Simposi-Balanç: 40 anys del Congrés de Cultura Catalana

E40cccls propers dijous 29 i divendres 30 de juny tindrà lloc el Simposi “El Congrés de Cultura Catalana. Un balanç des de l’actualitat“, per commemorar el 40è aniversari del Congrés de Cultura Catalana, Al llarg d’aquests dos dies, s’aplegaran persones de l’àmbit acadèmic i la recerca per parlar sobre la història del Congrés de Cultura Catalana en el marc del Franquisme i la Transició des de les diferents disciplines de les ciències socials (Història, Sociologia, Sociolingüística, etc.), així com el seu llegat. La inscripció és gratuïta.

Continua llegint

Simposi-Balanç: 40 anys del Congrés de Cultura Catalana

programa-simposi-congres-de-cultura-catalanaPer commemorar el 40è aniversari del Congrés de Cultura Catalana, s’ha organitzat un Simposi d’història sota el títol: “El Congrés de Cultura Catalana. Un balanç des de l’actualitat“. Durant dos dies, s’aplegaran acadèmics, investigadors i congressistes per aportar coneixement i recerca sobre la història del Congrés de Cultura Catalana en el marc del Franquisme (Pre-Congrés) i la Transició (celebració del CCC) des de les diferents disciplines de les ciències socials (Història, Sociologia, Sociolingüística, etc.).

Continua llegint

1984 y el Panóptico de Bentham | George Orwell y Michel Foucault

“Quien controla el presente controla el pasado y
quien controla el pasado controlará el futuro”
1984, George Orwell

Parece que este mes de junio las efemérides se han alineado en el campo del pensamiento, la ficción y la sociología y no podríamos hablar casi de otra cosa que no fuera George Orwell, 1984 y Michel Foucault. Hoy lunes 6 de junio se celebra en  Barcelona el Día Orwell, más allá del evento, el 25 de junio de 1903 nacía George Orwell, mientras que el 25 de junio de 1984 fallecía Michel Foucault. Aprovechamos el puente que nos brinda esta casualidad numérica y temporal para adentrarnos en la relación entre la la distópica obra del escritor británico 1984 y las teorías del pensador francés defendidas y desarrolladas en su libro “Vigilar y castigar” publicado el 1975.

orwell i foucault

La famosa obra publicada en el 1949: 1984, aborda la historia de ficción de una supuesta sociedad policial donde el estado ha adquirido el control total sobre el ciudadanos. Los individuos han perdido absolutamente la intimidad y la libertad, y viven sujetos a la represiva normatividad del Estado y el poder ejecutado por el Gran Hermano, el vigilante Omnipresente.

big brother is watching

Continua llegint

Per què el món no existeix

Gabriel, Markus (2015). Por qué el mundo no existe. Barcelona: Pasado & Presente.índex

El mes passat, l’editorial Pasado & Presente va publicar en castellà el llibre de Markus Gabriel Por qué el mundo no existe. Un llibre de bona filosofia que es llegeix com una novel·la negra. He de confessar que em va fer oblidar el menjar, i que si no arriba a ser perquè tinc fills potser no hauria pogut aturar-me fins arribar al final. Tot i així, el vaig llegir en menys de 24 hores. Ho sospitava, però ara estic segur que el món no existeix.

El llibre es presenta com un llibre de filosofia que tracta del món, de la vida i tota la resta; és a dir, es pregunta què som, d’on venim, cap a on anem… I a més, la resposta és clara: venim d’enlloc i ens dirigim, en una gran expedició, cap a l’infinit. Tractem d’entendre alguna de les múltiples dimensions del que podria semblar només una frase ocurrent.

La resposta més terrible (menys reconfortant) que mai no he llegit sobre el sentit de l’existència humana, la posa Nietzsche en boca de Silè responent a lMarkus-Gabriel-007a impertinència de l’ambiciós Mides que volia saber la veritat de la condició humana: “Fills de la misèria i del dolor –li diu Silè a Mides-, el millor per l’home és no haver nascut; però ara, que ja ho saps, el millor és morir el més aviat possible”. Difícilment l’animal humà podrà trobar una resposta diferent si aquesta la cerca mirant cap a l’univers infinit: som pols d’estrelles que durant unes poques respiracions del rutilant univers ens entretenim menjant i reproduint-nos.

Continua llegint

20 anys sense Gilles Deleuze

Per Pau Alsina, professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Aquest 4 de Novembre fa 20 anys de la mort de Gilles Deleuze. Encara recordo quan el professor Miguel Morey ens ho va comunicar a classe dos dies després de la seva mort, un semestre en que tot just començàvem a descubrir el seu pensament entusiasmats.

DeleuzeEncara avui en dia Deleuze és un filòsof francès tremendament influent en les arts així com en algunes de les corrents actuals del pensament com ara el neomaterialisme, el post-feminisme, el realisme especulatiu o la ontologia orientada a objectes.

Per aquest motiu el MACBA organitza unes jornades anomenades ‘Gilles Deleuze i la Geologia de la Creació’, que tindran lloc aquests 6 i 7 de Novembre. Entre els participants a les dues sessions hi trobarem la Gabriela Berti, Laura Llevadot, Carmen Pardo, Santiago Auserón, Anne Querrien i jo mateix que participaré a la taula “Cartografies de la imatge” de Dissabte.

Podeu trobar tota la informació i inscripccions aquí. I si voleu saber més de la seva mort i l’impacte posterior aquí.

Espero que us interessi!

Pau Alsina

Butlerofilia o l’impacte de conèixer Judith Butler

Judith_Butler_“Aviat tindré el plaer de ser la seva discussant al CCCB” Patrícia Soley-Beltran

Judith Butler és una de les filòsofes més citades de la segona meitat del segle XX i del XXI. Formada a la sinagoga i al departament de filosofia de Yale, actualment és Catedràtica Maxine Elliot Professor al Department de Literatura comparada i al Programa de Teoria Crítica de la Universitat de Califòrnia,  Berkeley. Teòrica queer avant la lettre, Butler ha publicat extensament sobre gènere, desig, identitat, poder, teoria performativa, actes de parla, psicoanàlisi, sexualitat, feminisme, guerra i la qüestió jueva. Tot i pensar que només el llegirien unes tres-centes persones, el seu segon llibre Gender Trouble (El género en Disputa) va tenir un gran impacte tant per el que realment deia, com per el que es va malentendre. Els malentesos sobre la possibilitat de redefinir la nostra identitat de gènere a voluntat van fer pales l’extensió d’un desig d’alliberament dels mandats identitaris que va anar associat a una autèntica Butlermania. Més enllà de les modes, la Butlerofilia i la Butlerofobia, Butler ha seguit treballant sense Continua llegint

CARL E. SCHORSKE, UN SEGLE D’HISTORIADOR

41CC4Cu2CTL._SX332_BO1,204,203,200_El passat diumenge 13 de setembre moria als cent anys l’historiador Carl E. Schorske. Despareixia així un dels historiadors de la cultura més rellevants del segle XX i un dels grans especialistes en l’Europa a cavall dels segles XIX i XX, capaç de fascinar a generacions d’especialistes i no especialistes. Alguns investigadors aconsegueixen la identificació completa amb els seus objectes d’estudi. Aquest és el cas de Schorske, doncs el seu nom està estretament lligat a la recerca sobre la Viena de final de segle. De fet, la seva obra més coneguda i citada porta per títol precisament Viena. Fin de Siglo (en castellà va ser publicada per Gustavo Gili, Barcelona, 1981; i recuperada recentment a Siglo XXI, Madrid, 2011). La seva publicació va ser tot un esdeveniment dins dels estudis d’història intel·lectual. Va rebre el Premi Pulitzer al millor llibre de no-ficció el 1981 i el va fer mereixedor, aquell mateix any, del premi del Programa MacArthur Fellows; i, posteriorment, el 2004 i el 2007, se li van concedir, respectivament, els prestigiosos guardons Ludwig Wittgenstein i Victor Adler i, el 2012, la ciutat de Viena el va nomenar ciutadà honorífic.

Continua llegint

Presentació de l’assignatura “Pensament filosòfic i científic clàssic” (Grau d’Humanitats)

elpensamentfilosoficicientific1L’assignatura “Pensament filosòfic i científic clàssic” es centra, principalment, en el pensament filosòfic i científic grec, en tant que llavor de tota la tradició filosòfica i científica occidental. Es posarà especial atenció en les particularitats de l’anomenada racionalitat grega i en les diferències respecte al pensament pre-racional, anomenat pensament mític. Resseguirem aquesta tensió al llarg de tot el període, i provarem de veure fins a quin punt també està present en el pensament contemporani.

Del període hel·lenístic, ric en ciència (lògica, matemàtiques, astronomia) i filosofia (epicureisme, estoïcisme, escepticisme), ens centrarem en les reflexions que acompanyen a un procés de individualització, similar al que s’ha donat en el món modern i que s’accentua en els nostre actualment.

I de l’Occident llatí medieval, destacarem els canvis que va provocar la irrupció del cristianisme en el món grecoromà, i algunes de les seves conseqüències filosòfiques.

safo

Pel que fa a Revolució científica i tècnica del Renaixement, que ens deixa a les portes de la modernitat, remarcarem allò que hi ha de “trencador” (és a dir, “revolucionari”) respecte del coneixement filosòfic, social i polític del món medieval.

Encara que ens centrem en la filosofia i en la ciència d’ aquest període, no hem d’oblidar que les accions i les idees humanes neixen i es desenvolupen en determinats contextos històrics i socials. No es tracta tant d’assenyalar quins són -si és que hi són- els processos de causació, sinó de mostrar les afinitats entre les idees, per exemple, i la vida social o política.

Les competències que es treballen en aquesta assignatura son:

  1. Capacitat per a l’anàlisi i la síntesi.
  2. Capacitat per entendre i qüestionar críticament les idees sobre la naturalesa de la realitat, de l’experiència, i dels valors que juguen un paper central en la comprensió del món i de nosaltres mateixos.
  3. Capacitat per comprendre les interrelacions entre la cultura, la ciència i la tecnologia.

Per poder assolir aquestes competències i els continguts del temari farem exercicis com per exemple llegir algun autor clàssic, comentar textos a partir d’una guia de lectura que ens permetran endinsar-nos en el pensament del autor i de l’etapa històrica a la qual pertany o escriurem un petit assaig relacionant la filosofia, l’art o la ciència d’una època.

simposio2

També és voluntat d’aquesta assignatura, com de moltes altres del Grau d’Humanitats, treballar competències digitals bàsiques (incentivant l’ús de diferents aplicacions –que es troben a l’aula- i estimulant el treball no exclusivament textual), tot procurant que això no comporti cap complexitat o dificultat afegida i sí formació i ampliació de coneixements.

Presentació de l’assignatura “Coneixement i mètode” (Grau d’Humanitats)

Coneixement i mètode són dos conceptes fonamentals en el pensament modern i contemporani. La voluntat per aconseguir un camí segur cap el coneixement, és a dir, un mètode que garanteixi que la realitat que coneixem, tal i com la coneixem, és vertadera, ha centrat els esforços del saber i les lluites entre els seus representants els tres últims segles. I aquest és el tema d’aquesta assignatura.

Interrogants

El denominat mètode científic, i el coneixement així obtingut, ha aconseguit l’hegemonia. Totes les disciplines que volen ser científiques al llarg del segle XIX, s’esforçaran per ajustar-se a l’únic mètode que garanteix el coneixement vertader. No totes les disciplines, ni activitats humanes, aconseguiran ajustar-se a les exigències de la ciència. El segle XX, a més, veurà esclatar molts dels límits que la racionalitat hegemònica i la disciplina científica s’han esforçat per definir al llarg dels dos segles anteriors, la qual cosa originarà debats fonamentals per a les humanitats i les ciències humanes i socials.

L’assignatura treballa les següents competències:

  • Capacitat per al pensament crític i autocrític.
  • Capacitat per entendre i qüestionar-se críticament les idees sobre la naturalesa de la realitat, de l’experiència i dels valors que juguen un paper central en la comprensió del món i de nosaltres mateixos.
  • Capacitat per comprendre les particularitats disciplinàries i llegir la realitat des d’una mirada interdisciplinària.
  • Capacitat per conèixer i utilitzar les diferents eines metodològiques en l’àmbit de les ciències humanes i socials.

Per treballar aquestes competències, es duran a terme exercicis com, per exemple, reflexionar sobre la producció del coneixement i els canvis que la modernitat ha incorporat en aquesta activitat humana tan important i definitòria de la nostra condició; repassarem alguns dels models-criteris del coneixement científic; examinarem les característiques específiques del coneixement en les ciències humanes i socials; debatrem sobre el paper de les emocions en el procés de coneixement, etc.

Feyerabend

Durant el procés d’avaluació continuada també es procurarà fomentar competències digitals bàsiques (incentivant l’ús de diferents aplicacions –que es troben a l’aula- i estimulant el treball no exclusivament textual), procurant que això no comporti cap complexitat o dificultat afegida i sí formació i ampliació de coneixements.

Escriptures hipertextuals

Aquesta assignatura d’Humanitats pretén reflexionar sobre la lectura i l’escriptura, però no des d’una perspectiva lingüística, sinó que posa l’accent en com les tecnologies digitals poden modificar els processos de lecto-escriptura i, en certa manera, de pensament. Si l’oralitat va donar lloc al pensament mític, i l’escriptura al filosòfic i a les religions del Llibre, quin tipus de pensament (i d’art i de literatura…) pot fer emergir el suport digital?

És, doncs, una assignatura que neix d’un seguit de qüestions sorgides arran la revolució digital, com ara:

  • com la societat actual genera i transmet informacions i com al llarg de la història s’han anat modificant els modes de formació de coneixement?
  • com els formats i els suports sobre els que projectem els nostres pensaments  condicionen i interactuen amb els propis pensaments?
  • com el caràcter lineal i seqüencial de gran part de la nostra visió del món pot ser modificat per un coneixement hipertextual i en xarxa?
  • en definitiva, el llenguatge oral, l’escriptura lineal i la hipertextual, permeten construir diferents models de subjectivitat?

Continua llegint

Per què Humanitats

(Per Francesc Núñez, professor dels Estudis d’Arts i Humanitats i director del màster en Humanitats)

Que les humanitats estan en crisi és un tòpic que caldria demostrar. També és un donat per descomptat en molts àmbits socials i polítics contemporanis i una percepció social que acaba produint i tenint efectes de veritat. Si és evident que les humanitats estan en crisi, com ho demostra la decreixent matrícula en moltes carreres d’humanitats, és encara més evident que si sóc un jove estudiant que vol tenir un futur professional, no m’enredaré a fer una carrera d’humanitats, per simple raonament. Malgrat les “dades”, la realitat potser no és tan crua com se li suposa (podeu consultar aquest parell d’informes sobre inserció laboral dels graduats: http://www.aqu.cat/doc/doc_25842941_1.pdf  i  http://www.ub.edu/comint/pdi/docs/enquesta_inserciolab2.pdf). Sigui com sigui, la preocupació pel futur de les humanitats, té dimensions universals en la civilització de l’Atlàntic Nord (http://www.humanitiescommission.org/default.aspx).

Desmuntar un tòpic o mostrar com es construeix una percepció social és una de les tasques pròpies i diferencials de les humanitats i de les ciències socials. Ho podríem anomenar fer genealogia, fer el camí invers de la reificació, procés de desemmascarament social, deconstrucció o, simplement, fer una història ben feta. Les bones humanitats són i han de ser interdisciplinàries. No obstant això, en aquest escrit no vull fer aquest procés, sinó explicitar algunes de les idees per les quals crec que les Humanitats són importants en el món contemporani i clau de volta de la vida social, política i personal.  No estic exagerant. A més, aquesta especificitat ens atorga competències professionals que marquen una gran diferència respecte a qui no les tenen.Clau de volta

La idea principal que vull defensar i argumentar és que la formació humanística, és a dir, el coneixement de l’art i la literatura, de la filosofia i la història, la capacitat per a la reflexió crítica, la sensibilitat artística, la perspectiva històrica, etc., ens dota de criteri per fer front als reptes del futur.

Continua llegint

Història de la Cultura Contemporània


20thcentury
“Tant de bo visquis temps interessants” és una incerta antiga maledicció xinesa, rebuda en canvi com una benedicció pel gremi historiogràfic. Fins i tot, el conegut historiador britànic Eric J. Hobsbawm (1917-2012) no es va estar de titular la seva biografia precisament Años interesantes. Sens dubte i malgrat que cap període és menystenible, l’època contemporània ha encarnat com cap altre la sentència oriental. Continua llegint

Filosofia Contemporània

“Filosofia Contemporània” és una  assignatura obligatòria del màster en Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies.

 

 

Taylor

L’assignatura que presentem, Filosofia contemporània, vol centrar-se en alguns dels debats sobre els tres temes que, com Kant va posar de manifest, podem dir que centren l’atenció de la filosofia: conèixer, actuar, esperar. Ens preguntarem per la condició humana en el s. XXI, per allò que podem -o creiem poder- conèixer, per les condicions i els límits d’aquest coneixement, per com això que sabem o creiem saber condiciona o justifica les nostres accions morals i polítiques i, per tant, la vida social. Ens preguntem també per allò que com a individus i com a membres de determinades societats esperem tenir o trobar, allò que dona sentit i valor, al fer nostre de cada dia. Ras i curt, ens preguntem pel sentit de la nostra condició humana i, per tant, per allò que sabem, fem i esperem.

Continua llegint

Google Llibres o l’acord entre un jutge federal dels EEUU i un monjo de Montserrat

El passat 14 de novembre el jutge nord-americà Denny Chin va sentenciar que el projecte de Google Llibres d’escanejar 20 milions d’obres era legal; d’aquesta manera desestimava la demanada posada per una coalició d’editorials i autors fa 8 anys. En concret, la disputa legal se centrava no en el fet de posar en obert obres completes – cosa que Google només fa si els propietaris dels drets hi estan d’acord o si l’obra pertany al domini públic –, sinó en fer accessibles petits fragments de les obres a partir de cerques específiques fetes pels usuaris. El jutge considera que això entra dintre del fair use (ús legítim que podríem equiparar al dret de citació) i, per tant, és perfectament legal. Els demandants ja han anunciat que recorreran.chin

Arran de la sentència, la UOC va organitzar un seminari on es va presentar i discutir el documental Google i el cervell mundial, coproduït per TV3 i emès per aquesta cadena fa uns mesos, amb la presència del seu productor executiu, Carles Brugueras. El documental, des del punt de vista formal molt ben realitzat, presenta alguns problemes quant al contingut: bàsicament pateix d’un biaix ideològic considerable.

En primer lloc, gran part del documental – inclòs el seu títol – està destinat a convertir Google, d’entrada, en una mena de nou Big Brother amb objectius secrets i sinistres. I tot això basant-se en un error conceptual monumental: el d’equiparar dades a coneixement (o informació amb intel•ligència). El fet que Google arribi a disposar d’una base de dades gegant amb milions de llibres escanejats, no el converteix en cap cervell universal, de la mateixa manera que tenir molta memòria no és el mateix que ser savi.

El documental presenta tot un seguit d’opinions diverses sobre el projecte de Google Llibres. Dic ‘diverses’ perquè van de les “contràries” a les “absolutament contràries”. Les poquíssimes intervencions d’experts coneguts per defensar la cultura lliure i l’accés obert al coneixement – com Larry Lessig –, han estat deliberadament escapçades i convertides en afirmacions neutres o ridícules. Mentre que hi apareixen contínuament representants d’editorials, escriptors o biblioteques, no hi té ni veu ni vot el grup social afectat més nombrós: el dels lectors i usuaris d’Internet. És certament preocupant sentir polítics com Merkel o Sarkozy afirmant amb vehemència que faran “tot el que calgui” per defensar els interessos dels seus escriptors, però qui defensarà els drets, necessitats i interessos dels seus ciutadans, és a dir, l’interès social general?Google_Book_Search_huck

El documental es converteix en molts moments en un simple (per no dir ximple) al•legat genèric contra Internet: “digitalitzar és robar” o “posar en accés obert és com atracar un banc”, diuen alguns dels entrevistats. Aquestes afirmacions recorden la famosa sentència de l’exministra espanyola González Sinde: “¿Para qué necesitamos todos una línea de ADSL de no sé cuantos gigas? ¿Para mandar e-mails?”

Les biblioteques tenen també un gran protagonisme en el documental. En aquest cas, les actituds fluctuen entre l’arrogància dels que han estat durant molt de temps únics garants de l’accés públic a la cultura (el director de la Biblioteca Nacional de França diu, referint-se als membres de Google que el van anar a veure: “no sabien amb qui estaven parlant”), i l’enveja davant d’una iniciativa que les biblioteques no han sabut o volgut emprendre. Fins i tot, el director de la Harvard University Library, Roger Darnton, amb una gran dosi de cinisme, després de desqualificar el projecte, agraeix a Google que els “hagi donat la idea”. Internet té 44 anys d’història i els ha calgut Google Books per veure que la xarxa és un excel•lent mitjà per compartir i fer pública la informació?

En general les crítiques al projecte es recolzen en dos arguments bàsics. El primer, com en aquest darrer cas, és la pèrdua de protagonisme, influència i poder social d’algunes institucions que, en el nou context digital, veuen perillar la seva funció i raó de ser. El segon són els diners, és a dir, la preocupació que Google pugui treure beneficis del projecte. Aquesta darrera inquietud, molt més justificada atès que Google és una empresa i les empreses acostumen a voler treure rendiment econòmic del que fan, no es presenta com el risc que Google converteixi en benefici privat un bé comú o públic, sinó sorprenentment com el perill que ho faci de forma monopolística o sense repartir els guanys!
monjo
En aquest punt, val la pena esmentar un dels moments més tensos del documental, quan una periodista entrevista un monjo de Montserrat, Damià Roure, director de la biblioteca del monestir, que va signar un acord amb Google Llibres per escanejar el seu fons. La periodista li demana, amb un cert sarcasme atès que ja coneix d’antuvi la resposta, “quant va pagar Google per la digitalització d’aquests llibres?” La sorpresa de Roure i el seu silenci posterior el semblen ridiculitzar davant l’audiència. “El seu silenci, demolidor, es fa etern i és altament revelador. Les fonts del coneixement més selecte del món desvalgudes davant del xuclador d’intel•ligència més cobdiciós del món” ens diu un article periodístic. I, tanmateix, el seu silenci ni és etern ni estúpid; al cap d’una estona acaba responent i dóna una resposta molt sensata: no li importa gaire si algú en fa diners de tot això, el que li interessa realment és que uns quants milers de llibres que ara gairebé ningú pot consultar, siguin accessibles per a tothom! Curiosament, aquesta apel•lació a l’interès general és també la base de la sentència del jutge Chin.

Un país gairebé normal. Dos dies de seminari sobre la cultura catalana i contra ningú

AF Poster seminari UOC 2013Qui perd els orígens, perd identitat” és un dels versos més coneguts de Raimon. Concebut com a himne de combat manté encara avui un valor testimonial d’un temps i  d’un país, tot i que potser sigui hora de qüestionar-ne el seu sentit últim. D’una banda, perquè la identitat no es perd com qui perd les claus, ni és única ni unívoca. La identitat és, per definició, quelcom en constant transformació, múltiple i, sovint, de fronteres borroses. De l’altra, la referència als orígens segurament apel·la a uns temps passats que, tenyits per la nostàlgia i la distància, recordem enganyosament com a millors, harmoniosos i arcàdics. I, en canvi, com ens recorda Salvador Cardús: “la identitat sobreviu i es recrea a condició de revisar els orígens”.

Continua llegint

Nelson Mandela, por Ferriol Sòria

Nelson Mandela nos acaba de dejar. Se lleva la gNelson_Mandela-2008_(edit)ratitud de millones de corazones sudafricanos. Madiba, el Tata Mandela, el hombre-dios quedará para siempre en el recuerdo como un estadista colosal, pragmático, un hombre de paz, ejemplo de dignidad y bondad, uno de los últimos referentes universales.

Continua llegint

HOMINID EVOLUTION REVOLUTION (per J. Serrallonga)

 

images

De forma més o menys regular, malgrat no existeixi una norma ni regla aritmètica al respecte, les notícies sobre el món de l’evolució humana aterren en els diferents mitjans de comunicació: una nova espècie de nom impronunciable, una datació que envelleix l’origen del nostre llinatge biològic, un fet cultural extraordinari, etcètera. Aleshores és quan els alumnes, o els assistents a algunes de les meves xerrades, es queixen –amb raó– sobre el contingut dels titulars doncs no fan més que afegir “confusió” en el ja enrevessat camp de l’origen, evolució i comportament de la Humanitat.

Continua llegint

Cultura, ciutat, territori

  Ramon_Casas_-_MNAC-_Eugeni_d'Ors-_027305-D_006463La cultura catalana, com totes les cultures, ha establert relacions intel·lectuals, ideològiques i sentimentals amb les seves ciutats i amb el seu territori. I han estat relacions de tarannà ben divers. L’any 1907, Eugeni d’Ors, ideòleg principal del Noucentisme, va publicar la ‘glosa’ “L’arranjament de les muntanyes”, en què afirmava que l’obligació de la civilització, respecte de la muntanya, és “arbitrar-la en arquitectura” i “omplir-la de camins”. Un segle més tard, el 2011, Perejaume, un dels poetes catalans importants del moment, fa l’elegia de “la pobresa agrària dels petits masos” i es pregunta: “Qui us diu que la terra fèrtil que ara hi ha sota els polígons no tornarà a sentir el pes de l’arada?”. L’elogi d’una acció urbanitzadora que equival a acció civilitzadora enfront de l’enyorança del passat agrari sepultat sota la lletjor urbana contemporània: entre aquests dos pols es mouen les relacions de la cultura catalana amb el territori.

Continua llegint

Avi Darwin, som africans ? (II)

1372879860_393953_1372880010_noticia_normalEn el marc de la ja comentada exposició Darwin. El viatge d’un naturalista -que es pot veure fins el 1 de setembre al Museu Blau-, l’arqueòleg, naturalista i professor de “Història I” al Grau d’Humanitats, Jordi Serrallonga, està desplegant tota una sèrie d’activitats. Des de conferències a viatges, sempre entorn la figura de Charles Darwin, la intenció última és reivindicar la rellevància i actualitat científica del personatge. Així, ens els darrers dies, Serrallonga ha protagonitzat una interessant entrevista i un suggerent diàleg amb Jorge Wagenberg. Que ho disfruteu !

El Kierkegaard que “crec” entendre

Autor: Gonçal Mayos (titular de filosofia a la UB, bloc MacroMayos, web: http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/)

Sospito clarament que llegeixo a Kierkegaard bàsicament des d’altres autors: Agustí d’Hipona, els místics renans, Pascal, Kant, Hölderlin, Nietzsche, Weber, Rosenweig, Heidegger i en oposició a Hegel. Crec però, que s’ha emfasitzat massa l’oposició de Kierkegaard a Hegel, fins a tapar altres adversaris filosòfics i vitals  potser més importants.

images
Sembla que Kierkegaard no va donar massa oportunitats a Hegel, ja que tan aviat comença a aprofundir-hi el rebutja. És cert que acut a Berlín atret per la fama de la filosofia hegeliana, però immediatament hi veu reflectit el que més critica i refusa en el seu interior, a més formulat d’una forma quintaessenciada, àridament especulativa, amb una lògica quasimecànica que s’imposa al conflicte filosòfic de fons.

En definitiva, Kierkegaard veu l’encimbellat i força fred Hegel “panlògic” que afirma conèixer la lògica absoluta de l’esdevenir històric i epistèmic humà. Però no veu –en gran part perquè el propi Hegel ha optat per presentar-se d’aquella altra manera- el Hegel “panagonista i pantràgic” que pensa els conflictes vitals que marquen els homes, amb similar radicalitat que Kierkegaard.
Continua llegint

L’angoixa, Kierkegaard i nosaltres (per Ramon Alcoberro)

L’angoixa és la possibilitat de la llibertat: però, gràcies a la fe, aquesta angoixa posseeix un valor educatiu absolut: perquè corroeix totes les coses del món finit i acaba amb totes les seves il·lusions.
Søren Kierkegaard: El concepte de l’angoixa (1844).

L’any 1844, mentre a París un jove Marx redactava els Manuscrits d’economia, política i filosofia, a Dinamarca Søren Kierkegaard sota el pseudònim de Vigilius Haufniensis [El vigilant de Copenhague], publicava un llibre estrany i destinat a trasbalsar consciències: El concepte de l’angoixa. Tots dos filòsofs són fills d’una època de dubte i de crisi de la consciència romàntica. I ambdós reflexionen sobre la llibertat per acabar proposant-nos respostes profundament diferents que (cadascuna a la seva manera) hem continuat rumiant fins avui, i continuaran obsedint-nos encara molt més temps. El tema de Marx és el de les raons que fan de la llibertat una ficció i la seva sospita és que el destí de l’home consisteix a viure presoner de les diverses formes de la misèria (alienació), provocada per un món on tot ha estat reduït a diners. La reflexió de Kierkegaard, en canvi, anava en una direcció menys social i més psicològica: es preguntava si l’angoixa era el sentiment que inevitablement hauria de definir l’existència dels humans moderns i per què no resulta possible esquivar-la. El que vol esbrinar l’obra del filòsof danès és quina relació hi ha entre l’experiència de la llibertat i el sentiment de l’angoixa i per què l’existència individual dels humans concrets, trufada de misèries a cada pas, és inseparablement construïda d’inseguretats i de llibertat a parts iguals.

20110812122335_suscampsoptiques172ppp
Avui potser ens sorprèn poc la pregunta kierkegaardiana: en sembla del tot normal que la inseguretat i l’angoixa formin part del nostre paisatge moral (ser modern vol dir viure estressat, cansat, angoixat). Assumim l’angoixa i el malviure quotidià com si fos un estat natural o, com a mínim, inevitable. Però això no sempre havia passat. De Montaigne a Locke, per exemple, una vida lliure era també, i inseparablement, una vida harmònica, concebuda a partir d’un model d’autosuficiència estoica. Només amb la crisi de la il·lustració el món es va tornar un lloc poc confortable, brut alhora pel sutge de les fàbriques i per la misèria moral dels barris plens d’obrers mal pagats. Mala peça per als qui encara poguessin creure en la virtut de la reconciliació cristiana. Kierkegaard representa un trencament en la consciència dels humans moderns, en la mesura que fou ell qui endevinà que viure com a modern era viure en el desconcert. La tragèdia de la vida humana, llegida en clau kierkegaardiana, és que està, per a sempre, vinculada a l’angoixa – i a la terrible impossibilitat d’alliberar-nos-en.

Continua llegint

200 aniversari del naixement de Søren Kierkegaard.

(Per Laura Fontcuberta i Francesc Núñez)

Aquest 2013 es commemoren els 200 anys del naixement de Søren Kierkegaard. Conegut sobretot com el pare de l’existencialisme i  com a pensador cristià (encara que anticlerical), la seva reflexió filosòfica s’organitza a l’ombra de Hegel, que impregna la cultura del seu temps. Aquesta presència pertorbadora, però, deixa clara la situació singular que ocupa Kierkegaard en el context filosòfic, perquè la seva obra pretén ser, bàsicament, un ensenyament del Crist i entén la salvació com un retorn al cristianisme autèntic.

k

Així doncs, si el segle XIX aboca al gran riu del sistema abstracte i universal de Hegel, ens trobem que encara hi ha marge per a la proposta kierkegaardiana, que ens encamina cap a la veritat de l’existència individual. Al sistema abstracte, universal i objectiu, filosòfic amb totes les de la llei, de Hegel, Kierkegaard hi oposa la veritat de l’existència individual, de l’experiència humana concreta, subjectiva, irreductible, que cap sistema lògic pot atrapar en la seva eclosió vertiginosa.

Kierkegaard defineix tres etapes en l’evolució de la subjectivitat: la de l’estètica, que es correspon amb la seva joventut i té com a model a Don Joan i Faust, encarnació de la sensualitat i el dubte; la de l’ètica i, finalment, la de la fe, on l’home viu autènticament i es perfecciona a través de l’angoixa.
Malgrat la seva voluntat d’allunyar-se del pensament especulatiu, el seu llegat i la seva filosofia, que reposa sobre el concepte d’experiència viscuda, marcarà els pensadors del segle XX i cristal·litzarà en conceptes com ara el d’interioritat o negació. Alhora, obrirà pas a un nou discurs filosòfic, a un nou camí per fer-se comprendre. Una manera de filosofar en primera persona, en singular, que simpatitza amb la literatura. Particularment suggeridors, a parer nostre, són els seus escrits sobre la ironia i sobre la repetició.

Continua llegint

Eugenio Trias (per L. Fontcuberta)

Aquest cap de setmana coneixíem la notícia de la mort d’Eugenio Trías. Un comiat pot ser un bon moment per glossar l’obra, i recomanar-ne la re-lectura, de qui ha contribuït a regenerar el paisatge força erm de la filosofia espanyola.

trasA la dècada dels 80, comença a desplegar la noció que es convertirà en l’eix conceptual del seu pensament i que permet expressar la fragilitat i límit de la nostra condició. Entorn a aquesta categoria, aquest buit no negatiu, pren forma el seu projecte de voluntat metòdica i metafísica, titllat per alguns d’anacrònic, que incorpora, amb aquesta categoria, tota la incertesa i tensió de la frontera tremolosa entre la filosofia i la seva ombra.

Curiosament, aquesta pèrdua ens enxampa, i ens cou més, entre lectures de Trías. D’una banda, les dedicades a la música, El canto de las sirenas i La imaginación sonora que vam incorporar a un treball de recerca dedicat a la música contemporània (L’estètica del silenci a la música contemporània, de Xavier Maristany). De l’altra, els assajos sobre Vértigo de Hitchcock. Eugenio Trías considerava profitós pensar en companyia de les aventures creadores de diferents àmbits, trobava que aquesta manera de fer constituïa una prova de foc de la seva proposta filosòfica i potser tant a la música com al cinema va dedicar, a parer meu, els fragments més lúcids i vius que només puc celebrar i agrair.

Com a homenatge i agraïment, potser el millor és escoltar Trías mateix parlant d’una d’aquestes obres, La imaginación sonora.

Laura Fontcuberta (Col·laboradora docent del Grau d’Humanitats).

La Girona de Cerverí de Girona

Foto Jordi S. Carrera, Arxiu del MAC

Foto Jordi S. Carrera, Arxiu del MAC

El proper dissabte 26 de gener tindrà lloc la visita al Museu d’Arqueologia de Catalunya dins el Cicle Literatura europea i patrimoni, organitzat pel Grau de Llengua i literatura catalanes dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.

L’objectiu és que els participants en l’activitat prenguin consciència de la interrelació que hi ha entre les diverses arts d’una mateixa època i un mateix espai geogràfic: el romànic.

A la seu del MAC a Girona, situada a l’església del monestir de Sant Pere de Galligants, ens aturarem especialment en la lectura dels capitells de les naus i els del seu claustre, fent notar als assistents diverses escenes, com ara la dels joglars que acompanyen a l’abat i que també es poden veure en una representació similar al MNAC, en un dels murals de Sant Joan de Boí. Destacarem també la relació entre l’artista/artesà i la seva pròpia obra mitjançant l’anàlisi de la inscripció de la rosassa del MAC.
L’activitat és gratuïta i oberta a tothom, però per participar-hi és imprescindible que ompliu aquest formulari d’inscripció.

Agustín García Calvo, in memoriam

Una doble entrada d’homenatge al professor Agustín García Calvo (1926-2012), a càrrec de Laura Fontcuberta i Francesc Núñez.

Laura Fontcuberta
El dia de Tots Sants va morir l’escriptor, filòleg i traductor Agustín García Calvo. Havia nascut a Zamora el 1926 i havia rebut, entre d’altres, el Premi Nacional d’assaig, el de literatura i el de traducció pel conjunt de la seva obra. Va ser també professor universitari i col·laborador de diversos mitjans de comunicació. Va cultivar gairebé tots els gèneres, des del periodisme fins al teatre i, com a pensador polític, va qüestionar tota la ideologia dominant des d’una perspectiva propera a l’anarquisme. La seva reflexió sobre els mecanismes del llenguatge com a pensament i acció el va dur a reinterpretar la història de la filosofia i sobretot va fer que s’interessés pel pensament presocràtic.

Continua llegint

Premi Núria Tudela i Penya per una estudiant del Grau d’Humanitats de la UOC

Fem resó i ens congratulem de que Mònica Flores Mateo, estudiant del Grau d’Humanitats, ha guanyat el Premi Núria Tudela i Penya pel seu bloc “El teixit de Penèlope”. Aquest premi s’adreça a estudiants i poden optar-hi estudiants d’ensenyament secundari i universitari amb iniciatives relaciones amb qualsevol aspecte del món clàssic.

Entre els mèrits del bloc de Mònica per guanyar el premi s’ha destacat la voluntat de posar en diàleg la tradició clàssica occidental i la contemporaneïtat.

El bloc ha estat tutoritzat per la professora Mònica Miró Vinaixa, consultora i tutora als Estudis d’Humanitats i de Llengua i literatura catalanes de la UOC.

Més incertesa, més humanitats

http://territori.blogs.uoc.edu/wp-content/uploads/0902Salvador2.jpg

Els Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC es plauen de convidar-vos a la conferència que impartirà Salvador Cardús, professor de sociologia de la UAB. Cardús farà una reflexió sobre la necessitat de preservar, revaluar i actualitzar el saber humanístic en el món del segle XXI.

L’acte se celebrarà al Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya (Rambla Catalunya, 8, pral., Barcelona) [mapa] el dia 12 de setembre de 2012 a les 18 hores en el marc de la presentació del nou Màster en Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies  i el Grau d’Humanitats de la UOC.

Inscriu-te en aquest enllaç.

Accés Obert – Grau i Màster en Humanitats

El proper semestre posem en marxa el nou Màster Universitari en Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies de la UOC i ja tenim accés obert! Trobareu més informació sobre el nou màster (pla d’estudis, a qui va dirigit, professorat, etc.) i els procediments per accedir-hi si cliqueu en aquest enllaç.

Recordem també que ja teniu accés obert per informar-vos sobre la matrícula del Grau en Humanitats. Trobareu tota la informació al següent enllaç.

Per què Humanitats? Aportacions des de la filosofia.

Aportacions dels docents: Gonçal Mayos i Jordi Alberich.

El debat que es va generar al voltant de l’acte de celebració dels 15 anys d’Humanitats a la UOC continua aportant comentaris de diferent tipus: n’hi ha d’apocalíptics, altres que són més positius, n’hi ha de poètics, d’esperançadors o dels que reclamen l’actualització dels ideals de l’Humanisme en aquesta societat que ens ha tocat viure. A continuació us envio un parell de comentaris més per anar pensant i responent-nos plegats a la pregunta plantejada.

Continua llegint

Acte de presentació dels TFC i TFG

Benvolgudes i benvolguts,

Aquest  semestre tenim previst fer un acte públic presencial per a tots els estudiants matriculats de ‘La recerca en les humanitats’ i el ‘Treball final de carrera’ de la Llicenciatura d’Humanitats i del ‘Treball final de Grau’ del Grau d’Humanitats, així com pels avaluadors, directors i docents col·laboradors. També hi estan convidats els familiars i amics que vulguin assistir-hi.

Aquest acte, que es fa un cop finalitzat el semestre, i consistirà en:

  • Presentació  per part de Francesc Núñez, Director del Programa d’Humanitats.
  • Presentació pública de 2 TFC i 1 TFG a càrrec dels seus autors (la selecció d’aquests 3 treballs es fa en funció de les qualificacions i tractant d’oferir una mostra representativa de tots els àmbits de coneixement dels Estudis).
  • La generació dels Humanistes de juliol de 2012. Amb aquesta presentació, el professorat d’Humanitats vol fer arribar, amb la simpatia i admiració que es mereix, el seu reconeixement a l’esforç realitzat pels estudiants al llarg d’aquests semestres.

L’acte es farà el dia 13 de juliol a les 17.00 h a la Sala d’actes de la seu central de la UOC (Av. Tibidabo, 39-43 de Barcelona). Cal confirmar l’assistència –indicant el número de persones- abans del dia 9 de juliol enviant un missatge a Pilar Miquela (places limitades).