Pot ser Espanya una nació sense símbols nacionals?

5 març, 2013

“Atès que Espanya no existeix com a nació, el deure dels intel·lectuals és construir Espanya” José Ortega y Gasset (1910)

Quan s’estudia la Història contemporània d’Espanya, hom constata l’existència de molta bibliografia sobre la temàtica dels nacionalismes català, basc i gallec, i una gran mancança d’estudis sobre el nacionalisme espanyol, més sorprenent si tenim present que el catalanisme i el basquisme qüestionen l’existència d’aquesta nació espanyola identificada amb l’Estat espanyol. A més, sempre que es parla de nacionalisme quasi bé tothom pensa en el nacionalisme català, basc o gallec, i quasi mai en el nacionalisme espanyol. És que no existeix el nacionalisme espanyol? És que la nació espanyola ha existit des de sempre?.

Per nacionalització se sol entendre el procés social pel qual diferents col·lectius acaben acceptant, de manera més o menys explícita, una “nova consciència” de pertinença a una comunitat definida com a “nació”, procés que implica una integració política, cultural, lingüística i ideològica, la identificació amb les noves institucions, amb els seus signes i els seus símbols, i amb el discurs històric que ho justifica tot.

Acceptem, de moment, aquesta definició, encara que només sigui com a eina de treball, i ens demanem com s’aplica a l’Espanya del XIX.

El règim liberal espanyol es va construir en el decurs de la sagnant i llarga guerra civil de 1833-1840, i va néixer de la victòria d’uns sectors socials i polítics sobre uns altres, i es va consolidar sota el control d’unes elits militars i polítiques conservadores. Per una banda, hi ha qui diu que la debilitat de l’estat, degut en part a les permanents crisis d’Hisenda ocasionades pel manteniment dels privilegis de l’antic règim, i el poc suport d’amplis sectors de la burgesia pel caràcter conservador de la revolució liberal, és la causa del dèbil procés de nacionalització, de l’escassa incidència de l’Estat en la vertebració d’una nació espanyola. Seria, precisament, aquesta debilitat del procés nacionalitzador estatal del segle XIX fruit de la qual era la constitució d’una dèbil identitat espanyola, la que va fer emergir els nacionalismes alternatius i perifèrics. La feble consciència d’identitat espanyola, d’un projecte comú i compartit, va permetre l’emergència de projectes nacionals alternatius, amb els corresponents partits i moviments polítics, i la construcció d’identitats nacionals alternatives. Fixem-nos, si més no, en quins territoris varen aparèixer aquests moviments nacionalistes: en aquells on, juntament amb unes particularitats històriques, culturals i lingüístiques, també tenien un diferent grau de desenvolupament econòmic i de cohesió social.

El segle nacionalitzador va coincidir a Espanya amb una crònica manca de recursos públics i amb una greu i permanent crisi política (inestabilitat, successió trepidant de situacions polítiques, pèrdua de les colònies, guerra civil, endarreriment intern…).

A partir del 1808, tanmateix, s’inicià, a l’igual que en els països de l’entorn, la construcció político-administrativa de l’Estat espanyol modern, és a dir, la reorganització de la complexa estructura absolutista i imperial de l’Antic Règim per a convertir-la en una maquinària ajustada ja als seus territoris peninsulars, sobre el que pretenia exercir un control eficaç, crear serveis públics i influir en la vida social (seguint el model centralitzat i uniforme del bonapartisme).

El model francès es va intentar aplicar duent a terme una  homogeneïtzació jurídica i administrativa dels territoris. Es justificava per eliminar desigualtats però també perquè es volia donar una imatge única del cos social. La nació havia de ser visible i una manera d’assolir-ho era dividir el territori de forma tan regular que fos percebut com a únic i “comú”. Es va adoptar el nom de “província”, terme amb el qual l’Antic Règim designava els diversos i relativament autònoms territoris de la monarquia hispànica. La província esdevingué, doncs, la unitat bàsica de l’organització centralitzada, regida per un governador civil no electiu sinó nomenat pel ministre de la Governació. També es va intentar dur a terme una homogeneïtzació jurídica, ordenant i codificant tot el conjunt de lleis procedents de l’Edat Mitjana. Si Napoleó ho va fer a França d’un cop de ploma, a Espanya l’obra es va perllongar durant un segle (Codi Mercantil de Ferran VII, Codi Penal d’Isabel II, Lleis d’Enjudiciament Civil i Criminal del Sexenni Revolucionari, Codi Civil de Sagasta…).

A la pràctica, però, l’estructura político-administrativa fou menys integradora del que les lleis reflecteixen. Les elits polítiques varen confondre uniformar i centralitzar amb nacionalitzar. Es va crear, certament un Estat, però ni representava la societat, ni canalitzava les seves demandes, ni la influïa seriosament.

El tema de la debilitat estatal està en el centre del debat entre Juan Pablo Fusi, que afirma que l’Espanya del segle XIX era ja una nació plenament forjada i madura, que només des de la crisi finisecular de 1898 es va veure negada i amenaçada per uns emergents nacionalismes perifèrics, i atribueix el fracàs nacionalitzador als processos socials i a un estat pobre i precari, i Borja de Riquer, que defensa la tesi d’un localisme real degut al fracàs relatiu de l’Estat liberal del segle XIX a forjar una nació a través d’una eficaç política nacionalitzadora i atribueix el fracàs nacionalitzador a la naturalesa de l’elit espanyola i a la seva debilitat.

Sobre quines bases s’ha construït el discurs del nacionalisme espanyol? Val a dir, d’entrada, que les obres que es refereixen a Espanya no reben el qualificatiu de nacionalistes, cosa que, per altra banda, s’ha fet habitual per a la historiografia del de les altres nacionalitats. Hom sol desmitificar, criticar i desmuntar el nacionalisme basc i el català, però el nacionalisme espanyol es presenta com a resultat lògic de la història, com exempt de mites i falsedats ideològiques.

Espanya es presenta com una cosa tan inevitable i natural que ni en la seva construcció ha xocat internament contra ningú, ni podia haver tingut fronteres diferents a les actuals. Aquesta conceptualització és fruit de la construcció del primer Estat autènticament unitari, el liberal, durant la primera meitat del segle XIX. Sabem que és impossible parlar de l’existència d’Espanya en el segle III ane, per elegir un segle a l’atzar, o en el segle XV o en el XVIII. Només existeix un discurs del que és espanyol, sobretot des del liberalisme, quan l’Estat, el mercat, la premsa i el sistema educatiu despleguen a l’uníson la nacionalització o espanyolització de la política, de l’economia, de la cultura i de la identitat ciutadanes.

Les nacions, inclosa Espanya, no existeixen per elles mateixes, és a dir, no són classes naturals, no són entitats que s’autoidentifiquen, sinó que, per contra, només existeixen en la mesura que hi ha una massa critica suficient de persones que creu en elles. Les nacions són, certament, comunitats imaginades, com diu Benedict Anderson, però això no vol dir pas que siguin irreals o inexistents. I és que les nacions, malgrat tot un seguit d’elements, com poden ser l’economia, el paisatge, la història, la simbologia, la llengua, per a la seva explicació objectiva, són realitats que per a existir i ser com són depenen necessàriament de les actituds proposicionals dels individus que les integren. Per això podem afirmar que les nacions són un fenomen de consciència col·lectiva.

Les nacions, en no existir per elles mateixes -per se- són o poden arribar a ser allò que els seus membres poden arribar a creure i desitjar. En aquest sentit es pot parlar d’identitat projecte, en terminologia de Manuel Castells. En lloc està escrit el que podria arribar a ser la nació espanyola, la catalana, els Països Catalans o Euskadi, ni pel que fa als seus límits geogràfics, a les seves particularitats culturals o a la seva llengua. Tot està en procés de construcció -i desconstrucció- constant, tot està evolucionant en interacció amb les altres construccions del seu entorn. Des d’aquesta perspectiva ens podem preguntar: en quin sentit el nacionalisme espanyol dominant veu als altres espanyols? És a dir, com el nacionalisme espanyol veu el que és espanyol dels altres? De quina manera, segons el nacionalisme espanyol, els altres són també espanyols o no ho són, o podrien arribar a ser-ho?

La identificació amb l’actual Estat es planteja avui en dia de manera que la pertinença a Espanya no es considera el fruit de l’atzar, sinó el resultat lògic d’una història provident i inqüestionable. Per contra, els altres nacionalismes són considerats fruit de l’atzar o de la debilitat d’aquest nacionalisme espanyol, o bé perquè no va saber imposar-se, o bé perquè va preferir respectar-los i per això han sobreviscut.

El relat mític d’aquesta Espanya increada, intemporal, que reclamava l’Estat unitari dels liberals, és projectada com una realitat viva fins els primers pobladors: “los íberos y los celtas son los creadores del fondo del carácter español” es llegeix a M. Lafuente, o bé “Desde el Hierro hay ya en la Península ciertos factores de unidad e interrelación entre sus pueblos. Por eso no me parece exagerado hablar de un Trimilenario” afirma A. Domínguez Ortiz.

Amb quins ingredients, doncs, es constitueix el que és espanyol i sobre quin suport es defineix Espanya? Ens fixarem, sobretot, en quatre aspectes.

En primer lloc, la nació espanyola s’imagina creada per la naturalesa d’un territori. És dóna com una obvietat que la Península Ibèrica conforma una unitat, fins al punt que en els mapes d’Espanya, sempre hi surt Portugal. Per tant, és impensable una fragmentació d’aquesta realitat natural.

En segon lloc, la catolicitat com inherent al “ser espanyol”. La nació espanyola s’imagina creada per la identitat cultural d’una religió. El cristianisme, en el seu vessant catòlic, apareix com el suport que estableix els contorns tant d’Europa com d’Espanya. Es parteix de la romanització com a base de l’existència d’Espanya com unitat nacional, i es continua amb la tasca de l’Església cristiana: d’aquí la importància de la conversió de Recared al catolicisme en el III Concili de Toledo el 589. Romanització, cristianització i perspectiva castellanocèntrica són factors de definició del que és espanyol: “la Meseta, desde el Tajo hasta los montes cantábricos, se constituyó en el núcleo de España” o bé “El Estado visigodo… fue la prefiguración de un Estado español, y su pérdida fue lamentada como ‘la pérdida de España’, motivo de tan larga reconquista” afirma un historiador de prestigi com A. Domínguez Ortiz.

En tercer lloc, el factor estatal, previ i creador de la nació. L’Estat és la màxima expressió del poder, i el poder es troba lligat intrínsecament a la victòria d’uns individus sobre uns altres. Per això les guerres se’ns mostren com expressions del poder en l’organització d’Espanya, o bé per a defensar-se d’invasors i mantenir les seves senyes d’identitat, o bé per expandir-se legítimament. Per això la guerra es mitifica en la historiografia nacionalista, i es valora com a manifestació d’identitats col·lectives mai demostrades. La guerra esdevé el fil conductor d’Espanya, des de Sagunt i Numància, Covadonga, Calatañazor i las Navas de Tolosa, fins a Saragossa i Bailén. Les guerres s’interpreten com accions conscients a la recerca de la unitat originària. En l’imaginari col·lectiu del que és espanyol han quedat com herois aquells personatges que han destacat no pels seus valors i idees d’interculturalitat i lluita pels drets de les persones, sinó els qui han protagonitzat massacres, rapinyes i genocidis. L’imperatiu és servir a Espanya, i la moral guerrera només es legitima si és per a defensar Espanya i llurs possessions. I els artífex d’aquest Estat han estat els monarques, imprescindibles costurers de les parts que composen la península. Des dels Reis Catòlics el concepte d’Espanya s’identifica amb l’esdevenir de la monarquia.

Finalment, una perspectiva castellanocèntrica,  constant i quasi única quan es parla de llengua i cultura espanyoles.

Per a la construcció nacional, per a la creació d’una consciència col·lectiva i d’homogeneïtzació, els elements que hom sol tenir en consideració són l’educació com a servei públic, el servei militar, els símbols nacionals (la bandera, l’himne nacional, la festa nacional, els  monuments), als quals, en el cas d’Espanya, hi podríem afegir la monarquia i l’Església catòlica.

L’educació

Per a la construcció nacional el servei públic més important és el de l’educació. I l’escola pública espanyola tingué un paper quasi nul com a instrument de culturització i de nacionalització. El 1857 les corts aprovaren una Llei General d’Instrucció Pública a proposta del moderat i neocatòlic ministre de Foment Claudio Moyano. L’ensenyament públic quedava unificat, sota el control compartit d’Església i Estat. Semblava que ara ja es podia parlar d’un pla de nacionalització de les masses, ja que la reglamentació posterior de la llei de 1857 establia un sistema d’educació nacional complet i unitari, amb un període d’escolaritat obligatòria comú a tots els espanyols. Es varen publicar les primeres Historias de España de factura moderna i textos pedagògics nacionalitzadors com els de Fernando de Castro. La seva aplicació fou, tanmateix, molt insatisfactòria (no tenint recursos amb els quals finançar la Llei Moyano, va decretar que serien els municipis els qui haurien de construir i mantenir les escoles d’ensenyament primari, precisament en un moment que se’ls privava de les seves rendes, amb la desamortització dels béns propis de 1855, i va encarregar a les diputacions provincials els instituts d’ensenyament mitjà).

El Govern central, doncs, es va desentendre dels compromisos de subministrar determinats serveis públics, sabent que serien desatesos per unes corporacions locals que no tenien recursos. El 1898, la meitat de les escoles previstes per la Llei Moyano encara no existien, no estava escolaritzada el 60 % de la població infantil, un 64 % dels espanyols eren analfabets, i la majoria dels qui sabien llegir i escriure havien estudiat en institucions privades catòliques. I cal tenir present que l’església catòlica no era només anti-liberal, sinó també anti-estatal, i que en disputar a l’Estat les competències educatives, esdevenia anti-nacional, un obstacle clar a la nacionalització.

L’escola pública es mantenia tancada en si mateixa, difonia continguts reaccionaris, tradicionalistes i escassament científics, per la qual cosa estava totalment desprestigiada per la seva limitada qualitat. Aquella escola era incapaç de difondre un discurs patriòtic que servís com a factor d’integració i de modernització social i, per tant, de nacionalització.

L’Estat espanyol del XIX no va fer cap esforç per a crear escoles públiques on, com diu Pierre Vilar, havien de “fabricar-se espanyols”. Dominaven els col·legis religiosos i en ells es fabricaven catòlics. A més, pel caràcter reaccionari i el desprestigi social de l’escola pública espanyola (el reglament d’escoles de primària de Calomarde, del 1824, mantenia encara l’exigència que per optar a ser mestre de primària, calia presentar un certificat de puresa de sang), a final de segle una bona part de l’ensenyament va ser assumit per iniciatives privades populars, com ateneus o escoles laiques, vinculades al món ideològic i cultural republicà, socialista o anarquitzant, que transmetien uns valors oposats al sistema establert.

El servei militar

El servei militar era una segona via cabdal per a la integració de la població rural en la nova identitat nacional. I l’exèrcit espanyol tampoc no va servir com a canal d’integració social i de nacionalització dels espanyols. En el decurs del segle XIX, l’exèrcit es va crear la imatge d’institució classista i aïllada, marcada per un estricte esperit de casta, cada vegada més aristocratitzant i conservadora. Les seves freqüents intervencions com a força repressiva en conflictes polítics i socials li va anar creant la fama de ser una institució dedicada preferentment al control de l’ordre interior. Cal afegir el conegut rebuig popular del servei militar obligatori existent a l’Espanya del segle XIX, les quintes; un servei militar del que els rics se’n lliuraven no podia considerar-se patriòtic: com predicar el sacrifici per la pàtria si tothom no feia el soldat? Hom diu que el servei militar obligatori té efectes nacionalitzadors pel fet de trencar l’aïllament en el que vivia molta gent i de conviure amb d’altres persones d’altres regions i practicar un idioma comú, i de rebre un bany de retòrica sobre el bé a la pàtria. L’exèrcit mai va jugar a Espanya el paper unificador que va tenir en altres Estats europeus, en els que el servei militar era obligatori per a tots els ciutadans. I tot plegat va ser especialment important en un país com Espanya, que en el decurs de seixanta-cinc anys, entre 1833 i 1898, va passar, pel cap baix, per tres guerres civils i quatre de colonials.

Símbols nacionals

Per a l’extensió dels sentiments nacionalistes són necessàries l’adopció i difusió d’un conjunt de símbols nacionals. Eric Hobsbawm parla d’”invenció de la tradició” per a referir-se al procés de creació, per part dels Estats europeus del XIX, de banderes, himnes, cerimònies commemoratives, festes, monuments, noms de carrers i altres símbols i rituals que es pretenien expressió d’un ent col·lectiu d’immemorial antiguitat.

1. La bandera nacional

“Bandera nacional” fou el terme que figura al decret de Carles III pel qual va disposar la utilització, per part de la marina de guerra, d’una ensenya rectangular amb tres franges horitzontals, vermelles als extrems i groga, de doble amplada, en el centre. El rei, en aquest decret, es referia a “la meva” armada, possessiu molt revelador de la mentalitat oficial que treia valor a l’adjectiu “nacional” de l’ensenya. Una bandera és la primera cosa que dissenya qui concep un projecte nacional. En aquell complex conjunt de regnes que dominaren els Habsburg i els primers Borbons mai hi va haver una bandera comuna, i menys encara nacional. Les tropes de Carles V o Felip II feien servir diverses ensenyes nobiliàries o locals. Carles III va establir, el 1785, la bandera vermella i groga per a la marina de guerra. Carles IV, el 1793, va estendre el seu ús a les places marítimes. Durant la guerra napoleònica varen proliferar diversos estendards i banderes, però la bicolor de Carles III va anar imposant-se, precisament perquè Cadis, com a plaça marítima, esdevingué un símbol de la resistència contra els francesos, i d’aquí va passar a ser l’ensenya liberal, adoptada per la Milícia Nacional (per això Ferran VII no la difongué, tot i acceptar el seu ús marítim). Durant la primera guerra carlista fou l’enarborada per l’exèrcit cristí i el 1843 una llei la va estendre a tot l’exèrcit de terra. No era, doncs, una bandera nacional -com alguns volen veure- perquè el seu valor era només militar (a ningú se li va ocórrer posar-la en els ministeris o edificis públics civils). Haurem d’esperar al cop d’estat de 1868 per trobar un decret que l’anomena “bandera nacional” (hi estaven en contra els carlistes, fidels a la blanca amb la creu de Borgonya, els republicans, amb una franja morada, i l’Academia de la Historia que desmentia l’antiguitat i el caràcter nacional d’aquest símbol). La República de 1873 va instaurar la tricolor i la Restauració va reimplantar la vermella i groga, considerada liberal i monàrquica alhora; però fins el 1908 no va onejar, oficialment, en tots els edificis públics i fins el 1927 no es va ordenar que la duguessin tots ell bucs mercants. La Segona República va tornar a posar una franja morada, i el franquisme va tornar a la bicolor. A partir de 1977 -Santiago Carrillo i la plana major del PCE van aparèixer embolcallats per la bandera bicolor arran la legalització del Partit Comunista- s’ha anat acceptant com a bandera comuna dels “espanyols”.

2. L’himne nacional

Durant el regnat de Carles III es va escriure l’”Himno de Granaderos”, futura marxa reial; durant el segle XIX era interpretada a les grans ocasions, és a dir, en presència reial. En els moments liberals i durant les dues repúbliques, s’interpretava, i es va declarar oficial, l’Himne de Riego. En moments de mobilització, com la guerra de Cuba, les tropes embarcaven al so de la marxa de la sarsuela Cadis, i les multituds populars cantaven La Marsellesa, composició francesa per expressar l’adhesió a la causa espanyola. El 1908 la “Marcha Real” va obtenir el rang d’himne nacional, però a començament de 1931, a les darreries de la monarquia d’Alfons XIII, el “músico mayor del real cuerpo de guardias alabarderos” Bartolomé Pérez Casas en va fer una adaptació i la va enregistrar, com a creació pròpia, a la Societat General d’Autors (els seus hereus han seguit cobrant drets d’autor fins ara). José Maria Pemán li va posar lletra, que va assolir una certa difusió sota el franquisme (“Viva España / alzad los brazos, hijos / del pueblo español, / que vuelve a resurgir…”). Amb la implantació de la democràcia, es va optar per a deixar l’himne sense text, renunciant, així, a un dels més eficaços mecanismes d’interiorització de la identitat pàtria, com és un cant col·lectiu d’integració (qui no recorda els americans cantant l’himne després de l’11 de setembre del 2001?).

3. La festa nacional

Un tercer símbol de la nació que també va mancar a l’Espanya del XIX fou una festa nacional. El Dos de Maig fou la primera opció que es va plantejar, atesa la seva versatilitat política, és a dir, la seva acceptació per totes les fraccions del ventall ideològic, des dels absolutistes als republicans passant pels liberals. Les corts de Cadis ho havien decretat en plena guerra napoleònica; però el règim de Ferran VII no ho va veure amb bons ulls i va passar a l’oblit. Mai va arribar a ser una festa nacional. A mitjan segle XIX, el Dos de Maig havia esdevingut una festa madrilenya. Pel seu centenari, l’exèrcit s’havia apropiat de la festivitat i l’havia convertit en un homenatge a Daoiz i Velarde, una manera d’auto-glorificar el comportament de les forces armades enfront de la invasió francesa (clara manipulació de la història, un cop més, ja que aquests dos capitans havien estat l’excepció). Caldrà esperar al govern Maura, a la segona dècada del segle XIX, per a trobar instituïda una festa nacional: el 12 d’octubre, data de l’arribada de Colom a l’illa de Guananí. Podia semblar que triomfava un nacionalisme laic i imperialista; però no, ja que aquest dia es celebrava la festa del Pilar, el record de l’aparició de la marededéu a l’evangelitzador d’Espanya. Per tant es mantenia l’ambigüitat: s’exalçava la potència de l’Estat i de la nació, però també la del cristianisme. No és, com a mínim curiós, que de les curses de braus se’n digui “fiesta nacional”?

4. Monuments nacionals

Tampoc l’Estat va potenciar la construcció de monuments als herois i a les glòries nacionals. En morir Ferran VII no hi havia a Madrid cap monument patriòtic. Els reis havien viscut a Aranjuez o La Granja, més que a Madrid. En començar el segle XVIII només hi havia a Madrid dos monuments de significat polític: les estàtues eqüestres de Felip III i Felip IV, regals dels Mèdicis, que exaltaven el poder reial, no les glòries nacionals. Carles III va embellir la ciutat amb la monumental església de San Francisco el Grande, la porta d’Alcalà i el passeig del Prado coronat, als extrems, per les escultures de la Cibeles i Neptú. Però aquests monuments no decoraven Madrid com a capital de l’Estat, sinó com a cort o residència reial. Ferran VII va afegir-hi la porta de Toledo i va convertir l’edifici de Villanueva, pensat com a museu de ciències naturals, en una pinacoteca amb les col·leccions de pintures reials.

Els liberals, als quals corresponia establir un nou ordre simbòlic en els centres urbans de la nació, van considerar prioritari construir un monument als morts davant dels francesos pel maig de 1808. El projecte fou bloquejat i no fou inaugurat fins el 1840; mai va representar gran cosa. Pel 1850 s’inaugurava, a la carrera de San Jerónimo, la nova seu de les Corts espanyoles, en un lloc cèntric, però en un lateral i sense perspectiva. El 1866 s’hi afegiren dos lleons de bronze, fosos amb el metall dels canons capturats a l’enemic (és un típic acte d’humiliació de l’enemic, en convertir les seves armes en estàtua duradora en honor a les glòries alienes). Però l’enemic, en aquella ocasió -l’únic derrotat al llarg de tot el segle XIX- eren les tropes marroquines que ni tan sols formaven un exèrcit regular, en un conflicte al qual, exageradament, s’ha donat el nom de Guerra d’Àfrica.

La febre monumentalista va augmentar a finals del XIX. A Madrid s’erigiren estàtues de reis i cabdills militars (Isabel la Catòlica, Espartero…), descobridors i artistes (Colom, Murillo, Goya, Velázquez…). El monument patri de més ambició i significat fou el Panteó de Hombres Ilustres, aprovat el 1869 per les Corts constituents de la Gloriosa, i que volia imitar el Panteó francès, la Santa Croce florentina o el Westminster anglès. La gran avinguda que havia d’obrir en canal el casc antic i que desembocaria a les Corts ni tan sols es va iniciar. A la Restauració es va pensar en un Panteó, annex d’una gran basílica a erigir prop d’Atocha; es va fer l’annex, i la basílica es va acabar després de la Guerra Civil. Avui és un dels racons més oblidats de Madrid.

5. La manca de consens polític envers la monarquia

Un altre factor que va dificultar la nacionalització dels espanyols va ser l’escassa capacitat de consens polític creada per la mateixa monarquia liberal. La reina Isabel II (1833-1868), en no actuar d’àrbitre entre les diferents faccions polítiques liberals, va impedir que la Corona fos vista i acceptada com l’encarnació de la nova nació: la seva actitud partidista i sectària, les seves vinculacions a camarilles reaccionàries i la seva vida privada plena d’escàndols, van impedir que la monarquia fos un element d’integració nacional; al contrari, va ser vista com un simple instrument de grups d’interessos polítics, econòmics i religiosos ultraconservadors. I aquest desprestigi polític va dificultar la identificació de la Corona amb la “nació” en un moment transcendental per a la consolidació del règim liberal espanyol, cosa que, en canvi, sí que passava en altres països d’Europa occidental (com la Gran Bretanya, Bèlgica, Suècia, Holanda, Dinamarca i, fins i tot, Itàlia o Alemanya).

6. Una església antiliberal

Probablement,  la feble identificació de l’Església amb el règim liberal durant bona part del segle XIX, les contínues condemnes que adreçava als polítics i el fet que qüestionés la legitimitat del sistema van dificultar també l’adhesió d’un sector dels espanyols a “la nació dels liberals”. L’Església espanyola va adoptar, generalment, una posició antiliberal i durant molts anys va insistir a defensar els suposats valors igualitaris i d’harmonia social de l’Antic Règim. Per als eclesiàstics, la revolució liberal era la responsable que la religió perdés la posició central que sempre havia tingut en la societat espanyola. I per això el discurs tradicionalista de l’Església obstaculitzava el procés de nacionalització, que passava per la identificació dels ciutadans amb el nou règim. La reconciliació entre els  moderats i l’Església -arran del concordat de 1851- possibilità que el catolicisme aparegués com un fet consubstancial a la nació espanyola dels conservadors, de les dretes. Així es consolidava la confessionalitat catòlica de l’estat i es reforçava la identificació tradicional d’Espanya com la “nació catòlica” per excel·lència.

Cap als anys vint i trenta del segle XX, podem distingir perfectament quatre grans tendències o corrents dins el nacionalisme espanyol. El nacionalisme de caràcter tradicionalista, conservador, ultracatòlic i antidemòcrata, que era ferventment monàrquic i sempre desconfiat del sistema parlamentari liberal; podia acceptar determinades formes diluïdes de regionalisme administratiu o de foralisme tradicional. És el corrent que va sorgir del món del carlisme, que Menéndez Pelayo i Vázquez Mella van redefinir a començament de segle i que va desembocar en Maeztu i en “Acción Española” els anys trenta. El nacionalisme unitarista, antiseparatista i agressiu, defensor d’un Estat fort i uniformitzador. És un corrent amb clares connotacions autoritàries, militaristes i expansionistes, i és hostil als partits polítics i al parlamentarisme liberal. Sorgeix amb el militarisme revengista del començament de segle i derivà en Ledesma Ramos, Primo de Rivera i el grup Falange Española, ja feixistitzats. El nacionalisme de signe democràtic i liberal, reformista, civilista i laic, vinculat al republicanisme. Va buscar una solució pragmàtica a la qüestió dels nacionalismes perifèrics mogut per un clar oportunisme polític -la “conllevancia”- tot i que mai no va estar convençut de la resolució satisfactòria “del problema”. Aquest tercer corrent anava des d’Ortega y Gasset fins a Azaña, i es va identificar amb els principis ideològics de la Segona República. El nacionalisme “jacobí” de l’esquerra política obrera, que era profundament estatista, ja que defensava un Estat fort i intervencionista que fos l’instrument principal de la reforma de la societat, per la qual cosa tota cessió de sobirania era considerada perillosa. Era el corrent representat pel PSOE i pel PCE.

En l’actual etapa de crisis de l’estat-nació potser hauríem, entre tots, de repensar Espanya, atès que hem rebut una idea d’Espanya que no ens deixa pensar-la d’una altra manera, tal com s’ha posat de manifest al llarg d’aquests darrers anys en el clima de crispació anticatalana, o bé quan algú pretén viure d’una forma no castellana o demana un referèndum d’autodeterminació. I això només serà possible si s’abandona tota idea essencialista, permanent i immutable de les nacions, les identitats i les cultures, si es recupera la idea del contracte social com a fonament de l’estat. O pel cap baix, podríem començar a pensar si és possible l’existència d’una nació sense símbols nacionals.

 Joan Campàs Montaner

 Aura digital

Bibliografia

  • Alvarez Junco, José. “El nacionalismo español: las insuficiencias en la acción estatal”, Historia Social, nº 40, 2001, pàgs. 29-51
  • Juan Pablo Fusi (2010). La patria lejana. El nacionalismo en el siglo XX. Madrid. Taurus. 528 pàgs.
  • Juan Pablo Fusi (2012). Historia mínima de España. Madrid. Turner. 1 ePub.
  • Juan Pablo Fusi (2006). Identidades proscritas : el no nacionalismo en las sociedades nacionalistas. Barcelona. Seix Barral. 352 pàgs.
  • Juan Pablo Fusi i altres (2011). Provincia, región y nación en la España contemporánea. Santander. Universidad de Cantabria. Servicio de Publicaciones Cantabria. Parlamento. 168 pàgs.
  • Juan Pablo Fusi  (2000). España. Madrid. Ediciones Temas de Hoy. 312 pàgs.
  • Riquer i Permanyer, Borja de (2000). Identitats contemporànies, Catalunya i Espanya. Vic. Eumo Ed. (Col. Referències,28). 280 pàgs.
  • Riquer i Permanyer, Borja de (2001). Escolta Espanya : la cuestión catalana en la época liberal. Madrid. Marcial Pons Ediciones de Historia. 320 pàgs.
  • Saz, Ismael i Archilés, Ferran (2001). Estudios sobre Nacionalismo y Nación en la España contemporánea. Zaragoza. Prensas Universitarias de Zaragoza. 322 pàgs. 
(Visited 97 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari