Converses a la Documenta: “La creativitat… pràctica individual o col·lectiva? (per Dafne Muntanyola)

24 abril, 2017

La creativitat és una pràctica individual o col·lectiva? D’entrada aquesta pregunta és ja una mica trampa. Implica una redefinició del concepte de creativitat.  Si la creativitat és una pràctica i no només un procés mental, la veiem com a una activitat que té lloc en el món social, lluny de termes com instint, geni, inspiració, intuïció, motivació. Sovint, la creativitat s’assimila a aquests processos psicològics interns que acaben reduint el que entenem per creativitat. Aquí no entrarem a discutir quin és el disseny neuronal que fa possible la creativitat (els exemples de supervendes de pensadors que aborden aquest tema serien Dennett (1995), Damasio (1999), Ramachandran i Blackeslee (1999) i Rizzolatti (2015)), ni tampoc explicarem quines capacitats psicològiques, com l’atenció o la percepció,  faciliten o dificulten el que en anglès s’anomena Ahà moment, quan se’ns encén la bombeta i tenim una idea. El que ens interessa és l’embolcall de la creativitat, és a dir, el context de producció d’allò que considerem com a creatiu.

plazaice

Indignados ocupant la Plaza del Sol, Madrid, 2011 i Icewatch, de l’artista Olafur Eliasson, Paris, 2015

Des de la sociologia, emprem el terme legitimitat per parlar d’aquelles activitats socials acceptades i transmeses per les institucions socials dominants i etiquetades, per tant, com a normals i desitjables. Doncs bé, una primera idea clau d’aquesta xerrada és que la pràctica creativa es patrimoni dels professionals d’entorns artístics i científics. Que la creativitat no és una pràctica exclusiva d’aquests professionals ho tenim clar: però també és cert que les pràctiques professionals socialment legitimades com a creatives són unes, i no unes altres. La segona idea que voldria discutir és la visió alternativa sobre el mite de la creativitat que dóna Paul Feyerabend (1987). El filòsof anarquista explica com la creativitat no és dona en un buit social, dins del cervell d’una artista, d’un científic o d’una adolescent. La creativitat, com a pràctica, és una activitat que es produeix en unes determinades condicions materials i històriques. Per tant, la tercera idea que us proposo, és la de prendre consciència de que no podem congelar la creativitat i donar-li un contingut unívoc, sinó que la pràctica creativa és sempre relativa a una societat, a un moment, a un temps. Com a tota activitat social té un important component atzarós o arbitrari, és de caràcter processual i de naturalesa acumulativa, en d’altres paraules, històrica. No podem identificar la capacitat de crear, de ser lliures, d’imaginar, de tenir noves idees, amb un determinat currículum, un estil arquitectònic o un determinat accent. Aquest va ser el gran mite de la modernitat, que Feyerabend ataca de ple. La creativitat és una activitat que pren forma, socialment, al llarg del temps i de l’espai, de manera canviant, i de contingut mutable. No obstant, el mite del geni tancat a la torre d’ivori propi del segle XIX romàntic encara ara perdura en els discursos sobre l’art i la ciència.

Referències bibliogràfiques:

  • Muntanyola-Saura, D. (2017) ” El habitus en la danza: las habilidades sociales y artísticas de un ensayo” En A. Rodríguez y A. Santana (Coord) La nueva sociología de las artes. Barcelona: Gedisa.
  • (2014) “How Multimodality Shapes Creative Choice in Dance”, Revista Internacional de Sociología, 72(3):563-582.
  • (2012) “La decisió artística i les seves condicions de producció”, Athenea Digital, 12(2): 89-109.

Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)
9 de maig
Hora: 18,30h

Propera Conversa: “El pensament pobre. Filosofia i precarietat” per Antonio Castilla Cerezo (13 de juny)

(Visited 61 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari