“El privilegi de poder portar a la meva llengua tota la força de les paraules de Rafeef Ziadah” Míriam Cano

El grup de recerca Literatura Catalana, Món Editorial i Societat (LiCMES, UOC) ha entrevistat Míriam Cano (Molins de Rei, 1982), poeta, traductora i crítica literària, amb motiu de la seva participació en la taula rodona La traducció, una activitat política?. L’activitat, que se celebrarà a la Sala Beckett, ha estat organitzada per LiCMES (UOC), GETCC (UAB) i el Festival Alcools 2019.

Posteriorment, tindrà lloc el recital de la poeta i activista Rafeef Ziadah, on es brindaran poemes inèdits traduïts al català per Míriam Cano. Al final de l’entrevista trobareu la traducció de Nosaltres ensenyem vida.

Entrevista a Míriam Cano

Has traduït poetes fonamentals de la tradició anglosaxona, com ara Emily Dickinson, i ara estàs traduint Rafeef Ziadah. Les traduccions, te les encarreguen o ets tu mateixa que fas arribar les propostes a les editorials, d’acord amb unes afinitats estètiques o interessos culturals, literaris o polítics?

En el cas d’Emily Dickinson, Edicions Poncianes dubtava entre dues autores anglosaxones i vam fer algunes proves. Finalment van ser ells, pensant en el catàleg editorial, que van optar per la poeta d’Amherst. Jo la coneixia però, si he de ser honesta, no l’havia llegida exhaustivament. Així que el primer que vaig fer va ser llegir tots els seus poemes, 1800, pensant com sonarien traduïts; quins brillarien més en català, quins eren més significatius, quins m’agradaven més… Poc a poc, vaig anar entrant dins el seu univers, el seu llenguatge.

Pel que fa a les dues poetes que estic traduint ara, Rafeef Ziadah i Lebo Mashile, ens vam conèixer al Poetry Africa, a Sud-Àfrica, i de seguida vaig sentir molta afinitat amb elles, tant política com personal. Amb la Rafeef ens explicàvem, salvant totes les distàncies, quines eren les situacions als nostres respectius països. A ella li interessava molt el que passava a Catalunya i jo sempre m’he sentit molt propera a Palestina i, al capdavall, a nivell humà –insisteixo, salvant totes les distàncies- les nostres sensacions no eren tan lluny. Amb la Lebo, sud-africana nascuda als USA, de pares exiliats durant l’apartheid, vam compartir converses molt interessants sobre la lluita feminista, que després m’han anat molt bé per traduir els seus poemes. En aquest cas, des de Barcelona Poesia em van proposar traduir la Lebo i la Rafeef perquè jo mateixa vaig demanar si, arribat el moment que vinguessin, seria possible fer-ho. Penso que és bonic traduir autors amb qui tens vincles. No passa sovint.

Ara s’acaben de publicar les Cartes a un amic alemany, d’Albert Camus.

En aquest cas, vaig ser jo qui vaig proposar a Maria Muntaner, de Lleonard Muntaner, de traduir-les al català, perquè creia, precisament, que era un text molt necessari pel moment polític que estem vivint.

Com que no em dedico professionalment a la traducció, normalment soc jo qui proposa textos que, per motius diversos, m’han semblat interessants.

La teva condició de poeta deixa empremtes en les traduccions que fas?

Suposo que sí, però fa de mal dir. El que sí que és cert és que els poemes, els budells dels poemes, es miren diferent si tu n’escrius, de poesia. De totes maneres, penso que no és excloent: un bon lector de poesia també té aquesta mirada profunda sobre els textos. Penso que l’acostament a qualsevol obra, sigui poesia o prosa, s’ha de fer des d’un respecte absolut i mirant de traslladar de la manera més fidel possible, però també de la manera més bonica, els textos d’origen a la meva llengua.

L’octubre passat vas ser convidada al 22 Africa Poetry Festival a Durban, Sud-Àfrica, on vas compartir escenari amb les poetes Mbali Malimela, Emmah Mabye, Tanya Evanson, Lebo Mashile i Rafeef Ziadah. Què et va resultar especialment gratificant de l’experiència? Haver pogut veure actuar Ziadah i conèixer-la, et fa enfilar la traducció de la seva poesia de manera més compromesa?

Tot el Poetry Africa va ser molt especial. Érem vint-i-un poetes de diferents llocs, amb diferents mirades, convivint plegats durant deu dies. Era com estar de colònies a la fi del món. Cada vespre anàvem als recitals dels altres, els escoltàvem dir els seus poemes en un devessall de llengües i ens recomanàvem lectures. Aquell recital amb les noies va ser molt especial. La Tanya és del Canadà, d’ascendència antillana, la Rafeef és palestina, i la Lebo, l’Emmah i la Mbali i són sud-africanes. Totes tenen el denominador comú de la feminitat, però viscuda des de condicions i llocs molt diferents. Quan vam acabar el recital, la Lebo va dir que havia estat com un aquelarre: tenia tota la raó!

Amb la Rafeef vam xerrar molt, com deia, de les situacions polítiques dels nostres països. Quan l’he traduïda, la sensació anava per dues bandes: el privilegi de poder portar a la meva llengua tota la força de les seves paraules i la seva denúncia i, naturalment, l’alegria de fer una mica meus els poemes d’algú que m’aprecio.

Acaba de publicar-se la teva darrera traducció, Cartes a un amic Alemany d’Albert Camus (Lleonard Muntaner, 2019), amb pròleg de Xavier Antich i epíleg de David Fernández. Es tracta d’uns textos colpidors, escrits en els mesos d’hegemonia nazi en plena Segona Guerra Mundial, en què l’escriptor fa bandera de la no-violència. Com abordes una traducció com aquesta? T’ha condicionat el fet que el teu text aparegui de bracet d’un parell de paratextos de figures reconegudes, i que vegi la llum enmig del context polític que estem vivint?

El vint de setembre, quan vaig tornar a casa després de defensar la seu de la CUP, vaig necessitar anar a buscar un llibre que m’acompanyés, perquè intuïa que s’acostaven temps complicats. I, intuïtivament, vaig agafar les Cartes a un amic alemany. El que Camus explicava al seu amic fictici sobre temes que m’interpel·laven tant, en aquell moment em va fer molta companyia. Aleshores vaig pensar que aniria molt bé que tothom tingués el llibre a prop. Quan vaig veure que les cartes no estaven traduïdes al català, vaig proposar-ne la traducció a Lleonard Muntaner. El sí de la Maria Muntaner va ser immediat i entusiasta. Mentre les traduïa, he de confessar que estava molt pendent de les exigències del text i no vaig tenir gaire marge per a les emocions. Per a mi era una traducció important i sentia una responsabilitat enorme; volia ser especialment curosa amb la llengua. No va ser fins a la revisió que, intentant prendre distància tot i haver-les traduït jo, em van commoure. Sempre llegeixo les traduccions en veu alta, per veure com respiren; doncs bé, l’emoció em va atrapar caminant amunt i avall del passadís de casa. Hi ha paraules, com ara «tumult», que ara mateix tenen una connotació molt potent. Quan les llegia, era conscient de la càrrega concreta que li estava donant a aquella frase escrita l’any 1941, i de l’efecte frontissa que tenia en una traducció que veu la llum el 2019, en ple desgavell polític i nacional, en què la perversió del llenguatge està a l’ordre del dia.

Ha estat una traducció envoltada de molta humanitat, des de la implicació dels editors fins a la d’en David Fernández i en Xavier Antich, que vam tenir la sort que acceptessin fer els paratextos. Ells, el seu pensament i la seva humanitat també m’han acompanyat molt en aquests temps complicats. Confio que aquesta traducció de Camus ens ajudi a ser crítics, a pensar les coses amb calma i a no cometre errors que van cometre altres en el passat.

Teresa Iribarren
Grup de recerca LiCMES (UOC)

* Podeu escoltar Nosaltres enseyem vida a 5 poemes de Rafeef Ziadah

“Nosaltres ensenyem vida” — Rafeef Ziadah

Avui, el meu cos era una massacre televisada.

Avui, el meu cos era una massacre televisada

que havia de cabre en talls de veu

i límits de paraules.

Avui, el meu cos era una massacre televisada

que havia de cabre en talls de veu i

límits de paraules amb prou estadístiques

per rebatre una resposta mesurada.

I vaig perfeccionar el meu anglès

i em vaig aprendre les meves resolucions de l’ONU.

Però, em va preguntar, encara, Srta. Ziadah,

no creu que tot es resoldria

si vostès deixessin

d’ensenyar tant d’odi als seus

fills?

Pausa.

Em miro endins, buscant força per ser

pacient però no tinc la paciència a la punta

de la llengua mentre les bombes cauen sobre

Gaza.

La paciència m’acaba d’abandonar.

Pausa. Somriure.

Nosaltres el que ensenyem és vida, senyor.

Rafeef, recorda’t de somriure.

Pausa.

Nosaltres ensenyem vida, senyor.

Nosaltres, els palestins, ensenyem vida després que

hagin ocupat el darrer cel.

Nosaltres ensenyem vida després que hagin aixecat

assentaments i murs d’apartheid, enllà

dels darrers cels.

Nosaltres ensenyem vida, senyor.

Però avui el meu cos era una massacre televisada

feta per cabre dins talls de veu

i límits de paraules.

I explican’s una història i prou, una història

humana.

Mira, això no és polític.

Només volem parlar a la gent de tu

i dels teus, així que explican’s una història

humana.

No esmentis les paraules “apartheid”

i “ocupació”.

Això no és polític.

M’has d’ajudar, com a periodista, a

ajudar-te a explicar la teva història, que no és una

història política.

Avui, el meu cos era una massacre televisada.

Què et sembla si ens expliques la història

d’una dona de Gaza que necessita

medicació?

I si ens parles de tu?

Tens prou extremitats trencades

per tapar el sol?

Entrega’m els teus morts i fes-me

una llista dels seus noms en un màxim

de mil dues-centes paraules.

Avui, el meu cos era una massacre televisada

que havia de cabre en talls de veu i

límits de paraules i commoure aquells

que no són sensibles a la sang terrorista.

Però els va saber greu.

Els va saber greu pel bestiar de

Gaza.

De manera que els vaig donar resolucions de l’ONU i

estadístiques i condemnem i

deplorem i rebutgem.

I no són iguals, aquests dos bàndols:

ocupadors i ocupats.

I cent morts, dos-cents

morts, mil morts.

I enmig de tot això, crims de guerra

i massacre. Airejo les paraules i somric

“no exòtica”, “no terrorista”.

I compto, i compto cent

morts, mil morts.

Que hi ha algú?

Algú escoltarà?

Voldria plorar sobre els seus cossos.

Voldria córrer descalça per

cada camp de refugiats i abraçar cada

nen, tapar-los les orelles perquè no haguessin

de sentir el soroll de les bombes

la resta de la seva vida com el sento jo.

Avui el meu cos era una massacre televisada.

I deixa’m dir-te que

les teves resolucions de l’ONU mai

no han fet res, per això.

I cap tall de veu, cap tall de veu

que em passi pel cap,

enllà de com millori

el meu anglès, cap tall de veu, cap tall

de veu, cap tall de veu, cap tall de veu

no els tornarà la vida.

Cap tall de veu ho arreglarà, això.

Nosaltres ensenyem vida, senyor.

Nosaltres ensenyem vida, senyor.

Nosaltres, els palestins, ens llevem cada

matí per ensenyar vida a la resta del món,

senyor.

Traducció: Míriam Cano