La Catalunya punk. Una aproximació a l’articulació i desenvolupament del punk a Catalunya

Ivan Muriana Reig
Graduat en Humanitats per la UOC, sobre el seu Treball Final de Grau La Catalunya punk. Una aproximació a l’articulació i desenvolupament del punk a Catalunya.

El punk va irrompre a Catalunya en un context anàleg al d’altres zones de l’Estat espanyol. És a dir, d’una banda, l’eufòria per la fi de la dictadura franquista i la posterior decepció pel desenllaç de la Transició democràtica; i, de l’altra, la crisi econòmica internacional dels 70 que va arrossegar a una bona part de la joventut a no disposar d’expectatives, en clau punk, al no future. És en aquest marc on el punk es va començar a articular. En primer lloc, del prepunk local, d’influències anglosaxones i que sorgeix com un so i una sensibilitat alternativa a la dominant dels joves hippies i polititzats de la dècada dels 70. En segon lloc, del protopunk nord-americà i anglès (hedonista i nihilista) i el punk anglosaxó (hedonista i nihilista, però també amb un pol polític).

A la primera meitat de la dècada dels 80, les simbòliques crestes i els pèls de punta, ja eren visibles al territori. L’antipolítica, l’hedonisme i el nihilisme són els trets característics dels primers anys. Tanmateix, com ja havia passat amb el moviment punk anglès, però també arran de les connexions que s’estableixen a Barcelona entre una part important dels punks i els ateneus llibertaris, una part del moviment català es torna més combatiu. Antiautoritaris i d’actitud rebel, el punt d’inflexió de 1984, amb les primeres ocupacions, el debat entre el pol estètic i el pol polític dins del moviment i l’evolució al hardcore punk, marca definitivament la ruta a seguir. A partir d’aquell any el moviment punk a Catalunya adopta l’anarquisme com la ideologia dominant. El no future passa a un segon terme i, la implicació en lluites socials i una clara actitud contracultural contrasten amb uns primers anys més caracteritzats per l’antipolítica i la (auto)destrucció. En altres paraules, el moviment bascula, utilitzant els termes dels estudis sobre les cultures juvenils, de la subcultura a la contracultura.

Així, durant la dècada dels 80, el moviment punk, tot i el control social i l’estigmatització a què està sotmès, es converteix en la veu d’una part de la generació catalana, i troba en les lletres de les seves cançons una manera eficaç de transmetre el seu missatge. És capaç de crear canals de comunicació alternatius com ara els fanzines, participar en les ràdios lliures, impulsar l’edició de concerts, crear xarxes d’autoproducció i autodistribució al marge del circuit comercial, obrir espais autogestionats, un Do It Yourself en tots els àmbits de la vida, a més, participar en diverses lluites socials. En definitiva, articular un moviment rebel i contracultural que no renunciarà a la seva imatge espectacular.

En l’apropiació i el desenvolupament del punk a Catalunya, en definitiva, destaca el caràcter polític i combatiu que adquireix i la seva transició al hardcore-punk. Un estil juvenil que s’havia caracteritzat per ser més expressiu que polític es va adaptar a un context social, cultural i econòmic complex, i va evolucionar ràpidament cap a un moviment contracultural que va connectar amb altres moviments de resistència, es va implicar en lluites socials i va posar de manifest les falles del sistema. Protesta, però també proposa. Destrueix, però també construeix.

Podeu accedir a la memòria d’aquest Treball Final de Grau i a molts d’altres des de l’O2 (Repositori Institucional i en Obert de la UOC)