Mite: L’homosexualitat (l’hetero, la bi, la trans) és una elecció. Som les nostres connexions (5)

Si un home es fica al llit amb un home com se’n va a dormir amb una dona, tots dos han comès una infàmia; els dos moriran i seran responsables de la seva mort.
Levític 20,13

 Reflexió inicial

En els anys seixanta i setanta del segle passat es pensava que els nens venien al món com un full en blanc i que les convencions de la nostra societat els forçaven a prendre un rumb femení o masculí pel que fa a la identitat de gènere i l’orientació sexual. Aquest concepte, àmpliament difós pel psicòleg John Money de Filadèlfia, va tenir funestes conseqüències a l’hora de decidir què fer amb els nadons que presentaven un sexe ambigu. Es creia que no importava el sexe que es triés per al nadó sempre que l’operació es dugués a terme poc després del naixement. L’entorn del nen ja s’encarregaria després que la identitat de gènere s’adaptés als seus genitals. Tot plegat era un reflex de l’opinió general de l’època que tot es podia construir (es venia de la destrucció massiva de la II Guerra Mundial), incloses la identitat de gènere i l’orientació sexual. Les idees sobre la importància de l’entorn social se sentien no només en boca de Money i els seus, sinó també en l’àmbit del feminisme. Totes les diferències entre els sexes en relació amb el comportament, la professió i els interessos els havien estat imposades a les dones per una societat patriarcal i masclista, segons el feminisme de l’època. Existia un tabú sobre la base biològica de la nostra orientació sexual.

Res sembla més fàcil, després del naixement, dir si un nadó és nen o nena. En la concepció ja està decidit: dos cromosomes XX serà una nena; un cromosoma X i un altre Y serà un nen. Però la cosa no és tan fàcil. El cromosoma Y del nen és el que desencadena el procés per formar l’hormona masculina, la testosterona. Entre la sisena i la dotzena setmana de gestació es desenvolupen els òrgans sexuals masculins o femenins en funció de la presència o l’absència de testosterona. Posteriorment, en la segona meitat de l’embaràs, el cervell evolucionarà en sentit masculí o femení, ja que el nen produeix un pic de testosterona i la nena no. Per a la formació de les estructures sexuals masculines durant el desenvolupament del fetus és necessària l’acció de determinades hormones, mentre que per a la formació dels òrgans sexuals femenins no cal tal acció. És en aquest període quan la nostra identitat de gènere (heterosexual, homosexual, bisexual, transsexual) queda fixada en les estructures cerebrals per a la resta de la nostra vida.

La nostra identitat de gènere es determina ja en el si matern. Durant la diferenciació del nostre cos i del nostre cervell en direcció femenina o masculina poden produir-se formes intermèdies amb enormes conseqüències. Els genitals (el sexe) no tenen per què correspondre’s amb la identitat de gènere definida en el cervell abans del naixement.

En certs casos ni tan sols tenir pits, penis, vagina, ni tan sols tenir cromosoma X o cromosoma Y pot definir a una persona com a home o com a dona.

L’existència de persones homosexuals (persones que senten atracció sexual pel seu mateix sexe), bisexuals (persones que senten atracció sexual per ambdós sexes) i transsexuals (persones que tenen una identitat de gènere diferent de la que «marca» el seu cos) ens indiquen que l’heterosexualitat (persones que senten atracció sexual pel sexe “contrari”) no és la norma. A causa d’aquesta varietat pel que fa a identitat de gènere (de quin gènere se sent un) i orientació sexual (quin sexe m’atrau), ens podem preguntar: què és el que «ens fa ser» de determinada manera i quin és el seu substrat fisiològic [1]. La resposta, en el cervell.

Experiment 1 Continua llegint