És l’Espanya actual un exemple de la crisi de l’estat-nació?

14 març, 2013

L’article de Josep Fontana, La deriva nazi del Partit Popular, m’ha servit de punt de partida per a aquesta reflexió sobre la complexa relació entre Espanya i Catalunya en un context de sistema democràtic. Des del govern de Catalunya s’apel·la a la democràcia per a dur a terme la consulta sobiranista; des del govern de Madrid s’apel·la a la democràcia per a declarar il·legal aquesta consulta. Els primers diuen que és el poble català qui té dret a decidir el seu futur; els segons afirmen que el subjecte de sobirania és el poble espanyol.

I aquí topem amb dues idees diferents i diferenciadores de «realitat nacional» i de «legitimitat democràtica»: o bé la nació existeix al marge de la consciència del poble que l’habita, o bé la nació es construeix, i és filla de i en la lluita pels drets democràtics. Per tant, Catalunya (o Espanya) és una nació es digui el que es digui i es cregui el que es cregui, o bé Catalunya (o Espanya) és una nació perquè vol aprofundir en les llibertats i els drets democràtics per a tothom, des de la seva experiència i perspectiva històrica, social i econòmica, en interacció amb d’altres models i processos nacionals. Per tant, la nació és (des de sempre i per sempre), o bé la nació és un procés de construcció i aprofundiment democràtics (és fruit d’una consciència col·lectiva).

Parlar de legitimitat democràtica, en qualsevol context, implica tenir en compte que les paraules majoria i minoria no sempre pertanyen al vocabulari de la democràcia (recordem que el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors –el partit nazi– a les eleccions del 1932 va treure el 33 % dels vots, més que els altres partits, i el gener de 1933 Hitler fou nomenat canceller: per tant, va arribar al poder per la via democràtica. Fou, doncs, democràtic tot el que va fer?).

Per a poder parlar de democràcia cal que el vot d’opinió, l’únic que és una expressió lliure, substitueixi el vot automàtic, el vot comunitari, el vot identitari, el vot de la por (el referèndum franquista del 14 de desembre de 1966 sobre la Llei Orgànica de l’Estat va ser aprovat pel 95,06 % dels vots). El paper dels demòcrates arreu del món no és fer prevaler les preferències de la majoria sinó respectar els drets dels oprimits, si cal fins i tot contra la llei del nombre. El que és sagrat en la democràcia són els valors, no els mecanismes. El que s’ha de respectar de manera radical i sense fer ni la més mínima concessió és la dignitat dels éssers humans, de tots els éssers humans, siguin quines siguin les seves creences i identificacions, sigui quina sigui la seva importància numèrica. La forma d’escrutini i les regles del joc s’han d’adaptar a aquesta exigència.

L’objectiu de la política democràtica és transformar l’«antagonisme» en «agonisme», el conflicte en interacció. La finalitat de la democràcia no és ni negociar un acord entre interessos ni crear un consens racional, sinó crear les condicions de possibilitat per a l’expressió d’una confrontació “agonística” entre punts de vista en conflicte. En lloc d’intentar eliminar les passions o de relegar-les a l’esfera privada per a fer possible el consens racional en l’esfera pública, les polítiques democràtiques haurien de tenir com a finalitat mobilitzar aquestes passions de manera que promoguessin projectes democràtics. Lluny de posar en perill la democràcia, la confrontació agonista és, de fet, la condició prèvia de la seva existència. Utilitzar una majoria democràticament aconseguida  per a fer callar la minoria, per eliminar la confrontació i el diàleg, no té res de democràtic, sinó molt d’autoritari, dictatorial i, per què no, seguint Fontana, de feixista.

De què té por el govern del PP i d’aquells que neguen la possibilitat que un col·lectiu de ciutadans expressi lliurament la seva voluntat de decisió? Si la Constitució és sentida i viscuda com a creació pròpia pel conjunt de ciutadans, per quina raó podria guanyar l’independentisme?

El nacionalisme essencialista del PP, a l’igual que el fonamentalisme religiós, sembla ser una reacció defensiva contra tres amenaces:

• contra la globalització, que dissol l’autonomia de les institucions, les organitzacions i els sistemes de comunicació on viu la gent,

• contra la interconnexió i la flexibilitat, que difumina els límits de la pertinença i la participació, individualitza les relacions socials de producció i provoca la inestabilitat estructural de la feina, l’espai i el temps,

• i contra la crisi de la família patriarcal, l’arrel de la transformació dels mecanismes de construcció de la seguretat, la socialització, la sexualitat i, per tant, dels sistemes de la personalitat.

Quan el món es torna massa gran per ser controlat, els actors socials pretenen tornar-lo a reduir a la seva mida i al seu abast. Quan les xarxes dissolen el temps i l’espai, la gent s’ancora en els llocs i recorda la seva memòria històrica. Quan la sustentació patriarcal de la personalitat es trenca, la gent afirma el valor transcendent de la família i la comunitat, com a valors eterns i immutables. Aquestes reaccions defensives esdevenen fonts de sentit i identitat mitjançant la construcció de codis culturals nous a partir de materials històrics. Contra la informacionalització de la vida, s’informacionalitzen els cossos, és a dir, els individus porten els seus déus al cor. No raonen, creuen.

Per contra, si volem pensar, pensar en termes polítics avui en dia, ens cal desenvolupar una teoria del subjecte com actor descentrat i destotalitzat, un subjecte construït en el punt d’intersecció d’una multiplicitat de posicions entre les quals no existeix una relació apriorística ni necessària. Com es podria construir Catalunya (o Espanya, o Europa) si no assumís la seva extraordinària diversitat, si els seus futurs ciutadans se sentissin constantment dividits entre la seva cultura d’origen, la seva filiació nacional i la seva adhesió al conjunt que s’està bastint?

Part d’aquesta por potser s’ha de contextualitzar en la crisi de l’estat-nació, tal com es va constituir a Europa al llarg d’aquests tres darrers segles. Crisi d’operativitat: no funciona, com ho mostren els múltiples casos de corrupció i la inoperància de multitud de lleis. Crisi de legitimitat: cada cop menys gent s’hi sent representada i molts menys estan disposats a morir per una bandera nacional. Sembla que l’estat-nació sigui obsolet. Raons de la crisi? Ja no controla la globalització de l’economia ni els fluxos d’informació, ja no pot decidir sobre el comportament dels mercats financers i monetaris, té cada cop més problemes per a cobrar els impostos (com controlar els fluxos de capital de les transnacionals?) i s’ha d’endeutar en el mercat internacional de capitals, no pot desenvolupar autònomament polítiques econòmiques nacionals (per l’existència d’una moneda única, un Banc Central Europeu i mercats de valors integrats) i els seus pressupostos tenen marges molt estrets si s’han d’harmonitzar amb els criteris europeus. L’exemple, tràgic, de l’arribada de pasteres i cayucos a les costes de Canàries o d’Andalusia és un clar exemple de com l’estat necessita de la col·laboració d’altres estats per a fer-hi front. A més, els grans problemes planetaris (medi ambient, drets humans, creixement sostenible…) es tracten en fòrums internacionals i les organitzacions no governamentals cada cop tenen una presència i eficàcia més considerable (Greenpeace o Amnistia Internacional han fet  molt més pel món que moltes assemblees d’estats).

Què fan els estats-nació davant d’aquests problemes? Aliar-se entre ells (Unió Europea -no ens ha d’estranyar, doncs, que es formuli com una unió d’estats, no de nacions o de pobles), i intentar recuperar protagonisme, en el cas espanyol amb la recentralització autonòmica i municipal. L’estat-nació es veu, doncs, desbordat per dalt. Però també per baix. Els problemes que afecten la vida quotidiana dels ciutadans, com l’educació, la sanitat, l’esport, els equipaments socials, el transport urbà, la seguretat ciutadana, la modernització dels barris…, són competència de les entitats locals i autonòmiques.

Què pot fer, doncs, l’estat-nació? Transformar-se en estat xarxa, en estat hipertextual, en el qual els diferents nodes siguin els governs autònoms, els ajuntaments, les institucions europees (Tribunal europeu, comissions especialitzades…), els organismes no governamentals, les institucions intermèdies (Associació de Regions Europees, Comitè de Regions i Municipis d’Europa…), les institucions multilaterals.

És més que probable que l’estat no desaparegui, però sembla bastant segur que l’estat del segle XXI no pot ser ja l’estat-nació dels darrers dos segles. Qualsevol comunitat té tantes històries possibles com projectes de futur nodreixen els seus membres, cada societat és un conjunt de nodes en xarxa on s’interrelacionen moltes identitats i narratives. Tota societat és plural, multinacional, diversa…, en definitiva, hipertextual, no lineal, ni rígida ni estable. Per això, quan un col·lectiu no se sent reflectit en cap node, quan no pot establir lliurement els seus enllaços, reacciona plantejant la seva alternativa, que pot anar des de la simple defensa i l’aïllament (de la identitat resistència al fonamentalisme) fins a reivindicar la creació d’un altre node (independentisme).

Des d’aquesta perspectiva, i davant la crisi de l’estat-nació, és possible afirmar que, en la societat del coneixement,  no es poden ja mantenir les estructures actuals de l’estat-nació, per més descentralitzades que es presentin. Sembla que l’immediat futur apunti cap a la proliferació de nodes articulats en un  estat hipertextual, els enllaços del qual haurien d’estar basats en el contracte social i en la radicalització democràtica, és a dir, en la lliure interacció de les seves interseccions en la xarxa. Ha de ser l’estat qui s’adapti a la voluntat dels ciutadans, i no a l’inrevès. L’hipertext existeix, només, quan existeixen nodes entrellaçats, i l’estat xarxa del segle XXI s’haurà de vertebrar entorn dels nodes que el constituiran. D’aquesta manera ja no tindrà sentit diferenciar nacions culturals i nacions polítiques, ja que l’estat hipertextual articularà, democràticament, ambdues dimensions.

Les comunitats plurinacionals són la forma normal d’existir i les relacions no lineals estan a la base de la creativitat cultural. Com més hipertextual sigui una societat, més lliure, solidària i creativa serà. L’ homogeneïtzació, sigui ètnica, cultural, constitucional o de qualsevol tipus, és un atemptat contra tot, fins i tot contra la vida. El moment present reivindica la xarxa, la hibridació, la creació cultural a través del diàleg i la interacció, el descentrament del jo convertit, ara, en ancoratge des del qual surten múltiples enllaços. L’estat-nació haurà de desaparèixer per deixar pas a un estat hipertextual (un estat xarxa) que aprofundeixi en la democràcia a través de l’activació de múltiples enllaços bidireccionals.

Joan Campàs Montaner

Aura digital

(Visited 41 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari