Eugenio Trias (per L. Fontcuberta)

15 febrer, 2013

Aquest cap de setmana coneixíem la notícia de la mort d’Eugenio Trías. Un comiat pot ser un bon moment per glossar l’obra, i recomanar-ne la re-lectura, de qui ha contribuït a regenerar el paisatge força erm de la filosofia espanyola.

A la dècada dels 80, comença a desplegar la noció que es convertirà en l’eix conceptual del seu pensament i que permet expressar la fragilitat i límit de la nostra condició. Entorn a aquesta categoria, aquest buit no negatiu, pren forma el seu projecte de voluntat metòdica i metafísica, titllat per alguns d’anacrònic, que incorpora, amb aquesta categoria, tota la incertesa i tensió de la frontera tremolosa entre la filosofia i la seva ombra.

Curiosament, aquesta pèrdua ens enxampa, i ens cou més, entre lectures de Trías. D’una banda, les dedicades a la música, El canto de las sirenas i La imaginación sonora que vam incorporar a un treball de recerca dedicat a la música contemporània (L’estètica del silenci a la música contemporània, de Xavier Maristany). De l’altra, els assajos sobre Vértigo de Hitchcock. Eugenio Trías considerava profitós pensar en companyia de les aventures creadores de diferents àmbits, trobava que aquesta manera de fer constituïa una prova de foc de la seva proposta filosòfica i potser tant a la música com al cinema va dedicar, a parer meu, els fragments més lúcids i vius que només puc celebrar i agrair.

Com a homenatge i agraïment, potser el millor és escoltar Trías mateix parlant d’una d’aquestes obres, La imaginación sonora.

Laura Fontcuberta (Col·laboradora docent del Grau d’Humanitats).

(Visited 93 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari