La ideologia de la innovació

La innovació s’ha convertit en l’eix central d’una de les ideologies més esteses de la nostra època. L’ús d’aquest concepte va començar a estendre’s després de la II Guerra Mundial i actualment és un dels termes més utilitzats en tota mena de discursos polítics, empresarials o acadèmics, incloent-hi, especialment, els econòmics. Tot i que sovint aquests discursos no ofereixen definicions ni caracteritzacions clares del que entenen per innovació –un estudi recent sobre literatura especialitzada trobava més de 40 definicions diferents–, gairebé tothom li atorga un valor enormement positiu. La innovació és indiscutiblement quelcom desitjable, quelcom a encoratjar, promoure i premiar. És, a més, suposadament, políticament neutre i, de fet, la majoria de partits polítics, siguin d’esquerres o de dretes, siguin d’orientació neoliberal o socialdemòcrata inclouen en els seus programes polítiques específiques per a afavorir la innovació i sovint en fan ostentació.

Moltes mesures polítiques es justifiquen en nom de la innovació que es considera, gairebé, un imperatiu per al progrés social. Fins i tot, es diu, cal transformar moltes de les nostres institucions –en especial, l’escola i la universitat– en nom d’ella. Els discursos crítics amb la innovació són pràcticament inexistents i quan algú formula objeccions és immediatament titllat de retrògrad o reaccionari (“no vius al segle XXI!”, “no ets un professor del segle XXI”!). De fet la ideologia de la innovació es vesteix sovint amb un discurs que intenta generar por o angoixa.

fqlb_innovateordie

En general, innovació vol dir “innovació tecnològica” i, en tot cas, la glorificació de la innovació neix del culte previ i acrític a la innovació tecnològica. Fins i tot en aquells àmbits on s’utilitza sense l’epítet, com quan es parla d’innovació docent en el context educatiu, la innovació acaba interpretant-se preferentment com a introducció de tecnologia.

La ideologia de la innovació assumeix, bàsicament, que el canvi tecnològic és el principal motor del creixement econòmic i, més en general, del benestar social i la qualitat de vida de les persones. En aquest sentit, es tracta d’una ideologia fortament impregnada de l’anomenat determinisme tecnològic. No es limita a considerar la innovació tecnològica com un factor important en el desenvolupament social o el creixement econòmic –quelcom indiscutible–, sinó que el converteix en l’element més important i, per tant, en l’eix fonamental per tal de reestructurar la societat actual.

En part, aquesta ideologia es basa en la distinció entre innovacions radicals i incrementals i en la idea que són principalment les de tipus radical les que realment constitueixen la font de creixement econòmic. Són molts els economistes que ha qüestionat aquesta tesi. Autors com Nathan Rosenberg o David Mowery, entre d’altres, especialistes reconeguts en la història econòmica de la tecnologia, sostenen en canvi que són les innovacions incrementals les que han estat generadores preeminents de creixement econòmic al llarg de la història.

La ideologia de la innovació es basa, igualment, en una suposada preeminència de la novetat respecte a l’ús, en l’àmbit de la tecnologia. Actualment, per exemple, hi ha molts més estudis sobre la innovació tecnològica, que sobre l’ús de les tecnologies i sobre els seus complexos processos d’adopció i difusió social. En paraules de Nathan Rosenberg:

«Durant diverses dècades, molts historiadors, fins i tot historiadors econòmics, s’han centrat en un únic aspecte del progrés tècnic: “Qui va ser el primer a fer-ho?”. Aquestes qüestions són importants en la història de la invenció. Amb prou feines s’ha prestat atenció a la velocitat amb la qual les noves tècniques han estat adoptades i incorporades al procés productiu. Veritablement, és com si la difusió no existís».

N. Rosenberg (1993). Dentro de la caja negra: tecnología y economía. Barcelona: Hogar del Libro, pàg. 19.

 

Una visió similar l’expressen els economistes Paul Stoneman i Paul David que insisteixen que,

«Les millores en productivitat i en qualitat, i per tant en el benestar econòmic i el rendiment de les empreses i indústries, no responen a la taxa de desenvolupament de noves tecnologies, sinó a la velocitat amb què les seves aplicacions s’estenen en les operacions comercials»

P. L. Stoneman i P. A. David (1986). «Adoption subsidies vs. Information provision as instruments of Technology policy». The Economic Journal, 96, Supplement (pàg. 142-150).

Però en l’àmbit de la tecnologia és molt diferent posar l’atenció en la innovació que fer-ho en l’ús dels artefactes. I cal no oblidar que només una petita part de les innovacions tecnològiques arriben a ser utilitzades a gran escala. La majoria d’innovacions, simplement, fracassen perquè no resulten socialment acceptades.

james-watt-and-the-invention-of-the-steam-engine

A banda d’això, existeix, en primer lloc, una marcada diferència en termes cronològics entre innovació i ús. Podem esmentar el cas de la màquina de vapor i l’anomena Primera Revolució Industrial. Tot i que la seva invenció data de mitjan segle XVIII, el seu ús i difusió va ser molt més important el 1900 que el 1800 –tant en termes relatius com absoluts. De fet, el consum de carbó a tot el món va augmentar de forma sostinguda fins al final dels anys 80 (i a Anglaterra el màxim consum es va donar als anys 50). Com assenyala l’historiador de la tecnologia David Edgerton, quelcom semblant passa amb la Segona Revolució Industrial. Tot i que acostuma a situar-se al final del segle XIX i al principi del segle XX, el màxim grau de desenvolupament de les indústries que s’associen amb ella no es va produir fins després de la segona Guerra Mundial.

Existeixen, de fet, nombrosos exemples d’indústries «antigues» que creixen més que les «noves». Tot i que la producció d’automòbils continua creixent des del final dels anys 60, des de llavors s’han fabricat en el món més bicicletes que automòbils. En general es pot afirmar que l’impacte de les innovacions tècniques sobre el creixement econòmic es produeix sovint molt més tard de la seva introducció. Per posar-ne un altre exemple, l’impacte més gran de l’electrificació en la productivitat industrial als EUA va tenir lloc en la dècada del 1920 i no en la del 1880.

A banda d’aquesta diferència cronològica entre la innovació i l’ús, existeix també una clara distinció espacial o geogràfica. Normalment l’activitat innovadora està molt més concentrada que la producció –considerant països, regions o empreses. Tot i que els primers usos dels electrodomèstics es van produir de forma gairebé simultània als EUA i a Europa, Anglaterra va arribar els anys 50 al nivell de difusió que els EUA havien assolit els anys 20. Aquestes diferències geogràfiques van, a més, associades a diferències socials. Com s’ha dit més d’un cop, en els estudis de la innovació no apareixen normalment ni dones, ni negres, ni pobres; mentre que si parem atenció a l’ús de la tecnologia, és molt probable que els usuaris siguin dones, homes no blancs o pobres.

condom

La ideologia de la innovació, a més, focalitza la seva atenció en els artefactes d’alta tecnologia per sobre de la resta. L’historiador David Edgerton comença la seva obra The Shock of the Old preguntant-se què ha tingut conseqüències més importants en la història de la humanitat: ¿l’avió o el preservatiu? És obvi que la majoria d’històries de la tècnica del segle XX esmenten l’avió i no el preservatiu. Una exposició sobre les tecnologies més significatives del segle XX destacarà un nombre reduït d’innovacions: l’avió, l’electricitat i l’automòbil per a la primera meitat, i l’energia nuclear, els ordinadors electrònics, internet i els coets espacials, per exemple, per a la segona –totes elles innovacions d’alta tecnologia. Però, tot i que no existeix una forma unívoca de copsar la rellevància social d’una tecnologia, seria possible argumentar que els efectes que el preservatiu ha tingut sobre la vida d’un nombre enorme de persones i sobre la dinàmica de les poblacions humanes, han estat més importants que els de l’aviació.

La ideologia de la innovació, finalment, és també pròxima a una altra tendència contemporània en referència a la tecnologia: l’imperatiu tecnològic (en anglès, technological fix). L’imperatiu tecnològic consisteix a pensar que la solució a qualsevol problema social – des de la soledat de la gent gran, el minvant hàbit de lectura entre els infants o la fam i la desnutrició – s’ha de trobar en la tecnologia. Fins i tot, quan el problema en qüestió sigui fruit de les conseqüències negatives d’una innovació tecnològica anterior, es pensa que la seva solució ha de venir de futures innovacions tecnològiques.ori_robot_senior_eldercare

És sabut, per exemple, que el canvi climàtic actual ha estat causat en bona part per les emissions de CO2 artificial provinents d’aquelles tecnologies que consumeixen combustibles fòssils. Des de l’imperatiu tecnològic, la solució no ha de ser la reducció dràstica d’aquestes emissions, sinó, per exemple, el disseny i construcció de miralls gegantins que, orbitant la Terra, puguin reflectir part de la llum que ens arriba del sol i minorar així l’efecte hivernacle –existeix actualment, de fet, tota una línia de projectes de recerca en aquesta línia sota la denominació de Gestió de la Radiació Solar (Solar Radiation Management).

L’imperatiu tecnològic, també anomenat de vegades solucionisme tecnològic, viu actualment una renovada efervescència al voltant d’Internet i les TIC. Evgeny Morozov és un dels crítics més destacats del solucionisme tecnològic al voltant del que ell denomina Internet-centrisme: la tendència a reduir la complexitat de tots els problemes socials, o bé a problemes clarament definits i acotats que es puguin escometre en termes computacionals, o bé a processos transparents i autoevidents que puguin ser resolts amb algorismes inserits en dispositius mòbils.

Eduard Aibar (eaibar@uoc.edu)

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Comentaris per Eduard Aibar. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Quant a Eduard Aibar

Eduard Aibar és professor als Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigador del grup de recerca sobre Administració i Democràcia Electrònica (GADE) de l' Internet Interdisciplinary Institute de la UOC. Imparteix docència sobre estudis de ciència i tecnologia i sobre disseny de la recerca en el grau d'Humanitats i en el Màster i Programa de Doctorat sobre Societat de la Informació i del Coneixement. Ha publicat nombrosos treballs sobre la interacció entre el desenvolupament cientificotecnològic i el canvi social i organitzatiu en àmbits com l' eGovernment, l'urbanisme o Internet. Actualment lidera un projecte de recerca sobre la relació entre ciència i producció col·laborativa (peer production); en concret el projecte explora la percepció, actitud i pràctiques del professorat universitari respecte Wikipedia. És doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona. És especialista en estudis de ciència i tecnologia (STS, Science & Technology Studies). Ha estat professor associat al Departament de Lògica, Història i Filosofia de la Ciència de la Universitat de Barcelona, investigador postdoctoral al Maastricht Economic and Social Research Institute on Innovation and Technology (MERIT, Universiteit Maastricht, Països Baixos) i a la Universitat de Salamanca. Ha estat Vicerector de Recerca de la UOC, director del Internet Interdisciplinary Institute, director del programa de doctorat en Societat de la Informació i del Coneixement, president de la Comissió de Doctorat de la UOC i membre del Consell Rector de la Universitat Catalana d’Estiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*