La guerra de Successió com a guerra civil catalana o per què no s’han de portar flors al monument de Rafael Casanova

Arran la conferència del professor Alcoberro sobre la guerra de Successió i del post de síntesi de la professora Ardèvol, m’ha semblat adient recuperar les tesis d’un llibre, potser massa oblidat, sobre aquell moment històric: Núria Sales (1984). Senyors bandolers, miquelets i botiflers. Barcelona. Empúries. (Col. Biblioteca universal Empúries, 13 ). 224 pàgs. Més que una recensió, intento fer-ne un resum enumerant qüestions no sempre presents en els debats sobre els nacionalismes.

Com s’ha creat la tradició de mala fama dels botiflers? Eren pitjors “catalans” els botiflers que els austriacistes? Com botifler, que volia dir partidiari de Felip V, ha esdevingut sinònim d’espanyolista? Els partidaris del rei-arxiduc eren catalanistes i els de Felip V anticatalans?

[la paraula botifler segons Alcover-Moll deriva de botinflat, que té les galtes inflades (=mofletudo); segons l’Enciclopèdia Catalana: al·ludeix a la situació benestant (aristòcrates, artistes, menestrals enriquits…) i es distingeixen dels maulets o vigatans, aguilots i imperials; segons Francisco de Castellví (1726?), Narracciones históricas, vol.1; pp.420-421, deriva del cognom del mariscal Louis François de Boufflers; o bé de l’expressió francesa «beauté fleur» —bella flor— en referència a la flor del lliri —flor de lis—, daurada sobre fons blau que compon l’escut d’armes la Casa de Borbó].

Tots sabem que la victòria final de Felip V significà la fi de la Generalitat de Catalunya, de les seves llibertats i dels seus privilegis, significà la fi de l’”Estat català autònom” i el començament de l’Estat espanyol unificat”. Però, davant d’aquesta «unanimitat» interpretativa ens podem plantejar algunes qüestions:

• vol dir això que Felip V hauria destruït aquelles llibertats si els catalans no haguessin trencat el jurament de fidelitat? (recordem que Felip V no va pas destruir les llibertats i constitucions de navarresos i bascos, que no s’havien revoltat contra ell).
• significa el daltabaix de 1714 que els catalans que havien pres partit per Felip V l’any 1700 i que li romangueren fidels fossin més mal catalans que els altres? L’any 1700 o l’any 1705, res no semblava indicar que un Habsburg hagués de ser més respectuós amb les constitucions i les corts que un Borbó; les constitucions, els reis de la casa d’Àustria les transgredien crònicament al llarg del segle XVII, i és famosa la frase d’un dels seus lloctinents, el virrei duc d’Albuquerque: “Guardaré las Constituciones que me parece y las demás no”.
• les Corts? Feia més d’un segle que no n’hi havia hagut de regularment presidides i clausurades pel rei, quan Felip V ho va fer el 1701-2.

Felip V destruí les constitucions dels catalans, valencians, aragonesos i mallorquins com a càstig perquè s’havien rebel·lat contra ell després d’haver-lo reconegut per rei. Si el rei-arxiduc hagués guanyat, hauria conservat les llibertats i els privilegis dels països de la Corona d’Aragó, però hauria suprimit els de bascos i navarresos, i no hauria suprimit els dels castellans perquè prou ho havien fet els mateixos reis de Castella dos segles abans.

L’any 1700, o l’any 1705-6, no eren l’alternativa d’autonomia-pèrdua de llibertats, ni la d’absolutisme-pactisme que estaven en joc. L’any 1700 o 1705 un partidari del rei-arxiduc no era necessàriament «més bon català» que un partidari de Felip V. Aquesta guerra no oposà les quatre barres a l’actual bandera espanyola, inexistent abans de Carles III (decrets de 1785). La bandera arborada per Rafael Casanova, per Galcerán de Pinós i per Lanuza en els moments suprems no serà la de les quatre barres sinó una de color carmesí amb santa Eulàlia brodada en una cara i un calze i una creu a l’altra.

La guerra de Successió va ser, també, una guerra civil catalana

Certament, la Guerra de Successió va ser una conflagració internacional; no sols hi participaren quasi tots els sobirans europeus, sinó que tingué repercussions ultramarines (hi hagué indis mohawcs, iroquesos i hurons que lluitaren els uns a favor dels anglesos i els altres a favor dels francesos).

Va ser també una guerra civil espanyola, en la qual la Corona de Castella prengué partit per Felip V (IV d’Aragó i V de Castella) i la Corona d’Aragó pel rei-arxiduc (Carles III d’Espanya i futur emperador Carles VI d’Alemanya).

Menys estudiats són els aspectes de la guerra de Successió com a guerra civil catalana: la versió «oficial» admesa i, per tant, la més difosa, parla de la unanimitat en els sentiments austròfils dels catalans amb excepcions individuals o locals. Però llegint les memòries de contemporanis com Bacallar, Belando, Noailles, Feliu de la Penya, trobem que ens parlen d’una guerra en la qual:

• molt més nombroses que les tropes regulars, trobem partides de paisans armats.
• la religió és invocada constantment.
• vellíssimes rivalitats entre pobles veïns es tradueixen en el fet que l’un pren partit per Felip V i l’altre per Carles III:

– Cervera, filipista, perquè Anglesola, Guissona i Agramunt havien intrigat prop del rei-arxiduc perquè no li reconegués el títol de ciutat.
– El Pinell de Brai per rivalitat amb Móra d’Ebre; Berga, per oposició a Cardona (problemes jurisdiccionals, de prats, boscos, regadius…).; Torelló austròfila mentre Manlleu i Centelles eren filipistes. Fraga filipista perquè Lleida era austròfila. Calaceit fou partidària de l’arxiduc, Maella de Felip V: Jaca filipista i Osca austròfila.

L’oposició al senyor jurisdiccional (noble o abat) sembla haver influït en el filipisme o antifilipisme de certes poblacions.

La religió s’hi barreja contínuament. Ambdós cantons la invoquen: pretenen lluitar per Déu i pel rei. Sovintegen les rogatives en expiació de profanacions d’hòsties comeses pels filipistes. Felip V introdueix (Saragossa, 1711) la devoció dita del Desagravio al Santísimo Sacramento en expiació perpètua de profanacions comeses pels imperials. Les partides filipistes murcianes enarboren la bandera “de la piadosa Madre de Dios de las Lágrimas” quan les austriacistes valencianes duen la de la Mare de Déu dels Desemparats. A tots dos camps hi ha frares trabucaires, capellans i rectors que capitanegen escamots de miquelets i sometents. A Barcelona fan Generalíssima de l’exèrcit la mare de Déu de la Mercè quan Villarroel vol dimitir…

Abunden en aquesta guerra les partides de “macalets” o “miquelets”, sometents, milícies gremials: paisans armats. És a tot Espanya que els intents de sublevació, triomfants o fallits, en favor de l’arxiduc l’any 1705 tenen un caire de revolta social.

Però, a finals de 1713, la situació a Catalunya no té res a veure amb la de 1700-1705: abandonada Catalunya pel rei-arxiduc i per les tropes aliades, l’alternativa, ara sí, és indiscutiblement entre llibertats i pèrdua de llibertats, entre govern propi i govern d’ocupació enemic. I és en aquesta Catalunya en gran part ja ocupada de finals de 1713 i del gener de 1714 que es produeix una insurrecció general contra l’ocupant. D’aquells combatents ningú no en diu “partidaris del rey nostre senyor” com l’any 1705. Ara en diuen “els de la terra” o “els de la pàtria”, o sigui, patriotes.

Però al costat de la insurrecció dels “de la pàtria”, trobem també que les partides de voluntaris i sometents filipistes es multipliquen més que mai. Són paisans armats filipistes que reben el general Moragues amb pólvora i bales a la conca de Tremp l’any 1713. Un miler de voluntaris catalans ajuden la guarnició filipista de Vic el setembre de 1713. Uns quatre mil paisans armats filipistes rebutja les tropes, de sometents i miquelets, d’Ermengol Amill el mes d’abril de 1714. Les partides del Roig d’Esparreguera, d’Ambròs Roquer d’Aiguafreda i Tagamanent, les de Grau en el Pallars, les del coronel Pau Xafia, les del veguer de Manresa Jaume Llisach (aquestes impediren que les tropes del general Nebot tornessin a prendre Manresa), les d’Igualada, s’enfrontaven contínuament als “de la pàtria”.

El gener de 1714, tot el camp català ja ocupat per les tropes borbòniques s’alça en armes o bé dóna acollida a les partides “de la terra” que es multipliquen. I això malgrat les represàlies filipistes:

• els pobles que acollien miquelets o que s’han alçat són incendiats i destruïts: Oristià, Arbúcies, Espinelves, Peramola, Viladrau, Vilassar de Dalt, Sallent, Caldes, part de Manresa i de Terrassa, Teià, Sant Quintí de Mediona., Torelló…
• val a dir que les represàlies són de vegades contra atrocitats com l’extermini en massa de presoners filipistes desarmats (700 presoners degollats a Oristà, mig miler al Coll de Matances, per part de fusellers del coronel Ferrer i paisans de Balsareny).

Tot plegat ens fa pensar en la situació de guerra civil en què es trobava Catalunya a finals de la guerra, amb una proporció considerable de batlles i justícies que prenen les armes en persecució dels “de la terra”.

Caldria, doncs, replantejar tota la història d’aquell darrer any de lluita (1714). Tot sembla indicar que en aquella situació de guerra civil jugà un paper important, al costat de l’odi a l’ocupant, una merescuda desconfiança envers el govern de Barcelona.

• s’ha parlat sovint, i amb raó, de l’heroic sacrifici dels assetjats a Barcelona l’any 1714
• s’ha parlat ben poc de l’estranya actitud d’aquell govern que no sabé o no volgué utilitzar l’alçament a la resta de Catalunya, que no sabé o no volgué utilitzar aquells soldats, aquells miquelets i sometents dirigits per capitostos com Poal, Nebot, Ferrer, Dalmau o Rialp, que obtenien tots sols una victòria que hauria pogut ser decisiva a Mataró l’agost de 1713, i que un mes abans de la rendició de Barcelona encara guanyaven combats com els de Talamanca i Sant Llorenç Savall

El general Nebot, l’any 1713, havia anat reunint sometents i miquelets; part d’aquestes tropes, dirigides pels capitans Busquets, Torres de Bages, Ermengol Amill, Peguera, Montserrat i Baxeras i pel coronel Dalmau, guanyava encara, l’onze d’agost de 1713, una batalla prop de Mataró contra dos esquadrons de cavalleria francesos, però tenia ordres estrictes del govern de Barcelona de no ocupar de cap manera Mataró.

• res no hauria estat més fàcil, després d’aquesta victòria, que prendre Mataró, provisionalment mal defensada per uns 600 soldats borbònics. A Mataró hi havia instal·lada tota la intendència dels exèrcits filipistes, en els magatzems de vitualles que en aquells moments contenien 60.000 quarteres de blat; el blat hagués estat una benedicció per a les tropes patriotes i per a la ja famèlica Barcelona, mentre, privat d’aquestes reserves, l’exèrcit filipista hauria rebut un cop ben dur.
• però el general Nebot tenia ordres estrictes del govern de Barcelona de no ocupar de cap manera Mataró: “Temía el gobierno de Barcelona no sucediesse algún grande desmán porque al diputado lo seguía mucha gente del pueblo“
• el cas és que la majoria de les famílies de la noblesa i la burgesia barcelonines, com també tots els canonges de la Seu i la majoria de capitans de la Coronela, havien abandonat Barcelona per instal·lar-se a Mataró, ja ocupat pels filipistes.

Tot sembla indicar que per al govern de Barcelona, dominat aleshores pel “partit aristocràtic”, la por a l’enemic de classe va ser molt més forta que cap consideració patriòtica, militar i humana.

Els Braços, a Barcelona, tampoc confiaven en els militars. Al general Villarroel el van deixar dos anys presoner en mans dels filipistes sense proposar de rescatar-lo o canviar-lo segons els costums d’aquells temps (proposaven rescats ridículs o el canvi per personatges secundaris)

• quan Villarroel demana urgentment poders per mobilitzar lleves i coronela el 20 de juliol, quan l’enemic ja és a Martorell, els Braços triguen més d’una setmana a donar autorització.

[Què feien, mentrestant, els Comuns? Discutien –durant cinc dies– si calia treure o no la bandera de santa Eulàlia. Aquest és el debat: el general en cap dels exèrcits no tenia poders per a mobilitzar lleves i coronela, sinó que els havia de demanar als diputats, els quals no podien donar-los-hi sense consultar els consellers, els quals només ho podien decidir en sessió plenària, i per això calia treure la bandera de santa Eulàlia. Els debats sobre si la circumstància era prou important per treure-la duraren cinc dies, cinc dies discutint el cerimonial i la pompa que havien d’acompanyar aquella cerimònia: mai no havia estat treta la bandera si no era enarborada per les primeres figures de la noblesa i voltada per tota la noblesa de la ciutat en pes; tenint en compte que gairebé tots els nobles havien abandonat Barcelona i que en conseqüència no n’hi hauria prou per honorar-la com calia, era lícit treure-la? (Els debats sobre si es podia o no treure la bandera de Santa Eulàlia duraren del 20 al 24 de juliol de 1713)]

• mentre els comuns discuteixen si calia o no treure la bandera, Villarroel havia d’esperar plegat de braços, i les tropes del duc de Populi avançaven de Martorell cap a l’Hospitalet, sant Andreu i Gràcia, acampaven tranquil·lament als Josepets i al Clot, sense baixes.
• fins el dia 26 els Comuns no accepten tímidament de treure dos canons i encara “para complacer al pueblo y desahogar su ardor”.

Molts són els punts foscos que caldria aclarir d’aquella guerra i la seva postguerra, moltes les exageracions que han estat dites i repetides. Potser la ideològicament més nefasta ha estat la d’encobrir una guerra civil entre catalans (entre classes socials diferents) i presentar-la com una resistència contra l’absolutisme francès en defensa de les llibertats nacionals. Només així es pot entendre l’ofrena floral al representant dels interessos de l’aristocràcia barcelonina, Rafael Casanova, que es va passar cinc dies discutint si treure, o no, la bandera de santa Eulàlia…

Joan Campàs Montaner

Aura Digital