Converses a la documenta: L’anarquisme a Catalunya: Oblit d’una història / història d’un oblit (per Toni Estradé)

Durant els últims anys, s’ha anat escampant una visió crítica del règim polític i social sorgit del postfranquisme. Un dels retrets que s’han formulat a l’etapa històrica compresa entre la mort del dictador i l’esclat de la darrera crisi socioeconòmica del 2008 és que va ser un període en el qual, des dels sectors dominants que conformen la opinió pública (dirigents i partits polítics principals, grans mitjans de comunicació, sistema general d’ensenyament, etc.), es va fomentar l’oblit d’aquells elements del passat que podien posar en qüestió el relat mític de la Transició. Darrerament, per contra, se’ns reitera que vivim un boomespectacular de la memòria, i que aquelles coses amagades comencen a sortir, amb força, a la llum.

Potser sí. Però, en qualsevol cas, aquí volem posar de relleu que hi ha aspectes essencials del nostre passat col·lectiu que en temps de records continuen preterits, que quan suposadament “es parla de tot” segueixen sent silenciats. O que quan s’arriben a esmentar és només per presentar-ne una imatge tan parcial com distorsionada. I en aquesta des-consideració (en sentit literal) hi intervenen no tan sols els “sospitosos habituals” abans esmentats (forces parlamentàries hegemòniques fins ara, diaris i televisions de més abast…) sinó alguns dels que més insisteixen a presentar-se avui en tant que abanderats de la “memòria històrica”: la major part del sindicats anomenats “de classe”, departaments universitaris d’història i de ciències socials, revistes d’assaig i de difusió en aquests mateixos àmbits, opcions sorgides de la que es designa com a “nova política”…

El cas del moviment obrer d’inspiració anarquista és paradigmàtic en aquest sentit. D’una importància cabdal durant més de tres quarts de segle al nostre país, amb uns nivells d’afiliació que per moments deixen en ridícul l’actual nombre de socis del Barça (425.000 cotitzants a la CNT catalana l’any 1919, quan el total d’habitants del territori ben just superava els dos milions), capaç de mantenir durant dècades un diari redactat íntegrament per obrers i amb una circulació de desenes de milers d’exemplars cada dia, organitzat de baix a dalt amb un règim federal assembleari on els càrrecs eren rotatius i sense remuneració, articulat com una força sociocultural que, mitjançant ateneus, biblioteques, escoles, etc., educava i capacitava la gent de classe treballadora, amb un estol de militants destacats que en qualsevol altre país serien figures llegendàries… malgrat tots aquests (i molts altres!) elements d’interès innegable, no només per a les persones que viuen a Catalunya sinó per a la història social del continent europeu i de tot el món, malgrat l’actualitat i rellevància de bastants dels seus plantejaments i propostes, el moviment llibertari català continua sent, ara i aquí, un gran desconegut per a la immensa majoria.

Quins són els factors que poden ajudar-nos a entendre la persistent negligència de què ha estat objecte un ingredient tan remarcable del nostre patrimoni comú? Per quin enfilall de circumstàncies, com diria Max Weber, s’explica que en sapiguem molt poques coses? Des d’una perspectiva que gosem qualificar de “sociologia del desconeixement”, en aquesta sessió de debat mirarem de formular unes quantes preguntes com aquestes i d’avançar algunes temptatives de resposta.

Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)
14 de febrer
Hora: 18,30h