¿Por qué ha muerto el amor romántico? Entrevista Francesc Núñez

Hoy es el día de San Valentín, una de las fechas más representativas del amor romántico en nuestra sociedad occidental. Este día señalado nos lleva a reflexionar sobre este concepto de amor que ha marcado el modo en que nos relacionamos de forma afectiva. A pesar de la importancia que le caracteriza, está perdiendo el protagonismo y en su lugar están naciendo nuevos conceptos de amor. Una de las perspectivas que está ganando el terreno es el Amor líquido, una definición desarrollada por Zygmunt Bauman. ¿Por qué está transformación? ¿Cómo se representan las relaciones actualmente? ¿Cómo pensamos el amor? Y, ¿Cómo lo sentimos? ¿Qué papel tiene en nuestras vidas? ¿Cómo influye la sociedad de consumo en nuestra percepción sobre las personas y los lazos afectivos?

Hablamos con Francesc Núñez, sociólogo y profesor de los Estudios de Artes y Humanidades de la UOC, para dar respuesta a los interrogantes sobre por qué ha muerto el amor romántico, cómo nació, qué tipo de relaciones están transformando el significado de amor y qué lugar ocupa el amor en nuestra sociedad actual. Os invitamos a escuchar la entrevista:

Amor romántico VS Amor líquido

HISTÒRIA MEDIEVAL per Pere Benito

Els quatre genets de l'Apocalipsi (victòria, guerra, fam i mort) segons el "Beatus" de la Universitat de Valladolid (segle X)

Els quatre genets de l’Apocalipsi (victòria, guerra, fam i mort) segons el “Beatus” de la Universitat de Valladolid (segle X)

Els humanistes italians varen fer molt de bé i molt de mal a l’Edat Mitjana. Molt de bé perquè varen concebre un llarg període de la història d’Europa situat entre l’Antiguitat clàssica grecoromana i el Renaixement que mai havia existit en la consciència dels homes que hi visqueren, però que avui és part inseparable de la cultura i l’imaginari històric col·lectiu dels europeus. Varen inventar el concepte i el varen anomenar media tempestas (1469), media aetes (1518),  medium tempus (1531) i , finalment, medium aevum (1604). Molt de mal perquè varen caracteritzar aquest llarg període històric amb tot un seguit de tòpics negatius que encara avui estan profundament arrelats en l’imaginari popular i pesen com una llosa en la tradició historiogràfica. El descrigueren com una època obscura, enfonsada en el retrocés intel·lectual i cultural, i en la letargia econòmica secular, com un període dominat per l’aïllament, la ignorància, la teocràcia, la superstició, la por a l’adveniment de la fi del mon (mil·lenarisme), la inseguretat endèmica, la violència, la barbàrie i la brutalitat de guerres i invasions constants, el govern tirànic del feudalisme, la pobresa, la fam i les epidèmies apocalíptiques. Així, doncs, qui voldria avui viure a l’Edat Mitjana? Una enquesta publicada per The Guardian l’any 2014 va demostrar que ben poca gent: dels deu anys pitjors de la història d’Anglaterra, els lectors d’aquest diari n’escolliren cinc del període medieval. Si un polític vol desqualificar les idees del seu adversari, només ha de dir que el que proposa és “tornar a l’Edat Mitjana”.

Continua llegint

CINE Y ARTES VISUALES por Ana Rodríguez Granell

fcth_front_0021Más que una sucesión de estilos, directores o géneros, Cine y Artes Visuales quiere ser una aproximación cultural, social y política al fenómeno cinematográfico. La historia del cine siempre se ha apoyado en otras afines como la historia cultural, la historia del desarrollo industrial o la misma historia del arte. El éxito de ciertos géneros como el melodrama o el cine de terror puede ser explicado a través de la tradición literaria que naturalizó ciertas estructuras narrativas y estilísticas. La historia del arte también ha jugado un papel capital a la hora de analizar las composiciones estéticas de una tradición fílmica basada en la posición de un espectador que “ve sin ser visto”. Del mismo modo, la hegemonía de un modelo empresarial como Hollywood necesita echar mano de la historia industrial del ‘fordismo’ para comprender las dinámicas económicas que dieron lugar a este gran monopolio. Por otro lado, muchas veces, si uno piensa en el binomio historia y cine, éste puede evocar situaciones donde el espectáculo cinematográfico ha echado mano de la historia para nutrir sus contenidos… Sin embargo, el rol del cine o de la reproducción técnica de imágenes no sólo se restringe a un rol pasivo como contenedor de relatos construidos fuera de sus propias fronteras. Como comenta Rüdiger Suchsland en su documental sobre el cine de la República de Weimar, De Caligari a Hitler (2015), el cine sabe cosas que nosotros no. En ests asignatura vamos a explorar tanto estas cuestiones ya mencionadas como el rol activo que las imágenes en movimiento han jugado en el desarrollo y explicación de la propia Historia desde finales del siglo XIX hasta la actualidad.

Continua llegint

ARTE DE LA ÉPOCA MODERNA por María Antonia Argelich

moderna1Las magníficas obras pictóricas, escultóricas y arquitectónicas producidas en la Europa Occidental a partir del siglo XVI comparten un conjunto de valores, modelos y referencias que tuvieron vigencia prácticamente hasta el siglo XIX. Aún hoy suelen resultarnos más atractivas que el arte contemporáneo, como si nuestra percepción estética siguiera marcada por aquellos principios de armonía, proporcionalidad e idealización formulados en el Renacimiento y reiterados, pese a las aparentes contradicciones del Barroco, o a las diversas tendencias del Manierismo, del Rococó o del Neoclasicismo, durante los siglos XVI XVII y XVIII. Continua llegint

ANTROPOLOGIA SOCIAL I CULTURAL per Carles Salazar

imgEls humans tenim formes de vida, formes de pensar i de concebre el món molt diferents. Diferències profundes, no meres diferències d’opinió o de punt de vista, que afecten la persona en totes les seves dimensions. La diversitat no és un fet accidental en la constitució de l’espècie humana, sinó una característica essencial: no seríem humans si no fóssim tan diferents els uns dels altres. Per què aquestes diferències? Si els humans som biològicament molt similars, com és que al mateix temps tenim maneres de ser tan diferents? Continua llegint

TECNOLOGIES APLICADES A LES CIÈNCIES HUMANES I SOCIALS per Teresa Romeu

smartphone-1445489_960_720Des de la creació de la UOC, es va fer evident la necessitat de disposar d’una assignatura que, de manera transversal, iniciés a l’alumnat en l’ús i aplicació de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), la competència pròpia i l’ADN de la universitat. Aquest és el sentit i l’objectiu de Tecnologies aplicades a les Ciències Humanes i Socials, pensada tant per l’àmbit acadèmic com professional.

 

Continua llegint

ICONOGRAFIA I ANÀLISI DE LA IMATGE per Ivan Rega

S. Botticelli, La primavera, c. 1482.

S. Botticelli, La primavera, c. 1482.

Què significa «llegir» una imatge? Es pot llegir la imatge com un text? En el context actual en què vivim, endinsats en la «societat de la imatge», tot donant per fet que existeix una «comunicació audiovisual» paral·lela a la «comunicació verbal», sembla una ximpleria aquesta pregunta. No obstant això, durant molt de temps, la història ha estat una disciplina «logocèntrica» (tendència a posar el focus d’atenció en qualsevol text, en la paraula escrita), ja que la noció de «font» era bàsicament textual. En aquest assignatura no es pretén, però, deixar de banda el textos, sinó fer servir-los al costat de les imatges. Per tant, sembla raonable parlar de «llegir» abans que simplement «mirar» quadres, pel·lícules, fotografies o escultures. Tanmateix el model de lectura de textos (desxiframent, descodificació) és només una metàfora que fem servir pel que fa a la interpretació de diferents fenòmens o actes comunicatius en que intervé la imatge. Si una obra d’art, però, és susceptible de ser llegida, és a dir, d’entendre o interpretar el seu significat, de comprendre el seu sentit, segurament hi ha maneres de fer-ho correctament i d’altres de fer-ho malament. És allò l’objectiu principal d’aquesta assignatura —més enllà dels seus continguts—, ensenyar a «mirar» a l’alumnat,  atès que no és una capacitat que es desenvolupa en nosaltres de manera innata, és a dir, no és automàtica.

Continua llegint

QUI VA SER PRAT DE LA RIBA? per Joan Esculies

portada_a-la-recerca-de-prat-de-la-riba_joan-esculies-serrat_201703141903El professor Joan Esculies, col·laborador docent del Màster d’Humanitats i tutor del Grau d’Història, Geografia i Història de l’art, acaba de publicar una biografia sobre Enric Prat de la Riba. Lluny de recaure en els tòpics habituals sobre qui va ser el primer president de la Mancomunitat de Catalunya, A la recerca de Prat de la Riba resitua correctament el personatge, esmena errors sobre la seva vida i mort i l’interpreta a la llum de la seva època i en referència al nostre present i futur, a través d’un relat que sap combinar amenitat amb rigurositat. Coincidint amb la publicació del llibre i el proper centenari del polític català, Esculies reflexiona en el text que segueix sobre la vigència de Prat de la Riba.

Continua llegint

La filosofía presente

Por Miquel Seguró, docente del Grado en Humanidades de la UOC

Gianni Vattimo (1936) es todavía hoy uno de los filósofos italianos contemporáneos más importantes. Leer a Vattimo es imprescindible para comprender la postmodernidad. Y lo es porque, además, realiza su crítica a la modernidad desde Heidegger y Nietzsche, autores que sin la modernidad, precisamente, no podrían comprenderse, ya que su filosofía se fundamenta, como contrapunto, sobre sus ejes principales (crítica al sujeto, a la razón, al progreso, a la técnica). Fue alumno y discípulo de Hans-Georg Gadamer, lo que se deja ver en su modo de pensar la filosofía y su papel en el mundo, especialmente en lo que atañe a su visión de la dialéctica. Frente a la visión globalizadora basada en un Hegel o un Marx, donde la dialéctica que se supera a sí misma, Vattimo acuña un “pensamiento débil” que queda en contradicción consigo mismo. Por eso es, junto a Lyotard, el mejor analista de la «condición post-moderna» y a partir de la cual ya no podemos hablar de la misma manera de la idea de progreso, de vanguardia, de crítica y, en definitiva, de razón.

gianni_vattimo

Noam Chomsky (1928). En la actualidad Chomsky es conocido por los artículos y libros sobre cuestiones políticas y culturales. Especialmente crítico con la política exterior de Estados Unidos, Chomsky se considera a sí mismo cercano a las posiciones del anarcosindicalismo. Pero su peso en la historia de las ideas se debe a su teoría de la gramática generativa. Formuló su teoría por primera vez en Estructuras sintácticas (1957), donde lleva a cabo un estudio de la competencia del emisor, que requiere la construcción de una gramática que sea como un mecanismo generador de las frases de una lengua. Luego, en Aspectos de la teoría de la sintaxis (1965), Chomsky introduce un componente semántico que, desde la estructura profunda, decide sobre la interpretación de las oraciones. Todo ello da como resultado una teoría poco tiene que ver con el empirismo filosófico y científico del funcionalismo, y que en cambio establece el innatismo en la adquisición del lenguaje y la existencia de una gramática universal. Con esta idea recupera uno de los viejos temas, casi utópicos, de la filosofía: desentrañar la estructura de un lenguaje común a toda la humanidad que daría pie a una comprensión más completa.

 

noam-chomsky

Judith Butler (1956) es un referente en lo que respecta a estudios de género y teoría feminista. Libros como El género en disputa, Cuerpos que importan o Deshacer el género son ya para nosotros clásicos de nuestro tiempo. Quizás hoy día damos por descontadas cosas como que el género y la sexualidad son construcciones culturales, impuestas, que poco tienen que ver con su supuesto origen biológico. Pero cuando Butler formula sus teorías en los años 90 del pasado siglo fue supuso un contrapunto. No es que para Butler el sexo no exista. Es más bien la idea de un “sexo natural” organizado en base a dos posiciones opuestas y complementarias lo que critica. Desde su perspectiva tal naturalización no es más que un dispositivo mediante el cual el género se ha estabilizado dentro de la matriz heterosexual que caracteriza a nuestras sociedades. A partir de ahí el feminismo se convierte no es una opción gratuita sino en una cara más de la lucha por una sociedad más justa. Seguramente sin la figura de Butler los feminismos de hoy día no recibirían el eco que en al ágora de la cultura van consiguiendo.

judith-butler

 

Jürgen Habermas (1929) sigue siendo el filósofo alemán más importante de la segunda mitad del siglo XX y lo que llevamos del XXI. Quizás lo más controvertido sea su defensa, moderada, del racionalismo. Parece difícil convenir que existe algo así como una razón común a toda la humanidad. En todo caso, su obra principal, Teoría de la acción comunicativa (1981), traza las posibilidades de una fundamentación ética basada en la pragmática de la comunicación. Y sobre ello todavía se discute. Situaciones como las del jihadismo ponen en entredicho la tesis habermasiana de que la comunicación y el diálogo constituyen el esquema de la comunicación. Habermas no es un iluso y es consciente de que la realidad de la comunicación no es precisamente el reconocimiento del otro como interlocutor válido. Pero sí está convencido de que la comprensión de esta situación ideal de diálogo es el a priori del que hay que partir para analizar la realidad porque es lo único que posibilita la construcción de una sociedad buena. El legado de Habermas es justamente este, la insistencia en que, a pesar de todo, la pragmática de la comunicación puede fundamentar una relación ética de reconocimiento mutuo. ¿Una utopía?

habermas-1

Susan Buck-Morss – Voz filosófica que, sin duda, necesita ser escuchada

Per Montserrat Crespín Perales

Filosofía con imágenes, imágenes con filosofía

Estanterías, libros, novedades editoriales…y muchas veces un sentimiento de desasosiego frente a nombres y grupos de novísimos filósofos y filósofas de los que no se sabe si, con el tiempo, pasarán a olvidarse como estrellas fugaces o serán constelaciones duraderas. Y, entre el cambio de estaciones, de modas y catálogos, algún nombre que se descubre por casualidad y que pasa a formar parte personal de aquellas voces filosóficas que, sin duda, necesitan ser escuchadas, a las que acompañar y por las que dejarse acompañar. A mi juicio, una de ellas es la de la filósofa Susan Buck-Morss.

susan-buck-morss-foto

Buck-Morss, profesora de teoría política de la City University of New York Graduate Center y emérita de la universidad de Cornell (Estados Unidos), excede por su amplio conocimiento y una trayectoria investigadora ineludible de la filosofía de Adorno y Benjamin, de la que es una de las mayores especialistas y absoluta referencia. Pero su perfil no responde al de una académica apegada a un único y acotado ámbito teórico, movimiento o escuela, sino que, tanto sus intereses como sus reflexiones, sobresalen en otros muchos campos: historia del arte, arquitectura, estudios visuales, política, etc.[1]

En lo que se denomina “pensamiento a través de las imágenes”,[2] esta filósofa abre unas sendas que enlazan territorios que secamente pudieran parecer distantes. Y, no obstante, no hay aspecto más históricamente filosófico que el que se centra en la visión. Como ella expresa literalmente: “Pienso con imágenes y hago filosofía con imágenes”.[3]

Para poder presentar a la pensadora y, a la vez, aportar alguna reflexión que atienda a los temas de nuestro tiempo, quisiera resaltar apenas una muestra de su personalidad filosófica. Con este objetivo, a continuación, indicaré unas pocas cuestiones sobre la conceptualización que hace alrededor de la idea de “iconomía” (icono+economía) detrás de los imperios visuales como correlato de la fascinación por la imagen de los líderes, gobernantes, soberanos absolutos que perviven en la maraña de representaciones simbólicas. Comentaré, pues, parte del texto que Buck-Morss dedica a esta cuestión en su “Visual Empire. The Sovereign Icon” (2007).

Del pasado, pero alargadamente presente siglo XX, las figuras representativas de los poderes absolutos y totalitarios de Europa, de la China maoísta o del Japón ultranacionalista (Lenin, Hitler, Stalin, Mao, Hirohito) siguen siendo iconos que atraen a personas de todo el mundo. Sus retratos, sus imágenes, se compran y se venden como productos culturales y dentro de miles de formas y mercancías. Trascienden la significación concreta de sus figuras en su contexto histórico y en este ser revisadas (miradas) continuadamente, siguen siendo actuales. Con estos iconos permanece, como un hilo fino pero irrompible, una fascinación que es a su vez un rechazo. Ellas representan lo que Buck-Morss denomina como “iconomía”. Es decir, la economía de los iconos.[4]

            Del extraordinario análisis que Buck-Morss realiza en torno a lo que llama “Imperio Visual”, habría muchos aspectos a reseñar. Aquí simplemente se va a hacer referencia a unas pocas reflexiones que expone para hablar del modo en el que el director de cine ruso, Aleksandr Sokurov (1951-), retrató fílmicamente a tres iconos del poder del siglo XX: Hitler (film Moloch, 1999), Lenin (film Taurus, 2000) y Hirohito (film Solnze, 2005).

Continua llegint

Patrimonio material e inmaterial en la mancomunidad Alfoz de Lara

TFG Humanidades

Àngels Hernando Prior
Graduada en Humanidades por la UOC, sobre su Trabajo Final de Grado Patrimonio material e inmaterial en la mancomunidad de Alfoz de Lara.

Os invitamos a leer el Trabajo Final de Grado de Humanidades UOC de Àngels Hernando Prior. Un TFG que sale de los esquemas comunes y que nace de una inquietud personal de la propia autora. El trabajo dirigido por Nuria Peist Rojzman, explora la perspectiva y transmisión de la memoria colectiva local.

Os compartimos la explicación que formula la propia autora del TFG donde os presenta los aspectos más esenciales de este particular y singular trabajo.

burgos-patrimonio-material-e-inmaterial

Presentación por Àngels Hernando

Este proyecto se circunscribe realiza un estudio del patrimonio cultural material e inmaterial de la denominada mancomunidad Alfoz de Lara, en el sur de la provincia de Burgos (España). La elección de la delimitación geográfica de esta asociación de municipios como ámbito territorial es que, a pesar de que uno de sus fines es llevar a cabo una política conjunta en el desarrollo turístico y cultural, hasta la fecha no hay ningún estudio referente al patrimonio de la mancomunidad.

Para ello hemos estructurado el trabajo en dos partes, en la primera tratamos los bienes materiales, con el apoyo de alguna fotografía, obviado la riqueza de naturaleza religiosa, para centrarlos en algunos elementos representativos de la zona como rollos, picotas, cruceros y humilladeros y, en la segunda parte nos centramos en la cultura inmaterial, abarcando las representaciones folclóricas más representativas de la mancomunidad, que algunas se han convertido en una expresión de identidad local. Acabamos este estudio con el apartado de conclusiones, donde analizamos desde una perspectiva etnográfica y sociológica los puntos más destacables del trabajo, partiendo de la hipótesis formulada en el estado de la cuestión ¿La inclusión o declaración de un bien material o inmaterial en la Lista del Patrimonio Mundial de la UNESCO o en el Catálogo de Bienes de Interés Cultural de la Junta de Castilla y León, es una condición básica para garantizar su conservación?

Podéis acceder a la memoria de este Trabajo Final de Grado de Humanidades y a muchos otros des de l’O2 (Repositorio Institucional y en abierto de la UOC).

Simposi-Balanç: 40 anys del Congrés de Cultura Catalana

E40cccls propers dijous 29 i divendres 30 de juny tindrà lloc el Simposi “El Congrés de Cultura Catalana. Un balanç des de l’actualitat“, per commemorar el 40è aniversari del Congrés de Cultura Catalana, Al llarg d’aquests dos dies, s’aplegaran persones de l’àmbit acadèmic i la recerca per parlar sobre la història del Congrés de Cultura Catalana en el marc del Franquisme i la Transició des de les diferents disciplines de les ciències socials (Història, Sociologia, Sociolingüística, etc.), així com el seu llegat. La inscripció és gratuïta.

Continua llegint

La Catalunya punk. Una aproximació a l’articulació i desenvolupament del punk a Catalunya

Ivan Muriana Reig
Graduat en Humanitats per la UOC, sobre el seu Treball Final de Grau La Catalunya punk. Una aproximació a l’articulació i desenvolupament del punk a Catalunya.

El punk va irrompre a Catalunya en un context anàleg al d’altres zones de l’Estat espanyol. És a dir, d’una banda, l’eufòria per la fi de la dictadura franquista i la posterior decepció pel desenllaç de la Transició democràtica; i, de l’altra, la crisi econòmica internacional dels 70 que va arrossegar a una bona part de la joventut a no disposar d’expectatives, en clau punk, al no future. És en aquest marc on el punk es va començar a articular. En primer lloc, del prepunk local, d’influències anglosaxones i que sorgeix com un so i una sensibilitat alternativa a la dominant dels joves hippies i polititzats de la dècada dels 70. En segon lloc, del protopunk nord-americà i anglès (hedonista i nihilista) i el punk anglosaxó (hedonista i nihilista, però també amb un pol polític).

Imatge de l'entrada principal del centre Cros10, de Barcelona. Font: Público.es

Imatge de l’entrada principal del centre Cros10, de Barcelona. Font: Público.es

A la primera meitat de la dècada dels 80, les simbòliques crestes i els pèls de punta, ja eren visibles al territori. L’antipolítica, l’hedonisme i el nihilisme són els trets característics dels primers anys. Tanmateix, com ja havia passat amb el moviment punk anglès, però també arran de les connexions que s’estableixen a Barcelona entre una part important dels punks i els ateneus llibertaris, una part del moviment català es torna més combatiu. Antiautoritaris i d’actitud rebel, el punt d’inflexió de 1984, amb les primeres ocupacions, el debat entre el pol estètic i el pol polític dins del moviment i l’evolució al hardcore punk, marca definitivament la ruta a seguir. A partir d’aquell any el moviment punk a Catalunya adopta l’anarquisme com la ideologia dominant. El no future passa a un segon terme i, la implicació en lluites socials i una clara actitud contracultural contrasten amb uns primers anys més caracteritzats per l’antipolítica i la (auto)destrucció. En altres paraules, el moviment bascula, utilitzant els termes dels estudis sobre les cultures juvenils, de la subcultura a la contracultura.

Així, durant la dècada dels 80, el moviment punk, tot i el control social i l’estigmatització a què està sotmès, es converteix en la veu d’una part de la generació catalana, i troba en les lletres de les seves cançons una manera eficaç de transmetre el seu missatge. És capaç de crear canals de comunicació alternatius com ara els fanzines, participar en les ràdios lliures, impulsar l’edició de concerts, crear xarxes d’autoproducció i autodistribució al marge del circuit comercial, obrir espais autogestionats, un Do It Yourself en tots els àmbits de la vida, a més, participar en diverses lluites socials. En definitiva, articular un moviment rebel i contracultural que no renunciarà a la seva imatge espectacular.

En l’apropiació i el desenvolupament del punk a Catalunya, en definitiva, destaca el caràcter polític i combatiu que adquireix i la seva transició al hardcore-punk. Un estil juvenil que s’havia caracteritzat per ser més expressiu que polític es va adaptar a un context social, cultural i econòmic complex, i va evolucionar ràpidament cap a un moviment contracultural que va connectar amb altres moviments de resistència, es va implicar en lluites socials i va posar de manifest les falles del sistema. Protesta, però també proposa. Destrueix, però també construeix.

Podeu accedir a la memòria d’aquest Treball Final de Grau i a molts d’altres des de l’O2 (Repositori Institucional i en Obert de la UOC)

Una galeria internacional a l’aire lliure

img_0102El darrer número de la revista Barcelona Metròpolis, inclou un estudi sobre les obres d’art pintades sobre parets i mobiliari urbà als carrers de Barcelona, durant els darrers anys. “Una galeria internacional a l’aire lliure” té el seu origen en l’estudi de cas que Arantxa Berganzo i Ràfols va realitzar per l’assignatura Història de la cultura contemporània, a càrrec del professor Joan Esculies, del Màster d’Humanitats. Berganzo, a més d’alumna de la UOC, és professora d’història de l’art i tutora i coordinadora del Batxillerat internacional als Salesians de Sarrià.

Maat. Orden cósmico y justicia social en el Antiguo Egipto

Alejandro Loro Andrés
Graduat en Humanitats per la UOC, sobre el seu Treball Final de Grau Maat. Orden cósmico y justicia social en el Antiguo Egipto

Maat és una figura poc coneguda pel gran públic aficionat a la cultura de l’Antic Egipte, però que esdevé en canvi un element conceptual de vital importància per comprendre alguns dels processos històrics i socials més importants en el desenvolupament de l’Estat faraònic.

Deessa Maat asseguda. Anònim. ca. 664-525 a.C. Estatueta en bronze probablement procedent de les catacumbes de Tuna el Gebel. 22,9 x 5,1 x 14,6 cm. RISD Museum, Ancient Art Collection. 1989.088

Deessa Maat asseguda. Anònim. ca. 664-525 a.C. Estatueta en bronze probablement procedent de les catacumbes de Tuna el Gebel. 22,9 x 5,1 x 14,6 cm. RISD Museum, Ancient Art Collection. 1989.088

Tradicionalment Maat ha estat considerada la deessa de la veritat i la justícia, i així l’acostumen a definir els manuals d’egiptologia. Però Maat és molt més que això, és un concepte d’una gran profunditat ideològica i metafísica que, en funció del context, pot assolir una multitud de significats; a més de justícia i veritat, pot significar ordre còsmic, harmonia, equilibri, energia de la creació, regla moral de conducta, equanimitat, vida o bondat. I és també la pedra sobre la qual s’erigeix bona part de la ideologia de les elits egípcies, a més de resultar un dels principals elements legitimadors de la monarquia faraònica durant bona part de la història d’aquesta civilització.

Però per què, mitjançant un únic terme, els antics egipcis expressaven una tan gran diversitat de significats diferents? Quin és l’origen i l’antiguitat real del concepte multidimensional personificat  en la deessa Maat? Quina va ser la seva influència en la formació de l’Estat egipci? Podem dir que la ideologia de Maat és el nucli de tota la cosmovisió d’aquesta antiga civilització? Aquestes i altres qüestions constitueixen les línies bàsiques d’una investigació conduïda a través de l’establiment d’un diàleg amb les fonts primàries i les obres dels grans especialistes en la matèria, sota una perspectiva metodològica orientada cap a l’estudi del fet religiós i la història de les mentalitats.

Podeu accedir a la memòria d’aquest Treball Final de Grau i a molts d’altres des de l’O2 (Repositori Institucional i en Obert de la UOC)

Simposi-Balanç: 40 anys del Congrés de Cultura Catalana

programa-simposi-congres-de-cultura-catalanaPer commemorar el 40è aniversari del Congrés de Cultura Catalana, s’ha organitzat un Simposi d’història sota el títol: “El Congrés de Cultura Catalana. Un balanç des de l’actualitat“. Durant dos dies, s’aplegaran acadèmics, investigadors i congressistes per aportar coneixement i recerca sobre la història del Congrés de Cultura Catalana en el marc del Franquisme (Pre-Congrés) i la Transició (celebració del CCC) des de les diferents disciplines de les ciències socials (Història, Sociologia, Sociolingüística, etc.).

Continua llegint

De TFG a novetat editorial: “La depuració de mestres balears per motius morals”

Maquetación 1 (Page 1)Francesc Tur i Balaguer, graduat d’Humanitats, va defensar fa uns mesos el seu Treball Final avui convertit en llibre amb el títol La depuració de mestres balears per motius morals, 1936-1939 (Documenta, Palma 2017). L’estudi analitza la purga ideològica a què el nou estat franquista va sotmetre els docents balears, amb especial atenció als càrrecs vinculats a qüestions morals i ètiques. A més, s’ofereix una panoràmica dels projectes educatius republicans escapçats per la dictadura, així com del model nacional-catòlic nascut de la guerra civil. Continua llegint

Perspectives globals en les Humanitats i les Ciències Socials. Seminari internacional

Abril-Juny 2017
Universitat Oberta de Catalunya – UOC
Avinguda del Tibidabo 39-43, Barcelona

Aquest seminari es proposa analitzar l’ús i aplicació de les nocions de “global” i “globalització” en diferents àmbits de les Humanitats i les Ciències Socials. En concret, comptarem amb la participació de quatre investigadors internacionals que han estudiat i aplicat aquestes nocions de manera significativa en els seus àmbits de recerca: la història de l’art, els estudis literaris, la sociologia i la història. L’objectiu principal és oferir un espai de debat i intercanvi sobre les perspectives teòriques i metodològiques que s’han generat al voltant d’aquests conceptes i afavorir una mirada interdisciplinària.

cicle-globalitzacio-i-lite

PROGRAMA

Dijous 6 d’abril, 14:30 – 15:30 hores. Sala d’Actes  [vídeo]
Digitizing Global Art History. The Decolonial Potential of a Very “Western” Method
Béatrice Joyeux-Prunel (École Normale Supérieure)

Dijous 27 d’abril, 18:00 – 19:00 hores. Sala Tony Bates
Transnational Literature, the Triumph of the National Novel
Jernej Habjan (Institute of Slovenian Literature and Literary Studies)

Dijous 18 maig, 14:30 – 15:30 hores. Sala d’Actes [vídeo]
World-Sociology
Peter Wagner (Investigador ICREA- Research Council Advanced Grant project, Universitat de Barcelona)

Dijous 15 juny, 14:30 – 15:30 hores. Sala d’Actes [vídeo]
Notions of the ‘global’ in historiography after the spatial turn
Katja Naumann (Entanglements and Globalization Department, Universitat de Leipzig)

Organitza
Diana Roig i Neus Rotger

Amb:
Teresa Iribarren
Carles Prado
Marta Puxan-Oliva

Amb el suport de
Estudis d’Arts i Humanitats
MapModern

El relativisme lingüístic – L’estructura d’una llengua i el món

Fins a quin punt l’estructura d’una llengua afecta la manera en què els seus parlants pensen i entenen el món?

Tradiling, el blog del Grau de Traducció, interpretació i llengues aplicades UOC-Uvic, explorava recentment la relació entre llenguatge i pensament amb un article de Marta Coll-Florit. Un tema complex que ha estat present a la comunitat de lingüistes, psicòlegs i filòsofs des de l’antiguitat. El text se centra en La hipòtesi del relativisme lingüístic o Sapir-Whorf, una de les postures que ha originat més polèmica que es remunta a la primera meitat del segle XX. Aquesta hipòtesi segueix vigent i ha tornat a prendre rellevància gràcies a la ciència cognitiva i el debat sobre la influència de l’estructura de les llengües en la cognició. Us convidem a llegir l’article entorn a aquesta hipòtesi.

captura-de-pantalla-2017-02-28-a-las-13-41-09

“aquesta hipòtesi parteix del fet que les llengües, en tant que impliquen diferents maneres de categoritzar i d’analitzar la realitat, esdevenen un prisma a través del qual veiem i conceptualitzem el món. De manera més específica, la hipòtesi estableix que els parlants de llengües substancialment diferents des del punt de vista gramatical (temps, aspecte, mode, classificadors, etc.) faran observacions i avaluacions diferents d’una mateixa realitat externa. Així, segons aquesta aproximació, l’estructura gramatical i lèxica de la nostra llengua afecta la nostra visió del món i, per tant, el nostre pensament.” + Llegir més l’article EL RELATIVISME LINGÜÍSTIC

Mil anys d’història pels carrers de Barcelona

El proper dissabte 18 de març tindrà lloc una visita guiada pel centre de Barcelona per tal de dur a terme un recorregut per la història política i institucional de Catalunya des de l’Alta Edat Mitjana fins al moment actual, i se centrarà sobretot en els aspectes següents:

  • Les institucions catalanes medievals.
  • Catalunya a l’Espanya dels Àustries.
  • La Guerra de Successió i la Nova Planta.
  • Catalunya dins la monarquia liberal espanyola.
  • La Segona República i la Guerra Civil.
  • La dictadura franquista.
  • La Catalunya autonòmica

plaça_rei

La ruta de la visita inclou diversos edificis, monuments i espais relacionats amb la història política de Catalunya, com ara la Plaça del Rei, el Palau de la Generalitat, el Mercat del Born, el Fossar de les Moreres, el Parlament de Catalunya i l’antiga seu del Govern Civil de Barcelona.

Inscripció obligatòria

Aquesta activitat tindrà una durada de dues hores i estarà dirigida per Josep Grau Mateu, doctor en Història i professor col·laborador d’Història de Catalunya de la UOC.

El punt d’inici de la visita és la plaça Ramon Berenguer el Gran (metro Jaume I) a les 10:30 h.

Properes visites del cicle:

  • 22 d’abril: Museu d’Història de Catalunya
  • 29 d’abril: La història de Catalunya a través de l’art (MNAC)

CONVERSES A LA DOCUMENTA: Diàlegs incòmodes

La segona conversa que us proposem és: Literatura europea, literatura mundial

Neus Rotger serà l’interlocutora convidada

17 de gener de 2017 a les 18,30h a la llibreria Documenta (Pau Claris, 144)

neus-rotger_world-lit1

“Avui la literatura nacional no significa gran cosa: està començant l’era de la literatura mundial, i tothom hauria de contribuir a accelerar el seu adveniment”. Des de les cèlebres paraules de Goethe, pronunciades en conversa amb Eckerman el 31 de gener de 1827, el somni de la Weltliteratur ha inspirat la Literatura Comparada en el seu afany per superar la parcialitat i la intolerància de les perspectives nacionals. Ara bé, la qüestió d’una “literatura europea” –que és de fet com s’ha volgut entendre el concepte de Weltliteratur durant molt de temps–, i encara més la d’una “literatura mundial”, és sens dubte polèmica. El problema remet, en primer lloc, a la continuïtat de la tradició literària al llarg de més de dos mil·lennis. Però també es refereix a la possibilitat d’aïllar, més enllà de les llistes de textos, una concepció literària sostinguda i comuna. Implica reflexionar avui sobre Europa i el món com a subjectes culturals, o com a espais imaginaris que ha forjat la literatura.

Neus Rotger és doctora en Literatura Comparada per la UAB i professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.

Presentació del llibre ‘Lesbos, a cor obert’ d’Arantza Diez

Farà uns mesos vàrem organitzar unes xerrades sota el títol ‘Europa, l’última frontera‘ amb motiu del conflicte sirià i els refugiats, per tal d’aprofundir en la tràgica situació que s’està vivint i, oferir una visió crítica més enllà dels relats purament descriptius i descontextualitzats a nivell socio-històric que ofereixen els mitjans de comunicació. Vàrem tenir l’oportunitat de comptar amb Òscar Camps (Director de Proactiva Open Arms), Arantza Diez (Periodista i codirectora del documental ‘To Kyma, rescat al mar Egeu’ i autora del llibre ‘Lesbos, a cor obert‘) i Joan J. Pujades (Catedràtic d’Antropologia social URV). Des dels Estudis d’Arts i Humanitats volem continuar donant ressò a totes aquelles iniciatives que promouen amb profunditat una mirada crítica, comunicativa i necessària d’aquesta deshumanitzada situació.

És per aquest motiu que us animem a assistir a la presentació del llibre ‘Lesbos, a cor obertd’Arantza Diez que tindrà lloc el pròxim dia 10 de novembre a les 19h a l’auditori de la Blanquerna.

 

image

CONVERSES A LA DOCUMENTA: Diàlegs incòmodes

El màster d’Humanitats reprèn les Converses a la Documenta. Aquest any amb el format de Diàlegs incòmodes.

Per aquest curs us proposem sis converses amb sis veus suggeridores del camp de les humanitats sobre diferents temes d’interès i actualitat que ens han de seguir ajudant a mantenir una mirada crítica sobre el món en el qual vivim.

Durant 15 o 20 minuts, el professor o professora convidat ens farà una exposició sobre el tema plantejat després de la qual el presentador i els assistents conversaran amb el ponent amb la intenció de no “acomodar-se” a preguntes o respostes fàcils i condescendents.

La primera conversa que us proposem és:

Provincialitzar Europa: una aproximació als Estudis Subalterns

David Martínez-Robles serà l’interlocutor convidat.

provincializar

L’any 2000, l’historiador Dipesh Chakrabarty va publicar el llibre Provincializing Europe: Postcolonial Thought and Historical Difference, un text desafiant i influent que dialoga de manera crítica sobre com s’ha construït històricament una idea d’Europa que li ha atorgat una posició d’excepció dins el món.

ChakrabartyEn aquesta presentació partirem d’algunes de les idees de Chakrabarty per apropar-nos als desafiaments que planteja l’escola dels anomenats Estudis Subalterns i a les seves reflexions sobre la configuració del món i el nostre lloc en la història.

 

(Foto: Dipesh Chakrabarty)

David Martínez-Robles és professor dels Estudis d’Arts Humanitats i Director del Programa d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UOC

Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)
15 de novembre
Hora: 18,30h

Properes converses:

17 gener: Neus Rotger: Literatura europea, literatura mundial
14 de febrer: Toni Estradé: L’anarquisme a Catalunya: Oblit d’una història / història d’un oblit
14 de març: Miquel Fernàndez: Al Raval tot s’hi val! Els bombardejos com a tècnica de sanejament urbanístic
9 de maig: Dafne Muntalnyola: La creativitat… individual o col·lectiva?
13 de juny: (per confirmar)

Mary Beard o por qué los estudios clásicos son MUY necesarios, por Óscar González

beard_1Para el común de los mortales, Winifred Mary Beard (n. 1955) es esa simpática e informal señora británica que pasea en bici y viaja por el mundo para “trasladarnos” a la antigua Roma en los documentales que ha realizado para la BBC. Para los que nos dedicamos a los estudios clásicos, Beard es, sobre todo, una sólida profesora de estudios clásicos –lo que en el mundo anglosajón llaman “Classics” y que en nuestro ámbito hispánico no tiene un equivalente exacto: ¿historia antigua? ¿Arqueología? ¿Filología clásica? ¿Un poco de todo?– en la Universidad de Cambridge (véase su página académica) y autora de algunas monografías esenciales sobre el mundo clásico, romano en particular. También es la editora de la sección de estudios clásicos en el Times Litterary Supplement: es quien decide qué reseñas de qué libros se publican y quién las escribe. Y para unos y otros, es la autora de un divertido y muy sugerente blog, A Don’s Life (en el TLS), en el, que además de historias sobre el mundo clásico, suele hacer interesantes reflexiones sobre lo que sabemos de aquella época y cómo se refleja en aspectos muy diversos de los tiempos actuales. Y hoy (21 de octubre) recibe en Oviedo el Premio Princesa de Asturias de Ciencias Sociales 2016. Un premio más que merecido, del que nos alegramos los lectores y seguidores de su labor historiográfica (y documentalista). Si se me permite, por fin los estudios sobre la Roma clásica reciben un reconocimiento con un premio de estas características; ya era hora que “una de los nuestros” consiguiera un premio que haga justicia y visibilice (si es que a estas alturas hace falta) todo lo que ha aportado a los estudios clásicos y a las Humanidades en general. Y es que “algo pasa con Mary”… Continua llegint

Crònica des d’Istanbul

20160718_160944Miguel Grajales, gestor cultural de l’Institut Cervantes a Istanbul, és un veterà de la UOC: graduat en Documentació, màster de Gestió Cultural, professor col·laborador de Món Islàmic i, ara mateix, estudiant del Màster d’Humanitats. Des de la històrica ciutat turca, amb un peu a Europa i l’altre a Àsia, va ser testimoni involuntari del recent intent de cop d’estat militar i de la reacció posterior del president Recep Tayyip Erdoğan. Aprofitem l’avinentesa per entrevistar-lo.

Com vas assabentar-te de què alguna cosa estava passant ? Com t’informaves ? Com vas seguir els esdeveniments ?

La veritat és que em vaig assabentar pel meu cunyat, que viu a Egipte i que em va preguntar si estava bé, si passava alguna cosa. Suposo que la notícia va sortir en algun mitjà i per això em va escriure. Prova de la celeritat de les notícies al món actual! Jo estava a casa treballant (acabant un treball de la UOC precisament) i no vaig parar atenció als sorolls que venien del carrer. El soroll d’avions a la zona on visc és força freqüent i també és força usual veure helicòpters -privats o de la polícia- al cel d’Istanbul. Un cop alertat, vaig començar a buscar notícies per internet. Les xarxes socials a Turquia estan força controlades i ja en aquell moment havien caigut les prinicipals. La majoria de diaris i cadenes de ràdio i televisió estan en mans d’Erdogan i del seu complex econòmic i mediàtic, així que tampoc no eren fonts totalment de fiar. Per tant vaig haver de seguir les notícies per fonts no turques. Diaris espanyols, anglesos i nord-americans i cadenes àrabs. Val a dir que internet va funcionar força bé tota la nit. Companys i amics de Catalunya m’anaven retransmetent el que deien els mitjans allà i jo intentava contrastar aquelles notícies. Sobretot seguia la dels corresponsals a Istanbul, molts dels quals conec personalment i sé que treballen bé i busquen fonts de confiança. Durant tota la nit va haver moltes notícies i rumors (que si Erdogan havia fugit del país i demanat asil a Alemanya o Iran, que si havien bombardejat) i un tenia una sensació d’estar una mica perdut, sobresaturat. Ara, en veure les imatges de la gent al pont (recordo, a tocar de casa), cada cop més nombrosa, vaig dir que l’única sortida per al cop era un bany de sang com a Egipte.

A banda d’internet va ser una nit de balcons i finestres, mirant com passaven alguns cotxes i peatons tímidament primer, com si no passés res, i després en més nombre, molts dels quals anaven cap al pont (que és a un parell de quilòmetre de casa meva). El que més em va sobtat de tot és el soroll que poden fer les armes. El soroll dels trets que venien del pont -i que podia veure per televisió- se sentien com si fossin a la cantonada.

Continua llegint

Per què i per a què les Humanitats

Si arribés al planeta Terra un ésser intel·ligent d’una altra galàxia –cosa que voldria dir que està més avançat que nosaltres– no tindria cap dificultat per entendre les lleis de la Física, les Matemàtiques, la Química…, atès que aquestes ciències cerquen les lleis universals, unívoques, la uniformitat, dins d’unes determinades condicions. Per contra, ho hauria d’aprendre tot de les nostres Històries, els nostres Arts, les nostres Filosofies, les nostres Literatures, les maneres de construir-nos les identitats, els nostres conflictes i formes polítiques…, atès que aquestes àrees de coneixement i d’acció cerquen la diferència, la diversitat, el pluralisme…, en el seu context.

És per això que el grau d’Humanitats de la UOC es vol especialitzar en l’estudi dels contextos i de la diversitat a través d’unes assignatures (Antropologia, Filosofia, Història i Teoria  de l’Art, Teoria política i Sociologia, Idiomes moderns, Història, Món actual i Globalització, Escriptures hipertextuals, Aprenentatge i TIC…), la realització d’unes activitats i pràctiques centrades en l’ús de les TIC, i amb l’ús intensiu de la web 2.0 o web social en les aules.

Aquests nous mitjans d’informació i comunicació proporcionen un context idoni per al desenvolupament de competències com ara el pensament crític, l’autonomia, la iniciativa, el treball col·laboratiu o la responsabilitat individual, competències bàsiques en el nou espai europeu d’educació superior.

Bansky_dreams

I per a què les Humanitats? A la UOC considerem que un humanista és la forma que una societat té d’observar-se a si mateixa i  les Humanitats són la imatge reflectida d’una societat quan es mira en un mirall. Continua llegint

1984 y el Panóptico de Bentham | George Orwell y Michel Foucault

“Quien controla el presente controla el pasado y
quien controla el pasado controlará el futuro”
1984, George Orwell

Parece que este mes de junio las efemérides se han alineado en el campo del pensamiento, la ficción y la sociología y no podríamos hablar casi de otra cosa que no fuera George Orwell, 1984 y Michel Foucault. Hoy lunes 6 de junio se celebra en  Barcelona el Día Orwell, más allá del evento, el 25 de junio de 1903 nacía George Orwell, mientras que el 25 de junio de 1984 fallecía Michel Foucault. Aprovechamos el puente que nos brinda esta casualidad numérica y temporal para adentrarnos en la relación entre la la distópica obra del escritor británico 1984 y las teorías del pensador francés defendidas y desarrolladas en su libro “Vigilar y castigar” publicado el 1975.

orwell i foucault

La famosa obra publicada en el 1949: 1984, aborda la historia de ficción de una supuesta sociedad policial donde el estado ha adquirido el control total sobre el ciudadanos. Los individuos han perdido absolutamente la intimidad y la libertad, y viven sujetos a la represiva normatividad del Estado y el poder ejecutado por el Gran Hermano, el vigilante Omnipresente.

big brother is watching

Continua llegint

Thomas Luckmann. In memoriam

El dia 10 de maig va morir el sociòleg Thomas Luckmann. Lamentem la pèrdua d’un dels grans sociòlegs contemporanis. En aquest cas concret, la seva mort ens entristeix particularment perquè directament i indirecta, li hem de reconèixer una bona part de la formació de la nostra mirada sociològica. Quan ens vàrem formar en sociologia, sobretot Luckmannen sociologia de la religió i del coneixement, les seves obres eren contínuament sobre els nostres escriptoris. Per nosaltres, pensar en Luckmann és també recordar la nostra joventut i l’època en la qual descobrírem aquesta disciplina i la nostra vocació de sociòlegs.

Thomas Luckmann (d’origen eslovè però format primer en llengua alemanya a Àustria, i després en anglès als Estats Units) va estudiar filosofia i sociologia. El seu mestre en la sociologia va ser Alfred Schütz (l’obra del qual derivava de la forta influència de Husserl i Weber). De la mà de Schütz es va incorporar en el que es coneix com l’escola fenomenològica de sociologia o sociofenomenologia i en va heretar bona part de les seves eines conceptuals. Va ser un fidel continuador de l’obra de Schütz, reescrivint algun manuscrits que el mestre havia deixat incomplerts (Schutz, A. y Luckmann, Th. (2003) [1973] Las estructuras del mundo de la vida. Buenos Aires: Amorrortu).

Continua llegint

Acte de lectura dels TFG del Grau d’Humanitats

El Grau d’Humanitats celebrà el passat 5 de març un acte públic on un grup d’estudiants del grau presentaren els seus Treball Finals de Grau. A l’acte hi participaren estudiants del Grau, directors i docents col·laboradors, i els familiars i amics. L’acte tingué lloc al Museu Can Framis de Barcelona.

Treball Final de Grau

La jornada es desenvoluparà en dues parts: en la primera, es realitzà la presentació d’una selecció dels millors treballs i, en la segona, es va fer una visita guiada a la col·lecció permanent de pintura contemporània del Museu Can Framis.

Visita guiada a Can Framis

Els treballs que es presentaren són: