Art contemporani

En començar l’assignatura Art contemporani del grau d’Història, Geografia i Història de l’Art ens preguntarem, parodiant a Barbara Kruger, què n’espereu d’aquesta assignatura?

Barbara Kruger: Why are you here?, 1991. Fotografia i tipografia sobre paper. 15,2 x 11,4 cm. Per què estàs aquí? I ens demana: Per a matar el temps? Per a cultivar-te? Per a ampliar el teu món? Per a tenir bons pensaments? Per a millorar la teva vida social?

Si mirem els manuals d’Història de l’Art del segle XX bàsicament hi trobarem  una juxtaposició d’-ismes (impressionisme, fauvisme, expressionisme, cubisme, futurisme, dadaisme, surrealisme…) cosa que dóna una visió molt sincopada i lineal de la realitat artística i  fa difícil d’entendre les connexions i interrelacions que es produeixen.

Per a evitar aquesta perspectiva tradicional s’ha optat per dissenyar un material amb el títol «La construcció de la modernitat en art» que recull, en 25 capítols, les grans ruptures, aportacions, influències i reflexions que han anat construint el que s’entén per modernitat en art.

S’inicia el material amb una presentació de quines són les tipologies i models d’artistes en el segle XX, i es comenten els paradigmes encarnats per Vincent van Gogh, Marcel Duchamp, Salvador Dalí, Pablo Picasso, Andy Warhol i Josef Beuys.

A partir d’aquí, i seguint més o menys un relat cronològic, s’analitzen:

• les influències de la fotografia i el cinema en les avantguardes,
• els problemes que planteja el llenguatge verbal per a descriure allò que és visual,
• l’ensulsiada de la valoració acadèmica i la seva substitució per la novetat, l’originalitat i la diferència,
• les polèmiques creades davant la instal·lació d’obres en espais públics (Buren, Serra, Dread Scott, David Nelson),
• la fugida de Gauguin i la construcció de l’altre «primitiu»,
• el classicisme de Cézanne,
• la influència de Sigmund Freud en l’ascens de l’art expressiu,
• l’origen de l’escultura moderna de la mà de Rodin, Matisse i Brancusi,
• la ruptura de la perspectiva renaixentista: l’espai corpori en l’obra de Picasso,
• la introducció dels sentiments en els objectes: l’abstracció amb Kandinsky i Malèvitx,
• la vinculació del futurisme a la cultura de masses i al feixisme,
• la revolució dadaista i el canvi de paradigma d’art i d’artista,
• el retorn al naturalisme, amb el purisme i el constructivisme rus,
• els mites surrealistes centrats en la dona, el desig i la sexualitat,
• la crisi capitalista de 1929 i el segon naixement de l’art abstracte,
• el paper de l’art durant la Guerra freda a Europa i als EE.UU,
• la incorporació de la cultura popular a partir de l’efecte Warhol,
• la crisi de l’informalisme i la desmaterialització de l’objecte, que dona pas a la postmodernitat.

Cada tema comença amb un: Enunciat dels problemes, on es plantegen les qüestions que cada capítol ajudarà a resoldre i que poden facilitar l‘elaboració de PACs i d’exàmens, així com l’estudi per part de l’estudiant.

Aproximadament es tractaran al llarg del semestre dos capítols per setmana i, en paral·lel, l’avantguarda a la que es faci referència, algunes de les quals es presenten en format wiki (que està en construcció).

L’anàlisi i comentari d’algunes obres es realitza en format vídeo.

Aquesta estructura i organització de materials:

• la part reflexivo-teòrica en format mòdul encapçalant cada capítol amb les preguntes adients
• la part descriptiva dels continguts en format wiki on es dóna la informació molt ampliada de cada –isme i l’anàlisi aprofundida de les obres més importants
• alguns comentaris d’obres molts significatives en format vídeo

endreça força el discurs de l’assignatura i la programació didàctica del semestre.

S’inicia el  corregut per l’assignatura amb la invenció de la fotografia el 1816. Com  va incidir en la producció pictòrica? Quin paper va jugar en l’aparició de dos corrents, fins a cert punt antagònics, l’impressionisme i el simbolisme? Quan la fotografia va aconseguir el mateix estatus que la pintura? Per passar, més endavant, a analitzar com el cinema va incidir en les avantguardes.

Arrivée du train à La Ciolat, http://www.youtube.com/watch?v=1dgLEDdFddk&feature=related

Henri Matisse: Blue Nude (Souvenir de Biskra), 1907. Oli sobre tela. 92 x 140 cm. Baltimore Museum of Art.

Cap el 1910-15,  es donen un parell de fets que cal tenir en compte:

• un corrent antimaterialista, propiciat per les guerres balcàniques i els precedents de la Primera Guerra Mundial, així com per la primera Revolució Russa
• estudis sobre el llenguatge que culminen en l’obra de Saussure i el seu signe lingüístic (significant – significat)

Combinant aquests factors ens és fàcil entendre les bases de l’art abstracte (Kandinski i Malèvitx) com a recerca d’una utopia espiritual i la possibilitat d’una estètica universal.

Malèvitx: Quadrat negre, 1915. Oli sobre                        Duchamp: La font, 1917. Original tela. 106,2 × 106,5 cm.                                                    perdut.

El conflicte realisme – sentiment es va reproduir als anys 30 als EE.UU. arran la crisi de 1929. Assistim a una nova formulació de l’art abstracte a partir del fracàs de les mesures del Federal Art Project, a l’ascens dels feixismes, a la descoberta de la dictadura stalinista, al fracàs dels fronts populars europeus… Els artistes que durant el 1930, als EE.UU. eren pintors socialment compromesos i feien art figuratiu, a finals dels 40, després de la Segona Guerra Mundial, esdevenen pintors abstractes. I es tracta d’una abstracció també socialment compromesa, contra el disseny capitalista i les formes d’art fonamentalista (l’essencialisme americà i el realisme socialista)

Frida Kahlo: Henry Ford Hospital, 1932. Oli sobre    Jackson Pollock: Número 1, 1948. Oli metall, 30 x 38 cm.                                                    i esmalt sobre tela. 174 x 264 cm.

Amb la Segona Guerra Mundial s’esdevé una crisi total de valors, la filosofia de la crisi, la beat generation… i tot plegat porta a un desencís davant la realitat: aquesta ja no és atractiva, per això la investigació estètica esdevé investigació lingüística, a l’hora que l’art es posa al servei de la cultura de masses (publicitat, TVE…), en un context d’incomunicació. A més, el centre de l’art mundial (“occidental”) es desplaça de París (Europa) als EE.UU.: deixaran de comprar art per a fabricar-lo i vendre’l. I això portarà a la “creació” de noves avantguardes.

Cindy Sherman: Nº 6, 1977, fotografia, 102 x 76  cm. Metro Pictures, Nova York.

Andy Warhol: Mint Marilyn (turquoise Marilyn), 1962. Pintura acrílica i serigrafia sobre tela. 50,8 x 40,6 cm.

Al voltant dels anys 60-70, quan el món (“occident”) s’ha recuperat dels efectes de la Segona Guerra Mundial, neixen un seguit de moviments (pop art, hiperrealisme, Schocker pop, abstracció postpictòrica, minimal art, op art, art povera, land art, body art, art conceptual) que aniran diluint l’objecte artístic fins a reduir-lo a pura idea (art conceptual). L’abstracció postpictòrica el redueix a mera superfície de color; el minimal a la mínima significació amb el màxim d’ordre, el povera i el land art als objectes de rebuig, a la pobresa significativa, a la materialitat de la pròpia terra, el body art a fer servir el cos com a lloc de pràctiques artístiques… Cada un d’aquests nous moviments desemboca en un atzucac, un carreró sense sortida. I el cop final el dóna l’art conceptual: l’art és la idea, no l’objecte. Ja no hi ha objecte. Només procés…

Què queda? Només l’individu.

La finalitat de l’art serà, ara, l’expressió de l’espontaneïtat, de la subjectivitat. Per això és tan difícil d’entendre l’art a partir dels anys 70, per això és tan difícil agrupar els artistes en moviments, per això és tan difícil interpretar-lo.

I com més l’artista afirmi que allò que fa no és art, més les galeries ho exposen i més interès suscita en els cercles artístics. Cal ser diferent, cal innovar per innovar, com s’esdevé en totes les altres facetes de la contemporaneïtat.

Carey Young: Declared Void, 2005. Dimensions variables. 337,8 x 337,8 cm. (En entrar a la zona creada per aquest dibuix, i pel període que hi romanguis, declares i acceptes que la constitució dels USA no se t’aplicarà)

Algunes lectures aconsellades:

Joan Campàs: Els mons de l’art
Cynthia Freeland: Però, això és art?
Patricia Mayayo: Històries de dones, històries de l’art
Angela Vettese: L’art contemporani

Joan Campàs    Aura digital
Assignatura: Art contemporani
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC