyat. L’últim producte del nostre cervell és el que utilitzem com a metàfora per al propi cervell.

El cervell pesa únicament al voltant de quilo i mig, i tanmateix és l’objecte més complex del sistema solar. Encara que suposa tan sols el 2 per cent del pes corporal, consumeix un 20 per cent de la nostra energia total (en els acabats de néixer, el cervell consumeix un esbalaïdor 65 per cent de l’energia total del nadó), mentre que un 80 per cent dels nostres gens codifiquen característiques del cervell. Es calcula que dins de la cavitat cranial hi ha cent mil milions de neurones, i un nombre exponencialment major de connexions neuronals i vies nervioses.

cervell_emocions_rao

Continua llegint

Conferència: ¿Hacia una nueva ciencia de la consciencia? Per Juan Manuel Cincunegui

Conferència d’inici de curs del Màster en Humanitats de la UOC

Lloc: Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)

Dia: dijous 21 d’abril. Hora: 18,30

La conciencia es uno de los objetos de estudio que concitan la atención de científicos, filósofos y representantes de diversas tradiciones religiosas. En las últimas décadas, con el auge de las investigaciones en el campo de las neurociencias y las ciencias cognitivas, fruto del desarrollo de nuevas tecnologías aplicadas, se han multiplicado los intentos por establecer un diálogo multidisciplinar en esta área. ¿Cuál es el aspecto de un emprendimiento de estas características? ¿Cuáles son las condiciones de posibilidad de una ciencia de este tipo? ¿De qué modo la asunción de un modelo semejante desafía nuestros presupuestos más arraigados en lo que respecta a la relación entre la ciencia, la filosofía y la religión?

rotkho

Juan Manuel Cincunegui es Licenciado y Doctor en Filosofía por la Universitat Ramon Llull. Profesor titular en la Facultad de Filosofía y Teología de San Miguel, Universidad del Salvador (Argentina) y profesor contratado del Instituto Superior de Ciencias Religiosas de Barcelona (ISCREB) y en la Foundation for the Preservation of the Mahayana Tradition (FPMT). Realizó estudios budistas en Institutos y monasterios de India, Nepal y Sri Lanka entre 1992 y 1997. Es fundador y director de Mente, Vida y Sociedad. Centro para el estudio de la consciencia, la ecología y la ética social.