8 Tòpics i llegendes que encara giren al voltant de la figura de Charles Darwin, per Jordi Serrallonga

18 Abril, 2019

Jordi Serrallongajordi serrallonga twitter
Arqueòleg, naturalista i explorador
Professor col·laborador de la UOC
Col·laborador del Museu de Ciències Naturals de Barcelona
jserrallonga@uoc.edu


Recordant a Darwin, tòpics i llegendes sobre un gran personatge

 

Charles R. Darwin va publicar L’Origen de les Espècies l’any 1859. En aquesta obra, lluny de la visió immutable de la Creació, ens va presentar a uns éssers vius capaços d’evolucionar, canviar… d’adaptar-se al medi.

La teoria de la Selecció Natural, sens dubte, suposà una revolució científica en el bell mig del segle XIX. Ara bé, l’impacte de la tempesta darwiniana no només fou acadèmic sinó que va trastocar la vida política, religiosa i social. Així s’entén que a casa nostra, amb una tradició catòlica molt arrelada, les corrents evolucionistes no gaudissin d’una bona acollida. La traducció al català i castellà de L’Origen, i d’altres llibres d’en Darwin, fou més aviat tardana. Alguns professors de la Universitat de Barcelona, com també havia passat a Madrid, foren amonestats després d’haver introduït l’Evolució a les seves classes (el bàndol dels creacionistes ocupava l’elit dels claustres). Fins i tot, un dels pilars de la burgesia catalana va patir una dramàtica escissió. Efectivament, a l’Ateneu Barcelonès, la junta directiva va decidir suspendre un cicle de conferències sobre el positivisme on es va parlar de Darwin. La rèplica aixecà gran polseguera: un grup de socis amotinats fundaren l’Ateneu Lliure l’any 1878. Fou una curta aventura ja que, coincidint amb la mort de Darwin, el 1882 també moria l’Ateneu Lliure. Si més no, podem comprovar que l’entrada de Darwin a Catalunya no va ser, precisament, fàcil ni triomfal.

Amb el decurs del temps, però, el darwinisme va impregnar la ciència d’arreu. I avui, a les nostres universitats i institucions es fa una recerca puntera sobre tot allò que té a veure amb l’evolució de la vida. En paral·lel, potser ha mancat una millor tasca de divulgació. A diferència de països com el Regne Unit, l’Evolució no sempre ha estat ensenyada al nostres alumnes de primària, secundària i estudis superiors d’una manera clara o exacte. I la bola de neu s’ha anat fent cada cop més gran. Bola de neu? Sí. Em refereixo als tòpics i llegendes que, més de dos segles després del seu naixement, encara giren al voltant de la figura d’en Darwin.

 

charles darwin seleccio natural mites llegendes 1854
Carles Darwin, 1854

 

1. Un naturalista a bord del HMS Beagle

Darwin, malgrat hom podria considerar el contrari, no va rebre una formació universitària estrictament lligada a la Història Natural. Llevat de la seva afició, des de molt jove, pel col·leccionisme d’escarabats, es va graduar a Cambridge com a teòleg. Teòleg! Aleshores, com acabà viatjant al voltant del món junt a la tripulació del Beagle? Perquè Robert Fitzroy, el capità, volia un cavaller il·lustrat que l’acompanyés en tan llarga navegació. És així com Darwin, recomanat pel seu mestre, el professor Henslow, va fer realitat un somni que havia alimentat al llarg dels seus estudis al Christ College: seguir la petja de naturalistes de l’alçada d’en Humboldt. A Cambridge havia adquirit certs coneixements rudimentaris sobre botànica i geologia que li serien de molta utilitat; ara bé, no ho oblidem, ell havia mamat de la Teologia Natural: va embarcar convençut de que tots els éssers vius –com a producte d’una Creació divina– eren immutables. A bord del HMS Beagle no ocupà, ni de bon tros, cap plaça oficial de naturalista.

Els cinc anys de circumnavegació posteriors, en canvi, li van possibilitar observar el Món amb els seus propis ulls: foren una veritable carrera universitària autodidacta. En definitiva, va embarcar com a company de viatge d’en Fitzroy i va desembarcar com a naturalista «graduat».

 

2. Les Illes Galápagos i l’eureka de Darwin

Moltes vegades s’ha dit que fou a l’arxipèlag de les Galápagos quan a Darwin l’assaltà la inspiració sobre la teoria de l’evolució; això no fou així. Les coses en ciència no acostumen a ser tan «fàcils».

Les Illes Galápagos són indissociables de la figura d’en Darwin, però quan va desembarcar a San Cristóbal, l’any 1835, més que admiració i sorpresa va patir un gran desencís. Les faunes eren molt estranyes (tortugues gegants, iguanes marines, ocells confiats, etc.), la vegetació es mostrava morta (tot i que era un miratge) i només trepitjava laves que semblaven sortides del més inhòspit infern. En tornar a Anglaterra, l’any 1836, i fins a la data de publicació de L’Origen de les Espècies (més de vint any després), és quan s’adonà de la gran importància de les Galápagos en el context d’explicar els mecanismes de la Selecció Natural. Per exemple, a les Galápagos, havia passat per alt a uns ocells que avui duen el seu nom, i que sempre esmentem per tal d’explicar l’Evolució: els «pinsans de Darwin».

 

 

3. L’oposició d’una esposa a la gran Teoria

De forma injusta s’ha fet córrer una llegenda negra sobre Emma, la dona d’en Darwin. L’han acusada de que el naturalista no s’atrevís a publicar, fins passat molt de temps, les seves revolucionàries idees sobre l’Evolució. Com si ella anés posant pals a les rodes del marit. Però no és correcte. Fou decisió d’ell. Darwin estimava molt a la seva família i temia fer-lis mal. D’una banda, sabia que hi hauria un rebuig de l’establishment a l’evolucionisme, i això podia conduir als seus a una mena de marginació social. Per un altre costat, és cert que Emma era una persona molt creient i devota, i Charles no volia ofendre-la tot divulgant una teoria científica que no agradaria gens al pastor anglicà de la parròquia local: Downe.

Però som referint-nos a una gran dona, i quan Darwin encara dubtava sobre si havia de llençar-se, o no, a la publicació de L’Origen de les Espècies, Emma l’animà a fer-ho. Mai no va ser d’acord amb el posicionament evolucionista de la seva parella però sempre el recolzà. En definitiva: hauríem d’estudiar molt més el paper cabdal d’Emma Darwin.

 

el origen de les especies serrallonga charles darwin

 

 

4. La gran idea de Darwin fou un plagi

Existeix un tòpic o llegenda, sobre la figura d’en Darwin, que m’enerva i em molesta en especial. I és perquè encara existeixen molts descerebrats (si se’m permet l’expressió) que pretenen desprestigiar a l’eminent naturalista tot promulgant que es va limitar a apropiar-se de les idees d’un altre gran –però, de vegades, no prou reconegut– naturalista: Alfred R. Wallace. A tots ells els hi recomano que, abans d’emetre judicis criminals sense fonament, s’apropin a les fonts històriques. Així descobriran que, lluny de plagiar Darwin a Wallace, ambdós protagonitzen un dels moment més nobles i emotius de la Història de la Ciència: tot un pacte de cavallers.

Abans he assenyalat que Darwin, un cop finalitzat el seu gran viatge a bord del HMS Beagle, va trigar més de vint anys en publicar la teoria sobre la Selecció Natural. Aleshores, què va passar un bon dia de 1858? Va rebre a Down House, Anglaterra, una carta que venia de molt lluny: de l’arxipèlag malai. El remitent no era un altre que Wallace, un jove naturalista britànic d’origen modest (Charles pertanyia a una família ben acomodada). Malalt de malària havia escrit un article sobre, precisament, la Selecció Natural. Darwin lliurà el manuscrit de L’Origen de les Espècies mesos més tard, i és per això que l’han acusat de plagi: d’apropiar-se de les idees del seu col·lega. Una afirmació totalment falsa com ara explicaré.

Impressionat per la coincidència dels posicionaments de Wallace amb els que ell venia desenvolupant de forma inèdita (treballava sol a casa seva), i un cop recuperat de la sorpresa, va recomanar que el treball fos publicat a la Societat Linneana de Londres; la societat naturalista més prestigiosa de l’època. Era una petició que li havia fet Wallace a la mateixa missiva; a saber, que Darwin l’apadrinés davant les autoritats acadèmiques. Aleshores fou quan els quatre grans amics de Darwin –Henslow, Lyell, Hooker i Huxley– s’oposaren enèrgicament a aquesta iniciativa. Tots quatre, sobretot els tres primers, havien rebut abundant correspondència privada d’en Darwin en la que es plasmaven llurs idees evolucionistes. Totes aquestes cartes es conserven; així com les famoses llibretes vermelles on, poc després del seu viatge al voltant del Món, ja descriu les seves sospites sobre la Selecció Natural. En poques paraules: Darwin havia de ser el primer en publicar… portava més temps treballant i recollint les dades que permetien teoritzar sobre l’Evolució de la vida. Però, era un cavaller… un tipus únic. Accedí a publicar només amb una condició: fer-ho al costat d’en Wallace.

L’any 1858, a la Societat Linneana, es va presentar, en públic, un treball conjunt on s’explicaven els mecanismes de la Selecció Natural. Els autors: Darwin i Wallace. I aquesta obra la pot consultar qualsevol de nosaltres a l’igual que la correspondència d’en Darwin. Plagi? On? Quan? La teoria apareix signada pels dos autors. El mateix Wallace, havent superat el seu greu episodi de malària, en retornar al Regne Unit va visitar a Darwin per tal d’agrair-li el fet d’haver tingut en compte el breu article d’un llunyà naturalista malalt. És més, el nostre protagonista podria haver fet desaparèixer aquella carta que venia d’ultramar, i hagués estat la paraula de Wallace contra la d’en Darwin. Actualment, en canvi, no sé què hagueren fet molts dels meus col·legues. En ciència, com en d’altres camps, també existeix molta competència i enveges. Quan passi això sempre ens queda mirar enrere i recordar el pacte entre dos cavallers naturalistes. Dos cavallers de la Ciència amb majúscules.

 

5. Sobreviu el més fort

Darwin mai no va afirmar que sobreviu l’individu més fort per sobre del dèbil. Ell va plantejar que sobreviu el més apte. De vegades, la millor adaptació serà la força, però, en d’altres situacions: la capacitat cooperativa, esdevenir més llest o espavilat, ser més gran o ser més petit, menjar de tot o nodrir-se d’un aliment en exclusiva…. Conseqüentment, tots els que intenten imposar la força per aconseguir una finalitat, si-us-plau, que no ho justifiquin com si fos una llei darwiniana.

 

6. Venir del mico

Darwin defensà que descendim de formes primats? Sí. Però no ho va fer, com molta gent creu, en el context de la seva obra més coneguda: L’Origen de les Espècies. Després de llegir tot el llibre comprovarem que, només a la penúltima pàgina, exposa molt d’amagatotis: «potser, algun dia, s’obrirà nova llum sobre l’origen de l’ésser humà». Ell sabia –n’era molt conscient– que si s’atrevia a revelar les seves sospites, sobre l’origen de la Humanitat, hi hauria un enrenou molt més gran del que ja va suposar parlar de l’evolució de plantes, cucs i aus. Tocar als humans era ficar-se, com es creia a l’època (i encara creuen alguns avui), amb la criatura més gran de la Creació. I no s’equivocava.

Poc després de la publicació de L’Origen, a la Universitat d’Òxford es va celebrar un gran debat entre creacionistes (molts) i evolucionistes (pocs). Corria l’any 1860. Darwin no hi era present, però sí va assistir el seu gran defensor: Thomas H. Huxley. El debat fou una mena de parany fomentat pels anti-evolucionistes. Així, un dels seus impulsors, el bisbe Wilberforce –en un clar intent de ridiculitzar les teories darwinianes–, va preguntar: «Sr. Huxley, prefereix descendir d’un simi per part d’avi o àvia?». El bàndol dels creacionistes esclatà eufòric però Huxley tenia la resposta: si havia d’escollir entre descendir d’un home intel·ligent, com en Wilberforce, o un simi, sense dubtar-ho ni un moment, preferia descendir d’un simi. El Regne Unit va aixecar-se amb un titular: «Darwin diu que venim del mico», i li van dedicar les més cruels caricatures, operetes, sornes i insults.

El «culpable» de la màxima és en Huxley i no en Darwin. Tot i que el nostre naturalista, anys més tard, a la seva obra L’Origen de l´Ésser Humà (1871), a la fi es va atrevir a dedicar un assaig monogràfic a la gènesi i evolució de la Humanitat. Aquí va plantejar dos punts importantíssims de cara a la nostra feina en el camp dels orígens i evolució del llinatge homínid. En primer lloc, que els ximpanzés i humans compartim un ancestre comú. Els ximpanzés són cosins nostres, no els avis. En segon lloc, observant que ximpanzés i goril·les són simis africans molt propers, i que a l’Àfrica també trobem ètnies humanes, s’atreví a aventurar que el nostre avantpassat comú va viure al continent africà. Calia anar a cercar les primeres «baules» fòssils d’Homo a l’Àfrica. Això suposà tot un atreviment en el bell mig d’una societat noucentista europea que es creia hereva del món grecoromà o cèltic. Però Darwin tenia raó: hem trobat els fòssils més antics de la família homínida al bressol africà. El Nen de Taung (Australopithecus africanus), Lucy (Australopithecus afarensis), Ardi (Ardipithecus ramidus), etc.

 

darwin mono mito origen de las especies
A caricature of Charles Darwin as an ape published in The Hornet, a satirical magazine, 1871

 

 

7. Darwin fou un científic evolucionista alhora que un home de fe

Degut a la seva formació com a teòleg, no és rar que es vulgui utilitzar a Darwin per tal d’il·lustrar com, un mateix individu, pot ser un científic evolucionista alhora que fidel religiós. Per suposat que això és factible; alguns dels especialistes en Evolució també són creients… cap problema: una cosa és la tasca científica (on mai ha d’entrar el dogma religiós sinó el mètode científic) i una altra són les idees personals fora del treball de camp o de laboratori. Fet aquest apunt, sí que voldria assenyalar que Darwin no és un d’aquests exemples.

Retornant a la seva correspondència personal descobrirem els elegants dubtes que va començar a manifestar sobre la existència de Déu; i és que una extraordinària capacitat d’observació li va fer veure que el Món era ple de proves contràries al plantejament Creacionista de la vida. Uns dubtes que acabarien abocant-lo a un trencament radical amb la religió. El desencadenant fou un dels episodis més durs a la vida d’en Darwin: la mort de la seva filla Annie. La pèrdua de la petita el van enfrontar amb la divinitat. Davant de les seves amistats, reconegué que era patint un procés de reconversió cap a l’agnosticisme o ateisme (segons el to dels seus laments). De fet, molts especulem amb la idea de que la mort d’Annie, i l’enfrontament de Darwin amb la divinitat, foren el detonant definitiu –junt amb la carta d’en Wallace– per a que finalment es decidís a publicar L’Origen de les Espècies. Ja no temia cap càstig diví doncs no creia en cap dissenyador intel·ligent. No existia un rellotger celestial. Era la natura la que obrava com a dissenyadora i coreògrafa de la vida. De fet, va començar a culpar-se a ell mateix de la mort d’Annie. Emma i Charles eren cosins… amb el seu matrimoni havia afavorit la consanguinitat familiar, i alguns dels fills del matrimoni no van gaudir d’una salut ferma.

 

8. Darwin i el darwinisme social

És totalment injust atribuir el darwinisme social a Charles R. Darwin. Des de que va publicar les seves idees sobre la Selecció Natural, les campanyes d’eugenèsia i exterminis racials, que han esquitxat al Món, no es recolzen en cap idea proposada ni defensada per en Darwin. Senzillament, certs personatges, nacions i institucions han intentat justificar les seves accions dements i salvatges tot pregonant que Darwin, en plantejar la idea de la supervivència dels més aptes, també s’estava referint a la supervivència d’aquells pobles, ètnies, estaments o persones que es consideren millors o superiors a d’altres.


Epíleg

 Sóc escrivint aquest article mentre salto, d’avió en avió, camí d’una de les meves expedicions. Seguiré observant el Món amb la mateixa passió que dedicava Darwin a les orquídies, els pops o als fòssils de megateri. Mai no arribaré a la seva genialitat però, gràcies a ell, som molts els científics i científiques que intentem esbrinar una mica més sobre els orígens i evolució del misteri dels misteris: la Vida.

Sobre l'autor