Digital Materialities; Design and Anthropology

Relatograma de Digital Materialities

Relatograma de Carla Boserman @cboserman sobre l’acte de presentació del llibre ‘Digital Materialities; Design and Anthropology’

Digital Materialities; Design and Anthropology presenta una aproximació a la creació de materialitats digitals realitzada per acadèmics i professionals que treballen en la intersecció entre el disseny i la investigació al Regne Unit, Espanya, Austràlia i els EUA.

Mitjançant la incorporació d’una comprensió del món digital material des de les ciències socials i el disseny, el llibre considera com podem avançar en la nostra capacitat de dissenyar el futur. Dividit en tres parts, l’enfocament del llibre es mou de la teoria a la pràctica: com les diferents materialitats digitals s’imaginen i emergeixen, per exemple, a través d’emulació de programari, sensors urbans, dissenys interactius i llars intel·ligents.

El llibre és una provocació per repensar els models de col·laboració entre científics socials i dissenyadors; i com la materialitat digital sorgeix de la creativitat tant dels dissenyadors professionals com de la gent en el seu dia a dia.

Elisenda Ardèvol és professora dels graus d’Humanitats, de Ciències Socials i d’Antropologia i Evolució Humana, i investigadora del grup Mediaccions dels Estudis d’Arts i Humanitats. Débora Lanzeni és investigadora del grup Mediaccions.

Digital materialitiesDigital Materialities
Design and Anthropology

Editor(s): Sarah Pink, Elisenda Ardèvol, Dèbora Lanzeni

Més info a:
+ Bloomsbury
+ Mediaccions

Per què el món no existeix

Gabriel, Markus (2015). Por qué el mundo no existe. Barcelona: Pasado & Presente.índex

El mes passat, l’editorial Pasado & Presente va publicar en castellà el llibre de Markus Gabriel Por qué el mundo no existe. Un llibre de bona filosofia que es llegeix com una novel·la negra. He de confessar que em va fer oblidar el menjar, i que si no arriba a ser perquè tinc fills potser no hauria pogut aturar-me fins arribar al final. Tot i així, el vaig llegir en menys de 24 hores. Ho sospitava, però ara estic segur que el món no existeix.

El llibre es presenta com un llibre de filosofia que tracta del món, de la vida i tota la resta; és a dir, es pregunta què som, d’on venim, cap a on anem… I a més, la resposta és clara: venim d’enlloc i ens dirigim, en una gran expedició, cap a l’infinit. Tractem d’entendre alguna de les múltiples dimensions del que podria semblar només una frase ocurrent.

La resposta més terrible (menys reconfortant) que mai no he llegit sobre el sentit de l’existència humana, la posa Nietzsche en boca de Silè responent a lMarkus-Gabriel-007a impertinència de l’ambiciós Mides que volia saber la veritat de la condició humana: “Fills de la misèria i del dolor –li diu Silè a Mides-, el millor per l’home és no haver nascut; però ara, que ja ho saps, el millor és morir el més aviat possible”. Difícilment l’animal humà podrà trobar una resposta diferent si aquesta la cerca mirant cap a l’univers infinit: som pols d’estrelles que durant unes poques respiracions del rutilant univers ens entretenim menjant i reproduint-nos.

Continua llegint

Game of Thrones, al desnudo

Game-of-Thrones-Season-4-Episode-7-Melisandre

Melisandre desnuda en la bañera

El rodaje de la sexta temporada de Game of Thrones en Girona ha reavivado el interés público y mediático por dicha serie. De hecho, hoy la ficción televisiva vive una edad de oro e, incluso, su impacto ha llegado a las aulas. Así, y dentro de los Seminarios de Otoño de la UOC, se ofrece una nueva edición del curso Novísima/clásica ficción serial televisiva, a cargo del profesor y especialista Óscar González. Coincidiendo con el próximo aniversario del escritor, 67 años el 20 de septiembre, George R. R. Martin (autor de la saga A Song of Ice and Fire en qué se basa la serie Juego de Tronos), el profesor González reflexiona sobre una de las características más comentadas de esta adaptación: los frecuentes desnudos.

(ATENCIÓN: se incurre en numerosos spoilers, en particular de la quinta temporada)

Continua llegint

Patrick Modiano, premi Nobel de literatura

Ahir es va atorgar el premi Nobel de literatura al l’escriptor francès Patrick Modiano.

En paraules de la professora Nathalie Bittoun, una bona notícia per la literatura francesa…

http://www.lemonde.fr/livres/article/2014/10/09/le-prix-nobel-de-litterature-a-patrick-modiano_4503598_3260.html

… i per la literatura!

Adjuntem també l’enllaç a un article del diari El País d’en Manuel Peris, estudiant del Màster en Humanitats de la UOC que va defensar un brillant TFM sobre aquest autor (“Chien chez Modiano: el escritor y sus animales”).

http://elpais.com/diario/2009/08/29/viajero/1251580092_850215.html

Neix L’Escriba, una nova publicació digital dedicada a la literatura

L'Escriba

La iniciativa literària ha començat els seus passos convertint el seu espai web en un joc on els usuaris hauran de descobrir l’autor d’un assassinat

La publicació en línia L’Escriba ha nascut aquest mes de  setembre amb la voluntat de convertir-se en un diari digital cultural en català sobre literatura. El llançament d’aquesta proposta literària es va fer el dilluns 8 de setembre amb l’obertura de l’espai web lescriba.cat, que fins el dia 12 d’octubre proposarà als seus visitants un joc de detectius per resoldre el cas d’un assassinat.

El joc que presenta l’Escriba proposa descobrir qui ha estat l’assassí de Juli Cèsar en una vetllada viscuda en un castell amb una desena de personalitats emblemàtiques de la literatura universal. Fins el 12 d’octubre, el portal s’anirà actualitzant amb l’aparició de coartades dels sospitosos i noves pistes però també amb material i propostes d’acció a través de Facebook (pàgina de L’Escriba) i Twitter (@lescribacat). Entre els encertants es sortejarà un lot de dos llibres: La ratonera d’Agatha Christie i L’estiu de les joguines mortes de Toni Hill.

Un cop hagi finalitzat el joc, l’Escriba serà una publicació oberta a les xarxes que inclourà recomanacions, notícies i entrevistes sobre el sector literari i presentarà també apartats ben diferenciats per a llibres infantils i literatura juvenil.

En la coordinació del projecte hi participen estudiants i graduats dels Estudis d’Art i Humanitats de la UOC, entre ells l’Aida Montoya, de l’Especialització en Tècniques de l’Edició Digital, la Sílvia Plana, del Màster en Humanitats: Art, Cultura i Literatura contemporànies i la Irene Solanich, del  Màster en Traducció de Textos Especialitzats.

La formació variada dels coordinadors en els àmbits de la filologia, les humanitats, el periodisme i la psicologia, enriquirà el portal amb contingut variat i des de diversos punts de vista.

La Transició franquista: Un exercici d’apropiació històrica (Premi Carles Rahola d’assaig 2014)

“La Transició franquista”, obra de la sociòloga i docent al Grau de Llengua i literatura catalana de la UOC, Marta Rovira-Martínez, és l’obra guanyadora del Premi Carles Rahola 2014. Està previst que surti publicada a Pòrtic el 20 de Novembre d’aquest any.

Sempre s’ha dit que el franquisme va ser sotmès a un tractament d’oblit durant la Transició. Però com deia Mario Benedetti, l’oblit és ple de memòria. I la Transició conté una política de memòria que actua sobre aquest oblit del passat criminal del franquisme. La Transició ens va omplir de memòria, d’una memòria excessiva, abusiva, reiterativa i autocomplaent, que ha servit per amagar el Franquisme que contenia. I alhora ha servit per legitimar la reubicació política d’aquells que venint del règim franquista, han esdevingut pares, líders o factòtums de la “democràcia”. Aquest llibre analitza els condicionants socials i polítics que converteixen la Transició en un relat. Continua llegint

SIMULACRE: A proposal for practical training in e-learning environments

pageHeaderTitleImage_en_US

Us recomanem la lectura de l’article ‘SIMULACRE: A proposal for practical training
in e learning environments‘ de les professores dels Estudis d’Arts i Humanitats Alba Colombo i Muriel Gomez Pradas, publicat recentment a la Revista RUSC, coeditada per la Universitat Oberta de Catalunya i el seu eLearn Center, i la  University of New England i el seu dehub.

Keywords: practical training; e-learning; evaluation; competencies; practical training model; educational innovation.

Cent anys de l’inici de la Gran Guerra


First-World-War
El 28 de juny de 1914 el jove Gavrilo Princip, membre del grup radical Joves Bosnis, assessinava a l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de l’Imperi austro-hongarès, durant la seva visita a Sarajevo. No era el primer magnicidi, ni seria el darrer; però esdevindria l’excusa per l’inici d’un conflicte bèl·lic que transformaria profundament el món conegut. Res seria igual després de la Primera Guerra Mundial. No per casualitat, l’historiador Eric Hobsbawm hi situava l’inici real del segle XX.

Continua llegint

Espai i modernitat: propietats, presons i fronteres (o una història del filferro espinós)

Reviel Netz, historiador i filòsof de la ciència de la Universitat de Stanford, va publicar ja fa alguns anys el llibre Barbed Wire: An Ecology of Modernity (Middeltown, CT: Wesleyan University Press; 2004) que acaba de ser traduït al castellà (Alambre de Púas: Una ecología de la modernidad. Buenos Aires: EUDEBA; 2013; traducció a càrrec de Jaume Sastre). El llibre comença així:

“Sobre la superfície bidimensional de la terra, traci línies a través de les quals el moviment s’ha d’impedir i tindrà un dels temes clau de la història. Amb una línia tancada (és a dir, una corba que encercla una figura) per impedir el moviment de l’exterior de la línia cap el seu interior, n’obtindrà la idea de propietat. Amb la mateixa línia, però per impedir el moviment des de l’interior cap a l’exterior, n’obtindrà la idea de presó. Amb una línia oberta (és a dir, una corba que no encercla cap figura) per impedir el moviment en qualsevol de les dues direccions, n’obtindrà la idea de frontera. Propietats, presons i fronteres: l’espai entra a la història per impedir el moviment” (p. xi).

sl20fo10
Per tal que aquestes línies – entitats abstractes – puguin exercir la seva funció, cal implementar-les físicament mitjançant diferents dispositius tècnics. Un mur o una paret acostumen a ser instruments útils per impedir el moviment de forma gairebé absoluta; les tanques el fan difícil, però no impossible. Les inscripcions simbòliques, que apel•len a normes o hàbits socials, també poden funcionar. En tots els casos, però, cal exercir una coerció basada en la força física, actual o potencial, donat que el que es mou són cossos (humans o animals) i per impedir el seu moviment cal afectar-los d’alguna forma.

Aquest llibre és la història d’un dels artefactes més utilitzats en la història recent per impedir el moviment dels cossos animals: el filferro espinós. En sintonia amb les tendències recents més innovadores en la historiografia de la tecnologia, Netz no se centra únicament en el procés d’innovació i desenvolupament sinó, per sobre de tot, en els usos de la tecnologia, en les pràctiques on esdevé peça clau, i en els seus vincles heterogenis.

Estem acostumats a pensar la modernitat com l’era de la mobilitat: des del segle XIX hem vist l’emergència i consolidació de noves i més sofisticades formes de transport (el tren, els vaixells de vapor, l’automòbil, l’avió,…) però la tesi de Netz que és les tecnologies per impedir el moviment són, de fet, més fonamentals i més importants. Els transport ferroviari requereix, per exemple, la restricció de l’accés a les estacions i en molt casos a les vies. Les tanques, murs i altres sistemes de control de la mobilitat acompanyen sempre les grans vies de connexió i transport, des de les autopistes als aeroports.
1389.4 Holocaust A
Netz ens demostra, en una obra excel•lent i magníficament escrita, com la modernitat suposa i es recolza en l’eclosió dels sistemes de control massiu del moviment. I el primer d’ells es basa en un artefacte relativament senzill però que explota sàviament un fet primari: el ferro permet infligir dolor sobre la pell dels animals de forma barata i efectiva. El llibre explica de forma detallada amena i molt intel•ligent el recorregut sinuós del filferro espinós, des de la seva aplicació inicial per controlar el moviment de les vaques a les Grans Planes dels EEUU a finals del s. XIX, fins els Gulags de la URSS en la dècada dels 50 del s. XX, on va ser utilitzat per confinar milions de persones, passant per la guerra dels Boers (on s’inventa el camp de concentració), la Primera Guerra Mundial o els camps d’extermini nazis.

La lluita política a Internet: Wikileaks, Anonymous i Hacktivistas

Margarita Padilla, coneguda ciberactivista i analista de la interacció entre Internet i política, acaba de publicar El Kit de la lucha en Internet. Para viejos militantes y nuevas activistas (Traficantes de Sueños, Madrid, 2012). L’obra analitza de forma profunda i original les noves eines que Internet posa a l’abast de la lluita política per la transformació social. Amb un discurs amè i accessible – malgrat el caràcter tecnològicament sofisticat d’algunes d’aquestes eines – Padilla aconsegueix identificar magistralment l’especificitat de les lluites polítiques a Internet, a partir d’una radiografia acurada de tres episodis o fenòmens recents a la xarxa: Wikileaks, Anonymous i Hacktivistas.

El-kit-de-la-lucha-en-Internet_portada_completaDes del punt de vista de l’autora, Internet no és només un nou espai o instrument per a la lluita política, sinó que ha esdevingut ella mateixa un objecte de conflicte polític on s’està jugant, bàsicament, l’accés, l’explotació i el control d’un nou tipus de béns: els béns immaterials. Aquest bens tenen característiques força especials: no es desgasten per l’ús – en molts casos, fins i tot, el seu valor augmenta com més s’utilitzen -, es multipliquen sense cost – tant costa produir una còpia com cent mil -, no són fàcilment excloïbles – és molt difícil permetre el seu ús a algunes persones i excloure’n a d’altres -, tampoc son rivals – el fet que algú els utilitzi no impedeix que una altra persona ho faci, fins i tot simultàniament – i es construeixen els uns a partir dels altres – són, a la vegada, productes i mitjans de producció. Els béns immaterials no són només música i pel•lícules, sinó programes informàtics, coneixement –inclòs el coneixement científic i tecnològic -, noves formes de participació política, o noves formes d’intercanvi econòmic.

Per tal d’exercir el control econòmic sobre aquesta mena de béns, que gràcies a Internet han esdevingut abundants, determinats agents socials i empresarials intenten imposar-hi una escassedat artificial. Ho fan, principalment, mitjançant les lleis de propietat intel•lectual (expandint el seu abast, multiplicant els mecanismes de persecució i enfortint els càstigs per la seva infracció) o, amb la complicitat dels Estats, per mitjà de la censura directa (tancant pàgines web). Es tracte, per tant, d’una lluita que és a la vegada econòmica i política.

julian-assange-en-time2L’obra analitza les particularitats d’aquesta lluita i, especialment, els seus elements novells pel que fa a l’acció política, a partir de tres casos que, a priori, semblen força diferents i allunyats. D’una banda Wikileaks, la plataforma de publicació de filtracions que va ser tancada – sense ordre judicial i amb la col•laboració de grans empreses que, en teoria, han de defensar els seus clients – arran de la publicació dels cables de les ambaixades americanes. Entre d’altres coses Wikileaks posa de manifest que a Internet no tenim drets i que el que hi fem, ho fem només mentre ens ho permeten.

Més enllà de la personalitat controvertida del seu líder, Wikileaks és un fenomen remarcable per molts motius. En primer lloc, Wikileaks no va desvetllar veritables secrets; simplement va confirmar documentalment el que ja se sabia. Va ser durament atacada, al contrari que els diaris que van publicar, de fet, els cables – per als poderosos Internet sembla resultar més perillosa que no pas la premsa convencional. A diferència d’aquesta premsa, Wikileaks no té una línia política afí a un partit, no s’ajusta als paràmetres tradicionals d’esquerra i dreta i no vol enderrocar un govern per substituir-lo per un altre de més propici. Ni tan sols es presenta com anti-sistema – quelcom que la fa difícil de desqualificar des de l’estatus quo. Simplement vol aprofundir la llibertat d’expressió i la transparència dels governs i les grans corporacions. Un discurs que, malgrat la seva aparent neutralitat, acaba sent inacceptable pel sistema que farà tot el que calgui – legal o il•legalment – per eliminar-lo.

Per últim, Wikileaks no analitza ni comenta la informació: l’ofereix en cru per tal que altres l’examinin i en treguin conclusions. Com diu l’autora, és un dispositiu inacabat que renuncia al control absolut del seu producte: són altres qui l’han de completar afegint-t’hi sentit; funciona, doncs, com una metàfora d’Internet on la intel•ligència rau en els nodes, en la pròpia xarxa i no en un centre de comandament.

1110533077_anonymousWikileaks fa també palès el valor de l’anonimat en la política actual – recordem que Wikileaks garanteix l’anonimat dels que filtren la informació. Però l’anonimat com a instrument polític adquireix una força insospitada amb Anonymous.

Resulta difícil caracteritzar Anonymous. No és una organització, no té estructura ni dirigents; per no tenir, no té ni pàgina web. És una comunitat difusa d’activistes que, entre d’altres coses, fa campanyes o accions de protesta –incloent els coneguts atacs DoS de denegació de servei – contra institucions racistes, que afavoreixen la censura a Internet o que, per exemple, boicotegen Wikileaks. A l’Estat espanyol, per exemple, es van fer visibles amb una manifestació (amb caretes) durant una cerimònia dels premis Goya contra la llei Sinde-Wert. Anonymous és un exemple paradigmàtic d’una forma innovadora d’acció política caracteritzada com a swarming, que consisteix en l’autoorganització espontània i en temps real de moltes persones i grups dispersos, que es coordinen per dur a terme accions puntuals.

400px-Manual-portadaEl tercer fenomen analitzat per Padilla es hacktivistas, una comunitat de hackers polititzats que comparteixen recursos i organitzen, de forma assembleària i mitjançant la xarxa, campanyes i accions de resistència sota tres principis fonamentals: 1) la construcció d’una societat i una cultura lliure, oberta i participativa a través d’eines lliures; 2) el dret a la privacitat; i 3) el desig d’experimentar lliurement. A l’estat Espanyol han sigut particularment actius contra la llei Sinde-Wert o en l’afer Bankia.

Margarita Padilla és enginyera informàtica i exdirectora de la revista Mundo Linux. Va aprendre GNU / Linux en centres socials ocupats i amb altres hackers, va fundar Sindominio.net. Actualment forma part de la cooperativa Dabne-Tecnologies de la Informació, una empresa especialitzada en la implementació de biblioteques i arxius digitals, desenvolupament d’aplicacions web, projectes d’integració de tecnologies en l’educació, consultoria i implementació de projectes amb programari lliure. Ha publicat molts textos sobre els usos socials i polítics de les tecnologies de la informació i la comunicació.

El llibre ha estat publicat per Traficantes de sueños, una editorial (que també és, a la vegada, llibreria i distribuïdora) que pretén donar veu als moviments socials alternatius i que publica els seus textos amb Creative Commons, tant en paper, com en format digital i en obert a la seva web.

Els fets del 6 d’octubre

Els fets del 6 d’octullibrebre de 1934 són un d’aquells esdeveniments històrics incòmodes. Entre d’altres raons, perquè malgrat els anys passats, no estem davant d’una simple disquisició entre historiadors i erudits, sinó davant d’un mite encara avui present en el debat polític, ideològic i institucional. L’aparició del llibre del jove historiador Manel López Esteve (Lleida, 1981), Els fets del 6 d’octubre de 1934 (Editorial Base, Barcelona, 2013) ens permet acostar-nos d’una forma rigorosa a uns esdeveniments molt més polièdrics del què sempre se’ns havia dit.

Continua llegint

Per què el PP utilitza la Constitució contra les propostes sobiranistes?, o de com es pot manipular el patriotisme constitucional de Habermas

Punt de partida: en les societats complexes, els mites, tabús i certeses inqüestionables, o el suport religiós o metafísic a les normes, sembla que ja no serveixen per a complir la funció d’integració social. Aquesta funció integradora només pot complir-se efectivament si les normes posseeixen un element de legitimitat que depassa la seva pura imposició coactiva i possibilita la mínima acceptació necessària per al seu seguiment. La legitimitat de les normes depèn de com aquestes normes hagin estat creades. Són legítimes quan, segons Habermas,  els seus destinataris “poden al mateix temps sentir-se, en conjunt, com a autors racionals d’aquestes normes”, és a dir, quan el procediment de creació de les normes reprodueix el procediment argumentatiu i consensual de la raó comunicativa, és a dir, quan es segueix el procediment democràtic sense distorsions.

Quan els destinataris de les normes no se’n senten autors, pel fet de no provenir d’un procés legislatiu de caràcter democràtic, aquestes normes no seran majoritàriament complertes i aquest ordenament no exercirà la funció d’ordre i coordinació de conductes que al dret li correspon. Ara bé, es pot constatar també que els ordenaments menys democràtics han aconseguit i aconsegueixen imposar les seves normes per damunt de qualsevol sentiment dels sotmesos a elles (per exemple, les normes jurídiques del nazisme que no provocaren precisament el rebuig dels alemanys), o que el fet de “sentir-se’n autors” es pot induir amb els mitjans i tècniques de l’Estat modern, i fins i tot aconseguir un grau d’unanimitat que mai es dóna en democràcia (ex. els referèndums dels dictadors que aconsegueixen un 95 % d’acceptació de les seves iniciatives legislatives). Amb tot, Habermas manté que un dret només compleix racionalment la seva funció integradora quan es fruit del discurs racional, d’un procés participatiu.

Habermas

Continua llegint

Pot ser Espanya una nació sense símbols nacionals?

“Atès que Espanya no existeix com a nació, el deure dels intel·lectuals és construir Espanya” José Ortega y Gasset (1910)

Quan s’estudia la Història contemporània d’Espanya, hom constata l’existència de molta bibliografia sobre la temàtica dels nacionalismes català, basc i gallec, i una gran mancança d’estudis sobre el nacionalisme espanyol, més sorprenent si tenim present que el catalanisme i el basquisme qüestionen l’existència d’aquesta nació espanyola identificada amb l’Estat espanyol. A més, sempre que es parla de nacionalisme quasi bé tothom pensa en el nacionalisme català, basc o gallec, i quasi mai en el nacionalisme espanyol. És que no existeix el nacionalisme espanyol? És que la nació espanyola ha existit des de sempre?.

Fusi     Borja

Continua llegint

De què parlem quan parlem de nació?

“Ni l’Esperit Sant ni vostè ni jo, ni don José Ortega y Gasset, sabem què és una nació” Joan Fuster

Imaginem-nos que un capvespre, tot veient un debat per la televisió sobre la independència de Catalunya, un dels nostres fills ens demanés: pare, som una nació? Què li respondríem?

diccionarispostDescartant el sí o el no taxatiu, es podria optar per buscar en un diccionari el terme nació, llegir-ne la definició que s’hi fa i comprovar si Catalunya compleix, o no, els requisits definits. D’entrada, podria semblar adient fer servir el Diccionari d’Història Universal Chambers, editat per Edicions 62 l’any 1995. Tindríem un primer ensurt en veure que no hi ha cap entrada amb el mot “nació”; és fa difícil entendre que «nació» no sigui un concepte històric prou important per a no sortir en aquest diccionari. Es podria optar llavors per consultar el Diccionari d’Història de Catalunya, editat per Edicions 62 el 1992. Semblava una obvietat que aquí sí que s’hi trobaria una llarga definició, amb l’origen del mot, la seva evolució semàntica, les interpretacions que se’n fan actualment… Doncs, no, tampoc hi apareix la paraula nació. I l’entrada «nacionalisme» remet a catalanisme. Tampoc hi surt al Diccionario Oxford complutense de Historia Universal del siglo XX, editat per l’Editorial Complutense el 1998. La reacció podria ser: si no es troba aquest concepte en diccionaris històrics de referència, cal suposar que no es tracta d’un concepte històric? Serà psicològic, per allò del “sentiment nacional”? Serà antropològic, per allò de la identitat nacional? Serà sociològic, per allò del poble? O potser econòmic, per allò de la riquesa de les nacions d’Adam Smith? Es pot fer un darrer intent i, via Internet, es pot consultar l’Enciclopèdia Britànica i…, després de definir-la com a «people», remet al mot nacionalisme. Serà la nació utilitzant els termes de Hobsbawm, una realitat inventada, o una comunitat imaginada, com afirma Benedict Anderson, i per això no té cabuda en diccionaris d’«història»?

Com poder, doncs, respondre la qüestió plantejada si no es té clar de què parlem en fer servir la paraula nació? Quin sentit pot tenir afirmar, o negar, que Catalunya, o Espanya, o…, és una nació? Continua llegint

Per què Catalunya no acaba d’encaixar en/amb Castella?

FontanaMirem de respondre a aquesta qüestió seguint un dels capítols centrals del llibre de Fontana, Josep (2005). La construcció de la identitat : reflexions sobre el passat i sobre el present. Barcelona. Base CA. (Col. Col·lecció Base històrica, 11). 144 pàgs.

Dos són els camins que, des del segle XVI, porten Europa cap a la  formació d’estats: el de la monarquia absoluta i el de la representació parlamentària. Els seus paradigmes són l’estat francès i l’anglès.
Continua llegint

La guerra de Successió com a guerra civil catalana o per què no s’han de portar flors al monument de Rafael Casanova

SalesArran la conferència del professor Alcoberro sobre la guerra de Successió i del post de síntesi de la professora Ardèvol, m’ha semblat adient recuperar les tesis d’un llibre, potser massa oblidat, sobre aquell moment històric: Núria Sales (1984). Senyors bandolers, miquelets i botiflers. Barcelona. Empúries. (Col. Biblioteca universal Empúries, 13 ). 224 pàgs. Més que una recensió, intento fer-ne un resum enumerant qüestions no sempre presents en els debats sobre els nacionalismes.

Continua llegint

Els públics de la ciència

Malgrat el paper essencial de la ciència en la societat actual, la seva omnipresència en la nostra vida quotidiana i la seva creixent influència en les decisions polítiques i econòmiques públiques, la ciència continua essent tractada sovint com un apèndix marginal i gairebé invisible de la cultura. Tant en contextos mediàtics com, el que encara és més preocupant, des de tribunes acadèmiques, la cultura ha esdevingut un sinònim de “les arts i les lletres” i ha deixat de banda una de les fonts de pensament, pràctiques i coneixements més prolífiques i creatives dels darrers quatre segles.

Aquest fet és només un dels símptomes paradoxals de l’encaix problemàtic entre ciència i societat que estem vivint. La difícil relació entre els parlaments (i altres institucions polítiques) i els dictàmens o informes científics, la pervivència (o fins i tot l’auge) de perspectives i tècniques pseudocientífiques com el creacionisme, l’astrologia o l’homeopatia, en són d’altres. En aquest context, que l’autor descriu com a “malestar en la cultura científica”, la recerca sobre les interfícies entre ciència i societat, i en particular l’anàlisi del processos i canals de transmissió social del coneixement científic, ha esdevingut un dels fronts més importants en els estudis de ciència i tecnologia (Science & Technology Studies, STS).

Continua llegint

Redescobrir Vicens Vives

Els aniversaris ens fascinen. D’una banda, per l’atracció del números rodons i, de l’altra, perquè de cop i volta redescobrim un fet, personatge o obra, passant de sobte del dejú absolut a la bulímia compulsiva. El més greu, però, és quan, passada la commemoració, l’oblit torna a instal·lar-se.

Aquest no sembla que hagi de ser el cas de l’Any Jaume Vicens Vicens (Girona, 1910 – Lió, 1960). Més enllà dels actes celebrats al llarg de 2010 i principis de 2011, l’aniversari es tanca amb un excel·lent bagatge editorial: reedicions d’originals de l’historiador gironí, obres de tercers inspirades en el seu mestratge, volums d’homenatge i recuperacions singulars. L’empremta, almenys a llibreries i biblioteques, és considerable.

Continua llegint

Publicació del núm. 14 (2012) de la revista Digithum

Acaba de publicar-se el número 14, pertanyent a l’any 2012, de la revista electrònica Digithum, que com bé sabeu és la revista pròpia dels estudis d’Art, Humanitats i Ciències Socials de la UOC.

A més de l’editorial a càrrec del Francesc Núñez, en aquest número de la revista trobareu un dossier que analitza la recerca acadèmica sobre la Viquipèdia, escrit per diversos especialistes, i que tracten diversos aspectos sobre la influència d’aquesta eina global en diversos aspectes del nostre àmbit, les Humanitats. Us animem a apropar-vos a Digithum, una revista que considerem tant nostra com vostra, estudiants d’Humanitats.

Al web de la revista, com sempre, trobareu els números anteriors de la revista.

Qüestionant la mesura

Articulant el “valor” de la cultura en el context polític 

Quin és el valor que cal tenir en compte per considerar la cultura com a un dels quatre pilars de la sostenibilitat social? (Hawkes 2001). Recentment les societats occidentals contemporànies s’han apropat a la cultura entenent-la com a eina de desenvolupament econòmic, social i cultural. Aquest plantejament però, no ha anat acompanyat d’una clara proposta de mesura i avaluació, sinó que ha generat un ampli i extens debat sobre els models i les delimitacions del concepte de  cultura.

Models com les inacabables llistes d’indicadors (UNESCO 2012, Subirats, Fina 2008, McKinley 1997) o les propostes procedents del racionalisme econòmic (Snowball 2008; Devesa 2006)  han dominat fins ara els processos d’anàlisi de la relació entre cultura i desenvolupament. Però són aquests els camins que s’han de seguir per a mesurar la cultura com a un element més vers la sostenibilitat social?

Continua llegint

La corrupció de l’autenticitat

L’autenticitat és el Sant Grial del nostre temps. Tots la volem, perquè ens eleva, ens fa tocar la veritat, sòlida i preciosa, en una època d’incertesa, aparences i canvi. Per això és essencial per entendre fenòmens tant contemporanis com les xarxes socials a Internet, el moviment dels Indignats o l’entronització de Josep Guardiola. Però com passa amb totes els grans conceptes que marquen època, l’autenticitat és tan important com difícil d’atrapar. Si intentem definir-la, inevitablement topem no només amb la dificultat de posar-li paraules, sinó amb polisèmies i grans paradoxes que ens deixen perplexos, perquè ens situen davant les contradiccions del nostre moment històric.

Continua llegint

El passat segons Lowenthal

Citació

Comencé a darme cuenta de que los pasados que alteramos o inventamos son tan frecuentes e importantes como aquellos que pretendemos conservar
(Lowenthal, 1988: 10)

Pila de sabates a Auschwitz-Birkenau.

Aquest text de Lowenthal, editat originalment l’any 1985, és un llibre de referència dels estudis anglosaxons sobre memòria i la seva funció en les societats contemporànies.

La trajectòria de Lowenthal es caracteritza per la seva interdisciplinarietat (ha exercit la càtedra de Geografia a l’University College de Londres i ha estat Secretari de la American Geographical Society, però també ha donat classes d’Arquitectura del Paisatge a Harvard, de Ciències Polítiques al MIT i de Psicologia mediambiental a la Universitat de Nova York.

És precisament aquesta mirada multidisciplinaria qui li ha permès aproximar-se a un dels objectes d’estudis més polièdrics dels darrers anys: la memòria social o col·lectiva i els usos socials del passat.

Continua llegint

The Ascent of Man. Un documental de Jacob Bronowski per a la TV pública

El viatje de Bronowski per la història de la humanitat

Tenint en compte que aquest any celebrem el 15è aniversari del programa d’Humanitats i en vista de la creixent crisi d’aquesta disciplina en detriment d’altres àrees d’estudi dedicades a la Ciència, creiem encertat recuperar un treball que justament va fer molt per articular una visió humanista a la història de les revolucions tecnològiques i científiques. Estem parlant de The Ascent of Man (1973), un ambiciós documental de difusió científica  el guió del qual va estar motivat per contextualitzar històricament i socialment tals desenvolupaments i llançar una reflexió crítica sobre el propi comportament humà. Conduït pel Dr. en Matemàtiques Jacob Bronowski, va ser produït per la BBC el 1973 i avui el trobem disponible i íntegre, amb els seus 13 capítols, a youtube -i per cert, encara a l’espera de subtítols-. La visió humanista de Bronowski la podem veure ja present en obres primerenques del científic, quan a mitjan segle XX, havia realitzat tant estudis de caràcter científic com –juntament amb Bruce Mazlish– The Western Intellectual Tradition. From Leonardo to Hegel (New York: Harper, 1960) –de lliure accés– o Biography of an Atom (New York: Harper, 1963) junt  amb Millicent Selsam; així com treballs de referència per a la història de l’art i els estudis literaris com la seva anàlisi sobre el poeta i artista William Blake: William Blake and the Age of Revolution (New York: Harper, 1965).

Continua llegint

Inauguració del Blog d’Humanitats

Benvingudes i benvinguts al Blog d’Humanitats.

El blog que ara comencem vol ser un espai d’informació de tot allò que té a veure amb el nostre programa i va adreçat a tota la comunitat acadèmica d’humanistes de la UOC; però també, i sobretot, vol ser un espai de reflexió i comentari sobre la multiplicitat de temes relacionats amb les humanitats. És a dir, volem ser un espai de coneixement, un espai de debat i un espai de trobada per tothom que pugui estar interessat en la filosofia, la història, la literatura, l’art o les ciències humanes i socials en general.

Continua llegint