Mestre Fontana

3 setembre, 2018

No és fàcil deixar una petja tan profunda com la què Josep Fontana ens llega a nivell historiogràfic, editorial i intel·lectual. Del primer tret n’és evidència el llarg llistat d’articles, llibres i pròlegs recentment publicat en un llibre homenatge per la Universitat de València, després d’haver-li concedit l’Honoris Causa. Una capacitat reblada fins el darrer moment, doncs deixa a punt d’impremta encara algun nou títol. Ja va qualificar-lo públicament Jordi Nadal com un dels grans, i no seré jo qui s’atreveixi a corregir a l’exigent doctor Nadal.

A nivell editorial, la seva influència va concretar-se en els catàlegs d’Ariel i Crítica. Seus han estat títols i textos de cobertes, apostes per (aleshores) nous autors i orientacions per recollir el millor de cada nova escola historiogràfica. Però la seva generositat també va concretar-se a través de suggeriments, consells, ajudes i pròlegs en moltes d’altres aventures editorials.

I, finalment, hi ha el mestratge des de les aules i des dels llibres, des de la premsa i les conferències més diverses. Si haguéssim de parlar d’una escola ‘fontanista’, sobretot caldria mirar més enllà de la universitat: en els professors de secundària, en els moviments socials, en els lectors anònims, en els alumnes acumulats al llarg dels anys.

Hi crèia tant fermament que el seu despatx a la Pompeu estava presidit per aquesta frase manuscrita extreta d’una carta de Jaume Vicens Vives: “Cap mestre no escriu més que una petita part del que porta dintre, i una bona proporció del seu ensenyament s’exerceix a la classe o a la conversa, on es donen moltes coses que mai no seran lletra impresa”.

Jaume Claret Miranda (@ClaretVives) és professor i director del grau d’Historia, Geografia i Història de l’Art dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

(Visited 66 times, 1 visits today)