General

ART DE L’ÈPOCA MODERNA per María Antonia Argelich

Les magnífiques obres pictòriques, escultòriques i arquitectòniques produïdes a l’Europa Occidental a partir del segle XVI comparteixen un conjunt de valors, models i referències que van tenir vigència pràcticament fins al segle XIX. Encara avui solen resultar-nos més atractives que l’art contemporani, com si la nostra percepció estètica continués marcada per aquells principis d’harmonia, proporcionalitat i idealització formulats en el Renaixement i reiterats, malgrat les aparents contradiccions del Barroc, o a les diverses tendències del Manierisme, del Rococó o del Neoclassicisme, durant els segles XVI XVII i XVIII.

En Art de l’època moderna estudiarem les obres d’aquest període aproximant-nos a elles des de quatre punts de vista:

1. L’Humanisme

El principal corrent cultural que va definir els continguts i les formes de l’art d’aquesta època va ser l‘Humanisme que havia començat a configurar-se des del segle XIV quan el cèlebre poeta Petrarca va concebre un programa educatiu dirigit a desenvolupar el potencial dels joves com a éssers humans. Inspirat per la lectura de l’orador romà del segle I a. de C., Ciceró, aquest programa educatiu prioritzava l’habilitat en l’oratòria llatina i en la participació en la vida pública, la qual cosa va resultar molt útil en la República florentina de llavors.

El rigor filològic d’aquests nous humanistes va comptar llavors amb el recurs de la impremta per a difondre les noves edicions dels clàssics per tota Europa. Eren portadors d’una nova consciència històrica que els feia considerar-se iniciadors d’una nova època, hereva de l’esplendorosa Antiguitat i, per això, superior a una Edat mitjana que ells mateixos van definir pel seu propi desig de diferenciar-se. El contagiós dinamisme d’aquest moviment va ser extraordinari. En el segle XVI, tota Europa compartia l’interès per la literatura i història antigues i els artistes representaven directament els seus vestigis, recreaven les seves històries i componien segons els seus principis.

El mer fet que la imatge pictòrica representés un relat era conseqüència de l’humanisme, perquè se seguia amb això la idea del poeta romà Horaci: Ut pictura poesis (com la pintura així és la poesia). Es confirma per això a partir del Renaixement que les imatges, igual que les paraules, han de servir com a suport a continguts poètics per a l’adequada comprensió dels quals han de ser presentats segons unes normes compositives i retòriques particulars, en bona mesura assimilables a les habilitats compositives textuals en les quals els humanistes fonamentaven el seu saber.

El mer fet que la imatge pictòrica representés un relat era conseqüència de l’humanisme, perquè se seguia amb això la idea del poeta romà Horaci: Ut pictura poesis (com la pintura així és la poesia). Es confirma per això a partir del Renaixement que les imatges, igual que les paraules, han de servir com a suport a continguts poètics per a l’adequada comprensió dels quals han de ser presentats segons unes normes compositives i retòriques particulars, en bona mesura assimilables a les habilitats compositives textuals en les quals els humanistes fonamentaven el seu saber.

2. La formulació de les regles de la perspectiva

El renovat estudi dels autors de l’antiguitat va abastar gradualment els diferents camps del saber. La relectura i reinterpretació de matemàtics, geòmetres i arquitectes de l’antiguitat va portar a replantejar-se la importància de les mesures i les proporcions en la consecució de l’harmonia i la bellesa. Simultàniament l’estudi i imitació dels antics va conduir a un renovat interès per l’observació i estudi de la naturalesa com a veritable font de coneixement i així, entre el rigor matemàtic i la voluntat naturalista, es persiguía la representació de l’espai de manera versemblant. Les normes per a la representació perspectiva es formulen per primera vegada a inicis del segle XV, en primer lloc per Brunelleschi que ho fa de manera pràctica i poc més tard per Alberti, en el seu tractat De pictura.

El mètode de l’anomenada construcció legítima es difon per tota Europa alhora que s’enriqueix amb noves aportacions i a partir del segle XVI el seu domini està prou generalitzat com per a considerar a l’art d’Època Moderna un art fonamentat en la interpretació de l’espai, fins a l’extrem del virtuosisme il·lusionista.

 

3. Els estudis d’anatomia

Les obres escultòriques de l’antiguitat grega i romana representaven directament al cos humà nu i d’elles es conservaven suficients testimoniatges com perquè artistes i col·leccionistes les prenguessin com a models a imitar o en els quals inspirar-se per a noves creacions.

A la seva vegada, ja des de mitjan segle XV els artistes florentins s’adonen que l’adequada expressió del cos humà en la seva plenitud requereix la comprensió de la seva estructura interna. La possibilitat de realitzar disseccions anima als dibuixants més rigorosos a observar directament la complexa realitat oculta sota la pell. Així al llarg de l’època moderna no només l’art s’enriqueix amb la producció d’imatges cada vegada més naturalistes, sinó també la ciència avança gràcies a unes descripcions cada vegada més exhaustives.

 

4. Els conflictes religiosos en el si del Cristianisme

El rigor filològic i esperit crític van portar a molts humanistes a la denúncia dels abusos de l’Església especialment a inicis del segle XVI quan, entre altres vicis, la venda d’indulgències depassa la paciència i la butxaca dels feligresos. Humanistes com Erasme de Rotterdam recorren a la interpretació de l’antiguitat, tant cristiana com pagana, com a font d’inspiració per a una renovació religiosa. Aquesta voluntat reformadora, que en principi no pretenia ruptures, va desembocar en posicions més radicals, com la de Luter, violents conflictes i finalment, la divisió de l’Església entre catòlics i protestants.

Les imatges religioses són qüestionades i en bona mesura destruïdes pels reformistes més radicals, els predicadors calvinistes, que les consideren incitants a la idolatria. Com a conseqüència el món catòlic convoca al Concili de Trento per a renovar i confirmar la seva doctrina, defensant l’existència de les imatges i reconeixent la necessitat d’exigir cert rigor en elles. La Contrareforma catòlica per tant assignarà noves tasques als artistes, la reafirmació dels sants, dels sagraments i de les bones obres, coparà la producció artística del Barroc als països catòlics.

A les ciutats protestants, en canvi, es desenvolupen a partir de llavors nous gèneres pictòrics com l’anomenada naturalesa morta, les flors, els paisatges o els retrats de grups cívics o gremials. Un tipus de pintura vinculada a la prosperitat domèstica, tant pels temes que representa, com pel nou tipus de consumidor al qual està destinada.

 

María Antonia Argelich, professora de la UdL i PRA d’Art de l’època moderna del Grau d’Història, Geografia i Història de l’art UdL-UOC