Per què Humanitats? Aportacions des de la filosofia

Aportacions dels docents col·laboradors: J. Vergés, R. Alcoberro, Josep Maria Porta, Joan Ramon Vila.

Joan Vergés
Les humanitats són totalment innecessàries. Per anar a comprar el pa a la fleca i la verdura al mercat, no et fan pas falta. Per desplaçar-te fins a la feina, per fer la declaració de la renda, per dir secretament el nom del porc al cap de l’oficina, per treure diners d’un caixer automàtic, per fer un creuer pel Mediterrani, tampoc. No necessites les humanitats ni per pujar la mainada, ni per procurar una estona de felicitat a la parella. No et calen pas per enterrar els pares. Ara bé, qui en faci i, sobretot, qui les faci bé, menjarà el pa i el plat de taula, farà la feina, pagarà els impostos, s’indignarà, farà servir els diners i es banyarà a Empúries ―mare nostrum!― d’una altra manera. I quan eduqui els nens, faci l’amor amb la dona o enterri els pares sabrà aturar-se un moment per degustar amb el pensament allò que comparteix amb aquests éssers curiosos i eternament encuriosits anomenats humans.

Ramon Alcoberro
Fa segles Voltaire va fer l’apologia d’el superflu, allò tan necessari. Avui faria l’apologia de les humanitats perquè el necessari ja no és ‘tenir’ coses, sinó entendre alguna cosa del que ens passa. En la voràgine de fets busquem significacions i no acabem de veure-hi clar.  Submergits en una societat sotmesa al canvi tecnològic més veloç de tots els temps, no acabem de trobar el nostre lloc de confort, el nostre espai de calma. Ens adonem que dels fets a les raons hi ha un distància cada vegada més gran i les idees no acaben de sedimentar.  ‘Sabem’, però no arribem a entendre i tenim la sensació cada vegada més àmplia que ens  falten dades.

En una societat que perd les referències les humanitats tenen aquell punt d’anacronisme que les fa imprescindibles per no perdre els punts d’orientació més bàsics. Potser les humanitats són necessàries, simplement, perquè no volem ser inhumans i no sabem, encara, que vol dir ser posthumans. Perquè ser humà és fer-se preguntes i no voler ser reduït a pur nombre.

Josep Ma. Porta
Atès que ens constituïm a través de l’educació, l’estudi de les obres dels autors clàssics i de les grans realitzacions culturals de la tradició occidental ens proporciona tres beneficis principals. El primer és la presa de consciència de la nostra identitat com a éssers humans, perquè, com en un mirall, hem relacionat l’interior amb l’exterior i hem trobat allò implícit en allò explícit. En segon lloc, gaudim d’un aprofundiment i d’un eixamplament, és a dir d’una progressió, de la nostra humanitat, perquè allò que es trobava en potència ha esdevingut obra perfectament realitzada. Finalment, en descobrir-nos descobrint que el més íntim i el més valuós de nosaltres és també el més universal, la pluralitat humana esdevé la unitat d’una comunitat; i, així, cap destí no ens és aliè. D’aquesta manera, les grans indignitats en què reiteradament ha caigut la humanitat com les guerres, l’explotació o l’abandó d’uns éssers humans en la misèria o la malaltia, se’ns apareix com una manca d’Humanitats de la Humanitat.

Joan Ramon Vila
Humanitats o humanitats. Les Humanitats institucionalitzades no, les humanitats substantives sí. Humanitats dels humans, expressió d’organismes singulars i únics, contingents i històrics, espècie mutant des de les seves singularitats i les potències del cosmos. Humanitats per a humans, però també per a allò no humà.

Les humanitats han de ser part dels processos que redefineixen la nostra realitat. No tan sols pot servir de memòria, ha de contribuir a crear les virtualitats de cada temps amb els mitjans que no són només de l’arxiu ni el discurs. Unes humanitats obertes als diferents camps de coneixement, sabers menors, pràctiques no discursives i formes d’experimentació. No guardiana d’un saber instituït sinó indagadora de les materialitats que configuren el saber, cocreadora d’un temps que està succeint.

Un nou paradigma està emergint que afecta la concepció mateixa de la realitat, en que la comprensió d’un fenomen implica la seva transformació. Calen connexions noves alienes a la màquina d’institucionalització, noves aliances amb allò vivent,  racionalitats no mecàniques, una mirada transhumana que doni lloc a noves formes de comprensió i d’experiència del món, en què l’humà esdevingui part d’un tot: unes transhumanitats.