Després de 208 anys de darwinisme celebrem l’aniversari de Charles R. Darwin trencant 10 tòpics sobre ell.

Jordi Serrallonga
Arqueòleg, naturalista i explorador
Professor col·laborador de la UOC
Estudis d’Arts i Humanitats UOC
jserrallonga@uoc.edu

El dia 12 de febrer, de 1809, Charles R. Darwin va néixer a la localitat anglesa de Shrewsbury. És a dir, avui celebrem el 208 aniversari d’aquest eminent naturalista; un fascinant personatge que –com sempre m’agrada destacar– no només va revolucionar la Història de la Ciència sinó també la Història de la Humanitat. I unes 208 vegades, aproximadament –segons indica el comptador del meu iTunes–, són les que he escoltat la Banda Sonora Original amb la que escric aquest article: la música que Christopher Young va composar per a la pel·lícula Creation. Una extraordinària cinta que la BBC va dedicar a Darwin l’any 2009 però que, curiosament, no es va estrenar a les sales comercials de casa nostra. Poc després, això sí, van arribar poderoses pel·lícules de natura bíblica com Noé o Exodus. Sense anar més lluny, aquell Any Darwin de 2009 (on es celebrava el 200 aniversari del seu naixement i el 150 aniversari de la publicació de L’Origen de les Espècies), també a casa nostra vàrem passar més temps discutint, en els mitjans de comunicació i a les acadèmies, sobre polèmiques introduïdes pels anti-darwinistes, que de la vida i obra d’una de les grans figures de la Ciència i el Pensament. Però és que al voltant de la ‘caricatura’ que, moltes vegades, s’ha dibuixat sobre Darwin (si se’m permet aquesta expressió… tinc fusta, com en Thomas H. Huxley, de Bulldog de Darwin), i malgrat el coneixement que hauríem de tenir del seu llegat, precisament per desconeixement –unes vegades– i ganes de ridiculitzar –unes altres– han anat creixent i retro-alimentant-se tota una sèrie de vells tòpics que tot seguit exposaré. Només seran uns pocs, i per suposat que m’esperona el meu posicionament d’admirador absolut de Darwin –en la seva vessant científica però també personal–, però espero siguin útils a tothom interessat en el nostre protagonista.

1

Darwin, abans del seu viatge de cincs anys a bord del HMS Beagle, no fou un naturalista que tenia en ment demostrar l’evolució de les espècies; li agradaven molt les Ciències Naturals però s’havia graduat a la Universitat de Cambridge com a teòleg; conseqüentment, de forma prèvia a voltar món (la seva autèntica carrera universitària), Darwin va ser seguidor convençut de la Teologia Natural d’en Paley: les espècies eren immutables i, a la Natura, tot es corresponia amb una Creació divina perfectament dissenyada.

2

Aleshores, perquè el jove Charles R. Darwin, va embarcar l’any 1831 com a tripulant convidat del HMS Beagle? En primer lloc s’ha de dir que ell no era la persona escollida; el millor candidat era un dels seus professors: Henslow. Ara bé, aquest va declinar l’oferiment per temes personals, i va recomanar al seu deixeble preferit: Darwin. En realitat, el capità Robert FitzRoy –pensant en la llarga durada del viatge– volia comptar amb algun cavaller –ben instruït a nivell intel·lectual– amb el que compartir discussions sobre temes diversos. Alhora, si tenia coneixements d’Història Natural, molt millor. I Darwin en tenia, però encara era un aprenent, i un teòleg; com hem dit abans, es va ‘graduar’ com a naturalista al llarg de la circumnavegació de cinc anys. Sobretot, gràcies a les seves grans facultats d’observació.

3

A les Illes Galàpagos, fora del que s’ha dit moltes vegades, Darwin no va cridar el famós eureka que relacionem –no sempre de forma correcta– amb determinats científics. Precisament, la decepció de Darwin en desembarcar a les illes fou monumental. Les seves primeres descripcions parlen d’un lloc infernal construït a base de laves i volcans, i poblat d’animals antediluvians (les tortugues gegants, les iguanes marines i terrestres…). Ara bé, de mica en mica, també és cert que va començar a observar alguns aspectes que serien claus per al desenvolupament de les seves teories un cop va ser de retorn a Anglaterra; per exemple, la variació de les espècies animals i vegetals a les diferents illes segons clima, alimentació, ubicació, etcètera.

4

En el punt anterior hem desvinculat a les Illes Galàpagos de l’eureka de Darwin, i és que els descobriments científics sempre acostumen a derivar-se d’un cúmul d’observacions, dades, experiments, reflexions, etcètera. En aquest sentit, podem dir que els primers escrits de Darwin sobre el que seria la seva famosa teoria sobre l’evolució de les espècies a partir dels mecanismes de la Selecció Natural van ser en una de les seves llibretes vermelles, poc després de desembarcar al Regne Unit. El viatge s’havia allargat fins l’any 1836. Això vol dir que Darwin trigà poc en publicar la seva obra magna: L’Origen de les Espècies? No. Passarien molt anys fins que va gosar, atrevir-se, a publicar aquest llibre que suposaria un punt d’inflexió en la forma de veure el món.

5

Forces vegades s’ha dit que el gran fre a la publicació de L’Origen de les Espècies va ser la dona de Darwin, però no és així. Malgrat Emma fou una persona molt religiosa, quan investigues, veus com sempre va respectar i recolzar el treball del seu marit. Aquest, precisament, per respecte a la família, és a dir, neguitós pel rebuig social que podrien patir esposa i fills, va enclaustrar les seves idees més revolucionàries a les pàgines de llibretes i més llibretes que avui coneixem però que, aleshores, eren inèdites. Darwin només gosà compartir els seus descobriments/neguits científics amb alguns dels seus amics més fidels: Henslow, Lyell, Hooker i Huxley.

6

Finalment, l’any 1859, després de més de dues dècades a partir de la seva primera referència –en un diari personal– sobre la Selecció Natural, Charles R. Darwin publicà la gran obra que, com ell sospitava, va causar una gran resposta no només científica sinó també social: L’Origen de les Espècies. I aquí és on hem de desmuntar un dels tòpics més malintencionats amb els que s’intenta desprestigiar el bon nom d’aquest naturalista: l’afirmació de que Darwin es va apropiar de les idees d’un altre eminent científic. Parlo d’Alfred R. Wallace. Wallace era un naturalista més jove que, després de molts anys voltant pel planeta a la recerca d’espècimens naturals, i aturat a l’Arxipèlag Malai afectat de malària, escriu un breu treball on resumia les seves sospites sobre l’evolució de les espècies segons el mecanisme de la Selecció Natural. Efectivament, era la mateixa idea que Darwin estava desenvolupant des de feia anys. Wallace, sabent del prestigi de Darwin a les acadèmies angleses, va enviar el seu treball a Down House –la mansió dels Darwin– tot suggerint si podia ser presentat a la Societat Linneana de Londres (on Darwin i els seus amics n’eren membres reconeguts). Podem imaginar-nos la sorpresa de Darwin quan, un bon dia de 1858 –un any abans de la publicació de L’Origen de les Espècies–, llegeix l’article de Wallace, i ràpidament reconeix que és parlant del mateix que ell havia apuntat feia vint anys.

Aleshores, arribats a aquest punt, certs detractors han afirmat que Darwin es va apropiar de la idea de Wallace i que, degut això, va accelerar la publicació de L’Origen de les Espècies amb l’objectiu de desenvolupar-la en una obra molt més extensa que li assegurés la paternitat de la revolucionària teoria. Però, això és una absoluta infàmia, i ho raonaré degudament. Per exemple, començarem pel començament. Una carta, enviada a una mansió aïllada del camp anglès, des d’ultramar no és com un burofax o una carta certificada actuals dirigida a la secretaria d’un departament universitari, o a la redacció d’una prestigiosa revista científica. Darwin podria haver destruït el paquet d’en Wallace i publicar L’Origen de les Espècies, un any després, sense que ningú s’assabentés; sempre hauria estat la paraula d’un científic sense posició social ni recursos, com Wallace, contra la d’un respectable cavaller britànic membre de la Royal Society, i de gran poder econòmic, com Darwin. Alhora, no ho oblidem, Wallace era sota les febres del paludisme, i a l’altra punta del món, podia morir en qualsevol moment; retornaria sa i estalvi algun dia? Lluny de tot això, Darwin es va dirigir a la Societat Linneana de Londres i va recolzar que el treball d’aquell jove fos presentat en públic. Darwin era cedint el protagonisme a Wallace doncs havia estat més ràpid en les seves intencions de publicar; ell, en canvi, encara tenia tota la seva saviesa amagada en llibretes vermelles inèdites que s’acumulaven als prestatges de Down House. I aquí és on van fer acte de presència els amics de Darwin. Des de Henslow a Lyell, passant per Hooker i Huxley, tots van protestar. Eren posseïdors de les proves –nombroses cartes que tothom pot llegir doncs són publicades per la University Cambridge Press– que demostraven que Darwin duia més de dues dècades desenvolupant la mateixa idea que, de sobte, Wallace era insinuant de forma magistral. Quina era la solució?

Els amics de Darwin van insistir en el fet que Darwin havia d’avançar-se a Wallace, del contrari perdria la paternitat de la idea, però el nostre protagonista era tot un cavaller –quelcom difícil de trobar a la Història de la Ciència– i va exposar que només accediria a presentar un treball sobre la Selecció Natural si l’autoria era compartida amb en Wallace. I així es va fer. L’any 1858, a la Societat Linneana de Londres, va tenir lloc aquest moment crucial on, paradoxalment, només van assistir unes poques persones, i que no va despertar cap ressò. Ara bé, Wallace, lluny d’haver estat esborrat de la història, amb aquest acte acadèmic públic quedava ratificat, per sempre, com a pare –junt a Darwin– de la teoria de la Selecció Natural. Però, Wallace era viu? Algú sabia on era?

Com a testimoni de l’actitud cavalleresca d’en Darwin versus Wallace, Wallace versus Darwin, s’ha de dir que cal explicar què va succeir inclús després de la publicació de L’Origen de les Espècies l’any 1859. Wallace havia sobreviscut al seu enèsim episodi de febres palúdiques, i passat un temps va poder trepitjar, de nou, el Regne Unit. Esclataria en ira en veure que el seu treball de 1858 havia estat publicat de forma conjunta amb el seu admirat Darwin? Encara s’enervaria més en descobrir que Darwin era venent milers d’exemplars de L’Origen de les Espècies i acaparava tots els focus –per bé i per malament– de la comunitat científica, religiosa i política de l’època? Eren això, cavallers. Wallace va manifestar que ell només havia apuntat una idea sense desenvolupar, mentre que Darwin portava molt de temps –tal com es demostrava a L’Origen de les Espècies– treballant aquesta mateixa idea. En poques paraules, tots dos es van sentir orgullosos de ser els coautors… i sempre foren amics.

7

Si parlem una mica del què pensava Darwin sobre l’evolució de les espècies, és el moment de recordar una idea que moltes vegades es fa servir a la lleugera –aquests dies l’hem pogut escoltar de llavis d’en Donald Trump– i que s’atribueix, injustament, al nostre eminent naturalista; es resumeix en una frase: “sobreviu (triomfa) el més fort”. Darwin mai no va dir això, entre d’altres coses perquè no sempre triomfa el més fort: sobreviu el millor adaptat.

8

I què podem comentar sobre una altra cita que hem llegit en nombroses ocasions: “Darwin va dir que venim del mico”. Aquest tema és, si més no, tan dramàtic com divertit. I ho dic perquè relacionem aquesta màxima amb la publicació de L’Origen de les Espècies l’any 1859, però segurament despertaré l’atenció del lector si explico que Darwin va tenir la suficient cura de no excitar, encara més, a l’establishment tot endinsant-se en un tema tan escabrós, sensible i passional com l’origen de l’ésser humà. Una cosa era parlar de l’evolució dels animals –i ja es va muntar un bon sidral, per dir-ho d’una manera simpàtica– però atrevir-se amb la gènesi de la Humanitat era una heretgia que podia disparar no precisament les lloances sinó els insults més salvatges. Ara bé, malgrat va esquivar introduir la discussió sobre els nostre llinatge a L’Origen de les Espècies, l’any 1860, arran d’aquesta publicació, es va celebrar a la Universitat d’Oxford un debat entre creacionistes i evolucionistes. Entre els primers hi havia el bisbe d’Oxford, Samuel Wilberforce, i en un moment final del debat –tot volent ridiculitzar les teories darwinianes– va dir el següent: “Sr. Huxley, prefereix descendir d’un simi per part d’avi o àvia?”. I Thomas H. Huxley, el Bulldog de Darwin, va respondre que si li donaven a escollir entre descendir d’un home –com Wilberforce– o d’un simi, preferia descendir, sense dubtar-ho, d’un simi. “Venim del mico, quin horror!”, va exclamar un dels assistent al debat abans de patir un esglai. Darwin no era present a l’acte però, com és normal, al dia següent –i fins els nostres dies– tothom va relacionar, de forma inexacte, el “venim del mico” amb Darwin i la seva gran obra. I dic ‘inexacte’ perquè ell, encara, no havia obert la boca al respecte. Però ho va acabar fent.

9

L’any 1871, Charles R. Darwin va publicar L’Origen de l’Ésser Humà. Aquesta obra és fonamental per entendre les arrels de la nostra espècie. Per exemple, Darwin va afirmar que els humans compartíem un ancestre comú amb els actuals ximpanzés. És a dir, que lluny del que es podria pensar (de vegades m’he trobat amb aquest error, o mite, inclús en centres docents) els ximpanzés no són els nostres ancestres sinó que són els nostres cosins. Compartim una forma simiesca de la qual descendeixen ximpanzés –d’un banda– i humans –d’una altra. Però Darwin va anar molt més enllà quan va situar a aquest ancestre comú, i a les primeres baules mig humanes-mig simiesques de la humanitat, al continent africà. Ho va proposar de forma teòrica, doncs ell mai no va explorar Àfrica, però en contra dels desitjos que tenien molts científics i prohoms del XIX (i encara alguns del segle XXI), va ubicar el bressol de la Humanitat a l’Àfrica; i això ho ha demostrat l’arqueologia i la paleontologia actuals.

10

I acabarem aquest decàleg de tòpics sobre Darwin amb l’etiqueta de l’Anís del Mono. Normalment, afegint-se a les nombroses caricatures que es van mofar de Darwin coincidint amb la publicació de L’Origen de les Espècies i, sobretot, L’Origen de l’Ésser Humà (el més habitual era veure un cos de simi amb el bust d’en Darwin), s’ha dit que l’etiqueta del famós anisat badaloní també era una burla a Darwin, i una postura en contra del darwinisme. La cara de la mona, si ens fixem, té un semblant amb el científic britànic. Ara bé, l’etiqueta adquireix una lectura molt diferent si estudiem el pergamí que té agafat, amb la mà dreta, la mateixa mona. Obrim el moble bar i fem-nos amb una ampolla d’Anís del Mono. Comprovarem que el pergamí té inscrit el següent text: “Es el mejor, la ciencia lo dijo y yo no miento”.

Ni que fos amb objectius comercials, els germans Bosch de Badalona, segurament van aprofitar-se d’una polèmica, i escàndol, que es repetia a Acadèmies però també a teatres i revistes de societat –”Venim del mico!”– per tal de donar molta més volada internacional al seu anisat. I ho van aconseguir. És l’anisat més venut arreu del món. I és que, efectivament, venim del mico!

Feliç aniversari Mr. Darwin!