El poble sense atributs, de Wendy Brown

30 maig, 2018

Per Francesc Núñez
Director del Màster d’Humanitats UOC
Professor dels Estudis d’Arts i Humanitats UOC

 

Wendy Brown,  en el seu llibre El poble sense atributs explica les característiques de la “secreta revolució del neoliberalisme”, que, d’acord amb les seves conseqüències en les nostres vides i en les societats democràtiques, pot considerar-se un escàndol. Una mínima mirada introspectiva cap a alguns dels mecanismes que governen les nostres vides serà suficient per poder contemplar els estralls d’aquesta revolució. Aquesta revolució es qualifica de secreta perquè, per més que hem arribat a pensar-nos i representar-nos com a capitals, no ens adonem d’això. El modus operandi d’aquesta revolució té a veure més amb el silenci amb què els tèrmits colonitzen i destrueixen un habitatge que amb el rugit que acompanyaria l’atac d’un lleó.

El llibre de Brown vol situar-se en l’estela de M. Foucault. Com ell, descriu el neoliberalisme en termes d’un ordre de raó normativa, d’una racionalitat rectora de tota la vida humana. Ras i curt, el neoliberalisme se’ns ha ficat en la pell gairebé sense adonar-nos, ha colonitzat el nostre sentit comú i s’ha convertit en el nostre món donat per descomptat. És tan evident que ens resulta invisible, i just aquí radica el seu poder. La tesi central del llibre seria aquesta: en convertir-se el neoliberalisme en una raó rectora, tota conducta s’ha transformat en conducta econòmica, totes les esferes de la vida humana (personal i social) s’han “economitzat”. Els individus convertits en capital-mercaderia (i, en conseqüència, en producte de consum) tenim gairebé com a únic propòsit millorar el nostre posicionament competitiu i millorar el nostre “portafoli”. Som actors i productes del mercat.

images

Personalment, em resulta preocupant pensar que aquests processos de “economització” de la vida, personal i pública en general, puguin no ser reversibles. Segons sembla, allí on solien funcionar determinades regles socials no sotmeses al càlcul ni a la “capitalització”, quan les tradueixes a termes econòmics, ja no poden tornar-se a aplicar. Per exemple, quan en un sopar al qual has estat convidat comentes quant t’ha costat el vi, o en la celebració d’un aniversari fas constar el preu del regal, difícilment es pot tornar a parlar de generositat o de do. No hi ha marxa enrere, hem entrat en una relació comercial de càlcul i de capitalització. Volem guanyar prestigi, augmentar l’interès que podem suscitar en els altres, confirmar la nostra “reconeguda generositat”, etc. Com comenta D. Ariely en la seva obra Les trampes del desig, n’hi ha prou amb què comencem a pensar en termes de diners perquè ens comportem com els economistes creuen que ho fem i no com els animals socials que alguna vegada som o hem estat.

Com he dit abans, és suficient un mínim d’introspecció per descobrir que tot el nostre comportament (els desitjos i els anhels) es pot explicar en termes de competitivitat, de l’esforç constant per augmentar el nostre capital (no exclusivament econòmic, també social, cultural, simbòlic o eròtic, per exemple). És a dir, el nostre comportament té com a llei absoluta la tenacitat per augmentar el nostre valor de mercat: busquem ser “desitjats” com a… professionals, com a amants, com a pares, com a amics, com a polítics, etc. Seguint a Brown, ens convertim en CEO de la nostra vida emocional, de la nostra salut o de la nostra vida professional. No ens queda més remei que aplicar la lògica de maximitzar capitals, en el present i en el futur, doncs seguir altres vies o pretendre sortir del joc, sosté Brown, ens pot portar a la precarietat i fins i tot a posar en risc la nostra supervivència. La vida humana –com també succeeix amb les institucions o els estats– s’ha de “gerentzialitzar” i utilitzar les estratègies del networking i el benchmarking. Senzillament, l’eslògan podria ser: converteix cadascun dels teus desitjos o necessitats en una empresa rendible! Treu partit a la teva vida!

Nota a part: Als universitaris això ens resulta encara, si cap, més familiar!  Extraordinari el cap. 6 del llibre de W. Brown dedicat a l’educació. Especialment interessant el “drama” en el qual poden veure’s sumides les humanitats i les preocupants conseqüències d’unes comunitats que “han perdut el reconeixement com alguna cosa que ens mantenia units per literatures, imatges, religions, històries, mites, idees, formes de raó, gramàtiques, figures i llenguatge. En el seu lloc, se suposa que estem units per tecnologies i fluxos de capital. Aquesta suposició (…) corre el risc de tornar-se veritable i, quan això ocorri, la humanitat haurà entrat en el capítol més fosc de la seva història.” –pàg. 256-.

 

Cadascun pot jutjar en la seva pròpia carn els efectes vitals d’aquesta condició de (o reducció a) homo economicus. Proposo valorar si una “bona vida” –doncs viure bé hauria de ser un objectiu àmpliament compartit– és possible quan el que tenim és una “mera vida” absolutament vinculada a la producció de riqueses, produint-les o acumulant-les. Altres efectes nocius de la raó neoliberal que apunta Brown són la intensificació de la desigualtat, la inadequada comercialització de totes les coses i activitats humanes (i no humanes), l’equiparació de l’Estat amb el Capital (i el domini corporatiu de les decisions polítiques) o el caos econòmic (tingui’s present, per exemple, el funcionament de les “bombolles”).

En aquesta llista de conseqüències no desitjades, Brown subratlla amargament la derrota de l’homo politicus a mans de l’economicus. En els seus termes: “l’economització” de la vida implica l’atenuació radical de l’exercici de la llibertat en les esferes social i política (…). Els estats se subordinen als mercats (…) [i] els subjectes alliberats per buscar la seva pròpia millora com a capital humà, emancipats de totes les preocupacions pel social, el polític, el públic i el col·lectiu, així com de la regulació d’aquests, s’insereixen en les normes (…) de la conducta del mercat i s’integren en els propòsits de l’empresa (…) o la regió o la nació… (pàg. 146)

El poble sense atributs Wendy Brown ressenya

En les seves conseqüències polítiques, la democràcia es torna procedimental. La política deixa de ser el maneig del poder com una lluita entorn de fonaments o metes comunes (el ben comú), per convertir-se en “governança”, en el sentit de gerentzialització anteriorment al·ludit. I en última instància, es duu a terme un procés d’individualització (i responsabilització) del ciutadà en la vida pública, així com del treballador en les empreses. El ciutadà, com el treballador o l’estudiant o el consumidor, ha de saber seguir les estratègies correctes d’”autoinversió” i “esperit emprenedor” si vol prosperar i sobreviure. Moltes vegades s’ha de renunciar a l’interès comú davant la necessitat del sacrifici per no veure’s expulsat del joc econòmic o de la lògica de la capitalització.

La pregunta que em faig és si som a temps d’invertir aquest procés i si és possible una vida no economitzada i una subjectivitat no capitalitzada. El llibre de Brown, com ella indica, no ens ofereix alternatives doncs es tracta solament d’una crítica a la situació. No obstant això, com en tot exercici de desemmascarament sociològic, ens donen pistes i ens il·lumina algun camí. Tal vegada una dimensió social no econòmica tingui a veure amb alguna cosa així com la confiança, que no respon a la racionalitat (instrumental) i que es deu a la nostra condició social i a la capacitat per establir vincles. Inquieta pensar que ens pugui passar com amb la confiança que un cop ha estat trencada o traïda o posada en dubte, si bé podem esforçar-nos per refer-la –i és possible refer-la–, les cicatrius ens recordin sempre que va haver-hi una ferida.

 

(Visited 65 times, 1 visits today)