hermanas bronte
General gènere Humanitats Sense categoria

Psicologització de les dones i reescriptura: Emily Brontë, Charlotte Brontë, Jean Rhys

#recercaEAiH


Per Marta Puxan-Oliva — Investigadora postdoctoral als Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

A Culture and imperialism [Cultura i imperialisme] (1993) Edward Said traça un fil d’Ariadna a la recerca d’un misteri indesxifrable: la dificultat d’identificar la factura de les ideologies que ens envolten i els seus efectes. Passant per autors tan coneguts i tan diversos com Jane Austen, Joseph Conrad o Albert Camus, Said mostra com aquestes escriptores i escriptors se situen als límits de l’abisme entre la comprensió crítica i la conformació de les ideologies.

El cas de Camus, per la seva tasca des de posicions polítiques a l’esquerra, és il·luminador d’aquesta perspectiva. Per a Said, Camus és capaç d’identificar la injustícia en el tractament dels algerians respecte als de la població francesa o europea a Algèria, però no és capaç d’arribar a donar suport a la independència de la colònia francesa. La seva escriptura literària, en obres com L’étranger [L’estrany] o La peste [La pesta], copsa el problema de manera obliqua, però no aconsegueix portar-lo més enllà per a transformar-lo en un pensament que superi el llegat i el llenguatge colonial.

hermanas bronte

“Pintura de les germanes Brontë, Anne, Emily i Charlotte (prop de 1834).”

            La ideologia de gènere, que en tants aspectes s’apropa als pressupòsits i estratègies retòriques de la ideologia colonial, es consolida en termes similars. Autores com Emily Brontë a Wuthering Heights [Cims borrascosos] (1847) o Charlotte Brontë a Jane Eyre (1847), conscients ja de la situació opressora de les dones a la societat anglesa del segle XIX, troben elements per a representar els estats límits al quals es veuen abocades les seves figures literàries. Un cas clar és el de Catherine, el personatge central de Wuthering Heights. Atrapada en la passió pel seu germanastre orfe Heathcliff, ella mateixa el rebutja pel seu estatus social. Catherine segueix els principis victorians que ha après recentment en el camí que la condueix cap al model de “l’àngel de la llar”, (“the angel in the house”, tal i com la va discutir Virginia Woolf). Les conseqüències nefastes d’aquesta entrada al món adult en els únics termes en què això s’entén socialment, la condueixen a uns estats de deliri gairebé psicòtic. Aquests es produeixen quan, prenyada del marit que no estima, sent la impossibilitat de desenvolupar la seva passió per l’home que vol, i es troba literalment tancada en allò que la resta de personatges, inclosa la narradora Nelly, consideren l’ambient domèstic estable, segur, sa. Reclosa a l’habitació durant un brot, en part causat per la manca d’alimentació i descans, Catherine obre finestres, retorna al món de la infantesa i s’ofega en la presó de la casa victoriana. D’aquesta, no se’n sortirà, i morirà donant a llum una criatura prematurament.

Sandra Gilbert i Susan Gubar van identificar aquesta altra figura femenina en la literatura victoriana, a la qual van anomenar “the madwoman in the attic” [la dona boja tancada a l’àtic], com a producte de la societat que l’engendra, en oposició a l’àngel de la llar. La figura té també un cas tal vegada més conegut en el personatge de Bertha Mason, primera dona de Mr. Rochester a Jane Eyre de Charlotte Brontë, que apareix a la novel·la tancada a l’àtic per la seva suposada bogeria, i a la qual només se sent en forma de crits i rialles estridents. Bertha acaba morint en un intent d’incendiar la casa on roman confinada.

La dona tancada a l’àtic és, doncs, una figura que en part ajuda a expressar la disconformitat – una disconformitat que, per exemple, les novel·les d’Austen no mostren – amb uns valors l’agressivitat i la força dels quals és ja evident a mitjan del segle XIX. Ara bé, l’expressió d’aquesta rebel·lió en un embogiment produït per la pressió patriarcal és també, malauradament, contraproduent. Com apuntà Nancy Armstrong, l’atribució de la bogeria a la dona contribueix a consolidar l’esfera domèstica victoriana i la psicologització de les dones, a qui se les associa amb una malaltia d’unes enormes connotacions morals negatives a l’època. És per això que, molt fàcilment, la mateixa figura de rebel·lió participa també de la construcció d’una ideologia que, en la línia del que apuntava Said, tal vegada no és immediatament clara per a les seves contemporànies.

“Traducció catalana de Wide Sargasso SeaL’ampla mar dels Sargassos (Barcelona, Edicions 62, 2007)”

            Sí que ho va ser, en canvi, per a la caribenya Jean Rhys que, un segle més tard, l’any 1966, va repensar “la dona boja a l’àtic” a Wide Sargasso Sea [L’ampla mar dels Sargassos]. Rhys no només va reescriure Jane Eyre per a oferir la història de la Bertha brontiana en el seu passat d’abús psicològic, físic i social per part del marit a Jamaica, sinó per a donar-li veu, en una narració modernista en primera persona on també la supressió de la paraula en moments claus mostra la sostracció masculina de la versió femenina dels fets.

D’alguna manera, la història de Bertha de Brontë era, encara, una història contada en el llenguatge dels homes, si bé ja en cercava un punt de ruptura. Però calia la narració del confinament i l’incendi des de dins a Wide Sargasso Sea per, en reescriure des de les cendres, denunciar la psicologització ideològica de les dones. La reescriptura de la figura victoriana de “la boja de l’àtic” de Rhys ens ajuda a pensar la necessitat de revisar en tot moment els mecanismes ideològics del context que vivim, aquells que observem des dels límits, sabent que hi som a dins però amb la capacitat de detectar-los, com a mínim, com a problemes. I és que la psicologització no és, encara avui, un poderós instrument al servei de la discriminació i la desigualtat de gènere que patim?