Dins el Cicle Catalunya, laboratori d’Humanitats que organitza els Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, tindrà lloc el proper dissabte, 20 d’abril la visita al monestir de sant Pere de Casserres i al santuari de santa Maria de Cabrera, en el qual es tractaran els àmbits temàtics següents:
• El monestir i la vida monàstica
• Vida cavalleresca i discurs misogin
• La revolució feudal a Catalunya
«Son españoles… los que no pueden ser otra cosa»[1] Antonio Cánovas del Castillo, 1876 (en la redacció de l’article 1 de la Constitució)
Segons el darrer informe PISA (Programme for International Student Assessment) de l’OCDE, Espanya ocupa, en educació, el lloc 26 dels 34 països analitzats i, alhora, és líder en atur amb el 26,6 % a finals del 2012. És aquest el fet diferencial d’Espanya respecte els països de l’eurozona? De fet, aquestes dades en serien més aviat una conseqüència. Podem rastrejar-ne l’origen?
Durant el franquisme va aparèixer l’eslògan turístic «Spain is different» per a promocionar la diversitat paisatgística i l’exotisme. Potser val la pena retenir en què, de què i de qui és diferent. Per esbrinar-ho, podem seguir a Álvarez Junco, i jugar al joc de les similituds i les diferències.
Els fets del 6 d’octu
bre de 1934 són un d’aquells esdeveniments històrics incòmodes. Entre d’altres raons, perquè malgrat els anys passats, no estem davant d’una simple disquisició entre historiadors i erudits, sinó davant d’un mite encara avui present en el debat polític, ideològic i institucional. L’aparició del llibre del jove historiador Manel López Esteve (Lleida, 1981), Els fets del 6 d’octubre de 1934 (Editorial Base, Barcelona, 2013) ens permet acostar-nos d’una forma rigorosa a uns esdeveniments molt més polièdrics del què sempre se’ns havia dit.
L’article de Josep Fontana, La deriva nazi del Partit Popular, m’ha servit de punt de partida per a aquesta reflexió sobre la complexa relació entre Espanya i Catalunya en un context de sistema democràtic. Des del govern de Catalunya s’apel·la a la democràcia per a dur a terme la consulta sobiranista; des del govern de Madrid s’apel·la a la democràcia per a declarar il·legal aquesta consulta. Els primers diuen que és el poble català qui té dret a decidir el seu futur; els segons afirmen que el subjecte de sobirania és el poble espanyol.
I aquí topem amb dues idees diferents i diferenciadores de «realitat nacional» i de «legitimitat democràtica»: o bé la nació existeix al marge de la consciència del poble que l’habita, o bé la nació es construeix, i és filla de i en la lluita pels drets democràtics. Per tant, Catalunya (o Espanya) és una nació es digui el que es digui i es cregui el que es cregui, o bé Catalunya (o Espanya) és una nació perquè vol aprofundir en les llibertats i els drets democràtics per a tothom, des de la seva experiència i perspectiva històrica, social i econòmica, en interacció amb d’altres models i processos nacionals. Per tant, la nació és (des de sempre i per sempre), o bé la nació és un procés de construcció i aprofundiment democràtics (és fruit d’una consciència col·lectiva).
Punt de partida: en les societats complexes, els mites, tabús i certeses inqüestionables, o el suport religiós o metafísic a les normes, sembla que ja no serveixen per a complir la funció d’integració social. Aquesta funció integradora només pot complir-se efectivament si les normes posseeixen un element de legitimitat que depassa la seva pura imposició coactiva i possibilita la mínima acceptació necessària per al seu seguiment. La legitimitat de les normes depèn de com aquestes normes hagin estat creades. Són legítimes quan, segons Habermas, els seus destinataris “poden al mateix temps sentir-se, en conjunt, com a autors racionals d’aquestes normes”, és a dir, quan el procediment de creació de les normes reprodueix el procediment argumentatiu i consensual de la raó comunicativa, és a dir, quan es segueix el procediment democràtic sense distorsions.
Quan els destinataris de les normes no se’n senten autors, pel fet de no provenir d’un procés legislatiu de caràcter democràtic, aquestes normes no seran majoritàriament complertes i aquest ordenament no exercirà la funció d’ordre i coordinació de conductes que al dret li correspon. Ara bé, es pot constatar també que els ordenaments menys democràtics han aconseguit i aconsegueixen imposar les seves normes per damunt de qualsevol sentiment dels sotmesos a elles (per exemple, les normes jurídiques del nazisme que no provocaren precisament el rebuig dels alemanys), o que el fet de “sentir-se’n autors” es pot induir amb els mitjans i tècniques de l’Estat modern, i fins i tot aconseguir un grau d’unanimitat que mai es dóna en democràcia (ex. els referèndums dels dictadors que aconsegueixen un 95 % d’acceptació de les seves iniciatives legislatives). Amb tot, Habermas manté que un dret només compleix racionalment la seva funció integradora quan es fruit del discurs racional, d’un procés participatiu.
Llegim a la Bíblia:
«16 “I tu no intercedeixis per aquest poble, i no elevis a favor d’ell cap súplica ni pregària, ni insisteixis davant meu, perquè no t’escoltaré.
17 Que no veus què estan fent a les ciutats de Judà i pels carrers de Jerusalem?
18 Els fills arrepleguen la llenya, els pares encenen el foc i les dones pasten la farina per fer coques per a la Reina del Cel i per a portar ofrenes als déus estrangers, a fi d’ofendre’m a mi.
Jr. 7:16-18
16 “Sobre això que ens has dit en nom del Senyor, no en volem saber res;
17 al contrari, estem disposats a complir exactament la promesa que hem fet d’oferir encens a la Reina del Cel i de vessar-li libacions, com hem vingut fent nosaltres, els nostres avantpassats, els nostres reis i els nostres dignataris a les ciutats de Judà i a les places de Jerusalem. Aleshores teníem abundància d’aliments i érem feliços i no vèiem malaurança.
18 Però des que hem deixat d’oferir encens a la Reina del Cel i de vessar-li libacions, ens ha mancat de tot i som víctimes de l’espasa i de la fam.
19 I si nosaltres, les dones, oferim encens i vessem libacions a la Reina del Cel, ¿per ventura ha estat sense el consentiment dels nostres marits que li hem preparat coques amb la seva imatge i li hem vessat libacions?”Jr. 44:16-19
17 Així que Acab veié Elies, li digué: “¿Ets tu, el pertorbador d’Israel?”
18 Replicà Elies: “No sóc jo el pertorbador d’Israel, sinó tu i la casa del teu pare, per haver deixat els manaments del Senyor i per haver seguit darrere els Baals.
19 Però ara mana que s’aplegui amb mi tot Israel, a la muntanya del Carmel, juntament amb els quatre-cents cinquanta profetes de Baal i els quatre-cents profetes d’Astarte, que són mantinguts per Jezabel.” 1R. 18:17-24
7 I fins va arribar a posar dins el temple l’escultura d’Asherah que havia fet, quan Jahvè havia dit a David i al seu fill Salomó: “Donaré per sempre el meu nom a aquest temple i a Jerusalem, que he escollit d’entre totes les tribus d’Israel» 2R. 21:7
«4 Va suprimir els llocs alts, va trencar les estàtues, va destruir les imatges d’Asherah, i, a cops de martell, va esmicolar la serp de bronze que havia fet Moisès i que anomenaven Nehuixtan, perquè fins a aquell temps els fills d’Israel havien estat cremant-li encens.» 2R. 18:4
21 No plantis cap arbre ni cap Asherah, al costat de l’altar que construiràs per a Jahvè, el teu Déu.
22 Ni hi erigiràs tampoc cap estàtua d’aquestes que Jahvè, el teu Déu, detesta. Dt. 16:21-22
4 Llavors, el rei va ordenar al gran sacerdot Helquies i als sacerdots suplents i als guardians de la porta que traguessin del temple del Senyor tots els objectes dedicats al culte de Baal, d’Ahserah i de tota l’estelada, i els van cremar fora de Jerusalem, als camps de Cedró, i dugué les cendres a Bet-El.
5 Va suprimir els sacerdots pagans que els reis de Judà havien instituït i que oferien encens als llocs alts, a les ciutats de Judà i als voltants de Jerusalem, i els qui oferien perfums a Baal, al sol i a la lluna, als signes del zodíac i a tota l’estelada.
6 Va treure la imatge d’Asherah del temple del Senyor cap als afores de Jerusalem, al torrent de Cedró, i allà la va cremar; la va reduir a pols i llançà les cendres a la fossa comuna.
7 També va enderrocar les cases de prostitució sagrada que hi havia dins el temple del Senyor, on les dones teixien ornaments per a Asherah. 2R. 23:4-7
Qui és aquesta reina del cel de la que parla Jeremies, o aquesta Asherah que surt, pel cap baix, quaranta vegades a l’Antic Testament? Per què ha desaparegut tota presència femenina en la divinitat creadora? Per què les religions monoteistes (judaisme, cristianisme, islam) no tenen Mare?
“Atès que Espanya no existeix com a nació, el deure dels intel·lectuals és construir Espanya” José Ortega y Gasset (1910)
Quan s’estudia la Història contemporània d’Espanya, hom constata l’existència de molta bibliografia sobre la temàtica dels nacionalismes català, basc i gallec, i una gran mancança d’estudis sobre el nacionalisme espanyol, més sorprenent si tenim present que el catalanisme i el basquisme qüestionen l’existència d’aquesta nació espanyola identificada amb l’Estat espanyol. A més, sempre que es parla de nacionalisme quasi bé tothom pensa en el nacionalisme català, basc o gallec, i quasi mai en el nacionalisme espanyol. És que no existeix el nacionalisme espanyol? És que la nació espanyola ha existit des de sempre?.
En el marc del projecte Catalunya, laboratori d’Humanitats, el dissabte 23 de març es va realitzar l’itinerari-seminari Park Güell – Colònia Güell, amb els 50 inscrits a l’activitat.
El primer seminari (Els símbols maçònics del Park) va tenir dos eixos centrals:
1. situats a la porta d’entrada del Park, es van plantejar i debatre les següents qüestions i perspectives d’anàlisi:
• què té a veure l’art amb l’estètica?
• la reflexió i l’emoció com a bases de l’aprenentatge i la memorització: la formulació de preguntes
• les coses canvien pel sol fet de no canviar mentre el món canvia (Bourdieu): la mirada des del present
• comparació del Park Güell amb l’Avinguda Tibidabo (burgesia comercial/especulativa versus burgesia industrial): l’art com a ideologia en imatges d’una classe social
• context, funció i breu història de la construcció del Park
• primera lectura d’imatges: la Tebes catalana
2. situats als peus de la font i l’escalinata principal, es va reinterpretar la via iniciàtica que, des del carrer, passa pel forn de l’alquimista i ascendeix, transformant els quatre elements (terra, aigua, aire i foc) mitjançant un procés de purificació assolida amb el treball i la ciència, fins a la gnosi dèlfica i que culmina en el Calvari i la sageta de Sagitari.
. 
“Ni l’Esperit Sant ni vostè ni jo, ni don José Ortega y Gasset, sabem què és una nació” Joan Fuster
Imaginem-nos que un capvespre, tot veient un debat per la televisió sobre la independència de Catalunya, un dels nostres fills ens demanés: pare, som una nació? Què li respondríem?
Descartant el sí o el no taxatiu, es podria optar per buscar en un diccionari el terme nació, llegir-ne la definició que s’hi fa i comprovar si Catalunya compleix, o no, els requisits definits. D’entrada, podria semblar adient fer servir el Diccionari d’Història Universal Chambers, editat per Edicions 62 l’any 1995. Tindríem un primer ensurt en veure que no hi ha cap entrada amb el mot “nació”; és fa difícil entendre que «nació» no sigui un concepte històric prou important per a no sortir en aquest diccionari. Es podria optar llavors per consultar el Diccionari d’Història de Catalunya, editat per Edicions 62 el 1992. Semblava una obvietat que aquí sí que s’hi trobaria una llarga definició, amb l’origen del mot, la seva evolució semàntica, les interpretacions que se’n fan actualment… Doncs, no, tampoc hi apareix la paraula nació. I l’entrada «nacionalisme» remet a catalanisme. Tampoc hi surt al Diccionario Oxford complutense de Historia Universal del siglo XX, editat per l’Editorial Complutense el 1998. La reacció podria ser: si no es troba aquest concepte en diccionaris històrics de referència, cal suposar que no es tracta d’un concepte històric? Serà psicològic, per allò del “sentiment nacional”? Serà antropològic, per allò de la identitat nacional? Serà sociològic, per allò del poble? O potser econòmic, per allò de la riquesa de les nacions d’Adam Smith? Es pot fer un darrer intent i, via Internet, es pot consultar l’Enciclopèdia Britànica i…, després de definir-la com a «people», remet al mot nacionalisme. Serà la nació utilitzant els termes de Hobsbawm, una realitat inventada, o una comunitat imaginada, com afirma Benedict Anderson, i per això no té cabuda en diccionaris d’«història»?
Com poder, doncs, respondre la qüestió plantejada si no es té clar de què parlem en fer servir la paraula nació? Quin sentit pot tenir afirmar, o negar, que Catalunya, o Espanya, o…, és una nació? Continua llegint
Mirem de respondre a aquesta qüestió seguint un dels capítols centrals del llibre de Fontana, Josep (2005). La construcció de la identitat : reflexions sobre el passat i sobre el present. Barcelona. Base CA. (Col. Col·lecció Base històrica, 11). 144 pàgs.
Dos són els camins que, des del segle XVI, porten Europa cap a la formació d’estats: el de la monarquia absoluta i el de la representació parlamentària. Els seus paradigmes són l’estat francès i l’anglès.
Continua llegint
Arran la conferència del professor Alcoberro sobre la guerra de Successió i del post de síntesi de la professora Ardèvol, m’ha semblat adient recuperar les tesis d’un llibre, potser massa oblidat, sobre aquell moment històric: Núria Sales (1984). Senyors bandolers, miquelets i botiflers. Barcelona. Empúries. (Col. Biblioteca universal Empúries, 13 ). 224 pàgs. Més que una recensió, intento fer-ne un resum enumerant qüestions no sempre presents en els debats sobre els nacionalismes.
Foto Jordi S. Carrera, Arxiu del MAC
El proper dissabte 26 de gener tindrà lloc la visita al Museu d’Arqueologia de Catalunya dins el Cicle Literatura europea i patrimoni, organitzat pel Grau de Llengua i literatura catalanes dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.
L’objectiu és que els participants en l’activitat prenguin consciència de la interrelació que hi ha entre les diverses arts d’una mateixa època i un mateix espai geogràfic: el romànic.
Els dies 13 i 14 de desembre de 2012 tindrà lloc el seminari internacional Resistencialisme i normalització: usos del passat i discursos culturals en la Catalunya contemporània. El seminari s’inscriu en el projecte de recerca “Funcions del passat en la cultura catalana contemporània: institucionalització, representacions i identitat” (FFI2011-24751), associat al grup Llengua, cultura i identitat en l’era global, IdentiCat (GRE) de la Universitat Oberta de Catalunya.
Lloc: seu de la Universitat Oberta de Catalunya a Barcelona (Av. Tibidabo, 39). Sales Jordi Pujol i Josep Laporte.
L’assistència al seminari és lliure i gratuïta, prèvia inscripció aquí. Us convidem a participar-hi.
La primera conferència d’aquest cicle de sessions organitzades pels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC i el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya tindrà lloc el proper dimarts 23 d’ctubre a les 18:30h. a la seu del Col·legi (Rambla Catalunya, 8. pral., Barcelona [mapa]).
Caçadors Hadzabe, Llac Eyasi, Tanzània. Imatge de Jordi Serrallonga.
El ponent és l’arqueòleg, naturalista, escriptor, guia d’expedicions i professor de Prehistòria a la UOC Jordi Serrallonga (entreu i navegueu per la seva pàgina web, no us decebrà; al contrari, tindreu la sensació d’endinsar-vos en un llarg viatge en el temps… i en l’espai). Serrallonga (Barcelona, 1969) presentarà a aquesta conferència les seves recerques sobre els orígens de la Humanitat a l’Àfrica Oriental. Va treballar amb Jordi Sabater i Pi i actualment és director d’HOMINID. Grup d’Orígens Humans. Ha publicat articles científics d’impacte a revistes com Journal of Human Evolution, Current Anthropology, Folia Primatologica i Human Evolution.
Fruït de la seva tasca investigadora, els treballs de camp i els viatges, la conferència del proper dimarts 23 d’octubre versarà sobre diversos aspectes de l’arqueologia, l’etnologia, la primatologia i l’evolució humana amb l’objectiu d’oferir una panoràmica general sobre la conducta dels avantpassats humans més llunyans en el temps.
Com ja haureu llegit als mitjans de comunicació, avui ha mort l’historiador Eric J. Hobsbawm: una pèrdua immensa per la historiografia actual. Us deixem un obituari a càrrec del professor Joan Fuster i afegim l’enllaç a la xerrada Pensar Europa, celebrada el 27 de novembre de 2007 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (la darrera visita de Hobsbawm a la ciutat comtal); una xerrada amb Donald Sassoon i Josep Fontana que paga la pena escoltar.
En la mort d’Eric Hobsbawm
Joan Fuster Sobrepere
Estudis d’Arts i Humanitats
Aquesta matinada, ha mort, als 95 anys, l’historiador i intel·lectual marxista Eric Hobsbawm, la seva obra i sobretot la seva àmplia influencia en la comprensió del món contemporani, l’havien convertit en el historiador acadèmic viu més llegit del món. Hobsbawm, que va desenvolupar tota la seva carrera intel·lectual a Gran Bretanya, en realitat va néixer a Alexandria en el marc d’una família britànica d’origen polonès de cultura jueva el juny de 1917, i va passar la seva joventut a Viena i Berlin, fins que el 1933 els seus oncles –que se n’havien fet càrrec després de la mort dels seus pares- es van traslladar a Londres fugint del nazisme. Aquesta experiència marcaria de forma molt significativa les seves perspectives vitals, la seva adopció de la cultura i la perspectiva britànica, la seva aversió pel nacionalisme, i finalment la seva adscripció marxista.
Col·laboradors docents: Adela Fargas, Santi Izquierdo i Josep Maria Pons.
Adela Fargas
“Per què Humanitats? Per no viure la vida a mig gas (perquè estar pendent de les coses d’una manera inquieta i involucrada significa repensar-te a tu mateix i repensar el món i les Humanitats et faciliten les eines per a això), per no deixar de banda els problemes que t’envolten (perquè les Humanitats , des de l’origen del temps, no fan altra cosa que cercar i analitzar els problemes que envolten homes i dones), per no insensibilitzar-te amb l’entorn (perquè les Humanitats han vist néixer les disciplines que més s’han preocupat per la solidaritat i els pensaments que més han elevat els sentiments), per no passar pàgina a les dificultats (perquè les Humanitats no han defugit els problemes, els han cercat, en el present i en el passat, els han ensenyat), per no acomodar-te (perquè les Humanitats qüestionen i reconstrueixen), per no deixar de lluitar i superar-te (perquè la Història és canvi), per no tancar la porta, en fi, a tot allò que et sembla diferent (les Humanitats són plurals)…”
Fem resó i ens congratulem de que Mònica Flores Mateo, estudiant del Grau d’Humanitats, ha guanyat el Premi Núria Tudela i Penya pel seu bloc “El teixit de Penèlope”. Aquest premi s’adreça a estudiants i poden optar-hi estudiants d’ensenyament secundari i universitari amb iniciatives relaciones amb qualsevol aspecte del món clàssic.
Entre els mèrits del bloc de Mònica per guanyar el premi s’ha destacat la voluntat de posar en diàleg la tradició clàssica occidental i la contemporaneïtat.
El bloc ha estat tutoritzat per la professora Mònica Miró Vinaixa, consultora i tutora als Estudis d’Humanitats i de Llengua i literatura catalanes de la UOC.
Els Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC es plauen de convidar-vos a la conferència que impartirà Salvador Cardús, professor de sociologia de la UAB. Cardús farà una reflexió sobre la necessitat de preservar, revaluar i actualitzar el saber humanístic en el món del segle XXI.
L’acte se celebrarà al Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya (Rambla Catalunya, 8, pral., Barcelona) [mapa] el dia 12 de setembre de 2012 a les 18 hores en el marc de la presentació del nou Màster en Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies i el Grau d’Humanitats de la UOC.
Inscriu-te en aquest enllaç.
Avui es commemora el 20è aniversari de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona ’92. Molts recordem aquell 25 de juliol de 1992, la cerimònia d’inauguració, amb molts detalls (des de l’eterna desfilada dels atletes a la fletxa al pebeter). Però aquest breu post és per recordar, dins d’aquella llarga cerimònia, l’espectacle realitzat per la Fura dels Baus, amb música del sempre genial Ryuichi Sakamoto, sota el títol “Mar Mediterrani”. L’aventura d’uns emigrants des de la Grècia de l’any 700 a.C. i fins la Barcelona de 1992. El mar, el foc, la lluita, el mite en darrera instància: el mite de la fundació, del mar com a lloc de trobada (i també de lluita), com a forja de la civilització.
[yframe url='http://www.youtube.com/watch?v=yjgIS1_82ag']
[yframe url='http://www.youtube.com/watch?v=Ni3DV7icxzk&feature=relmfu']
Els més joves potser no recordareu aquest espectacle; potser ara és el moment. I per aquells que ho vam viure en directe, gaudir-ne un altre cop.
Salutacions.
Els aniversaris ens fascinen. D’una banda, per l’atracció del números rodons i, de l’altra, perquè de cop i volta redescobrim un fet, personatge o obra, passant de sobte del dejú absolut a la bulímia compulsiva. El més greu, però, és quan, passada la commemoració, l’oblit torna a instal·lar-se.
Aquest no sembla que hagi de ser el cas de l’Any Jaume Vicens Vicens (Girona, 1910 – Lió, 1960). Més enllà dels actes celebrats al llarg de 2010 i principis de 2011, l’aniversari es tanca amb un excel·lent bagatge editorial: reedicions d’originals de l’historiador gironí, obres de tercers inspirades en el seu mestratge, volums d’homenatge i recuperacions singulars. L’empremta, almenys a llibreries i biblioteques, és considerable.
CONSULTORS: JORDI SERRALLONGA, ORIOL OLESTI, GEMMA FORTEA I ÒSCAR GONZÁLEZ
Jordi Serrallonga (Història I)
Per què estudiar Humanitats? Per què fer recerca en el si d’aquest món, o univers, que anomenem Humanitats? En definitiva, per què Humanitats? El per què sembla que està de moda; l’utilitzen els economistes quan es pregunten sobre l’origen de la gran crisi econòmica mundial, però també els entrenadors de grans equips quan analitzen la seva situació esportiva. El per què forma part de les Humanitats, forma part de la nostra natura, del nostre comportament… de la nostra cultura. Som humans, i és per això que ens estudiem des de les Humanitats. I les Humanitats no només impliquen a la història, la filosofia o l’antropologia (per esmentar només tres d’entre moltes disciplines) sinó també a les Ciències. Els estudis i recerques d’Humanitats mai no tindran sentit si no ens endinsem en l’origen de la nostra existència, com a éssers vius d’un planeta que forma part d’un cosmos en constant evolució (canvi): sense entendre l’Origen de l’Univers, de la Terra, de la Vida i de la pròpia Humanitat, no entendrem qui som ni què fem. Així no es estrany que molts dels grans científics de la història tinguessin una formació humanista, precisament aquells que van canviar les més velles i inamovibles ideologies i creences sustentades en mites geocèntrics, antropocèntrics i egocèntrics: Nicolau Copèrnic i Galileu Galilei, pel que fa a la revisió de la nostra posició i natura en el Sistema Solar, o l’eminent Charles R. Darwin amb la teoria de l’evolució i la consideració dels humans com una espècie més en el planeta. Per què Humanitats? Per què volem conèixer les nostres arrels i el nostre llegat.
El proper semestre posem en marxa el nou Màster Universitari en Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies de la UOC i ja tenim accés obert! Trobareu més informació sobre el nou màster (pla d’estudis, a qui va dirigit, professorat, etc.) i els procediments per accedir-hi si cliqueu en aquest enllaç.
Recordem també que ja teniu accés obert per informar-vos sobre la matrícula del Grau en Humanitats. Trobareu tota la informació al següent enllaç.
Benvolgudes i benvolguts,
Aquest semestre tenim previst fer un acte públic presencial per a tots els estudiants matriculats de ‘La recerca en les humanitats’ i el ‘Treball final de carrera’ de la Llicenciatura d’Humanitats i del ‘Treball final de Grau’ del Grau d’Humanitats, així com pels avaluadors, directors i docents col·laboradors. També hi estan convidats els familiars i amics que vulguin assistir-hi.
Aquest acte, que es fa un cop finalitzat el semestre, i consistirà en:
L’acte es farà el dia 13 de juliol a les 17.00 h a la Sala d’actes de la seu central de la UOC (Av. Tibidabo, 39-43 de Barcelona). Cal confirmar l’assistència –indicant el número de persones- abans del dia 9 de juliol enviant un missatge a Pilar Miquela (places limitades).
Acaba de publicar-se el número 14, pertanyent a l’any 2012, de la revista electrònica Digithum, que com bé sabeu és la revista pròpia dels estudis d’Art, Humanitats i Ciències Socials de la UOC.
A més de l’editorial a càrrec del Francesc Núñez, en aquest número de la revista trobareu un dossier que analitza la recerca acadèmica sobre la Viquipèdia, escrit per diversos especialistes, i que tracten diversos aspectos sobre la influència d’aquesta eina global en diversos aspectes del nostre àmbit, les Humanitats. Us animem a apropar-vos a Digithum, una revista que considerem tant nostra com vostra, estudiants d’Humanitats.
Al web de la revista, com sempre, trobareu els números anteriors de la revista.
Pengem al nostre bloc una entrevista a Pedro Olalla, que acaba de publicar a Acantilado Historia menor de Grecia. Una mirada humanista sobre la agitada historia de los griegos, i que fa uns dies va ser entrevistat per Oriadna Oltra a Els Matins de TV3. Grècia, malgrat els seus problemes actuals, continua sent la base de la filosofia europea, la forja dels ciutadans…
Víctor-M. Amela
La Vanguardia
17-V-2012
Pedro Olalla
Què li deu Occident als grecs antics?
Tot el que significa civilització (o gairebé!).
Tot?
El sentit d’individu! L’individu com a àtom social, és a dir, el concepte de ciutadà.
Com ja vam comentar en una anterior entrada, seguim amb activitats que poden ser d’interès pels alumnes d’Humanitats de la UOC.
7-17 de maig de 2012
Cicle de conferències: Les formes breus en la literatura
Universitat Pompeu Fabra
Programa
Tot i que les formes breus són comunes a la literatura universal des de l’Antigor, a la tradició occidental experimenten una proliferació sense precedents a partir de la modernitat. Hi ha raons històriques que expliquen aquest fet: el procés de secularització afavoreix d’una banda la creació de sistemes encarats a explicar el món de manera racional; de l’altra propicia la caiguda dels sistemes de creences ja establerts.
Universitat Pompeu Fabra (campus Ciutadella).
Auditori Mercè Rodoreda (sala 23.S05)
C/ Ramon Trias Fargas 25-27
08005 Barcelona
Un article d’opinió publicat avui a La Vanguardia que paga la pena afegir al nostre bloc.
Remei Margarit
La Vanguardia / 28-III-2012
En aquest món en què vivim on sembla que la tècnica s’emporta totes les simpaties acadèmiques, potser caldria recordar que abans de qualsevol tècnica o ciència, hi ha una idea, sense la qual no és possible la creació de cap cosa. I les idees no surten com bolets a la muntanya sinó que es couen a l’inconscient de la persona en funció del que ha anat aprenent; relats de persones de temps anteriors, que al seu torn també havien après dels relats d’altres persones anteriors i així successivament. És a dir, del cultiu de les Humanitats: la filosofia, el pensament, la poesia, la història, la literatura, les arts.
Periòdicament penjarem en aquest blog notícies de conferències, debats i activitats que considerem que poden ser d’interès pels nostres alumnes de la UOC.
25 d’abril
Jornada I+C+i // El valor del coneixement lliure
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
(c/ Montalegre, 5) [mapa]
10-14 h.
Taller: «Tot sobre Viquipèdia», amb Amical Viquipèdia.
16.30 h.
Vissionat del documental The truth in numbers? Everything according to Wikipedia Scott Glosserman i Nic Hill
18-20 h.
Debat: Luis Ángel Fernández Hermana i Vincent Puig. Moderació: Karma Peiró.
Allò desconegut sempre ens meravella. Una fascinació ambivalent, doncs sovint ens atreu i ens repulsa a la vegada. Ens succeeix, per exemple, amb l’abisme, quan ens aboquem a mirar des de dalt d’un penya-segat i sentim, alhora, l’atracció i la por de la caiguda. Aquella “felicitat dels abismes” descrita per Nietzsche o Heidegger.
Peter Watson
La mateixa sensació es dóna amb el coneixement o amb la bellesa. Peter Watson va tenir l’encert de titular un dels seus llibres més coneguts com A terrible beauty. Tot i que la primera temptació seria traduir-ho com “Una bellesa terrible”, l’adjectiu català ha quedat segrestat per la primera accepció que el vincula al terror, i segurament per això es va optar pel neutre: Historia intelectual del siglo XX. La segona accepció s’acosta més al seu significat últim: “excessiu en alt grau, molt gran, molt impressionant”, sense distingir entre connotacions negatives o positives.
Comencé a darme cuenta de que los pasados que alteramos o inventamos son tan frecuentes e importantes como aquellos que pretendemos conservar
(Lowenthal, 1988: 10)
Pila de sabates a Auschwitz-Birkenau.
Aquest text de Lowenthal, editat originalment l’any 1985, és un llibre de referència dels estudis anglosaxons sobre memòria i la seva funció en les societats contemporànies.
La trajectòria de Lowenthal es caracteritza per la seva interdisciplinarietat (ha exercit la càtedra de Geografia a l’University College de Londres i ha estat Secretari de la American Geographical Society, però també ha donat classes d’Arquitectura del Paisatge a Harvard, de Ciències Polítiques al MIT i de Psicologia mediambiental a la Universitat de Nova York.
És precisament aquesta mirada multidisciplinaria qui li ha permès aproximar-se a un dels objectes d’estudis més polièdrics dels darrers anys: la memòria social o col·lectiva i els usos socials del passat.
