La memòria (Som les nostres connexions 9)

«Un no pot ser més que la seva pròpia memòria»
Emilio Lledó

Reflexió inicial

A Matrix (Andy i Larry Wachowski, 1999), Neo és L’Elegit, l’únic que pot liderar a una humanitat vençuda a la victòria contra les Màquines, l’únic capaç de destruir la Matrix, que ha implantat records falsos en el nostre cervell com a mitjà per controlar-nos. En una escena ja clàssica de la pel·lícula Matrix, els malvats Sentinelles, que protegeixen la Matrix, han aconseguit acorralar Neo. Sembla que l’última esperança de la humanitat està a punt de ser liquidada. Però, prèviament, a Neo li han implantat un connector al clatell que li permet descarregar instantàniament al seu cervell el coneixement de les arts marcials. En segons esdevé un mestre del karate, capaç de derrotar els Sentinelles amb impressionants puntades voladores i precisos cops. A Matrix, aprendre les sorprenents habilitats d’un mestre cinturó negre en karate és tan fàcil com connectar un elèctrode al cervell i prémer el botó de «descarregar». Potser algun dia també nosaltres puguem descarregar-nos records…

matrix
Fotograma de Matrix

Però què passa quan els records que ens descarreguem són falsos? En la pel·lícula Desafio total (Len Wiseman, 2012), a Arnold Schwarzenegger li implanten records falsos, el que difumina completament la frontera entre realitat i ficció. Combat valentament contra els malvats a Mart fins al final de la pel·lícula, quan de sobte s’adona que ell és el seu líder. Es queda perplex en descobrir que els seus records de ser un ciutadà normal, respectuós de la llei, són totalment fabricats.

La memòria, en les seves múltiples formes, és probablement la funció més important de qualsevol sistema nerviós, sigui humà o animal. Sense ella no seria possible l’aprenentatge ni els organismes modificarien la seva conducta com a conseqüència de l’experiència passada. Sota aquest ampli concepte s’inclouen fenòmens tan dispars com la memorització de la llista de la compra, el record de com es va en bicicleta, o l’atenuació de la resposta de fugida del calamar davant un estímul repetit. Però tots tenen una cosa en comú: el registre d’informació en el teixit nerviós.

La memòria, és a dir, la capacitat d’adquirir i retenir informació, no és de fiar. La memòria està molt lluny de ser una funció que reprodueixi exactament el que hem percebut o sentit. Sense memòria, ni podem orientar-nos en el nostre entorn, ni treure profit de la nostra experiència passada.

La memòria, tal com la coneixem en la nostra espècie, és sens dubte molt similar a la dels altres mamífers, està lligada a estructures del sistema límbic i, per tant, és molt antiga des del punt de vista filogenètic. Tot això fa de la memòria una funció mental imprescindible per a la supervivència.

En un estudi de memòria típic se li demana a un subjecte que memoritzi informació i després la recordi. El subjecte memoritza certa informació perquè l’examinador li instrueix per a això. Memorització i record són la finalitat per a tots dos, i la decisió respecte al què recordar queda per a l’examinador i no per al subjecte.

En la majoria de les situacions de la vida real emmagatzemem i recordem informació no pel mateix fet de recordar-la, sinó com un prerequisit per a resoldre un problema. Aquí, recordar és un mitjà per a un fi, i no la finalitat. A més, i això és particularment important, a certs records s’accedeix i són recuperats no en resposta a una ordre externa procedent d’algú, sinó en resposta a una necessitat generada internament. En lloc que em diguin el que cal recordar, jo mateix he de decidir en el moment quina informació és útil per a mi en el context de les meves activitats en curs.

Durant molt de temps es va pensar que la memòria era única i indivisible, per la qual cosa es va intentar buscar el seu substrat anatòmic en el cervell. En els anys quaranta i cinquanta un psicòleg americà, Karl Lashley, va ensenyar a unes rates a orientar-se en un laberint per trobar aliments. Després els va ser traient a poc a poc parts del cervell per veure si podia localitzar el magatzem dels records del que s’havia après. Mai el va trobar. L’únic que va obtenir com a conclusió d’aquests experiments és que com més cervell extirpava, menor era la capacitat de la rata per orientar-se. La memòria, va concloure, depenia de la massa cerebral.

Avui sabem que la memòria no és unitària, que es compon de diferents sistemes i processos que poden ser dissociats uns dels altres. Els diferents aspectes de l’experiència són emmagatzemats en diferents llocs del cervell, de manera que la reconstrucció del que s’ha viscut consisteix en un treball semblant al d’armar un gegantesc puzle, per això hi intervenen moltes parts del cervell en el procés.

La memòria està molt lluny de ser el que abans es creia: un fidel reflex de la realitat com si fos una càmera fotogràfica. El que la memòria emmagatzema és l’efecte que els successos diaris tenen en el nostre cervell, el sentit que tenen per a nosaltres les emocions que desperten etc. Això és el que li interessa al cervell, i no la realitat tal com és. Per descomptat, també li interessa el resultat de la comparació del que ha passat amb el que ja teníem emmagatzemat, és a dir, la comparació amb el ja viscut anteriorment, de manera que pugui reaccionar d’acord amb experiències anteriors.

Per tant, la memòria no és una rèplica de la realitat, sinó una rèplica de com el cervell ha experimentat aquesta realitat; a més, els coneixements previs, les memòries emmagatzemades, influencien en gran mesura l’emmagatzematge de nous coneixements i successos. Això últim és, sens dubte, una de les causes de les distorsions que trobem sovint quan recordem el passat.

Els records de fets que només han tingut lloc una sola vegada, però que recordem durant gairebé tota la vida, solen estar associats a intenses emocions. La memòria depèn del procés de consolidació i aquest del sistema límbic. Quan els successos van acompanyats d’emocions intenses, es produeix un considerable reforç per a la consolidació. La força dels continguts de la memòria està directament relacionada amb les emocions que es van despertar en viure una determinada situació, independentment de si la situació i les emocions concomitants eren positives o negatives.

Una altra de les causes importants d’aquestes distorsions rau en el fet de l’existència d’una memòria inconscient, implícita, a diferència d’una altra explícita o conscient. És aquesta memòria amagada la que influencia, sense que ho sapiguem, les nostres percepcions, creences, sentiments, pensaments i accions. Això explica la importància enorme que tenen els traumes emocionals en la nostra conducta.

2. Definició i divisions de la memòria

S’han formulat innombrables definicions i divisions de la memòria, però totes assenyalen que la memòria consisteix en la capacitat del cervell de retenir informació, tant del món extern com del món intern, útil per a l’organisme. És, doncs, la capacitat de guardar informació i tornar-la a recuperar després. Ens permet tenir un accés conscient al nostre passat.

En paraules de Daniel Dennett: «La memòria, en el seu sentit fonamental, és la capacitat d’emmagatzemar informació útil i recuperar-la en determinades circumstàncies i de manera que ens resulti útil» en el moment actual. [1]

Les divisions de la memòria solen fer-se d’acord tant amb el temps com amb el contingut. Si atenem al temps, la memòria es divideix entre memòria a curt termini i memòria a llarg termini. S’ha pensat que la memòria a curt termini roman només uns minuts, mentre dura l’excitació en determinades parts del sistema nerviós.

Es pot perdre un tipus de memòria i conservar-ne un altre, per exemple, en la síndrome de Korsakoff, que es pot produir com a conseqüència d’un alcoholisme crònic, es perd la memòria a llarg termini, però es conserva la memòria a curt termini. Aquesta última també s’ha anomenat memòria operativa o provisional.

memory

La pèrdua de la memòria o amnèsia també es classifica, depenent del temps que desapareix, en amnèsia retrògrada, quan el que es perd és el passat, o amnèsia anterògrada, quan és impossible memoritzar res a partir d’un moment determinat. D’acord amb el contingut, la memòria es divideix en memòria declarativa o explícita, que és la memòria autobiogràfica de successos i fets de la vida quotidiana, també anomenada episòdica. Enfront d’ella es troba la memòria implícita o no declarativa, que no requereix de cap elaboració conscient durant la codificació o la recuperació. La memòria implícita està basada en estructures cerebrals que estan ja formades en néixer i disponibles al llarg de tota la vida, estructures que inclouen l’amígdala i altres regions límbiques per a la memòria emocional, els ganglis basals i l’escorça motora per a la memòria procedimental ( o de procediment) o motora i l’escorça perceptiva per a la memòria perceptiva.

Exemple: la criptomnèsia

S’anomena «criptomnesia» a la capacitat de la ment per recordar coses de les que no es té memòria conscient, un fenomen que sovinteja més del que creiem. A més d’una memòria implícita en contraposició a la memòria explícita, la criptomnesia ens parla de l’existència d’una memòria de la qual no en som conscients, però que pot influenciar, i de fet ho fa, el contingut de les memòries que recuperem quan volem recordar un determinat succés.

En determinades circumstàncies apareixen en la consciència informacions que no teníem idea de posseir, de manera que atribuïm aquests fenòmens a alguna cosa sobrehumana o sobrenatural. Jung li va dedicar un article a aquest tema. És ell qui atribueix a aquest fenomen de les memòries inconscients, amagades, el presumpte plagi de Nietzsche a Així parlà Zaratustra d’un passatge de Justinus Kerner que, probablement, Nietzsche hauria llegit quan era adolescent [2]. Jung estava convençut que Nietzsche no se’n recordava, quan va escriure aquesta part de la seva obra, del que havia llegit feia tants anys. És molt probable que molts plagis es realitzin de forma inconscient.

Un dels casos més fascinants de criptomnèsia és el referit per Harold Rosen. Un dels seus pacients, després de ser hipnotitzat, va començar a parlar en oscà, una llengua que era corrent en la Itàlia del segle III ane. Rosen, que no entenia el que el pacient estava dient, li va pregar que ho escrivís. Aquest així ho va fer, encara que no comprenia ni el que havia dit ni escrit. Rosen va portar l’escrit a un especialista, que va reconèixer que es tractava de fragments d’un curs de oscà. Tothom va pensar en una regressió a una vida anterior, fins que es va descobrir que poc abans de la sessió d’hipnotisme el pacient havia visitat la biblioteca per preparar-se per a un examen d’economia, però que en comptes d’estudiar havia començat a somiar despert amb la seva xicota mentre fullejava un llibre sobre gramàtica de oscà i umbre. Sense ser conscient d’això, l’estudiant havia gravat a la memòria el curs que va sorgir posteriorment durant la sessió d’hipnotisme.

3. Com funciona la memòria? Una síntesi

El nostre cervell rep cada segon uns 400.000 milions de bits, d’unitats d’informació, encara que només en registrem conscientment uns 2.000, dels quals, la memòria només en guarda un deu per cent. El procés de formació de la memòria es realitza en almenys dues etapes: són les memòries a curt i a llarg termini. La de curt termini treballa durant un període d’uns quinze minuts i amb una quantitat d’informació limitada, mentre que la memòria a llarg termini ens permet guardar una gran quantitat d’informació que pot mantenir-se viva en el cervell fins i tot durant tota la vida.

dont_forget

A més de pel temps que dura l’emmagatzematge, també podem classificar la memòria segons altres criteris: l’explícita és la que manté el record tant de les informacions que rebem com de les nostres experiències íntimes, mentre que la implícita fixa els aprenentatges inconscients que s’adquireixen poc a poc, com els reflexos condicionats i la conducta emocional intuïtiva, en la qual no intervé el raonament.

Hi ha un òrgan del cervell sota el còrtex, l’hipocamp, anomenat així perquè té forma de cavallet de mar, que és el que ordena la informació i decideix què hem de conservar per sempre i què podem oblidar. L’emmagatzematge es realitza en les diverses zones del còrtex vinculades al material que conservem, segons siguin imatges, sons, rostres…

Quan intentem recordar algun esdeveniment, l’hipocamp torna a actuar de filtre i refà el trencaclosques per restablir les associacions entre les idees i les imatges soltes. Com més neurones hi estiguin implicades, més durador i fàcil d’evocar és el record. Dit d’una altra manera: com més emocions i vivències relacionades, més probable és que les recordem tota la vida. Les experiències aïllades i sense emocions tenen poc futur en el nostre cervell. La memòria no sempre necessita l’hipocamp. Els records estableixen en el còrtex cerebral circuits amb connexions independents i permanents que es poden activar directament quan no cal associar-los amb altres informacions. La memòria també treballa durant el son, vinculant experiències reals o imaginades. De manera que cal anar amb compte perquè és possible que el que recordem com un fet real sigui només un engany de la nostra ment.

4. Anatomia de la memòria

anatomia1anatomia2

Les neurones de l’escorça cerebral, igual que moltes altres estructures del sistema nerviós central, es troben sota la constant influència de determinats neurotransmissors, és a dir, de substàncies químiques que les pròpies neurones utilitzen per a comunicar-se entre si.

Algun d’aquests neurotransmissors, com l’acetilcolina, semblen estar més o menys directament implicats en la consolidació de la memòria. Com a mínim, quan aquest sistema, anomenat colinèrgic, està deteriorat, com passa en la demència senil anomenada malaltia d’Alzheimer, la pèrdua de la memòria és un dels primers símptomes a manifestar-se. Inicialment apareix dificultat a fixar l’atenció i a aconseguir la formació de nous continguts de memòria, després es veu afectada així mateix la memòria a llarg termini.

També altres neurotransmissors actuen sobre la memòria, com la noradrenalina, la serotonina, la dopamina o els opiacis, pel que no se sap molt bé si els efectes de la manca d’acetilcolina en els malalts d’Alzheimer són deguts a la interacció d’aquest neurotransmissor amb les altres substàncies químiques. L’àcid glutàmic, que és un neurotransmissor excitador, es troba molt abundantment en l’hipocamp, i produeix un efecte a llarg termini a través de diversos tipus de receptors en les neurones hipocàmpiques –anomenat «potenciació a llarg termini»– que és important per al reforçament de les sinapsis i, per tant, per a l’aprenentatge i la memòria.

5. Les neurones mirall

Tant en el cervell humà com en el de primats no humans i alguns altres mamífers, s’han trobat un tipus de neurones que responen no només quan l’individu realitza determinades accions sinó també quan l’individu veu com altres realitzen els mateixos moviments. A aquestes neurones, que són molt més abundants en el cervell humà, se’ls ha donat el nom de «neurones mirall» o especulars. Aquestes neurones semblen intervenir en la imitació de les accions d’altres individus i, per tant, en l’aprenentatge. En espècies socials intervenen en la comprensió de la conducta dels altres. L’observació de l’expressió emocional en altres individus permet a l’observador deduir el tipus d’emoció que aquests experimenten. Mitjançant l’activitat de les neurones mirall, aquest estat emocional pot, no només ser comprès, sinó aparèixer també en l’observador, el que comporta la capacitat d’empatia.

Les anomenades neurones mirall són capaces de copiar i reproduir en el nostre cervell moviments i conductes de l’altre, i també es poden activar per compadir els que pateixen, en posar en marxa unes xarxes nervioses idèntiques a les de les persones que veiem patir.

neurona_mirallEl cervell humà té múltiples sistemes de neurones mirall que s’especialitzen a fer i entendre no només les accions dels altres, sinó també les intencions, el significat social de les emocions i els comportaments aliens. La majoria de nosaltres podem llegir les emocions dels altres quan analitzem instantàniament les expressions de la cara, el to de la veu i el llenguatge corporal; i això ho podem fer perquè les nostres neurones mirall simulen en nosaltres mateixos l’activitat muscular lligada a les emocions de les persones amb què ens comuniquem. Per això s’anomenen també neurones de l’empatia, perquè són les responsables de comprendre el comportament dels altres.

Aquest sistema també és bàsic en el desenvolupament del llenguatge. S’ha demostrat fins i tot que, quan forcem un somriure, el cervell arriba a alliberar les substàncies químiques relacionades amb la sensació d’estar alegres, i passa igual, però a l’inrevés, quan forcem el plor. Per això, l’aprenentatge està íntimament lligat a la confiança i l’afecte que hem dipositat en les persones que ens ensenyen, les que esdevenen els nostres miralls, ja siguin familiars com amics. Ensenyem i aprenem amb l’exemple dels altres.

Experiment: activació en micos de l’àrea premotora ventral

Experiments desenvolupats per Giacomo Rizzolatti i el seu equip [3] a principis dels anys noranta del passat segle estudiaven les pautes d’activació de les neurones situades a l’àrea premotora ventral dels lòbuls frontals de certs micos, que són les àrees que en tots els mamífers estan dedicades bàsicament a la mobilitat corporal. Més específicament, l’àrea premotora i motora del cervell posseeix una imatge invertida del cos, de manera que les zones on es localitza el processament del moviment de mans, llavis, etc., són a l’àrea inferior-ventral del lòbul frontal, a l’alçada de la templa, mentre que les relacionades amb el moviment dels peus estan en l’àrea superior del lòbul frontal, cap a la part de dalt del crani. En el seu experiment, i com era d’esperar, els investigadors van observar que les àrees ventrals s’activaven quan el mico era induït a arribar a un cacauet, a batre palmes o a realitzar qualsevol altre moviment amb les mans. El que no es podia esperar és que aquestes mateixes àrees s’activessin amb la mateixa intensitat quan els micos veien a altres individus, micos o humans, fer aquests moviments. És a dir, el cervell activava pautes motores tant si l’animal feia físicament una activitat, com si la veia fer a un altre. Les neurones mirall es troben distribuïdes per àmplies zones del cervell, entre elles el còrtex premotor i parietal. El desenvolupament posterior de les investigacions ha arribat a determinar que aquest sistema de cèl·lules és bilateral en els micos, però en humans predomina en l’hemisferi esquerre del cervell, on està igualment implicat en les vocalitzacions i en les accions manuals.

En tots els animals, l’aprenentatge i la memòria estan relacionats amb la remodelació de sinapsis, l’extensió de les prolongacions neuronals, o neurites, la formació de noves sinapsis, la potenciació a llarg termini o manteniment de l’activitat sinàptica durant llargs períodes i, en alguns animals, la formació de noves neurones. A tots aquests processos se’ls engloba sota la denominació de neuroplasticitat.

6. Distorsions de la memòria

Ens referim a les distorsions que poden patir els continguts de la memòria quan es tracta de recuperar-los, és a dir, quan volem recordar algun esdeveniment.La memòria ens enganya de dues maneres almenys: d’una banda, emmagatzemant informació de forma inconscient, informació que quan surt a la superfície de la consciència sembla una cosa meravellosa o sobrenatural; i per una altra, barrejant els continguts reals de la memòria amb altres imaginats, irreals, per construir històries més o menys coherents que, naturalment, no són veritables.

En aquest sentit, la memòria humana és molt menys fiable que la d’un ordinador, encara que sigui molt més flexible que aquesta. La memòria humana és associativa i connecta la informació que rep amb el que ja posseeix. Els éssers humans pensem sobre la base de patrons de coneixement o mòduls als quals se’ls ha donat el nom d’«esquemes». Aquests esquemes són com els carreus del pensament, usats per a elaborar i interpretar les noves informacions. La ment és, doncs, un dispositiu per al coneixement, no una màquina lògica. Veiem i interpretem el món a través dels nostres esquemes.

Per això, Frederic Bartlett, potser el psicòleg britànic més important del segle passat, afirma que la nostra memòria no restableix el passat tal com va passar, sinó que organitza les dades emmagatzemades i reconstrueix amb elles la història més plausible que pot, sempre d’acord amb els esquemes del pensament. En aquest procés de reconstrucció, els esquemes no només manipulen la raó, sinó que esbiaixen el nostre enteniment. Els esquemes els utilitzem per resoldre ambigüitats, per establir connexions aparentment raonables entre els fets, encara que aquests no ho siguin. En aquest procés de reconstrucció, omplim buits, arrodonim arestes i fem lògic el que no ho és. En suma, la memòria és una reconstrucció plausible de la realitat, però mai una còpia exacta d’ella. Se sol dir que la ment humana és metafòrica, mentre que l’ordinador és essencialment literal.

Tot això no ens ha d’estranyar. La ment humana és el producte de l’evolució i està lògicament adaptada a l’entorn que la va crear. La nostra ment funciona per optimitzar les qualitats que asseguren la seva adaptació i supervivència. És capaç de fer familiar allò que no ho és sobre la base de la generalització. Pot prendre una petita part d’informació i reconstruir amb ella el tot, encara que no sigui molt exacte. Curtcircuita la lògica quan és necessari i fa prosperar informacions de molt poca qualitat. Són trucs per a la supervivència.

De totes les coses que recordem, el més sorprenent és que algunes siguin certes. No som càmeres digitals que emmagatzemen escenes, experiències i motivacions amb alta fidelitat. En un moment donat, emmagatzemem informació lligada a un context i un punt del temps. Tots els records tenen etiquetes temporals i espacials, i amb el temps aquestes etiquetes es perden o deterioren. Quin és el resultat? El record és erroni. Per què costa tant adquirir i recordar nova informació o recordar-la amb exactitud? Un motiu és que el cervell no està constituït per recordar el tipus de coses que hem d’aprendre en el món modern.

La qüestió crucial és que el cervell està configurat per a coses orgàniques, com el record de la localització dels perills reals que poden sobrevenir en l’espai físic real. Al cervell no li agrada emmagatzemar la informació cognitiva moderna. No és estrany que cometi multitud d’errors.

Frederic Barlett [4] va ser el primer a caracteritzar el record com un fenomen social i cultural, no un esdeveniment exacte emmagatzemat en el cervell amb precisió exquisida. Encara que això no vol dir que el record humà sigui completament erroni i no tingui significat. Les investigacions modernes semblen corroborar que tenim bons records per l’essencial d’una experiència i mals records per als detalls.

No obstant això, també els «records essencials» poden resultar erronis. Tots tenim infinitat de records «falsos» dels que ni tan sols en som conscients. Tanmateix, els records imperfectes de gairebé tots els episodis vitals rares vegades tenen conseqüències greus. El fet que un recordi la festa del seu vuitè aniversari com un esdeveniment celebrat a casa seva un dia assolellat, en lloc de a casa de la seva àvia un dia de pluja, no té una rellevància significativa.

La configuració del cervell humà és gairebé una garantia que els records del passat seran erronis. Som intèrprets interessats de la informació entrant. En un moment donat, podem reparar només en un aspecte del flux d’informació actual, depenent de nombroses variables, com la visió de nosaltres mateixos, el grau d’atenció i l’estat emocional. En un moment posterior, podem reparar en altres aspectes d’un flux d’informació similar. Després, quan en l’intent de recordar el segon moment ens confonem amb el record del moment inicial, el cervell comença a elaborar una anècdota que s’adapta als diversos aspectes de la situació inicial i de la segona. Tot d’una confonem els dos episodis, barregem les dues sèries d’esdeveniments en una mena de record híbrid. Molt al nostre pesar, els records exactes són una idea, no una realitat de la condició humana.

Alguns errors afegeixen informació falsa als records ( «errors d’obra») i altres es deuen al fet que oblidem o ometem informació ( «errors d’omissió»).

Daniel Schacter, de la Universitat d’Harvard, en la seva obra fonamental sobre els errors memorístics [5], ha esbossat una classificació dels errors bàsics d’obra i d’omissió que poden influir en la memòria. És el que s’anomena «els set pecats de la memòria». Són els següents: fugacitat (oblit al llarg del temps), distracció (oblit per falta d’atenció en el moment), bloqueig (tenir alguna cosa «a la punta de la llengua»), falsa atribució (com en el cas de la dona violada que va atribuir erròniament al violador la cara que va veure a la televisió), suggestionabilitat (distorsió dels records per influència aliena, inclosos els mitjans de comunicació), tendenciositat (com influeixen les nostres tendències en els records que emmagatzemem), i persistència (la memòria duradora de records indesitjats).

El cervell està adaptat per aconseguir una eficiència extrema; per això distorsiona la informació entrant per adaptar-la a les creences actuals sobre el món. La tendència estereotípica es dóna quan el cervell intenta adaptar la informació que rep per emmagatzemar-la classificada en determinades categories. Aquestes solen associar-se a determinades creences o sensacions, i en aquesta associació es fonamenta l’estereotip. Aquesta teoria de l’estereotip la va formular per primera vegada en 1954 Gordon Allport [6] en el seu llibre La naturalesa del prejudici, i està plenament acceptada en l’àmbit de la psicologia.

Experiment: els estereotips

En un estudi es va lliurar als subjectes una llista de noms típicament «blancs» (per exemple, Frank Smith i Adam McCarthy) barrejats amb noms típicament «negres» (per exemple, Tyrone Washington i Darnell Jones). A la llista no hi figurava cap criminal, però quan es va demanar als subjectes que identifiquessin els noms de criminals que haguessin vist en les notícies, el subjecte mitjà «recordava» haver vist els noms «negres» 1,7 vegades més que els noms «blancs». Probablement és aquest estereotip el que contribueix a criminalitzar amb més freqüència a individus negres que a altres persones [7].

Certs estudis recents mostren que els records que s’activen en un moment conscient concret poden influir en el rendiment. En un estudi, es va sotmetre a diverses estudiants universitàries asiàtiques a un examen de matemàtiques, i el grup va obtenir un bon resultat mitjà. Després es va sotmetre al mateix examen a un segon grup, però uns moments abans se’ls va recordar que eren dones. El resultat va ser inferior. Quan als membres del tercer grup se’ls va recordar, abans de l’examen, que eren de nacionalitat asiàtica, els resultats van ser més alts que la mitjana del primer grup. Els estereotips, –és a dir, records conscients actius que, quan s’evoquen, indueixen una tendència estereotípica– configuren els nostres mecanismes cognitius per processar de manera diferent la nova informació. [8]

Aquest sistema memorístic imperfecte que posseïm probablement s’adequa bé a les nostres necessitats. Qui vol viure amb una memòria literal del passat? Al cap i a la fi, la major part dels nostres hàbits recreatius relaxants, o auto terapèutics, passa per l’atenuació dels records.

Daniel Dennett ha assenyalat que «només es beneficien de la memòria els organismes capaços de recuperar informació emmagatzemada amb l’objectiu d’incrementar la probabilitat d’arribar a algun fi adaptatiu» [9]. Des d’aquesta perspectiva evolutiva, no cal que la memòria sigui perfecta. No necessitem recordar els detalls exactes. L’emmagatzematge dels aspectes essencials de l’experiència és un factor que explica que la memòria hagi evolucionat per recordar millor l’essència que els detalls dels esdeveniments.

El cervell no és una gravadora, la qual cosa té importants conseqüències, sobretot en l’àmbit judicial. La declaració d’un testimoni presencial és un bastió del sistema judicial. La majoria de la gent suposa que la memòria és com un gran magatzem en el qual es pot fer una cerca per extreure un record exacte del passat i informar sobre ell. Tot i que la ciència constata que el record no està organitzat d’aquesta manera, moltes institucions socials es basen encara en les velles teories sobre la memòria. Els advocats que confien en un testimoni presencial, així com la policia que aplega testimonis al voltant d’un cas, saben que els testimonis poden distorsionar la precisió de les dades inconscientment, però tendeixen a tractar aquesta possibilitat com una excepció, no com la norma.

Es pensa que la incapacitat de la nostra espècie per al record durador resulta summament útil per a la majoria de la gent. Al llarg del dia prenem infinitat de decisions en una àmplia gamma de situacions. Si cada nova decisió requerís una lògica precisa i una prova de l’efectivitat d’una decisió anterior, seríem màquines poc adaptades als nous desafiaments. Per això és difícil recordar un raonament lògic complex i tot un conjunt de principis derivats quan s’intenta formular una nova idea. Som ètics utilitaris, extremadament situacionals.

Per què interpretem la informació per tal que encaixi en algun esquema preconcebut sobre el món o sobre la nostra persona? El costat esquerre del cervell és responsable d’aquestes interpretacions.

Experiment: hemisferi dret – hemisferi esquerre

En l’estudi que mostrava de manera més nítida la capacitat i necessitat de l’hemisferi esquerre d’interpretar informació, es va presentar a l’hemisferi dret del pacient una imatge d’una casa a l’hivern coberta de neu, i a l’hemisferi esquerre una imatge d’una pota de pollastre. Recordem que cap dels hemisferis sabia el que veia l’altre. Després es va demanar al pacient que triés amb cada mà l’objecte que millor encaixés amb l’escena que havia vist. El pacient va triar un gall amb la mà dreta, que en gran mesura està controlada per l’hemisferi esquerre del cervell, per combinar-ho amb la imatge de la pota de pollastre que havia vist l’hemisferi esquerre. Amb la mà esquerra, que en gran part està controlada per l’hemisferi dret, va triar una pala de neu, que casava amb la imatge de la casa nevada mostrada a l’hemisferi dret. Mentre el pacient realitzava aquest experiment, va observar que cada mà havia triat un objecte diferent. De manera que l’hemisferi esquerre (que processa el llenguatge i elabora la informació verbal, però que no va veure la imatge de la casa nevada) va oferir una explicació: devia haver triat la pala perquè s’utilitzava per netejar el galliner.

Experiments com aquest indueixen a creure que no ens limitem a incorporar de forma neutra la informació entrant, sinó que la naturalesa va dissenyar el cervell per dedicar una part concreta, i molt significativa –l’hemisferi esquerre–, a la tasca d’interpretar, i així es reconcilia el coneixement passat i present per tal d’elaborar idees sobre el món circumdant.

Exemple: veure el que es vol veure

És conegut que quan una persona intenta recordar un fet del passat, molt sovint el record està format i influenciat per l’«actitud» cap el que ha passat. És a dir, que les expectatives i desitjos d’aquesta persona del que hauria d’haver passat tenen molta més importància que el que va passar en realitat. D’aquí l’existència en innombrables casos judicials de testimonis oculars que van declarar haver vist el que esperaven o desitjaven veure en lloc del que realment van veure, declaració que ha conduït a la condemna de persones innocents.

Una distorsió típica de la memòria és la d’omplir els buits que existeixen en ella de la mateixa manera que el cervell omple la taca cega de l’ull amb informació falsa. Aquestes informacions falses ens apareixen, però, amb tots els aspectes de la més convincent realitat. Si la memòria està absent, el cervell la substitueix per confabulacions. Altres vegades el subjecte és incapaç de distingir entre el que ha viscut realment i el que ha somiat.

Experiment: el que és viscut i el que és somiat

S’han realitzat experiments al respecte induint en subjectes sans la idea falsa que una cosa que van somiar ho havien viscut en la realitat. L’experiment consistia a presentar-li al subjecte una llista de paraules elaborada pel psiquiatre. L’endemà se li tornava a presentar la llista, però aquesta vegada la relació contenia paraules tretes d’un somni del pacient. L’endemà se li suggeria que algunes paraules de les que havia somiat pertanyien a la primera llista. Un alt percentatge de subjectes queia en aquest parany.

Experiment: la hipnosi i les falses memòries

De vegades, en el trànsit hipnòtic, sembla com si el subjecte hipnotitzat recobrés memòries passades de les que no en tenia idea. Però en moltes ocasions s’ha pogut constatar que aquestes aparents memòries oblidades en realitat, eren fabricades pel propi subjecte i no es corresponien amb un fet real. Així s’explica que es pensés que l’hipnotitzador podia recobrar memòries d’altres vides del subjecte, quan en realitat no eren més que fabulacions del propi subjecte, sense que aquest se n’adonés del caràcter fals de les seves presumptes recobrades memòries.

Està demostrat experimentalment que la disposició per a ser hipnotitzat és un factor important de risc de produir falses memòries. Mentre més susceptible és el subjecte de ser hipnotitzat, més gran és la possibilitat de producció de pseudomemòries.

Tot això passa perquè la línia divisòria entre el que és real i el que és imaginat és molt tènue en l’ésser humà. Al capdavall, el substantiu «fet» ve del verb «fer», en llatí, facere, i la paraula «ficció» ve del llatí fingere, que també significa «fer», «crear», «formar».

Experiment: fer i creure

A persones adultes se’ls van mostrar dues ampolles buides i es va posar sucre en cadascuna d’elles. Després se’ls va demanar que posessin una etiqueta en cada ampolla, la primera amb la paraula «sucre» i la segona amb la paraula «cianur». Doncs, tot i que havien escollit arbitràriament l’ampolla en la qual van posar la paraula «cianur», quan es tractava de treure sucre de qualsevol de les dues ampolles evitaven fer-ho de la que tenia l’etiqueta «cianur».

Experiment: la no distinció entre el que és real i el que és irreal

A vegades, en situacions carregades emocionalment, sembla com si el fet de nomenar les coses, igual que ocorre amb la imaginació, tingués l’efecte de crear-les. En aquest experiment, l’alerta emocional que es provoca sembla com si inhibís la raó i el judici, de manera que es perd la capacitat de distinció entre el que és real i el que no ho és. Passa sovint que allò al que es dóna crèdit, encara que sigui imaginat, adquireix el caràcter de veritable, d’autèntic coneixement. És un altre exemple de la presència en l’ésser humà modern del pensament màgic, que en altres temps va ser utilitzat per explicar el que no casava amb la visió del món del moment, és a dir, per explicar coses que no es comprenien.

En una enquesta realitzada el 1997 per Time / Yankelovic als Estats Units, es va mostrar que el 22 per cent dels enquestats, persones adultes, estava convençut que la Terra havia estat visitada per alienígenes procedents de l’espai.

En realitat, res d’això ens ha d’estranyar. La història i l’antropologia estan plenes de relats sobre criatures imaginades, monstres, esperits, déus, alienígenes i altres éssers imaginaris que moltes persones afirmen realment haver vist.

En la nostra societat occidental hi ha moltes persones que ho creuen, etiquetant els sofriments físics amb les paraules «càstig de Déu» o similars. En països tan avançats com els Estats Units hi ha molta gent que pensa que la sida és un càstig diví pel pecat de l’homosexualitat.

7. Què és el «Jo» si la memòria no és fiable?

La memòria, concebuda antany com un magatzem d’informació ampli, permanent i potencialment accessible, ha estat reemplaçada, gràcies a estudis recents, per una entitat fal·lible, capritxosa i mistificadora per naturalesa. El relat autobiogràfic que solem fer de nosaltres mateixos és un collage de records aïllats que tallem, enganxem, empalmem amb els altres, d’acord amb una història plausible reconstruïda de forma poc fiable.Què significa per a nosaltres, com a individus, la fal·libilitat de la memòria? Quines conseqüències té per a la nostra concepció del jo? Els records autobiogràfics es renoven diàriament, d’una manera que s’adapta a la nostra concepció actual del jo. La concepció del jo és una cosa sempre canviant que representa amb exactitud el nostre estat actual de creences i sentiments, però no el de fa dies, setmanes i anys. La memòria no és tant un mecanisme per recordar el passat com un mitjà per preparar-nos per al futur.

Tots els errors de la memòria tenen una cosa en comú: elaborem una teoria, o un sentit de la identitat pròpia o aliena, a partir del record existent, ja sigui fiable o erroni. Potser resulti inquietant adonar-se que, si els records són erronis, les creences personals es basen en principis febles. Igual que la idea del «jo».

8. Eric Kandel, Aplysia i la plasticitat del cervell

Freud dividia la ment en una part autobiogràfica, el jo; una part inconscient, la ment primitiva del nen, l’allò; i una part inconscient que dirigia el nostre comportament moral i les nostres aspiracions, el superjò. El mateix Freud mai va pensar a localitzar en el cervell aquells elements hipotètics. Eric Kandel [10] volia trobar la base biològica de la teoria freudiana sobre la ment. Grundfest, que havia introduït a Kandel en la ciència neurològica va escoltar els plans inabastables d’aquest i li va donar un important consell que li valdria per a la resta de la seva carrera: «Si vols comprendre la ment hauràs estudiar el cervell observant una cèl·lula cada vegada». Aquell plantejament d’estudiar primer la base cel·lular de la memòria i després la seva base molecular li va valer a Kandel el Premi Nobel el 2000.

Kandel va treballar primer en l’hipocamp, una estructura cerebral primordial per a la memòria, però va resultar massa complex. Va decidir llavors escollir un model de recerca més simple i va optar pe llimac marí gegant o Aplysia.

aplysia1

Eric Kandel amb una Aplysia.                                                             Aplysia
Eric Kandel: Aprenentatge i memòria (Aplysia) https://www.youtube.com/watch?v=6zBAA49InjU

aplysia2

«Cervell» de l’Aplysia format per nou ganglis.

En un animal tan primitiu, els diversos aspectes de la memòria es troben presents en simples arcs reflexos formats per una petita quantitat de grans cèl·lules nervioses que estableixen entre si una quantitat visible de contactes, les sinapsis. Gràcies a la simplicitat de les connexions, ha estat relativament fàcil estudiar alguns aspectes de l’aprenentatge de les cèl·lules nervioses. Kandel va demostrar que la força dels contactes entre les cèl·lules nervioses no és invariable, sinó que els mateixos contactes sinàptics podien reforçar o afeblir-se en funció del tipus d’estímul elèctric que transmetien. Per tant, el sistema nerviós no estava format per connexions completes i fixes, com en una antiga centraleta de telèfons, sinó que tenien plasticitat. Hi ha circuits, que es formen durant el desenvolupament, en els quals es troben els patrons de conducta innats. Però també hi ha components del sistema nerviós que canvien amb l’aprenentatge.

Aquest aprenentatge sembla basar-se en els canvis de la força de les connexions sinàptiques. Sembla que l’experiència serveix per enfortir les connexions entre les cèl·lules nervioses. Això constitueix la base de la memòria. Els nombrosos tipus de neurotransmissors continguts en les cèl·lules nervioses possibiliten les diverses formes d’aprendre, recordar, oblidar i pensar segons sigui el seu funcionament sobre els contactes sinàptics en les diferents estructures cerebrals i, d’aquesta manera, es produeix la nostra «ment».

Aplysia exhibeix les dues formes més simples d’aprenentatge, també presents en altres invertebrats: l’habituació i la sensibilització. Mitjançant l’habituació, un animal respon amb menys intensitat a la presentació repetida d’un estímul que resulta inofensiu.

habituació
És la forma més elemental de l’aprenentatge i està present en gairebé tots els invertebrats i, per descomptat, en els vertebrats. Gràcies a ella, els organismes eviten un malbaratament de comportament innecessari. Quan un animal s’enfronta a un estímul nou, la seva primera resposta és una barreja de reflexos d’orientació i de defensa. Freqüentment inclouen la dilatació de la pupil·la, l’acceleració del ritme cardíac i respiratori i altres respostes consumidores de recursos energètics. La repetició d’aquest estímul, quan no suposa una amenaça real, dóna lloc a respostes més febles o nul·les i permet que l’organisme es reservi per a altres estímuls potencialment perillosos. És el mateix mecanisme bàsic pel qual els humans ens adaptem a entorns sorollosos, o ens acostumem als nostres propis batecs o al tic-tac del rellotge del saló. Segurament és també el primer procés d’aprenentatge en els nadons.

sensibilització
La sensibilització és el procés oposat. Després de l’aplicació d’un estímul nociu, l’animal queda sensibilitzat i respon més intensament a qualsevol altre estímul, encara que sigui innocu. És una forma d’aprenentatge lleugerament més complexa i així mateix té un valor de supervivència en fer que l’organisme presti més atenció i sigui més reactiu davant un entorn potencialment perillós. En els humans també es pot observar: després de sentir una explosió ens sobresaltem davant de qualsevol altre soroll, fins i tot feble, o donem una resposta exagerada si algú ens toca l’espatlla.

Al laboratori de Kandel s’aconseguia la sensibilització de l’Aplysia administrant una descàrrega elèctrica moderada al cap o a la cua. Després, qualsevol estímul feble causava una intensa retracció de la brànquia.

Hi ha una tercera forma d’aprenentatge que Kandel va estudiar a l’Aplysia, i que suposa un esglaó més amunt en l’escala de complexitat de la memòria. Es tracta d’un aprenentatge associatiu perquè connecta dos estímuls diferents que inicialment no guarden relació entre si; ens referim a l’anomenat condicionament clàssic.

condicionament clàssic
El rus Ivan Pavlov, premi Nobel el 1904, va observar de forma incidental un fet molt curiós. Tenia diversos gossos en captivitat per als seus experiments i, lògicament, eren alimentats amb regularitat. Per costum, cada vegada que els duien el menjar es feia sonar una campana d’avís. Un dia va confirmar que els gossos salivaven copiosament davant el soroll de la campana, sense la presència del menjar. Va repetir diverses vegades l’observació i va obtenir el mateix resultat. És a dir, els gossos s’havien condicionat al so com si fos un estímul de menjar. Es tracta d’un procés d’aprenentatge pel qual una resposta (salivació) que de forma natural està vinculada a un estímul incondicionat (El) com el menjar, queda associada a un altre estímul «neutre» –estímul condicionat, EC– com el so de una campana, una llum, qualsevol altre senyal, etc., amb el que originalment no està relacionat. En aquest esquema l’El és un estímul plaent –comida–, però el mateix s’esdevé amb estímuls aversius.

Experiment: principis sobre la memòria humana

L’alemany Hernmann Ebbinghaus va ser el primer que es va plantejar estudiar la memòria amb el mateix grau d’experimentació que una reacció química o l’acceleració dels cossos en caiguda lliure. Va llogar unes golfes a París en els anys vuitanta del segle XIX i es va prendre a si mateix com a conillet d’Índies. Amb infinita paciència va dedicar setmanes a memoritzar llistes de paraules sense sentit de tres lletres, com DAX, BOK, WUX. Per a això, va escriure un conjunt de dues mil paraules d’aquest estil i va construir llistes de paper de diferents mides, entre 7 i 36 estímuls. Va triar aquests estímuls sense sentit per garantir un aprenentatge «pur», sense interferències de significats o connotacions que podrien variar entre uns individus i uns altres. Va memoritzar cada llista per separat, llegint les paraules en veu alta amb la mateixa cadència i sotmetent-se a un pla d’assajos prefixat. Un cop memoritzada una llista de certa longitud, comprovava en els dies següents quants estímuls recordava i com s’anaven oblidant segons passaven els dies. D’aquí van sortir un conjunt de lleis o principis sobre la memòria humana que encara són vigents –corba de l’oblit, corba de l’aprenentatge, llei de la primacia, llei de la recència, etcètera–. Ebbinghaus va veure que la memòria era un procés gradual: com més repeticions d’una llista tenien lloc en el primer dia, més estímuls recordava l’endemà. Però va trobar certes irregularitats. Per exemple, podia aprendre una llista de sis o set estímuls amb una única presentació, però si la llista era més llarga necessitava diverses presentacions; és a dir, hi havia un cert «graó» entorn a aquest nombre. D’altra banda, va descobrir que l’oblit té dues fases: una fase inicial molt ràpida, on a la primera hora es perden un gran nombre d’estímuls, i una altra fase posterior molt més lenta on la pèrdua –l’oblit– és gradual i dura setmanes.

Experiment: temps per passar de la memòria a curt termini a la memòria a llarg termini

La metodologia d’Ebbinghaus va obrir bretxa i el 1900 dos psicòlegs, Müller i Pilzecker, van dur a terme un interessant experiment amb tres grups de voluntaris. A un grup li van demanar que memoritzessin bé una llista i van comprovar que l’endemà la recordaven sense problemes. A un altre grup li van demanar el mateix, però a més van proporcionar una segona llista per memoritzar immediatament després de la primera. L’endemà eren incapaços de recordar la primera llista. A un tercer grup li van donar les dues llistes, però van deixar passar dues hores entre la primera i la segona. L’endemà aquest grup va recordar la primera llista sense dificultat. És a dir, aquestes dues hores transcorregudes entre les dues llistes havien estat crítiques perquè el record de la primera es consolidés, i no fos «piconat» pel de la segona. Això feia pensar que el cervell necessita un temps per passar la informació d’un format efímer a un altre més estable. És a dir, per passar de la memòria a curt termini –la que, per exemple, ens manté actiu en la ment un nombre de telèfon– a la memòria a llarg termini, més ferma i duradora. I probablement els mecanismes neurals de codificació són diferents.

L’Aplysia posseeix una memòria a curt termini i una altra a llarg termini que, igual que en els humans, requereix una pràctica repetida amb períodes de descans.

En la memòria a curt termini, com la utilitzada, per exemple, per a memoritzar breument un número de telèfon i poder marcar-lo a continuació, només canvien la força de les sinapsis presents, pel que no es produeix cap tipus de canvi funcional. La capacitat de la memòria a curt termini és molt limitada, en el nostre cas reté menys de dotze elements i, si la informació no es repeteix, només es guarda durant uns minuts.

Aplysia aprenia les noves respostes perquè modificava les seves connexions sinàptiques. Això s’esdevenia perquè s’alliberava més o menys quantitat, segons els casos, d’un neurotransmissor en l’espai sinàptic; concretament el glutamat. El glutamat funciona també com el principal neurotransmissor excitador en el cervell dels mamífers. Si la seva proporció augmenta en una sinapsis, el pas del missatge nerviós és més fluid. Però tots aquests processos eren relativament efímers i revertien al cap de minuts o hores.

Per a la memòria a llarg termini és necessària la síntesi de noves proteïnes, perquè es formen noves connexions entre les cèl·lules nervioses. Això suposa un canvi estructural que requereix que les cèl·lules glials, els astròcits, aportin el combustible essencial, l’àcid làctic. La memòria a llarg termini conté en última instància tot el coneixement i l’experiència sobre el món i sobre si que té una persona.

Quan Aplysia ha consolidat un aprenentatge, aquest queda inscrit en el seu cervell de manera permanent durant setmanes. Aquí, lògicament, Kandel esperava trobar una altra classe de canvis neurals. Era sabut que en aquest tipus de memòria intervé la creació de noves proteïnes, perquè si s’administra a un animal en procés d’aprenentatge drogues que inhibeixen la síntesi de proteïnes, aquest queda amb la seva memòria a llarg termini bloquejada, encara que no la de curt termini .

La memòria a llarg termini té lloc en les mateixes parts del sistema nerviós que la memòria immediata, però a través d’un mecanisme diferent: les connexions sinàptiques quedaven permanentment reforçades durant la sensibilització perquè creixien noves terminals actives. El que havia començat en forma de canvis provisionals causats pels neurotransmissors, ara es transformaven en canvis estructurals i persistents amb la construcció de noves terminals sinàptiques.

Exemple: els dits dels violinistes

Aprendre provoca canvis estructurals en el cervell, tal com Ramón i Cajal va afirmar en 1894. Per exemple, la part de l’escorça que controla els quatre dits de la mà esquerra dels violinistes professionals que comencen el seu ensinistrament intensiu a primerenca edat és cinc vegades més gran que en les persones que no toquen cap instrument de corda.

Exemple: els taxistes londinencs

Recentment, un estudi de la University College London, publicat l’any 2000, va revelar un fet sorprenent: els taxistes londinencs tenen un hipocamp lleugerament més gran que la resta de les persones de la mateixa edat. Ser taxista a Londres no és qualsevol cosa. Per obtenir la llicència, cal aprovar un examen duríssim després de preparar durant dos anys i conèixer en detall els vint i cinc mil carrers de la ciutat i els seus itineraris[11]. Aquesta investigació, dirigida per la professora Eleanor Maguire, va trobar mitjançant la tècnica d’imatges per ressonància magnètica que una part de l’hipocamp de setze taxistes tenia un volum més gran que la mateixa zona en un grup control. Es tracta d’un cas evident de plasticitat neural, gràcies a la qual el cervell s’adapta segons l’ús que se li dóna.

Kandel va identificar els mecanismes moleculars mitjançant els quals la informació és transferida de la memòria a curt termini a la de llarg termini a través de l’exercitació. Per a això l’hipocamp exerceix un destacat paper. Kandel va demostrar així mateix que un esdeveniment amb una forta càrrega emocional pren una drecera i és emmagatzemat directament en la memòria a llarg termini, per la qual cosa és molt important l’amígdala.

Alhora, en estreta connexió amb aquesta funció de memòria a llarg termini, l’hipocamp és determinant per a l’orientació o navegació espacial en humans i animals.

Experiment: el laberint de Morris

Si en les rates i ratolins es lesiona experimentalment l’hipocamp queden incapaços de registrar i recordar nous aprenentatges espacials. Una prova típica és l’anomenat laberint de Morris consistent en una piscina circular plena d’aigua opaca de color blanc. En una zona de la piscina hi ha una plataforma submergida no visible des de la superfície. Quan es deixa anar al rosegador per primera vegada, aquest neda de manera frenètica i erràtica per tota la piscina fins que ensopega amb la plataforma i s’atura a sobre. A cada assaig el ratolí tarda menys temps a trobar la plataforma, i, finalment, és capaç de nedar directament cap a la plataforma perquè recorda el camí. No obstant això, els animals als quals se’ls ha danyat l’hipocamp no poden millorar el seu rendiment i es mostren incapaços de registrar la nova informació i aprendre la tasca.

laberint_Morris

9. Memòria de treball i memòria a llarg termini

L’escorça prefrontal exerceix múltiples funcions i coordina a més les diferents àrees cerebrals que conformen la memòria de treball o memòria a curt termini. Mitjançant la memòria de treball es «reté breument alguna cosa en el pensament», com, per exemple, un telèfon al qual es vol trucar de seguida, els plans que elaborem i els problemes que resolem. La memòria de treball és així mateix fonamental per a la producció de la parla. En els nens amb dislèxia és justament aquest tipus de memòria la que pateix un retard en el desenvolupament. L’escorça prefrontal exerceix la seva funció per a la memòria de treball en estreta col·laboració amb l’hipocamp fixant l’atenció i seleccionant els estímuls. Les paraules que millor es recorden durant un test són aquelles que causen una major activitat tant en l’escorça prefrontal com en l’àrea de l’hipocamp. Si volem marcar immediatament un número de telèfon i després ho oblidem, estem utilitzant la nostra memòria de treball. Però si repetim aquest nombre diverses vegades, podem emmagatzemar-lo en la memòria a llarg termini. La memòria de treball reté la informació per poc temps i per a un ús general, i és crucial per a dur a terme tasques complexes i accions determinades. Normalment, si repetim la informació de la memòria de treball, aquesta passa a emmagatzemar-se en la memòria a llarg termini.

En el lòbul temporal es troba l’hipocamp, que és fonamental per a la memòria. En el cas de H. M. els focus epilèptics es localitzaven precisament en l’hipocamp, del qual li van ser extirpades dues terceres parts entre els dos costats. Aquesta estructura cerebral rep el nom del cavallet de mar per la seva semblança amb la cua d’aquest animal, cargolada i dentada. Sense ‘ hipocamp, H. M. se’n podia  recordar perfectament de les coses que havien succeït tres anys abans de l’operació. Així sabem que no és en aquesta àrea on es localitza la memòria «remota». La investigació en pacients neurològics ha demostrat que els danys parcials de l’hipocamp causats, per exemple, per un accident, poden provocar trastorns duradors que alterin la memòria des del mateix moment de l’accident. Es tracta d’una amnèsia anterògrada com la que li va sobrevenir en forma radical a H. M. després de l’operació.

hipocampL’hipocamp està especialitzat en combinar la informació que rep procedent de diversos sentits. El lloc on es troba el restaurant on hem quedat, l’aspecte de la persona que ens espera, els sorolls i olors procedents de la cuina i la ubicació de la nostra taula s’ordenen en l’hipocamp fins a formar una escena coherent en la memòria autobiogràfica, la crònica de la nostra vida. En l’hipocamp és on s’assenta la memòria conscient. En general, no tenim records anteriors als tres anys aproximadament, perquè fins a aquest moment l’hipocamp no ha madurat. Les memòries conscients de les que s’encarrega l’hipocamp són de múltiples tipus, depenent de l’enfocament que estiguem abordant. Hi ha una memòria recent i una altra de llarga durada; una «reconeixedora» i una altra espacial, etc., i també una recentment proposada «memòria operativa».

L’hipocamp fa tot això en estreta col·laboració amb l’escorça del lòbul temporal, situada a la part interna sobre del hipocamp, i amb el gir parahipocampal o escorça entorinal.

En l’escorça entorinal és on comença la malaltia d’Alzheimer, i els trastorns de memòria que es produeixen al principi d’aquesta malaltia afecten típicament la informació recent. Els malalts d’Alzheimer no recorden el que va passar fa una hora, però són capaços de parlar amb entusiasme dels seus companys de l’escola.

No tota la informació recent s’emmagatzema en la memòria a llarg termini. Qui voldria recordar tots els detalls de tot el que ha fet al llarg de la seva vida, cada conversa, cada paraula de cada llibre? Això plantejaria enormes dificultats a l’hora de localitzar i recuperar la informació veritablement important. El que es filtra normalment per al seu emmagatzematge en la memòria a llarg termini depèn de la importància de la informació i de la càrrega emocional que posseeix el moment.

L’amígdala, que està just davant de l’hipocamp en el lòbul temporal, posa el seu segell a un record que té una forta càrrega emocional. I també està involucrada en això l’hormona de l’estrès, el cortisol. L’amígdala marca els successos angoixants, de tal manera que aquests són emmagatzemats per sempre en la memòria a llarg termini. D’aquí que el 80% dels nostres primers records estiguin relacionats amb experiències negatives, com va demostrar Douwe Draaisma. Recordar la por, l’angoixa i el dolor és més important per a la nostra supervivència que els records positius.

L’amígdala és el sistema del cervell on es percep i es genera l’alarma, amb les seves sensacions d’intensitat variable de calma, por i fúria, i les reaccions conseqüents de relax, escapament o lluita, respectivament. Naturalment, aquestes sensacions conformen un tipus de memòria, l’emocional, la qual, encara que originalment és inconscient, pot ser processada conscientment en el còrtex cerebral amb cert retard respecte als esdeveniments que la van provocar. La memòria emocional sembla estar activa des del naixement, el que indicaria que l’amígdala es desenvolupa més ràpidament que l’hipocamp en termes ontogenètics. L’amígdala, a més, serveix com a intermediària en l’associació de records formats per diferents sentits.

L’amígdala és, doncs, responsable de les memòries carregades emocionalment. Quan s’extirpa l’amígdala a animals d’experimentació, generalment micos, ja no són capaços d’associar la por a un so que sempre precedeix una descàrrega elèctrica. Aquests animals poden perfectament aprendre altres tasques, però són incapaços d’aprendre i recordar la por. El condicionament emocional és impossible quan falta l’amígdala.

amigdala1

Exemple: els veterans de la guerra

Però pot convertir-se en quelcom patològic quan un soldat que torna a  casa no s’adona que la situació de perill ha passat. Si estant a la seva ciutat segueix experimentant angoixa i sensació d’amenaça i reviu en la seva ment les escenes de la guerra, si en sentir un fort soroll pel carrer va a refugiar-se, es parla d’estrès posttraumàtic (EPT). Durant la Primera Guerra Mundial aquest fenomen es coneixia com Shell shock: 306 soldats anglesos que presentaven aquests símptomes i es van negar a tornar al front van ser executats.

En una situació d’EPT l’amígdala ha complert la seva comesa tan bé que l’escorça prefrontal del veterà no aconsegueix fer-li veure que el perill ja ha passat. Perquè s’activi l’amígdala en una situació de perill és necessària la presència d’un neurotransmissor, la noradrenalina. D’aquí que s’hagi intentat recórrer als bloquejadors beta, que produeixen un efecte contrari, per evitar que una experiència traumàtica es gravi amb massa intensitat en l’amígdala, de manera que els veterans no es vegin assaltats més endavant pels records amargs.

Com es passa de la memòria de treball a la memòria a llarg termini?

El camí que segueix la informació a través del nostre cervell fins arribar a la memòria a llarg termini comença a l’escorça entorinal situada a l’interior del cervell, en el gir parahipocampal. A continuació, sota la direcció de l’escorça prefrontal, la informació es guarda durant poc temps a l’hipocamp. D’aquí retorna en part a l’escorça temporal per a ser emmagatzemada a llarg termini i, en part, pren un llarg camí travessant l’arc del fòrnix, ubicat al septe, per arribar a l’hipotàlem d’on parteixen les fibres que van als cossos mamil·lars . D’aquí la informació travessa el tàlem fins a arribar a les diferents àrees corticals des d’on els records poden ser evocats de forma conscient (memòria declarativa o explícita). L’amígdala, situada just davant de l’hipocamp en el lòbul temporal deixa el seu segell sobre un record si, com hem vist, aquest té una forta càrrega emocional.

Així podem descriure el conjunt del procés. La informació sensorial (és a dir, de la vista, el tacte o el gust) ha de passar primer pel tronc encefàlic i després pel tàlem, que actua com a repetidor i dirigeix ​​els senyals als diferents lòbuls sensorials del cervell, on s’avaluen. La informació processada arriba a l’escorça prefrontal, on entra en la consciència i forma el que considerem la memòria a curt termini, que dura entre uns segons i diversos minuts.

Per emmagatzemar aquest record durant un període més prolongat, la informació ha de passar per l’hipocamp, on els records es classifiquen en diverses categories. En lloc d’emmagatzemar-los tots en una sola àrea del cervell, com una gravadora o un disc dur, l’hipocamp redirigeix ​​els fragments a les diferents escorces. Emmagatzemar així és en realitat més eficient que fer-ho de manera seqüencial.

Per exemple, els records emocionals es conserven a l’amígdala, però les paraules s’emmagatzemen en el lòbul temporal. Per la seva banda, els colors i altra informació visual es recullen en el lòbul occipital, i el sentit del tacte i el moviment resideixen al lòbul parietal. Fins ara, els científics han identificat més de vint categories de records que es preserven en diferents parts del cervell.[12]

Algunes persones bilingües poden, a causa d’una lesió cerebral, perdre la memòria per a un idioma, però conservar-la per al segon, el que ens indica que els mòduls per als dos idiomes són diferents i estan localitzats en diferents parts de l’escorça cerebral. Altres subjectes perden la memòria que permet reconèixer cares, però poden reconèixer qualsevol altre objecte.

Avui se sap que abans del segon any de vida l’hipocamp no ha madurat encara, i pel que fa al lòbul frontal, la maduració és encara més tardana. Es creu que la regió orbitofrontal, de la qual depèn la memòria episòdica, no madura abans del tercer any de vida. Això vol dir que les persones que diuen recordar esdeveniments anteriors al tercer any d’edat estan probablement confabulant.

creacio_records
Recorregut que se segueix durant la creació d’un record. Els impulsos procedents dels sentits passen pel tronc encefàlic, el tàlem i les diferents escorces abans d’arribar a l’escorça prefrontal.

Un únic record –per exemple, d’un passeig pel parc– conté informació que es descompon i s’emmagatzema en diferents regions del cervell, però reviure un sol aspecte del record (com l’olor de la gespa acabada de tallar) pot fer que el cervell es llanci a la recerca dels altres fragments per recrear una experiència coherent.

Molts estudis sobre la memòria confirmen que la comprensió de les dades essencials i la comunicació dels detalls són dos processos completament diferents.

Exemple: associar dues persones en una

A vegades el cost de les distorsions memorístiques és major del que provoca l’oblit dels detalls dels esdeveniments viscuts o de la informació necessària per a un examen. Una dona és violada a casa i, a partir de la seva declaració, on es descriu detalladament la cara de l’agressor, s’identifica a aquest com Donald Thompson. La dona assegura amb un cent per cent de seguretat que ha identificat correctament el violador. Però quan la policia investiga la coartada de Thompson, comprova que és impecable: l’estaven entrevistant a la televisió a la mateixa hora en què va ocórrer la violació. Posteriorment, la policia comprèn que la víctima estava veient l’entrevista de televisió quan va ser agredida, i la seva memòria va atribuir erròniament al violador la cara de Thompson.

I com es recomponen aquests fragments? És el que s’anomena «el problema de la integració». La hipòtesi que actualment es formula és la següent. Al llarg i ample del cervell es produeixen vibracions electromagnètiques amb una freqüència aproximada de quaranta cicles per segon, que els escàners d’ electroencefalografia són capaços de detectar. Un fragment d’un record podria vibrar amb una freqüència molt precisa i estimular un altre fragment de record emmagatzemat en una altra part llunyana del cervell [13]: abans es creia que els records s’emmagatzemaven propers físicament els uns dels altres, però aquesta nova teoria sosté que els records no estan connectats espacialment, sinó de manera temporal, en vibrar a l’uníson. Si aquesta teoria es confirma, això significarà que per tot el cervell flueixen contínuament vibracions electromagnètiques que connecten entre si les diferents regions i reconstrueixen així els records sencers. Per tant, el flux constant d’informació entre l’hipocamp, l’escorça prefrontal, el tàlem i les diferents escorces podria en última instància no ser enterament neuronal.

Experiment: descarregar records

Els científics de les Universitats de Wake Forest i de Southern Califòrnia (USC) van fer història en 2011, quan van aconseguir registrar un record creat per ratolins i gravar-lo digitalment en un ordinador. Era una demostració de principis, mitjançant la qual van provar que el somni de descarregar records al cervell algun dia podria fer-se realitat.

Els records es creen mitjançant el processament de nombroses experiències sensorials que després s’emmagatzemen en múltiples llocs de la neo escorça i el sistema límbic. Però, com sabem gràcies a H.M., hi ha un lloc a través del qual flueixen tots els records i on es converteixen en records a llarg termini: l’hipocamp.

Van partir de l’observació, obtinguda mitjançant escàners cerebrals, que hi ha almenys dos conjunts de neurones a l’hipocamp d’un ratolí, denominats CA1 i CA3, que es comuniquen entre si cada vegada que el ratolí aprèn una nova tasca. Després d’entrenar als ratolins perquè premessin dues barres, una després de l’altra, per obtenir aigua, els científics van revisar els resultats i van tractar de descodificar aquests missatges. Després de la frustració inicial, deguda al fet que els senyals d’aquests dos grups de neurones no semblaven seguir cap patró, van recopilar dades de milions de senyals fins a aconseguir determinar la relació entre senyals elèctrics d’entrada i de sortida. Introduint sondes en l’hipocamp dels ratolins, els científics van poder enregistrar els senyals entre CA1 i CA3 quan aquests aprenien a prémer les dues barres successivament. A continuació, els van injectar als ratolins un compost químic especial que feia que oblidessin la tasca. Finalment, reproduïen el record en el cervell d’aquests mateixos ratolins. Sorprenentment, els ratolins recobraven el record de la tasca original i eren capaços de reproduir-la satisfactòriament. Bàsicament, han creat un hipocamp artificial, capaç de replicar records digitals. «Encenem el sistema i l’animal té el record; l’apaguem i deixa de tenir-lo –diu el doctor Berger–. És un pas molt important, perquè és la primera vegada que hem unit totes les peces ».

Experiment: implantar records falsos

El 2013, es va produir un avanç més, aquesta vegada a l’Institut Tecnològic de Massachusetts, on els científics van ser capaços d’implantar-li a un ratolí no només records veritables sinó també falsos records. Això vol dir que algun dia es podran implantar al cervell records d’esdeveniments que mai van succeir, el que tindrà importants repercussions en camps com l’educació i l’entreteniment.

Van utilitzar una tècnica anomenada optogenètica, que permet activar determinades neurones en fer incidir llum sobre elles. Amb aquest potent mètode poden identificar amb precisió quines són les neurones responsables de determinats records. Per exemple, suposem que un ratolí entra en una sala i rep una descàrrega. Analitzant l’hipocamp, és possible identificar les neurones responsables del record d’aquest dolorós esdeveniment i registrar la seva activitat. A continuació, s’introdueix la rata en una sala completament diferent, on no patirà cap dany. Mitjançant una font de llum connectada a una fibra òptica, és possible activar el record de la descàrrega i fer que el ratolí mostri un comportament característic de la por, tot i que a la segona sala estigui completament fora de perill de qualsevol mal. D’aquesta manera, els científics van aconseguir no només implantar records d’esdeveniments veritables, sinó també d’altres que mai es van produir.

Experiment: ¿es pot augmentar la memòria?

El 1999, el doctor Joseph Tsien i els seus col·legues a Princeton, l’Institut Tecnològic de Massachusetts i la Universitat de Washington van descobrir que la introducció d’un únic gen feia que augmentés espectacularment la memòria i les capacitats mentals d’un ratolí. Aquests «ratolins intel·ligents» podien trobar més ràpid la sortida d’un laberint i superaven a altres ratolins en una gran varietat de proves. Van rebre el sobrenom de «ratolins Doogie», en referència al protagonista de la sèrie de televisió Un metge precoç.

Per començar, el doctor Tsien va analitzar el gen NR2B, que actua com un interruptor que controla la capacitat del cervell per relacionar un esdeveniment amb un altre. (Els científics coneixen aquesta propietat perquè quan el gen es silencia o es desactiva els ratolins perden aquesta capacitat.) Tot l’aprenentatge depèn de NR2B, perquè controla la comunicació entre les cèl·lules de la memòria en l’hipocamp. Primer, el doctor Tsien va crear una varietat de ratolins que no tenien NR2B, i que presentaven dificultats per memoritzar i per a l’aprenentatge. A continuació, va crear una altra varietat que posseïa més còpies de NR2B del normal, i va comprovar que aquests ratolins tenien capacitats mentals superiors. Quan se’ls col·locava en un estany poc profund, els ratolins normals nedaven aleatòriament d’una banda a l’altra, oblidant que uns pocs dies abans havien après que hi havia una plataforma oculta sota l’aigua. Els ratolins intel·ligents, però, es dirigien directament cap a la plataforma al primer intent.

Des de llavors, els investigadors han aconseguit confirmar aquests resultats en altres laboratoris i han creat varietats de ratolins encara més intel·ligents. El 2009, el doctor Tsien va publicar un article en el qual anunciava una varietat més de ratolins intel·ligents, anomenada «Hobbie-J» (per un personatge d’uns dibuixos animats xinesos). Hobbie-J era capaç de recordar fets nous (com la ubicació de joguines) durant un temps tres vegades superior al de la varietat de ratolí genèticament modificat que abans es considerava com la més intel·ligent. Això incideix en la idea que el NR2B és un interruptor universal per a la formació de records, assenyala el doctor Tsien.

Però fins i tot per a aquesta nova varietat de ratolins existeixen límits. Quan se li oferia l’opció de girar a esquerra o dreta per obtenir una xocolatina com a recompensa, Hobbie-J era capaç de recordar el camí correcte durant molt més temps que un ratolí normal, però passats cinc minuts també ell ho oblidava.

Se sospita que si la capacitat de la memòria augmenta massa, podríem recordar també tots els fracassos i fets dolorosos, i potser això ens faci dubtar. Heus aquí un possible inconvenient de recordar massa.

El gen NR2B no és l’únic que els científics estan estudiant en relació amb el seu efecte sobre la memòria. En una altra sèrie d’experiments, els científics han aconseguit crear una varietat de mosques de la fruita dotades de memòria fotogràfica, així com una raça de ratolins amnèsics. Aquests experiments podrien permetre explicar molts dels misteris de la nostra memòria a llarg termini, com per què estudiar molt en vigílies d’un examen no és la millor manera de preparar-se i per què recordem esdeveniments quan tenen una gran càrrega emocional. Els científics han descobert que hi ha dos gens importants, el CREB activador (que estimula la formació de noves connexions entre les neurones) i el CREB repressor (que evita la formació de nous records).

El doctor Alcino Silva, també de Cold Spring Harbor, ha estat experimentant amb ratolins i ha descobert que els que tenien un defecte en el gen CREB activador eren pràcticament incapaços de generar records a llarg termini. Eren ratolins amnèsics. Però fins i tot aquests ratolins oblidadissos podien aprendre alguna cosa si les lliçons eren curtes i tenien temps per descansar entre una i altra. Els científics estudien la hipòtesi que en el cervell tenim una quantitat fixa de CREB activador, que limita el que podem aprendre en cada moment. Si intentem estudiar molt abans d’un examen, esgotarem ràpidament la quantitat de CREB activadors i, per tant, no podrem aprendre més, almenys fins que descansem i recuperem la quantitat de CREB activadors. «Ara podem oferir una raó biològica per la qual aquests farts d’estudiar no funcionen» [14], diu el doctor Tully. La millor manera de preparar un examen final consisteix a revisar mentalment el material de manera periòdica al llarg del dia fins que s’incorpori a la nostra memòria a llarg termini.

Això també podria explicar per què els records amb càrrega emocional són tan vívids i poden perdurar dècades. El gen CREB repressor actua com un filtre que es desfà de la informació inútil. Però si un record està vinculat amb una emoció forta, o bé elimina el gen CREB repressor o bé fa que augmentin els nivells de CREB activador.

Un dels objectius d’aquesta investigació és el de crear una «píndola intel·ligent» que permetés potenciar la concentració, millorar la memòria i potser augmentar la nostra intel·ligència. Les empreses farmacèutiques han experimentat amb diverses substàncies, com la MEM 1003 i la MEM 1414, que aparentment milloren les funcions mentals.

Els científics han descobert que, en estudis amb animals, els records a llarg termini són possibles gràcies a la interacció entre enzims i gens. L’aprenentatge es produeix quan determinades vies nervioses es veuen reforçades amb l’activació de gens específics, com el CREB, que al seu torn generen la proteïna corresponent. Bàsicament, com més gran és la quantitat de proteïnes CREB que circulen pel cervell, més ràpida és la formació de records a llarg termini. [15] Això s’ha pogut comprovar en estudis amb mol·luscs marins, amb mosques de la fruita i amb ratolins. La propietat clau de la MEM 1414 és que accelera la producció de les proteïnes CREB. En assaigs de laboratori, els animals ancians als quals se’ls subministrava MEM 1414 podien crear records a llarg termini bastant més ràpid que el grup de control.
 

Es poden esborrar els records de manera selectiva?

L’amnèsia és un dels recursos favorits de Hollywood. A El cas Bourne, Jason Bourne (interpretat per Matt Damon), un hàbil agent de la CIA, apareix flotant a l’aigua, donat per mort. Quan el reviuen, pateix una greu pèrdua de memòria. El persegueixen implacablement uns assassins que volen matar-lo, però ell no sap qui és, què va passar o per què el volen veure mort. L’única pista sobre la seva memòria és una sorprenent habilitat per a combatre instintivament com un agent secret.

Està ben documentat que l’amnèsia pot produir-se a conseqüència d’un traumatisme, com un cop al cap. Però ¿es poden esborrar records selectivament? A la pel·lícula Oblida’t de mi, protagonitzada per Jim Carrey (Eternal Sunshine of the Spotless Mind, 2004, de Michel Gondry), dues persones es coneixen per casualitat en un tren i senten una atracció immediata. Però la seva sorpresa és enorme en saber que en realitat van ser amants anys enrere, però no conserven cap record d’això.

Homes de negre (Men in Black, 1997, de Barry Sonnenfeld) li dóna a l’amnèsia selectiva un pas més. En aquesta pel·lícula, Will Smith interpreta un agent d’una misteriosa organització secreta que utilitza un «neuralitzador» per esborrar selectivament els records de trobades amb ovnis i amb extraterrestres. Fins i tot es pot graduar fins on s’ha de remuntar l’esborrat de records. Homes de negre suposen que els records s’emmagatzemen seqüencialment, i que es pot prémer el botó de «esborrar» a partir de determinat instant temporal. No obstant això, sabem que en realitat els records es descomponen i les diferents parts es conserven en diferents àrees del cervell.

Tots aquests són exemples de trames emocionants i èxits de taquilla, però ¿és algun d’ells realment possible, fins i tot en el futur?

L’«amnèsia retrògrada» s’esdevé quan algun traumatisme o dany cerebral provoca la pèrdua de records preexistents, normalment fins a l’esdeveniment que va causar l’amnèsia. Aquesta seria similar a l’amnèsia que pateix Jason Bourne, que va perdre tots els seus records anteriors a quan va estar a punt de morir ofegat. Aquí l’hipocamp està intacte, de manera que es poden formar nous records, encara que la memòria a llarg termini estigui danyada. La «memòria anterògrada» s’esdevé quan és la memòria a curt termini la que pateix danys, de manera que la persona té dificultats per crear nous records posteriors a l’esdeveniment que va provocar l’amnèsia. Normalment, l’amnèsia pot durar minuts, i fins i tot hores, a causa dels danys en l’hipocamp.

Experiment: la droga propanolol

S’estan estudiant certes drogues que podrien esborrar records traumàtics que ens persegueixen i ens alteren. El 2009, científics holandesos sota la direcció de la doctora Merel Kindt van anunciar que havien descobert una droga «miraculosa», anomenada propanolol, que podia alleujar el dolor associat als records traumàtics. La droga no podia induir l’amnèsia que comença en un moment específic, però sí feia que el dolor fos més manejable. I en només tres dies, segons l’estudi.

El descobriment va provocar una successió de titulars, a la vista dels milers de persones que pateixen trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT). Pel que sembla, totes elles, des dels veterans de guerra a les víctimes d’abusos sexuals o de terribles accidents, podrien veure alleujats els seus símptomes. Però els resultats de l’estudi també semblaven xocar amb la majoria de les investigacions sobre el cervell, que demostren que els records a llarg termini no estan codificats elèctricament, sinó al nivell de les molècules de proteïnes. No obstant això, experiments recents suggereixen que la recuperació de records requereix tant l’extracció com el posterior reassemblatge del record, de manera que la pròpia estructura de la proteïna podria variar en el procés. En altres paraules, en recuperar un record de la memòria, aquest canvia. Aquest podria ser el motiu pel qual la droga funciona: se sap que el propanolol interfereix amb l’absorció d’adrenalina, una de les claus per a la creació dels records vívids i duradors que amb freqüència acompanyen els esdeveniments traumàtics. El propanolol s’assenta en la cèl·lula nerviosa i la bloqueja. Així, tot i que l’adrenalina estigui present, no pot realitzar la seva funció, segons el doctor James McGaugh, de la Universitat de Califòrnia a Irvine. Dit d’una altra manera: sense adrenalina, el record s’esvaeix.

Però la droga va xocar amb un obstacle infranquejable quan es van debatre les repercussions ètiques de l’esborrat de records. Entre els experts en ètica hi havia els qui, tot i que no discutien la seva efectivitat, els incomodava la simple idea d’una droga per oblidar, ja que els records hi són per una raó: per ensenyar-nos les lliçons de la vida. Fins i tot els records desagradables, deien, serveixen a un propòsit més gran. La droga no va obtenir l’aprovació del Consell Presidencial de Bioètica, l’informe va concloure que «atenuar els nostres records de coses terribles [faria que] ens sentíssim massa còmodes en aquest món, impassibles davant el sofriment, la maldat o la crueltat […] Podem ser insensibles als majors mals de la vida sense ser-ho també a les seves majors alegries?». [16].

Hi ha qui no hi està d’acord. Com el doctor Roger Pitman, de la Universitat de Harvard, per a qui, si un metge es troba amb una víctima d’un accident que està patint un intens dolor, «¿hauríem de negar-li la morfina perquè li estaríem privant de l’experiència emocional completa? Qui podria discutir-ho? Per què hauria de ser diferent la psiquiatria? Crec que darrere d’aquest argument s’amaga la idea que els trastorns mentals no són com els trastorns físics» [17].

Potser arribi un moment en què puguem aprendre càlcul simplement amb descarregar-nos l’habilitat. El sistema educatiu experimentaria tota una revolució, que potser permetria als professors passar més temps assessorant els estudiants i oferint-los atenció personalitzada en àrees de l’aprenentatge menys basades en habilitats i que no es podrien dominar amb tan sol prémer un botó. Aquest mètode permetria també reduir dràsticament la memorització necessària per arribar a ser metge, advocat o científic.

En principi, fins i tot podríem obtenir així records de vacances que mai van succeir, premis que mai guanyem, amants als que mai vam conèixer o famílies que mai vam tenir. Podria compensar les nostres deficiències, creant records perfectes d’una vida mai viscuda. Els desocupats també es beneficiarien de la capacitat d’adquirir noves habilitats útils per trobar feina mitjançant l’implant de records.

No obstant això, què s’esdevé si se’ns insereixen records sense el nostre permís? Què passa si aquests records són dolorosos o destructius? ¿I què hi ha dels malalts d’Alzheimer, els records dels quals es podrien gravar encara que ells estan incapacitats per donar el pertinent permís? A Bernard Williams, filòsof de la Universitat d’Oxford ja mort, li preocupava que aquest aparell pogués pertorbar l’ordre natural de les coses, que passa per l’oblit: «Oblidar és el procés més beneficiós que disposem» [18], deia. Si es poguessin implantar records com ara es descarreguen fitxers d’ordinador, això posaria a prova el nostre sistema legal. Un dels pilars de la justícia és la declaració dels testimonis presencials, però què passaria si s’implantessin records falsos? I si es pogués crear el record d’un delicte, també es podria implantar en el cervell d’una persona innocent sense que aquesta ho sabés. O si un delinqüent necessités una coartada, podria implantar-li un record a una altra persona sense que aquesta fos conscient d’això i així convèncer-la que estaven juntes quan el delicte es va cometre.

Gravar, emmagatzemar i descarregar els nostres records podria permetre’ns guardar un registre del passat i dominar noves habilitats. Però això no modificaria la nostra capacitat innata per consumir i processar aquesta enorme quantitat d’informació. Per fer-ho, necessitaríem millorar la nostra intel·ligència. Els avenços en aquest sentit es veuen dificultats pel fet que no hi ha una definició d’intel·ligència acceptada universalment.

El record visual

A la nostra retina hi ha al voltant de cent trenta milions de cèl·lules, anomenades «cons» i «bastons», que processen i registren cent milions de bits d’informació del nostre entorn en cada moment. Aquesta enorme quantitat de dades es recull i s’envia a través del nervi òptic, que transporta nou milions de bits d’informació per segon, i arriba al tàlem. Des d’aquí la informació arriba al lòbul occipital, a la part posterior del cervell. L’escorça visual, al seu torn, comença l’ardu procés d’analitzar aquesta muntanya de dades.Aquesta escorça està composta per diversos retalls i se situa a la part posterior del cervell, amb noms que van de V1 a V8, cada un dels quals està dissenyat per realitzar una tasca determinada. S’han identificat més de trenta circuits neuronals diferents relacionats amb la visió, però probablement n’hi hagi molts més.

Des del lòbul occipital, la informació s’envia a l’escorça prefrontal, on «veiem» la imatge i generem el record a curt termini. A continuació, la informació s’adreça a l’hipocamp, que la processa i l’emmagatzema durant un màxim de quatre hores. El record llavors es divideix en peces i es distribueix entre les diferents escorces.

L’important és que la visió, que creiem que succeeix sense cap esforç per la nostra part, requereix que milers de milions de neurones s’activin successivament i que transmetin milions de bits d’informació per segon. Recordem així mateix que rebem senyals de cinc òrgans sensorials, a més de les emocions associades a cada imatge. Tota aquesta informació es processa en l’hipocamp per generar un record senzill d’una imatge. Actualment, cap màquina posseeix el grau de sofisticació d’aquest procés, el que constitueix un enorme repte per als científics que tracten de crear un hipocamp artificial per al cervell humà.

11. La funció evolutiva de la memòria

Si codificar el record d’un sol dels sentits és un procés tan complex, com desenvolupem la capacitat d’emmagatzemar tan enorme quantitat d’informació en la nostra memòria a llarg termini? No sembla que els animals, que es guien principalment per l’instint, tinguin molta memòria a llarg termini. Però com diu el neurobiòleg James McGaugh, de la Universitat de Califòrnia a Irvine, «el propòsit de la memòria és predir el futur»[19]; la qual cosa planteja una interessant possibilitat. Pot ser que la memòria a llarg termini es desenvolupés perquè era útil per simular el futur. Dit d’una altra manera, el fet que puguem recordar esdeveniments d’un passat llunyà es deu a les exigències i els avantatges de simular el futur.

De fet, els escàners cerebrals obtinguts pels científics de la Universitat de Washington a Saint Louis indiquen que les àrees del cervell que s’utilitzen per recuperar els records són les mateixes que intervenen en la simulació del futur. En particular, el vincle entre l’escorça dorsolateral prefrontal i l’hipocamp s’activa tant quan una persona es dedica a planificar el futur com quan recorda el passat. D’alguna manera, el cervell intenta «recordar el futur» servint-se de records del passat per determinar com evolucionarà alguna cosa en el futur.

És possible que la raó per la qual som capaços de recordar el passat de manera tan detallada i tan vívida sigui la importància d’aquest conjunt de processos per tenir la capacitat d’imaginar-nos a nosaltres mateixos en escenaris futurs.

Experiment: replicar el procés mental d’un primat

El 2012, els mateixos científics del Centre Mèdic Baptista de Wake Forest i de la Universitat de Southern Califòrnia que van crear un hipocamp artificial en ratolins van anunciar un experiment d’abast encara més gran. En lloc de registrar un record a l’hipocamp d’un ratolí, van replicar el procés mental, molt més sofisticat, que té lloc en l’escorça d’un primat. Per a això, van agafar 5 macacos Rhesus, als quals els van implantar petits elèctrodes en dues capes de l’escorça cerebral, denominades L2 / 3 i L5. A continuació, van registrar els senyals neuronals que es transmetien entre les dues capes mentre els micos aprenien una tasca. (Els micos primer havien de veure una sèrie d’imatges i rebien una recompensa si després aconseguien distingirles dins d’un conjunt d’imatges molt més gran.) Amb la pràctica, els micos podien dur-la a terme amb un 75 per cent d’encert. Però si els científics reintroduïen el senyal en l’escorça mentre el mico realitzava la prova, el seu rendiment millorava en un 10 per cent. Per contra, si se li proporcionaven al mico certs compostos químics, el seu rendiment baixava en un 20 per cent. Però si la gravació es reintroduïa en l’escorça, el rendiment superava el nivell normal. Encara que la mida de la mostra era reduït i la millora del rendiment tampoc era gran, l’estudi suggereix que l’enregistrament dels científics reflecteix fidelment el procés de presa de decisions per part de l’escorça.

Experiment: la creació d’un cerebel artificial

Uns científics de la Universitat de Tel Aviv, a Israel, ja han creat un cerebel artificial per a una rata. El cerebel és una part fonamental del cervell rèptil que controla el nostre equilibri i altres funcions corporals bàsiques.

Normalment, quan se li bufa a una rata a la cara, aquesta parpelleja. Si en aquest moment s’emet un so, es pot condicionar a la rata perquè parpellegi amb tan sols sentir aquest so. L’objectiu dels científics israelians era crear un cerebel artificial capaç de replicar aquest fet.

En primer lloc, els científics van registrar els senyals que arriben al tronc encefàlic quan la rata sent el buf d’aire i escolta el so. A continuació, el senyal es processa i s’envia de tornada a un altre punt del tronc encefàlic. Com era d’esperar, la rata parpelleja en rebre el senyal. Aquesta no és només la primera vegada que un cerebel artificial funciona correctament, sinó també la primera en què s’extreuen missatges d’una part del cervell, es processen i es carreguen en una altra diferent.

12. L’Alzheimer, el destructor de la memòria

Hi ha qui creu que l’Alzheimer podria ser la malaltia del segle. Actualment, 5,3 milions de nord-americans la pateixen, i s’estima que aquesta xifra es quadrupliqui el 2050. Un 5 per cent de la població amb edats compreses entre els 65 i els 74 anys pateix Alzheimer, però aquesta xifra augmenta fins a més del 50 per cent per als majors de 85 anys, fins i tot encara que no presentin factors de risc evidents. (El 1900, l’esperança de vida als Estats Units era de 49 anys, de manera que l’Alzheimer no era un problema important. Però avui, el grup de persones de més de 80 anys és un dels que experimenta un major creixement demogràfic). En els primers estadis de l’Alzheimer, l’hipocamp, la part del cervell en què es processen tots els records a curt termini, comença a deteriorar-se. De fet, els escàners cerebrals mostren clarament com l’hipocamp minva en pacients que pateixen Alzheimer, però la connexió entre l’escorça prefrontal i l’hipocamp també es redueix, el que limita la capacitat cerebral de processar correctament els records a curt termini. Els records a llarg termini, emmagatzemats en les diferents escorces cerebrals, romanen relativament intactes, almenys al principi. Això dóna lloc a una situació en què la persona no recorda el que acaba de fer uns pocs minuts abans, però sí que recorda clarament esdeveniments que van succeir dècades enrere.

alzheimer

Amb el temps, arriba un moment en què la malaltia ha avançat tant que destrueix fins i tot els records bàsics a llarg termini. La persona és llavors incapaç de reconèixer als seus fills o la seva parella, no recorda qui és i fins i tot pot caure en un estat vegetatiu. Malauradament tot just s’està començant a entendre els mecanismes bàsics de l’Alzheimer. El 2012 es va produir un important avanç, quan es va saber que l’Alzheimer comença amb la formació de proteïnes tau, el que al seu torn accelera la formació de les proteïnes beta amiloides, una substància enganxosa i gomosa que s’acumula al cervell formant plaques. (Abans no estava clar si l’Alzheimer el provocaven aquestes plaques o si aquestes eren resultat d’un trastorn més fonamental).

El que fa que sigui tan difícil atacar aquestes plaques amb medicaments és que és molt probable que estiguin compostes de «prions», molècules de proteïnes deformes. No són bacteris ni virus, però així i tot poden reproduir-se. Quan s’observa a escala atòmica, una molècula de proteïna sembla un cabdell de cintes d’àtoms lligades entre si. Aquest batibull d’àtoms s’ha de plegar sobre si mateix correctament perquè la proteïna assumeixi la seva forma i funció adequades. Però els prions són proteïnes deformes, que s’han plegat de manera incorrecta. Pitjor encara, quan xoquen amb proteïnes sanes, fan que aquestes també es pleguin de forma incorrecta. Així, un prió pot provocar una cascada de proteïnes deformes, i donar lloc a una reacció en cadena que contamini a milers de milions més.

En l’actualitat, no es coneix cap manera d’aturar l’avanç inexorable de l’Alzheimer.

13. Què recordem?

Per què hi ha, doncs, informació que es fixa en la memòria i n’hi ha una altra que s’oblida? No podem retenir tota la informació que dipositem en la nostra memòria perquè en la nostra vida passen massa coses. Cal eliminar el que es repeteix una i altra vegada.

La memòria no és el resultat del que es vol recordar ni del que cal recordar: és senzillament el record d’allò en el que s’ha reflexionat. La memòria és el que queda després de la reflexió

Exemple: el que els alumnes recorden d’una classe

Imaginem que volem donar una classe sobre la història dels esclaus, i proposem que els estudiants facin galetes perquè era l’únic aliment que els esclaus negres que fugien cap a Mèxic i Canadà podien preparar durant el seu periple. Segurament els alumnes potser es preocuparan durant quaranta segons pels esclaus americans, però reflexionaran durant quaranta minuts sobre com barrejar la farina, mesurar els ingredients, etc. En aquest cas concret, els alumnes aprendran a fer galetes i potser recordaran que constituïen la dieta bàsica dels esclaus, però s’oblidaran del que, realment, els volíem ensenyar.

Experiència docent: donem una classe i estem molt satisfets dels exemples amens, el contingut, l’esquema de la pissarra o el power point, els problemes interessants per resoldre i un missatge clar, però l’endemà els alumnes no han retingut res excepte una anècdota que expliquem sobre un viatge, totalment aliena al tema.

Per què els alumnes recorden algunes coses i s’obliden d’altres?

Willingham

Font: Willingham, Daniel T. (2011). ¿Per què als nens no els agrada anar a l’escola? : les respostes d’un neurocientífic al funcionament de la ment i les seves conseqüències a l’aula.. Barcelona. Graó. (Col. Micro-macro referencies, 34). 1ª impr. Pàg. 81

La memòria de treball és on es guarden les coses, és a dir, un lloc on els records són conscients. Però a l’entorn hi ha molta informació de la qual no en som conscients: no sóc conscient d’ella fins que decideixo parar-li esment. Per arribar a la memòria a llarg termini, la informació ha de passar primer per la memòria de treball. Per tant, una raó per no retenir informació: si no es presta atenció a una cosa, no la recordem.

La informació que entra a la memòria de treball pot provenir de l’entorn, però també de la memòria a llarg termini. Una altra raó possible per la qual no retenim informació és perquè falla la transmissió d’informació de la memòria de treball a la memòria a llarg termini.

Una tercera raó és perquè la informació no està en la memòria a llarg termini, és a dir, s’ha oblidat. No tots els records queden gravats per sempre.

De vegades el material es queda en la memòria de treball un temps, però mai arriba a la memòria a llarg termini.

Exemple: usant el diccionari

Hem buscat una paraula en francès o anglès en el diccionari i quan, mitja hora més tard, torna a sortir la mateixa paraula, hem de tornar a mirar al diccionari.

Per contra, algunes coses es queden en la memòria a llarg termini durant anys encara que no s’hagi tingut cap intenció de retenir-les, ni tenen cap interès per a vosaltres.

Exemple: repetir una cançó

Recordem la cançó de l’anunci de Cola Cao, «Jo sóc aquell negrito …», anunci radiofònic creat per Nutrexpa en 1946 (fa 70 anys!). La repetició és un factor important per ajudar a retenir informació.

El més difícil de comprendre és per què, quan parem atenció, de vegades retenim informació i de vegades no. Què més es necessita per retenir la informació, a més de concentració? Recordem coses que ens provoquen una reacció emocional.

Prestem més atenció als esdeveniments que ens emocionen: és realment l’emoció, i no el fet de pensar repetides vegades en un esdeveniment, el que fa que recordem. «Les informacions que engendren una reacció emocional es recorden millor, però no hem d’emocionar-nos obligatòriament per a poder retenir una informació» [20].

Experiment: recordar i haver reflexionat

Hyde i Jenkins [21] mostraven als participants paraules en una pantalla i se’ls demanava que comentessin cada paraula (uns havien de dir si contenia una «a» o un «s», els altres havien de dir si la paraula tenia per a ells una connotació agradable o desagradable). Un detall important de l’experiment és que a la meitat dels participants se’ls deia que se’ls avaluaria la memòria posteriorment, un cop vistes totes les paraules. Els altres no van ser advertits sobre l’avaluació posterior. Un dels descobriments més notables va ser que el fet de saber que hi hauria una prova posterior no millorava la retenció d’informació. Altres experiments han demostrat que dir als subjectes que se’ls pagaria per cada paraula memoritzada tampoc servia de gran ajuda. Per tant, voler recordar té molt poc o gens d’impacte en la memòria.

Recordem que els participants havien de dir si les paraules de la llista contenien una «a» o un «s», o si tenien per a ells una connotació agradable o desagradable. Les persones del segon grup recordaven gairebé el doble de paraules que les del primer. Per tant, els investigadors han trobat una situació en què s’estimula la memòria. Encara queda, però, una pregunta sense respondre: ¿per què el fet de pensar si una paraula és agradable o no ens permet retenir-la millor?

El fet de demanar que es digui si la paraula evoca alguna cosa agradable provoca que reflexionem sobre el seu significat i en el que se li associa, però quan ens demanen que diguem si conté una lletra determinada, no cal parar-se a pensar en el significat.

Ara bé, haver reflexionat sobre el seu significat no ajuda quan tractem de recordar, per exemple, l’aspecte d’un euro: si pensem en el significat d’una moneda però no parem mai atenció als seus detalls visuals, no els recordarem encara que els hàgim vist milers de vegades (és el mateix que passa amb el rellotge de polsera, si no és digital: l’hem mirat milers de vegades, però no recordem si tot són nombres, o bé s’intercalen ratlles entre alguns números…).

Com que no podem guardar-ho tot, com triem el que cal guardar i el que cal rebutjar? El cervell tria de manera pragmàtica: si no es reflexiona molt sobre alguna cosa, és probable que no es vagi a utilitzar de nou i, per tant, no es necessiti recordar-ho. Per contra, si es reflexiona sobre alguna cosa, és probable que es necessiti pensar-hi de nou i de la mateixa manera.

Per retenir la informació (és a dir, que es gravi en la memòria a llarg termini) ha de quedar durant un cert temps en la memòria de treball, és a dir, cal parar atenció. A més, la forma en què pensem en l’experiència és el que determina si la informació acabarà a la memòria a llarg termini.

El cas d’Henry Gustav Molaison (H.M.)

Quan Henry Gustav Molaison va morir el 2 de desembre del 2008 a l’edat de 82 anys, els mons de la neurociència i de la psicologia van plorar la pèrdua del pacient d’un dels casos més influents en la història de les dues disciplines. Conegut en la literatura des dels anys cinquanta del segle XX com H. M. per protegir la seva identitat, la vida d’Henry va canviar per sempre a l’edat de 27 anys després de ser intervingut quirúrgicament en un intent desesperat de curar la seva epilèpsia severa. Els seus atacs havien començat quan tenia 9 anys, després de ser atropellat per un ciclista i rebre un fort cop al cap, i es van anar fent cada vegada més greus des de llavors. Als 16 anys estava tenint més de deu atacs tònic-clònics al dia (o sigui, que afectaven els seus dos hemisferis cerebrals). Com els fàrmacs anticonvulsius més potents no podien ajudar-lo i com es creia que l’origen dels atacs estava en els lòbuls temporals, es va recórrer in extremis a una operació quirúrgica el 1953. Henry va acceptar sotmetre-s’hi.

Molaison

William Beecher Scoville, un deixeble del famós neurocirurgià canadenc Wilder Penfield, tenia molta experiència extraient petits trossos de cervell a pacients psiquiàtrics. Va intervenir a Henry utilitzant un procediment radical denominat lobotomia fraccional, que pretenia ser molt més precís i terapèuticament més beneficiós que les lobotomies clàssiques. Scoville sabia que era arriscat (i certament, aquest procediment no seria utilitzat avui en cap cas), però confiava que extirpant la cara interna dels lòbuls temporals de tots dos costats, així com l’hipocamp d’Henry tenia probabilitats d’eradicar els seus terribles atacs. Els atacs epilèptics, que s’havien iniciat en els lòbuls temporals després de patir un accident de bicicleta, no van tornar a produir-se després de la intervenció.

En el moment en què es va dur a terme la intervenció en el Hartford Hospital de Connecticut, la majoria d’experts creien que la memòria estava distribuïda per tot el còrtex. Això es devia en gran part als resultats dels experiments amb ratolins realitzats pel psicòleg nord-americà Karl Lashley i el seu col·lega Shepherd Fran el 1917 [22]. Independentment de quines parts del còrtex de l’animal extirpessin Lashley i Shepherd, els ratolins seguien trobant el camí per sortir d’un laberint. Basant-se en aquest i en altres descobriments, Lashley va proposar el concepte d’equipotencialitat, la idea que la pèrdua de memòria no depenia tant de la seva localització en una àrea concreta del cervell com de l’extensió del dany.

Per això va causar una sorpresa general que quan Henry es va despertar no només els seus atacs haguessin desaparegut, sinó que també ho hagués fet la seva memòria. Bé, no tots els aspectes de la seva memòria. Brenda Milner, una psicòloga britànica de la McGill University va sotmetre a Henry a una sèrie de proves neuropsicològiques molt completes i aviat va descobrir que el pacient conservava intacte el seu quocient intel·lectual i no presentava dificultats en l’atenció, o en el llenguatge, tant productiu com comprensiu, però era completament incapaç d’emmagatzemar informació nova en la seva memòria a llarg termini. La seva memòria a curt termini –en el termini d’uns segons– estava intacta, i també podia recordar alguns episodis del seu passat. Podia recordar el número set durant una estona si ho repetia dins seu, però a la que es despistava ja no sabia què era el que estava intentant recordar uns instants enrere. Però cada dia, quan anava a veure a Milner, la saludava com si no la reconegués: «Quant de temps sense veure’t!». Mitja hora després de dinar, si li oferien un altre menjar s’asseia a la taula i es posava de nou a menjar. D’altra banda, la història personal del pacient es va aturar en el mateix instant de l’operació i per a ell seguia tenint trenta anys; de gran no aconseguia ni tan sols reconèixer-se en una foto recent. Després de mudar-se de casa seguia tornant a l’antiga, de manera que ja no podia sortir sol pel carrer. La seva memòria a llarg termini, estava relativament intacta i podia recordar com era la seva vida abans de l’operació, però, sense un hipocamp operatiu, H.M. era incapaç de registrar noves experiències. El pas de la memòria a curt termini a la de llarg termini estava completament absent. No obstant això, la memòria motora o de procediment romania intacta, és a dir, el pacient podia seguir aprenent dia a dia habilitats motores com si res hagués passat, tot i que no recordava haver realitzat la prova d’un dia a un altre. Aquest és, doncs, un altre cas de dissociació entre memòria explícita, afectada per l’operació, i memòria implícita, en aquest cas motora, que roman intacta. Aviat va quedar clar que Henry tenia una de les formes d’amnèsia més pures mai documentada, causada per l’extracció que havia fet Scoville de grans trossos de l’hipocamp i de l’amígdala a banda i banda del cervell, regions de teixit que avui sabem que són essencials per a la funció de la memòria.

Al llarg de la seva vida i des de la seva mort, Henry ha estat esmentat en més de dotze mil articles i ha estat objecte d’investigació per part de més de cent psicòlegs i neurocientífics. El primer article sobre els seus problemes de memòria, escrit per Milner i Scoville en 1957, ha estat citat més de quatre mil vegades [23]. Alan Badeley, de la Universitat anglesa de York, una de les majors autoritats en el tema de la memòria, va afirmar que «H. M. és segurament el pacient més important pel que fa a la influència que ha exercit en la neurociència».

Estudis posteriors, molts d’ells realitzats per Suzanne Corkin, de l’lnstitut Tecnològic de Massachusetts i deixebla de Brenda Milner, va aportar noves idees sobre quins aspectes de la memòria d’Henry van ser preservats. Va ser capaç, per exemple, d’aprendre el difícil truc de dibuixar el reflex d’un mirall, malgrat que en cadascun dels seus intents no recordava en absolut haver-ho intentat abans. Aquesta difícil tasca consisteix a dibuixar una forma mirant el moviment de la pròpia mà en un mirall. La capacitat de millora d’Henry en aquesta tasca suggereix que la seva memòria “procedimental” –el tipus de memòria en què ens basem per aprendre coses com anar a bicicleta– estava intacta. També era capaç de dibuixar un plànol detallat de casa seva. Unes quantes peces noves de coneixement general es van allotjar en la seva ment; per exemple, després de 1963 va ser conscient que un president nord-americà havia estat assassinat a Dallas. Podia notar diferències d’intensitat en les olors, encara que no podia identificar-les. Els investigadors també van descobrir que Henry tenia una elevada tolerància al dolor. La percepció del dolor té un fort component psicològic basat en part en el record d’experiències passades. La tolerància al dolor d’Henry, per tant, podia estar relacionada amb la seva manca d’amígdales, que sabem estan implicades en el record de les experiències doloroses passades.

Henry va viure durant dècades en un centre mèdic de Bickford a Connecticut, sense ser molestat pels mitjans de comunicació, perquè la seva presència allà només era coneguda pel grup d’investigadors que treballaven amb ell. A la seva mort, es va posar en marxa un procediment que s’havia planejat amb antelació per preservar el seu cervell. El seu cadàver va ser traslladat a l’Observatori Cerebral de la Universitat de Califòrnia a San Diego, on el seu cervell va ser extret, escanejat i seccionat en 2.401 llesques d’un gruix mil·limètric per Jacapo Annese i els seus col·legues. Aquestes llesques van ser utilitzades per elaborar un mapa digital molt detallat fins al nivell de les neurones individuals, que l’any 2014 es va posar a disposició dels investigadors de tot el món. El projecte ha estat comparat a un Google Earth del cervell. El minuciós procediment de llescar el cervell d’Henry va durar 53 hores i va ser retransmès en directe per Internet, i va ser seguit per més de 400.000 persones.

Molaison2
Fotografia del cervell d’Henry Molaison vist des de baix. Els requadres A i B mostren les lesions a l’interior dels lòbuls temporals de Molaison causades durant la intervenció quirúrgica per tractar-lo d’una epilèpsia severa. La fletxa negra mostra «una marca produïda per l’oxidació d’un dels ganxos quirúrgics inserits pel cirurgià Scoville». El requadre C assenyala una altra lesió. La pèrdua extrema de memòria de Molaison després de la intervenció va contribuir a refutar el mite que la funció de la memòria està uniformement distribuïda per tot el còrtex.
Jacopo Annese (i altres): «Postmortem examination of patient H.M.’s brain based on histological sectioning i digitals 3D reconstruction». Nature Communications 5, 28 gener 2014. En línia a http://www.nature.com/ncomms/2014/140128/ncomms4122/full/ncomms4122.html

L’any 2013, Suzanne Corkin va publicar un llibre sobre Henry Molaison titulat El present permanent. L’home sense memòria i el que va ensenyar al món. «Continuem estudiant-lo», va declarar Corkin a The Guardian. «Ha mort, però segueix estant present entre nosaltres cada dia». Els drets cinematogràfics del llibre han estat adquirits per Columbia Pictures pel productor Scott Rudin. Henry era aparentment un home simpàtic, sempre disposat a col·laborar. La seva comprensió de la situació era limitada, però quan Corkin li va preguntar una vegada si era feliç, sembla que li va contestar: «Tal com ho veig, crec que el que esbrinin sobre mi podrà ajudar altres persones» [24].

H. M. tenia raó. El seu impacte en la ciència de la memòria ha estat immens. Però no tothom creu que això sigui bo. Escrivint en 2013, el psicòleg britànic John Aggleton [25], de la Universitat de Cardiff, expressava els seus temors que la influència dominant d’H M. en la investigació sobre la memòria hagués tingut un efecte tendenciós. La lesió cerebral d’H M. s’estenia més enllà dels hipocamps, escriu Aggleton, i incloïa danys en els tractes de matèria blanca, amb possibles conseqüències en regions cerebrals més llunyanes.

entorinal
Superfície medial del cervell. L’escorça entorinal si situa aproximadament corresponent a les àrees 28 i 34 de Brodmann, a la part inferior i a l’esquerra. L’escorça entorinal (CE) (ent = interior, rhino = nas, entorinal = interior al solc rinal) està localitzada en el lòbul temporal mig i funciona com un hub en una xarxa estesa per a la memòria i l’orientació. La CE és la interfície principal entre l’hipocamp i el neocòrtex. El sistema CE-hipocamp juga un paper important en les memòries autobiogràfiques / declaratives / d’episodis i en particular en les memòries espacials, incloent memòria de formació, consolidació de la memòria i optimització de la memòria durant el son.

De fet, l’extensió exacta de les lesions cerebrals d’Henry ha estat objecte de debat. Però l’any 2014, l’equip de Annese a l’Observatori Cerebral de Sant Diego va publicar la seva primera reconstrucció tridimensional detallada de les lesions d’Henry. Confirmaven d’aquesta manera que la porció anterior del seu hipocamp havia estat extirpada per succió a ambdós costats, però que la porció posterior no es va extreure i que el teixit estava sa [26]. L’equip d’Annese també va descobrir que faltava per complet el còrtex entorinal, la “porta d’entrada” a l’hipocamp des del còrtex cerebral i les àrees subcorticals. Es confirmava que l’extracció quirúrgica de les amígdales d’Henry havia estat gairebé total. Un descobriment sorprenent va ser el d’una cicatriu en el còrtex prefrontal esquerre, que els investigadors van especular que podia tractar-se d’un dany causat inintencionadament per Scoville. També hi havia senyals de danys cerebrals causats per embòlies o vessaments en un moment posterior de la vida d’Henry.

La neurociència moderna ha tendit a centrar-se en la importància de l’hipocamp per a la memòria, en gran part a causa que sempre s’ha sabut que l’amnèsic més famós va perdre la major part d’aquesta estructura bilateralment. Molta menys atenció s’ha prestat al fet que el dany en altres estructures, inclosos els propers cossos mamil·lars, també pot provocar amnèsia severa. «És gairebé sacríleg criticar l’impacte d’H.M., especialment tenint en compte la qualitat de la recerca amb ell associada», escriu Aggleton, «però el fet resultant d’haver centrat massa estretament l’atenció en l’hipocamp com a seu de la memòria i dels trastorns de la memòria, pot haver esbiaixat excessivament la nostra forma de pensar i pot haver tingut conseqüències indesitjables».

15. El cas de Clive Wearing

En les últimes dècades, molts estudis han anat desvetllant la importància que una part interna del cervell, anomenada hipocamp, té en el registre de la nova informació entrant i la generació de record per al futur. La fonts d’evidència en humans procedeixen de casos clínics extrems; en animals, de treballs amb lesions experimentals.

Clive Wearing: l’home amb set segons de memòria. De la nit al dia, Clive Wearing va perdre el seu hipocamp per culpa d’una malaltia infecciosa. Des de llavors el seu cervell és incapaç de registrar nous records. Si veu la seva dona, la saluda efusivament com si no l’hagués vist en mesos, tot i que ha parlat amb ella cinc minuts abans.

Wearing

Clive Wearing – The man with no short-term memory. https://www.youtube.com/watch?v=Vwigmktix2Y
Clive Wearing Living Without Memory https://www.youtube.com/watch?v=ipD_G7U2FcM

És un continu despertar, un etern tornar a començar. El cas de Clive Wearing va impressionar a milions de persones quan la BBC va gravar un esplèndid documental sobre la seva vida el 1986. Vint anys després, Clive segueix tenint una memòria de pocs segons abans que la seva ment torni a quedar en blanc. Completament depenent, d’alguna manera ha sabut adaptar-se a la seva nova situació i un altre magnífic documental ens presenta el que han estat aquests vint anys per a ell i la seva família.

Clive Wearing era un famós musicòleg i director d’orquestra resident a Londres quan li va afectar el virus herpex simplex el 1985. Aquest virus no travessa la barrera hematoencefàlica, però en ocasions, una entre un milió, aconsegueix fer-ho, entra al cervell i les conseqüències poden ser desastroses per al teixit neural. En el cas de Clive va destruir l’hipocamp, una part essencial per generar nous records, i algunes estructures annexes del lòbul temporal involucrades en la memòria passada. Per això, a més de ser un dels casos més extrems d’amnèsia anterògrada, és a dir la incapacitat per emmagatzemar nous records a partir del moment de la lesió, també pateix d’amnèsia retrògrada, o dificultat per recordar fets anteriors a la lesió.

No obstant això, la capacitat musical de Clive va romandre intacta perquè les habilitats i les destreses adquirides depenen d’altres circuits cerebrals en què no intervé l’hipocamp o el lòbul temporal. Gairebé tots els dies toca el piano amb la mateixa mestria de llavors. Encara que ell no ho recordi.

La nostra sensació de continuïtat en la vida passa perquè, gràcies sobretot a l’hipocamp, el present deixa un traç que enllaça amb la informació recent registrada. Per a Clive això no és possible.

16. On s’emmagatzema la memòria?

Els diversos aspectes d’un fet s’emmagatzemen en llocs diferents del nostre cervell, i quan els intentem evocar més tard, han de tornar a unir-se. El cervell omple inconscientment les llacunes de la nostra memòria. Això fa que no puguem comparar-la amb el disc dur d’un ordinador, que és capaç de tornar a reproduir-ho tot de forma exacta. Una metàfora més realista seria la de l’arqueòleg que, a través d’uns pocs ossos trobats, intenta fer-se una idea de l’esquelet sencer i, per tant, pot equivocar-se amb freqüència. La nostra memòria és notòriament poc fiable.

Exemple: la prosopagnòsia

El fet que diferents tipus d’informació, música, imatges i rostres, siguin emmagatzemats en diverses parts de l’escorça fa que alguns pacients siguin incapaços de recordar informació molt específica. Així, per exemple, es dóna el cas de persones que després de patir una lesió a la part posterior de l’hemisferi dret del cervell ja no recorden els rostres de les persones conegudes, ni tan sols el de la seva pròpia esposa, tot i veure bé. De vegades, aquesta manca de reconeixement arriba tan lluny que el propi pacient no reconeix la seva cara reflectida al mirall. No obstant això, són capaços de discriminar els objectes, com el seu propi cotxe, perquè aquesta informació es conserva en un altre lloc. Aquest problema es coneix com prosopagnòsia o ceguesa facial. Oliver Sacks ho va descriure en el seu llibre Els ulls de la ment [27] i abans en el seu conte L’home que va confondre la seva dona amb un barret [28]. El protagonista, el doctor P., volia agafar el seu barret; en canvi, va agafar el cap de la seva esposa i va intentar posar-se’l. Això mentre treballava de professor en una escola de música.

S’ha demostrat que aquests pacients sí que tenen un coneixement implícit, inconscient, d’aquestes cares que són incapaços explícitament de reconèixer. Si es mesuren determinats paràmetres emocionals, com la conductivitat elèctrica de la pell, que augmenta amb la sudoració quan s’incrementa la implicació emocional del subjecte, es pot detectar amb claredat que, en veure les cares que diu no reconèixer, la resposta emocional del pacient indica que sí les reconeix inconscientment.

Experiment: el circuit de Papez

En 1937 James Papez planteja el que es coneix com el circuit de Papez. Defensa que l’entrada sensorial procedent dels sentits arriba al tàlem i des d’allà la informació es bifurca en dos circuits. Un, el del «pensament», continua el seu camí cap a les àrees sensorials de l’escorça cerebral i altres estructures posteriors, perquè la informació sigui processada cognitivament i puguem percebre i ser conscients dels objectes que ens envolten. L’altre circuit, el de l’«emoció» [29], es dirigeix ​​directament des del tàlem a l’hipotàlem donant lloc a les respostes emocionals de control del cos. Aquesta bifurcació de rutes tindria un avantatge evolutiu perquè la senda emocional permetria una resposta ràpida i automàtica davant un estímul amenaçant, sense haver d’esperar a reconèixer-lo o comprendre’l, operacions cognitives que porten més temps.

circuit_Papez                                                      Circuit de Papez

Va proposar una sèrie de connexions des de l’hipotàlem fins al tàlem anterior i fins a la part de l’escorça mitjana evolutivament antiga. Les experiències emocionals tenen lloc quan l’escorça cingular integra els senyals rebuts des de la part de l’escorça lateral evolutivament nova i des de l’hipotàlem. La informació que surt de l’escorça cingular cap a l’hipocamp i, des d’aquí, a l’hipotàlem permet que els pensaments que tenen lloc en l’escorça cerebral controlin les respostes emocionals.

I ¿quines són aquestes estructures encarregades de les emocions? El nord-americà Paul MacLean va proposar el 1952 el nom genèric de sistema límbic per a un conjunt de components situats a l’interior del cervell que inclouen l’amígdala, l’hipocamp, l’hipotàlem, part del còrtex cingulat i altres àrees relacionades. Aquest terme ja havia estat suggerit per Broca setanta anys enrere. Hi ha múltiples evidències que l’amígdala és una de la regions cerebrals més importants per a les emocions. Es tracta d’un petit nucli doble –un a cada hemisferi cerebral– de la mida i la forma d’una ametlla –d’aquí li ve el nom– que constitueix una mena de porta d’entrada al sistema límbic. Exerceix un paper clau en el processament dels senyals socials emocionals; si es lesiona, el subjecte queda incapacitat per comprendre els estats emocionals transmesos per les cares o les veus. Una expressió facial de por o ira no significa res per aquesta persona.

Exemple: La síndrome de Capgras

Per entendre fins a quin punt el component emocional està imbricat en el processament perceptiu-cognitiu, podem referir-nos a la síndrome de Capgras. En aquest trastorn el pacient sí que reconeix la cara d’un familiar, però és incapaç de sentir el corresponent afecte per les persones que li són emocionalment més properes i creu que són impostores. A vegades pensen que els seus éssers estimats han estat reemplaçats per robots o extraterrestres, el que desencadena una reacció paranoica.

S’esdevé que en aquest pacient la connexió que va des de les àrees visuals (del reconeixement de cares) fins al nucli emocional del cervell, el sistema límbic i l’amígdala, ha estat tallada per l’accident. De manera que ell veu a la seva mare i com les àrees visuals del cervell responsables del reconeixement de les cares no estan danyades, diu: «Eh! Té l’aspecte de la meva mare». Però llavors no hi ha cap emoció perquè el cablejat que porta la informació als centres emocionals està seccionat. Així que diu: «Si aquesta és la meva mare, com és que no puc experimentar cap emoció? Aquesta ha de ser una dona desconeguda. Ella és una impostora»…

Exemple: la síndrome de Cotard

El pacient declara que està mort. És una síndrome semblant al de Capgras excepte que en lloc que només la visió (de les cares) està desconnectada dels centres emocionals del cervell, ara tots els sentits, tots estan desconnectats dels centres emocionals. Així que res del que ell mira al món té algun sentit, alguna significació emocional per aquesta persona, tant si ho veu o ho toca. Res té algun impacte emocional. I l’única forma en què aquest pacient pot interpretar aquesta completa desolació emocional és dient: «Oh!: Jo sóc mort, metge». Encara que sembli estrany, és l’única interpretació que té sentit per a ell.

Exemple: la no visió del moviment

El fet que els diversos aspectes de la visió siguin processats en diferents àrees cerebrals amb diferents funcions pot causar que un determinat element no sigui vist. El professor Ed de Haan va descriure a una dona que no podia veure el moviment. Quan els cotxes estaven circulant no podia veure’ls, però si de sobte es detenien sí que els veia. Hi ha persones que poden veure els colors però no els reconeixen, o són incapaços de discernir les formes, però sí els colors, o no veuen la claredat i apaguen la llum creient encendre-la.

Lectures de referència

Agustí, Jordi; Bufill, Enric i Mosquera, Marina (2012). El precio de la inteligencia. La evolución de la mente y sus consecuencias. Barcelona. Crítica. (Col. Drakontos). pàgs. 127-143.

Gazzaniga, Michael S. (2015). El cerebro ético. Barcelona. Paidós. (Col. Paidós transiciones, 61). pàgs. 129-148.

Goldberg, Elkhonon (2015). El cerebro ejecutivo. Barcelona. Crítica. (Col. Drakontos bolsillo). pàgs. 85-101.

González Álvarez, Julio (2010). Breve historia del cerebro.  Barcelona. Crítica. (Col. Drakontos). 1ª impr. 336 pàgs. 21-23, 227-253.

Jarrett, Christian (2015). Grandes mitos del cerebro. Vilassar de Dalt. Ediciones de Intervención Cultural. pàgs. 61-64.

Jensen, Eric (2010). Cerebro y aprendizaje : competencias e implementación educativas. Madrid. Narcea. (Col. Educación hoy. Estudios, 96). 3ª impr. Pàgs. 49-78, 103-116 i 129-158.

Kaku, Michio (2014). El futuro de nuestra mente : el reto científico para entender, mejorar, y fortalecer nuestra mente.  Barcelona. Debate. pàgs.148-179.

Rial, Antoni (2015). Descobrint el cervell. València. Universitat de València Servei de Publicacions. (Col. Sense fronteres, 38). pàgs. 32-34, 35-36 i 43-44.

Rubia Vila, Francisco José (2007). El cerebro nos engaña. Madrid. Temas de Hoy. (Col. Booket. Divulgación). 1ª impr. Pàgs. 180-209.

Swaab, Dick (2014). Somos nuestro cerebro. Barcelona. Plataforma editorial. pàgs. 321-339.

Willingham, Daniel T. (2011). Per què als nens no els agrada anar a l’escola? : les respostes d’un neurocientífic al funcionament de la ment i les seves conseqüències a l’aula. Barcelona. Graó. (Col. Micro-macro referencies,16). Pàgs. 79-91.

 Notes

[1] Westbury, C. i Dennet, D.C.: «Mining the Past to Construct the Future: Memory  and Belief as Forms of Knowledge», a D.L. Schacter i E. Scarry (comps.) (2000). Memory, Brain and Belief. Cambridge. Harvard University Press, pàg. 13

[2] Paul Bishop (1995). The Dionysian Self: C.G. Jung’s Reception of Friedrich Nietzsche. Nova York. Walter de Gruyter. Pàgs. 83 i ss.

[3] Iacobini, Marco (2009).  Las Neuronas espejo: empatía, neuropolítica, autismo, imitación, o de como entendemos a los otros. Madrid: Katz. (Col. Conocimiento,3055).  270 pàgs.

Rizzolatti, Giacomo y Sinigaglia, Corrado (2008). Las Neuronas espejo: los mecanismos de la empatía emocional. Barcelona: Paidós. (Col. Paidós transiciones, 63). 2ª impr. 214 pàgs.

Fogassi, Leonardo, Ferrari P.F., Gesierich B., Rozzi S., Chersi F., Rizzolatti G.: «Parietal Lobe: From Action Organization to intention Understanding» , Science, 2005, Apr 29; 308(5722):662-7.

Vilayanur. S. Ramachandran: «Mirror neurons and imitation learning as the driving force behind “the great leap forward” in human evolution». En línia a http://williamlspencer.com/mirrorneurons.pdf

Veure també https://www.edge.org/conversation/mirror-neurons-and-imitation-learning-as-the-driving-force-behind-the-great-leap-forward-in-human-evolution

[4] Bartlett, F.C. (1958). Thinking: An experimental and social study. London: George Allen & Unwin. 203pp. En línia a http://web.archive.org/web/20120220083522/http://www.ppsis.cam.ac.uk/bartlett/Thinking/ThinkingContents.htm

[5] D.L. Schacter (2001). The Seven Sins of Memory: How the Mind Forgets and Remembers. Boston. Houghton Mifflin, pàg. 91. Daniel L. Schacter (2003). Los siete pecados de la memoria. Barcelona. Ariel. 2ª impr. 304 pàgs.

[6] Gordon W. Allport (1971). La naturaleza del prejuicio. Buenos Aires. EUDEBA. 4ª ed. 276 pàgs.

[7] M.R. Banaji i R. Bhaskar: «Implicit Stereotypes and Memory: The Bounded Rationality of Social Beliefs», a Daniel L. Scharter i E. Scarry (comp) (2000). Memory, Brain, and Belief. Cambridge. Harvard University Press, pàg. 13. En línia a http://www.people.fas.harvard.edu/~banaji/research/publications/articles/2000_Banaji_DLSchacter.pdf

[8] M. Shih; N. Ambady i T. Pittinsky: «Stereotype Susceptibility: Identity Salience and Shifts in Qunatitative Performance». Psychological Science, nº 10, 1999, pàgs. 80-83. En línia a https://www.jstor.org/stable/pdf/40063382.pdf

[9] C. Wesbury i D.C. Dennett: «Mining the Past to Construct the Future: Memory and Belief as Forms of Knowledge», a D.L. Schacter i E. Scarry (comp.) (2000). Memory, Brain, and Belief. Cambridge. Harvard University Press, pàg. 13

[10] Kandel, Eric R. (2007). En busca de la memoria: una nueva ciencia de la mente. Madrid. Katz. (Col. Conocimiento). 1ª impr. 400 pàgs.

[11] Ferris Jabr: «Cache Cab: Taxi Drivers’ Brains Grow to Navigate London’s Streets». Scientific American, 8 de desembre del 2008. En línia a http://www.scientificamerican.com/article/london-taxi-memory/

[12] Wade, Nicholas (ed.) (1998). The Science Times Book of the Brain. Nueva York. New York Times Book. pàg. 91

[13] Wade, Nicholas (ed.) (1998). The Science Times Book of the Brain. Nueva York. New York Times Book. pàg.  232

[14] Wade, Nicholas (ed.) (1998). The Science Times Book of the Brain. Nueva York. New York Times Book. pàg. 114

[15] Bloom, Floyd (2007). Best of the Brain from Scientific American: Mind, Matter, and Tomorrow’s Brain. Nova York. Dana Press. Pàg. 244

[16] Boleyn-Fitzgerald, Miriam (2010). Pictures of the Mind: What the New Neuroscience Tells Us About Who We Are. Upper Saddle River. Pearson Education. Pàg. 104

[17] Ibid, pág. 105

[18] New Scientist, 12 de maig del 2013

[19] Michael Lemonick: «Your Brain: a User’s Guide». Time, desembre del 2011, pàg. 78

[20] Fuente: Willingham, Daniel T. (2011). ¿Por qué a los niños no les gusta ir a la escuela? : las respuestas de un neurocientífico al funcionamiento de la mente y sus consecuencias en el aula. Barcelona. Graó. (Col. Micro-macro referencies, 34). 1ª impr. Pàg. 86.

[21] Hyde, Thomas S., i Jenkins, James J.: «Recall of Words as a Function of Semantic, Graphic, and Syntactic Orienting Tasks. Journal of Verbal Learning and Verbal Behavior, 1973, 12, 471-480. En línia a  https://pantherfile.uwm.edu/suelima/labreport3/hydejenkins.pdf

[22] Lashley, K S. y Franz, S. L (1917). «The effects of cerebral destruction upon habit formation and retention in the albino rat». Psychobiology, 1(2), 71. Setembre del 1917, pàgs.71-139.

[23] Scoville, W. B. y Milner, B. (1957). «Loss of recent memory after bilateral hippocampal lesions». Joumal of Neurology, Neurosurgery, and Psychiatry, 1957 Febrero 20(1): 11–21. En línea en https://www.sfn.org/~/media/SfN/Documents/ClassicPapers/LearningandMemory/scoville.ashx

[24] Watts, G. (2009). Henry Gustav Molaison, “H. M”. The Lancet, 373(9662), 456. En línia a http://www.thelancet.com/pdfs/journals/lancet/PIIS0140-6736%2809%2960159-8.pdf

[25] Aggleton, John (2013). «Understanding amnesia – Is it time to forget HM?» The Psychologist, 26, 612-615. En línia a https://thepsychologist.bps.org.uk/volume-26/edition-8/looking-back-understanding-amnesia-it-time-forget-hm

[26] Annese, J., Schenker-Ahmd, N. M., Bartsch, H., Maechler, E, Sheh, C, Thomas, N., … y Corkin, S. (2014). “Postmorte examination of patient H. M.’s brain based on histological sectioning and digital 3D reconstruction”. Nature Comunications, 5(3122). En línia a http://www.nature.com/ncomms/2014/140128/ncomms4122/full/ncomms4122.html

[27] Sacks, Oliver (2011). Los ojos de la mente. Barcelona. Anagrama. (Col. Argumentos, 433). 1ª impr. 288 pàgs.

[28] Sacks, Oliver (2014). El hombre que confundió a su mujer con un sombrero. Barcelona. Anagrama. (Col. Compactos Anagrama, 482). 9ª imp. 328 pàgs.

[29] Dalbleish, R.: «The emotional brain». Nature Reviews. Neuroscience, nº 5 (2004), pp. 582-589. En línia a http://stanford.edu/~knutson/ans/dalgleish04.pdf

Dr. Joan Campàs   Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Curs Som les nostres connexions
Material en format pdf 

Tema 0. Presentació i justificació
Tema 1. El cervell ens enganya
Tema 2. El cervell també enganya l’autopercepció del cos
Tema 3. Anatomia cerebral bàsica
Tema 4. Mite: Només utilitzem el 10 % del nostre cervell
Tema 5. Mite: L’homosexualitat (l’hetero, la bi, la trans) és una elecció
Tema 6. Mite: Els fills hereten la intel·ligència dels pares

Tema 7. Mite: Internet i els videojocs són addictius
Tema 8. Mite: El cervell és un ordinador
Tema 9. La memòria
Tema 10. Com definir el «jo»? El cervell i la «joïtat»
Tema 11. L’evolució del cervell (1)
Tema 12. L’evolució del cervell (2)
Tema 13. L’evolució del cervell (3)
Tema 14. L’evolució del cervell (4)
Tema 15. Cervell humà i evolució

Conjunt dels posts amb les introduccions fetes al facebook
Som les nostres connexions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*