Cervell humà i evolució (Som les nostres connexions 15)

L’home és home pel seu cervell i va obtenir el seu cervell
per ser un primat i descendent de primats.
William W. Howells

Reflexió inicial

Homo sapiens és l’única espècie de la genealogia humana que queda al planeta. Tots els nostres ancestres han desaparegut i aquest fet ens fa reflexionar sobre moltes qüestions. És obvi preguntar-se per la nostra possible superioritat cognitiva sobre les altres espècies, que van anar desapareixent a mesura que ens propagàvem pels cinc continents. Un exercici interessant podria consistir a comparar les eines i el comportament (inferit del registre arqueològic) dels neandertals i dels sapiens arcaics de cronologies similars. Paola Villa i Wil Roebroeks [1] arriben a la conclusió que no hi ha diferències apreciables en l’utillatge de les dues espècies que justifiquin la superioritat tecnològica de l’Homo sapiens davant Homo neanderthalensis. Cap de les hipòtesis sobre la inferioritat en la capacitat innovadora, cinegètica o tecnològica dels neandertals pot resistir les proves de contrast a partir de les evidències del registre arqueològic. Els neandertals es comunicaven mitjançant un llenguatge propi, tenien capacitat simbòlica i una enorme resistència als rigors climàtics. Per a aquests investigadors potser caldria tornar a replantejar l’assimilació genètica dels neandertals, ara que els genetistes han provat la possibilitat de mestissatge amb descendència fèrtil entre els dos tipus humans. De fet, tots els representants de la nostra espècie hem mantingut alguns gens de neandertals.

És cert que les poblacions humanes recents hem arribat a nivells culturals que superen amb escreix als de qualsevol altra espècie del passat. No obstant això, aquest fet ha succeït una vegada que van desaparèixer la majoria dels nostres competidors. Potser la forma (que no la mida) del cervell pugui donar-nos alguna resposta. Tot i que alguns anatomistes, com Emiliano Bruner, no han trobat raons per pensar que la forma del cervell tingui cap influència en les capacitats cognitives de les últimes espècies que han habitat el planeta.

La història evolutiva d’Homo sapiens és encara molt breu. No obstant això, en pocs mil·lennis hem aconseguit cotes increïbles de desenvolupament. No donem crèdit als avenços tecnològics produïts, que som incapaços d’assimilar en el dia a dia. Què està passant amb la nostra espècie?, què tenim de peculiar?, per què estem aconseguint desenvolupaments cientificotècnics tan impressionants en uns pocs decennis? ¿Potser aquest èxit evolutiu ha tingut a veure amb la complexitat del llenguatge? Certament, el llenguatge és una eina biològica i cultural molt poderosa, però no pot ser l’única. Si ens fixem en el cervell dels humans, podem pensar en les subtils diferències de forma en relació als altres primats. Aquestes diferències no semblen massa significatives ni concloents. La mida del cervell tampoc sembla una resposta adequada. L’única distinció anatòmica amb els nostres avantpassats de finals del Plistocè Mitjà és la grandària relativa del cerebel, que possiblement va augmentar el seu volum en els últims 60.000 anys. A grans trets, podem descartar diferències substancials entre el cervell dels primers membres d’Homo sapiens i nosaltres mateixos. D’altra banda, l’única via que tenim per accedir a la ment dels primers sapiens és el registre arqueològic, que ens parla de capacitats cognitives i de comportament. Però les dades són insuficients. En qualsevol cas, fa 150.000 anys érem caçadors i recol·lectors, la domesticació dels animals i l’agricultura han arribat fa uns pocs mil·lennis, la revolució industrial data de finals del segle XVIII, l’exploració espacial és una fita del segle XX. El model encaixa amb un progrés exponencial de la tecnologia i suscita moltes preguntes.

Quines van ser les causes que van promoure la transformació d’un cervell no molt diferents a les d’un simi en un cervell humà capaç de llenguatge i raonament? Quins canvis genètics, funcionals i estructurals van produir el cervell humà? Continua llegint

Evolució del cervell (4) (Som les nostres connexions 14)

L’aparició dels paràntrops no va ser l’única conseqüència que va comportar per a l’evolució dels homínids el canvi climàtic de fa 2,5 milions d’anys. Un altre grup d’Australopithecus va desenvolupar un tipus d’adaptació molt diferent a la d’aquests últims. Aquest segon grup va mantenir la gracilitat dels seus avantpassats i en ell no s’observa la tendència a la robustesa típica de Paranthropus. Per contra, el cervell s’engrandeix significativament. En un curt espai de temps, la capacitat craniana passa de 400-500 cc a situar al voltant dels 600-800 cc. Hi ha un consens generalitzat per assumir que aquest augment del volum cerebral marca l’inici del nostre propi gènere, el gènere Homo. A això ha contribuït que sigui en aquest moment quan es registren a l’Àfrica els primers instruments lítics, consistents en còdols retocats que corresponen a la cultura Olduvaiana o, en termes més generals, al Mode I. Aquest augment de la mida del cervell molt probablement es correspon amb un canvi en la dieta, que passa a dependre en una alta proporció del consum de carn. Aquesta carn seria accessible per a aquests primers representants del nostre gènere gràcies als cadàvers semiconsumits de preses abatudes pels grans carnívors a la sabana. Les ascles i altres estris del Mode I serien utilitzats per descarnar els ossos i per accedir a altres parts toves, com el cap, la medul·la o el moll, d’alt valor nutritiu.

La primera humanitat

Homo habilis 

Cfr. Tema 18. Els primers Homo: Homo habilis   del curs en línia Orígens de l’art i evolució humana: l’homo significans. Pàg. 2-14.  En línia a http://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/llico_18.pdf

homo_habilis

Fa una mica més de 2,5 milions d’anys i en paral·lel a l’evolució dels paràntrops, va sorgir a l’Àfrica un nou llinatge humà, que donaria lloc a la nostra pròpia espècie. Molt probablement aquesta nova genealogia es va formar a partir de l’evolució d’alguna espècie del gènere Australopithecus.

Continua llegint

Evolució del cervell (3) (Som les nostres connexions 13)

Reflexió inicial

Falta molta informació sobre els primers estadis de l’evolució humana. N’hi ha prou que apareguin uns quants fòssils de certa antiguitat en algun jaciment africà per crear un debat científic sobre la seva possible identitat com a representants de la genealogia humana. Amb independència d’aquestes discussions, els primers quatre milions d’anys de l’evolució humana aparenten tenir poc a oferir pel que fa a modificacions anatòmiques de certa rellevància. Potser sigui per falta d’informació. Encara que la nostra gran explosió evolutiva va passar molt més tard, l’estudi de la diversitat dels hominins del Pliocè és força interessant. Ens interessa esbrinar com va evolucionant el cervell, en quins contextos, per a quines adaptacions i quines funcions pot dur a terme.

Si les relacions filo genètiques de les diferents poblacions del gènere Homo han estat i seguiran sent molt controvertides, tot i disposar d’un registre fòssil relativament abundant, què podem esperar quan amb prou feines comptem amb un grapat de fòssils representant a desenes, si no centenars de milers d’anys?

Primer parlarem dels fòssils africans més importants amb una cronologia d’entre una mica més de 6 i 2 milions d’anys. En aquest rang temporal van viure els primers representants del gènere Homo. En un següent tema ens centrarem en el procés que ens porta de l’Homo habilis al neandertal.

En nom d’una didàctica més senzilla, el discurs que seguirem repassarà de manera breu les troballes no per la data del seu descobriment sinó per la seva antiguitat. hominoides

 filogenia_hominida

Els primers indicis Continua llegint

L’evolució del cervell (2). (Som les nostres connexions 12)

«Desafortunats els científics que només tinguin en el seu cap idees clares»
Louis Pasteur

Reflexió inicial

precio_intelig

Potser les preguntes més suggeridores que la ciència actual té plantejades són l’origen de l’Univers, l’emergència de la vida i l’aparició de la nostra espècie. Aquests tres orígens van suposar punts d’inflexió respecte de la situació en què es produïen, i van desencadenar esdeveniments d’emergència i innovació transcendentals en aquest llarg camí transcorregut des del Big Bang fins als nostres dies. Així, l’origen de l’Univers va comportar l’aparició del temps i de l’espai, de l’energia i de la matèria. Per la seva banda, l’origen de la vida va suposar l’emergència d’un tipus especial d’entitats químiques que tenen la capacitat de reproduir-se i evolucionar per selecció natural. El tercer origen va ser el que va permetre, dins el llinatge dels primats, l’aparició del gènere Homo: una successió d’espècies caracteritzades per un progressiu desenvolupament del seu cervell, associat a l’ús cada vegada més perfeccionat d’eines. Així es va arribar als humans moderns, a nosaltres: els únics éssers vius coneguts que som capaços de preguntar-nos pel nostre lloc en el cosmos.

Són nombrosos els interrogants que es plantegen, molts dels quals són la versió actualitzada de les preguntes que ens han acompanyat des de sempre : qui som?, d’on venim?, estem sols a l’Univers?, té sentit tot plegat? quina funció té la consciència? per què i per a què ens podem formular aquestes preguntes?

El que és impossible ara també ho va ser en el passat, ja que les regles fisicoquímiques del joc no han canviat des de la primera fracció de segon de l’Univers. Dins del territori del que és possible, sabem que hi ha fenòmens amb més o menys probabilitat d’haver-se produït: a partir dels més probables hem de ser capaços de construir un relat lògic que ens permeti avançar cap al que va poder ocórrer en cadascun dels orígens.

I aquest relat ha de començar exposant les possibles raons que, dins de la branca dels primats –originats fa entre 74 i 63 milions d’anys–, van produir el «big bang» del llinatge del gènere Homo: què és el que fa humà a l’ésser humà? Quins caràcters ens defineixen com a espècie? Si ens comparem amb els nostres més propers parents, els ximpanzés, aquesta pregunta sembla fàcil de respondre, malgrat compartir més del 90 per cent del nostre genoma. Continua llegint

L’evolució del cervell (1) (Som les nostres connexions 11)

Etapes de l’evolució cerebral

Hi ha una baula perduda en l’evolució humana del que pocs fets es coneixen i poc s’ha escrit. No és cap de les formes intermèdies que relacionen a l’home modern amb els seus primitius avantpassats antropoides. Sobre els cossos i els hàbits d’aquests sabem ja molt … La baula perduda és una cosa molt més intrigant: la primitiva ment humana, ¿com va néixer a l’existència ?, per què va néixer a l’existència? O. Wilson-C. J. Lumsden

Reflexió inicial

El cervell humà és l’estructura més complexa que coneixem. És l’òrgan que tot ho regeix, des de la nostra capacitat involuntària de segregar hormones o de respirar, fins a la intencional de decidir què farem avui o què pensem de l’estat actual del planeta. Per tant, el cervell és, entre altres coses, l’òrgan que permet, modela i expressa la nostra cognició: la nostra capacitat de conèixer-nos interiorment i de conèixer l’ambient exterior al nostre cos. Però el cervell no «només» té aquesta funció receptiva i cognitiva, sinó que també és el primer responsable del que, de fet, fem avui –ho hàgim o no planificat– i que actuem en un sentit o en un altre respecte a les nostres idees sobre l’estat actual del planeta, per exemple. És en el cervell on es descodifica la informació perceptiva, s’interpreta i s’associa, es planifica i decideix, a través d’un procés conjunt d’emocions, temps, anàlisi, sentiments, impulsos, valoracions, decisions, temperament i programació; és a dir, de raciocini conscient i de processament inconscient. El nostre cervell dóna l’ordre o rep els estímuls per parlar o pensar, moure les mans o parpellejar, sentir o cantar, planificar, jutjar, escriure, crear, avaluar, sospesar, escoltar… Per tant, d’ell depèn en primera instància tota la cognició humana.

El cervell està constituït per cent mil milions de neurones i un nombre encara més gran de cèl·lules anomenades glia. Les neurones són cèl·lules que presenten nombroses ramificacions, anomenades axons i dendrites, mitjançant les quals estableixen contactes entre si. Aquests contactes reben el nom de sinapsis. En aquestes té lloc l’alliberament de diverses substàncies químiques conegudes com neurotransmissors que intervenen en la comunicació neuronal, els quals, en unir-se als receptors de la membrana de les neurones adjacents, indueixen l’activació o inhibició d’aquestes neurones, desencadenant o inhibint la transmissió dels impulsos nerviosos. Les cèl·lules glials compleixen diverses funcions, entre elles les de sosteniment, aïllament i transport de nutrients i intervenen també en altres funcions, com l’activitat i plasticitat sinàptica.

Fa al voltant de 500 milions d’anys els precursors dels vertebrats actuals van desenvolupar els primers cervells. Aquests van permetre la integració i emmagatzematge de la informació sensorial procedent de l’entorn, crear una imatge mental d’aquest i utilitzar-la per esmorteir l’impacte de la variabilitat ambiental en un món canviant, generant respostes adaptatives que permetien evitar perills i trobar recursos, com a aliment o parella , el que va incrementar les probabilitats de sobreviure i reproduir-se. [1] Continua llegint

31. Sobre els orígens del llenguatge

Des del segle XIX, pel cap baix, es ve discutint sobre l’origen de la consciència i del llenguatge; en particular, l’origen i la evolució del llenguatge és un tema força controvertit dins de la biologia evolutiva.

Charles Darwin (1809-1882) i Alfred Russell Wallace (1823-1913) van concebre de forma independent la teoria de l’evolució a través de la selecció natural. Tots dos van considerar possible explicar l’origen de les espècies per mitjà d’aquest mecanisme. Però van divergir, sobretot,  en l’explicació sobre l’origen de les capacitats cognitives. Per a Darwin es tractava d’un producte més de la selecció natural i, per tant, d’un procés gradual, en tant que Wallace atribuïa el seu origen a una intervenció externa, segons sembla divina. La ment seria per a Darwin una funció del cervell, mentre que Wallace[1] la considerava una entitat totalment diferent, amb un substrat no material.

Per a Darwin, doncs, la capacitat lingüística va experimentar un procés d’evolució per selecció natural que va conduir des dels primats capaços d’emetre crits inarticulats fins als éssers humans proveïts de llenguatges articulats i amb un bon  nombre de regles sintàctiques.

Un destacat lingüista de la seva època, Friedrich Max Müller[2] (1823-1900), va defensar una posició contrària, inspirada en la tradició cartesiana, segons la qual el llenguatge està mancat de qualsevol antecedent animal i constitueix l’autèntic llindar que separa la nostra espècie de les altres. Aquesta nítida separació entre animals i humans que propugnava Müller era sens dubte majoritària entre els lingüistes, fins al punt que la Societat Lingüística de París va prohibir fer el 1886 qualsevol referència al tema de l’evolució del llenguatge en les seves conferències i publicacions.

Continua llegint

Lliçó 30. Art mobiliari del Paleolític Superior. Interpretacions

Aurinyacià, 35.000 – 30.000

1. Zona Europa Oriental-Central 

Hohlenstein-Stadel o Hohle Fels                           Hohlenstein

                                                                                              home_dona_lleo2
Home/dona lleó. 32.000. 29,6 x 5,6 cm

Vogelherd

         VohelgerdVohelgerd2   

                                  Continua llegint

Lliçó 29. Temes de l’art mobiliari

En tots els suports i tipus de peces artístiques mobles del Plistocè Superior els temes figuratius resulten molt constants i reiteratius, de tal manera que és factible reduir-los a una terna fonamental: antropomorfs (amb formes humanes), zoomorfs (figures d’animals) i ideomorfs (dissenys lineals, geomètrics o abstractes).

Un advertiment inicial. La tradició judeo-cristiana representa el concepte de Pau amb la paloma bíblica que va retornar a l’arca de Noè amb una branca d’olivera al bec. Si desconeguéssim la seva simbologia, la descriuríem com «tema animalístic: paloma» o, com a molt, «paloma construint un niu» en fixar-nos amb el motiu vegetal que duu al bec. Cal, doncs, anar amb molt de compte a l’hora de fer les classificacions i identificacions, i mirar de no aplicar els nostres esquemes mentals i significats a les manifestacions artístiques del passat.

1. Antropomorfs

Entre els motius de temàtica humana es pot diferenciar les peces per gènere, masculines i femenines, i s’observen divergències en els tractament, així com moments d’àlgid i de declivi en la seva producció. Atès l’esquematisme d’alguns dissenys, es prefereix parlar de temes antropomorfes i no categoritzar-los de figures humanes

1.1. Masculins

Cal deixar constància de l’escàs nombre d’imatges que admeten ser classificades clarament com a masculines.

Per una banda, es troben les figuracions parcials que representen el «concepte humà» tant masculí com femení a través d’un tret anatòmic individualitzador i característic, que recau en els atributs que ajuden a dissociar el dimorfisme sexual: el penis en el cas de l’home i els pits-vulva en el de les dones. D’aquesta manera, el tema antropomorf masculí parcial estaria integrat per elements d’índole fàl·lica, com certs bastons perforats amb el relleu del gland en un extrem i d’altres més realistes.

fallus_Laugerie
Bloc de pedra amb representació de fal·lus de l’abric de Laugerie-Haute

fallus_Hohle
Fal·lus de la cova Hohle Fel. 28.000 anys.         Fal·lus de la cova de Vogelherd.
fallus_Fronsac
Fal·lus tallat a la paret de la cova de Fronsac (Vieux-Mareuile, France) amb l’edema característic del prepuci de parafimosi
Continua llegint

Lliçó 28. L’art moble del Plistocè

Concepte d’art moble 

Per art moble o mobiliari entenem tots aquells objectes que mantenen pel cap baix una grafia o representació d’origen humà, i que posseeixen la capacitat de ser transportats per una persona de complexió mitjana. Es tracta, doncs, d’objectes movibles que es poden traslladar pel territori, fins a distàncies molt llunyanes del lloc de producció.

cova_Blombos
Art mobiliari de la cova Blombos[1], Sud-Àfrica. Bifaços, bloc d’ocre gravat i atzagaies d’una antiguitat de 75.000 anys

 Els suports 

Es poden agrupar els objectes mobiliaris en funció de la substància que utilitzen com a suport. Així es poden distingir:

  • obres en suport orgànic: procedeixen de parts esquelètiques de certs animals (ossos, banyes, dents, closques)
  • obres en suport inorgànic: procedeixen de minerals. Les obres fetes amb fusta o cuir no s’han conservat.

Continua llegint

Lliçó 27. Temes i distribució de l’art parietal

1. Temes de l’art parietal 

1. Antropomorfs 

En l’art parietal del Plistocè europeu el tema antropomorf no es prodiga en excés. 

1.1. Figures masculines

El nombre de dissenys masculins parietals és bastant escàs. Pel que fa als motius parcials, resulta tremendament difícil trobar una representació de fal·lus aïllada. Només es pot citar un penis i testicles gravats a Cosquer i una probable figuració exempta modelada en fang de la cova de Bédeilhac.

És en els motius totals on trobem més figures d’homes. Són considerades masculines per posseir penis i està mancades de pits. Apareixen bestialitzats (antropozoomorfs), clarament bípedes, sovint itifàl·lics però amb el cap transformat en un animal (bisó, ur, ocell, cérvol) i sovint amb cua, som si anessin coberts amb la pell d’un quadrúpede figures_masculines

 1) El Castillo. 2-3) Les Trois-Frères. 4) Gabillou. 5) Altamira. 6) Lascaux. 7) Hornos de la Peña. 8) Los Casares. 9) Les Trois-Frères. 10) Addaura.

figures_masculines2

 1) Sous-Grand Lac. 2) Le Portel. 3-4) Massat. 5) Los Casares. 6) Rouffignac. 7) Marsoulas. 8) Labastide. 9) «Màscares» d’Altamira    figures_masculines3

1) Les Combarelles. 2) Los Casares. 3) Villars. 4) Lascaux. 5) Levanzo. 6) Pech-Merle. 7-8) Cougnac

 1.2. Figures femenines Continua llegint

Lliçó 26. L’Art rupestre del Plistocè

1. Una qüestió de nomenclatura

En primer lloc, una qüestió de nomenclatura. Al llarg de la historiografia de l’art dels grups caçadors-recol·lectors plistocens s’han fet servir un seguit de termes per definir aquest fenomen figuratiu. I ja sabem que la nomenclatura no és neutra.

Un dels termes més populars fou el d’Art Quaternari[1]. El concepte al·ludeix a l’era geològica, erròniament identificada amb el període glacial, atès que el Quaternari està subdividit en dues etapes: Plistocè i Holocè, etapa aquesta darrera en la qual encara estem. Per tant, si utilitzem el terme Art Quaternari, estem designant tant una escultura femenina gravetiana de fa 24.000 anys, els bisons d’Altamira de fa uns 14.000 anys, un fresc d’una casa de Pompeia del segle I  ane., i una tela de Picasso del segle XX (les dues darreres obres estan més properes entre elles que les dues primeres).

Atesa la concentració de coves decorades a França i a la cornisa Cantàbrica (Astúries, Cantàbria i País Basc) es va utilitzar la denominació Art franco-cantàbric, tot i que es tenia constància de la presència de la Cova de La Pileta (Màlaga), i actualment sabem que la distribució de l’art parietal abasta totes les zones de la península ibèrica. Per tant, l’etiqueta d’art franco-cantàbrica està obsoleta.

Es va optar per trobar un nom que aplegués els atributs cronològics, tecnològics i culturals d’aquest art, i es va adoptar el terme Art Paleolític[2] –el concepte més acceptat–, tot i que és un nom connotat pejorativament («pedra vella») i podria incloure l’art rupestre de grups actuals de caçadors-recol·lectors, és a dir, d’«economia paleolítica».

Actualment, es prefereix el terme d’Art Plistocè per referir-se a les manifestacions figuratives de les comunitats humanes d’aquest període[3].

Actualment ja no es pot mantenir  la convenció que l’art comença amb l’Homo sapiens, atès que sembla demostrada l’existència d’un art dels neandertals. De fet, i en funció del que s’entengui per art, l’origen d’aquest es pot fer remuntar a l’Homo ergaster.

2. Artistes en masculí o artistes en femení?

Les pintures prehistòriques varen ser fetes per homes o per dones? L’estudi de les diverses traces de mans trobades al costat de les pintures rupestres, provaria que els artistes eren més aviat dones que homes.

Prenem les empremtes de mans en negatiu de la cova de Pech Merle, a Cabrerets. Datades de fa uns 25.000 anys, aquestes representacions de mans envolten una figura ben coneguda d’un cavall decorat de punts. Mesurant les dimensions d’aquests dibuixos, realitzats amb plantilles d’estergir –l’artista bufava la pintura que tenia a la mà per tal d’impregnar la pedra– i comparant les proporcions amb la d’homes i dones europeus actuals, hom dedueix que la majoria d’empremtes de mans de Pech Merle són de dones.

cavalls_Pech_merle
Cavalls puntejats. Cova de Pech Merle. 24.600 ane

ma_Pech
Mà en negatiu de Pech Merle amb 13 punts

Si comparem aquestes mans amb les d’altres coves datades d’un període similar, entre 20.000 i 30.000 anys, com les de Gargas (Hautes-Pyrénées), Maltravieso (Extremadura) i El Castillo (Cantàbria), trobarem que també són femenines.

mans-Gargas
Mans de Gargas. Cap el 26.500 ane

Continua llegint

Lliçó 25. Sobre els orígens de l’art del Plistocè

1. El punt de vista clàssic i tradicional 

Enlluernat per l’esplendor de les pintures de la cova de Lascaux, Georges Bataille[1] (1897-1962) li va atribuir el paper del naixement de l’art. Segons ell[2] l’art és signe d’hominització i Lascaux és el símbol del pas de l’animal a l’humà («és el signe sensible de la nostra presència en l’univers»;  «mai abans de Lascaux havíem assolit el reflex d’aquesta vida interior de la qual l’art –i només l’art– assumeix la comunicació»; «cap diferència és més palesa: oposa a l’activitat utilitària la figuració inútil d’aquests signes que sedueixen, que neixen de l’emoció i s’hi adrecen (…) sentiment de presència, de clara i esclatant presència que ens donen les obres mestres de tots els temps»). L’home de Neandertal no produïa art; per contra, l’home de Lascaux demostra la seva aptitud sobrepassant la tradició i fent obres d’art: ultrapassa el que havia existit fins llavors creant el que no existia un instant abans. Lascaux, doncs, té el valor d’un començament.

Bataille oposa categòricament l’Homo faber, fabricant d’eines que pertanyen al món del treball, de l’Homo sapiens, ésser acabat i complert que pertany al món del joc (Homo ludens) i de l’art que, segons ell, però també segons una opinió àmpliament compartida, és joc per excel·lència.

Continua llegint

Lliçó 24. Les primeres expressions artístiques

Bednarik[1] i Lorblanchet[2] han establert la relació d’ítems del registre arqueològic que permeten deduir les primeres expressions artístiques, transmissió d’informació, capacitat o intenció de comunicació… Aquests indicis s’ordenen segons els graus d’expressivitat i serien:

  • les marques i incisions deixades en superfícies òssies i pètries
  • perforacions fetes a certs objectes que presenten la possibilitat de ser penjolls
  • els colorants naturals, com els ocres, que presenten la possibilitat d’haver estat utilitzats com a decoració corporal o per a pintar
  • els enterraments, que poden donar informació sobre la superestructura ideològica del grup

1. Ossos i pedres amb incisions

En recopilar les restes prehistòriques d’os i pedra que conserven algun indici d’incisió «artificial» es comprova que les peces de major antiguitat provenen del Plistocè Mitjà i de contextos tecnoindustrials acheulians  confeccionats per l’Homo erectus.

En concret, en el jaciment francès de Pech de l’Aze s’ha trobat un fragment ossi amb diverses incisions. Està datat al voltant del 300.000 ane. os_Pech_Aze

os_Pech_Aze_gravatOs de mamífer gravat. Pech de l’Azé, Dordonya. 450.000 ane.

Descobert per F. Bordes, aquest fragment de costella  presenta una «decoració» en forma de línies sinuoses embullades, que fou interpretada com un gravat deliberat. Aquesta interpretació fou confirmada per l’anàlisi microscòpica realitzada per Marshack, el qual va veure en aquests gravats el motiu precursor dels «macaroni» (una forma d’art que consisteix a realitzar amb els dits línies sinuoses a l’atzar damunt l’argila encara fresca o tova). Però l’anàlisi d’aquest objecte amb microscòpic electrònic de rastreig (SEM, de Scanning Electron Microscopy) ha mostrat que els gravats són només l’empremta dels solcs vasculars, fenomen natural provocats per les venes i artèries a la superfície de l’os[3]. Aquest estudi ha qüestionat diversos objectes similars que presenten decoracions de forma lliure, com ara els de la Cova Morin i Stránska Skála[4].

Bilzingsleben2

Gravats simètricament disposats en grups sobre un fragment de tíbia d’elefant, Bilzingsleben (Alemanya), 350.000 / 200.000 ane. Stranska_SkalaVèrtebra amb incisions de Stránska Skála

Aquests exemples d’incisions intencionades han estat rebutjats per la majoria d’investigadors, que consideren que les marques són degudes a causes naturals.[5]

Continua llegint

23. Sobre el concepte d’art

En estudiar els orígens de l’art d’entrada el primer que caldria tenir clar és quin és l’objecte de la nostra anàlisi, és a dir, saber a què es refereix el concepte d’art (i, en particular el prehistòric).

El registre arqueològic de les societats prehistòriques ens posa de manifest part de la cultura material d’aquelles gents, i la qüestió està a discernir:

  • quins d’aquests objectes exhumats a les excavacions o grafies conservades a les roques mereixen el qualificatiu d’artístic
  • quan els humans tenen la capacitat o intencionalitat de produir-los
  • quina espècie humana va tenir la capacitat d’objectivar i comunicar el seu pensament plàsticament o gràfica
  • per què ho va fer (o no)

El nostre punt de partida és que l’art  ha estat sempre una eina, ha estat creat com a eina, i només la consciència de la decadència d’una elit a la fi del segle XVIII o a la primera meitat del XX ha pogut utilitzar l’art com a «experiència estètica». L’art és una manera de fer les coses per als humans -en l’aspecte constructiu- i una manera de comunicar-se -en l’aspecte expressiu. És, per tant, inseparable de tota forma de treball i de llenguatge. Preguntar-se per l’origen de l’art és demanar-se a quines necessitats constructives i comunicatives necessitava fer front el nostre més llunyà ancestre. I l’artista fou qui sabé captar aquestes necessitats i codificar-les de manera que, al seu torn, pogués influir sobre la seva societat. Un bastó perforat amb incisions geomètriques, una plaqueta d’esquist amb imatges zoomorfes, una figureta femenina d’ivori de mamut, el negatiu d’una mà sobre una paret d’una cova…, no són objectes decorats fets per a ser vistos ni per a esdevenir bells. Són formes de treball la finalitat de les quals no és tan pragmàtica i utilitària com codificadora de les relacions i els espais socials que comporten tot grup humà i que serveixen a aquestes relacions i espais. Aquesta és la seva utilitat. Comprendre una obra d’art significa, per tant, desxifrar els codis que conté i intentar esbrinar com va incidir, al seu torn, sobre el grup o societat.

L’art, doncs, no és un conjunt d’objectes ni de pràctiques o produccions d’artefactes. L’art és una manera d’estudiar determinats objectes (a l’igual que la química, la física o la literatura); i és  aquesta mirada la que els converteix en artístics (un pigment, per exemple, pot ser analitzat des d’un punt de vista, físic, químic, econòmic, simbòlic, semiòtic, artístic…). L’expressió «això és art» seria, doncs, l’equivalent a «això és química». La mirada artística es centra a desxifrar o trobar el significat de missatges –sobretot visuals i gestuals– que codifiquen diferents relacions i espais de la vida social. Els béns culturals o artístics construeixen una xarxa de significats (que responen a necessitats de comunicar, construir, visibilitzar, identificar, persuadir, seduir, manipular…) per a una determinada societat. Són, doncs, els receptors qui atorguen valor significatiu a determinats objectes i serà, doncs, l’artista l’encarregat de traduir en imatges, formes, praxis, moviments corporals, música… aquests codis socials. No hi pot haver art sense societat; no hi pot haver societat sense art. Continua llegint

22. L’Homo sapiens

Els fòssils més antics d’Homo sapiens (els anteriorment esmentats Omo I i II) tenen una antiguitat de gairebé 200.000 anys i procedeixen del sud d’Etiòpia (formació Kibish del riu Omo), considerada com el bressol de la humanitat . A aquestes restes fòssils segueixen en antiguitat els d’Homo sapiens idaltu, amb 160.000 anys.

Algunes dades de genètica molecular, concordants amb troballes paleontològiques, sostenen que tots els éssers humans descendeixen d’una mateixa “Eva mitocondrial”, això vol dir que, segons els rastreigs de l’ADN mitocondrial (que només es transmet per via materna), tota la humanitat actual té una antecessora comuna que hauria viscut al nord-est d’Àfrica (en territoris que corresponen als actuals estats d’Etiòpia i Kenya) fa entre 140.000 i 200.000 anys. En altres estudis no obstant això, basats en el polimorfisme del complex major d’histocompatibilitat, es suggereix que en els últims milions d’anys l’espècie humana o els seus ancestres mai van poder haver comprès menys de 100.000 individus, la qual cosa esfondra la teoria del coll d’ampolla de l’ADN mitocondrial i l’Eva ancestral. Aquestes conclusions són derivades del fet que humans i ximpanzés comparteixen moltes diferents varietats dels mateixos gens que no van poder haver-se transmès d’una espècie a una altra si hi hagués només un humà originari.

Altres indicis derivats de recents investigacions suggereixen que la de per si mateix minsa població d’Homo sapiens fa uns 74.000 anys es va reduir a la vora de l’extinció en produir l’esclat del volcà Toba, segons la teoria de la catàstrofe de Toba[1]. Si això és cert, significaria que el pool genètic de l’espècie s’hauria restringit de tal manera que s’hauria potenciat la unitat genètica de l’espècie humana.

Origen dels humans moderns

Els paleoantropòlegs segueixen debatent sobre on va evolucionar l’home modern i com es va dispersar pel món. La qüestió és si l’evolució va tenir lloc en una petita regió de l’Àfrica o en una àmplia àrea d’Àfrica i Euràsia. I encara més, si les poblacions humanes modernes procedents d’Àfrica van desplaçar a totes les poblacions humanes allà existents, arribant a produir en últim terme la seva extinció.

Aquells que pensen que l’home modern va tenir el seu origen només a Àfrica per més tard dispersar-se pel món recolzen l’anomenada hipòtesi de l’emigració de l’Àfrica. Aquells que pensen que l’home modern va evolucionar per tota una gran regió d’Euràsia i Àfrica recolzen l’anomenada hipòtesi multiregional.

Continua llegint

21. L’Homo neanderthalensis

La fase final de l’evolució de la nostra espècie està presidida per dues espècies humanes, ambdues intel·ligents, que durant un llarg període van conviure i van competir pels mateixos recursos. Es tracta de l’Home de Neandertal (Homo neanderthalensis) i nosaltres mateixos (Homo sapiens).

L’Home de Neandertal va sorgir i evolucionar a Europa i Orient Mitjà fa uns 230.000 anys, presentant clares adaptacions al clima fred de l’època (complexió baixa i forta, nas ample).

Els fòssils més antics d’Homo sapiens daten de fa uns 200.000 anys (Etiòpia). Fa uns 90.000 anys va arribar al Pròxim Orient on es va trobar amb l’Home de Neandertal que fugia cap al sud de la glaciació que s’abatia sobre Europa. Homo sapiens va seguir la seva expansió i fa uns 45.000 anys va arribar a Europa Occidental (França). Paral·lelament, l’Home de Neandertal es va anar retirant, empès per Homo sapiens, a la perifèria de la seva àrea de distribució (Península Ibèrica, altiplans alts de Croàcia), on va desaparèixer fa uns 28.000 anys.

Encara que Homo neanderthalensis ha estat considerat sovint com una subespècie de Homo sapiens (Homo sapiens neanderthalensis), les anàlisis de l’ADN mitocondrial de fòssils neandertals suggereixen que la diferència existent és suficient per considerar-los com dues espècies diferents, separades des de fa almenys 400.000 anys i probablement més .

Es té gairebé la plena certesa que l’Home de Neandertal no és ancestre de l’ésser humà actual, sinó una línia evolutiva paral·lela derivada també de l’Homo erectus / Homo ergaster a través de la baula coneguda com Homo heidelbergensis. El neandertal va coexistir amb l’Homo sapiens i potser va acabar extingit per la competència amb la nostra espècie. Si va existir algun mestissatge entre ambdues espècies, l’aportació a l’espècie humana actual ha estat, en el que és genètic, inferior al 5% (encara que existeix actualment gairebé total escepticisme que ambdues espècies hagin estat interfèrtils). Pel que fa a l’anomenat Home de Cro-Magnon correspon a les poblacions d’Europa Occidental de l’actual espècie Homo sapiens.

crani_modern_neandertal

sapiens_neandertal

Continua llegint

20. Homo antecessor, rhodesiensis, heidelbergensis i floresiensis

 filogenia_antecessor

Homo antecessor

homo_antecessor1Homo_antecessor2

Homo antecessor és una espècie fòssil pertanyent al gènere Homo, considerada l’espècie hominina més antiga d’Europa amb una antiguitat de més d’un milió d’anys (Plistocè Inferior). Eren individus alts, forts i amb una cara de trets moderns, encara que el seu cervell fos més petit que el de l’home actual.

El nom d’homo antecessor es va escollir perquè en llatí arcaic «antecessor» significa pioner, i els humans d’Atapuerca són els europeus més antics. En llatí més modern «antecessor» admet l’accepció de predecessor, i la nova espècie és probablement un avantpassat directe de l’Homo sapiens. En assignar aquest nom els autors van voler emfatitzar que els fòssils d’aquesta espècie pertanyen a la primera població d’hominins que va arribar al continent europeu.

La definició d’aquesta espècie és fruit de les més de vuitanta restes trobades des de 1994 en el nivell TD6 del jaciment de Gran Dolina[1] a la Serra d’Atapuerca[2], Espanya. D’acord amb els seus descobridors, entre els caràcters anatòmics d’aquests hominins es pot destacar un conjunt de trets molt primitius en l’aparell dental, que van portar a establir una relació entre aquests i els hominins africans del Plistocè Inferior. Una mandíbula molt ben conservada d’una femella Homo antecessor, d’entre 15 i 16 anys, recuperada del jaciment de la Gran Dolina té similituds molt clares amb les de l’Home de Pequín (Homo erectus), la qual cosa suggereix un origen asiàtic d’Homo antecessor. Tanmateix, el patró de desenvolupament i erupció de les dents és pràcticament idèntic al de les poblacions modernes.

homo_antecessor3
Homo antecessor

Continua llegint

19. El poblament d’Euràsia: l’homo ergaster/erectus

Entrem a l’etapa més confusa i complexa de l’evolució humana. El successor cronològic dels citats Homo rudolfensis i Homo habilis és Homo ergaster, els fòssils més antics del qual daten de fa aproximadament 1,8 milions d’anys, i el seu volum cranial oscil·la entre 850 i 880 cm3.

rudolfensis_habilis_ergaster

Homo Rudolfensis KNM ER 1470, 750 cc  Homo Habilis KNM ER 1813, 550 cc  Homo ergaster KNM ER 3733, 850 cc

Morfològicament és molt similar a Homo erectus i en ocasions s’al·ludeix a ell com Homo erectus Africà. Se suposa que va ser el primer dels nostres avantpassats a abandonar Àfrica; s’han trobat fòssils assimilables a Homo ergaster (o potser a Homo habilis) a Dmanisi (Geòrgia), datats en 1,8 milions d’anys d’antiguitat i que s’han denominat Homo georgicus, que proven la primerenca sortida de l’Àfrica dels nostres avantpassats remots.

Els científics pensaven abans que els avenços en la fabricació d’estris de pedra podien haver permès als humans primitius desplaçar-se a Àsia i Europa, potser ajudant-los a buscar nous tipus d’aliments com la carn de mamífers grans. Si les poblacions humanes africanes haguessin desenvolupat estris que els haguessin permès capturar de forma eficaç caça major, haurien tingut una font segura d’alimentació en qualsevol lloc. Segons aquesta hipòtesi, els humans van emigrar a Euràsia gràcies a una adaptació cultural única.

Fa uns 1,6 milions d’anys, els hominins havien començat a fabricar nous tipus d’estris del tipus Acheulià. Entre els estris acheulians comuns es troben grans destrals de mà i burins. Encara que aquestes noves eines van poder haver ajudat en la cacera, els primers estris acheulians coneguts a Àfrica són posteriors a la primera presència humana coneguda a Àsia. Així mateix, la majoria dels jaciments de l’est d’Àsia de més de 200.000 anys d’antiguitat només contenen còdols i ascles de factura senzilla (Olduvaiana). Al contrari, els estris acheulians eren de factura més elaborada, de major mida i més simètrics. Per tant, els primers colons d’Euràsia no tenien una tecnologia veritablement Acheuliana i únicament l’avenç en la fabricació d’estris no pot explicar la dispersió fora d’Àfrica.

codol_olduvaia

Còdol tallat de tradició olduvaiana

codol_tallat_olduvaiaaptura

Còdol tallat: objecte de talla somera de l’olduvaià inicial

protobifaç_olduvaia

Protobifaç propi de l’olduvaià evolucionat

Continua llegint

18. Els primers Homo: Homo habilis

No se sap amb certesa quina espècie va originar els primers membres del gènere Homo; s’han proposat Australopithecus africanus, Australopithecus afarensis i Australopithecus garhi, però no hi ha un acord general. També s’ha suggerit que Kenyanthropus platyops va poder ser l’avantpassat dels primers Homo.

El millor candidat a ser l’avantpassat del gènere Homo és l’Australopithecus africanus, però aquest presenta una lleugera megadòncia que el diferencia d’Homo, el qual té les dents, especialment,les molars, més petites. Sí que sembla que es pot afirmar que els humans sorgeixen a partir d’un australopitec gràcil, similar a l’africanus.

Clàssicament es consideren com a pertanyent al gènere Homo els hominins capaços d’elaborar eines de pedra. No obstant això, aquesta visió ha estat posada en dubte en els últims anys; per exemple, s’ha suggerit que Australopithecus ghari, fa 2,5 milions d’anys, va ser capaç de fabricar eines. Les primeres eines eren molt simples i s’enquadren en la indústria lítica coneguda com Olduvaiana o Mode Tècnic 1. Les més antigues procedeixen de la regió d’Afar (Etiòpia) i la seva antiguitat s’estima en uns 2,6 milions d’anys, però no existeixen fòssils d’hominins associats a ells.

Els fòssils més antics que amb tota seguretat es poden atribuir al nostre gènere provenen d’Hadar[1] (Etiòpia). L’equip de Wiliam Kimbel i Donald Johanson[2] van trobar un maxil·lar molt complert (AL-666-1) amb una antiguitat d’uns 2,4 milions d’anys, associat a una vintena d’eines lítiques[3].

AL_666_1

AL_666_1

D’aquesta fase s’han descrit dues espècies, Homo habilis i Homo rudolfensis, que van habitar Àfrica Oriental entre 2,5 i 1,8 milions d’anys. El volum cranial d’aquestes espècies oscil·la entre 650 i 800 cm3.

L’Homo habilis

 Homo_habilis_mascle_femella

Mascle                                                               Femella

Continua llegint

17. Paranthropus

Paranthropus (de παρα, «al costat de», «en comparació a»; άνθρωπος, Anthropos «humà») és un gènere extingit d’homínids bípedes, del qual s’han descrit tres espècies, caracteritzat per una gran robustesa de la mandíbula i els molars. Els Paranthropus (paràntrops o australopitecins robustos) descendeixen probablement del gènere Australopithecus (australopitecins gràcils). Alguns paleontòlegs consideren, tanmateix, que els australopitecins robustos pertanyen al gènere Australopithecus. El gènere Paranthropus va ser definit el 1938 a partir mdels fòssils que Broom va trobar a Kromdraai el 1936.

Els fòssils trobats corresponen a espècies que van viure entre 2,6 i 1,1 milions d’anys. Es caracteritzen per un aparell mastegador especialitzat, constituït per grans mandíbules i molars amb capa d’esmalt molt gruixuda, unes incisives i canines molt petites i uns premolars que es desenvolupen com si es tractés de molars, i músculs facials poderosos que s’inserien en una cresta sagital similar a la del goril·la. Els seus cervells tenien entre 410 cm3 els més primerencs i 530 cm3 la resta, sent per tant inferiors als del gènere Homo.

Fins a mitjan anys vuitanta del segle XX s’acceptava que el grup dels paràntrops s’havia originat a partir d’un hominí molt pròxim a Australopithecus africanus, o potser d’aquesta mateixa espècie. Segons aquest punt de vista, l’espècie Paranthropus robustus seria la més primitiva i a partir d’ella hauria aparegut la variant est-africana: Paranthropus boisei. Tanmateix, a mesura que s’anaven trobant fòssils cada vegada més antics de Paranthropus boisei, es feia cada vegada més difícil de mantenir aquest punt de vista, ja que l’espècie pretesament descendent (Paranthropus boisei) semblava més antiga que la presumpta avantpassada (Paranthropus robustus). Per conciliar aquesta aparent contradicció, s’argumentava que els fòssils més antics de Paranthropus robustus encara no havien estat descoberts.

Tanmateix, la resposta a aquest problema havia estat ja trobada a molts milers de quilòmetres, encara que gairebé ningú no se n’havia adonat. En 1967, dos científics francesos, Camille Arambourg i Yves Coppens, van donar a conèixer una mandíbula d’hominí trobada a Etiòpia en un dels jaciments del curs baix del riu Omo, a prop de la seva desembocadura al llac Turkana, i coneguda com Omo 18-1967-18. L’antiguitat del fòssil està establerta en prop de 2,6 milions d’anys i va ser atribuït per seu descobridors a una espècie nova: Paraustralopithecus aethiopicus.

 KNM_17000
KNM-WT 17000, Australopithecus aethiopicus Lomekwi, Kenya

KNM 1700

Continua llegint

16. Els hominins: els australopitecins

Els primers homínids dels quals es té la seguretat que van ser completament bípedes són els membres del gènere Australopithecus, dels quals s’han conservat esquelets molt complets (com el de la famosa Lucy).

Aquest tipus d’hominí va prosperar a les sabanes poblades d’arbres de l’est d’Àfrica entre 4 i 2,5 milions d’anys enrere amb notable èxit ecològic, com ho demostra la radiació que va experimentar, amb almenys sis espècies diferents escampades des d’Etiòpia i el Txad fins a Sud-àfrica: Australopithecus anamensis, Australopithecus afarensis, Australopithecus africanus, Australopithecus garhi, Australopithecus bahrelgazhali i Australopithecus sediba.

La seva desaparició s’ha atribuït a la crisi climàtica que es va iniciar fa uns 2,8 milions d’anys i que va conduir a una desertificació de la sabana, amb la consegüent expansió dels ecosistemes oberts, esteparis. Com a resultat d’aquesta pressió evolutiva alguns Australopithecus es van especialitzar en l’explotació de productes vegetals durs i d’escàs valor nutritiu, desenvolupant un impressionant aparell masticatori, originant el gènere Paranthropus; altres Australopithecus es van fer gradualment més carnívors, originant els primers Homo.

Les característiques principals del gènere Australopithecus són:

Al crani:

  • Capacitat cranial relativament petita.
  • Parets cranials primes.
  • Vores supraorbitàries robustes.
  • Protuberància occipital externa per sota del pla de Frankfurt.
  • Flexió basicranial.
  • Posició anterior dels còndils occipitals.
  • Orientació del foramen magnum en un pla gairebé horitzontal.
  • Prognatisme subnasal moderat.
  • Ossos maxil·lars massius.

A la mandíbula:

  • Mandíbules massives i robustes.
  • Arc mandibular intern en “V” o “U” aguda.
  • Arcada dental parabòlica sense diastema.

A les dents:

  • Canines espatulades amb desgast perpendicular a la dent.
  • Premolars i molars absolutament i relativament grans.

L’anatomia dels australopitecins mostra així mateix una sèrie d’adaptacions per a la bipedestació, tant en la part superior com en la inferior del cos. Entre les adaptacions de la part inferior s’inclouen les següents:

  • L’ili (part de l’os coxal que forma la part anterior i lateral de la pelvis òssia) era molt més curt i ample que en els simis, el que permetia als músculs equilibrar el cos després de cada pas.
  • La pelvis tenia forma còncava per allotjar els òrgans interns durant la postura dreta.
  • La part alta dels membres inferiors formaven un angle cap a l’interior des de l’articulació del maluc, permetent així als genolls suportar millor el pes del cos en caminar dret. Al contrari, els membres inferiors dels simis estan col·locats gairebé en sentit vertical des del maluc, de manera que quan caminen drets el seu cos es balanceja cap als costats.
  • Els dits dels peus eren més curts i menys flexibles que els dels simis, de manera que actuaven com a palanques per impulsar el cos a cada pas. Continua llegint

15. Els homínids: els preaustralopitecins

Un dels temes centrals de l’estudi de l’evolució humana és el d’esbrinar qui fou el primer dels homínids, qui fou el primer representant de la nostra línia evolutiva separada de la del ximpanzé.

Actualment el debat se centra en el fet que s’han proposat tres gèneres diferents per a representar al primer homínid: els primers possibles homínids bípedes serien Sahelanthropus(amb una antiguitat de 6 o 7 milions d’anys), Orrorin(uns 6 milions d’anys) i Ardipithecus (entre 5,5 i 4,5 milions d’anys). A causa de l’escassetat de restes fòssils i al fragmentari dels mateixos, no hi ha acord general sobre si aquests primers homínids van ser totalment bípedes[1], però segons els estudis genètics es troben en el moment de la separació de les línies evolutives de ximpanzés i humans[2].

mapa_primers_avantpassats

Mapa que mostra l’emplaçament dels primers homínids localitzats

Sahelanthropus tchadensis.

Sahelanthropus tchadensis[3] és una espècie d’homínid fòssil trobada al desert del Djurab per un equip franc-txadià. L’únic espècimen, el TM 266-01-0606-1,anomenat Toumaï[4] (que significa «esperança de vida» en llengua daza de la tribu goran), s’ha datat entre 6,8 i 7,2 milions d’anys d’antiguitat[5]. Seria, doncs, l’homínid més antic dels trobats.

El seu descobriment es va realitzar el 19 de juliol de 2001 per l’equip dirigit per Alain Beauvilain a la regió de Toros Menalla de l’actual República del Txad[6].

Es creu que va viure en zones pantanoses. El seu crani, tot i que deformat –té un costat aixafat–, està molt complert, té un torus supraorbital molt marcat i un reduït prognatisme. El rostre breu i les canines de mida reduïda, en particular els ullals, l’apropa als humans. Aplega, doncs, característiques de simis i d’homínids. Podria ser l’antecessor d’Ardipithecus ramidus.

Tres característiques bàsiques diferencien l’ésser humà dels altres primats: la morfologia dental, el bipedisme i la tipologia del crani. S’han trobat un crani, dos fragments de mandíbula inferior i tres dents aïllades.

Pel que fa a la dentició, les canines són relativament petites i no presenta diastema (espai entre les dents). També s’ha trobat un ullal inferior amb una morfologia molt particular: té una mida reduïda, com en les canines d’homínids posteriors, però té forma cònica (en ximpanzés i goril·les l’ullal és cònic, en canvi en els homínids té forma espatulada o incisiviforme, és a dir, similar a la incisiva)[7].

Pel que fa al bipedisme, els autors de la troballa[8] –un equip internacional dirigits per Michel Brunet de la universitat de Poitiers– el proposen com a primer representant de la línia evolutiva dels homínids. Afirmen que el foramen magnum (que és oval i no arrodonit com en els simis) pot trobar-se en una posició lleugerament més avançada respecte als ximpanzés; però segons altres autors[9] té una orientació posterior similar a la dels primats quadrúpedes com els ximpanzés (en els bípedes, degut a la posició vertical, el foramen magnum de la base del crani està orientat cap avall).

Pel que fa a les restes cranials[10], té alguns trets comuns amb els primats: no presenta cresta cranial, volum cerebral de 350 cm3 similar al dels ximpanzés, arcs supraciliars prominents, crani relativament allargat,  rostre alt i poc prognat.

La inexistència de fòssils postcranials no permet saber amb exactitud quan podien mesurar, tot i que s’ha establert, basant-se en la dimensió de Toumaï, que serien d’una talla similar a la del ximpanzé (un metre d’altura i uns 35 kgr de pes).

No existeix, doncs, cap característica definitiva per afirmar que Sahelantrhopus és un avantpassat dels humans, dels ximpanzés o de cap dels dos. La seva posició en l’arbre filogenètic és problemàtica[11].

Sembla, tanmateix, clar, que la zona en la qual es varen descobrir aquests fòssils, allunyada de la vall del Rift, posa de manifest que els primers homínids estaven geogràficament molt més distribuïts del que es pensava, atès que, fins ara només s’havien descobert restes fòssils a Sud-àfrica i a la zona del Rift.

Sahelanthropus_tchadensis_reconstruccio

Sahelanthropustchadensis, reconstrucció[12] Toumai_Ndjamena

Escultura que representa a Toumaï al jardí botànic de Ndjamena

ToumaïSahelanthropus_tchadensis

Crani de Sahelanthropus tchadensis Continua llegint

14. Els primers hominoides

Els hominoides[1] del Miocè Inferior

Durant un temps es va suposar que els hominoides tenien el seu origen filogenètic a la darreria de l’Oligocè (fa entre 32 i 26 milions d’anys). Concretament, es considerava l’Aegyptopithecus (aproximadament entre 32 i 30 milions d’anys) com el simi oligocènic que podria haver estat el precursor dels hominoides miocènics. La similitud de la dentició d’Aegyptopithecus amb la dels representants del gènere Proconsul avalava aquesta hipòtesi. Tanmateix, el fet que totes les restes d’Aegyptopithecus que han estat trobades fins a la data pertanyin a un únic jaciment, situat a la localitat egípcia d’El Fayum, fa que sorgeixin molts dubtes sobre la presumpta ascendència d’aquest espècimen respecte als hominoides miocènics. En efecte, aquesta singularitat obliga a extremar la prudència, ja que resulta molt arriscat treure conclusions generals a partir d’un fenomen únic. De fet no es pot descartar la hipòtesi que Aegyptopithecus no fos res més que l’adaptació local d’un determinat gènere de primats oligocènics. D’altra banda, encara que la seva dentició és més antiga que la de Proconsul i malgrat guardar similitud amb la d’aquest espècimen, no és una dada que resulti determinant per poder considerar-ho un avantpassat seu.

Aegyptopithecus_Zeuxis

En qualsevol cas Aegyptopithecus zeuxis era un primat que podia pesar uns 6 quilograms. S’han trobat diversos cranis, així com diversos ossos de l’esquelet postcranial corresponents a parts dels braços, dels peus i de la cua. La seva dentició suggereix que la seva dieta va haver de ser frugívora. No sabem amb certesa si es desplaçava de quatre grapes per les branques o si es penjava d’elles per traslladar-se d’un lloc a l’altre balancejant-se (braquiació), tal com fan els orangutans o els siamang. Pel que sembla els mascles eren més grans que les femelles, el que suggereix que la seva biologia social podia implicar que visquessin en una estructura d’harem formada per un grup de femelles controlades per un mascle dominant o mascle alfa. En cas de ser així, els mascles haurien de competir entre ells per dominar un harem, i per això la selecció natural afavoria una major mida tant corporal com de les canines per als mascles respecte a les femelles, fenomen conegut com a dimorfisme sexual. Evidentment, aquesta interpretació es basa en la suposició que Aegyptopithecus zeuxis tenia una biologia social similar a la dels goril·les actuals, cosa de la qual no se’n té l’absoluta certesa.

Tanmateix, avui en dia no se sol acceptar que Aegyptopithecus sigui l’antecessor oligocènic de la superfamília hominoidea. De fet, fins i tot es dubta que els hominoides tinguin el seu origen en alguna espècie de primat de l’Oligocè. Com el gènere més antic d’hominoide conegut, Proconsul, remunta els seus orígens al Miocè Inferior, actualment es tendeix a situar allà l’origen d’aquesta superfamília.

El Miocè és l’època daurada dels hominoides: al llarg d’aquest període sorgiran i assoliran la seva esplendor com a grup evolutiu. De moment els hominoides més antics que es coneixen són els pertanyents al gènere Proconsul. Concretament existeixen cinc espècies d’aquest gènere: Proconsul africanus, Proconsul nyanzae, Proconsul heseloni, Proconsul rangwapithecus gordoni i Proconsul major.

proconsul_africanus2

proconsul_africanus1

Continua llegint

13. Una perspectiva ecològica de l’evolució humana

Quan els rèptils dominaven la terra

¿Per què ens remuntem als dinosaures?

Quin escenari ha vist aparèixer l’ésser humà? Quin paper ha jugat el medi en el desenvolupament evolutiu?.

No ens remuntarem a l’origen del planeta, fa uns 4.600 milions d’anys. Ens limitarem a fer començar la nostra història ara fa uns 230 milions d’anys, quan la terra va ser sacsejada per un seguit de canvis (climàtics, volcànics…) que feren desaparèixer la meitat de famílies d’animals i vegetals del planeta. Noves espècies ompliren el buit deixat per la gran extinció; entre elles en destaquem un grup de rèptils: els dinosaures (del grec deinos, «terrible», i sauros, «llangardaix»). Potser cap altre grup d’animals ha fet volar tant la nostra imaginació: gegants vegetarians com el braquiosaure de 50 tm, el triceratops que podia córrer a 50 km/h, el diplodocus amb els seus 27 m de llargada, el mamenchisaure amb el seu coll de 9 m, o carnívors com el menut velociraptor o el poderós tyrannosaure. Els hem escollit perquè, després de dominar la terra durant 135 milions d’anys, s’extingiren fa uns 65 milions d’anys d’una manera més o menys sobtada.

Com s’explica la seva desaparició?

Prenem l’explicació més plausible: fa uns 65 milions d’anys, un meteorit d’uns 10 km de diàmetre va xocar amb la Terra, i l’explosió resultant va alliberar tal quantitat de calor que:

  • molts boscos i selves del planeta s’incendiaren
  • el fum resultant va tapar l’atmosfera i els raigs de sol no pogueren arribar a terra, amb el que les plantes no podien viure. Durant molt de temps la foscor i el fred s’apoderaren del món

La combinació d’ambdós factors (manca d’aliment i descens de les temperatures) va fer desaparèixer els dinosaures (sobrevisqueren altres rèptils com el cocodril, les tortugues, les serps), així com també d’altres espècies animals i vegetals. El fum acumulat a l’atmosfera va exagerar l’efecte hivernacle, i els raigs de sol retinguts provocaren un posterior escalfament i un temperament del clima: les pluges netejaren l’atmosfera, el sutge es va dipositar a terra i el clima esdevingué més càlid i humit, cosa que propicià arreu el desenvolupament de grans boscos. Començava la gran oportunitat per als mamífers.

efecte_hivernacle

Doncs bé, mentre la terra va estar dominada pels dinosaures, es van desenvolupar a la seva ombra els primers mamífers, petits com a ratolins, un dels avantatges dels quals era la capacitat de regular la seva temperatura corporal i mantenir-la constant: per tant, podien realitzar la seva activitat de nit, amb el que estaven protegits dels grans sauris que dominaven el dia. Quan varen desaparèixer els dinosaures, els mamífers sobrevivents (la seva talla petita els possibilitava d’amagar-se dins dels caus i resistir així millor el refredament generalitzat) començaren a ocupar els llocs que havien quedat lliures.

Fou, doncs, la desaparició dels dinosaures el que va propiciar l’expansió dels mamífers? Ocuparen els mamífers els nínxols ecològics fins aleshores dominats pels dinosaures?

Continua llegint

12. Sobre els orígens de l’art: les coalicions de dones pintades

Arribats a aquest punt –després d’haver presentat els aspectes centrals de la selecció sexual–, ens podem preguntar sobre els orígens de l’art. I comencem amb una observació de Leroi-Gouthan[1]:

«L’ús d’ocre és particularment intens: No és estrany trobar una capa de sòl de la cova impregnat amb un color vermell violaci a una profunditat de vuit polzades. La mida d’aquests dipòsits d’ocre planteja un problema encara no resolt. La coloració és tan intensa que pràcticament tot el terreny solt sembla consistir en ocre. Un pot imaginar que el aurinyacians han pintat regularment els seus cossos de vermell, tenyit les seves pells d’animals, cobert les seves armes, i ruixat el terra dels seus habitatges, i que van utilitzar una pasta d’ocre amb fins decoratius en totes les fases de la seva vida domèstica. Ho hem d’assumir com a mínim, si hem de donar compte de veritables mines d’ocre en els que alguns d’ells van viure…».

A partir d’aquesta constatació es tracta de construir un model que permeti explicar  l’emergència evolutiva de l’art, dels rituals i de la cultura simbòlica en l’Homo sapiens, que relacioni, a la vegada (a) la teoria de l’evolució de Darwin per la selecció natural i sexual, (b) la investigació en la senyalització sexual dels micos salvatges i els simis, (c) el registre fòssil de l’encefalització en l’evolució humana, (d) els darrers descobriments arqueològics de pigments d’ocre vermell que es remunten a l’especiació a l’Àfrica de l’Homo sapiens fa uns 250.000 anys, i (e) l’etnografia moderna dels caçadors-recol·lectors.

La nostra hipòtesi impugna la suposició dominant que el primer art va ser pintat o gravat en superfícies externes com ara parets de les coves o parets rocoses, així com que l’art comença amb l’Homo sapiens, i defensa que els orígens de l’art es remunten pel cap baix als neandertals i, probablement, a l’Homo heidelbergensis,  i que el primer suport va ser inicialment el cos humà, i va consistir en dissenys predominantment de color vermell sang realitzats damunt el cos amb la intenció de crear una representació d’una falsa menstruació.

dona_Himba4

Procés de mòlta del pigment ocre vermell

dona_Himba2

L’ocre vermell es mòlt en una pols fina entre pedres de moldre: la inferior plana, la superior rodona.

dona_masai

Ritus de pas per entrar a l’edat adulta, entre els massai.

dona_apatxe

Apache Sunrise Ceremony, Camp Verde, Yavapai Apache Reservation. Noia pintada amb ocre vermell.

Continua llegint

11. La selecció sexual: l’orgasme femení

 «… En un grau extraordinari, les predileccions del sexe que inverteix –les dones– determinen en potència la direcció en què evolucionen les espècies. Perquè la dona é
l’àrbitre suprem de quan s’aparella, amb quina freqüència i amb qui.»
Sarah Blaffer Hrdy, 1981[1]

Les estratègies de l’aparellament femení presenten una complexitat que està lluny d’una fàcil comprensió. La dificultat rau, sobretot, a descobrir les estratègies que han desenvolupat per a obtenir el que desitgen. Els homes, comparativament, semblen més transparents, però això no és així com ho mostra la competència espermàtica. El principi de l’evolució conjunta home-dona ens indica que és poc probable que els homes romanguin immòbils des del punt de vista evolutiu mentre que les dones desenvolupen estratègies cada vegada més complexes. Les adaptacions de l’aparellament femení reflecteixen les de l’aparellament masculí, de la mateixa manera que les adaptacions dels homes reflecteixen les de les dones.[2]

La capacitat de les dones per a experimentar orgasmes planteja un interessant problema evolutiu, atès que tota conducta humana actual suposa una selecció positiva per part de l’evolució, i l’evolució no selecciona conductes neutres a no ser que se’n derivi algun avantatge. Des d’un punt de vista fisiològic, l’orgasme masculí pot ser interpretat com una complexa cadena de moviments de contracció, la finalitat dels quals és impulsar cap a l’exterior els espermatozoides produïts en els testicles. Es tracta, per tant, d’una adaptació molt valuosa per als mascles. No fa falta, doncs, parlar de l’orgasme masculí associat a l’ejaculació en tant que ejaculació i orgasme són necessaris per al fitness, és a dir, per a l’aptitud reproductiva. De fet, un mal funcionament en aquest mecanisme d’expulsió d’espermatozoides pot comprometre seriosament la capacitat de fecundació de l’individu. Però a diferència del que s’esdevé amb els homes, les dones no necessiten experimentar orgasmes durant la còpula per a que es produeixi la fecundació dels seus òvuls.

L’orgasme femení és des del punt de vista reproductiu superflu, de la mateixa manera que són superflus la major part dels mascles d’una espècie determinada: sabem que si existeixen en proporció semblant a les femelles (50:50) és precisament per assegurar les diversitat i no perquè siguin necessaris per a fecundar-les a totes, atès que un sol mascle podria fecundar desenes de femelles a l’any; la resta dels mascles són, doncs, superflus, el que significa que l’evolució va privilegiar sobretot la diversitat genètica sobre qualsevol altra consideració: l’important és que hi hagués més possibilitats de recombinació entre gens.

El plaer dels individus concrets, des d’un punt de vista evolutiu, va destinat a aconseguir còpies dels gens que impulsen a aquest mateix individu, és per això que va seleccionar precisament el plaer convulsiu extàtic dels mascles associant-lo a l’ejaculació precisament per assegurar-se les còpules dels individus concrets així com la seva repetició i varietat (promiscuïtat). Però, quin sentit té llavors el plaer femení? Per què no totes les femelles tenen la mateixa facilitat per a l’orgasme com succeeix en els mascles?

No es pot enllestir aquest tema afirmant, senzillament, que el plaer femení afavoreix l’aparellament, la cura de la prole o la fidelitat a una mateixa parella, ja que ens trobem amb la paradoxa que les mares anorgàsmiques són tan bones mares com les orgàsmiques i que el vincle monògam  es manté sense necessitat de l’orgasme de les dones.[3]

Aquesta aparent manca de funcionalitat ha portat a alguns autors a considerar l’orgasme femení com un subproducte fortuït del masculí (per exemple Symons 1979; Gould 1987; Fox 1993). En realitat, argumenten aquests autors, només l’orgasme masculí hauria de ser considerat com una adaptació de la sexualitat humana, ja que aquest, i no l’orgasme femení, seria el caràcter seleccionat al llarg del procés evolutiu.

Per contra, molts autors consideren que l’orgasme femení hauria sorgit com a conseqüència d’un procés de selecció natural, per la qual cosa hauria de ser contemplat com una veritable adaptació. Però, si únicament l’orgasme masculí és necessari per a què es produeixi la concepció, quin seria llavors el valor adaptatiu de l’orgasme femení? O, dit d’una altra manera, com pot contribuir a incrementar l’èxit reproductiu d’una dona la seva capacitat per experimentar orgasmes durant les relacions sexuals?

La investigació empírica recent sobre les estratègies femenines de l’aparellament humà es planteja qüestions com ara: té l’orgasme femení una funció específica?, es troben relacionades les estratègies sexuals femenines amb el cicle menstrual?
L’orgasme femení: subproducte de l’evolució o adaptació evolutiva?

L’orgasme femení s’ha definit com «un clímax molt variable de l’experiència sexual acompanyat de contraccions rítmiques involuntàries del terç extern de la vagina –i, sovint, l’úter, l’esfínter rectal i l’esfínter uretral– i de l’alliberament concomitant de la vasocongestió i la tensió muscular associades a l’excitació sexual intensa »[4].

L’orgasme femení[5] varia considerablement d’una dona a una altra. En un estudi típic, el 15 per 100 de les dones va informar que sempre arribava al orgasme en les relacions sexuals; el 48 per 100, gairebé sempre; el 19 per 100, de vegades; l’11 per 100, rares vegades; i el 7 per 100, mai[6]. Altres estudis més recents han informat de troballes aproximadament comparables. La fascinació que desperta l’orgasme femení deriva en part del seu caràcter incert i imprevisible: «A diferència de l’unicorn, que és molt interessant precisament perquè no existeix…, i l’orgasme masculí, que existeix amb regularitat monòtona… l’orgasme femení existeix sense cap dubte, però inspira interès, debat, polèmica, ideologia, manuals tècnics i literatura científica i popular únicament per la seva freqüent absència»[7].

Què fa que algunes dones experimentin l’orgasme amb més facilitat que altres? Què fa que una dona tingui orgasmes amb un home i se senti sexualment frustrada amb un altre? Són interrogants que desconcerten els científics de totes les tendències i que exploren nombroses facetes de l’orgasme sexual femení: les circumstàncies de la relació en què es produeix, les experiències subjectives, les respostes fisiològiques, els antecedents psicològics i les conseqüències emocionals. L’interrogant evolutiu fonamental que impulsa la investigació recull tots aquests aspectes: ha evolucionat l’orgasme femení cap a una funció concreta?

Continua llegint

10. La selecció sexual: la competència espermàtica

En la seva teoria de la selecció natural Charles Darwin va explicar l’origen de la diversitat biològica del planeta assenyalant que tots els éssers vius s’enfronten a una sèrie de situacions (promogudes per altres espècies biològiques i per factors del medi) que posen en risc la seva vida i, en conseqüència, la probabilitat de passar els seus gens a la següent generació. Davant d’aquestes pressions, algunes espècies han desenvolupat, durant milions d’anys, conductes, formes o funcions particulars que els han permès adaptar-se al seu medi ambient i sobreviure. Aquestes característiques, anomenades més pròpiament adaptacions, s’esdevenen gràcies a canvis atzarosos en la seva estructura genètica.

Darwin va posar molt d’èmfasi a descriure les diferències que trobava entre els sexes:  els mascles de moltes espècies són notablement diferents de les femelles (solen més acolorits i cridaners, tenen conductes m és actives, emeten més sons, desenvolupen estructures més conspícues –banyes, plomes, músculs… Aquestes diferències representaven una paradoxa per a Darwin. Si la lluita per la supervivència era la columna vertebral de la vida, ¿com era possible que els mascles desenvolupessin característiques tan complexes que no els donessin més oportunitats de supervivència, sinó que els feien més vulnerables?

ocell_jardiner

Els mecanismes de selecció sexual es poden dividir en funció de quan tenen lloc i del sexe implicat. Abans de l’aparellament, els mascles lluiten entre si i les femelles elegeixen. La figura mostra la femella de l’ocell jardiner setinat (Ptilonorrhychus violaceus), una espècie australiana els mascles de la qual construeixen «aparadors» d’exhibició per al festeig, acumulant herbes i objectes acolorits.

mecanismes_selecció_sexual

En altres casos el festeig és una exhibició de fortalesa, com en els odonats de la figura (Calopteryx ­haemorrhoidalis), els mascles del qual volen deixant un parell d’ales immòbil durant el festeig. Això no obstant, en aquesta espècie els mascles intenten a vegades saltar-se la regla i atrapen de manera forçada la femella mentre està realitzant la posta. En la figura, un mascle intenta evitar que un rival capture la seua femella. Una vegada iniciada la còpula, la competència entre les ejaculacions (competència espermàtica) i l’elecció femenina críptica són els mecanismes de selecció sexual.

En la teoria de la selecció natural, Darwin va incloure un apartat que va anomenar selecció sexual, on va donar la seva explicació sobre aquestes diferències entre els sexes. Va afirmar que la lluita per la supervivència no és suficient, que el major èxit és tenir més i/o millor progènie. I va aventurar la possibilitat que les característiques masculines van poder sorgir en aquesta competència i va concloure que conferien majors avantatges als mascles quan aquests lluitaven per aparellar-se amb les femelles (competència masculina) o quan aquestes últimes triaven als pares de la seva descendència (elecció femenina ).

Les evidències acumulades donaven  la raó a Darwin. No obstant això, en els anys seixanta del segle XX, els investigadors van notar alguns fets interessants que modificarien part del plantejament original de la teoria, ja que en moltes espècies les femelles copulen amb més d’un mascle. El fet que en aquestes espècies la paternitat sigui diversa (no tots els fills són del mateix pare) va originar la idea que la competència per deixar descendència no conclou amb la còpula. Primer es va pensar que es donava alguna forma de competència entre mascles després de la còpula. Aquesta competència, anomenada espermàtica[1], es donaria quan els espermatozoides de més d’un mascle competeixen per a fertilitzar els gàmetes d’una femella. Ara se sap que no només té lloc aquesta competència, sinó que les femelles tenen un paper actiu a l’hora d’elegir el pare dels seus fills durant la fertilització dels seus òvuls.

La competència espermàtica sembla tenir lloc en pràcticament tots els éssers vius amb reproducció sexual. D’una banda, al llarg de l’evolució, en els mascles s’han desenvolupat mecanismes que redueixen la probabilitat que els seus espermatozoides entrin en competència amb els d’altres mascles; o en cas d’haver-hi competència, que els seus espermatozoides tinguin més èxit que els d’altres. En les femelles, d’altra banda, s’han desenvolupat una sèrie d’adaptacions que els permeten que el seu organisme triï els espermatozoides dels pares dels seus fills.

Ens centrarem en els mecanismes que actuen després que s’ha iniciat la còpula, i en la manera com això ha contribuït a l’evolució del comportament reproductor dels animals. Es pot comprovar que existeix un paral·lelisme entre els mecanismes proposats per Darwin per a la selecció sexual abans de la còpula, i allò que passa així que s’inicia. Els exemples seran extrets, sobretot, del comportament dels insectes, perquè aquest grup d’animals es presta a l’experimentació més fàcilment, però altres animals, i fins i tot plantes, no difereixen substancialment del que s’ha descrit per als insectes[2].

Algunes de les primeres investigacions sobre competència espermàtica es van realitzar amb libèl·lules (també conegudes com espiadimonis). En gairebé tots els insectes, les femelles emmagatzemen esperma fins i tot durant diversos anys (és el cas de les abelles i les formigues), en òrgans especialitzats. Com s’esdevé en molts animals, les femelles dels insectes copulen amb més d’un mascle i poden posposar la fertilització. Recerques actuals han mesurat la quantitat d’esperma present en la femella de les libèl·lules abans, durant i després de la còpula, i s’ha constatat que els òrgans emmagatzemadors d’esperma estaven plens abans de la còpula, es buidaven durant aquesta i s’omplien de nou poc abans que la còpula finalitzés. Això suggeria que els mascles podrien estar expulsant esperma d’altres mascles amb els seus genitals. S’ha pogut filmar l’activitat de l’òrgan copulador masculí dins del tracte reproductiu femení, confirmant que, efectivament, aquest òrgan retirava l’esperma que la femella havia rebut en còpules prèvies. Els mascles dels espiadimonis extreuen l’esperma amb una sèrie d’espines petites al voltant de l’òrgan copulador, que atrapen i treuen els espermatozoides. Després d’això, el mascle transfereix el seu esperma a la femella. Aquest mecanisme d’extracció és molt generalitzat en moltes altres espècies d’insectes.

organ_libelula

Òrgan copulador de la libèl·lula, que els mascles fan servir com si fos una cullera per a remoure l’esperma present en el tracte de la femella de còpules anteriors.

Continua llegint

9. Darwin i la selecció sexual. El cicle menstrual

El 1868, gairebé deu anys després de la publicació de la seva gran obra, L’Origen de les Espècies per mitjà de la Selecció Natural (1859)[1], Darwin va començar a escriure un llibre sobre l’evolució humana, i va decidir plantejar el problema des d’una perspectiva diferent a les que l’havien abordat  en el seu temps[2]. Thomas Henry Huxley[3] havia basat la seva demostració de la pertinença de l’home a l’animalitat en l’anatomia comparada, i Ernst Haeckel[4] en l’embriologia . A L’origen de  l’home i la selecció en relació al sexe (1871)[5], Darwin fa de la selecció sexual el principi fonamental de l’explicació de l’evolució humana. La tesi central (ja evocada breument en L’Origen de les Espècies) és que existeix, al costat de la «selecció natural» –motor clau de la formació de les espècies– una altra forma de selecció més tènue en els seus efectes, però no menys eficaç: la que activen les femelles  (i algunes vegades els mascles) per a aparellar-se preferentment amb aquells companys que, dotats de millors qualitats que els altres, els venen més de grat. Darwin va escriure a L’origen de l’Home que «[la selecció sexual] depèn de l’avantatge que alguns individus tenen sobre els altres del mateix sexe i de la mateixa espècie, exclusivament en relació amb la reproducció»[6].

La selecció natural de la que Darwin n’havia fet el principal motor de l’evolució biològica, actua sota l’efecte d’un mecanisme cec: atès que neixen més individus dels que poden sobreviure, afavoreix en cada espècie als més aptes per a sobreviure i reproduir-se en un medi determinat. La selecció sexual[7] és distingeix de la selecció natural en què implica una preferència, una elecció efectuada pels individus. Per tant, no és gens estrany que Darwin privilegiés aquest segon mode de selecció, més «conscient», per a explicar l’evolució humana. Si, en la seva aproximació a l’esdevenir de la humanitat, Darwin va recórrer a la selecció sexual, fou potser perquè va preferir invocar un procés menys brutal que la selecció natural –però que també pot comportar episodis violents (la lluita entre els mascles per a l’eliminació dels rivals). Marca d’aquesta manera, una certa originalitat en comparació als seus predecessors, donant per primera vegada a la dona un lloc en el procés de l’evolució.

A L’origen de l’home, Darwin proposa una argumentació per a demostrar, d’una banda, el paper fonamental dels comportaments lligats a l’elecció d’una parella sexual en l’evolució d’una espècie –en tots els animals sexuats, artròpodes, insectes, rèptils, aus, mamífers, i entre aquests els primats–; d’una altra, per a aplicar aquesta demostració a l’espècie humana. En fer-ho, ofereix una nova evidència que la humanitat pertany al conjunt del món animal, no només per la seva morfologia, la seva embriologia, sinó també per  les seves emocions, les seves eleccions sexuals i els seus comportaments reproductius.

Darwin va observar que en el món animal, alguns trets poden caracteritzar més bé a un dels dos sexes de manera privilegiada: aquests trets semblen tenir un significat en relació amb les eleccions reproductives. Així, els colors vius que adornen alguns animals (la part del darrere d’alguns micos, o el colorit tornassolat del plomatge dels ocells mascles) són marques que tenen com a objectiu atraure a l’altre sexe –la femella en aquest cas. De la mateixa manera, hi ha en l’espècie humana trets particulars que pertanyen només a un sexe: aquestes característiques tenen a veure amb l’aparença exterior (mida i disposició de les dents, cabell, to de la pell…), però també poden ser del rang del comportament (to de la veu i capacitat emotiva davant del cant, força, agressivitat, potència en el combat per als homes, bellesa, tendresa i generositat per a les dones). És probable que aquests trets, que van haver de ser seleccionats molt d’hora, ho hagin estat per selecció sexual.[8]

pao_reial

ocell_paradis

Ocell del paradís (Paradisaea rubra)

banyam

La selecció sexual és un concepte clau de la teoria de l’evolució per explicar el desenvolupament de caràcters sexuals secundaris en els éssers vius que semblaven no respondre a la selecció natural, és a dir, a la supervivència del millor adaptat, i explicaria, doncs, l’existència d’estructures ornamentals que atreuen a les potencials parelles reproductives.

Continua llegint

8. El procés evolutiu: Darwin i la selecció natural

1. ¿Què podem entendre per evolució?

L’evolució és un procés segons el qual els éssers vius s’han originat els uns dels altres per descendència i canvis. Conseqüència, doncs, de l’evolució és la transformació de les espècies en el curs del temps.

Tots els animals, plantes i organismes del nostre planeta provenen de formes diferents a partir de les quals han evolucionat.

L’estudi de l’evolució biològica té dos aspectes que es complementen: el procés evolutiu en sí i el dels mecanismes i de les causes de l’evolució. L’estudi del procés evolutiu tracta de la gènesi dels organismes i llurs transformacions successives, i té com a base principal les dades que aporta la paleontologia. Els mecanismes i les causes de l’evolució són objecte d’una branca de la genètica, la genètica evolutiva, que té com a base principal la genètica de poblacions.

El procés evolutiu ve regit per 5 lleis concretes:

1. Llei de Dollo[1] o de la irreversibilitat: quan un animal o membre canvien, no poden tornar a evolucionar al seu estadi anterior.

2. Primera Llei de Cope[2] o de la inespecialització: evolucionen les espècies indiferenciades, les que tenen una més gran capacitat d’adaptació a canvis ecològics.

3. Segona Llei de Cope o de l’increment de la mida: en qualsevol procés evolutiu, les espècies augmenten la seva mida.

4. Llei de Dacqué[3] o del paral·lelisme: en diferents moments de l’evolució, grups diferents d’animals han trobat respostes similars a estímuls similars.

5. Llei de Williston[4]: amb el temps, les espècies tendeixen a simplificar les seves estructures adaptant-se a un medi concret i augmentant amb això el risc de la seva especialització.

2. Mecanismes de l’evolució

L’evolució depèn de diversos processos que tendeixen a modificar la freqüència dels al·lels[5] en el sí de poblacions: mutació, deriva genètica, estrangulació genètica,  flux de gens, mescla genètica, selecció natural, selecció sexual, aparellament no aleatori,  pedomorfosi[6], pleiotropia[7], pleiotropia antagonista[8]

L’evolució de les espècies és permesa per les mutacions que experimenten els gens en els cromosomes (constituïts per ADN). Cada ésser viu posseeix  ADN (això corrobora la idea d’un origen comú de les espècies): aquesta molècula consta de dues hèlixs complementàries al nivell de les seves bases nitrogenades. Les mutacions poden afectar aquest ADN; són causades per agents mutàgens com els raigs X, alfa, UV, o simplement per una fallada dels orgànuls responsables de la reparació de l’ADN mal transcrit o traduït. Aquestes mutacions afecten la seqüència d’un gen (ordre de les bases de nucleòtids d’un gen: adenina, timina, guanina i citosina).

Aquestes mutacions són la causa del polimorfisme dels gens, és a dir, el fet que dues versions d’un mateix gen (dos al·lels), per exemple, estiguin presents cadascun en un tant per cent de la població de l’espècie considerada. Aquestes mutacions creen, doncs, nous al·lels. Però no cal oblidar el fenomen de les famílies multigèniques, que té un impacte important en l’evolució: un gen pot ser duplicat i traslladat a un altre cromosoma, i tots els gens sorgits d’aquest gen ancestral formen part d’una família multigènica.

L’entorn «enquadra» aquestes mutacions a través d’un procés denominat selecció natural: un gen que presenta un avantatge per a una espècie en un determinat entorn, que permet als seus representants assolir de la millor manera possible la maduresa sexual, s’estén entre els individus de la mateixa espècie, per contra, si és nefast, desapareix. Pel que fa als gens neutres, s’estenen de manera aleatòria, però poden seguir l’evolució (mutacions dels gens homeòtics). Per tant és el medi ambient el que decideix/condiciona l’evolució de les espècies, les quals evolucionen per estar sempre més adaptades a l’entorn.  Per tant, el caràcter aleatori de les mutacions de l’ADN es veu compensat per la selecció ambiental.

És molt important no confondre evolució i innovació; cal tenir en compte que l’espècie que sobreviu és l’espècie millor adaptada, durant un cert període, al seu entorn.

A més, és important no veure l’evolució des d’un punt de vista genealògic, sinó filogenètic, atès que les espècies no descendeixen les unes de les altres. Fenòmens com la deriva genètica provoquen que dues poblacions d’una mateixa espècie aïllades durant un període molt llarg de temps divergeixin i formin dues noves espècies. Per exemple, per al llinatge humà, l’arbre filogenètic és ramificat: diverses espècies Homo  i Australopithecus han viscut simultàniament. Cal subratllar que els humans  –contràriament  a la creença popular– no  descendeix del «mico», sinó que tenim un avantpassat en comú amb ell. I aquest ancestre comú no era un mico. El nostre patrimoni genètic és molt similar al dels ximpanzés, en realitat les diferències entre nosaltres i ell es redueixen a la diferència d’uns pocs gens crucials: ens permeten mantenir caràcters juvenils durant tota la nostra vida, que ens permet mantenir el bipedisme (el petit ximpanzé és gairebé bípede) i allarguen la fase embrionària, que permet la mitosi de moltes més neurones.

esquema_fals_evolucio

Continua llegint

7. Del xamanisme a l’art com expressió de l’organització social

1. Neuropsicologia i xamanisme 

Darrerament ha sorgit una nova actitud respecte a les motivacions de l’art parietal, es tracta del mètode etno-neuropsicològic que està sustentat, un cop més, en l’etnografia comparada, amb els riscs que això pot portar com s’ha pogut comprovar quan al·ludíem al totemisme i a la màgia propiciatòria de la cacera.

Partint dels estudis neuropsicològics, s’accepta que el sistema nerviós humà, dels humans que avui perviuen en el planeta, és a dir, de l’espècie Homo sapiens, és idèntic en tots els individus que conformen la població mundial, de manera que tant els homes i dones de l’Aurinyacià com nosaltres som iguals en aquest aspecte; en virtut d’això, compartirem el funcionament del sistema nerviós en estats alterats de consciència; a més, els tipus d’al·lucinacions experimentades en aquestes condicions són uniformes, en un primer moment, independentment dels factors culturals. Els agents externs que indueixen els estats alterats de consciència poden resumir-se en la ingestió de drogues psicotròpiques, hiperventilació, fatiga, migranya, esquizofrènia, concentració intensa, disminució sensorial, sons i moviments rítmics persistents, etc.

estats_alterats_consciencia

1) Exemple de seqüència dels estats alterats de consciència d’un europeu actual. 2) Elements plistocens assimilats als tres estats alterats de consciència.

De totes les al·lucinacions sensorials caldrà fixar-se en les visuals, les quals, segons experiments controlats al laboratori, passen per tres estadis principals encara que no necessàriament intercomunicats:

  • I Estadi: estadi inicial del trànsit, on el subjecte sofreix una sèrie de fenòmens inòptics, produïts dins del sistema òptic, al marge d’estímuls lluminosos externs. Comença a percebre pulsacions lluminoses (fosfens), una cosa similar al terme popular de «veure les estrelles», formes geomètriques simples que s’allarguen i canvien com punts, ziga-zagues, reixetes, corbes, línies paral·leles… que amb els ulls oberts poden «projectar-se a les parets i sostres».
  • II Estadi: en un nivell més profund del trànsit, es provoca la interpretació, o la racionalització de les percepcions geomètriques, assimilant els fosfens o aquestes imatges geomètriques simples a objectes coneguts, prenent així la seva forma. Depenent dels factors culturals i de l’ambient en el qual es desenvolupa l’experiència, la identificació d’una forma simple a un objecte amb volum serà diferent, per exemple, les ziga-zagues poden convertir-se en serps, un cercle adquireix el cos d’un bol o una pilota, etc.
  • III Estadi: en el nivell més profund del trànsit, els elements de la fase primera persisteixen però passen a ser perifèrics, les formes assoleixen ara volums al·lucinacions icòniques) d’animals, persones i monstres derivant a éssers particulars en funció del sistema cultural i de la ment de l’individu. Els dos tipus de visions (geomètriques i icòniques) es combinen, es fragmenten i giren, i la barreja de diverses imatges icòniques pot engendrar éssers zooantropomórficos (p. ex., cos humà i cap d’animal); moltes experiències narren un episodi de trànsit en l’estat més profund a través d’un «túnel rotatiu» que els engoleix com un remolí, al final del qual troben les al·lucinacions icòniques. En aquest estat senten que no estan subjectes a les lleis físiques, podent volar o transformar-se en animals.

D’altra banda, tenim el fenomen del xamanisme. Les pràctiques xamàniques han estat descrites en bastants llocs (Amèrica, Sibèria, sud de l’Àfrica), si bé l’èxtasi místic és una experiència molt habitual al món sencer des de sempre. Bàsicament consisteix en què el xaman en estat alterat de consciència actua de mitjancer entre el món real i el sobrenatural, o el món dels esperits, dirigeix la cerimònia, entra en trànsit amb ajuda de música insistent i reiterativa (generalment d’un tambor) i moviments de dansa rítmics, drogues o per patir patologies mentals (esquizofrènia, epilèpsia, migranyes); el xaman penetra així al món dels esperits dels animals i aconsegueix un cert poder o autoritat en el grup: pot profetitzar, curar els malalts, controlar als animals, influir en el temps atmosfèric, etc.

Clottes_Bhopal

Jean Clottes davant d’una paret pintada i gravada d’un abric de Bhopal, a l’ïndia central.

Continua llegint