Bob Dylan, Premi Nobel de Literatura

Dylan premi NobelLa concessió del Premi Nobel de Literatura d’enguany a Robert A. Zimmerman, Bob Dylan (Duluth, EUA, 1941) està generant una certa polèmica –com era previsible, d’altra banda. Ningú discuteix que Dylan és excepcional en el seu art, però es dubta que el seu art pugui ser qualificat de literatura.

Des del punt de vista del rock i la música popular, que és el d’aquest article, Bob Dylan va canviar per sempre més la naturalesa de la lletra de les cançons. Fins a Bob Dylan eren artefactes de consum, bàsicament variacions sobre les emocions de l’amor adolescent i altres temes susceptibles d’impacte comercial, compostes per escriptors professionals a sou de les productores. Bob Dylan canvia les regles del joc.

El mite de la cançó protesta.

Hi ha un gran malentès popular sobre Bob Dylan. Dylan és víctima del clixé de la cançó protesta, com John Lennon ho és del clixé de pau, amor i flors que suposadament representa Imagine. Però Dylan no ha estat mai un agitador. Dylan explica històries o exposa estats de consciència.

Sense cap mena de dubte, en els seus segon i tercer LPs la preocupació social és la clau d’algunes cançons que segueixen la veta polititzada del seu mestre Woody Guthrie; són les més conegudes i les que li donen repercussió mundial (Blowin’ In The Wind, With God on Our Side, A Hard Rain’s A-Gonna Fall, Masters of War, The Times They Are a-Changin’) però ni tan sols són majoria en aquests dos àlbums, on per cert ja hi trobem les primeres grans mostres de la sensibilitat que sí que definirà la seva obra (Don’t Think Twice It’s Allright, Girl from the North Country). De fet, Dylan va renegar explícitament de ser un abanderat de la cançó protesta en la estrepitosa electrificació que es produeix a partir dels àlbums Bringing It All Back Home (Columbia, 1965) i Highway 61 Revisited (Columbia, 1965), que li va valer l’anatema dels seguidors amb consciència social, que donaven per fet que havien trobat un nou profeta.

En la resta dels seus cinquanta anys de carrera la consciència social tan sols la trobem en algunes cròniques de personatges reals (Hurricane, Ballad of Hollis Brown, The Lonesome Death of Hatie Carroll, Blind Willie McTell, George Jackson), on sobretot narra la vida de negres tractats amb injustícia. Sí, més enllà dels seus dos o tres primers anys de carrera, Bob Dylan demostra tenir consciència política, especialment preocupació per la discriminació racial. Però Bob Dylan no protesta  –en aquest tipus de cançons fa cròniques, en alguns casos sorprenentment asèptiques i distants. El resultat és que, amb aquestes excepcions, la pràctica totalitat del cançoner de Dylan no té intenció política ni social.

La revolució de Dylan.

La gran innovació de Bob Dylan és que introdueix en les lletres del rock l’expressió de la introspecció i la subjectivitat, i la utilització de tot l’aparell propi de la poesia (metàfores, imatges, col·locacions paradoxals) per a crear paisatges emocionals o ficcions abstractes que prenen sentits variables a les ments dels oients.

A partir de Bob Dylan el món assumeix que les lletres de les cançons populars (1) poden expressar (o presentar-se com que expressen) emocions adultes i els punts de vista del cantant, que crucialment és l’autor de la lletra; i (2) poden tenir intenció artística, poètica. En la música popular global això és un canvi radical, un canvi d’època.

L’altaveu de la revolució.

L’efecte es nota molt clarament en el gran fenomen global de la música popular, els Beatles. Els Beatles canvien el pop i el rock per sempre més, però Bob Dylan canvia la manera d’escriure dels Beatles. Les lletres de les cançons dels Beatles son radicalment diferents a partir de 1964. Fins aleshores els Beatles havien seguit –amb un èxit espectacular, per cert– el patró de les lletres d’amor i vivències adolescents dels escriptors de cançons comercials. El canvi comença tímidament a I’m a Loser, de l’àlbum Beatles for Sale (Parlophone, 1964), pren forma a, Help (Parlophone 1965) i s’estableix definitivament a Rubber Soul (Parlophone 1965) i Revolver (Parlophone 1966).

Aquest canvi es produeix inicialment en la manera d’escriure de John Lennon, que ell mateix reconeix causat per la fascinació que li produeix la lírica del segon àlbum de Dylan The Freewheelin’ (Columbia, 1963). A partir d’aquest moment, temes de John, Paul o George com Nowhere Man, Taxman, Eleanor Rigby, I’m Only Sleeping, She Said She Said o Doctor Robert obren la porta a una nova via d’expressió en la resta d’autors de cançons de tot el món: donen pas a una lírica adulta en la cançó popular.

Això ara és rutinari i normal, però el 1964 no ho era. I darrera els Beatles van venir tots els altres. La gran influència dels Beatles amplifica i globalitza la revolució de Dylan en l’escriptura de cançons. Està clar que ni l’expressió de la subjectivitat ni la cançó amb intenció poètica són un invent de Bob Dylan; a la música popular occidental contemporània ja existeixen el blues, del que Dylan és continuador, o la chanson francòfona (Brassens, Brel), sense anar més lluny. Tanmateix, aquí no estem parlant de fenòmens sectorials o localitzats, sinó de l’impacte global del pop i el rock.

Poesia i/o cançó.

Però tornem a l’origen de la polèmica. El que fa Dylan, és literatura?  És a dir, és poesia? Jo no ho sé. Tendeixo a pensar que textos com els que ens ocupen, o bé són un poema, o bé són una cançó, però que es tracta de coses diferents. La diferència pot raure en què un poema s’aguanta sol sense música, i el text d’una cançó no. Les lletres de Dylan, ¿són poesia simplement llegides? Ho podeu jutjar vosaltres mateixos en aquests magnífics fragments de cançons de Dylan triats per Lluís Gavaldà i publicats a la revista Catorze. A mi aquests versos em transmeten i causen emocions, cosa que, com a simple lector, diria que és la funció de la poesia. Però no sé si ho fan perquè abans els he sentit molts cops cantats i per tant, quan els llegeixo, la cançó em ressona al cap.

En canvi, per introduir una comparació rellevant, la majoria de lletres de Leonard Cohen funcionen perfectament sobre el paper, sense ser cantades. Tampoc ens ha d’estranyar, perquè de fet moltes provenen dels seus llibres de poesia i han estat musicades posteriorment. Potser, Cohen és un poeta (que posa música als seus versos) i Dylan és un autor de cançons (amb qualitat poètica). És una diferència notable, que sens dubte descansa en la identificació de la poesia amb el text escrit.

Però hem de tenir en compte que l’origen de la poesia, des de l’antiguitat clàssica i els trobadors, és l’oralitat; més concretament la recitació musicada davant d’un públic. I això és el que fa Bob Dylan, ni més ni menys. Potser podem pensar aleshores que l’art de Bob Dylan no fa altra cosa que tornar la poesia a casa, als seus orígens naturals.

Així doncs, el que fa Bob Dylan és poesia? Suposo que depèn de com es defineixi la poesia. Tampoc cal que li pregunteu a ell, que no us ho dirà; Dylan mai s’explica ni molt menys dóna interpretacions del sentit de les seves cançons, en Dylan només puja a l’escenari i canta. Plantegem-ho diferent: en Bob Dylan, és un poeta? Atès que com a cantant és justet i com a músic simplement correcte, si el seu impacte emocional en el receptor és tan intens com tothom reconeix, quasi bé que hauríem de dir que sí.

Finalment, ¿hi ha poetes millors, i que per tant es mereixen molt més el Premi Nobel de Literatura? Probablement. Però és difícil que de passada hagin canviat la naturalesa i la història d’un àmbit artístic complet, com ho ha fet ell amb la cançó popular.

Salvador Climent
Professor dels Estudis d’Arts i Humanitats.

Un comentari a “Bob Dylan, Premi Nobel de Literatura

  1. Magnífic escrit, Salvador, si no fos que trobo gens fonamentat el darrer paràgraf “com a cantant és justet i com a músic simplement correcte”. El paral·lel amb els trobadors em sembla molt adient, però no cal dur-ho a l’extrem: certament, de Raimbaut de Vaqueiras tenim els versos, però cap gravació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*