Dinámicas amor romántico sociología
Ciències Socials General Género Humanitats

Formes de l’amor romàntic en una societat patriarcal

Per Isaac Gonzàlez Balletbò,
director del Grau de Ciències Socials de la UOC

 

L’amor romàntic sota la mirada de la sociologia

Si em permeteu la simplificació i l’agosarament, m’atreviria a definir l’amor romàntic com un mecanisme d’encantament dels vincles sexo-afectius que esdevé prevalent durant l’etapa de transició entre dues èpoques on l’amor es gestiona sota preceptes més materialistes: l’època preindustrial i l’actual. Amb l’amor romàntic, l’aparellament deixa de ser part d’un teixit de conveniències, necessitats, obligacions i suports que s’estableixen entre unitats familiars per assegurar-ne la supervivència, la continuïtat o, amb molta sort, la millora de la posició social dins d’un règim de subordinació patriarcal de la dona.

Davant d’això, l’aparellament va convertint-se, amb el pas del temps, en una qüestió d’elecció personal més orientada pel cor que no pel cap. Avui dia, en canvi, l’amor romàntic veu amenaçada la seva posició hegemònica, desplaçada per noves formes de conveniència i d’interès material, on preval una concepció mercantil de l’altre, i també d’un mateix. Els vincles sexo-afectius es conceben com si el seu establiment i ruptura es gestionessin partint de criteris d’oferta i de demanda, que es justifiquen en la mesura que les dues parts n’estan obtenint un guany (en termes de satisfacció, plaer, seguretat, benestar, etc.). Val a dir que aquesta concepció “postromàntica” del vincle amorós pot tenir codificacions amables, associades, per exemple, a l’imaginari new age que interpel·la a l’autorealització personal. Però, al capdavall, la retòrica instrumentalista/mercantil i la new age remeten a una mateixa idea: la necessitat de no supeditar l’interès individual a marcs d’obligacions superiors o a adscripcions interpersonals que el transcendeixin, com ara el que imposa l’amor romàntic.

 

dinamiques amor romantic sociologia

 

A la pràctica, però, l’amor romàntic, o l’encantament amorós, no ha desaparegut, ni molt menys, de l’univers mitològic que ens ajuda a orientar les nostres vides. La cultura popular i comercial continua nodrint-se, reproduint, i també modificant, les concepcions de l’amor romàntic. Aquesta realitat discursiva coexisteix amb una concepció amorosa més instrumentalista, ja sigui contradient-la, ja sigui complementant-la i empeltant-s’hi.

 

Dinàmiques del amor romàntic en una societat patriarcal

Més enllà d’això, voldria aclarir que en el que no vull que aquestes línies s’interpretin com una defensa tancada de l’amor romàntic (quelcom, d’altra banda, ben pertinent en un dia com avui). L’amor romàntic no és un mecanisme d’encantament neutral, sinó que reflecteix i encobreix les relacions de poder i de dominació del seu moment històric. L’amor romàntic és (pot ser) una forma d’emancipació i de subjecció alhora. Ho ha estat històricament, i ho és avui dia.

La manifestació més evident té a veure amb el gènere. En la codificació tradicional de l’amor romàntic, a la dona se li atorga un rol passiu i subordinat dins de les relacions (sempre heterosexuals) de parella. Ras i curt: l’amor romàntic desbanca formes tradicionals d’organització patriarcal, però n’encanta de noves, que hom podria considerar més subtils, més sofisticades i més perverses. Els arquetips de la princesa que espera que la rescati el seu príncep blau ho escenifica a la perfecció.

 

Amor romàntic sociologia amor dinamiques de poder

 

En aquest sentit, no deixa de ser paradoxal que l’amor vist com quelcom “eminentment femení”, com una disposició d’idealització amorosa més arrelada en els homes que en les dones. Segurament, aquesta situació s’explica en part pel potencial d’emancipació respecte de les formes de dominació patriarcal tradicional que, malgrat tot, té l’amor romàntic. I també s’explica pel fet que les dones són el subjecte històric a què cal encantar, prioritàriament, per sustentar l’arquitectura normativa, d’obligacions i fidelitats, de la modernitat.

Però tan pertinent és identificar la dona amb el romanticisme com, de forma inversa, veure en les disposició femenina les principals residències a l’amor romàntic o, si més no, a la sobrecàrrega amorosa romàntica. En la famosa entrevista que l’any 1976 el periodista Joaquin Soler Serrano va fer a l’escriptor Josep Pla, aquest hi defensava que la dona és el ser més extraordinari que existeix… per la seva practicitat (és a dir, pel poc romanticisme i d’idealisme en la forma d’interpretar el món). Diria que l’afirmació es fa en un tó subtilment sarcàstic i masclista, i destaca, rera l’aparença d’una lloança, una carència femenina. Implícitament, Pla reconeix que són els homes els que principalment se senten interpel·lats, i alhora transmeten, els relats romàntics. Tenen la inconsciència infantil que els permet crear i assumir ideacions romàntiques. En la relació amorosa, això es tradueix en fer de l’home el seductor, l’encarregat d’encantar el vincle sexo-afectiu, de fer-lo transcendir la seva funció d’aparellament reproductiu.

 

Relats i formes d’amor romàntic en la cultura popular contemporània

De forma subjacent, en l’afirmació de Pla s’hi pot identificar la resistència històrica de les dones a l’emmirallament romàntic, a la fascinació romàntica. Hi ha un film actual, Una pistola en cada mano (2012), de Cesc Gay, que reflecteix, des d’un posicionament positiu (i m’atreviria a dir que un xic idealitzat!) aquesta serenitat de la dona en els vincles sexo-afectius, aquesta capacitat per ponderar elements pràctics, obligacions i encantament amorós amb el distanciament i maduresa necessària. Davant d’això, les figures masculines dels fils es configuren com a éssers incomplets, infantils i inconsistents, víctimes, en part, d’un emmirallament romàntic insostenible (o que només se sosté en la subordinació femenina).

dinamiques amor romantic sociologia amor societat patriarcal

 

En les obres de cultura popular contemporània també podem identificar formes de resistència femenina més radicals. No es basarien en atenuar el component romàntic, sinó a dur-lo a l’extrem. La projecció amorosa en l’home, la construcció d’un món de significat compartit que exclou tota la resta i esdevé l’únic motor existencial femení. Segurament la brutal pel·lícula Profundo Carmesí (1996), d’Arturo Ripstein, és on es relata la dimensió més salvatge i psicòtica d’aquest abocament en l’home, que anul·la tota la resta. Aquesta disposició hiperomàntica de la dona, d’un abocament total en la seva parella, s’ha construït culturalment com una patologia femenina i, alhora, com un dels malsons que pobla l’imaginari masculí.

 

Més enllà d’aquesta situació particular, diria que és en aquesta hipertròfia romàntica la segona forma en què l’amor romàntic aconsegueix ser reproductor del poder. Quan el vincle de l’amor romàntic es desboca, tota la resta del món i de les relacions perden sentit. El món es redueix, es gibaritza, perquè com diu la cançó dels Beatles, All you need is Love. La indiferència respecte de tot el que no és vincle amorós es converteix així en una forma de docilitat social de gran eficàcia. Al llarg de les darreres dècades, és fàcil resseguir relats de vincles amorosos horitzontals (o força horitzontals) i (força) igualitàries, però on el món s’acaba en la parella. L’amor romàntic esdevé així el refugi en un món hostil, on construir un univers bonic i autocontingut –si les pròpies condicions materials d’existència ho permeten, això sí!-. L’escena final de la trilogia de ciència ficció Els Jocs de la Fam (2015) serviria per exemplificar aquesta tendència.

 

sociologia del amor ciencias sociales

 

En tercer lloc, l’amor romàntic també és un mecanisme reproductor i naturalitzador de les desigualtats de classe, i no només de gènere. L’amor romàntic aconsegueix fer passar com a elecció incondicionada unes dinàmiques d’emparellament que, a la pràctica, no difereixen massa de les tradicionals en la reproducció de les desigualtats de classe, generació rere generació. L’amor romàntic ens allibera d’obligacions que provenen de la conveniència, però el cert és que, en molt bona mesura, ens enamorem convenientment de persones en posicions socials properes, i ens desenamorem, també convenientment, d’aquelles de qui som distants. La magnífica pel·lícula La vida de Adele (2013), ho exposa amb versemblança difícil d’igualar.

 

És possible viure sense l’encantament amorós?

Però, malgrat tot, em sembla raonable que ens preguntem si és possible viure sense l’encantament amorós. Si s’ho val. En defensa de l’amor romàntic es podria considerar que, a la pràctica, les formes de vinculació sexo-afectiva que el precedeixen, i també les que comencen a consolidar-se com a alternatives, no semblen ser més igualitàries, ni en termes de gènere ni de classe social. Alhora, hem vist com és possible un encantament amorós que no impliqui diferències de gènere, ni una hipertròfia que ens aïlli de la resta dels vincles socials, ni on hi avoquem, per sempre, tot el sentit de la nostra existència. No sembla necessari renunciar al profund encantament, entre amorós, fraternal i innocent que es reflecteix a un films infantil com Ponyo en en Acantilado (2008); o a l’encantament que pot fer tan especial el despertar sexo-afectiu d’un film com Belleza Robada (1996); o a l’evocació romàntica que encanta la realitat quotidiana de les cançons d’un grup com Manel. Poques afirmacions són tan poc romàntiques, avui dia, com defensar que en la mesura està el gust. Però potser és l’única manera de defensar la vigència, i el potencial emancipador, de l’amor romàntic.