assignatura humanitats uoc literatura contemporania
General Humanitats

Temes de literatura contemporània: dona i guerra

Les heroïnes tornen a casa?

“L’heroi que torna a casa, vet aquí un dels temes fundacionals de la literatura de tots els temps.” Així comença la nova assignatura Temes de literatura contemporània del Grau en Humanitats, una titulació profundament renovada amb una nova perspectiva formativa que estrenàvem el setembre del 2018.

L’assignatura Temes de literatura contemporània planteja un recorregut per la història de la literatura occidental, en especial dels segles XX i XXI, amb l’objectiu de conèixer-ne alguns dels temes més importants i saber relacionar-los a través de l’exercici hermenèutic. Es treballa la Tematologia dins els estudis de Literatura Comparada i se n’estudien conceptes afins com ara el motiu, el mite, l’arquetip i el tòpic. Cada semestre es proposa un tema que permet formular preguntes distintes. En la primera edició les lectures s’inscriuen en el binomi temàtic “dona i guerra”. Així, ens preguntarem: Per què no existeix una tradició de literatura de guerra en clau femenina? Quines temàtiques aborda el relat bèl·lic protagonitzat per dones? Els relats sobre la guerra escrits per dones, en què es diferencien dels relats canònics?

Nous corpus, noves maneres d’interrogar-nos sobre el món contemporani

Una de les novetats de l’assignatura consisteix a proposar nous corpus d’obres literàries, que posem en relació amb corpus canònics i amb d’altres expressions artístiques, en especial, el cinema. Enguany convidem els alumnes a llegir algunes obres d’una selecció de 16 textos, entre els quals hi ha, per exemple, Francia combatiente, d’Edith Wharton, Complicarse la vida, de Virginia Cowles, Diari, d’Anna Frank, La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia, d’Elizabeth Burgos, Persèpolis, de Marjane Satrapi, i Cuerda de presas, de Jorge García i Fidel Martínez.

Per fer un tast de la temàtica dona-guerra us invitem a llegir un fragment de Svetlana Aleksiévitx i un de Teresa Pàmies.


La guerra no té cara de dona

assignatura grau humanitats uoc literatura contemporaniaTot el que coneixem de la guerra, ho sabem a partir d’una veu masculina. Tothom és presoner de les representacions masculines de la guerra, de les sensacions masculines. I les dones callen. A part de mi, ningú no ha preguntat mai res a la meva àvia. A la meva mare. Callen fins i tot les dones que van ser al front. Si de sobte comencen a fer memòria, no expliquen la guerra femenina, sinó la masculina. Se cenyeixen al cànon. I és només quan són a casa o bé després de compartir llàgrimes amb les companyes del front, que es posen a parlar de la seva guerra, una guerra que no conec. I no soc l’única: no la coneix ningú. […] Quan parlen les dones, no diuen res o gairebé res del que tenim costum de llegir i sentir: com algú mata heroicament algú altre i acaba triomfant. O bé perdent. Quina tècnica s’ha fet servir o qui eren els generals. Els relats de les dones són diferents i parlen d’altres coses. La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana.” (p.22).

 

Svetlana Aleksiévitx, La guerra no té cara de dona. Traducció de Miquel Cabal Guarro. Barcelona: Raig Verd.

[Aleksivévitx és Premi Nobel de Literatura 2015. A la coberta del llibre: Un milió de dones russes van lluitar a la Segona Guerra Mundial. Aquesta és la història explicada per les dones que la van viure.]


Quan érem refugiats

quan erem refugiats sembra llibre literatura assignatura humanitats uocEra una xiqueta molt jove, aragonesa, rossa i bonica. Es deia Nati i ja era casada amb un soldat de qui no tenia notícies. La llaga al pit de la nostra companya esdevingué un punt de l’ordre del dia de les reunions del comitè de la JSU al refugi. L’embaràs de l’altra fou motiu de polèmica agra, ja que ens vam dividir entre partidàries que avortés i les que s’hi oposaven. Algunes s’abstingueren d’opinar. La interessada, però, insistia desesperadament a «desfer-se del menut». Érem tan perillosament ignorants que la vam posar a mans d’una vella que es deia llevadora, una dona que s’havia afegit a la nostra comitiva a l’estació d’embarcament, una còpia exacta de la bruixa de les rondalles; només li faltava l’escombra. No detallaré els diferents procediments emprats per la providencial llevadora perquè podria incitar al suïcidi a més d’una desesperada que ho llegís. Només diré que, finalment, va assolir provocar-li una hemorràgia que va estar a punt de matar la nostra companya. L’administració del refugi, però, no en va saber res. Recordo encara la fortor d’aquell doll de sang barrejada amb bocins de fetus. Empudegà tota la caserna, però no en van trobar rastre quan el director, alertat per algun funcionari o alguna de les refugiades, ordenà l’interrogatori de totes les «sospitoses». (p. 21)

Teresa Pàmies, Quan érem refugiats. València: Sembra Llibres.


Aquesta assignatura és impartida per Antoni Isarch, Doctor en Filologia Catalana per la UAB i professor col·laborador dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.