Cervell humà i evolució (Som les nostres connexions 15)

L’home és home pel seu cervell i va obtenir el seu cervell
per ser un primat i descendent de primats.
William W. Howells

Reflexió inicial

Homo sapiens és l’única espècie de la genealogia humana que queda al planeta. Tots els nostres ancestres han desaparegut i aquest fet ens fa reflexionar sobre moltes qüestions. És obvi preguntar-se per la nostra possible superioritat cognitiva sobre les altres espècies, que van anar desapareixent a mesura que ens propagàvem pels cinc continents. Un exercici interessant podria consistir a comparar les eines i el comportament (inferit del registre arqueològic) dels neandertals i dels sapiens arcaics de cronologies similars. Paola Villa i Wil Roebroeks [1] arriben a la conclusió que no hi ha diferències apreciables en l’utillatge de les dues espècies que justifiquin la superioritat tecnològica de l’Homo sapiens davant Homo neanderthalensis. Cap de les hipòtesis sobre la inferioritat en la capacitat innovadora, cinegètica o tecnològica dels neandertals pot resistir les proves de contrast a partir de les evidències del registre arqueològic. Els neandertals es comunicaven mitjançant un llenguatge propi, tenien capacitat simbòlica i una enorme resistència als rigors climàtics. Per a aquests investigadors potser caldria tornar a replantejar l’assimilació genètica dels neandertals, ara que els genetistes han provat la possibilitat de mestissatge amb descendència fèrtil entre els dos tipus humans. De fet, tots els representants de la nostra espècie hem mantingut alguns gens de neandertals.

És cert que les poblacions humanes recents hem arribat a nivells culturals que superen amb escreix als de qualsevol altra espècie del passat. No obstant això, aquest fet ha succeït una vegada que van desaparèixer la majoria dels nostres competidors. Potser la forma (que no la mida) del cervell pugui donar-nos alguna resposta. Tot i que alguns anatomistes, com Emiliano Bruner, no han trobat raons per pensar que la forma del cervell tingui cap influència en les capacitats cognitives de les últimes espècies que han habitat el planeta.

La història evolutiva d’Homo sapiens és encara molt breu. No obstant això, en pocs mil·lennis hem aconseguit cotes increïbles de desenvolupament. No donem crèdit als avenços tecnològics produïts, que som incapaços d’assimilar en el dia a dia. Què està passant amb la nostra espècie?, què tenim de peculiar?, per què estem aconseguint desenvolupaments cientificotècnics tan impressionants en uns pocs decennis? ¿Potser aquest èxit evolutiu ha tingut a veure amb la complexitat del llenguatge? Certament, el llenguatge és una eina biològica i cultural molt poderosa, però no pot ser l’única. Si ens fixem en el cervell dels humans, podem pensar en les subtils diferències de forma en relació als altres primats. Aquestes diferències no semblen massa significatives ni concloents. La mida del cervell tampoc sembla una resposta adequada. L’única distinció anatòmica amb els nostres avantpassats de finals del Plistocè Mitjà és la grandària relativa del cerebel, que possiblement va augmentar el seu volum en els últims 60.000 anys. A grans trets, podem descartar diferències substancials entre el cervell dels primers membres d’Homo sapiens i nosaltres mateixos. D’altra banda, l’única via que tenim per accedir a la ment dels primers sapiens és el registre arqueològic, que ens parla de capacitats cognitives i de comportament. Però les dades són insuficients. En qualsevol cas, fa 150.000 anys érem caçadors i recol·lectors, la domesticació dels animals i l’agricultura han arribat fa uns pocs mil·lennis, la revolució industrial data de finals del segle XVIII, l’exploració espacial és una fita del segle XX. El model encaixa amb un progrés exponencial de la tecnologia i suscita moltes preguntes.

Quines van ser les causes que van promoure la transformació d’un cervell no molt diferents a les d’un simi en un cervell humà capaç de llenguatge i raonament? Quins canvis genètics, funcionals i estructurals van produir el cervell humà? Continua llegint

Evolució del cervell (4) (Som les nostres connexions 14)

L’aparició dels paràntrops no va ser l’única conseqüència que va comportar per a l’evolució dels homínids el canvi climàtic de fa 2,5 milions d’anys. Un altre grup d’Australopithecus va desenvolupar un tipus d’adaptació molt diferent a la d’aquests últims. Aquest segon grup va mantenir la gracilitat dels seus avantpassats i en ell no s’observa la tendència a la robustesa típica de Paranthropus. Per contra, el cervell s’engrandeix significativament. En un curt espai de temps, la capacitat craniana passa de 400-500 cc a situar al voltant dels 600-800 cc. Hi ha un consens generalitzat per assumir que aquest augment del volum cerebral marca l’inici del nostre propi gènere, el gènere Homo. A això ha contribuït que sigui en aquest moment quan es registren a l’Àfrica els primers instruments lítics, consistents en còdols retocats que corresponen a la cultura Olduvaiana o, en termes més generals, al Mode I. Aquest augment de la mida del cervell molt probablement es correspon amb un canvi en la dieta, que passa a dependre en una alta proporció del consum de carn. Aquesta carn seria accessible per a aquests primers representants del nostre gènere gràcies als cadàvers semiconsumits de preses abatudes pels grans carnívors a la sabana. Les ascles i altres estris del Mode I serien utilitzats per descarnar els ossos i per accedir a altres parts toves, com el cap, la medul·la o el moll, d’alt valor nutritiu.

La primera humanitat

Homo habilis 

Cfr. Tema 18. Els primers Homo: Homo habilis   del curs en línia Orígens de l’art i evolució humana: l’homo significans. Pàg. 2-14.  En línia a http://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/llico_18.pdf

homo_habilis

Fa una mica més de 2,5 milions d’anys i en paral·lel a l’evolució dels paràntrops, va sorgir a l’Àfrica un nou llinatge humà, que donaria lloc a la nostra pròpia espècie. Molt probablement aquesta nova genealogia es va formar a partir de l’evolució d’alguna espècie del gènere Australopithecus.

Continua llegint

Evolució del cervell (3) (Som les nostres connexions 13)

Reflexió inicial

Falta molta informació sobre els primers estadis de l’evolució humana. N’hi ha prou que apareguin uns quants fòssils de certa antiguitat en algun jaciment africà per crear un debat científic sobre la seva possible identitat com a representants de la genealogia humana. Amb independència d’aquestes discussions, els primers quatre milions d’anys de l’evolució humana aparenten tenir poc a oferir pel que fa a modificacions anatòmiques de certa rellevància. Potser sigui per falta d’informació. Encara que la nostra gran explosió evolutiva va passar molt més tard, l’estudi de la diversitat dels hominins del Pliocè és força interessant. Ens interessa esbrinar com va evolucionant el cervell, en quins contextos, per a quines adaptacions i quines funcions pot dur a terme.

Si les relacions filo genètiques de les diferents poblacions del gènere Homo han estat i seguiran sent molt controvertides, tot i disposar d’un registre fòssil relativament abundant, què podem esperar quan amb prou feines comptem amb un grapat de fòssils representant a desenes, si no centenars de milers d’anys?

Primer parlarem dels fòssils africans més importants amb una cronologia d’entre una mica més de 6 i 2 milions d’anys. En aquest rang temporal van viure els primers representants del gènere Homo. En un següent tema ens centrarem en el procés que ens porta de l’Homo habilis al neandertal.

En nom d’una didàctica més senzilla, el discurs que seguirem repassarà de manera breu les troballes no per la data del seu descobriment sinó per la seva antiguitat. hominoides

 filogenia_hominida

Els primers indicis Continua llegint

Neurociència i Humanitats

Sembla que el segle XXI serà, probablement, el segle de l’estudi del cervell, i cada cop sembla reafirmar-se la idea que la Neurociència pot esdevenir un pont entre les Ciències i les Humanitats.

humanitats_neurociencia

És per aquests motius que s’està organitzant unes Jornades sobre Neurociència i Humanitats, que tindran lloc el cap de setmana del 17-18 de setembre a la finca Can Maltas de Cabrera de Mar.

Estaran dividides en quatre blocs (dissabte matí –de 10 a 13– i tarda –de 15 a 18; diumenge matí i tarda) que tractaran els temes següents:

  1. Realitat i pensament

La construcció de la  realitat, el lliure albir, la gènesi dels conceptes, la conducta moral, la presa de decisions, el cervell del fetus, del nadó, de l’adolescent, neuroteologia, neurofilosofia.

  1. El jo i la consciència

Conscient/inconscient, teoria de la ment, la «joïtat», un diàleg plural entre Maxwell Bennett, Daniel Dennett, Peter Hacker, John Searle, Roger Penrose, Gerald Edelman, Derek Denton i John Eccles.

  1. Emocions i sentiments

L’agressivitat, la culpa, l’angoixa, el dol, l’empatia, l’alegria, l’amor, el marcador somàtic de Damasio, el model de Jeffrey Gray.

  1. Els aprenentatges

Intel·ligències, coneixement, memòria, oblit, plasticitat del cervell, universals (lingüístics, artístics…), pre-programació versus innatisme, epigenètica, neuroeducació.

Per tal de poder preparar la logística, es demana que els interessats a assistir-hi feu una pre-inscripció amb la finalitat de saber, més o menys, quin serà el nombre de participants. La pre-inscripció no obliga a res. A principis de setembre, els pre-inscrits rebreu un missatge amb les informacions pertinents i es realitzarà la inscripció definitiva.

Pre-inscripció orientativa

Es tracta d’una experiència lúdico-acadèmica d’Universitat d’Estiu, l’objectiu de la qual és promoure un cert nivell d’alfabetització entre els estudiants d’Humanitats sobre temes de neurociència, que es farà al mig del camp i entre eucaliptus.

Seminaris a càrrec de Dr. Joan Campàs   Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Conjunt dels continguts treballats fins ara en el blog d’Humanitats de la UOC (http://humanitats.blogs.uoc.edu/): Som les nostres connexions

 

L’evolució del cervell (2). (Som les nostres connexions 12)

«Desafortunats els científics que només tinguin en el seu cap idees clares»
Louis Pasteur

Reflexió inicial

precio_intelig

Potser les preguntes més suggeridores que la ciència actual té plantejades són l’origen de l’Univers, l’emergència de la vida i l’aparició de la nostra espècie. Aquests tres orígens van suposar punts d’inflexió respecte de la situació en què es produïen, i van desencadenar esdeveniments d’emergència i innovació transcendentals en aquest llarg camí transcorregut des del Big Bang fins als nostres dies. Així, l’origen de l’Univers va comportar l’aparició del temps i de l’espai, de l’energia i de la matèria. Per la seva banda, l’origen de la vida va suposar l’emergència d’un tipus especial d’entitats químiques que tenen la capacitat de reproduir-se i evolucionar per selecció natural. El tercer origen va ser el que va permetre, dins el llinatge dels primats, l’aparició del gènere Homo: una successió d’espècies caracteritzades per un progressiu desenvolupament del seu cervell, associat a l’ús cada vegada més perfeccionat d’eines. Així es va arribar als humans moderns, a nosaltres: els únics éssers vius coneguts que som capaços de preguntar-nos pel nostre lloc en el cosmos.

Són nombrosos els interrogants que es plantegen, molts dels quals són la versió actualitzada de les preguntes que ens han acompanyat des de sempre : qui som?, d’on venim?, estem sols a l’Univers?, té sentit tot plegat? quina funció té la consciència? per què i per a què ens podem formular aquestes preguntes?

El que és impossible ara també ho va ser en el passat, ja que les regles fisicoquímiques del joc no han canviat des de la primera fracció de segon de l’Univers. Dins del territori del que és possible, sabem que hi ha fenòmens amb més o menys probabilitat d’haver-se produït: a partir dels més probables hem de ser capaços de construir un relat lògic que ens permeti avançar cap al que va poder ocórrer en cadascun dels orígens.

I aquest relat ha de començar exposant les possibles raons que, dins de la branca dels primats –originats fa entre 74 i 63 milions d’anys–, van produir el «big bang» del llinatge del gènere Homo: què és el que fa humà a l’ésser humà? Quins caràcters ens defineixen com a espècie? Si ens comparem amb els nostres més propers parents, els ximpanzés, aquesta pregunta sembla fàcil de respondre, malgrat compartir més del 90 per cent del nostre genoma. Continua llegint

L’evolució del cervell (1) (Som les nostres connexions 11)

Etapes de l’evolució cerebral

Hi ha una baula perduda en l’evolució humana del que pocs fets es coneixen i poc s’ha escrit. No és cap de les formes intermèdies que relacionen a l’home modern amb els seus primitius avantpassats antropoides. Sobre els cossos i els hàbits d’aquests sabem ja molt … La baula perduda és una cosa molt més intrigant: la primitiva ment humana, ¿com va néixer a l’existència ?, per què va néixer a l’existència? O. Wilson-C. J. Lumsden

Reflexió inicial

El cervell humà és l’estructura més complexa que coneixem. És l’òrgan que tot ho regeix, des de la nostra capacitat involuntària de segregar hormones o de respirar, fins a la intencional de decidir què farem avui o què pensem de l’estat actual del planeta. Per tant, el cervell és, entre altres coses, l’òrgan que permet, modela i expressa la nostra cognició: la nostra capacitat de conèixer-nos interiorment i de conèixer l’ambient exterior al nostre cos. Però el cervell no «només» té aquesta funció receptiva i cognitiva, sinó que també és el primer responsable del que, de fet, fem avui –ho hàgim o no planificat– i que actuem en un sentit o en un altre respecte a les nostres idees sobre l’estat actual del planeta, per exemple. És en el cervell on es descodifica la informació perceptiva, s’interpreta i s’associa, es planifica i decideix, a través d’un procés conjunt d’emocions, temps, anàlisi, sentiments, impulsos, valoracions, decisions, temperament i programació; és a dir, de raciocini conscient i de processament inconscient. El nostre cervell dóna l’ordre o rep els estímuls per parlar o pensar, moure les mans o parpellejar, sentir o cantar, planificar, jutjar, escriure, crear, avaluar, sospesar, escoltar… Per tant, d’ell depèn en primera instància tota la cognició humana.

El cervell està constituït per cent mil milions de neurones i un nombre encara més gran de cèl·lules anomenades glia. Les neurones són cèl·lules que presenten nombroses ramificacions, anomenades axons i dendrites, mitjançant les quals estableixen contactes entre si. Aquests contactes reben el nom de sinapsis. En aquestes té lloc l’alliberament de diverses substàncies químiques conegudes com neurotransmissors que intervenen en la comunicació neuronal, els quals, en unir-se als receptors de la membrana de les neurones adjacents, indueixen l’activació o inhibició d’aquestes neurones, desencadenant o inhibint la transmissió dels impulsos nerviosos. Les cèl·lules glials compleixen diverses funcions, entre elles les de sosteniment, aïllament i transport de nutrients i intervenen també en altres funcions, com l’activitat i plasticitat sinàptica.

Fa al voltant de 500 milions d’anys els precursors dels vertebrats actuals van desenvolupar els primers cervells. Aquests van permetre la integració i emmagatzematge de la informació sensorial procedent de l’entorn, crear una imatge mental d’aquest i utilitzar-la per esmorteir l’impacte de la variabilitat ambiental en un món canviant, generant respostes adaptatives que permetien evitar perills i trobar recursos, com a aliment o parella , el que va incrementar les probabilitats de sobreviure i reproduir-se. [1] Continua llegint

Com definir el «jo»? El cervell i la «joïtat» (Som les nostres connexions 10)

Reflexió inicial

El 28 de febrer de 1571, quan complia 38 anys, l’assagista francès Michel de Montaigne va decidir dur a terme un canvi radical en la seva vida. Va deixar la seva carrera en la vida pública, va reunir una biblioteca de mil volums en una torre situada en un racó apartat de la seva propietat, i va passar la resta de la seva vida escrivint assajos sobre el tema complex, fugaç i proteic que més li interessava: ell mateix . La seva primera conclusió va ser que l’intent de conèixer-se un mateix és una empresa vana, perquè el jo canvia contínuament i desafia qualsevol ferma descripció. Però això no li va impedir seguir investigant, i la seva pregunta ha ressonat a través dels segles: Que sais-je? (Què sé?)

baby-and-mirror

Com ens podem arribar a conèixer a nosaltres mateixos? Només amb la ciència? Amb la introspecció i la meditació? Considerem el següent fet: els sistemes nerviosos perifèrics utilitzen cent milions de neurones per controlar les activitats dels intestins (el que s’anomena sistema nerviós entèric). Pot la introspecció controlar cent milions de neurones?  De fet, és millor que funcioni com la maquinària automatitzada i optimitzada que és, transportant el menjar pels intestins i emetent senyals químics per controlar la fàbrica de la digestió sense preguntar-nos què n’opinem del tema.

Gran part del que som roman fora de la nostra opinió o elecció. Imaginem-nos que la societat o el govern ens obliguéssim a sentir-nos atrets pel sexe o per algú d’edat que no ens atrau a l’actualitat, o per una granota. Ho podríem fer? Probablement, no. Els nostres impulsos més bàsics estan esculpits en el nostre circuit nerviós i ens resulten inaccessibles. Certes coses ens resulten més atractives que d’altres, i no sabem per què.

Gairebé tot el nostre univers interior ens és aliè. I no només el funcionament del cos. Les idees que se’ns passen pel cap, el que pensem durant un somieig, el contingut dels nostres somnis, la majoria de coses que ens agraden, el desig que ens desperta algú…: tot això sorgeix des de les invisibles cavernes intracranials.

Tot plegat ens porta a una pregunta clau: què som? ¿posseïm una ànima –en el sentit no religiós– separada de la nostra biologia física, o no som més que una xarxa biològica enormement complexa que produeix de manera mecànica les nostres esperances, aspiracions, somnis, desitjos, humors i passions? La majoria de la gent del planeta creu en l’existència d’una ànima extrabiològica –religiosa o no–, mentre la majoria dels científics consideren que es tracta d’una propietat natural que emergeix d’un vast sistema físic i res més.

El punt de vista materialista afirma que estem fets fonamentalment només de materials físics. Des d’aquesta perspectiva, el cervell és un sistema que funciona governat per les lleis de la química i la física, i el resultat final és que tots els seus pensaments emocions i decisions es produeixen per reaccions naturals que segueixen les lleis locals de la mínima energia potencial. Som el nostre cervell i els seus productes químics, i si alguna cosa els modifica, ens modifica.

Ens podem conèixer més profundament estudiant la nostra neurobiologia? Sí, però amb algunes excepcions. Davant els misteris que presentava la física quàntica, el físic Niels Bohr va suggerir una vegada que comprendre l’estructura de l’àtom només es podria aconseguir canviant la definició de «comprendre». Un ja no podria dibuixar l’àtom, però en canvi ara podia predir experiments sobre el seu comportament amb una precisió de fins a catorze decimals.

De la mateixa manera, conèixer-se un mateix pot ser que requereixi un canvi en la definició de «conèixer». D’entrada, exigeix ​​comprendre que el jo conscient posseeix poc control sobre la realitat, interna i externa, que ens hem construït. El coneix-te a tu mateix s’ha de plantejar d’una manera nova.

Exemple 1: no n’hi ha prou amb la biologia
Imagina que observes per un microscopi la gola de la teva amant mentre llegeix poesia. Observes molt de prop les cordes vocals de la teva amant viscoses i lluents, contraient i dilatant-se. La podria estudiar a fons, però no l’ ajudaria a comprendre per què li encanta parlar amb aquesta persona tot passejant. Continua llegint

La memòria (Som les nostres connexions 9)

«Un no pot ser més que la seva pròpia memòria»
Emilio Lledó

Reflexió inicial

A Matrix (Andy i Larry Wachowski, 1999), Neo és L’Elegit, l’únic que pot liderar a una humanitat vençuda a la victòria contra les Màquines, l’únic capaç de destruir la Matrix, que ha implantat records falsos en el nostre cervell com a mitjà per controlar-nos. En una escena ja clàssica de la pel·lícula Matrix, els malvats Sentinelles, que protegeixen la Matrix, han aconseguit acorralar Neo. Sembla que l’última esperança de la humanitat està a punt de ser liquidada. Però, prèviament, a Neo li han implantat un connector al clatell que li permet descarregar instantàniament al seu cervell el coneixement de les arts marcials. En segons esdevé un mestre del karate, capaç de derrotar els Sentinelles amb impressionants puntades voladores i precisos cops. A Matrix, aprendre les sorprenents habilitats d’un mestre cinturó negre en karate és tan fàcil com connectar un elèctrode al cervell i prémer el botó de «descarregar». Potser algun dia també nosaltres puguem descarregar-nos records…

matrix
Fotograma de Matrix

Però què passa quan els records que ens descarreguem són falsos? En la pel·lícula Desafio total (Len Wiseman, 2012), a Arnold Schwarzenegger li implanten records falsos, el que difumina completament la frontera entre realitat i ficció. Combat valentament contra els malvats a Mart fins al final de la pel·lícula, quan de sobte s’adona que ell és el seu líder. Es queda perplex en descobrir que els seus records de ser un ciutadà normal, respectuós de la llei, són totalment fabricats.

La memòria, en les seves múltiples formes, és probablement la funció més important de qualsevol sistema nerviós, sigui humà o animal. Sense ella no seria possible l’aprenentatge ni els organismes modificarien la seva conducta com a conseqüència de l’experiència passada. Sota aquest ampli concepte s’inclouen fenòmens tan dispars com la memorització de la llista de la compra, el record de com es va en bicicleta, o l’atenuació de la resposta de fugida del calamar davant un estímul repetit. Però tots tenen una cosa en comú: el registre d’informació en el teixit nerviós.

La memòria, és a dir, la capacitat d’adquirir i retenir informació, no és de fiar. La memòria està molt lluny de ser una funció que reprodueixi exactament el que hem percebut o sentit. Sense memòria, ni podem orientar-nos en el nostre entorn, ni treure profit de la nostra experiència passada.

Continua llegint

Mite: El cervell és un ordinador (Som les nostres connexions 8)

Reflexió inicial

“Tots tenim al cap un ordinador molt potent”.
Daniel Kahneman [1]

Un extraterrestre que aterrés avui al nostre planeta podria arribar perfectament a la conclusió que ens considerem a nosaltres mateixos com una mena de robots. Les metàfores informàtiques estan per tot arreu, també en els llibres de psicologia popular i en els d’autoajuda: «La seva ment és un sistema operatiu», diu Dragos Roua [2].« Està vostè segur d’estar utilitzant la millor versió del mateix?»; i també en les novel·les, com en aquest exemple de The Unsanctioned, de Michael Lamke [3]: «S’havia convertit en un hàbit. Quan estava molt inquiet i preocupat mirava de començar de nou desfragmentant aquell confús poti-poti de retalls dispersos que era el seu cervell i formatant-lo de nou».

 interficie_cervell_ordinadorInterfície ment-ordinador

La popularitat de la metàfora que identifica la ment amb un ordinador està relacionada amb la forma en què es va desenvolupar la psicologia durant el passat segle. Molt aviat, l’enfocament conductista dominant en psicologia va proscriure l’especulació sobre el funcionament intern de la ment. Psicòlegs com John Watson el 1913 i Albert Weiss durant la dècada següent sostenien que la jove ciència de la psicologia havia de ocupar-se exclusivament de la conducta observable i mesurable.

Però llavors, a la dècada de 1950, va començar l’anomenada Revolució Cognitiva, inspirada en gran part per innovacions en els camps de la computació i de la intel·ligència artificial. Els pioners d’aquesta revolució van rebutjar les restriccions del conductisme i van centrar la seva atenció en els nostres processos mentals interns, invocant sovint metàfores informàtiques en fer-ho. En el seu llibre de 1967, Cognitive Psychology [4], que segons alguns és el que va donar nom a la disciplina, Ulric Neisser va escriure: «La tasca de mirar d’entendre la cognició humana és anàloga a la de… mirar d’entendre com s’ha programat un ordinador». Escrivint el 1980, el psicòleg de la personalitat nord-americà Gordon Allport es manifestava de manera rotunda. «L’adveniment de la Intel·ligència Artificial», va dir, «és el desenvolupament particular més important en la història de la psicologia».[5]

Si generacions anteriors van comparar el cervell amb una màquina de vapor, o amb una centraleta telefònica, els psicòlegs actuals, i sovint també la gent en general, invoca freqüentment termes d’origen informàtic per descriure processos mentals. Una metàfora especialment popular és parlar de la ment com un programari implementat en el maquinari del cervell. Es parla de les habilitats com «cablejades». Els sentits són «inputs» i les conductes «outputs». Quan algú modifica una acció o la seva forma de parlar sobre la marxa, es diu que ha realitzat el procés «en línia». Els investigadors interessats en la forma en què controlem els nostres cossos parlen de «bucles retroactius». Els experts en moviments oculars diuen que els moviments entretallats sacàdics que realitzem mentre llegim són «balístics», en el sentit que la seva trajectòria està «programada» per endavant, com la d’un míssil. Els investigadors de la memòria utilitzen termes com «capacitat», «velocitat de processament» i «limitació de recursos» com si estiguessin parlant d’un ordinador. Hi ha també un llibre titulat Mind Hacks [6], sobre l’ús de l’auto-experimentació com a mètode per entendre al propi cervell.

És realment un ordinador el cervell? La resposta a aquesta pregunta depèn del sentit més o menys literal en què la formulem i de què entenguem exactament per un ordinador. Naturalment, el cervell no està literalment fet de transistors, cables de plàstic i plaques base. Però en definitiva tant els cervells com els ordinadors són processadors d’informació. Aquesta és una idea vella. Escrivint en el segle XVII, el filòsof anglès Thomas Hobbes deia: «La raó… no és més que càlcul, és a dir, sumar i restar» [7]. Com explica Steven Pinker al seu llibre La taula rasa (2002), la teoria computacional de la ment no diu que la ment sigui un ordinador, «diu que pot explicar les ments i els processadors d’informació fabricats pels homes utilitzant els mateixos principis» [8].

Encara que alguns estudiosos consideren útil comparar la ment amb un ordinador, els crítics de l’enfocament computacional sostenen que hi ha una diferència essencial entre els humans i els ordinadors. Nosaltres pensem, els ordinadors no. Continua llegint

Mite: Internet i els videojocs són addictius (Som les nostres connexions 7)

Reflexió inicial

És innegable que les últimes dècades hem estat testimonis d’una revolució en la nostra relació amb les tecnologies de la comunicació, almenys en la majoria dels països industrialitzats. Internet ha comportat l’arribada del correu electrònic i els motors de cerca, amb el que això implica de comunicació instantània i d’informació sense límits amb només prémer una tecla. Més recentment, els smartphones i les tablets han fet encara més fàcil l’accés a la xarxa. La gent està gairebé constantment connectada i al mateix temps les xarxes socials com Facebook o Twitter han creat noves formes d’utilitzar Internet per gestionar les nostres relacions i compartir informació.

Aquest creixement d’Internet i les xarxes socials ha anat paral·lel al plantejament d’un seguit de preguntes sobre el seu impacte en la població i en el jovent en general. Una d’elles és si alguns individus desenvolupen patrons alterats de comportament en línia. Les anècdotes dels anomenats addictes a Internet es remunten a la dècada de 1990, [1]  van aparèixer a la premsa [2] i els metges van començar a informar de clients amb trastorns relacionats amb Internet [3] i aviat van començar a proliferar centres de desintoxicació tecnològica (com el Computer Addiction Service [4] de l’hospital McLean, vinculat a la universitat de Harvard) i grups de suport en línia (com l’Internet Addiction Support Group).

Pot ser interessant conèixer, d’entrada, les dades sobre Internet i les xarxes socials el 2015 segons l’informe de We are social [5]:

  • dels més de 7.210 milions d’habitants del planeta, 3.010 milions tenen accés a internet (42%, + 21% en un any) i 2.078.000.000 regularment utilitzen les xarxes socials (28%, + 12% des del 2014). 3.649.000.000 persones utilitzen un telèfon mòbil (51%, + 5% en un any) i 1.685.000 de persones accedeixen a les xarxes socials a través d’aquests.
  • al gener de 2014, el 35% de les persones tenia accés a internet. El 2015, el percentatge s’eleva al 42%. A Espanya el 77% dels ciutadans tenen accés a internet. Pel que fa a la velocitat de connexió, la mitjana és de 4,5 Mbps. A Espanya és de 7,8 Mbps, lluny d’alguns països d’Àsia: 15 Mbps al Japó, 16,3 Mbps a Hong Kong o els 25,3 Mbps a Corea del Sud.
  • tots els dies, els usuaris passen una mitjana de 4,4 hores a internet des d’un PC o portàtil i 2,7 hores connectats des d’un dispositiu mòbil (smartphone i tablet). Espanya està per sota de la mitjana, amb 4 hores des de l’ordinador i 1,9 hores des dels dispositius mòbils. A les xarxes socials, la conclusió és similar: els espanyols s’hi varen connectar 1,9 hores al dia. No obstant això, la taxa de penetració de les xarxes socials a Espanya és molt superior a la mitjana mundial: el 47% a Espanya enfront del 29% en el món.
  • pel que fa a les xarxes socials més utilitzades, l’informe presenta pocs canvis respecte a l’any anterior: Facebook segueix guanyant per golejada seguida pels gegants asiàtics QQ i Qzone, WhatsApp i Facebook Messenger ocupen la quarta i la cinquena plaça. Crida l’atenció Twitter, que apareix en desena posició, per sota de Google+ o Instagram.
  • les dades d’Espanya assenyalen que dels 46,5 milions d’habitants, 35,7 són usuaris d’internet (77%) i 22 milions compten amb perfils a les xarxes socials (47%). Els internautes espanyols passen una mitjana de 3:58 al dia connectats a internet des d’un ordinador i 01:51 des d’un dispositiu mòbil. Accedeixen a les xarxes socials durant 1:54 hores al dia, mentre que dediquen dues hores i mitja a veure la televisió.

Les recerques sobre l’ús indegut d’Internet i altres problemes relacionats amb la xarxa, estan donant multitud d’estadístiques: d’un 5,9 % a un 13 % dels internautes presenten alteracions de conducta a Internet [6] i el 15 % dels estudiants universitaris dels Estats Units i d’Europa coneixen algú que és addicte a Internet. [7]

Les afirmacions sobre l’addicció a Internet es basen en experiències subjectives d’auto informes dels addictes i amb recerques sobre l’ús indegut d’Internet. Alguns argumenten que la por a les noves tecnologies és subjacent a l’anomenat abús d’Internet; altres consideren que la investigació sobre l’abús d’Internet patologitza la qualitat de les relacions en línia, i altres destaquen els aspectes terapèutics de les interaccions en línia. Continua llegint

Mite: els fills hereten la intel·ligència dels pares (Som les nostres connexions 6)

Reflexió inicial

“Leader”, el malvat personatge de Marvel Comics, va estar exposat a una emissió de raigs gamma en un accident, igual que l’Increïble Hulk ( “la Massa”), però en comptes de conferir-li una força sobrehumana a Leader (prèviament conegut com Samuel Sterns), la radiació el va convertir en un geni ultra-intel·ligent. Un se’n adona  quan li fa una ullada al personatge, perquè exhibeix un crani bulbós molt gran que conté un cervell massiu. Fem-nos una senzilla pregunta: més gran significa millor quan parlem de cervells? Són realment més intel·ligents les persones que tenen un cervell més gran? I què vol dir ser intel·ligent?

leader                                        Samuel Sterns, Leader. Marvel Comics

Cada cervell és diferent i és flexible, té capacitat per a desenvolupar habilitats i reforçar les xarxes nervioses necessàries en cada cas per a executar cada tasca. Però cadascun de nosaltres venim preparats de sèrie, de manera natural, per a dur millor a terme uns treballs determinats i no uns altres. L’etapa crítica es desenvolupa durant els primers cinc anys de la vida, quan el cervell creix de pressa fins a arribar, a aquesta edat, al 90% del seu volum. L’altre 10% que falta, el desenvolupem fins que fem vint anys. Aquests primers cinc anys de la vida són clau en el desenvolupament de les nostres capacitats perquè és quan s’estableixen de forma natural la major part de les connexions que, si es fan servir, hi resten establertes per sempre.

densitat_connexions_neuronals

Així que superem el període crític de la primera infantesa, ens costarà més esforç desenvolupar habilitats naturals que hem abandonat, però el cervell és plàstic i sempre un pot descobrir un talent ocult (és el que s’esdevé, sovint, després de jubilar-se: es poden refer rutes del cervell abandonades per la dedicació al treball i a la família).

Quan aprenem, canviem literalment el cervell. Tota nova experiència i aprenentatge estableixen noves connexions i això requereix un esforç, atès que el cervell, fidel a la seva obligació d’estalviar energia, es resisteix a canviar i té tendència a mantenir només les connexions imprescindibles, les que ens ajuden a sobreviure.  Quan experimentem o aprenem, establint connexions noves, els sistemes de fatiga nerviosa apareixen aviat. S’ha calculat que, a partir dels tres minuts d’activitat contínua, d’escoltar dades noves, un cervell poc entrenat per a l’aprenentatge necessita un descans que no és gaire diferent del descans que necessiten els músculs quan practiquem un exercici físic. Per això la importància de les emocions que fan plaent l’experiència i l’aprenentatge.

De que depèn que les persones siguem més o menys intel·ligents? De l’experiència, la pràctica i l’aprenentatge o del patrimoni genètic? Bàsicament, de la densitat de les connexions. Continua llegint

Mite: L’homosexualitat (l’hetero, la bi, la trans) és una elecció. Som les nostres connexions (5)

Si un home es fica al llit amb un home com se’n va a dormir amb una dona, tots dos han comès una infàmia; els dos moriran i seran responsables de la seva mort.
Levític 20,13

 Reflexió inicial

En els anys seixanta i setanta del segle passat es pensava que els nens venien al món com un full en blanc i que les convencions de la nostra societat els forçaven a prendre un rumb femení o masculí pel que fa a la identitat de gènere i l’orientació sexual. Aquest concepte, àmpliament difós pel psicòleg John Money de Filadèlfia, va tenir funestes conseqüències a l’hora de decidir què fer amb els nadons que presentaven un sexe ambigu. Es creia que no importava el sexe que es triés per al nadó sempre que l’operació es dugués a terme poc després del naixement. L’entorn del nen ja s’encarregaria després que la identitat de gènere s’adaptés als seus genitals. Tot plegat era un reflex de l’opinió general de l’època que tot es podia construir (es venia de la destrucció massiva de la II Guerra Mundial), incloses la identitat de gènere i l’orientació sexual. Les idees sobre la importància de l’entorn social se sentien no només en boca de Money i els seus, sinó també en l’àmbit del feminisme. Totes les diferències entre els sexes en relació amb el comportament, la professió i els interessos els havien estat imposades a les dones per una societat patriarcal i masclista, segons el feminisme de l’època. Existia un tabú sobre la base biològica de la nostra orientació sexual.

Res sembla més fàcil, després del naixement, dir si un nadó és nen o nena. En la concepció ja està decidit: dos cromosomes XX serà una nena; un cromosoma X i un altre Y serà un nen. Però la cosa no és tan fàcil. El cromosoma Y del nen és el que desencadena el procés per formar l’hormona masculina, la testosterona. Entre la sisena i la dotzena setmana de gestació es desenvolupen els òrgans sexuals masculins o femenins en funció de la presència o l’absència de testosterona. Posteriorment, en la segona meitat de l’embaràs, el cervell evolucionarà en sentit masculí o femení, ja que el nen produeix un pic de testosterona i la nena no. Per a la formació de les estructures sexuals masculines durant el desenvolupament del fetus és necessària l’acció de determinades hormones, mentre que per a la formació dels òrgans sexuals femenins no cal tal acció. És en aquest període quan la nostra identitat de gènere (heterosexual, homosexual, bisexual, transsexual) queda fixada en les estructures cerebrals per a la resta de la nostra vida.

La nostra identitat de gènere es determina ja en el si matern. Durant la diferenciació del nostre cos i del nostre cervell en direcció femenina o masculina poden produir-se formes intermèdies amb enormes conseqüències. Els genitals (el sexe) no tenen per què correspondre’s amb la identitat de gènere definida en el cervell abans del naixement.

En certs casos ni tan sols tenir pits, penis, vagina, ni tan sols tenir cromosoma X o cromosoma Y pot definir a una persona com a home o com a dona.

L’existència de persones homosexuals (persones que senten atracció sexual pel seu mateix sexe), bisexuals (persones que senten atracció sexual per ambdós sexes) i transsexuals (persones que tenen una identitat de gènere diferent de la que «marca» el seu cos) ens indiquen que l’heterosexualitat (persones que senten atracció sexual pel sexe “contrari”) no és la norma. A causa d’aquesta varietat pel que fa a identitat de gènere (de quin gènere se sent un) i orientació sexual (quin sexe m’atrau), ens podem preguntar: què és el que «ens fa ser» de determinada manera i quin és el seu substrat fisiològic [1]. La resposta, en el cervell.

Experiment 1 Continua llegint

Mite – Només utilitzem el deu per cent del nostre cervell. Som les nostres connexions (4)

Reflexió inicial 

Sovint s’adverteix a mestres i professors que si algú els vol vendre un programa informàtic amb el qual, basat en el cervell, puguin ensenyar millor als seus alumnes, el primer que han de fer és posar-se la mà a la butxaca, ja que aquest venedor només voldrà guanyar diners [1]. Una gran part dels programes que es venen, contenen falses concepcions de l’ensenyament, a causa d’un desconeixement real de les dades de com funciona el cervell. El problema bàsic és que molts mestres, desitjosos d’implementar el seu ensenyament amb mètodes i pràctiques noves que millorin les seves eines docents, no posseeixen preparació amb la qual poder avaluar i criticar aquests programes i els accepten com ben fonamentats en neurociència.

El problema no són els mestres i els professors, sinó l’alfabetització en neurociència que encara no està present en l’ensenyament (excepte els estudis que s’hi relacionen) ni en els màsters de formació del professorat.  Agreujat per les notícies que difon la premsa, per la dificultat d’interpretar els fets científics i per la difusió dels sistemes «alternatius».

El 2005, amb motiu d’una conferència on s’anunciava l’obertura del Centre per a l’Educació basada en la Neurociència de la Universitat de Cambridge, els mestres que hi van assistir van manifestar rebre més de 70 correus electrònics a l’any animant-los a matricular-se en cursos sobre «com ensenyar millor a les escoles», basats en coneixements del cervell; alguns d’aquests cursos promouen la interpretació errònia de les dades científiques i, en conseqüència, una aplicació falsificada dels possibles beneficis d’aquests coneixements.

Tot un cúmul de neuromites han donat lloc a crear expectatives poc realistes en els mestres i professors. Un exemple és la lectura incorrecta d’un fet neurobiològic, com la proliferació de les connexions neuronals en els primers anys de vida. Avui sabem que en el cervell dels nens té lloc una enorme i profusa proliferació sinàptica (milions de sinapsis tots els dies). Doncs bé, basant-se en aquest fet, s’ha especulat sobre la possibilitat d’aprofitar aquests temps de canvis profusos i profunds per «inundar» el seu cervell, de manera paral·lela a aquest creixement sinàptic, amb conceptes, vocabularis, memorització d’esdeveniments històrics, fets aïllats i percepcions complexes a través de mitjans audiovisuals perquè siguin millor absorbits i incorporats al cervell durant aquesta proliferació sinàptica, pensant que, d’aquesta manera, quan aquests nens arribin a la joventut o l’edat adulta, tindrien capacitats cognitives superiors a les dels seus companys que no haguessin utilitzat aquests mètodes. Malauradament els que van promoure aquestes idees no van tenir en compte la manca d’evidència científica sobre la relació entre aquest fenomen neurobiològic de proliferació sinàptica i el procés d’aprenentatge. És més, els mateixos pares, davant ofertes d’aquest tipus sempre reaccionen amb un component fortament emocional. «Però, no és veritat que els nens aprenen coses fonamentals i de manera fàcil en els primers anys? Com no aprofitaré aquest possible avantatge per al meu fill encara que no sigui del tot cert?». Continua llegint

Anatomia cerebral bàsica. Som les nostres connexions (3)

Reflexió inicial

«Cal saber en general que la font del nostre plaer, goig, riure i diversió, a l’igual que la del nostre pesar, ansietat, dolor i llàgrimes, no és altra cosa que el cervell. És aquest òrgan en particular el que ens permet pensar, veure, sentir i diferenciar el que és lleig de la bellesa, el mal del bé, el que és desagradable del que agradable. També el cervell és el seient de la bogeria i el deliri, dels temors i terrors que ens assalten, sovint, a la nit, algunes vegades durant el dia; que aquí també rau la causa de l’insomni i del somnambulisme, dels pensaments que no sortiran a la llum i que moltes vegades són causa de pertorbacions, dels deures oblidats i de les excentricitats».
Hipòcrates (cap al 460-370 ane.)

Tot el que pensem, fem i deixem de fer s’esdevé en el nostre cervell. L’estructura d’aquest òrgan determina les nostres possibilitats, les nostres limitacions i el nostre caràcter; som el nostre cervell.

Al llarg dels segles, els humans, fascinats pel cervell, han intentat comparar les seves funcions recorrent a models basats en els últims avenços tecnològics de cada època. El cervell s’ha comparat a un sistema hidràulic (model grecoromà), un «llibre omnipresent» (model renaixentista, quan a Europa es va descobrir la impremta), Descartes (1596-1650) contemplava el cos i la ment com una màquina, i comparava el cervell amb un orgue d’església. Creia que l’aire, que era impulsat cap als tubs rodons de l’orgue, es corresponia amb les partícules més fines i actives de la sang, «la seu de l’ànima», que entrava a través d’hipotètiques obertures del cervell mitjançant un sistema vascular (els capil·lars glomerulars dels ventricles). A continuació, uns nervis buits distribuïen l’esperit vital pels músculs. El teclat era l’epífisi, que podia enviar l’esperit vital als ventricles per una direcció determinada, de la mateixa manera que les manxes de l’orgue impulsen l’aire cap a determinats tubs.

Durant la primera revolució industrial va ser comparat a un teler, i durant la primera meitat del segle XX a una taula de comandaments com el complex d’habitacions subterrànies plenes d’aparells situat en ple centre de Londres, i des d’on a partir de 1940 Winston Churchill va dirigir les operacions de la Segona Guerra Mundial. Amb la irrupció del telèfon es va implantar una altra analogia: el cervell com una centraleta telefònica, una gran xarxa de línies telefòniques interconnectades, i la consciència era una llarga filera d’operadores telefòniques assegudes davant d’un gran quadre de calvilles, desconnectant i connectant cables contínuament. Al llarg de la segona meitat del segle XX s’ha comparat a un ordinador, una màquina biològica racional que processa informació; si observem la impressionant quantitat de components que posseeix el nostre cervell i veiem com estan connectats entre si, la metàfora de l’ordinador és suggerent (però falsa). Hi ha cent bilions de punts on les neurones entren en contacte entre elles mitjançant les sinapsis. Les neurones estan unides per més de cent mil quilòmetres de fibres nervioses. La quantitat exorbitant de cèl·lules i de contactes funciona d’una manera tan eficient que el nostre cervell amb prou feines té el consum energètic d’una bombeta de quinze watts. Això vol dir que la despesa total d’energia del cervell d’una persona al llarg d’una vida d’uns vuitanta anys no suposaria més que 1.200 euros, segons els preus vigents. Per aquest preu és impossible aconseguir un ordinador amb una vida útil tan llarga. Per 12 euros es pot subministrar energia a mil milions de neurones al llarg de tota la vida! Una fantàstica i eficient màquina dotada de connexions paral·leles i, a més, millor preparada per al processament d’imatges i associacions que qualsevol ordinador.

L’analogia més recent és la d’Internet que connecta milers de milions d’ordinadors. La consciència, segons aquesta representació, és un fenomen «emergent» que sorgeix miraculosament a partir de l’acció col·lectiva de milers de milions de neurones.

Si fem una història de totes les metàfores fetes sobre el cervell, ens adonarem que no hem fet res més que utilitzar com a metàfora el darrer descobriment que el nostre cervell ha enginyat. L’últim producte del nostre cervell és el que utilitzem com a metàfora per al propi cervell.

El cervell pesa únicament al voltant de quilo i mig, i tanmateix és l’objecte més complex del sistema solar. Encara que suposa tan sols el 2 per cent del pes corporal, consumeix un 20 per cent de la nostra energia total (en els acabats de néixer, el cervell consumeix un esbalaïdor 65 per cent de l’energia total del nadó), mentre que un 80 per cent dels nostres gens codifiquen característiques del cervell. Es calcula que dins de la cavitat cranial hi ha cent mil milions de neurones, i un nombre exponencialment major de connexions neuronals i vies nervioses.

cervell_emocions_rao

Continua llegint

El cervell també enganya l’autopercepció del cos. Som les nostres connexions (2)

Si no hi ha cos, no hi ha ment
Damasio, Antonio R. (2011). El error de Descartes: la emoción, la razón y el cerebro humano. Barcelona. Destino. (Col. Imago Mundi). pàg. 303

 Reflexió inicial

Imagina’t, lector, que et dirigeixes ​​caminant a casa, sol, cap a  la mitjanit, i que de cop i volta t’adones que algú t’està seguint a no molta distància i de forma persistent. El sentit comú ens diu que això és el que s’esdevé: el cervell detecta l’amenaça; evoca unes quantes opcions de resposta; en seleccionem una; actuem en conseqüència; i així es redueix o s’elimina el risc. Però, les coses són més complicades. Els aspectes neurals i químics de la resposta del cervell produeixen un profund canvi en la manera d’operar dels teixits i els sistemes d’òrgans sencers. La disponibilitat d’energia i la taxa metabòlica de tot l’organisme es veuen alterades, igual que passa amb l’estat d’alerta del sistema immunitari; tot el perfil bioquímic de l’organisme fluctua ràpidament; els músculs esquelètics que permeten el moviment del cap, el tronc i les extremitats es contrauen; i els senyals sobre tots aquests canvis són retransmeses al cervell, algunes a través de rutes neurals, altres a través de vies químiques al torrent sanguini, de manera que l’estat canviant del cos pròpiament dit, que es modifica contínuament, segon a segon , afecti el sistema nerviós central, de manera neural i química, en diferents punts. Els canvis tenen lloc alhora en el cervell i en el cos pròpiament dit [1].

El que aquí es posa de manifest és que la conducta resultant (de fugida, d’alerta…) és fruit de la interacció entre el cervell i el cos. Les representacions [2] que el nostre cervell construeix per a descriure una situació, i els moviments formulats com a resposta a una situació, depenen d’interaccions mútues cervell-cos. El cervell construeix representacions (unes inconscients, d’altres conscients) canviants del cos a mesura que aquest varia sota les influències químiques i neurals; el cos canvia i la imatge que en tenim també canvia.

El cervell, a través del cos, ha detectat un perill i inicia un seguit de reaccions bioquímiques i neurals que afecten al cos. I aquests canvis en el cos afecten al cervell. Però, qui és el protagonista d’aquest episodi? Una construcció mental a la que anomenem «jo», un estat biològic reconstruït repetidament. No és un homenet situat a l’interior del nostre cervell i que contempla el que està esdevenint, perquè llavors ens podríem preguntar si el cervell d’aquest homenet té un cervell que veu i pensa i pren decisions… i així fins a l’infinit. I de «jo», només n’hi ha un? Només hi ha un únic coneixedor dels components de la ment? Resideix en un únic lloc del cervell?

La pèrdua de l’autoconsciència del cos Continua llegint

El cervell ens enganya. Som les nostres connexions (1)

 Reflexió inicial

Tot és mentida. Aquesta és la incòmoda realitat que cal afrontar quan analitzem el funcionament del cervell [1]. El nostre crani és un búnquer que alberga la gelatinosa massa rosada de menys d’un quilo i mig de pes amb la qual creiem entendre el moviment de les marees, expliquem la caiguda de l’Imperi romà, ens emocionem escoltant un poema o mirant un quadre, jutgem la conducta dels altres, ens imaginem un futur millor, sentim que ens fa mal el genoll, desitgem un amor etern o reflexionem sobre el coneixement i el propi cervell.

El cervell, bàsicament, és un dispositiu fruit de la selecció natural i dedicat al servei de la supervivència d’un organisme viu; per això, és capaç de suplir informacions que li manquen amb fabulacions, fantasies, creences, mistificacions…, per tal de garantir i assegurar aquesta supervivència (els sentits no existeixen per a reflectir la realitat exterior, sinó per a la preservació de l’espècie). Per al cervell és millor tenir una informació completa, encara que sigui falsa, que cap; per això omple buits amb irrealitats i informacions falses per tal que tot sigui coherent (podria ser aquesta la base de les creences religioses, supersticions, mites…?).

Al cervell li és igual com és la realitat: el que li interessa és com pot utilitzar-la per a la supervivència de l’organisme (no té cap interès, doncs, plantejar-se «la cosa-en-sí» dels idealistes perquè el cervell mai la percebrà «tal com és»). [2]

La primera decepció que ens emportem és que la major part de la informació exterior que coneixem prové de la llum, un fragment de la radiació electromagnètica que inunda l’univers i que sempre està disposada a enganyar-nos. De fet, ni tan  sols percebem la major part de la radiació, que viatja a través nostre en forma de microones, ones de ràdio, llum infraroja, raigs X o raigs gamma (una gran part del cervell està dedicada a la visió, i una altra al moviment, no al pensament i la reflexió).

Exemple 1.

Els colors, per exemple, no existeixen: són la manera com el nostre cervell descodifica la reflexió d’una radiació electromagnètica de determinada longitud d’ona. El color és una construcció del nostre cervell (evolutivament va servir per a seleccionar la fruita madura, distingir els animals perillosos…) i està condicionat pels colors que l’envolten; a més, el cervell corregeix els colors en funció de la quantitat de llum que els arriba.

colors1

Segurament tothom hi veu una espiral verda i una de blava sobre un fons rosa. Però en realitat, la verda i la blava són el mateix color.

 colors2

Continua llegint

Presentació i justificació. Som les nostres connexions (0)

«Com a humans, podem identificar galàxies que es troben a anys llum de nosaltres, podem estudiar partícules més petites que un àtom. Però encara no hem pogut esbrinar el misteri de les tres lliures de matèria que tenim entre orella i orella». [1]

Del discurs pronunciat, a l’abril del 2013,  per Barack Obama durant la presentació de la «BRAIN lnitiative» («Brain Research through Advancing Innovative Neurotechnologies» [Investigació del cervell mitjançant les més modernes i innovadores neurotecnologies])

El cervell pesa al voltant d’un quilo i mig, però és l’objecte més complex del sistema solar. Només suposa un 2 % del pes corporal però consumeix un 20 % de la nostra energia total (en els nou nats consumeix el 65 % de la seva energia total), mentre que un 80 % dels nostres gens codifiquen característiques del cervell. Es calcula que dins la cavitat cranial existeixen unes cent mil milions de neurones i bilions de connexions neuronals.

S’han fet grans avenços en el coneixement de com funciona el cervell, però encara hi ha molt camí per recórrer. I, en part, gràcies al que encara no sabem, han prosperat diversos mites i mitges veritats sobre el cervell i les malalties cerebrals, tan arrelats en la mentalitat popular que molta gent els considera com a fets comprovats.

Entre tota la informació que circula, resulta cada vegada més difícil distingir la neurociència pròpiament dita de la mitologia cerebral, o del que un bloc de ciència qualifica de «neurocollonades» (neuroBollocks.wordpresse.com), també conegudes com «neuropropaganda», «neurobajanades», «neuroescombraries». Els titulars dels diaris ens informen sovint que s’ha identificat el «punt del cervell» responsable de tal o qual emoció. Molts venedors estan capitalitzant el fet que el cervell estigui de moda per a col·locar el prefix «neuro» al capdavant de qualsevol activitat imaginable, des de «neurolideratge» a «neuromàrqueting». Psicoterapeutes «alternatius» i gurus de l’autoajuda utilitzen lliurement l’argot neurocientífic per difondre una confusa barreja de mites sobre el cervell i de propaganda d’autosuperació i creixement personal. Continua llegint