“Potser aquest serà el moment que marcarà la fi d’un llarg parèntesi” Enric Puig — Reptes socials en temps de coronavirus

3 abril, 2020 crisis economica coronavirus covid19 retos sociales filosofia

La realitat social desencadenada per la pandèmia de la COVID-19 és descoratjadora. Per descomptat, l’àmbit de la salut ha rebut el cop més dur. Malauradament, la batalla contra el coronavirus ha afectat, de manera directa o col·lateral, en diferents terrenys de la societat. Desconeixem el grau de profunditat de l’impacte que generarà a escala social, política i econòmica, però, sí que podem afirmar que la situació crítica ha posat de manifest les mancances d’un sistema financer enfront d’una societat desemparada.

Tot indica que el pròxim escenari estarà ple de reptes socials per superar dificultats molt agudes al voltant de la situació econòmica i financera. Però no seria la primera vegada que constatem la vulnerabilitat d’un sistema financer davant la població. I és precisament aquest l’eix central del següent article d’Enric Puig, filòsof i professor col·laborador dels Estudis d’Arts i Humanitats UOC, sota el títol “A problemes liberals, respostes socials?“. Nosaltres potser afegiríem un titular alternatiu: “De coixins individuals a matalassos col·lectius”. A continuació el podeu llegir:

 

Per Enric Puig Punyet, professor col·laborador
dels Estudis d’Arts i Humanitats UOC

#ReptesSocials

 

A problemes liberals, ¿respostes socials?

Els nostres avis solien dir-nos que estalviéssim. “Cal tenir un coixí”, repetien els meus, un coixí que impedeixi donar-se de cara contra el terra en el moment probable de la caiguda: una nevera que es fa malbé, un pis que s’inunda, un familiar que emmalalteix. Aquest coixí no era altra cosa que l’equivalent personal o familiar a l’estat d’alerta: una reserva que implicava, en el cas d’haver d’acudir-hi, posar tots els recursos disponibles a una situació imprevista d’emergència. “Tots els recursos disponibles”, una expressió que avui, davant la inesperada crisi de la COVID-19, veiem repetida en boca de cada polític.

No obstant això, tot i la repetida advertència dels nostres avis, hem de confessar que ens ha estat i ens és gairebé impossible aconseguir aquest confortant coixí. Ho ha estat i ho és per al 54% de les famílies espanyoles segons les dades de l’últim Observatori Cetelem. L’adopció per part de les socialdemocràcies europees de, en paraules del socialista François Mitterrand, un “parèntesi liberal” -no tancat encara trenta anys després- va propiciar la desregulació econòmica, la confiança cega en la mà invisible d’Adam Smith. I aquest “parèntesi” va produir després tot el que va venir a continuació: privatització dels sectors públics, creixement dels índexs de desigualtat, acceleració dels ritmes laborals i vitals per l’automatització digital, hipervirtualització de l’economia, augment dels sectors especulatius, precarització extrema de la majoria de la població.

Crisis económica retos sociales filosofia coronavirus covid19

 

La promesa socialdemòcrata de l’estat de benestar, concretada en la faula sobre la classe mitjana i la dissolució d’estaments, va acabar per tornar addicta al crèdit a tota una generació durant els anys gloriosos d’abundància. Després, la crisi financera de l’any 2008 es va encarregar de portar aquesta cultura del crèdit al límit del qual és suportable, agreujant la situació a famílies que, havent tastat els plaers de l’abundància, es trobarien de cop i volta sense mitjans per sufragar-la. La promesa de classe mitjana es va enfonsar i, amb ella, tota possibilitat real d’estalvi, de coixí amb el qual evitar el terra dur després de la caiguda.

Aquest escenari és el que fa més greu, si cap, la crisi que avui estem vivint, una crisi que, de nou, està posant contra les cordes a un sistema que no pot tenir-se en peu molt de temps més. Un estat d’alerta esdevingut global, que afecta tots els territoris i a tots els cossos que l’habiten, senzillament no pot remuntar-se a partir de coixins individuals. No pot perquè ja no existeixen. Les persones viuen al dia, com ho fan la majoria de petites empreses i associacions que sustenten la base social i convivencial de les ciutats.

Davant d’aquesta situació particular, convé estar especialment en guàrdia davant les formes sota les quals s’intentarà revertir la crisi. Ja vam ser testimonis el 2008 de com van proliferar les respostes socials als problemes generats per un sistema completament desregulat, deixat a la mà de Déu, que va provocar que certs agents juguessin a l’economia de casino fins a portar-la literalment al límit. Aquest mateix sistema va al·ludir després a la por, a la necessitat de la persistència d’aquests agents per al correcte desenvolupament del sistema, fet que va desencadenar finalment que haguessin de reunir-se els esforços col·lectius públics per salvar, entre d’altres, la banca privada.
 
Crisis económica retos sociales filosofia coronavirus covid19

 

Que aquesta tendència corre el risc de repetir-se, pot entreveure’s ja per les respostes que les diferents administracions estan dibuixant en l’estat d’incertesa en què estem immersos. L‘atribució de responsabilitats circula d’un organisme a un altre, d’un territori a un altre, d’un continent a un altre. Però ningú amb veu política sembla mirar més avall, furgar en les vísceres podrides del mateix sistema que, un cop més, ha topat contra un límit dramàtic.

Les responsabilitats s’han de buscar, sí. Però cal saber trobar-les en els agents que, gairebé sense regles ni frens, han actuat desbocats en l’explotació dels éssers que habiten el món, éssers humans, animals, vegetals i minerals. L’extractivisme de la terra, la desforestació dels boscos, la industrialització de la ramaderia genera circulacions inesperades entre espècies que comporten i comportaran que el nostre ecosistema es torni irremeiablement pandèmic. I, sota la mateixa lògica, senzillament, la conquesta desenfrenada de l’abundància per l’acumulació del capital, els cossos humans són i seran subjugats fins al límit de no poder emprendre cap iniciativa personal per poder pal·liar una crisi, fins al límit d’eliminar qualsevol possibilitat de coixí.

La responsabilitat de la COVID-19 cal atribuir-la a la qüestió de límit i a qui juga amb ell amb impunitat. Jugar fort, en un món-casino en què tot val, de la mateixa manera que implica poder guanyar molt, hauria d’implicar també poder perdre la gran suma acumulada. Aquesta és la lògica neoliberal que, en cas de ser conseqüent i honrosa, no hauria d’admetre cap mena de rescat per part de l’economia social. Per les seves pràctiques, tot i l’advertència dels nostres avis, no estem avui en disposició de rescatar res.

Malgrat tot això, en la manca sistèmica d’assumpció de responsabilitats que vivim, algú s’atrevirà de nou a suggerir que els problemes liberals han de tenir respostes socials. Diran que no es pot fer d’una altra manera perquè exigiria massa canvis, perquè les lleis no ho permetrien. A tots aquells que avui rellegeixen l’article 116 de la Constitució espanyola, referent a l’estat d’alarma, cal animar-los a baixar una mica més per arribar al 128 i trobar-hi la resposta: “Tota riquesa de país en les seves diferents formes i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l’interès general. Es reconeix la iniciativa pública en l’activitat econòmica.” Potser ha arribat el moment de tornar a regular, potser aquest serà el moment que marcarà la fi d’un llarg parèntesi. Però tancar-lo bé implicarà exigir a qui va tenir la gosadia de jugar fort que pagui per sobrepassar els límits que es va negar a reconèixer.

 

Crisis económica retos sociales filosofia coronavirus covid19

Sobre l'autor

Comentaris

Deixa un comentari