Milà i el Renaixement: dels Visconti als Sforza

Milà era la ciutat més gran de la Itàlia del segle XV; controlava les rutes comercials que creuaven els Alps cap a França i nord d’Europa. Havia estat un important centre administratiu de l’Imperi romà: Constantí hi va signar l’Edicte de Milà el 313 (amb el qual el cristianisme esdevenia la religió oficial de l’imperi). El bisbe sant Ambròs (374-397) va aconseguir que Milà fos un centre influent a l’època paleocristiana. Milà i Pavia esdevingueren el cor del regne llombard del Sacre Imperi. La catedral de Milà (iniciada cap el 350) era tan antiga i gran com la basílica de sant Pere (aixecada per Constantí a Roma). L’església de sant Ambròs havia estat reedificada a partir del segle IX per oferir un marc adient al cerimonial imperial (l’església de sant Llorenç fou la capella palatina de la cort imperial).

Esdevingué independent de l’Imperi arran la Pau de Constança[1] (1138). Però aquesta autonomia va provocar un conflicte entre la vella noblesa imperial i una nova i poderosa classe mercantil[2]. Les guerres civils foren guanyades per la noblesa, que, sota el lideratge de l’arquebisbe Ottone Visconti varen imposar un govern aristocràtic a Milà el 1277. L’elecció de Matteo Visconti com a Capitano el 1287 va marcar l’inici del seu govern dinàstic. Va estendre els seus dominis i autoritat i, a finals del segle XIV, havia establert lligams de parentiu amb les cases regnants del nord d’Europa (Galeazzo II (1355-1378) va casar una filla seva amb el fill d’Eduard II d’Anglaterra, i un fill amb la filla de Joan II de França, i una neta amb el fill de Carles V de França –aquesta  fou la base de les pretensions franceses sobre Milà el 1499).

Castell Visconti, edificat per Matteo Visconti (1250-1322) a Pavia el 1290 i presidit per les imponents torres, amb muralles amb merlets i envoltat per un fossat amb un pont llevadís fortificat. Era una de les formes més impressionants d’exhibir el poder cortesà a Itàlia. Les seves habitacions estaven decorades amb escenes de caça, justes i altres entreteniments cortesans. Proporciona pel seu aspecte, decoració i mobiliari una prova evident dels seus vincles polítics i culturals amb les corts del nord d’Europa.

Giangaleazzo Visconti, de1385 a 1402, va dur a terme un seguit de campanyes militars per estendre la seva autoritat pel nord d’Itàlia (conquerí Verona i Vicenza el 1387, i Pàdua, Bassano i Belluno el 1388) i cap el sud (el 1402 controlava Perugia, Assís, Pisa i Siena), i va morir mentre assetjava Florència. Els humanistes florentins condemnaven aquestes ambicions imperialistes; però els humanistes milanesos exaltaven el propòsit d’establir una monarquia italiana[3]. L’emperador Wenceslau li va concedir el títol de duc de Milà el 1395. Va organitzar una administració centralitzada i va crear un consell privat similar al dels governs monàrquics de França i Anglaterra[4]. La seva cort estava feta a imatge de les del nord d’Europa i a l’igual que elles, la seva cultura cavalleresca estava explícitament associada amb l’ethos militar del règim aristocràtic i no amb els valors mercantils promoguts a Florència o a Venècia. Va finançar un seguit de projectes per tal de palesar el seu poder (catedrals de Como i Monza, el monestir cartoixà La Certosa a Pavia, la finalització del castell de Pavia, la catedral de Milà…).

Giangaleazzo Visconti (1351-1402)

Façana de la Certosa, Pavia. Iniciat el 1396                           Conjunt del monestir

Catedral de Monza                                                Catedral de Como

Una de les manifestacions de poder i prestigi que va fer Giangaleazzo fou la de reemplaçar l’antiga catedral paleocristiana de Milà per un edifici modern. I va optar per l’estil gòtic flamíger de les grans esglésies del nord d’Europa, ignorant les tradicions locals. Iniciada el 1386, aquesta elecció va originar molts problemes, però no d’estil o estètics, sinó per les innovacions tècniques estructurals que comportava: els constructors del nord d’Europa sabien aprofitar el potencial que oferia la combinació d’arcs apuntats, voltes de creueria i contraforts amb arcbotants per crear una estructura que suportaria el pes de l’edifici. Els mestres francesos i alemanys contractats pel duc intentaren construir una nau central i diverses naus laterals més baixes amb contraforts que actuaven com estabilitzadors; però la mà d’obra local estava habituada a un sistema d’estructures més tradicional basat en l’ús de gruixuts murs de pedra tallada i pensava que una nau més baixa suportada per naus laterals seria més sòlida. El conflicte entre operaris estrangers i locals va esclatar. El resultat és un edifici que, tot i voler ser gòtic, el seu perfil rabassut palesa la incapacitat dels mestres locals per fer-se càrrec de les tècniques estructurals gòtiques.

La catedral de Milà, 1386-1510

A la mort de Giangaleazzo el seu imperi es va anar desfent. Després del govern del seu fill Giovanni Maria (1402-1412), el va succeir un altre fill, Filippo Maria (1412-1447), el qual va seguir amb els projectes ducals iniciats pel seu pare (en particular, el Duomo i la Certosa) i va traslladar la seva cort al Castello de Milà (el Castello Sforzesco[5]) on Pisanello, un dels artistes més destacats del gòtic internacional, hi va pintar diversos frescos (perduts) i va dissenyar una medalla[6] retrat de Filippo Maria. Va contractar humanistes (Candido Decembrio[7] i Francesco Filelfo[8]) per tal que fessin propaganda d’un règim gens popular, els quals lloaren els beneficis del govern monàrquic enfront de la menor estabilitat que oferia el govern electiu de Florència, així com el seu patrocini de les arts com a prova del poder i el prestigi dels Visconti, i van justificar la seva extravagància mitjançant la concepció aristotèlica de la magnificència com una virtut essencial dels homes més rics i poderosos[9].

                                Façana exterior del Castello Sforzesco

Pati d’armes del Castello Sforzesco

Anvers de la medalla amb el retrat de Filippo Maria Visconti, Duc de Milà, obra de Pisanello. Pinacoteca del Castello Sforzesco, Milà.

Filippo Maria Visconti va morir sense hereu i entre els qui reclamaven la successió es trobava el condottiero[10] Francesco Sforza, casat amb la filla il·legítima del duc, Bianca Maria. Però la noblesa milanesa va prendre la iniciativa i va instaurar una nova república. El castell de Milà i altres símbols dels Visconti foren destruïts. Aquest buit de poder va propiciar que moltes ciutats sotmeses deixessin de pagar impostos, la rica burgesia milanesa tampoc estava disposada a pagar-los, els desordres es multiplicaren, fins que l’elit dominant va atorgar el poder a Francesco Sforza (1450-1466), el quan va consolidar el seu poder amb concessions als nobles que li havien donat suport i amb aliances amb governs estrangers. Nous projectes arquitectònics li havien de servir per donar expressió visual al seu nou poder i prestigi. Pel que fa a política exterior, abandona els lligams tradicionals amb el nord d’Europa i es vincula amb altres ciutats italianes, en particular amb Florència (Cosme de Mèdici tenia molt interès a obrir una sucursal del seu banc a Milà: la necessitat de préstecs per part de Sforza per finançar les seves obres per legitimar el seu poder estrenyia els lligams amb els Mèdici que li oferien crèdit fàcil[11]).

El problema més apressant per a Sforza era legitimar la seva posició. Per fer-ho, va subratllar els seus lligams amb els Visconti, va falsificar una escriptura on s’afirmava que el seu sogre li havia atorgat el poder, els humanistes enaltien les seves conquestes, i va adoptar símbols i un programa de projectes arquitectònics, escultòrics i pictòrics per exhibir la seva nova autoritat i testimoniar els seus lligams amb el règim dels Visconti (nou sistema de canals i rescloses, construcció de l’Ospedale Maggiore, continuació del Duomo de Milài la Certosa de Pavia, es va traslladar al castell de Giangaleazzo Visconti a Pavia), i va assumir la construcció de diversos convents, tots ells associats amb el creixent moviment de reforma de l’església (jerònims, eremites agustins, dominics observants, amadeïtes, un grup reformat de l’orde de Frares Menors Conventuals). Però els seus projectes religiosos no mostraven cap canvi d’estil respecte els seus predecessors Visconti. Els arcs apuntats de Santa Maria delle Grazie, Santa Maria Incoronata i la Certosa eren gòtics: la continuïtat visual era, doncs, un element clau per subratllar els seus drets a governar.

Interior de Santa Maria delle Grazie                                Interior de Santa Maria Incoronata

A Francesco el va succeir el seu fill de 21 anys Galeazzo Maria Sforza (1466-1476) que es va envoltar dels atributs externs del prestigi principesc (la seva cort es feu famosa pels seus extravagants entreteniments i exhibicions). Va morir assassinat. Va seguir el programa artístic dels seus predecessors i, per tant, el seu estil. A més, va concedir molta importància als retrats com a mitjà per indicar la complexa jerarquia de la seva cort. A la seva mort va deixar com hereu el seu fill de 7 anys Giangaleazzo; aprofitant aquesta precària situació, un tiet seu, Ludovico Sforza es va fer amb el control del consell, es va casar amb  Beatrice d’Este, germana de l’esposa de Francesco Gonzaga, Isabella d’Este i va convèncer l’emperador Maximilià que es casés amb una neboda a canvi d’una dot de 400.000 ducats i més de 100.000 ducats en regals de valor: a canvi, era reconegut com a cap del ducat de Milà.

                        Ospedale Maggiore de Milà, iniciat el 1456

Un dels grans projectes de Ludovico fou la construcció d’un gegantí monument eqüestre del seu pare en bronze. Dos famosos condottieri venecians (Gattamelata i Colleoni) tenien dues estàtues de bronze. Leonardo va assumir aquest encàrrec el 1490. Tanmateix, el model d’argila mai esdevingué estàtua de bronze. El sistema de patronatge, disseny, construcció i decoració dels projectes de Ludovico seguia el mateix model dels seus predecessors i volia contractar als millors. Per això trobem a Bramante treballant a Milà; però si Lorenzo de Mèdici i Ercole d’Este controlaven personalment el disseny dels seus projectes, Ludovico ho va haver de deixar a mans d’un expert, el qual es responsabilitzava de l’aparença final dels edificis: vet aquí un pas molt significatiu en el desenvolupament professional de l’arquitecte modern.

Leonardo va enviar una carta a Ludovico demanant feina i es presentava com hàbil dissenyador de màquines militars (ponts, canons, explosius, transports) que era el que Ludovico tenia en consideració. Els encàrrecs que va rebre Leonardo a Milà foren els típics d’un pintor de cort: un retrat d’una amant de Ludovico (Cecilia Gallerani), decoracions efímeres per a festes cortesanes, projectes militars. La Confraria de la Immaculada Concepció li va encarregar un retaule, La Marededéu de les Roques. La seguretat d’un treball fix li va permetre experimentar. Els frescos a l’oli han resultat desastrosos però la tècnica del sfumato fou una important innovació.

Leonardo da Vinci (1452-1519): Retrat de Cecilia Gallerani (Dona amb ermini), 1483-90. Oli sobre taula. 55 x 40 cm. Czartoryski Museum, Cracòvia

Leonardo da Vinci (1452-1519): La Marededéu de les roques, 1483-1499. Oli sobre taula traspassat a tela el 1806 per Hacquin. 199 x 122 cm. Musée du Louvre, París.

Per què Ludovico ja no segueix els estils dels seus predecessors? Perquè volia aprofitar el potencial de la cultura de la Roma imperial per a proporcionar una iconografia adient al seu govern. Recordem que Milà havia estat un important centre de l’Imperi romà i, a més, la capital de l’Imperi paleocristià. Ludovico va adoptar aquesta temàtica imperial. Així va encarregar que Leonardo decorés la Salla delle Asse en el castell de Milà amb arbres i vegetació (repintada el 1901) imitant l’escenografia que es pintava en els palaus romans descrits per Plini. Bramante va dissenyar una canònica d’ordre corinti per a sant Ambròs i dos claustres, un jònic i l’altre dòric. La cripta de Bramante per al Duomo de Pavia fou edificada amb voltes de carabassa seguint una tipologia que podia veure’s a la vil·la de l’emperador Adrià a Trípoli. Observem Santa Maria delle Grazie: iniciada per Francesco Sforza té una nau gòtica; en canvi, l’ampliació de la capella major té formes rotundes i arcs de mig punt. És en el refetor d’aquest convent on Leonardo hi va pintar el Sant sopar (1496-1497), on no es mostra la institució de l’Eucaristia sinó el moment que Crist anuncia que un deixeble el trairà. La separació dels apòstols en quatre grups diferents reflectia la divisió  dels cors en triples, alts, tenors i baixos per expressar així l’interès per la música de la cort dels Sforza.

Leonardo da Vinci: El Sant sopar, 1495-1498. Tremp d’ou i oli sobre guix. 460 × 880 cm. Santa Maria delle Grazie, Milà.

Milà havia estat governada pels néts de Giangaleazzo Visconti per espai de més de trenta anys quan, el 1498, el tercer d’aquests néts fou coronat com Lluís XII rei de França. I va reclamar els seus drets a la successió a Milà. El 1499 els seus exèrcits van treure del poder a la dinastia Sforza.