Quant a Eduard Aibar

Eduard Aibar és professor als Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigador del grup de recerca sobre Administració i Democràcia Electrònica (GADE) de l' Internet Interdisciplinary Institute de la UOC. Imparteix docència sobre estudis de ciència i tecnologia i sobre disseny de la recerca en el grau d'Humanitats i en el Màster i Programa de Doctorat sobre Societat de la Informació i del Coneixement. Ha publicat nombrosos treballs sobre la interacció entre el desenvolupament cientificotecnològic i el canvi social i organitzatiu en àmbits com l' eGovernment, l'urbanisme o Internet. Actualment lidera un projecte de recerca sobre la relació entre ciència i producció col·laborativa (peer production); en concret el projecte explora la percepció, actitud i pràctiques del professorat universitari respecte Wikipedia. És doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona. És especialista en estudis de ciència i tecnologia (STS, Science & Technology Studies). Ha estat professor associat al Departament de Lògica, Història i Filosofia de la Ciència de la Universitat de Barcelona, investigador postdoctoral al Maastricht Economic and Social Research Institute on Innovation and Technology (MERIT, Universiteit Maastricht, Països Baixos) i a la Universitat de Salamanca. Ha estat Vicerector de Recerca de la UOC, director del Internet Interdisciplinary Institute, director del programa de doctorat en Societat de la Informació i del Coneixement, president de la Comissió de Doctorat de la UOC i membre del Consell Rector de la Universitat Catalana d’Estiu.

Seminari sobre Ciència i Neoliberalisme

El proper dijous 27 d’abril, de 16 a 18h, el grup de recerca en Open Science and Innovation (OSI) organitza el següent seminari:

Llloc: Universitat Oberta de Catalunya (Sala Tony Bates), Av. Tibidabo 39. Entrada lliure (no cal inscripció).

 

Ciència i neoliberalisme: un nou règim de producció de coneixement científic?

Els impactes de les polítiques i pràctiques neoliberals estan produint per alguns autors la transformació més important de la ciència i l’acadèmia contemporànies des de mitjan s. XX. Des de la dècada dels 80 les polítiques científiques neoliberals han posat l’èmfasi més en la creació de valor comercial que en la consecució del benestar social o en la generació de coneixement; s’ha fomentat l’ús de patents – amb lleis de propietat intel·lectual cada vegada més permissives sobre el tipus d’objectes patentables – més que la difusió oberta del coneixement i s’ha promogut la inversió privada en les universitats i en els projectes de recerca desenvolupats pels seus investigadors, a fi d’afavorir aquelles línies de major aplicació comercial i, per tant, amb més expectatives de retorn econòmic. En aquest seminari explorarem algunes de les qüestions més rellevants d’aquest fenomen, així com llur conceptualització teòrica des de diverses disciplines, i discutirem possibles línies de recerca futures.

 

Programa:
16:00 – 16:10 Eduard Aibar (UOC). Introducció.
16:10 – 16: 30 Xavier Roqué (UAB). Ciència, diners i política: una lectura històrica.
16:30 – 16: 50 Ester Conesa (UOC). Acadèmia neoliberal, temps i gènere. Cap a una ètica de la cura enfront del model de competitivitat?
16:50 – 17:10 Daniel López (UOC). La universitat emprenedora contra l’ethos acadèmic?
17:10 – 18:00 Discussió

 

Research group on Open Science and Innovation

La ideologia de la innovació

La innovació s’ha convertit en l’eix central d’una de les ideologies més esteses de la nostra època. L’ús d’aquest concepte va començar a estendre’s després de la II Guerra Mundial i actualment és un dels termes més utilitzats en tota mena de discursos polítics, empresarials o acadèmics, incloent-hi, especialment, els econòmics. Tot i que sovint aquests discursos no ofereixen definicions ni caracteritzacions clares del que entenen per innovació –un estudi recent sobre literatura especialitzada trobava més de 40 definicions diferents–, gairebé tothom li atorga un valor enormement positiu. La innovació és indiscutiblement quelcom desitjable, quelcom a encoratjar, promoure i premiar. És, a més, suposadament, políticament neutre i, de fet, la majoria de partits polítics, siguin d’esquerres o de dretes, siguin d’orientació neoliberal o socialdemòcrata inclouen en els seus programes polítiques específiques per a afavorir la innovació i sovint en fan ostentació.

Moltes mesures polítiques es justifiquen en nom de la innovació que es considera, gairebé, un imperatiu per al progrés social. Fins i tot, es diu, cal transformar moltes de les nostres institucions –en especial, l’escola i la universitat– en nom d’ella. Els discursos crítics amb la innovació són pràcticament inexistents i quan algú formula objeccions és immediatament titllat de retrògrad o reaccionari (“no vius al segle XXI!”, “no ets un professor del segle XXI”!). De fet la ideologia de la innovació es vesteix sovint amb un discurs que intenta generar por o angoixa.

fqlb_innovateordie

En general, innovació vol dir “innovació tecnològica” i, en tot cas, la glorificació de la innovació neix del culte previ i acrític a la innovació tecnològica. Fins i tot en aquells àmbits on s’utilitza sense l’epítet, com quan es parla d’innovació docent en el context educatiu, la innovació acaba interpretant-se preferentment com a introducció de tecnologia.

La ideologia de la innovació assumeix, bàsicament, que el canvi tecnològic és el principal motor del creixement econòmic i, més en general, del benestar social i la qualitat de vida de les persones. En aquest sentit, es tracta d’una ideologia fortament impregnada de l’anomenat determinisme tecnològic. No es limita a considerar la innovació tecnològica com un factor important en el desenvolupament social o el creixement econòmic –quelcom indiscutible–, sinó que el converteix en l’element més important i, per tant, en l’eix fonamental per tal de reestructurar la societat actual.

En part, aquesta ideologia es basa en la distinció entre innovacions radicals i incrementals i en la idea que són principalment les de tipus radical les que realment constitueixen la font de creixement econòmic. Són molts els economistes que ha qüestionat aquesta tesi. Autors com Nathan Rosenberg o David Mowery, entre d’altres, especialistes reconeguts en la història econòmica de la tecnologia, sostenen en canvi que són les innovacions incrementals les que han estat generadores preeminents de creixement econòmic al llarg de la història.

La ideologia de la innovació es basa, igualment, en una suposada preeminència de la novetat respecte a l’ús, en l’àmbit de la tecnologia. Actualment, per exemple, hi ha molts més estudis sobre la innovació tecnològica, que sobre l’ús de les tecnologies i sobre els seus complexos processos d’adopció i difusió social. En paraules de Nathan Rosenberg:

«Durant diverses dècades, molts historiadors, fins i tot historiadors econòmics, s’han centrat en un únic aspecte del progrés tècnic: “Qui va ser el primer a fer-ho?”. Aquestes qüestions són importants en la història de la invenció. Amb prou feines s’ha prestat atenció a la velocitat amb la qual les noves tècniques han estat adoptades i incorporades al procés productiu. Veritablement, és com si la difusió no existís».

N. Rosenberg (1993). Dentro de la caja negra: tecnología y economía. Barcelona: Hogar del Libro, pàg. 19.

 

Una visió similar l’expressen els economistes Paul Stoneman i Paul David que insisteixen que,

«Les millores en productivitat i en qualitat, i per tant en el benestar econòmic i el rendiment de les empreses i indústries, no responen a la taxa de desenvolupament de noves tecnologies, sinó a la velocitat amb què les seves aplicacions s’estenen en les operacions comercials»

P. L. Stoneman i P. A. David (1986). «Adoption subsidies vs. Information provision as instruments of Technology policy». The Economic Journal, 96, Supplement (pàg. 142-150).

Però en l’àmbit de la tecnologia és molt diferent posar l’atenció en la innovació que fer-ho en l’ús dels artefactes. I cal no oblidar que només una petita part de les innovacions tecnològiques arriben a ser utilitzades a gran escala. La majoria d’innovacions, simplement, fracassen perquè no resulten socialment acceptades.

james-watt-and-the-invention-of-the-steam-engine

A banda d’això, existeix, en primer lloc, una marcada diferència en termes cronològics entre innovació i ús. Podem esmentar el cas de la màquina de vapor i l’anomena Primera Revolució Industrial. Tot i que la seva invenció data de mitjan segle XVIII, el seu ús i difusió va ser molt més important el 1900 que el 1800 –tant en termes relatius com absoluts. De fet, el consum de carbó a tot el món va augmentar de forma sostinguda fins al final dels anys 80 (i a Anglaterra el màxim consum es va donar als anys 50). Com assenyala l’historiador de la tecnologia David Edgerton, quelcom semblant passa amb la Segona Revolució Industrial. Tot i que acostuma a situar-se al final del segle XIX i al principi del segle XX, el màxim grau de desenvolupament de les indústries que s’associen amb ella no es va produir fins després de la segona Guerra Mundial.

Existeixen, de fet, nombrosos exemples d’indústries «antigues» que creixen més que les «noves». Tot i que la producció d’automòbils continua creixent des del final dels anys 60, des de llavors s’han fabricat en el món més bicicletes que automòbils. En general es pot afirmar que l’impacte de les innovacions tècniques sobre el creixement econòmic es produeix sovint molt més tard de la seva introducció. Per posar-ne un altre exemple, l’impacte més gran de l’electrificació en la productivitat industrial als EUA va tenir lloc en la dècada del 1920 i no en la del 1880.

A banda d’aquesta diferència cronològica entre la innovació i l’ús, existeix també una clara distinció espacial o geogràfica. Normalment l’activitat innovadora està molt més concentrada que la producció –considerant països, regions o empreses. Tot i que els primers usos dels electrodomèstics es van produir de forma gairebé simultània als EUA i a Europa, Anglaterra va arribar els anys 50 al nivell de difusió que els EUA havien assolit els anys 20. Aquestes diferències geogràfiques van, a més, associades a diferències socials. Com s’ha dit més d’un cop, en els estudis de la innovació no apareixen normalment ni dones, ni negres, ni pobres; mentre que si parem atenció a l’ús de la tecnologia, és molt probable que els usuaris siguin dones, homes no blancs o pobres.

condom

La ideologia de la innovació, a més, focalitza la seva atenció en els artefactes d’alta tecnologia per sobre de la resta. L’historiador David Edgerton comença la seva obra The Shock of the Old preguntant-se què ha tingut conseqüències més importants en la història de la humanitat: ¿l’avió o el preservatiu? És obvi que la majoria d’històries de la tècnica del segle XX esmenten l’avió i no el preservatiu. Una exposició sobre les tecnologies més significatives del segle XX destacarà un nombre reduït d’innovacions: l’avió, l’electricitat i l’automòbil per a la primera meitat, i l’energia nuclear, els ordinadors electrònics, internet i els coets espacials, per exemple, per a la segona –totes elles innovacions d’alta tecnologia. Però, tot i que no existeix una forma unívoca de copsar la rellevància social d’una tecnologia, seria possible argumentar que els efectes que el preservatiu ha tingut sobre la vida d’un nombre enorme de persones i sobre la dinàmica de les poblacions humanes, han estat més importants que els de l’aviació.

La ideologia de la innovació, finalment, és també pròxima a una altra tendència contemporània en referència a la tecnologia: l’imperatiu tecnològic (en anglès, technological fix). L’imperatiu tecnològic consisteix a pensar que la solució a qualsevol problema social – des de la soledat de la gent gran, el minvant hàbit de lectura entre els infants o la fam i la desnutrició – s’ha de trobar en la tecnologia. Fins i tot, quan el problema en qüestió sigui fruit de les conseqüències negatives d’una innovació tecnològica anterior, es pensa que la seva solució ha de venir de futures innovacions tecnològiques.ori_robot_senior_eldercare

És sabut, per exemple, que el canvi climàtic actual ha estat causat en bona part per les emissions de CO2 artificial provinents d’aquelles tecnologies que consumeixen combustibles fòssils. Des de l’imperatiu tecnològic, la solució no ha de ser la reducció dràstica d’aquestes emissions, sinó, per exemple, el disseny i construcció de miralls gegantins que, orbitant la Terra, puguin reflectir part de la llum que ens arriba del sol i minorar així l’efecte hivernacle –existeix actualment, de fet, tota una línia de projectes de recerca en aquesta línia sota la denominació de Gestió de la Radiació Solar (Solar Radiation Management).

L’imperatiu tecnològic, també anomenat de vegades solucionisme tecnològic, viu actualment una renovada efervescència al voltant d’Internet i les TIC. Evgeny Morozov és un dels crítics més destacats del solucionisme tecnològic al voltant del que ell denomina Internet-centrisme: la tendència a reduir la complexitat de tots els problemes socials, o bé a problemes clarament definits i acotats que es puguin escometre en termes computacionals, o bé a processos transparents i autoevidents que puguin ser resolts amb algorismes inserits en dispositius mòbils.

Eduard Aibar (eaibar@uoc.edu)

Conferència de Wiebe Bijker. Looking beyond Europe: Rethinking Science, Innovation and Democracy

El proper dimecres 29 d’Abril a les 12h., a la sala d’actes de la Seu Central de la UOC (Avda. Tibidabo 39. 08053 Barcelona), el prof. Wiebe Bijker (Maastricht Universiteit, Països Baixos) impartirà la conferència: “Looking beyond Europe: Rethinking Science, Innovation and Democracy”.

Wiebe Bijker és un dels especialistes més reconeguts en l’anàlisi de les interaccions entre tecnologia i societat, dintre dels anomenats Estudis de Ciència i Tecnologia (Science & Technology Studies). Actualment és director del Màster de recerca “Cultures of Arts, Science, and Technology”, a la seva universitat, i ha estat, entre d’altres, President de la Society for Social Studies of Science i de la Netherlands Research School on Science, Technology and Modern Culture.  És fundador i coeditor de la sèrie de monografies Inside Technology de MIT Press.

bijker

Algunes de les seves obres són:

Bijker, Wiebe E.; Hughes, Thomas P.; Pinch, Trevor (1987). The social construction of technological systems: new directions in the sociology and history of technology. Cambridge, Massachusetts: MIT Press. ISBN 9780262022620.

Bijker, Wiebe E.; Law, John (1992). Shaping technology/building society: studies in sociotechnical change. Cambridge, Massachusetts: MIT Press. ISBN 9780262521949.

Bijker, Wiebe E. (1995). Of bicycles, bakelites, and bulbs: toward a theory of sociotechnical change. Cambridge, Massachusetts: MIT Press. ISBN 9780262023764.

Bijker, Wiebe E.; van Lieshout, Marc; Egyedi, Tineke M. (2001). Social learning technologies: the introduction of multimedia in education. Aldershot, England Burlington, Vermont: Ashgate. ISBN 9780754614098.

Bijker, Wiebe E.; Bal, Roland; Hendriks, Ruud (2009). The paradox of scientific authority: the role of scientific advice in democracies. Cambridge, Massachusetts: MIT Press. ISBN 9780262258609.

Bijker, Wiebe E.; Hommels, Anique; Mesman, Jessica (2014). Vulnerability in technological cultures: new directions in research and governance. Cambridge, Massachusetts: MIT Press. ISBN 9780262525800.

Ciència i tecnologia a la societat contemporània

En general les humanitats i les ciències socials, al marge d’algunes excepcions notables (Marx, Ortega, Heidegger, Mumford, Ellul), han mostrat un escàs interès pel tema de la tecnologia i el seu paper en la cultura i la societat contemporànies. El tractament tradicional de la tecnologia i el seu paper en la societat continua copat per la perspectiva del determinisme tecnològic: una visió en la qual el desenvolupament tecnològic es concep com un procés autònom, al marge de la dinàmica social, els impactes o conseqüències del qual marquen, de forma més o menys determinant, la destinació i evolució de les societats humanes, però sobre el que no tenim gran marge d’intervenció.

L’assignatura Ciència i tecnologia a la societat contemporània, del Grau d’Humanitats, ofereix una introducció al Estudis de Ciència i Tecnologia (o estudis de Ciència, tecnologia i societat) que en les darreres tres dècades han desenvolupat una forma innovadora i radical d’entendre la ciència i la tecnologia, des de les humanitats i les ciències socials. Des d’aquest punt de vista el desenvolupament tecnològic s’analitza, no com un fenomen aïllat o autònom, sinó tenint en compte els seus múltiples vincles amb altres àmbits socials, en un sentit molt ampli: cultura, política, gènere, formes de vida, estructura social, etc. En termes més concrets, l’estratègia d’investigació que segueixen depèn preferentment de l’anàlisi d’innovacions tecnològiques específiques en contextos socials, culturals o organitzatius particulars.honghong-tinn-b

No es tracta, simplement d’afegir un cert context social a les narracions tradicionals sobre els processos d’innovació tecnològica, com una forma de millorar les explicacions internalistes amb apunts sobre les conseqüències o impactes socials de la tecnologia o sobre algunes circumstàncies del seu procés de disseny o difusió. Tampoc no es tracta de realitzar una espècie d’història social de la tecnologia que se centri en els seus vincles externs amb l’entorn social, però obviant-ne el contingut tècnic. L’objectiu és, en realitat, molt més ambiciós i es basa en l’anàlisi microsocial de la dinàmica del canvi tecnològic amb l’objectiu d’explicar per què els artefactes tècnics són com són.

Aquesta pregunta que pot semblar trivial no ho és en absolut, ja que des de la perspectiva tradicional la qüestió no té sentit. Els artefactes tècnics són com són perquè en cada moment no existeix una forma millor (o més eficient) de construir-los o dissenyar-los; una tesi que es basa a més en un altre supòsit dubtós: donades les capacitats tècniques i els coneixements científics i tecnològics en cada moment, hi ha una única forma de construir l’artefacte millor o més òptim.

L’objectiu es basa en el fet d’obrir la caixa negra de la tecnologia, és a dir, sotmetre a escrutini el seu contingut tècnic més esotèric, sense decidir a priori quin tipus d’elements o factors són els que contribueixen a configurar-los. Es tracta, en resum, d’explicar per què els ordinadors que utilitzem són digitals i no analògics, per què les bicicletes actuals disposen de neumàtics, per què els míssils balístics estan guiats per un cert tipus de giroscopis o per què els automòbils que circulen per les nostres carreteres són accionats majoritàriament per motors a combustió i no elèctrics.

Internet Governance is a Trap

by Peter Dunajcsik (Maxigas)
PhD student, IN3/UOC

Motivation

For the uninitiated, Internet Governance (IG) as a bureacratic process was basically established by the United Nations to discuss all issues relevant to global policy implications of the internetworking. This process was kicked off by the World Summit on Information Society (WSIS) which was groundbreaking at the time for bringing together state, capital and civil society in much hyped multistakeholder discussions. Then it transformed into a series of other meetings and processes called Internet Governance Forum (IGF) which were more of a talk shop than anything else.

As Milton Mueller pictured very evocatively, this year the IGF started to leak, with participants deserting the process left and right. On the one hand, state and capital escaped in the direction of the World Economic Forum (WEF) with NetMundial Initiative (NMI), while grassroots activists and civil society boycotted by setting up the Internet Ungovernance Forum in Istanbul as a counterprocess. An ironic historical twist is that years ago the alterglobalisation movement have set up the World Social Forum process exactly against the WEF, and now activists have to battle the IGF with the UFG… so much for multistakeholder dialogue!

Hosni Mubarak talking to the international audience of WSIS 2005, about Internet freedom.

Hosni Mubarak talking to the international audience of WSIS 2005, about Internet freedom.

This post is a birds-eye view evaluation of my experience with Internet Governance which I believe echoes the feelings of many media activists of my generation. I will tell how IG began for me and why I left it behind. Rather than being lost in the details, I am trying to follow the historical arc of IG and its changing political potentials over time.

Attending the 2014 4S (Society for Social Studies of Science) meeting in Buenos Aires, I went to a panel on Politics, Publics, Participation and Practices: Governance of Technologies in Global Networks featuring leading IG scholar Milton Mueller’s Syracuse University students. Here I expand on an intervention I made there, further encouraged by subsequent conversations with Sandra Braman. The reason why I actually sat down to write this is to support and contribute to the Internet Ungovernance Forum in Instanbul which starts in a few days, featuring a strategy workshop for Internet activists.

Expectations

When I first heard about World Summit on Information Society it struck me as a grave and important historical moment. The first United Nations conference which includes Civil Society. The first high-profile international event dedicated to the Internet. Will it be a chance to change fix how the Internet is run, or even how it works? Or does it usher in a new, darker era of some global organisation which Controls All the Networks? Between the two, is there a window of opportunity to counter the historical hegemony of the United States over all issues digital?

Even though convened by the ancient International Telecommunications Union (ITU) which designed the suite of Internet protocols that lost in the face of modern ones made by the Internet Engineering Task Force (IETF), it had all the dangers and aspirations of the classic United Nations idea – dressed in shiny fresh cyberclothes. The sweet moment was soured soon as I ran into a wall of acronyms which looked unpenetrable until Bureau d’Études arranged them in a pattern which finally made sense. I had the fortune to be embedded in the flagship civil society actor, the Association for Progressive Communications (APC). They wisely chose the strategy of capacity building for activists but also for weaker states whose politicians often had no clue about what is the Internet. The idea was that we can thus find a leverage.

Governing by Networks (Bureau d'Études)

Governing by Networks (Bureau d’Études)

Results

The subsequent developments are chronicled in a series of hollow official statements and dissappointed position papers and desparate blog posts. In a nutshell, nothing really changed. IG was not just a failure of civil society as usual! Most states and capital actors were likewise frustrated in their attempts to move such a large conglomerate of issues in their direction.

On the academic terrain, a whole industry of IG literature was established, with hundreds of books, thousands of papers and even more courses and presentations given on the topic. Scholars and activists gradually got lost in the details because there was so much process going on, and the big picture was not going to change much. The final analysis was that despite appearances the fundamental rules of the Internet are here to stay, even if it is supposed to be the fastest evolving and at the same time the largest technological artefact ever created. This realisation was one of the reasons for me not to focus on IG research.

Reasons

My point is that we came in too late. By the time activists and scholars grasped IG mechanisms in their significance as a system, it has solidified. In Science and Technology Studies we call this process stabilisation, and the mechanisms which drive it closure. Every technology tends towards stabilisation and the various social groups involved in the process use closure mechanisms to fix this or that part of the system until there is a solid consensus about what is a valid, working specimen of the said technology. The WSIS was simply convened after this happened, and none of the participants managed to roll back history or find an opening through which the terms can be re-discussed. The United States and its established international organisations stuck to their powers and mandates in the face of all the discussion. There was no political situation or technological condition which necessitated budging the status quo, and nobody came up with an effective anti-closure mechanism.

Earlier we could have intervened more successfully, with greater mobilisation and strategical visions when the major organisations which hold power over parts of the instrastructure were established. Now that train is gone. I think in such a situation the most constructive scholarship is historical: the right questions to ask is how existing structures were build and especially what keeps them in place. Other than that, we have to look elsewhere to account for the rapid historical changes that nevertheless characterise the Internet landscape. Despite the growing influence of states, these are to be found at the moment in the political economy of the industry, as it is mediated through further layers of technologies on the otherwise stable basis of TCP/IP networks. (About the latter, it is astonishing how we can talk about the dynamism of ICTs when it takes forever to roll out IPv6 – a technology that doesn’t even require building new infrastructure.)

Peter Sunde, from Pirate Bay, saying the Internet is for real, during their trial.

Peter Sunde, from Pirate Bay, saying the Internet is for real, during their trial.

Conclusion

Internet Governance is a trap. There is a smokescreen of meetings, process and discussion which take a lot of energy without any hope that things will change. Engaging with such a process in the guise of civil society even legitimises it and provides the necessary semblance of participation. The scholarly community often assists to this by reproducing either the megalomaniac rhetoric of the politicians about the significance of the process, or the narratives of the NGOs about frustrated democratic hopes. While there are lot of small turfs to fight, the policy space is rather hopeless, until there is a political situation which can open up the solidified structures. The overhead is prohibitely expensive, and good old disruptive technologies do more to change the rules of the game.

Google Llibres o l’acord entre un jutge federal dels EEUU i un monjo de Montserrat

El passat 14 de novembre el jutge nord-americà Denny Chin va sentenciar que el projecte de Google Llibres d’escanejar 20 milions d’obres era legal; d’aquesta manera desestimava la demanada posada per una coalició d’editorials i autors fa 8 anys. En concret, la disputa legal se centrava no en el fet de posar en obert obres completes – cosa que Google només fa si els propietaris dels drets hi estan d’acord o si l’obra pertany al domini públic –, sinó en fer accessibles petits fragments de les obres a partir de cerques específiques fetes pels usuaris. El jutge considera que això entra dintre del fair use (ús legítim que podríem equiparar al dret de citació) i, per tant, és perfectament legal. Els demandants ja han anunciat que recorreran.chin

Arran de la sentència, la UOC va organitzar un seminari on es va presentar i discutir el documental Google i el cervell mundial, coproduït per TV3 i emès per aquesta cadena fa uns mesos, amb la presència del seu productor executiu, Carles Brugueras. El documental, des del punt de vista formal molt ben realitzat, presenta alguns problemes quant al contingut: bàsicament pateix d’un biaix ideològic considerable.

En primer lloc, gran part del documental – inclòs el seu títol – està destinat a convertir Google, d’entrada, en una mena de nou Big Brother amb objectius secrets i sinistres. I tot això basant-se en un error conceptual monumental: el d’equiparar dades a coneixement (o informació amb intel•ligència). El fet que Google arribi a disposar d’una base de dades gegant amb milions de llibres escanejats, no el converteix en cap cervell universal, de la mateixa manera que tenir molta memòria no és el mateix que ser savi.

El documental presenta tot un seguit d’opinions diverses sobre el projecte de Google Llibres. Dic ‘diverses’ perquè van de les “contràries” a les “absolutament contràries”. Les poquíssimes intervencions d’experts coneguts per defensar la cultura lliure i l’accés obert al coneixement – com Larry Lessig –, han estat deliberadament escapçades i convertides en afirmacions neutres o ridícules. Mentre que hi apareixen contínuament representants d’editorials, escriptors o biblioteques, no hi té ni veu ni vot el grup social afectat més nombrós: el dels lectors i usuaris d’Internet. És certament preocupant sentir polítics com Merkel o Sarkozy afirmant amb vehemència que faran “tot el que calgui” per defensar els interessos dels seus escriptors, però qui defensarà els drets, necessitats i interessos dels seus ciutadans, és a dir, l’interès social general?Google_Book_Search_huck

El documental es converteix en molts moments en un simple (per no dir ximple) al•legat genèric contra Internet: “digitalitzar és robar” o “posar en accés obert és com atracar un banc”, diuen alguns dels entrevistats. Aquestes afirmacions recorden la famosa sentència de l’exministra espanyola González Sinde: “¿Para qué necesitamos todos una línea de ADSL de no sé cuantos gigas? ¿Para mandar e-mails?”

Les biblioteques tenen també un gran protagonisme en el documental. En aquest cas, les actituds fluctuen entre l’arrogància dels que han estat durant molt de temps únics garants de l’accés públic a la cultura (el director de la Biblioteca Nacional de França diu, referint-se als membres de Google que el van anar a veure: “no sabien amb qui estaven parlant”), i l’enveja davant d’una iniciativa que les biblioteques no han sabut o volgut emprendre. Fins i tot, el director de la Harvard University Library, Roger Darnton, amb una gran dosi de cinisme, després de desqualificar el projecte, agraeix a Google que els “hagi donat la idea”. Internet té 44 anys d’història i els ha calgut Google Books per veure que la xarxa és un excel•lent mitjà per compartir i fer pública la informació?

En general les crítiques al projecte es recolzen en dos arguments bàsics. El primer, com en aquest darrer cas, és la pèrdua de protagonisme, influència i poder social d’algunes institucions que, en el nou context digital, veuen perillar la seva funció i raó de ser. El segon són els diners, és a dir, la preocupació que Google pugui treure beneficis del projecte. Aquesta darrera inquietud, molt més justificada atès que Google és una empresa i les empreses acostumen a voler treure rendiment econòmic del que fan, no es presenta com el risc que Google converteixi en benefici privat un bé comú o públic, sinó sorprenentment com el perill que ho faci de forma monopolística o sense repartir els guanys!
monjo
En aquest punt, val la pena esmentar un dels moments més tensos del documental, quan una periodista entrevista un monjo de Montserrat, Damià Roure, director de la biblioteca del monestir, que va signar un acord amb Google Llibres per escanejar el seu fons. La periodista li demana, amb un cert sarcasme atès que ja coneix d’antuvi la resposta, “quant va pagar Google per la digitalització d’aquests llibres?” La sorpresa de Roure i el seu silenci posterior el semblen ridiculitzar davant l’audiència. “El seu silenci, demolidor, es fa etern i és altament revelador. Les fonts del coneixement més selecte del món desvalgudes davant del xuclador d’intel•ligència més cobdiciós del món” ens diu un article periodístic. I, tanmateix, el seu silenci ni és etern ni estúpid; al cap d’una estona acaba responent i dóna una resposta molt sensata: no li importa gaire si algú en fa diners de tot això, el que li interessa realment és que uns quants milers de llibres que ara gairebé ningú pot consultar, siguin accessibles per a tothom! Curiosament, aquesta apel•lació a l’interès general és també la base de la sentència del jutge Chin.

Espai i modernitat: propietats, presons i fronteres (o una història del filferro espinós)

Reviel Netz, historiador i filòsof de la ciència de la Universitat de Stanford, va publicar ja fa alguns anys el llibre Barbed Wire: An Ecology of Modernity (Middeltown, CT: Wesleyan University Press; 2004) que acaba de ser traduït al castellà (Alambre de Púas: Una ecología de la modernidad. Buenos Aires: EUDEBA; 2013; traducció a càrrec de Jaume Sastre). El llibre comença així:

“Sobre la superfície bidimensional de la terra, traci línies a través de les quals el moviment s’ha d’impedir i tindrà un dels temes clau de la història. Amb una línia tancada (és a dir, una corba que encercla una figura) per impedir el moviment de l’exterior de la línia cap el seu interior, n’obtindrà la idea de propietat. Amb la mateixa línia, però per impedir el moviment des de l’interior cap a l’exterior, n’obtindrà la idea de presó. Amb una línia oberta (és a dir, una corba que no encercla cap figura) per impedir el moviment en qualsevol de les dues direccions, n’obtindrà la idea de frontera. Propietats, presons i fronteres: l’espai entra a la història per impedir el moviment” (p. xi).

sl20fo10
Per tal que aquestes línies – entitats abstractes – puguin exercir la seva funció, cal implementar-les físicament mitjançant diferents dispositius tècnics. Un mur o una paret acostumen a ser instruments útils per impedir el moviment de forma gairebé absoluta; les tanques el fan difícil, però no impossible. Les inscripcions simbòliques, que apel•len a normes o hàbits socials, també poden funcionar. En tots els casos, però, cal exercir una coerció basada en la força física, actual o potencial, donat que el que es mou són cossos (humans o animals) i per impedir el seu moviment cal afectar-los d’alguna forma.

Aquest llibre és la història d’un dels artefactes més utilitzats en la història recent per impedir el moviment dels cossos animals: el filferro espinós. En sintonia amb les tendències recents més innovadores en la historiografia de la tecnologia, Netz no se centra únicament en el procés d’innovació i desenvolupament sinó, per sobre de tot, en els usos de la tecnologia, en les pràctiques on esdevé peça clau, i en els seus vincles heterogenis.

Estem acostumats a pensar la modernitat com l’era de la mobilitat: des del segle XIX hem vist l’emergència i consolidació de noves i més sofisticades formes de transport (el tren, els vaixells de vapor, l’automòbil, l’avió,…) però la tesi de Netz que és les tecnologies per impedir el moviment són, de fet, més fonamentals i més importants. Els transport ferroviari requereix, per exemple, la restricció de l’accés a les estacions i en molt casos a les vies. Les tanques, murs i altres sistemes de control de la mobilitat acompanyen sempre les grans vies de connexió i transport, des de les autopistes als aeroports.
1389.4 Holocaust A
Netz ens demostra, en una obra excel•lent i magníficament escrita, com la modernitat suposa i es recolza en l’eclosió dels sistemes de control massiu del moviment. I el primer d’ells es basa en un artefacte relativament senzill però que explota sàviament un fet primari: el ferro permet infligir dolor sobre la pell dels animals de forma barata i efectiva. El llibre explica de forma detallada amena i molt intel•ligent el recorregut sinuós del filferro espinós, des de la seva aplicació inicial per controlar el moviment de les vaques a les Grans Planes dels EEUU a finals del s. XIX, fins els Gulags de la URSS en la dècada dels 50 del s. XX, on va ser utilitzat per confinar milions de persones, passant per la guerra dels Boers (on s’inventa el camp de concentració), la Primera Guerra Mundial o els camps d’extermini nazis.

El paper de la dona en la filmografia de Yasujiro Ozu durant el període d’ocupació nordamericana (1945 -1953)

En aquest text l’Eduard Grañana, graduat en Humanitats per la UOC, ens presenta el seu treball de fi de grau (que podeu consultar íntegrament aquí).

50 anys desprès de la seva mort, Yasujiro Ozu, és encara un cineasta poc conegut a occident. Existeix, però, un públic que idolatra la seva obra i, concretament, els films que el cineasta japonès va dirigir en la seva època més madura, la corresponent al període de la postguerra japonesa. Va ser precisament en aquest període quan Ozu dirigeix les seves obres mestres, aquelles que van captivar a crítics i teòrics occidentals, com Browdell, Burch o els crítics francesos de la revista Cahiers du Cinema, i és que, va ser durant aquest període històric, i concretament durant el període d’ocupació nord-americana, quan el cineasta japonès reflecteix els canvis socials i polítics que viu un Japó, que no tan sols ha perdut la guerra, sinó part de la seva identitat.

Durant el període d’ocupació nord-americana, l’estat japonès viurà les transformacions socials i polítiques més importants del segle XX. Els canvis legislatius, provocats per l’entrada al govern nipó dels EEUU, va conduir a un viratge on la tradicionalitat donava pas a una occidentalització de les estructures socials. Aquests canvis, van ser captats per Yasujiro Ozu en una sèrie de films, on molts d’ells, poden ser considerats autèntiques obres mestres.

yasujiro ozu 2Canvis socials com la transformació de l’estructura familiar tradicional a la familia nuclear o el pas del matrimoni concertat o omiai a un matrimoni de lliure elecció o renai, els trobem representats en una sèrie de films, als quals el teòric Antonio Santos els va atorgar el nom de la trilogia de Noriko, en honor a la protagonista d’aquestes obres fílmiques. Canvis, que no representaran un total trencament amb el món tradicional japonès, sinó que seran un procés on vells i nous costums conviuen, creant, molts de cops conflictes intergeneracionals o, tal i com G. De Vos va titular, una psicologia del retràs, on velles i noves actituds estan presents en un individu sense resoldre’s. El personatge de Noriko representa aquest canvi i de la mateixa manera que el Japó de la seva època, ella es troba entre dos mons, el tradicional i el modern. L’espectador, no només compartirà les confusions del personatge, sinó que desconeixedor molts de cops de la cultura no occidental, es veurà amb dificultats de descodificar certs elements que a priori ens poden semblar bàsics. Elements com el fet que la protagonista no reconeixi l’existència de l’amor quan elegeix el seu futur marit en Principis d’estiu o l’obsessió paterna en Primavera Tardana. Però com hem dit, Noriko, no tan sols representa aquest viratge del Japó cap a la modernitat, sinó que conserva certa càrrega tradicional. D’aquesta manera, tot i que Noriko eligeixi el seu futur marit lliurement i formi així una família sense partir del concepte familiar tradicional, existirà en la recerca de l’estabilitat familiar i social un element més potent que el propi amor, a l’hora d’elegir una parella, o dit amb altres paraules, Noriko formarà una familia no tradicional, a partir d’un dels elements més importants en l’estructura familiar tradicional, l’estabilitat, superposant això a l’amor. També l’obsessió d’aquest personatge cap al seu pare, serà conseqüència d’un element purament tradicional, l’ètica confuciana. Continua llegint

El suïcidi de l’Aaron Swartz o el cost de posar el coneixement científic en obert

El passat mes de gener, l’escriptor i activista d’Internet Aaron Swartz, es va suïcidar a l’edat de 26 anys. Acusat per un fiscal federal dels EEUU d’obtenir informació de forma il•legal i de voler fer-la accessible a través de xarxes peer-to-peer, s’enfrontava a una possible sentència de 35 anys de presó i una multa de fins a un milió de dòlars. La informació que Swartz havia descarregat il•legalment no consistia en dades bancàries privades, en informes militars o del govern, ni en informació confidencial de cap tipus. Es tractava de quelcom molt diferent: articles científics ja publicats abans. En concret, un conjunt de 4,8 milions d’articles publicats en revistes científiques i allotjats al repositori digital JSTOR, que Swartz planejava fer públics de forma oberta i gratuïta.

aaron-swartz
Swartz havia estat molt actiu en diversos moviments socials en defensa de la cultura lliure – la cultura, per cert, no és només l’àmbit de la creació artística sinó també el de les ciències i les tècniques. Recentment havia estat molt implicat en la campanya contra l’aprovació de la Stop Online Piracy Act, coneguda com SOPA, una llei nord-americana que pretenia enfortir el control sobre Internet par tal de detectar violacions de drets d’autor i, subseqüentment, permetre el tancament, per part de l’administració, de pàgines web.

Als Estats Units existeix un servei on line que permet accedir, previ pagament, a una gran quantitat de documents jurídics sobre casos federala (sentències, per exemple): PACER (Public Access to Court Electronic Records) , un servei gestionat per l’Oficina d’Administració dels Jutjats dels Estats Units. L’any 2008, Swartz va descarregar i alliberar un 20% dels registres d’aquesta base de dades argumentant que es tractava de documentació pública i que per tant l’accés als documents hauria de ser lliure i gratuïta per a qualsevol ciutadà nord-americà. Encara que el FBI es va mobilitzar i va començar una investigació, finalment va decidir no presentar càrrecs contra Swartz.

jstor_logo_large
JSTOR és un dels diferents repositoris digitals d’articles científics que existeixen. Permet accedir a unes 2000 revistes a les biblioteques i universitats que s’hi hagin subscrit i paguin la quota corresponent. Al seu torn aquestes institucions poden donar accés al contingut als seus membres: estudiants i professors d’universitat principalment. Un ciutadà que no pertanyi a una d’aquestes institucions només pot accedir de forma gratuïta a un nombre molt limitat d’articles. Pot també pagar una subscripció individual o l’accés a un article determinat (38 $, per exemple, per un article de 12 pàgines). No cal dir, que els diners que JSTOR recapta no compensen els autors, sinó els editors de les revistes.

expensive_scienceEl dramàtic desenllaç del cas Swartz posa de relleu dos fets preocupants. D’una banda la situació paradoxal en què es troba l’accés a la ciència en un moment on, per primer cop a la història, disposem de mecanismes àgils i ràpids perquè sigui veritablement universal. Resulta realment desconcertant que resultats de recerques científiques que han estat majorment finançades amb fons públics, només siguin accessibles a una minoria o mitjançant un segon pagament de diners – el primer ja el fem amb els nostres impostos. De l’altra, el camí desbocat de les lleis de propietat intel•lectual que, lluny de promoure la creativitat i la seva arrel bàsica – l’intercanvi d’idees -, estan esdevenint cada cop més un instrument per a la censura i l’explotació econòmica de béns comuns, en benefici d’una minoria.

La lluita política a Internet: Wikileaks, Anonymous i Hacktivistas

Margarita Padilla, coneguda ciberactivista i analista de la interacció entre Internet i política, acaba de publicar El Kit de la lucha en Internet. Para viejos militantes y nuevas activistas (Traficantes de Sueños, Madrid, 2012). L’obra analitza de forma profunda i original les noves eines que Internet posa a l’abast de la lluita política per la transformació social. Amb un discurs amè i accessible – malgrat el caràcter tecnològicament sofisticat d’algunes d’aquestes eines – Padilla aconsegueix identificar magistralment l’especificitat de les lluites polítiques a Internet, a partir d’una radiografia acurada de tres episodis o fenòmens recents a la xarxa: Wikileaks, Anonymous i Hacktivistas.

El-kit-de-la-lucha-en-Internet_portada_completaDes del punt de vista de l’autora, Internet no és només un nou espai o instrument per a la lluita política, sinó que ha esdevingut ella mateixa un objecte de conflicte polític on s’està jugant, bàsicament, l’accés, l’explotació i el control d’un nou tipus de béns: els béns immaterials. Aquest bens tenen característiques força especials: no es desgasten per l’ús – en molts casos, fins i tot, el seu valor augmenta com més s’utilitzen -, es multipliquen sense cost – tant costa produir una còpia com cent mil -, no són fàcilment excloïbles – és molt difícil permetre el seu ús a algunes persones i excloure’n a d’altres -, tampoc son rivals – el fet que algú els utilitzi no impedeix que una altra persona ho faci, fins i tot simultàniament – i es construeixen els uns a partir dels altres – són, a la vegada, productes i mitjans de producció. Els béns immaterials no són només música i pel•lícules, sinó programes informàtics, coneixement –inclòs el coneixement científic i tecnològic -, noves formes de participació política, o noves formes d’intercanvi econòmic.

Per tal d’exercir el control econòmic sobre aquesta mena de béns, que gràcies a Internet han esdevingut abundants, determinats agents socials i empresarials intenten imposar-hi una escassedat artificial. Ho fan, principalment, mitjançant les lleis de propietat intel•lectual (expandint el seu abast, multiplicant els mecanismes de persecució i enfortint els càstigs per la seva infracció) o, amb la complicitat dels Estats, per mitjà de la censura directa (tancant pàgines web). Es tracte, per tant, d’una lluita que és a la vegada econòmica i política.

julian-assange-en-time2L’obra analitza les particularitats d’aquesta lluita i, especialment, els seus elements novells pel que fa a l’acció política, a partir de tres casos que, a priori, semblen força diferents i allunyats. D’una banda Wikileaks, la plataforma de publicació de filtracions que va ser tancada – sense ordre judicial i amb la col•laboració de grans empreses que, en teoria, han de defensar els seus clients – arran de la publicació dels cables de les ambaixades americanes. Entre d’altres coses Wikileaks posa de manifest que a Internet no tenim drets i que el que hi fem, ho fem només mentre ens ho permeten.

Més enllà de la personalitat controvertida del seu líder, Wikileaks és un fenomen remarcable per molts motius. En primer lloc, Wikileaks no va desvetllar veritables secrets; simplement va confirmar documentalment el que ja se sabia. Va ser durament atacada, al contrari que els diaris que van publicar, de fet, els cables – per als poderosos Internet sembla resultar més perillosa que no pas la premsa convencional. A diferència d’aquesta premsa, Wikileaks no té una línia política afí a un partit, no s’ajusta als paràmetres tradicionals d’esquerra i dreta i no vol enderrocar un govern per substituir-lo per un altre de més propici. Ni tan sols es presenta com anti-sistema – quelcom que la fa difícil de desqualificar des de l’estatus quo. Simplement vol aprofundir la llibertat d’expressió i la transparència dels governs i les grans corporacions. Un discurs que, malgrat la seva aparent neutralitat, acaba sent inacceptable pel sistema que farà tot el que calgui – legal o il•legalment – per eliminar-lo.

Per últim, Wikileaks no analitza ni comenta la informació: l’ofereix en cru per tal que altres l’examinin i en treguin conclusions. Com diu l’autora, és un dispositiu inacabat que renuncia al control absolut del seu producte: són altres qui l’han de completar afegint-t’hi sentit; funciona, doncs, com una metàfora d’Internet on la intel•ligència rau en els nodes, en la pròpia xarxa i no en un centre de comandament.

1110533077_anonymousWikileaks fa també palès el valor de l’anonimat en la política actual – recordem que Wikileaks garanteix l’anonimat dels que filtren la informació. Però l’anonimat com a instrument polític adquireix una força insospitada amb Anonymous.

Resulta difícil caracteritzar Anonymous. No és una organització, no té estructura ni dirigents; per no tenir, no té ni pàgina web. És una comunitat difusa d’activistes que, entre d’altres coses, fa campanyes o accions de protesta –incloent els coneguts atacs DoS de denegació de servei – contra institucions racistes, que afavoreixen la censura a Internet o que, per exemple, boicotegen Wikileaks. A l’Estat espanyol, per exemple, es van fer visibles amb una manifestació (amb caretes) durant una cerimònia dels premis Goya contra la llei Sinde-Wert. Anonymous és un exemple paradigmàtic d’una forma innovadora d’acció política caracteritzada com a swarming, que consisteix en l’autoorganització espontània i en temps real de moltes persones i grups dispersos, que es coordinen per dur a terme accions puntuals.

400px-Manual-portadaEl tercer fenomen analitzat per Padilla es hacktivistas, una comunitat de hackers polititzats que comparteixen recursos i organitzen, de forma assembleària i mitjançant la xarxa, campanyes i accions de resistència sota tres principis fonamentals: 1) la construcció d’una societat i una cultura lliure, oberta i participativa a través d’eines lliures; 2) el dret a la privacitat; i 3) el desig d’experimentar lliurement. A l’estat Espanyol han sigut particularment actius contra la llei Sinde-Wert o en l’afer Bankia.

Margarita Padilla és enginyera informàtica i exdirectora de la revista Mundo Linux. Va aprendre GNU / Linux en centres socials ocupats i amb altres hackers, va fundar Sindominio.net. Actualment forma part de la cooperativa Dabne-Tecnologies de la Informació, una empresa especialitzada en la implementació de biblioteques i arxius digitals, desenvolupament d’aplicacions web, projectes d’integració de tecnologies en l’educació, consultoria i implementació de projectes amb programari lliure. Ha publicat molts textos sobre els usos socials i polítics de les tecnologies de la informació i la comunicació.

El llibre ha estat publicat per Traficantes de sueños, una editorial (que també és, a la vegada, llibreria i distribuïdora) que pretén donar veu als moviments socials alternatius i que publica els seus textos amb Creative Commons, tant en paper, com en format digital i en obert a la seva web.

Els públics de la ciència

Malgrat el paper essencial de la ciència en la societat actual, la seva omnipresència en la nostra vida quotidiana i la seva creixent influència en les decisions polítiques i econòmiques públiques, la ciència continua essent tractada sovint com un apèndix marginal i gairebé invisible de la cultura. Tant en contextos mediàtics com, el que encara és més preocupant, des de tribunes acadèmiques, la cultura ha esdevingut un sinònim de “les arts i les lletres” i ha deixat de banda una de les fonts de pensament, pràctiques i coneixements més prolífiques i creatives dels darrers quatre segles.

Aquest fet és només un dels símptomes paradoxals de l’encaix problemàtic entre ciència i societat que estem vivint. La difícil relació entre els parlaments (i altres institucions polítiques) i els dictàmens o informes científics, la pervivència (o fins i tot l’auge) de perspectives i tècniques pseudocientífiques com el creacionisme, l’astrologia o l’homeopatia, en són d’altres. En aquest context, que l’autor descriu com a “malestar en la cultura científica”, la recerca sobre les interfícies entre ciència i societat, i en particular l’anàlisi del processos i canals de transmissió social del coneixement científic, ha esdevingut un dels fronts més importants en els estudis de ciència i tecnologia (Science & Technology Studies, STS).

Continua llegint

Per què Humanitats? Aportació des de la filosofia

Podem renunciar a les humanitats? A què renunciem si en prescindim? A la nostra ciutadania, a la nostra condició d’individus socials capaços d’exercir-la amb esperit crític i plena llibertat per imaginar i determinar el model d’organització pública i privada –la relació amb un mateix- en què volem viure? A la capacitat d’interpretar i projectar allò que ara no sembla possible? De decidir quina imatge volem que ens retorni el mirall en què reflectim la nostra persona? Les humanitats, que poden ser enteses com un punt de vista i una actitud més que no pas un cúmul de coneixements, permeten que ens reconeixem a nosaltres mateixos com a homes i conserven, precisament, allò que, de tan útil com és, elimina qualsevol possible valoració d’utilitat: una vida viscuda amb plenitud i sentit i una humanitat que no abdica de la seva capacitat de superació. I aquest valor últim es manté viu i es renova a les nostres universitats, evitant una informació fragmentada i inconsistent, reduccionista. George Steiner parla de la necessària inutilitat de les humanitats, però si calgués trobar-hi un per què, una utilitat, permeteu-me que reprodueixi una cita que sovint m’agrada recordar als estudiants del grau d’humanitats:

Nous ne sommes hommes et nous ne tenons les uns aux autres que par nos paroles

Si la paraula, com diu Montaigne, és el que ens fa ser homes, les humanitats són el recer d’aquesta paraula, allà on conservem la traça de la nostra cultura i de la nostra capacitat i compromís irrenunciables d’abstraure i reorientar el món. Laura Fontcuberta (Col·laboradora docent del Seminari de Preparació per al TFG)

Ciència i copyright

Fa poc dies CEDRO, una entitat que gestiona drets d’autor en el sector del llibre –és a dir, una mena de SGAE en l’àmbit literari– ha demandat la Universidad Carlos III de Madrid, perquè els seus professors distribueixen entre els estudiants continguts protegits amb copyright mitjançant el campus virtual de la universitat. Pel que sembla, CEDRO amenaça amb demandar la resta d’universitats que no han accedit a pagar-li la quota corresponent.

La gran majoria dels textos que els professors universitaris distribueixen als seus estudiants són articles publicats en revistes científiques i capítols de llibres acadèmics. Els autors d’aquestes textos són també professors o investigadors acadèmics; de vegades són els mateixos autors-professors qui distribueixen entre els estudiants les seves pròpies publicacions en format digital.

Continua llegint