Filosofia i responsabilitat política i ciutadana. Un manifest.

Amb motiu de la celebració el dijous 16 de novembre del Dia Mundial de la Filosofia, assenyalem que, en moments crítics com l’actual context polític que es viu a Catalunya i al conjunt de l’Estat, el menysteniment educatiu i institucional de les humanitats, i en especial de la filosofia, es fa palesament greu.
Primer: perquè la filosofia és una aspiració a saber, i per tant implica l’obertura a nous i desconeguts espais de coneixement, al contrast de les conviccions i a la comprensió de les raons de “l’altre”. Es contraposa per pròpia idiosincràsia a posicions maximalistes i inamovibles i s’até a l’autocrítica com a principal motor d’acció reflexiva.
Segon: perquè la filosofia es conjuga amb el desenvolupament d’altres disciplines, especialment rellevants per al moment actual com són el Dret o la Ciència Política, el que la converteix en un element d’enriquiment per a totes les especialitats. Qüestions com legitimitat, legalitat, sobirania, institució pública, responsabilitat ciutadana …, en definitiva, democràcia, són temes de preocupació constant per a la reflexió filosòfica. No hi ha crítica sense praxi filosòfica.
Tercer: perquè la filosofia forma part de la vida quotidiana de les persones i de les seves relacions ciutadanes. Totes i cadascuna de les persones ens confrontem i posicionem davant les coses que succeeixen al nostre voltant, i això ja implica un procés de reflexió i de crítica reconeixible en la filosofia. És tasca de cada ciutadà i ciutadana donar resposta dels seus posicionaments i procurar dotar-se de millors i noves eines per interpretar els esdeveniments.
Quart: en democràcies avançades la vida pública exigeix de ciutadans i ciutadanes que participin de manera activa i crítica en el desenvolupament de la vida social, cultural i política del seu entorn. És obligació moral de les institucions públiques procurar i incentivar en tot cas el desenvolupament crític i actiu de la ciutadania i facilitar els seus processos de participació qualitativa. Sense això no hi ha vida democràtica ni esfera pública.
Cinquè: perquè la filosofia, en situar-se entre la consciència d’ignorància i la voluntat de coneixement, permet adoptar una actitud imaginativa i realista alhora per a la resolució de conflictes socials i una alternativa a aquelles que redueixen la complexitat a elements binaris i unívocs. En moments de crisi i de demanda de nous paradigmes de comprensió això es converteix en un bé especialment necessari.

Per tot això, sempre, però particularment avui, considerem important no deixar de recordar que la pràctica i promoció de la filosofia és un element desitjable per al desenvolupament d’una societat oberta, dinàmica, justa i a l’alçada de les exigències de tolerància que les relacions personals exigeixen.

Signants:

Miquel Seguró
Daniel Innerarity
José Antonio Pérez Tapias
Victoria Camps
Jesús Adrián Escudero
José Luis Villacañas
Anna Pagès
Manuel Fraijó
Fernando Broncano
Mar Rosàs
Manuel Cruz
Camil Ungureanu
Antonio Valdecantos
Daniel Gamper
Juan Antonio Estrada
Josep Ramoneda
Joan-Carles Mèlich
Olga Belmonte
Francesc Torralba
Félix Duque
Ivan Ortega
Rafael Argullol
Alexander Fidora
Lluís Duch
Begoña Roman
Guillem Turró
Francesc Núñez
Miguel García-Baró
Alicia García Ruiz
Adela Cortina
Javier Sádaba
Javier Gomá

(Versió castellana: continua llegint)

Continua llegint

A voltes amb el llegat de la Reforma Protestant (per Pau Estrada)

Quan el monjo alemany Martí Luter va clavar les seves noranta-cinc tesis a la porta de la catedral de Wittenberg el 31 d’octubre del 1517 poc s’imaginava que aquella acció de protesta reclamant la reforma radical de la Església Catòlica portaria al més important cisma del Cristianisme modern amb conseqüències que depassarien de llarg l’àmbit religiós fins a crear les bases del capitalisme modern, tal com defensa la coneguda tesi de Max Weber. El 500 aniversari de l’inici de la Reforma Protestant està sent commemorat enguany amb tota mena d’estudis, exposicions i propostes arreu del món. Repassem-ne unes quantes.

luterRefo500 és una plataforma internacional no confessional dedicada a difondre el coneixement dels 500 anys de llegat de la Reforma en els àmbits històric, religiós, polític, social i cultural. Basada en Holanda, compta amb la participació de més de 150 museus, universitats, ciutats, esglésies i organitzacions tant protestants com catòliques. Des de la seva web podreu tenir coneixement de nombroses exposicions i propostes d’actualitat.

La Biblioteca Nacional a Madrid presenta fins el 10 de setembre l’exposició La librería secreta de Luís de Usoz (1805-1865) sobre la millor col·lecció de “llibres prohibits” de l’Espanya del segle XIX. L’erudit Luís de Usoz va ser importador clandestí i editor de llibres prohibits gràcies a la seva estreta relació amb George Borrow, autor de The Bible in Spain, o els quàquers anglesos amb els quals compartia idees perseguides a Espanya com ara l’abolició de l’esclavitud a les colònies espanyoles.

El Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) acaba de inaugurar al Saló del Tinell Imatges per creure. Catòlics i protestants a Europa i Barcelona, segles XVI-XVIII, on es poden veure 260 peces provinents de col·leccions privades i públiques que mostren com el gravat es va convertir en una eficaç eina propagandística religiosa durant les disputes religioses sorgides a Europa a partir de la Reforma. La exposició es podrà visitar fins el 14 de gener de 2018.

Dintre dels estudis recentment apareguts dedicats al tema de la Reforma, cal esmentar dos títols. L’historiador i ex-polític Josep Lluís Carod-Rovira ha publicat Història del protestantisme als Països Catalans (3i4 Edicions), una obra capdavantera que presenta un estudi de gran abast sobre la segona confessió religiosa a casa nostra. Per la seva banda, la reconeguda cervantista i investigadora Frances Luttihuizen acaba de publicar España y la Reforma Protestante (1517-2017) (Academia Editorial), un estudi rigorós sobre la historia poc coneguda del reformadors espanyols.

Finalment, del 3 al 7 de juliol se celebrarà a Canet de Mar el curs “Apunts didàctics sobre apuntsel llegat de la Reforma Protestant” amb la participació del Dr. Herman Selderhuis, director de Refo500, i de reconeguts especialistes com ara el crític i historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle, el Dr. Sergio Baches, director de l’Instituto de Estudios Sijenenses i expert en Miquel Servet, o ja els esmentats Josep Lluís Carod-Rovira i Frances Luttihuizen. Per a més informació, consulteu aquest link.

Converses a la Documenta: “El pensament pobre. Filosofia i precarietat” (per Antonio Castilla)

Els diccionaris acostumen a definir (amb la seva particular parsimònia) la precarietat com “la condició d’allò precari”, i allò precari com allò que no té prou recursos, és poc estable o no es troba en condicions de sostenir-se en el temps. Els discursos mediàtics i acadèmics, per la seva banda, acostumen a vincular la precarietat únicament a l’àmbit laboral – i això malgrat que, com acabem de veure, fins i tot la definició més estesa d’aquest terme ens mostra que el seu significat és (si més no, potencialment) molt més ampli. La filosofia ha intentat en diverses ocasions aquesta <<ampliació de camp>>, moguda per engranatges no sempre evidents.

foto_castillaPotser que ressoni a aquesta pretensió quelcom d’allò que va escriure Plató a El banquet, concretament a aquell passatge al qual es diu que l’amor és fill de Poros (l’èxit, la riquesa) i de Penia (la pobresa, la mancança), si és que, com ha assenyalat Pierre Hadot, el que es diu en aquest text sobre l’amor és traslladable a la concepció de la filosofia que defensa aquí Plató – cosa en cap cas inversemblant perquè aquesta, en tant que filia, és necessàriament alguna forma de amor. Si s’accepta això, llavors la filosofia estarà travessada des dels seus inicis por dues tendències oposades: una que tendeix cap a la riquesa, la estabilitat i la certesa, i una altra que ve marcada per la seva inclinació cap a la pobresa, la mancança i el dubte. Aquesta tensió tindria una sort diversa al llarg dels segles, tot ascendint a la superfície cada cop que les circumstàncies així ho permeten o, fins i tot, ho reclamen – i particularment al nostre temps, marcat (encara que soni a tòpic) per l’impacte de la globalització i abocat per aquest motiu a un futur que, potser com mai abans, s’endevina incert.

ANTONIO CASTILLA CEREZO, professor de la Universitat de Barcelona (UB) i de la Universidad de Granada (UGR), és coordinador del volum Nietzsche y el espíritu de ligereza (2006) i ha publicat La condición sombría. Filosofía y terror (2014), tots dos a l’editorial Plaza y Valdés.

Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)
13 de juny
Hora: 18,30h

Converses a la Documenta: “La creativitat… pràctica individual o col·lectiva? (per Dafne Muntanyola)

La creativitat és una pràctica individual o col·lectiva? D’entrada aquesta pregunta és ja una mica trampa. Implica una redefinició del concepte de creativitat.  Si la creativitat és una pràctica i no només un procés mental, la veiem com a una activitat que té lloc en el món social, lluny de termes com instint, geni, inspiració, intuïció, motivació. Sovint, la creativitat s’assimila a aquests processos psicològics interns que acaben reduint el que entenem per creativitat. Aquí no entrarem a discutir quin és el disseny neuronal que fa possible la creativitat (els exemples de supervendes de pensadors que aborden aquest tema serien Dennett (1995), Damasio (1999), Ramachandran i Blackeslee (1999) i Rizzolatti (2015)), ni tampoc explicarem quines capacitats psicològiques, com l’atenció o la percepció,  faciliten o dificulten el que en anglès s’anomena Ahà moment, quan se’ns encén la bombeta i tenim una idea. El que ens interessa és l’embolcall de la creativitat, és a dir, el context de producció d’allò que considerem com a creatiu.

plaza ice

 

 

Indignados ocupant la Plaza del Sol, Madrid, 2011 i Icewatch, de l’artista Olafur Eliasson, Paris, 2015

Des de la sociologia, emprem el terme legitimitat per parlar d’aquelles activitats socials acceptades i transmeses per les institucions socials dominants i etiquetades, per tant, com a normals i desitjables. Doncs bé, una primera idea clau d’aquesta xerrada és que la pràctica creativa es patrimoni dels professionals d’entorns artístics i científics. Que la creativitat no és una pràctica exclusiva d’aquests professionals ho tenim clar: però també és cert que les pràctiques professionals socialment legitimades com a creatives són unes, i no unes altres. La segona idea que voldria discutir és la visió alternativa sobre el mite de la creativitat que dóna Paul Feyerabend (1987). El filòsof anarquista explica com la creativitat no és dona en un buit social, dins del cervell d’una artista, d’un científic o d’una adolescent. La creativitat, com a pràctica, és una activitat que es produeix en unes determinades condicions materials i històriques. Per tant, la tercera idea que us proposo, és la de prendre consciència de que no podem congelar la creativitat i donar-li un contingut unívoc, sinó que la pràctica creativa és sempre relativa a una societat, a un moment, a un temps. Com a tota activitat social té un important component atzarós o arbitrari, és de caràcter processual i de naturalesa acumulativa, en d’altres paraules, històrica. No podem identificar la capacitat de crear, de ser lliures, d’imaginar, de tenir noves idees, amb un determinat currículum, un estil arquitectònic o un determinat accent. Aquest va ser el gran mite de la modernitat, que Feyerabend ataca de ple. La creativitat és una activitat que pren forma, socialment, al llarg del temps i de l’espai, de manera canviant, i de contingut mutable. No obstant, el mite del geni tancat a la torre d’ivori propi del segle XIX romàntic encara ara perdura en els discursos sobre l’art i la ciència.

Referències bibliogràfiques:

  • Muntanyola-Saura, D. (2017) ” El habitus en la danza: las habilidades sociales y artísticas de un ensayo” En A. Rodríguez y A. Santana (Coord) La nueva sociología de las artes. Barcelona: Gedisa.
  • (2014) “How Multimodality Shapes Creative Choice in Dance”, Revista Internacional de Sociología, 72(3):563-582.
  • (2012) “La decisió artística i les seves condicions de producció”, Athenea Digital, 12(2): 89-109.

Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)
9 de maig
Hora: 18,30h

Propera Conversa: “El pensament pobre. Filosofia i precarietat” per Antonio Castilla Cerezo (13 de juny)

‘Yo no soy mi cerebro’ de Markus Gabriel (per Francesc Núñez)

(Versión en castellano)

Yo no soy mi cerebro. Filosofía de la mente para el s. XXI és el segon llibre de Markus Gabriel que publica l’editorial Pasado & Presente. La tesi que es vol defensar és que no és la neuroquímica del cervell la que governa les nostres vides. Contràriament al que el neurocentrisme dóna per descomptat, que només som éssers materials absolutament determinats, s’argumenta que tot i formar part del regne animal, som éssers espirituals absolutament lliures.

cerebro_ordenador1La proposta de Gabriel segueix fidel a les idees presentades en El mundo no existe, on s’argumentava, com també farà en aquest nou llibre, que cal superar el materialisme que ens vol fer creure que només existeix el que es troba en l’univers, el món de la matèria-energia i les causes anònimes. Aquesta concepció estreta de la realitat –afirma Gabriel- es desespera cercant una concepció de l’esperit que pugui reduir-se a la consciència, i aquesta a les tempestes neuronals (pàg. 292). S’ignora que som ciutadans de molts mons, que poblem diferents universos de significat, que ens movem en el regne dels propòsits i que això fa possible el regne de la llibertat.

Continua llegint

Converses a la Documenta: “Al Raval tot s’hi val! Els bombardejos com a tècnica de sanejament urbanístic” (per Miquel Fernández)

El Raval, situat al districte que, després de l’enderrocament de les muralles, es coneix com Ciutat Vella, ofereix avui pràcticament totes les característiques que el converteixen en un lloc excel·lentment disposat per a la producció de quantioses plusvàlues seguint la lògica de l’acumulació per despossessió . A més, en les intervencions sobre el barri del Raval emergeix la contradicció més clara entre les pretensions urbanístiques oficials (transformar la morfologia urbana per millorar les condicions de vida dels seus habitants) i les conseqüències efectives sobre la població allà resident. En el procés que podríem definir com de colonització del barri del Raval de Barcelona hi ha una continuïtat des dels anys vuitanta del passat segle XX fins als nostres dies que pot ser reconstruïda.

xino-2
“Els successius governs municipals «progres-sistes» han justificat la destrucció de milers d’habitatges en nom del benestar dels nous veïns de més capital econòmic o cultural. I han legitimat així una política de destrucció que, ni tan sols en les èpoques més fosques de l’oligarquia barcelonina protegida pel explícit govern feixista de Franco, aquestes haurien somiat fer: intentar lapidar un barri irredempt, la seva gent, la seva cultura, la memòria de seva insubmissió i aixecar sobre les seves cendres un nou món, perfecte, ideal, de classes mitjanes universals, harmoniós, homogeni i, per sobre de tot, sol·lícit i submís

Miquel Fernández González, sociòleg, antropòleg, és professor al Departament de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre del grup de recerca ISOR d’aquesta mateixa universitat.

González, M. (2014). Matar al Chino: entre la revolución urbanística y el asedio urbano en el barrio del Raval de Barcelona. Barcelona : Virus Editorial.

Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)
14 de març
Hora: 18,30h

xino_1

Converses a la documenta: L’anarquisme a Catalunya: Oblit d’una història / història d’un oblit (per Toni Estradé)

Durant els últims anys, s’ha anat escampant una visió crítica del règim polític i social sorgit del postfranquisme. Un dels retrets que s’han formulat a l’etapa històrica compresa entre la mort del dictador i l’esclat de la darrera crisi socioeconòmica del 2008 és que va ser un període en el qual, des dels sectors dominants que conformen la opinió pública (dirigents i partits polítics principals, grans mitjans de comunicació, sistema general d’ensenyament, etc.), es va fomentar l’oblit d’aquells elements del passat que podien posar en qüestió el relat mític de la Transició. Darrerament, per contra, se’ns reitera que vivim un boom espectacular de la memòria, i que aquelles coses amagades comencen a sortir, amb força, a la llum.

elisee-reclus1

Potser sí. Però, en qualsevol cas, aquí volem posar de relleu que hi ha aspectes essencials del nostre passat col·lectiu que en temps de records continuen preterits, que quan suposadament “es parla de tot” segueixen sent silenciats. O que quan s’arriben a esmentar és només per presentar-ne una imatge tan parcial com distorsionada. I en aquesta des-consideració (en sentit literal) hi intervenen no tan sols els “sospitosos habituals” abans esmentats (forces parlamentàries hegemòniques fins ara, diaris i televisions de més abast…) sinó alguns dels que més insisteixen a presentar-se avui en tant que abanderats de la “memòria històrica”: la major part del sindicats anomenats “de classe”, departaments universitaris d’història i de ciències socials, revistes d’assaig i de difusió en aquests mateixos àmbits, opcions sorgides de la que es designa com a “nova política”…

El cas del moviment obrer d’inspiració anarquista és paradigmàtic en aquest sentit. D’una importància cabdal durant més de tres quarts de segle al nostre país, amb uns nivells d’afiliació que per moments deixen en ridícul l’actual nombre de socis del Barça (425.000 cotitzants a la CNT catalana l’any 1919, quan el total d’habitants del territori ben just superava els dos milions), capaç de mantenir durant dècades un diari redactat íntegrament per obrers i amb una circulació de desenes de milers d’exemplars cada dia, organitzat de baix a dalt amb un règim federal assembleari on els càrrecs eren rotatius i sense remuneració, articulat com una força sociocultural que, mitjançant ateneus, biblioteques, escoles, etc., educava i capacitava la gent de classe treballadora, amb un estol de militants destacats que en qualsevol altre país serien figures llegendàries… malgrat tots aquests (i molts altres!) elements d’interès innegable, no només per a les persones que viuen a Catalunya sinó per a la història social del continent europeu i de tot el món, malgrat l’actualitat i rellevància de bastants dels seus plantejaments i propostes, el moviment llibertari català continua sent, ara i aquí, un gran desconegut per a la immensa majoria.

Quins són els factors que poden ajudar-nos a entendre la persistent negligència de què ha estat objecte un ingredient tan remarcable del nostre patrimoni comú? Per quin enfilall de circumstàncies, com diria Max Weber, s’explica que en sapiguem molt poques coses? Des d’una perspectiva que gosem qualificar de “sociologia del desconeixement”, en aquesta sessió de debat mirarem de formular unes quantes preguntes com aquestes i d’avançar algunes temptatives de resposta.

Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)
14 de febrer
Hora: 18,30h

Zygmunt Bauman

Ahir, 9 de gener, va morir Zygmunt Bauman , un dels sociòlegs contemporanis amb més fama i reconeixement mundials. Nascut a Polònia l’any 1925, d’origen jueu, durant les darreres dues dècades de la seva vida va adquirir fama mundial, sobretot arran de la seva conceptualització de la “modernitat líquida”, en el marc de l’estudi de la modernitat, la postmodernitat i la globalització. També és conegut per les seves aportacions sobre l’holocaust, el socialisme i el consumisme, entre d’altres.

zygmunt_bauman_fot-_m-_oliva_soto_6144135392Com a bon sociòleg, la seva obra traspassa les estrictes i acadèmiques fronteres de la sociologia per barrejar-se amb la història, la filosofia o la ciència política. Bauman també és un bon escriptor que ha mostrat tenir un dels dons més valuosos de l’escriptura literària: la capacitat de generar metàfores que donen forma (imatge) a l’abstracció i la gràcia de fer de la manera de descriure la realitat social una motiu més d’interès. A aquesta capacitat narrativa se li ha de sumar un enorme coneixement de la tradició literària, filosòfica i humanística, en general, de la cultura occidental. És un plaer intel·lectual llegir els seus llibres.

Bauman és, com hem dit, un sociòleg i, per tant, el seu centre d’interès ha estat la modernitat i els seus efectes. La sociologia és filla de la modernitat i, com a tal, una constant reflexió per comprendre les causes d’aquest moment de la història occidental que anomenem modernitat, així com les conseqüències socials i personals que aquesta modernitat té en les consciències dels individus. Així doncs, no és d’estranyar que el centre d’interès de Bauman siguin alguns dels temes que vertebren i que millor descriuen aquest “huracà” que ha sacsejat formes de vida i consciències, comunitats humanes i països, estructures econòmiques, polítiques i societats.

Continua llegint

CONVERSES A LA DOCUMENTA: Diàlegs incòmodes

La segona conversa que us proposem és: Literatura europea, literatura mundial

Neus Rotger serà l’interlocutora convidada

17 de gener de 2017 a les 18,30h a la llibreria Documenta (Pau Claris, 144)

neus-rotger_world-lit1

“Avui la literatura nacional no significa gran cosa: està començant l’era de la literatura mundial, i tothom hauria de contribuir a accelerar el seu adveniment”. Des de les cèlebres paraules de Goethe, pronunciades en conversa amb Eckerman el 31 de gener de 1827, el somni de la Weltliteratur ha inspirat la Literatura Comparada en el seu afany per superar la parcialitat i la intolerància de les perspectives nacionals. Ara bé, la qüestió d’una “literatura europea” –que és de fet com s’ha volgut entendre el concepte de Weltliteratur durant molt de temps–, i encara més la d’una “literatura mundial”, és sens dubte polèmica. El problema remet, en primer lloc, a la continuïtat de la tradició literària al llarg de més de dos mil·lennis. Però també es refereix a la possibilitat d’aïllar, més enllà de les llistes de textos, una concepció literària sostinguda i comuna. Implica reflexionar avui sobre Europa i el món com a subjectes culturals, o com a espais imaginaris que ha forjat la literatura.

Neus Rotger és doctora en Literatura Comparada per la UAB i professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.

Imágenes Full Time

seminari

“Imágenes Full Time” és un seminari de periodicitat anual organitzat pel Festival Margenes en col·laboració amb Ajuntament de Madrid i La Casa Encendida. Aquesta iniciativa vol esdevenir un espai de reflexió i discussió de caràcter interdisciplinari al voltant de la constant, ràpida i impredictible transformació de les imatges en l’entorn digital, la gènesi i desenvolupament del qual s’emmarca en un capitalisme tardà cada vegada més accelerat que ens imprimeix lògiques temporals de producció i consum hipertròfiques.

La primera edició del seminari, que se celebrarà els dies 3 i 4 de desembre de 2016 a La Casa Encendida de Madrid, gira al voltant de la #HIPERVISIBILIDAD, concepte que al·ludeix a l’actual ecosistema audiovisual caracteritzat pel soroll mediàtic, la instantaneïtat, voracitat, superposició, connectivitat i desmaterialització de les imatges, i la sobreexposició de la subjectivitat a través de selfies o xarxes socials.

Així, s’estima que cada dia es pugen al portal Flickr un milió i mig de fotos. Si destinéssim un segon a contemplar cadascuna d’aquestes imatges, trigaríem més de dues setmanes a veure-les totes. Les estadístiques són encara més vertiginoses si parlem d’altres xarxes socials. Cada 60 segons … es generen 72 hores de vídeo a YouTube, es comparteixen més de 2.4 milions de peces de contingut a Facebook, s’envien més de 277.000 tuits, es generen més de 216.000 imatges a Instagram.

Aquesta proliferació indiscriminada, barroca i aclaparador d’informació (text i imatges), pròpia de la societat hipermoderna, té importants repercussions en la nostra relació amb l’espai i el temps. Imatges de tot tipus -pròpies i alienes que basculen entre la catàstrofe i la més absoluta banalitat- estan hiperconnectades de formes abans impensables, i aparentment desjerarquitzades. Es produeixen, muten i difonen a un ritme incessant i inaprehensible.

No només assistim a una dràstica reconfiguració de les relacions entre el subjecte observador i les representacions del món, sinó també a un canvi radical en la tradicional figura de l’espectador/a, avui ja indefectiblement convertit en prosumidor/a: (re) creador/a i difusor/a d’imatges i agent actiu en la producció d’imaginaris socials. A més, bona part de les imatges que ens envolten i consumim es caracteritzen per emergir d’un punt de vista “escindit” de la perspectiva humana: ja sigui la generació d’imatges per ressonància magnètica o el motion control. Entre la imatge absolutament encarnada i la descarnada, es perfila un complex paisatge visual que, com sintetitza el teòric Jonathan Crary, s’entrecreua amb les necessitats de les indústries de la informació global i amb els requeriments (expansius) dels poders polítics, econòmics i tecnològics.

Aquest torrent full time i non-stop d’imatges 24/7 ens exigeix ​​construir espais
de reflexió sobre l’impacte d’aquesta sobreabundància visual en la política, la cultura, la identitat, la subjectivitat i les relacions socials. En conseqüència, el Festival Marges inicia aquesta proposta formativa i crítica, on l’alfabetització audiovisual es pren en un sentit ampli, ja que considerem que no només afecta als/les nadius/es digitals, sinó també als/les joves i adults que hem vist com les imatges desborden
la multiplicitat de pantalles que ens envolten fins submergir-nos en un nou món sense son, sense parades, sense descans de consum.

http://margenes.org/imagenes-full-time.html

Dia Mundial de la Filosofia

El Dia Mundial de la Filosofia, impulsat per la UNESCO, se celebra cada any des de 2002 el tercer dijous de novembre. Amb ell es reivindica una cultura internacional de debat filosòfic que respecti la dignitat humana i la diversitat, promovent els intercanvis universitaris i valorant la contribució que el saber filosòfic pot (i hauria de) fer davant els reptes i problemes mundials. Aquesta celebració mundial es materialitza arreu del món i en molts diferents espais públics i acadèmics amb debats, conferències, taules rodones, fòrums, trobades i diàlegs de tot tipus i des de prismes culturals, socials, lingüístics, plurals.
Aquest any, amb motiu del III Festival de Filosofia Barcelona Pensa 2016 (www.barcelonapensa.cat), organitzat per la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, us volem convidar a la projecció del documental Agitando la cuna (Shaking the Cradle) [Sacsejant el bressol] el pròxim divendres 18 novembre 2016 a les 16:00 h a l’Institut d’Estudis Catalans (Carrer del Carme 47, 08001 Barcelona), amb accés lliure i gratuït.

ciudad
L’activitat ha estat proposada i impulsada per les realitzadores de l’audiovisual, Virginia Solà, periodista, i Montserrat Crespín, doctora en filosofia i col·laboradora docent del màster d’Humanitats de la UOC.

Continua llegint

CONVERSES A LA DOCUMENTA: Diàlegs incòmodes

El màster d’Humanitats reprèn les Converses a la Documenta. Aquest any amb el format de Diàlegs incòmodes.

Per aquest curs us proposem sis converses amb sis veus suggeridores del camp de les humanitats sobre diferents temes d’interès i actualitat que ens han de seguir ajudant a mantenir una mirada crítica sobre el món en el qual vivim.

Durant 15 o 20 minuts, el professor o professora convidat ens farà una exposició sobre el tema plantejat després de la qual el presentador i els assistents conversaran amb el ponent amb la intenció de no “acomodar-se” a preguntes o respostes fàcils i condescendents.

La primera conversa que us proposem és:

Provincialitzar Europa: una aproximació als Estudis Subalterns

David Martínez-Robles serà l’interlocutor convidat.

provincializar

L’any 2000, l’historiador Dipesh Chakrabarty va publicar el llibre Provincializing Europe: Postcolonial Thought and Historical Difference, un text desafiant i influent que dialoga de manera crítica sobre com s’ha construït històricament una idea d’Europa que li ha atorgat una posició d’excepció dins el món.

ChakrabartyEn aquesta presentació partirem d’algunes de les idees de Chakrabarty per apropar-nos als desafiaments que planteja l’escola dels anomenats Estudis Subalterns i a les seves reflexions sobre la configuració del món i el nostre lloc en la història.

 

(Foto: Dipesh Chakrabarty)

David Martínez-Robles és professor dels Estudis d’Arts Humanitats i Director del Programa d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UOC

Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)
15 de novembre
Hora: 18,30h

Properes converses:

17 gener: Neus Rotger: Literatura europea, literatura mundial
14 de febrer: Toni Estradé: L’anarquisme a Catalunya: Oblit d’una història / història d’un oblit
14 de març: Miquel Fernàndez: Al Raval tot s’hi val! Els bombardejos com a tècnica de sanejament urbanístic
9 de maig: Dafne Muntalnyola: La creativitat… individual o col·lectiva?
13 de juny: (per confirmar)

Thomas Luckmann. In memoriam

El dia 10 de maig va morir el sociòleg Thomas Luckmann. Lamentem la pèrdua d’un dels grans sociòlegs contemporanis. En aquest cas concret, la seva mort ens entristeix particularment perquè directament i indirecta, li hem de reconèixer una bona part de la formació de la nostra mirada sociològica. Quan ens vàrem formar en sociologia, sobretot Luckmannen sociologia de la religió i del coneixement, les seves obres eren contínuament sobre els nostres escriptoris. Per nosaltres, pensar en Luckmann és també recordar la nostra joventut i l’època en la qual descobrírem aquesta disciplina i la nostra vocació de sociòlegs.

Thomas Luckmann (d’origen eslovè però format primer en llengua alemanya a Àustria, i després en anglès als Estats Units) va estudiar filosofia i sociologia. El seu mestre en la sociologia va ser Alfred Schütz (l’obra del qual derivava de la forta influència de Husserl i Weber). De la mà de Schütz es va incorporar en el que es coneix com l’escola fenomenològica de sociologia o sociofenomenologia i en va heretar bona part de les seves eines conceptuals. Va ser un fidel continuador de l’obra de Schütz, reescrivint algun manuscrits que el mestre havia deixat incomplerts (Schutz, A. y Luckmann, Th. (2003) [1973] Las estructuras del mundo de la vida. Buenos Aires: Amorrortu).

Continua llegint

Conferència: ¿Hacia una nueva ciencia de la consciencia? Per Juan Manuel Cincunegui

Conferència d’inici de curs del Màster en Humanitats de la UOC

Lloc: Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)

Dia: dijous 21 d’abril. Hora: 18,30

La conciencia es uno de los objetos de estudio que concitan la atención de científicos, filósofos y representantes de diversas tradiciones religiosas. En las últimas décadas, con el auge de las investigaciones en el campo de las neurociencias y las ciencias cognitivas, fruto del desarrollo de nuevas tecnologías aplicadas, se han multiplicado los intentos por establecer un diálogo multidisciplinar en esta área. ¿Cuál es el aspecto de un emprendimiento de estas características? ¿Cuáles son las condiciones de posibilidad de una ciencia de este tipo? ¿De qué modo la asunción de un modelo semejante desafía nuestros presupuestos más arraigados en lo que respecta a la relación entre la ciencia, la filosofía y la religión?

rotkho

Juan Manuel Cincunegui es Licenciado y Doctor en Filosofía por la Universitat Ramon Llull. Profesor titular en la Facultad de Filosofía y Teología de San Miguel, Universidad del Salvador (Argentina) y profesor contratado del Instituto Superior de Ciencias Religiosas de Barcelona (ISCREB) y en la Foundation for the Preservation of the Mahayana Tradition (FPMT). Realizó estudios budistas en Institutos y monasterios de India, Nepal y Sri Lanka entre 1992 y 1997. Es fundador y director de Mente, Vida y Sociedad. Centro para el estudio de la consciencia, la ecología y la ética social.

Tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire (dins de Converses a la Documenta)

El pròxim 20 de gener a les 18,30 h farem la propera sessió a la Llibreria Documenta de Barcelona (C/ Pau Claris, 144) del cicle “Converses a la Documenta” que des dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC proposem cada semestre. Les “Converses” estan pensades com a espai de trobada on estudiants i docents de la UOC, amics i amigues de la Documenta i tothom que hi pugui estar interessat trenquem les fronteres virtuals i debatem sobre algun tema o autor que formen part del nostre bagatge humanista.

converses_a_la_documenta

El tema del qual parlarem en aquesta ocasió és “Tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire”. Encetarem la conversa a partir d’uns comentaris crítics, per part dels professors dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC Natàlia Cantó, Isaac Gonzàlez, Roger Martínez i Francesc Núñez, a aquestes dues afirmacions de Karl Marx i Frederich Engels, per una banda, i Marshall Berman, per l’altra:

La revolució permanent de la producció, la commoció ininterrompuda de tots els estaments socials, l’eterna inseguretat i l’etern moviment caracteritzen l’època burgesa en relació a totes les altres. Tots els estats de coses sòlids i recoberts de pàtina es dissipen amb llur reguitzell de concepcions i nocions antigues i venerades; i tots els de neoformació envelleixen abans no puguin consolidar-se. Tot allò que és sòlid s’esvaeix en l’aire, es volatitza, tot allò que és sagrat és profanat, i els homes acaben per veure’s obligats a contemplar amb ulls esbalaïts llur situació social i llurs relacions mútues.

Karl Marx i Frederich Engels, El manifest comunista (1847)

Continua llegint

Per què el món no existeix

Gabriel, Markus (2015). Por qué el mundo no existe. Barcelona: Pasado & Presente.índex

El mes passat, l’editorial Pasado & Presente va publicar en castellà el llibre de Markus Gabriel Por qué el mundo no existe. Un llibre de bona filosofia que es llegeix com una novel·la negra. He de confessar que em va fer oblidar el menjar, i que si no arriba a ser perquè tinc fills potser no hauria pogut aturar-me fins arribar al final. Tot i així, el vaig llegir en menys de 24 hores. Ho sospitava, però ara estic segur que el món no existeix.

El llibre es presenta com un llibre de filosofia que tracta del món, de la vida i tota la resta; és a dir, es pregunta què som, d’on venim, cap a on anem… I a més, la resposta és clara: venim d’enlloc i ens dirigim, en una gran expedició, cap a l’infinit. Tractem d’entendre alguna de les múltiples dimensions del que podria semblar només una frase ocurrent.

La resposta més terrible (menys reconfortant) que mai no he llegit sobre el sentit de l’existència humana, la posa Nietzsche en boca de Silè responent a lMarkus-Gabriel-007a impertinència de l’ambiciós Mides que volia saber la veritat de la condició humana: “Fills de la misèria i del dolor –li diu Silè a Mides-, el millor per l’home és no haver nascut; però ara, que ja ho saps, el millor és morir el més aviat possible”. Difícilment l’animal humà podrà trobar una resposta diferent si aquesta la cerca mirant cap a l’univers infinit: som pols d’estrelles que durant unes poques respiracions del rutilant univers ens entretenim menjant i reproduint-nos.

Continua llegint

Converses a la Documenta: El positivisme. Ciència i Coneixement.

Llibreria documenta (c/ Pau Claris, 144). Dimecres, 18 de novembre a 18,30h.

El positivisme, que ha tingut moltes versions al llarg de la història, sempre ha volgut alertar dels perills de la “metafísica”. En una de les seves versions més radicals, vindria a dir: “Del que no es pot parlar, és millor callar” (Wittgenstein). També es tracta d’una voluntat de situar la ciència com l’única possibilitat de conèixer el fonament de la realitat, a la qual s’accedeix a través del coneixement empíric. En última instància, el coneixement es redueix a un mer instrument biològic d’adaptació.

PositivismePerò per una altra banda, també hi ha qui afirma que per més que es pugui insistir (demostrar?) que tots els fenòmens humans tenen una base neuronal (o somàtica), això res no ens diu de la condició humana (que és una “singularitat”), més enllà d’advertir-nos d’alguns dels seus sabuts condicionaments. Més encara, es podria argumentar (demostrar?) que la concepció científica del món a la qual ens ha abocat el positivisme és ontològicament falsa, perquè suposa que hi ha un món exterior i, al costat d’ell, les seves representacions. El món exterior seria el món dels fets (ni veritable ni fals) i només les nostres representacions serien verdaderes o falses.

En la conversa que proposem, no volem resoldre el problema epistemològic i ontològic plantejat però sí reflexionar, des de la pràctica de la sociologia (i la docència), sobre algunes de les qüestions i reptes que aquest problema ens suscita, com a científics socials i com a persones.

Participaran: Roger Martínez, Natàlia Cantó, Isaac Gonzàlez i Francesc Núñez.

CULTURA I IDENTITAT (Màster en Humanitats)

Professor Responsable: Isaac Gonzàlez Balletbó

Què diuen els atractius espots d’IKEA, la sèrie d’anuncis “Mediterràniament” d’Estrella, sobre què som i què volem ser? I què ens en diuen els programes d’autoajuda de “l’Ofici de viure”, uns dels més descarregats de la ràdio catalana? Quina identitat es configura a través d’aquestes i d’altres produccions culturals que ens envolten?

1L’assignatura Cultura i identitat s’endinsa en la naturalesa de la identitat de l’individu contemporani. Els productes culturals ens permeten percebre, si més no parcialment, els elements estructurals que, interioritzats, esdevenen el motor normatiu de la nostra acció quotidiana. És el que podríem anomenar, manllevant la utilleria conceptual marxista, la identitat en si. Alhora, també expliciten, si bé ho fan entre línies, la forma en què els individus contemporanis ens pensem i ens relatem. Això correspondria, més aviat, a una dimensió de la identitat que podríem anomenar identitat per a si. En l’assignatura volem abordar aquestes dues dimensions complementàries, però no per això alineades, del concepte d’identitat, i volem fer-ho a través de posar a treballar una eina metodològica clau per a l’anàlisi de la cultura: l’anàlisi crítica del discurs.

Les manifestacions culturals, enteses en un sentit ampli, ens permetran aprofundir en els continguts teòrics del curs. Tota manifestació cultural, però especialment la fórmules culturals populars, que són aquelles amb què ens emmirallem massivament, esdevenen un objecte d’anàlisi preuadíssim per a les ciències socials A través seu podem identificar els constructes mitològics, contínuament reelaborats, que ens interpel·len com a individus contemporanis i que refunden el contracte invisible que signem cada dia, sense adonar-nos-en, amb la realitat social –al capdavall, la única que compta.

Continua llegint

Identitat i consum. Converses a la Documenta.

El proper 14 d’octubre a les 19h reprenem a la Llibreria Documenta de Barcelona (C/ Pau Claris, 144) el cicle de “Converses a la Documenta” que des dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC proposem cada semestre. Les “Converses” estan pensades com a espai de trobada on estudiants i docents de la UOC, amics i amigues de la Documenta i tothom que hi pugui estar interessat, trenquem les fronteres virtuals i debatem sobre algun tema o autor que formen part del nostre bagatge humanista.Bauman

El primer tema del que parlarem és “Identitat i consum”. Encetarem la conversa a partir d’uns comentaris crítics, per part dels professors dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC Natàlia Cantó, Isaac Gonzàlez, Roger Martínez i Francesc Núñez, a aquesta afirmació de Z. Bauman:

“El consumisme és un tipus d’acord social que resulta de la reconversió dels desitjos, ganes o anhels humans en la principal força d’impuls i d’operacions de la societat, una força que coordina la reproducció sistèmica, la integració social, l’estratificació social i la formació de l’individu humà, i també exerceix un paper preponderant en els processos individuals i grupals d’autoidentificació, i en la selecció i consecució de polítiques de vida individuals … el consumisme és un atribut de la societat (no un tret humà com el consum).” (Bauman, Z. (2007) Vida de consumo. Madrid: FCE. Pàg. 47)

PROPERES CONVERSES DOCUMENTA (C/ Pau Claris, 144)

14 d’octubre (19h): “Identitat i consum”.
18 de novembre (19h): “Positivisme”.
16 desembre (19h): “Tot el que era sòlid s’esvaeix a l’aire”.

Cultura i Poder (Màster en Humanitats)

David Martínez-Robles, professor responsable de l’Assignatura

Una de les característiques més destacades de les societats globalitzades actuals és la mobilitat de persones i, en conseqüència, el contacte entre comunitats i cultures que no sempre comparteixen un mateix conjunt de normes i codis. Quan anem a comprar el pa, agafem l’autobús o anem a la reunió de la comunitat de veïns sovint ens topem amb persones que identifiquem com arribades d’altres llocs. I en el procés d’identificació afegim a aquelles cares un seguit d’etiquetes, atributs i adjectius, l’origen dels quals és determinant per definir la forma com assimilem la diferència que representen aquelles persones. Sin títuloQuan diem que algú és romanès, suec, gambià o pakistanès no només estem indicant la procedència geogràfica d’aquella persona, sinó que de manera conscient o inconscient acompanyem aquesta procedència amb un seguit d’idees sobre la seva cultura i societat, en forma de prejudicis (es a dir, judicis que apliquem a persones que encara no coneixem), que afecten la nostra manera de reaccionar davant l’altre i d’apropar-nos-hi.

I és precisament això el que l’assignatura Cultura i Poder del Màster en Humanitats: Art, Literatura i Cultura contemporànies intenta comprendre: quins elements intervenen en la creació d’aquests judicis i com alguns d’ells esdevenen mecanismes de dominació. La configuració econòmico-política del món actual, que ens porta a parlar de primers, segons i tercers mons, és el resultat de la globalització de l’imperialisme que durant els segles XIX i XX va redefinir cultures, fronteres, ètnies, llengües, estructures econòmiques, models socials o sistemes religiosos, entre moltes altres coses. En aquesta operació, el món Euro-americà va assumir un protagonisme únic que no només es plasma en els canons o els fusells dels exèrcits dels grans imperis que van fer de l’Àfrica, Amèrica o Àsia una extensió dels seus interessos econòmics i socials, sinó també en la literatura, l’òpera, l’art o els mitjans de comunicació. I és aquest joc entre cultura, dominació i poder el que es treballa en aquesta assignatura, no només a través de textos acadèmics, sinó també amb l’anàlisi d’obres del cinema i la literatura.

Per tant, si t’interessa conèixer autors –massa sovint deixats de banda en els programes acadèmics de les nostres universitats, com Said, Guha, Bhabha, Chakravarty o Spivak, entre d’altres– que han aportat veus crítiques sobre la configuració del nostre món i sobre com s’estructuren les nostres relacions amb aquells que són diferents a nosaltres, segur que gaudiràs amb la proposta d’una assignatura com Cultura i Poder.
https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/cb/COLLECTIE_TROPENMUSEUM_Bestuursambtenaar_van_Seram_tijdens_een_reis_bij_de_Talsetibaai_TMnr_10001632.jpg

Auguste Comte i el positivisme

Per Francesc Núñez (https://fnunezmosteo.wordpress.com/)

AUGUSTE COMTE (1789-1857)

Avui fa 160 anys de la mort d’Auguste Comte. Molt probablement el que més es coneix d’ell és el que se sintetitza a l’entrada que la Viquipèdia li dedica: que va ser un filòsof francès, considerat el fundador del Positivisme i de la Sociologia.

índexTanmateix, el record que es té d’ell és molt difós i més petit del que seria esperable atesa la seva empremta en el pensament contemporani. De fet, el tractament que rep a la Viquipèdia és més aviat escàs, en català poc més de 20 línies i una mica més en francès, anglès i alemany. Present, això sí, en moltíssimes llengües.

És difícil titllar una vida de feliç o desgraciada. La d’August Comte va estar marcada per la pobresa econòmica (molt de temps a remolc de la caritat de J. S. Mill, que l’admirava profundament), la malaltia (mental) i el poc reconeixement de la seva obra (a la qual dedicà esforç i vida). A la xarxa es troba fàcilment informació sobre les circumstàncies més rellevants d’aquesta biografia.

Des d’aquest blog d’Humanitats, volem fer record d’una figura i un pensament que ha estat molt important en el segle XX. Destacaré el que crec que és més rellevant d’aquest autor i que ens pot ajudar a entendre una mica més el nostre present (per fer això, seguiré, principalment, a R. Aron i  L. Kolakowski)

Continua llegint

Literatura i diversitat (Màster en Humanitats)

Per Juan de Sola

Que el món és una massa informe d’objectes, experiències i impressions diverses i fugisseres és un fet innegable. Com també ho és que la nostra capacitat de raonar, d’endreçar i de mirar de donar sentit ‒unitat‒ a aquesta massa és l’única manera d’enfrontar-s’hi i viure-hi. Sabem, doncs, que primer hi ha el món i, després, la nostra idea particular del món: idees, prejudicis, sobreentesos…

Mapamundi_OrientEn una època, la nostra, en què sembla que qualsevol forma de creació literària i artística passa necessàriament pel jo i per les seves figuracions, sembla convenient preguntar-se per la figura de l’altre i per quin és el seu paper en la construcció del jo. Perquè ¿estem segurs que hi hauria un jo o un nosaltres si no hi hagués un altre? ¿No es configura i es defineix la identitat respecte de l’alteritat? I ¿què passa, si l’alteritat canvia? ¿Modifica això la nostra percepció de nosaltres? Aquest serà el punt de partida de “Literatura i diversitat”: entendre la naturalesa dialèctica de la parella nosaltres-altres i mirar de capir quines són les condicions que donen forma a la nostra idea del món. Ho farem, d’entrada, de la mà d’Edward Said i de les reflexions que recull en el seu llibre Orientalisme (1978), que proposa una nova visió de la realitat en què Occident es veuria descentrat, de manera que la idea d’Orient que aquest sosté es revela com un constructe intel·lectual. I ho completarem amb la lectura que Tzvetan Todorov fa del fenomen d’allò exòtic i primitiu, la màxima expressió del qual es concreta en la idea del «bon salvatge» formulada per Rousseau.

Continua llegint

Imaginaris socials. Futurs quotidians.

Conversa sobre els imaginaris socials
DATA I HORA: 11de juny de 2015, a les 18,30h
LLOC: Llibreria Documenta (c/ Pau Claris, 144, Barcelona)
Intervindran: Natàlia Cantó, Roger Martínez, Isaac Gonzàlez i Francesc Núñez

El concepte d’imaginari social és un concepte encunyat per Cornelius Castoriadis. Fa referència tot allò que en un moment i lloc es pensa sobre la societat, el que és, el que podria ser, el que hauria de ser i el que desitjaríem que fos. Així els imaginaris socials combinen en els horitzons que ens despleguen descripcions i avaluacions, emocions i racionalitat, desitjos, somnis i expectatives. Podríem posar en diàleg el concepte d’imaginari social amb el de consciència col·lectiva de Durkheim, però argumentarem a favor del primer per les possibilitats d’anàlisi que ens ofereix en relació al segon.

Charles Taylor també ha treballat amb el concepte d’imaginari social, definint-lo com “… el modo en que imaginan su existencia social, el tipo de relaciones que mantiene unas con otras, el tipo de cosas que ocurren entre ellas, las expectativas que se cumplen habitualmente y las imágenes e ideas normativas más profundas que subyacen a estas expectativas.”
Ens agradaria argumentar que dins dels imaginaris socials, d’altíssima importància per la nostra sociabilitat i sentiment de pertinença a un col·lectiu (i alhora per la nostra capacitat per moure’ns i actuar dins el mateix), els imaginaris socials de futur són fonamentals. Sense un imaginari de futur compartit, que donem per descomptat, no som capaços de relacionar-nos els uns amb els altres amb la normalitat de la quotidianitat. Sense assumir que és certa la frase : “ens veurem a la tarda” que diem als nostres fills quan cada matí els deixem a l’escola, no podríem seguir el nostre camí, anar a treballar, fer el cafè amb els companys, comentar els projectes que farem, dinar sense massa angoixa i arribar a l’escola a quarts de cinc amb la certesa que els nens sortiran per la porta quan soni el timbre i seguirem amb la nostra tarda “normal”. Això que ens passa a nivell quotidià, ens passa també quan prenem decisions a la nostra vida, escollint un camí o un altre, a partir de la meta a la qual volem arribar i que des del futur ens configura el present i les nostres decisions actuals.

Sobre aquests imaginaris volem discutir… preguntant-nos també fins a quin punt l’experiència de la crisi dels darrers anys a casa nostra ha modificat allò que ens ve del futur imaginat portant-nos a prendre decisions més o menys conscients en el nostre present.

Quins valors ens porta el S. XXI?

 

Les velles realitats que romanen en el temps i imposen formes de vida indignes a moltes persones i l’aflorament de noves realitats, anunciades com a beneficioses per a tothom, fan que ens preguntem pels valors humanístics, perquè pensem que podrien oferir un marc de convivència en el nostre món plural i canviant.

D’una banda, trobem que els potentíssims avenços científics i tecnològics no arriben a gran part de la població mundial, i d’altra banda, en particular a Europa, l’Estat del Benestar redueix les accions que l’havien caracteritzat. Tot això s’esdevé davant la impotència dels estaments polítics, els quals resten mediatitzats i lligats pel món econòmic-financer.

A la vegada,  milers de persones, tot fugint de la misèria o de la guerra que assola la seva terra, emigren massivament. Els que resten a la seva terra veuen, sorpresos, altres formes de colonització, expulsió i destrucció dels seus hàbitats naturals.

Davant de tots aquets fets que acabem de citar, el Dr. Francesc Núñez i el Dr. Albert Florensa analitzaran, des de la filosofia i la sociologia, els valors que es manifesten en les nostres societats i, en particular, el paper que tenen o haurien de tenir els anomenats tradicionalment “valors humanístics”.

Presentació

Dr. Pere Regull i Climent, Director General de l’Institut Químic de Sarrià (IQS).

Ponents

Dr. Francesc Núñez i Mosteo, Professor UOC i Director del Màster en Humanitats.

Dr. Albert Florensa i Giménez, Càtedra d’Ètica i Pensament Cristià d’ IQS

Moderador

Sr. Ramon Pons i Ballbé, Enginyer IQS

Organitza

Promoció 1968 d’ IQS

Celebració

Dimarts, 2 de juny de 2015 a les 19:00 hores a la Sala Blava d’ IQS

Desigualtat i cultura

Conversa sobre la desigualtat i la cultura:
DATA I HORA: 20 de maig de 2015, a les 18h
LLOC: Llibreria Documenta (c/ Pau Claris, 144, Barcelona)
Intervindran: Roger Martínez, Isaac Gonzàlez, Natàlia Cantó i Francesc Núñez

La cultura, entesa tant com a desenvolupament intel·lectual, espiritual o estètic o com a forma de vida particular, és inseparable de la “desigualtat”. Moltes de les connexions entre cultura i desigualtat, això no obstant, sovint resten opaques. Des de la sociologia, autors com Raymond Williams, Stuart Hall, Pierre Burdieu, Richard Peterson o Beverley Skeggs han desemmascarat des de diferents perspectives aquests lligams, és a dir, les diverses maneres de pensar com la cultura està estructurada i a la vegada estructura les relacions i desigualtats socials.
Aquest serà el tema de la propera conversa, el proper dimecres 20 de maig a la Llibreria Documenta, sobre autors i temes de les ciències socials que organitzem des dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC. L’objectiu és tenir, per als que hi estigueu interessats, un espai de trobada presencial que ens permeti veure’ns les cares, discutir i gaudir de la conversa sobre temes relacionats amb el que estudiem a les aules.

Presentació de l’assignatura “Pensament filosòfic i científic clàssic” (Grau d’Humanitats)

elpensamentfilosoficicientific1L’assignatura “Pensament filosòfic i científic clàssic” es centra, principalment, en el pensament filosòfic i científic grec, en tant que llavor de tota la tradició filosòfica i científica occidental. Es posarà especial atenció en les particularitats de l’anomenada racionalitat grega i en les diferències respecte al pensament pre-racional, anomenat pensament mític. Resseguirem aquesta tensió al llarg de tot el període, i provarem de veure fins a quin punt també està present en el pensament contemporani.

Del període hel·lenístic, ric en ciència (lògica, matemàtiques, astronomia) i filosofia (epicureisme, estoïcisme, escepticisme), ens centrarem en les reflexions que acompanyen a un procés de individualització, similar al que s’ha donat en el món modern i que s’accentua en els nostre actualment.

I de l’Occident llatí medieval, destacarem els canvis que va provocar la irrupció del cristianisme en el món grecoromà, i algunes de les seves conseqüències filosòfiques.

safo

Pel que fa a Revolució científica i tècnica del Renaixement, que ens deixa a les portes de la modernitat, remarcarem allò que hi ha de “trencador” (és a dir, “revolucionari”) respecte del coneixement filosòfic, social i polític del món medieval.

Encara que ens centrem en la filosofia i en la ciència d’ aquest període, no hem d’oblidar que les accions i les idees humanes neixen i es desenvolupen en determinats contextos històrics i socials. No es tracta tant d’assenyalar quins són -si és que hi són- els processos de causació, sinó de mostrar les afinitats entre les idees, per exemple, i la vida social o política.

Les competències que es treballen en aquesta assignatura son:

  1. Capacitat per a l’anàlisi i la síntesi.
  2. Capacitat per entendre i qüestionar críticament les idees sobre la naturalesa de la realitat, de l’experiència, i dels valors que juguen un paper central en la comprensió del món i de nosaltres mateixos.
  3. Capacitat per comprendre les interrelacions entre la cultura, la ciència i la tecnologia.

Per poder assolir aquestes competències i els continguts del temari farem exercicis com per exemple llegir algun autor clàssic, comentar textos a partir d’una guia de lectura que ens permetran endinsar-nos en el pensament del autor i de l’etapa històrica a la qual pertany o escriurem un petit assaig relacionant la filosofia, l’art o la ciència d’una època.

simposio2

També és voluntat d’aquesta assignatura, com de moltes altres del Grau d’Humanitats, treballar competències digitals bàsiques (incentivant l’ús de diferents aplicacions –que es troben a l’aula- i estimulant el treball no exclusivament textual), tot procurant que això no comporti cap complexitat o dificultat afegida i sí formació i ampliació de coneixements.

Presentació de l’assignatura “Coneixement i mètode” (Grau d’Humanitats)

Coneixement i mètode són dos conceptes fonamentals en el pensament modern i contemporani. La voluntat per aconseguir un camí segur cap el coneixement, és a dir, un mètode que garanteixi que la realitat que coneixem, tal i com la coneixem, és vertadera, ha centrat els esforços del saber i les lluites entre els seus representants els tres últims segles. I aquest és el tema d’aquesta assignatura.

Interrogants

El denominat mètode científic, i el coneixement així obtingut, ha aconseguit l’hegemonia. Totes les disciplines que volen ser científiques al llarg del segle XIX, s’esforçaran per ajustar-se a l’únic mètode que garanteix el coneixement vertader. No totes les disciplines, ni activitats humanes, aconseguiran ajustar-se a les exigències de la ciència. El segle XX, a més, veurà esclatar molts dels límits que la racionalitat hegemònica i la disciplina científica s’han esforçat per definir al llarg dels dos segles anteriors, la qual cosa originarà debats fonamentals per a les humanitats i les ciències humanes i socials.

L’assignatura treballa les següents competències:

  • Capacitat per al pensament crític i autocrític.
  • Capacitat per entendre i qüestionar-se críticament les idees sobre la naturalesa de la realitat, de l’experiència i dels valors que juguen un paper central en la comprensió del món i de nosaltres mateixos.
  • Capacitat per comprendre les particularitats disciplinàries i llegir la realitat des d’una mirada interdisciplinària.
  • Capacitat per conèixer i utilitzar les diferents eines metodològiques en l’àmbit de les ciències humanes i socials.

Per treballar aquestes competències, es duran a terme exercicis com, per exemple, reflexionar sobre la producció del coneixement i els canvis que la modernitat ha incorporat en aquesta activitat humana tan important i definitòria de la nostra condició; repassarem alguns dels models-criteris del coneixement científic; examinarem les característiques específiques del coneixement en les ciències humanes i socials; debatrem sobre el paper de les emocions en el procés de coneixement, etc.

Feyerabend

Durant el procés d’avaluació continuada també es procurarà fomentar competències digitals bàsiques (incentivant l’ús de diferents aplicacions –que es troben a l’aula- i estimulant el treball no exclusivament textual), procurant que això no comporti cap complexitat o dificultat afegida i sí formació i ampliació de coneixements.

Presentació del llibre de Marta Rovira La transició franquista: Un exercici d’apropiació històrica

El dimecres 28 de gener a les 19h, la Marta Rovira ens presentarà el seu llibre La transició franquista a la Llibreria Documenta (Pau Claris, 144)

Sempre s’ha dit que el franquisme va ser sotmès a un tractament d’oblit durant la Transició. Però com deia Mario Benedetti, l’oblit és ple de memòria. I la Transició conté una política de memòria que actua sobre aquest oblit del passat criminal del franquisme. La Transició ens va omplir de memòria, d’una memòria excessiva, abusiva, reiterativa i autocomplaent, que ha servit per amagar el Franquisme que contenia. I alhora ha servit per legitimar la reubicació política d’aquells que venint del règim franquista, han esdevingut pares, líders o factòtums de la “democràcia”. Aquest llibre analitza els condicionants socials i polítics que converteixen la Transició en un relat.

Continua llegint

Visita a l’exposició On the Table

El proper dimecres 28 de gener, el Màster en Estudis de la Xina i el Japó: món contemporani organitza una visita guiada a l’exposició On the Table. Ai Weiwei, que actualment està oberta al Palau de la Virreina i de la qual ja us vam parlar en aquesta entrada.Sin título

La visita, organitzada per la professora Muriel Gómez, comptarà amb els comentaris de Laia Manonelles, especialista en art xinès contemporani i col·laboradora del nostre programa. Al llarg d’un recorregut per les diverses sales de l’exposició, la visita vol aprofundir en les obres i els projectes més rellevants d’aquest creador de fama mundial. L’activitat acabarà amb un debat sobre les estretes connexions entre la pràctica artística, l’activisme i la dimensió mediàtica d’Ai Weiwei.

Data: dimecres 28 de gener de 2015
Hora: 18.00h
Lloc: Palau de la Virreina
L’activitat és gratuïta, per bé que cal fer una inscripció prèvia aquí.

Patrick Modiano, premi Nobel de literatura

Ahir es va atorgar el premi Nobel de literatura al l’escriptor francès Patrick Modiano.

En paraules de la professora Nathalie Bittoun, una bona notícia per la literatura francesa…

http://www.lemonde.fr/livres/article/2014/10/09/le-prix-nobel-de-litterature-a-patrick-modiano_4503598_3260.html

… i per la literatura!

Adjuntem també l’enllaç a un article del diari El País d’en Manuel Peris, estudiant del Màster en Humanitats de la UOC que va defensar un brillant TFM sobre aquest autor (“Chien chez Modiano: el escritor y sus animales”).

http://elpais.com/diario/2009/08/29/viajero/1251580092_850215.html