6. L’estructuralisme de Leroi-Gourhan i Annette Laming-Emperaire

Leroi-Gourhan

Brezillon_Leroi

Michel Brezillon i André Leroi-Gourhan a Pincevent, 1964

Leroi-Gourhan2

Annette

Annette Laming-Emperaire a l’excavació d’Illa dos Rosas, 1966.

André Leroi-Gourhan (1911-1986): una breu biografia 

André Leroi-Gourhan va néixer el 25 d’agost de 1911 a París. El seu pare va morir en els primers dies de la I Guerra Mundial, la seva mare també morirà aviat, de manera que André i el seu germà petit foren recollits pels seus avis materns. Uns anys més tard André, agraït, afegirà el cognom dels avis al seu.

La seva àvia sovint el duia al Jardí de les Plantes i al Museu d’Història Natural, on la Gran Galeria de l’Evolució exercirà en ell una atracció especial. Els esquelets d’animals de grans dimensions, els dinosaures el fascinaven. El tercer pis també conté tresors, la calavera de l’home de Cro-Magnon entre altres. A Moret-sur-Loing amb el seu avi patern, tresorer de l’Associació de Naturalistes, recorria el bosc, observava la natura i fins i tot es va trobar amb alguns prehistoriadors que feien prospeccions a la regió de Nemours.

Sembla que va ser un alumne mediocre; el mateix Leroi-Gourhan es va descriure com un mal estudiant, només el francès i les ciències naturals li interessaven. Continua llegint

5. El paradigma d’Henri Breuil i la seva crisi

Breuil1

Henry Breuil el 1900

Breuil2

Henri Breuil a les Eyzies, el 1959

Breuil_juliol_1913

Juliol 1913. Cova El Castillo amb Nels C. Nelson, Hugo Obermaier, Paul Wernert i Pierre Teilhard de Chardin.

Breuil_entrada_Lascaux

Entrada a la cova de Lascaux el 1940. De dreta a esquerra: Léon Laval, Marcel Ravidat, Jacques Marsal, Henri Breuil.

Breuil_Lascaux_1940

Visita a Lascaux el 24 d’octubre del 1940. L’abat Breuil i el comte Bégouën. Asseguts, Jacques Marsal, a l’esquerra i Marcel Ravidat, a la dreta.

Breuil_gran_plafo_Font_Gaume

Breuil en el gran plafó de la Font-de-Gaume

L’abbé Breuil (1877-1961). Una breu biografia

Va néixer el 28 de febrer 1877 a Mortain (Manche). La major part de la seva infància la va passar a Clermont de l’Oise, on el seu pare, magistrat, fou designat procurador de la República. Després de l’escola primària entra als maristes de Senlis, on va romandre fins al batxillerat obtingut sense brillantor per un estudiant sol, tancat en si mateix, que els seus mestres comparen a un petit ancià i els seus companys l’anomenen «l’Ós». De salut fràgil Henri Breuil renuncia als estudis científics i decideix fer-se capellà. A l’inici de l’any escolar de 1895 va ser admès al seminari de Issy-les-Moulineaux. Serà ordenat el 9 juny de 1900 a Saint Sulpice, però mai exercirà el sacerdoci, i no serà vinculat a una parròquia.

Continua llegint

4. La construcció del coneixement de l’art del Paleolític

La historiografia del segle XIX

Tradicionalment, es venia acceptant que les primeres notes sobre la percepció de l’art rupestre paleolític, que no de la seva identificació, es devien a F. De Belleforest, qui va editar el 1575 la Cosmogonie Universelle, on feia referència a l’existència d’una gran cova en el sud francès anomenada Rouffignac, de la qual avui sabem que té un imponent conjunt d’art parietal paleolític. Però sembla que Belleforest no se’n va adonar de l’existència de les pintures, i només parla de la magnitud de la caverna.

Una mica el mateix s’esdevé amb l’obra de F. Lope de Vega, Las Batuecas del Duque de Alba (1597); aquest topònim designa actualment un dels complexos més importants de la Península Ibèrica d’abrics i penyalars amb Art Prehistòric Esquemàtic situat a la província de Salamanca. Lope comenta que les cases «troglodites» de Las Batuecas estan pintades de vermelló, assimilant-se aquesta imatge als abrics rocosos pintats amb figures vermelles prehistòriques, però en realitat sembla que es referia als propis habitatges moderns adossats a les roques, les parets dels quals estaven pintats de mangra.

Fins el segle XVIII no trobem la primera dada historiogràfica. Fernando José López de Cárdenas, el «Cura de Montoro», el 1783, descobreix a Fuencaliente (Ciudad Real) els motius esquemàtics pintats en els abrics de Peña escrita. Cárdenas copia els pictogrames i els remet al comte de Floridablanca, primer Secretari i Ministre del Consell del Regne, interpretant-los com inscripcions fenícies, egípcies o púniques.

La primera peça d’art paleolític descoberta correspon a un bastó perforat amb la representació molt parca d’una au, exhumat a la cova suïssa de Veyrier entre 1833-38 per François Isaac. Mayor[1].

baton_commandement

Bâton de commandement gravé. Revue anthropologique, 39, pàg. 300. En línia a http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k4425488/f298.image.langEN

Andre_Brouillet_Chaffaud

Os de ren gravat amb dos cèrvids (probablement, dues cérvoles), de Chaffaud, descobert entre 1834 i 1845 per André Brouillet, notari a Charroux. Està considerada com la segona peça decorada prehistòrica descoberta (Lascaux no ho fou fins el 1840).

Askondo

Cavall de la cova d’Askondo, Mañaria, Biscaia, descobert per l’equip de Diego Garate el gener del 2011. És, de moment, una de les darreres obres d’art prehistòric trobades.

Sulawesi

Mans humanes i femella de porc-cérvol a l’illa Leang Timpuseng de Sulawesi, a l’est de Borneo. Descobertes fa uns 50 anys, han estat datades a l’octubre del 2014 en 39.000 ane

Continua llegint

3. Evolució tecnològica en el Paleolític. Referències etnoarqueològiques de l’hàbitat

Durant la major part del Plistocè, les evolucions de la cultura i del cervell dels hominins s’influïren recíprocament. Poc a poc, la selecció natural va afavorir els hominins que podien aprendre a respondre a un més gran nombre de situacions mitjançant tradicions socials independents de la programació biològica. Per això, durant milers d’anys, a les èpoques de l’Homo habilis i de l’Homo erectus, el ritme de l’evolució cultural fou tan lent que tot just era apreciable. Només amb l’aparició de l’Homo neanderthalensis el ritme de l’evolució cultural va deixar enrere al de l’evolució biològica dels hominins. Aquesta «arrancada» sembla haver-se produït fa uns 125.000 anys. Cal recordar que la característica distintiva de la nostra espècie és la capacitat única d’adaptació a la naturalesa mitjançant innovacions culturals en comptes de biològiques. I els instruments de pedra proporcionen la major part de les dades sobre les fases més antigues de l’evolució cultural.

Les pedres tallades representen l’evidència més abundant de les capacitats tecnològiques dels nostres avantpassats, ja que aquest tipus de material té una major duresa i conservabilitat que altres materials que també eren utilitzats, com la fusta. Durant els primers estadis de l’evolució humana no apareixen evidències de talla lítica, i així Ardipithecus ramidus, Australopithecus anamensis, Australopithecus afarensis i Australopithecus africanus no serien capaços de produir indústria lítica.

Fins fa 2,5 milions d’anys no apareixen en els jaciments els primers estris de pedra, encara que és lògic pensar que els primers estris serien de fusta, si bé no s’han conservat.

El tipus d’indústria lítica més simple seria una pedra natural sense modificar mitjançant la talla, com en alguns casos s’ha vist utilitzar als ximpanzés en estat natural. No obstant això, aquest tipus d’estris també són molt difícils de reconèixer en el registre lític. El següent pas de l’evolució cultural és el copejament simple d’una pedra contra una altra, amb la qual s’obtenen ascles molt simples però amb talls tallants.

1. El Mode Tècnic 1: Olduvaià

Les pedres tallades més antigues conegudes procedeixen de Gona, un jaciment de la regió de Hadar, Etiòpia, a qui se li atribueix una edat propera als 2,5 milions d’anys. La primera associació directa de fòssils humans i indústria lítica prové de la regió d’Hadar: un maxil·lar molt complet (AL 666-1) l’assignació al gènere Homo del qual sembla clara, tot i que encara no se sap a quina espècie pertany. El fòssil es va trobar immediatament sota d’una tova volcànica datada mitjançant tècniques radiomètriques en uns 2,3 milions d’anys d’antiguitat. Juntament amb el fòssil humà es van trobar una vintena d’estris de pedra. Aquesta troballa ha vingut a reforçar la hipòtesi que Homo va ser l’autor de les primeres indústries. No obstant això, alguns autors atribueixen aquestes capacitats a altres gèneres d’hominins com Paranthropus, que apareix associat a indústria lítica en nombrosos jaciments, com Olduvai o Swartkrans, i també a Australopithecus garhi, amb el qual han aparegut associats uns ossos amb marques de tall.

Olduvaia_Guelmim_Es_Semara

Còdol tallat de tradició Olduvaiana procedent de la regió del Sàhara atlàntic Guelmim-Es Semara (Museu Arqueològic Nacional de Madrid)

Continua llegint

2. El Paleolític: cronologia i referències etnoarqueològiques

1. El Quaternari: Plistocè i Holocè 

La terra té una antiguitat d’uns 4.500 milions d’anys. La història de la vida a la Terra es remunta a uns 4.000 milions d’anys. Per a facilitar-ne l’estudi, aquest ampli espai es compartimenta amb el concepte d’era, coincidint amb les diferents fases biogeològiques en les que es divideix el procés evolutiu en el nostre planeta. Cada era està definida per l’aparició i desaparició d’un grup animal dominant, o elegit pels investigadors com a característic d’aquest període: són els denominats «fòssils directors». De forma esquemàtica, i en funció dels vertebrats, aquestes eres serien: primària (peixos i amfibis), secundària (primers mamífers, aus i grans rèptils), terciària (profusió de mamífers i primats) i quaternària (fa l’aparició l’ésser humà).

El Quaternari s’inicia, doncs, amb l’aparició del gènere Homo, un primat bípede amb capacitat de simbolització. Tot i que actualment podem resseguir el seu origen en el moment final del terciari, durant el Pliocè. Hom sol dividir el Quaternari en dues etapes referides a esdeveniments climàtics: el Plistocè i l’Holocè. L’Holocè és, doncs, la darrera etapa quaternària, en la qual encara hi vivim, i que es va iniciar fa uns 10.000 anys. Ens cal, tanmateix, subdividir el Plistocè en diverses etapes, i se sol fer en funció de les glaciacions. Penck i Keilhack, el 1880, varen analitzar els sediments morrènics localitzats a les zones mitjanes-altes dels Alps, i varen deduir quatre grans processos glacials, als quals anomenaren amb el nom d’afluents del Danubi: Donau (al terciari), Günz, Mindel, Riss, Würm. I entre aquestes glaciacions varen identificar tres etapes de menor rigor climàtic anomenades interglacials, que es coneixen amb el nom de Günz-Mindel, Mindel-Riss i Riss-Würm. Segons aquests canvis, es pot dir que l’Holocè és una etapa interglacial. Arran d’aquestes fites s’ha subdividit el Plistocè en Inferior (glaciació Günz), Mitjà (amb l’interglacial Günz-Mindel i les glaciacions Mindel i Riss) i Superior (amb l’interglacial Riss-Würm i la glaciació Würm). Els dipòsits sedimentaris palesaven, a través dels avenços i retrocessos de les geleres, que en les glaciacions hi havia episodis de major o menor fred, i això ha permès fer més subdivisions en etapes estadials o interestadials. Continua llegint

1. Una visió de conjunt de l’art paleolític

Llegim a la web oficial del Museu d’Altamira: «El arte es un patrimonio exclusivo de nuestra especie, Homo sapiens, portadora de capacidades neurobiológicas que hacen posible la creación simbólica.»[1]

Mirem, ara, la web oficial del Museo de Atapuerca, quan parla del bifaç «Excalibur» d’uns 400.000 anys d’antiguitat, tallat per l’homo heldelbergensis; s’hi llegeix: «Un hacha de mano símbolo de inteligencia, la referencia del comportamiento simbólico más antiguo encontrado o un bifaz de cuarcita»[2].

Dos llocs de referència sobre la prehistòria i dues visions oposades.

La d’Altamira fa començar l’art i el llenguatge amb l’Homo sapiens, i nega  qualsevol valor simbòlic als objectes més antics de 50.000 ane. És el darrer estadi de l’evolució cerebral la que confereix als humans la seva capacitat de simbolització. Aquesta seria la posició d’André Leroi-Gourhan,  Denis Vialou, Emmanuel Anati, Iain Davidson, William Nobble,  Phillip G. Chase, i Harold Lewis Dibble. [3]

La d’Atapuerca està més en la línia d’autors com de Alexander Marshack, Paul Bahn,  Robert G. Bednarik,  i Dietrich Mania[4] que estan a favor d’una evolució artística gradual a través dels centenars de mil·lennis del Paleolític i en tot Àfrica, Europa i Àsia.

Davant d’aquestes dues visions oposades ens hem de plantejar: L’origen de l’art està vinculat a l’aparició de l’home modern? Dit amb d’altres paraules: l’art és una activitat exclusiva de l’homo sapiens? Quins dels objectes exhumats a les excavacions o grafies conservades a les roques mereixen el qualificatiu d’artístic? Quan els humans tenen la capacitat o intencionalitat de produir-los?  Quan, com i per què va sorgir la capacitat simbòlica? Continua llegint