“Potser el que ens toca avui és aprendre a pensar de nou la finitud” — Entrevista a Marina Garcés

Us compartim una conversa amb Marina Garcés, filósofa i directora del Màster de Filosofia per als Reptes Contemporanis de la UOC, sobre les crisis que travessen el nostre temps i la importància de deixar de segmentar el coneixement per a abordar els conflictes actuals.

Els reptes contemporanis – Entrevista a Marina Garcés

La qüestió que travessa el nostre temps

Jo penso que tots els reptes del nostre temps, que són molt variats i d’àmbits molt diferents, passen tots ells per una mateixa qüestió, que crec que és a la que ens enfrontem a hores d’ara, que és la pregunta: què és vivible?

La humanitat d’alguna manera s’ha desenvolupat culturalment, tecnològicament, en tots els seus aspectes, combatent la mort. Ens fa humans precisament aquest llarg combat amb la mort, amb la mort en tots els seus aspectes. Potser el que és específic del nostre temps és que estem no només combatent la mort, sinó que estem generant, estem fent invivible la vida. La vida per al conjunt de la humanitat i per a la resta d’éssers amb els quals compartim el planeta, i de forma molt desigual per a diferents segments, sectors i àmbits de la població mundial.

Descentralitzar l’individualisme

L’individualisme és precisament la base d’aquesta negació del món com a món comú. El món no pot ser només un conjunt de recursos, no pot ser només un conjunt de matèries, no pot ser només un escenari, no pot ser només una base. És un conjunt d’ecosistemes, si parlem de qüestions ambientals; és un conjunt de relacions, si parlem de política; si parlem de cultura, si parlem de qüestions que semblen privades, com l’ètica o la moral, és també un conjunt de sistemes de valors, uns sistemes culturals.

Tot això, quan l’individu fagocita, privatitza la vida, el món s’esgota. I això ho estem vivint, crec que és un dels principals reptes del nostre temps, en tots els plànols de la vida. Parlem d’esgotament dels recursos, però hi ha moltes altres dimensions d’aquest esgotament que ens fan tocar els límits d’una civilització. Aquesta crisi civilitzatòria de la qual es parla molt avui no és només que Occident, que Orient o que aquesta civilització o que aquesta altra hagin entrat en conflicte. Amb el que vam entrar en conflicte és amb la pròpia idea dels límits d’un món. Com aprendre a percebre aquests límits, com aprendre a relacionar-nos de forma igualitària, justa i compartida amb aquests límits, com compartir realment aquesta idea de món, de món comú, en el qual aquest individu pot deixar de ser només un individu i retrobar els seus vincles socials, culturals i materials amb la resta d’éssers, humans i no humans, que compartim la vida en aquest planeta.

Els límits del progrés i el futur

El capitalisme ens ha fet creure que el progrés és creixement il·limitat. Aquest és el principi bàsic del capitalisme, la seva llei sagrada seria aquesta. Que l’economia funciona si creix il·limitadament i que, per tant, el futur és el sentit d’aquest creixement il·limitat, que el futur és el que sempre està més enllà, indefinidament més enllà, que sempre, com una mena de línia, a la que podem anar-nos acostant sense arribar mai, creixent sense arribar mai, augmentant recursos, despesa, rànquing, sigui el que sigui, té valor, si creix il·limitadament. No cal saber molta filosofia per entendre que aquest principi és contradictori amb les pròpies condicions de la vida, que és finita, la de cada un i la del conjunt del planeta, que també és finit. Potser el que ens toca avui és aprendre a pensar de nou la finitud, i la finitud significa els límits, però els límits no necessàriament són imposicions, són imposicions si aquests límits els controla algú, però són condicions de vida si aquests límits els pensem de forma col·lectiva i de forma compartida. Fins on podem anar vivint com vivim? Fins on podem arribar consumint com consumim? Fins on podem viure si ens creiem il·limitats en un món finit? Aquestes preguntes són les preguntes del nostre temps, són aquestes precisament les que tenen a veure amb la pregunta per a la vida vivible. I el creixement il·limitat o el futur com a horitzó infinit de progrés han mostrat avui, i les ferides del nostre temps són la prova d’això, ferides humanes, ferides ecològiques, ferides íntimes, ferides de salut, ferides ambientals, ens estan mostrant que estem trencant precisament les condicions per pensar un futur millor.

Per a mi la filosofia és una eina impressionant i inesgotable de combatre les pors, d’anar fins on se’ns ha dit que no podíem pensar, de transgredir monopolis i, per tant, d’obrir les caixes negres del nostre temps.”

Marina Garcés, filòsofa i directora del Màster de Filosofia per als Reptes Contemporanis

Els problemes del nostre temps

Les crisis que travessen i caracteritzen el nostre món no són solucionables només des de respostes tècniques. Aquesta és la gran fal·làcia d’aquesta visió que ha caracteritzat tant la modernitat, que és pensar que la tècnica ens salvarà. Que està en mans dels tecnòlegs venir a donar les solucions que el nostre món necessita. Només amb tècnica i només des respostes tècniques no resoldrem els problemes del nostre temps, perquè el que necessitem sobretot és formular bé aquests problemes.

Per tant, necessitem molt, penso, a hores d’ara, de les humanitats, de la cultura, de les arts, de la filosofia, del concepte, del pensament teòric i de la reflexió, no només per córrer a trobar solucions, sinó per parar un moment a plantejar bé els problemes, a formular-les de manera adequada, veure què hi ha darrere, on s’aguanten i quants prejudicis o visions, moltes vegades parcials, de la realitat contenen, per a formular bé quin és el sentit, i quin és el valor de les propostes que a partir d’aquí podem trobar, des de molts camps, llavors sí, del saber, de la ciència, de la tècnica, però sempre des d’aquesta condició de poder preguntar-nos pel sentit i el valor de les propostes que fem, de les condicions que les sostenen i, per tant, també, de la necessitat de formular bé els problemes que volem abordar.

Necessitem que qualsevol enginyer, metge, jardiner o mestre entengui bé, i això vol dir que comprengui, que es faci càrrec de quin és el món en el qual s’inscriuen aquelles pràctiques i aquells sabers. Això no vol dir ser tots generalistes, no vol dir quedar-nos tots amb una miqueta de cada cosa, sinó que significa tenir maneres, i jo crec que estem treballant en diferents àmbits per això, per fer que els contextos d’experiència de cada un dels sabers s’integrin i es relacionin. És el repte que ara mateix tenen les universitats, però també les escoles, perquè això cal començar-lo per sota, no podem tallar tot durant el camí escolar per després recompondre des de dalt, és a dir, és una feina que hem de fer de forma compartida , des de l’escola fins a la universitat, així com en tots els altres espais de la vida social on avui es donen els aprenentatges, que no són només el sistema escolar i el sistema universitari, sinó el conjunt de llocs i de relacions on avui en la nostra societat estem aprenent, i per tant estem posant-los en relació, i aquestes relacions han de ser integradores, han de ser comprensibles, han de ser crítiques, si no, no poden ser-ho, i han de fer possible que des de cadascuna d’elles estiguem participant.

Costures del coneixement

El camp del coneixement del nostre temps és que hem confós l’especialització, que per a certes coses és necessària, amb la segmentació i la ceguesa i la sordesa entre disciplines. El problema comença quan segmentem i quan vam convertir determinats sabers en autoreferencials, en discursos que solament es parlen a si mateixos, i que es tornen cecs a l’hora de percebre quina és la seva relació amb el món en què s’inscriuen, amb la societat amb la qual intervenen, amb aquells amb els que realment estan implicats en les conseqüències d’aquelles pràctiques o d’aquells sabers.

Això és una tendència creixent, per desgràcia, i és la que hem de combatre. Però també hi ha indicis, i crec que per això estem aquí parlant de projectes com els que estem emprenent ara, indicis bastant distribuïts, força amplis, encara que no dominants en aquests moments, de començar a reobrir aquestes costures tan tancades, a recórrer i explorar aquests intersticis entre llenguatges, entre mons, entre coneixements, entre institucions i entre diferents àmbits de la societat, també entre classes socials, entre gèneres, de formes diferents de viure el món, i que no es resignen a quedar tancades en petites bombolles a la defensiva, o en petites bombolles d’autocomplaença o en petites bombolles també d’exclusió, perquè es donen totes aquestes formes.

De vegades pensem que només ens podem apropar al món acadèmic, doncs, per fer una trajectòria individual, o currículum personal, una mena de cursa d’obstacles fins a un possible doctorat, o no, però en realitat, si algun valor té la institució universitària és que sigui un espai de trobada, un lloc on anar a trobar el que no sabem, tant del coneixement, que anem a aprendre, a estudiar, a compartir, com també, sobretot, dels altres, d’aquells amb qui compartirem aquells aprenentatges. Aquesta dimensió està molt neutralitzada a l’espai acadèmic i universitari. Cada vegada és més un espai de circulació i nosaltres volem revertir, precisament, aquesta tendència tan individualitzadora, tan privatitzadora també de l’estudi i del coneixement, perquè pensem que el principal valor de posar-nos a pensar és poder pensar cadascun amb els altres, si no , no hi ha pensament ni problemes comuns. Hi ha teories que poden ser més o menys privades, però no hi ha pensament.

El pensament sempre implica aquest «entre» i aquest «entre» cal construir-lo. Cal donar eines, en aquest cas intervingudes per la virtualitat, que té uns límits però que també té unes potencialitats. Ens podem trobar amb gent de territoris, contextos i àmbits d’experiència més variats, i per tant tot està pensat en la forma en què hem imaginat les assignatures, els recursos, les activitats, per tal de potenciar aquesta dimensió compartida del pensament i de l’aprenentatge, fer una comunitat oberta de gent que es troba per compartir el que necessita pensar i que no sap com acabar de pensar i que, a partir d’aquí, puguin sorgir propostes, projectes, investigacions, però també intervencions actives, pràctiques, en diferents àmbits de la societat i del nostre entorn.

Estem disposats a ser part d’una vida invivible o podem comprometre’ns des de qualsevol àmbit de la vida, de la societat i del saber a fer més vivible aquesta vida i per al conjunt i de forma compartida pel conjunt dels éssers que vivim en aquest món?”

Marina Garcés, filòsofa i directora del Màster de Filosofia per als Reptes Contemporanis

Filosofia per als reptes contemporanis

Per a mi la filosofia és una eina impressionant i inesgotable de combatre les pors, d’anar fins on se’ns ha dit que no podíem pensar, de transgredir monopolis i, per tant, d’obrir les caixes negres del nostre temps.

El Màster de Filosofia per als Reptes Contemporanis en el que ha apostat és per fer de la filosofia un espai comú, un espai d’interpel·lació, un lloc de trobada i no una disciplina tancada només per filòsofs. Entendre que la filosofia és una eina; una eina que ens dóna conceptes, ens els dóna i ens permet crear-ne de nous, també, perquè la filosofia és creativa. Creativa de conceptes que ens permetin, doncs, desenvolupar precisament tota aquesta exigència de comprensió d’un món que ens costa pensar, que no sabem on ens porta, que té més interrogants que respostes, on les crisis desperten pors que, si els pensem, els analitzem, els disseccionem i pensem d’una altra manera, poden ser travessats, poden ser combatuts, poden ser dissolts. La filosofia, amb totes aquestes eines, el que ens permet és posar en joc diferents sabers, disciplines i pràctiques. És un màster que convida tant a professors com a estudiants a treballar des de diferents àmbits del saber amb la filosofia com a eina, com una eina comuna, com una pràctica compartida, com una forma que tenim, en la nostra tradició, de generar espai públic des del pensament.

Hem establert diàlegs i contactes amb la Universitat Politècnica de Catalunya, d’una banda, perquè és un dels principals entorns on estan desenvolupant-se algunes de les tecnologies i pràctiques científiques que més tenen a veure amb algun dels reptes dels nostres temps, ja sigui per qüestions ambientals o tecnocientífiques i totes les seves implicacions -també- socials i polítiques, que moltes vegades els estudis tècnics no incorporen i que són inseparables de qualsevol dels reptes, ja siguin, per exemple, tecnològics, ambientals o científics, del nostre temps.

També estem treballant amb institucions no universitàries. En aquesta direcció hem començat a treballar també a Barcelona amb el Centre de Cultura Contemporània CCCB, que coincideix plenament amb els eixos i línies de treball que ens estem plantejant nosaltres. I a Madrid amb Medialab Prado, que és una altra institució on la relació entre cultura, ciutat i tecnologia s’experimenta i s’explora perquè sigui la pròpia ciutadania qui generi convocatòries, qui generi programes, qui generi projectes i qui els porti a terme.

Mons que necessiten pensar-se junts

Crec que hi ha insatisfacció i un desig alhora que està portant a molta gent a explorar camins pels que les nostres institucions en aquest moment no estan prou preparats. Segueixen funcionant per disciplines tancades, segueixen funcionant per lògiques com dèiem ara de autoreproducció i, per tant, de legitimació, de formes de fer ja legitimades, com sortir d’elles, com atrevir-nos a transgredir aquests límits, a insubordinarnos d’alguna manera davant aquests espais acotats del pensament. Crec que cada vegada més hi ha persones que arrisquen part de la seva trajectòria, dels seus currículums, de la seva forma d’estar a l’acadèmia, per donar aquest tipus de passos, per buscar aquests camins a les fronteres i més enllà, i per començar a pensar mons que necessiten pensar-se junts.

Si el món deixa de ser el món per convertir-se en l’escenari sol de vida i d’històries individuals, acaba passant el que estem veient en els nostres temps: el mateix esgotament del món i de totes les relacions que fan que aquest món sigui vivible, en cada un, però en cada un integrat de relacions, interdependències i condicions que ens fan possibles la vida.

Estem disposats a ser part d’una vida invivible o podem comprometre’ns des de qualsevol àmbit de la vida, de la societat i del saber a fer més vivible aquesta vida i per al conjunt i de forma compartida pel conjunt dels éssers que vivim en aquest món? Penso que aquesta és la pregunta. Si parlem d’ecologia, si parlem d’envelliment, si parlem d’alimentació, si parlem d’institucions polítiques, si parlem de desigualtat, si parlem d’expulsions, si parlem d’expropiació, si parlem de desnonaments, si parlem de guerra. Tot això, que seran els temes que travessaran moltes de les propostes d’estudi d’aquest màster, si parlem de tot això, és perquè d’alguna manera hem tocat els límits del que vivible, fins i tot quan estem vius. I no n’hi ha prou amb estar vius. Hem de fer que aquesta vida sigui digna, que vol dir que sigui vivible per al conjunt del món.