Quatre refugiats sirians a Alemanya reivindiquen la importància del “nosaltres”

“La societat existeix allà on diversos individus entren
en acció recíproca” — Georg Simmel

Entrevista a Amjad Bosata, Sarmad Malla Ali, Leshker Berho i Mudhaffar Ali, quatre refugiats sirians a Alemanya que expliquen la seva experiència de participar activament en el projecte de recerca “Fugida vers un futur incert” que treballa sobre els imaginaris de futur.

Quatre nois de Síria que van aconseguir asil polític a Alemanya, on ara acabaran tercer de batxillerat, van viatjar fins a Catalunya el passat octubre per treballar en un projecte de recerca anomenat “Fugida vers un futur incert?” que se centrava en l’apoderament d’alumnes refugiats. Natàlia Cantó-Milà, professora i investigadora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, hi col·laborava des del des del grup PROTCIS arran d’un projecte I+D d’excel·lència titulat els “Imaginaris de futur dels joves”. Abans de compartir-vos les entrevistes, us expliquem en què consistia el projecte en el qual van participar.

Com es va originar el projecte “Fugida vers un futur incert” i quins eren els eixos de treball?

Una professora de filosofia d’Alemanya de l’institut de batxillerat Oberstufen Kolleg der la Univeritat de Bielefeld, Maria Mateo i Ferrer, va contactar amb el grup de recerca PROTCIS de la UOC amb motiu de l’arribada d’un grup de refugiats sirians que presentava una manca de perspectiva de futur en el seu imaginari. Ells volien entendre millor el seu lloc a la nova societat on estan vivint i així prendre consciència de les possibilitats que en aquest lloc se’ls hi obrien. Per això van decidir anar a Barcelona per poder treballar amb Natalia Cantó-Milà de la UOC i després anar a Portbou on l’Associaicó Simmeliana els va convidar a passar uns dies per poder escriure els seus pensaments.

A l’estada a Barcelona, es van elaborar tallers amb la investigadora Natàlia Cantó-Milà, per tractar el concepte d’imaginaris de futur integrat en la societat on ara es trobaven. Es va posar en qüestió quina idea tenien de futur, com es podia establir una relació d’equivalència, el sentiment de pertinença d’un grup i d’una societat, com actuar per tal de poder integrar-se socialment…

Quines conclusions es van derivar?

Els refugiats Sirians van adquirir eines per transformar les seves creences que els limitaven. I el més important de tot, van entendre que ells formaven part d’un grup i que tenien dret a participar amb igualtat. Aquests tallers van ajudar als refugiats a superar l’estigma social del qual es veien evocats contínuament.

A “Fugida vers un futur incert?” es va treballar per a desenvolupar material de treball perquè altres refugiats que es troben en la mateixa situació puguin crear, imaginar i projectar un futur. Es per aquest motiu que volem fer difusió de les entrevistes a Amjad Bosata, Sarmad Malla Ali, Leshker Berho i Mudhaffar Ali, per tal de continuar divulgant la importància de proporcionar imaginaris de futur als refugiats en la nostra societat.

D’esquerra a dreta: Amjad Bosata, Sarmad Malla Ali, Leshker Berho, Mudhaffar Ali i Maria Mateo i Ferrer

— Entrevista a Leshker Berho, kurd de Síria. Ara té 20 anys i va arribar a Alemanya sol l’any 2014. Està estudiant el tercer curs de batxillerat

Com va sortir la idea del vostre projecte?

Fa temps, des que estic estudiant a l’Oberstufen Kolleg (OS), que em preocupen les dificultats que tenim els refugiats de Síria per adaptar-nos a la forma de vida europea. A Síria pràcticament no havíem de prendre decisions, els nostres pares ho feien per nosaltres. La societat era molt autoritària i, per tant, no teníem quasi marge a l’hora de prendre decisions. I per tant, tampoc no havíem d’assumir nosaltres la responsabilitat pels nostres actes. Aquí a Alemanya tenim molta llibertat, et sembla que pots decidir-te per qualsevol projecte de futur. Però a l’hora de la veritat, pocs aconseguim dur a terme el que ens hem proposat. No sabem viure amb aquesta llibertat.

Al juliol del 2018 vaig fer unes pràctiques a l’escola treballant juntament amb la meva professora de filosofia, Maria Mateo i Ferrer, per organitzar un curs amb el material que havíem rebut de Natàlia Cantó-Milà de la UOC sobre els imaginaris de futur. Durant aquest temps vaig tenir llargues xerrades amb la meva professora, en les quals vaig anar agafant confiança i li vaig obrir el meu cor. I xerrant amb ella, buscant solucions per aquests problemes, vaig proposar-li desenvolupar el material que ens havia enviat Natàlia Cantó-Milà sobre els imaginaris de futur per fer-lo més adequat als problemes específics que tenim els refugiats. Jo volia crear fulls de treball perquè els refugiats reflexionessin a les seves classes a l’escola sobre la seva vida a Alemanya i sobre els seus imaginaris de futur. La proposta que li vaig fer a la meva professora era molt abstracta i, de fet, no em semblava realitzable. Però junts, a base de moltes xerrades, vam anar desenvolupant un pla de treball concret per fer-ho possible. Després vaig decidir parlar amb altres refugiats perquè ens ajudessin a tirar endavant aquest projecte. Jo volia treballar amb algú que conegués bé els problemes perquè es trobava en la mateixa situació, però que tingués formes de pensar diferents per poder treballar des de diferents perspectives.

És a dir, començar aquest projecte no fou una decisió que sortís així de cop, sinó que treballant amb la Maria vaig trobar un camí per dur a terme quelcom que feia molt temps que volia fer.

Què us va portar a fer una part del projecte a Catalunya? Què vàreu fer durant la vostra estada a Barcelona i Portbou? Què va suposar per tu aquest viatge?

El nostre projecte partia del material que ens havia enviat la UOC. Ells són sociòlegs que coneixen molt bé el tema i ens podien ajudar a trobar junts una resposta als problemes que ens preocupaven. Teníem moltes idees i intuïcions, però ens calia l’ajuda d’experts. Volíem treballar el tema de forma científica, no senzillament discutint entre nosaltres, com discutiríem en un bar.

A Barcelona vam parlar sobre el tema amb diferents professors, no sols amb la Natàlia Cantó-Milà, també amb el Swen Seebach, amb gent de teatre, el Jordi Pérez de la Companyia Sargantana… És a dir, que vam poder veure els problemes des de diferents perspectives, la qual cosa ens va inspirar molt en la nostra feina i ens donà moltes idees. Al principi semblava com si sols estiguéssim recollint informació d’experts, però mica en mica vam començar a comprendre què és el que tot això implicava per a nosaltres, i així guanyarem una nova forma d’entendre els problemes. Aleshores fou quan anàrem a Portbou per reflexionar tot el que havíem parlat, escriure-ho i començar a desenvolupar el material que necessitàvem.

Què havíeu fet fins aleshores? Com vàreu encaixar tot aquest treball i inquietuds prèvies amb la feina feta a Catalunya?

Abans del viatge vam estar treballant molt per trobar finançament. Al principi no teníem cap suport, i això ens deixava molt poc temps per treballar en el contingut. L’únic que vam fer fou llegir el text de Simmel per preparar una mica la trobada de Barcelona. També vaig estar parlant amb amics per poder formar l’equip de treball i vam planejar el viatge. Amb ells vam escriure uns texts que havien de servir-nos per començar les nostres reflexions.

Evidentment, la trobada que després tinguérem a la UOC estava directament relacionada amb l’objectiu que ens havíem proposat. Des d’un principi estava clar que sense la col·laboració de la Natàlia Cantó-Milà el projecte no seria possible. No n’hi havia prou en treballar amb el seu material, calia discutir-ho junts, treballar junts per buscar solucions, per desenvolupar el material de treball. A més, a les trobades no sols parlàrem del tema amb el qual havíem vingut, sinó que l’emmarcarem dins d’una reflexió sobre la societat, sobre integració, és a dir, sobre temes molt més generals.

Com ha continuat el vostre projecte des de la vostra visita? En quin estat es troba actualment i quines perspectives de futur té?

En arribar a Alemanya vam acabar d’escriure els texts que havíem de publicar. I després hem organitzat un petit projecte nou de dues setmanes per compartir el que hem après a Barcelona amb altres nois i noies de l’escola, tant si són refugiats com si no ho són. També tenim ja preparat material perquè una professora que dóna classes al curs dels refugiats de l’OS el faci servir i així els puguem avaluar. Volem que molta gent, també a altres escoles, a altres països, puguin aprofitar el que nosaltres hem après.

Jo acabaré l’escola a l’estiu de l’any vinent. Després agafarà la direcció del projecte l’Amjad per seguir treballant nous aspectes del tema. Jo espero seguir treballant en el projecte, independentment d’on vagi quan deixi l’escola. Vull trobar la manera de seguir col·laborant.

Penseu continuar col·laborant amb la UOC i l’Associació Simmeliana?

Sens dubte! Tant la UOC com l’Associació ens han ajudat moltíssim. Volem fer-nos socis de l’Associació perquè així la propera vegada no vindrem com a convidats, com hem fet ara, sinó com a socis.

Com valores aquesta experiència?

Molt positivament. No tot va ser com havíem planejat, però tot fou molt interessant i aprenguérem moltíssim. Llàstima que tinguéssim tan poc temps. Cada dia estava tan ple, hi havia tanta informació, tantes coses per discutir! Fou també molt positiu que dividíssim l’estada a Catalunya entre dues ciutats. Això ens permeté tenir la tranquil·litat que ens calia per reflexionar sobre tot el que havíem après i escriure-ho.

Penseu que el vostre treball pot servir a més persones?

Aquest és l’objectiu des del principi. Confiem poder crear una cadena que vagi multiplicant la gent que pot aprofitar de la nostra feina. De moment ja hem tingut alguna xerrada amb refugiats, amb professors d’altres escoles, i esperem anar ajudant cada vegada a més gent.

El que és evident, és que vam començar a treballar per poder ajudar a altres persones. I si no ho aconseguim, haurem de canviar el concepte del projecte, perquè aquest ja no tindria sentit.

Vols afegir alguna altra cosa?

En aquest projecte hem parlat sobre l’”Estrany” de Georg Simmel; sobre forasters, sobre acceptació, sobre com podem aconseguir tenir un lloc a la societat. Però pel mateix fet de discutir sobre aquests temes, pel fet que ens hagi ajudat tanta gent que no és estrangera, que ens acceptessin amb la necessitat de discutir sobre aquests problemes i reconeguessin la nostra feina, ja hem aconseguit el que estàvem buscant. Ara cal que ho aconsegueixin altres persones. El que jo personalment he après també per a mi concretament és a veure el meu futur de forma més realista, més responsable.

Amjad Bosata, Leshker Berho, Sarmad Malla Ali, Helene Schönborn, Natàlia Cantó-Milà i Milà i Mudhaffar Ali

— Sarmad Malla Ali, kurd de Síria, té 20 anys. Arribà tot sol a Alemanya l’any 2014. Està estudiant el segon curs del batxillerat

Perquè vas començar tu a treballar en aquest projecte?

Jo vaig participar en el projecte que van organitzar el Leshker i la Maria a l’escola sobre imaginaris de futur. Aquells dies vam discutir molt amb en Leshker i amb altres refugiats de l’escola sobre el tema de si nosaltres formem part de la societat alemanya i si, per tant, podem decidir nosaltres mateixos el nostre futur. El nostre país està destruït, però nosaltres no som d’aquí, per això pensàvem que no podíem decidir. El Leshker insistia en què igualment tenim drets a Alemanya, però ell té la meva edat i jo tenia por que estigués equivocat. Per això, quan m’ho va proposar, vaig decidir treballar amb ell en el projecte. Així podria discutir sobre aquests problemes també amb gent que coneix millor el tema.

Què suposà per tu el viatge a Barcelona i a Portbou?

Jo estava convençut que nosaltres, malgrat ser estrangers, havíem de tenir drets, que havíem de formar part d’aquesta societat en la qual estem vivint. Però necessitava parlar-ne amb algú que conegués bé el tema, amb qui jo pogués confiar-ho i buscar camins per fer-ho possible. I per això fou tant important per a mi parlar amb la Natàlia Cantó-Milà. Ara sé del cert que jo, que cadascun de nosaltres, formem part de la societat, que influïm en ella, que tenim quelcom a dir, que podem aportar quelcom.

Després vam estar a Portbou, on vam tenir molta tranquil·litat, per reflexionar i pensar. Quan vaig entendre la importància del que havíem après, vaig escriure un text que vull enviar a tots els meus amics per compartir amb ells la meva experiència, perquè ells també sàpiguen que són part de la societat en la qual ara viuen. Em va agradar molt també conèixer la història de Benjamin. Veure el Memorial. Visitant el Memorial vaig prendre consciència que jo tinc els meus objectius molt clars, i no veig – no vull veure – la tanca que hi ha al davant barrant-me el pas.

Què havíeu fet fins aleshores? Com encaixà tot aquest treball i inquietuds prèvies amb la feina feta a Catalunya?

Com ja he dit abans, jo havia treballat sobre el tema dels imaginaris de futur. Havia estat fent entrevistes a gent de diferents edats, per veure com entenien el seu futur. A part, al curs de filosofia, vaig llegir la “Digressió sobre el foraster” de Simmel. Aquest text ha estat el centre de la nostra feina. També amb la Natàlia el vàrem estar discutint a fons. Llegir Simmel per a mi ha estat molt important. Gràcies a aquest text i a les discussions sobre Simmel en el grup i amb la Natàlia, he entès millor el meu paper a la societat i he après a veure de forma positiva, com una forma de llibertat, la distància que com a foraster tinc respecte el nucli de la societat.

Com ha continuat el vostre projecte des de la vostra visita? En quin estat es troba actualment i quines perspectives de futur té?

Al gener, a la fase de treball amb projectes de l’escola, volem oferir un projecte a altres refugiats que estudien amb nosaltres el batxillerat per compartir amb ells la nostra experiència. Que ells també puguin tenir una opinió positiva sobre el seu paper a la societat alemanya. Volíem anar a Barcelona i a Portbou, tornar-nos a trobar amb la Natàlia Cantó-Milà, fer una obra de teatre sobre el tema, però no hem aconseguit els diners que necessitàvem. Però això no em sembla tan greu, car el nostre objectiu és ajudar als altres, i si no podem fer-ho anant a Barcelona, doncs ho fem d’una altra manera des de Bielefeld.

Penseu continuar col·laborant amb la UOC i l’Associació Simmeliana? Com valores aquesta experiència?

Evidentment. Jo estaré tota la meva vida agraït a la Natàlia. Gràcies a ella ara sé qui sóc, què vull fer. He canviat totalment la meva actitud a Alemanya.

Penseu que el vostre treball pot servir a més persones?

Jo abans tenia les mateixes idees que tots els altres refugiats que conec. Però ara amb aquest projecte, no sols he guanyat molta seguretat en mi mateix, sinó que això em dóna la possibilitat d’ajudar a altres refugiats a trobar-se millor a Alemanya. Espero poder-los apassionar pel tema com jo m’he apassionat.

Vols afegir alguna altra cosa?

Vull agrair a la Natàlia el temps que ens ha dedicat, la feina que ha fet amb nosaltres. Quan jo acabi l’escola, espero que altres estudiants segueixin la nostra feina, amb altres perspectives, altres idees, però que sempre hi hagi algú treballant perquè tots ens sentim millor en aquesta situació en què vivim.

— Amjad Bosata, de Síria, té 19 anys i va arribar l’any 2014 sol a Alemanya. Està estudiant el segon curs de batxillerat

Perquè vas començar tu a treballar en aquest projecte?

El Leshker em va explicar el que es proposava. I jo vaig pensar que treballar en aquest projecte seria una forma de demostrar a tothom que els refugiats no som uns ganduls, aprofitats i delinqüents, sinó que podem treballar seriosament amb l’objectiu d’ajudar a altra gent, per crear ponts amb la societat que ens ha acollit. Volia demostrar que nosaltres som capaços. No sols volia que millorés la imatge que la gent te de mi pel fet de ser refugiat, sinó també de tots els refugiats en general. Ens hem d’integrar a Alemanya, sens dubte, però no podem deixar enrere tot el que hem viscut abans, la nostra cultura, els nostres costums. Hi ha coses criticables del món que hem deixat enrere, i demano perdó per això, però també hi ha coses bones, que es poden mantenir. Aquest projecte és una forma d’agrair a la societat alemanya el que ens ha donat, de donar quelcom per tot el que hem rebut. Alemanya és ara la nostra terra, i volem treballar perquè tothom s’hi trobi millor, també els alemanys. També els joves alemanys tenen problemes alhora d’enfrontar-se amb el seu futur, per això també els podem ajudar a ells.

Què va suposar per tu el viatge a Barcelona i a Portbou?

Per a mi foren molt importants les xerrades amb la Natàlia i amb en Swen. Jo tenia fins aleshores una idea molt difosa del paper que nosaltres tenim a la societat. Però després d’aquestes xerrades vaig entendre-ho millor. Vaig entendre que el meu paper pot ser actiu, que he de treballar per aconseguir quelcom, que he d’invertir força i temps, però que jo tinc quelcom per donar a la societat.

A Portbou m’impressionà molt conèixer la història de Benjamin, dels refugiats espanyols després de la guerra civil. Vaig entendre que el problema dels refugiats és molt més ampli, que té una llarga història, i que la nostra arribada a Europa s’ha d’entendre en aquest context. Per això també m’impressionà molt el Memorial de Karavan, perquè parla de nosaltres, els refugiats de Síria, de la nostra història.

Què havíeu fet fins aleshores? Com encaixà tot aquest treball i inquietuds prèvies amb la feina feta a Catalunya?

Abans havíem estat reunint idees, intentant entendre què és el que influencia la forma com vivim el nostre futur. Parlàvem de llibertat, de responsabilitat, consciència. Cadascú de nosaltres va escriure un text sobre el tema en el que parlàvem de la diferència entre Síria i Alemanya. És a dir que al principi ens vam dedicar a aclarir les nostres idees. Després, en el curs de filosofia, vam llegir l’”Digressió sobre el foraster” de Simmel.

Com ha continuat el vostre projecte des de la vostra visita? En quin estat es troba actualment i quines perspectives de futur té?

Volem comunicar el que hem après a altra gent, volem escoltar el que els altres pensen del tema. Discutint sobre tot això ens podem ajudar molt mútuament. Sovint escoltem coses molt negatives sobre el nostre el rol a la societat, poca gent ens veu capaços d’aconseguir quelcom. Però parlant entre nosaltres, si expliquem tot el que vam aprendre treballant amb la UOC, potser aconseguim canviar alguna cosa. I com que sens dubte hi ha una relació recíproca entre la nostra actitud i l’actitud de la gent cap a nosaltres, potser així aconseguim començar a esquerdar el mur que ens separa de la resta de la societat. Treballant-hi tots junts.

Al principi, en aconseguir l’asil a Alemanya, ens donen diners per viure, un sostre i ens permeten anar a escola. Però no se n’adonen que això no és el més important per poder tenir un paper positiu a la societat que ens ha acollit. Volem participar activament a construir-la. I gràcies a aquest projecte ho estem fent. No volem un “nosaltres” i un “vosaltres” separats. Sols hi ha un “nosaltres”, perquè tots junts pertanyem aquí, al país on ara estem vivint.

Sobre com seguiré treballant en el projecte, m’he proposat dedicar-me especialment a analitzar com es creen les subcultures en una societat. Alguns dels refugiats o dels estrangers que estan vivint aquí, pensen que n’hi ha prou en conèixer l’idioma, les lleis, en treballar. Però no n’hi ha prou si es queden tancats entre ells. A més, és aquest el motiu pel qual la gent d’extrema dreta pensa malament de nosaltres. Perquè no fem res per evitar aquesta mala imatge que tenen de nosaltres. Sobre aquest tema vull treballar. Vull fer entrevistes, vull intentar entendre perquè es formen aquestes subcultures, perquè ens construïm nosaltres mateixos aquest mur que ens separa. Vull treballar també amb gent que no sigui refugiada. Per poder construir tots junts els ponts. Nosaltres som tots junts una societat, som una unitat, i hem de poder parlar si volem construir alguna cosa.

Penseu continuar col·laborant amb la UOC i l’Associació Simmeliana?

Espero que sigui possible. Els necessitarem als dos per poder seguir treballant en el nou aspecte del tema.

Com valores aquesta experiència?

Aquest projecte ha estat molt bo per a mi, he guanyat molta seguretat, sóc més conscient de tot allò que podem fer per a trencar el mur que ens separa dels alemanys. El futur sols és possible si treballem junts. Nosaltres, des d’aquí on som i amb la gent que ens envolta, podem començar a canviar de mica en mica la societat, podem influir-hi de forma positiva.

Penseu que el vostre treball pot servir a més persones?

No ho sé, però ho espero. De totes maneres no es tracta de dir que “jo faig quelcom per vosaltres”. Tampoc que “vosaltres feu quelcom per a mi”. Del que es tracta és de fer-ho tots junts.

— Mudhaffar Ali, kurd de Síria, té 21 anys i va arribar sol a Alemanya l’any 2014. Està estudiant el segon curs del batxillerat

Abans no comencem l’entrevista vull dir una cosa. Des que vaig arribar a Alemanya jo sempre m’havia sentit inferior, com membre d’una classe inferior. No me n’adonava que el que jo feia tenia un valor. Després de la lectura de Simmel vaig adornar-me de tot el que ja he aconseguit. He viscut a centres d’acollida en els que no hi voldrien viure ni les rates. Malgrat això, en sis mesos he après la llengua al nivell necessari per fer el batxillerat. Vaig poder anar a un institut de batxillerat, però allà m’hi sentia molt malament. No gosava fer res. Tots eren tan rossos, tan alemanys. I jo volia estudiar, fos com fos. Per això vaig decidir seguir fent el batxillerat a l’Oberstufen Kolleg, i m’hi vaig sentir millor d’entrada. Aquí hi ha gent de tot tipus. Jo no sóc l’únic. Vaig venir a viure a Bielefeld especialment per poder anar a l’OS. Després de llegir Simmel he après a donar un valor a les meves experiències, a tot el que ja he aconseguit, i la meva seguretat en la societat és mil vegades més gran. La teoria de Simmel descriu exactament el que nosaltres vivim. Ja he aconseguit moltes coses, coses que també són bones per als altres. Jo aporto alguna cosa a la societat en què estic vivint. He lluitat molt per aconseguir un lloc en aquesta societat. I gràcies a Simmel, me n’adono que ja el tinc, aquest lloc.

Perquè vas començar tu a treballar en aquest projecte?

Jo sempre m’havia sentit a Alemanya com algú inferior. Sempre tenia por que em rebutgessin, perquè creia que jo valia menys que els altres. Per exemple, al principi jugava a futbol amb un equip i ho feia molt bé. Però em vaig lesionar i per por que els altres veiessin que estava lesionat, que ja no podia jugar tan bé com abans, vaig deixar de jugar. Sempre em sentia menys que els altres. Jo no he nascut aquí, per això no valorava el que havia fet o el que podia fer. No gosava prendre decisions pel meu futur, com si no em mereixés un bon futur. Per això quan el Leshker em va explicar el que es proposava i em preguntà si volia treballar amb ell, de seguida m’hi vaig apuntar.

Què suposà per tu el viatge a Barcelona i a Portbou?

Per mi fou molt important parlar amb la Natàlia Cantó-Milà a la Universitat. El primer dia mateix em va sorprendre la vehemència amb que la Natàlia ens corregia, cada vegada que fèiem servir la paraula “ells” quan parlàvem de la societat. Ens exigia que féssim servir sempre el “nosaltres”. Al principi no entenia per què ho deia. Però quan de cop ho vaig entendre, m’envaí un sentiment de felicitat tan gran! Jo estic aquí, hi tinc un lloc, vaig a l’escola, treballo, per què no he de pertànyer a la societat? Per què he de ser menys que els demés? El que jo faig també és bo per la societat, jo aporto quelcom. Ara sé que puc participar activament, que puc resoldre problemes, que em puc implicar políticament…

A Portbou vam tenir el temps de reflexionar tot el que havíem estat parlant, aprofundir en la teoria i focalitzar-la cap a determinats aspectes que ens interessaven especialment. Cadascú treballava en els seus texts, amb tranquil·litat i concentrats. Portbou també em feu reflexionar molt sobre el tema de la frontera, aplicant-la a mi mateix. Reflexionar sobre què implica. Jo sóc d’un altre món, travessar les fronteres fou molt dur quan vaig haver de fugir de Síria. Però ara a Portbou, pots passar d’un costat a l’altre en un passeig, veus com en són d’artificials aquestes fronteres. I això et dóna un gran sentiment de felicitat.

Què havíeu fet fins aleshores? Com encaixà tot aquest treball i inquietuds prèvies amb la feina feta a Catalunya?

Al curs de filosofia amb la Maria havíem llegit el text de Simmel. Però jo estava malalt aquells dies, i per això no l’havia pogut llegir bé abans de marxar. Però el vam estar comentant tots junts. També vaig escriure un text sobre el tema del meu futur i de la necessitat d’assumir la responsabilitat de forma autònoma.

Vull repetir que abans, abans de començar a treballar en el projecte, havia aconseguit assolir el que m’havia proposat, però amb molta inseguretat i sense confiança en mi mateix. Ara, gràcies al projecte, he guanyat molta confiança. Em sento molt més segur de mi mateix.

Com ha continuat el vostre projecte des de la vostra visita? En quin estat es troba actualment i quines perspectives de futur té?

És molt important compartir el que hem après. Jo mateix he reconegut amb aquesta feina quines són les meves capacitats com a ésser humà. Cal que altres persones en el futur segueixin treballant en el mateix, que tots puguin guanyar aquesta confiança per fer-nos un lloc a la societat. Nosaltres els hi hem d’explicar que tenen el dret a fer-ho. Jo ja he parlat amb amics fora de l’escola, i intento que guanyin també ells aquesta confiança que he assolit jo.

Penseu continuar col·laborant amb la UOC i l’Associació Simmeliana?

Evidentment que sí. M’agradaria treballar sempre amb la Maria i la Natàlia. M’ha ajudat tant aquesta barreja de filosofia i sociologia per entendre la meva vida! I de la mateixa manera podem aconseguir que la societat es desenvolupi una mica en aquest sentit, tots junts, compartint tots plegats. Cal donar a molta gent la possibilitat de sentir la felicitat que sento jo. Hem de contactar amb escoles, amb universitats, perquè a tota reu tothom gaudeixi del que hem gaudit nosaltres.