Gènere i política. Amb Begonya Enguix – Parlem d’humanitats

24 Abril, 2020 Gènere i política. Gènere i política. Amb Begonya Enguix

Parlem d’humanitats arrenca amb el primer episodi, sobre Gènere i Política. Mireia Jaime, estudiant del màster d’Edició Digital, parla amb la investigadora Begonya Enguix sobre les relacions entre el gènere i la política, concretament sobre les figures que ocupen el panorama polític actual, des de la perspectiva de l’estudi de les masculinitats. 

Si voleu saber més informació sobre el projecte o sobre futurs podcasts, ho podeu trobar aquí

L’entrevista – Gènere i política amb Begona Enguix.

Podeu escoltar la primera entrevista a ivoox i a Spotify.

En el cas de que preferiu llegir l’entrevista, us l’adjuntem transcrita a continuació: 

Mireia: Benvinguts i benvingudes a Parlem d’Humanitats, el podcast on els experts de la UOC t’apropen la recerca que fan als Estudis d’Arts i Humanitats, tot reflexionat sobre els temes més interessants i responent a les teves preguntes. Sóc Mireia Jaime i avui m’acompanya la professora Begonya Enguix. La Begonya és professora dels estudis i dirigeix el programa del grau interuniversitari d’Antropologia i Evolució Humana. És experta en Antropologia dels gèneres i de les sexualitats, cos i identitats, antropologia urbana i dels mitjans de comunicació.

 

Avui és amb nosaltres per parlar de les relacions entre el gènere i la política, sobretot de les noves figures que trobem al panorama polític mundial actual. 

 

Abans de començar et podries presentar una mica més? Ens pots dir a quin grup de recerca pertanys i quins són els temes de la teva recerca?

 

Begonya: Jo sóc llicenciada en Antropologia Americana per la Universitat Complutense de Madrid i doctora en antropologia social i cultural per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. En estos moments, sóc la coordinadora d’un grup de recerca consolidat i reconegut per la Generalitat de Catalunya que es diu MEDUSA Gèneres en transició, cossos, masculinitats, afectes i tecnociència. I estic també liada amb diferents projectes d’investigació que imagine que aniran sortint al llarg de la conversa.

 

M: És clar que sí. Passem, ara sí, a tractar el tema que ens ocupa: el gènere i la política.

 

En els darrers anys, la política, arreu del món, ha sofert canvis importants. Inspirada, sobretot, per moviments socials com poden ser el feminisme, l’ecologisme, l’antirracisme i el moviment LGTBIQ veiem com han aparegut noves maneres d’organitzar-se políticament que tenen en compte la diversitat dels seus membres i aporten noves línies de pensament en els seus programes polítics les quals, fins no fa gaire, no eren de primer ordre.

 

A Espanya, veiem que també s’han donat aquests canvis i en matèria de gènere, conretament, veiem com l’any 2007, s’introdueix el sistema de quotes per a l’elecció de candidats en càrrecs populars, mesura que pretén garantir la presència de dones en els càrrecs polítics;  els partits comencen a introduir en la seva agenda programes específics per tractar els temes relacionats amb el gènere, com la violència masclista, i s’intenta, ni que sigui portant-ho al debat públic, potenciar l’accés de les dones als càrrecs més alts. Tots aquests canvis, motivats per l’acció del moviment feminista, han afectat la manera com percebem les dones en política i han obert noves vies i possibilitats per fer política.

 

Però, al mateix temps que es donen aquests canvis que suposen un avenç en qüestions de de gènere, veiem com ha retornat, a escala mundial, una figura política que respon a un estereotip de gènere molt tradicional, les velles masculinitats, com en el cas de Donald Trump, Bolsonaro o Erdogan.

 

Begonya, al llarg de la teva recerca has treballat, entre d’altres, el tema de les masculinitats, intentant entendre com es formen, com es representen, i com van apareixent i com són els nous models de masculinitat. En aquesta línia, el congrés Men in Movement que organitzeu i que compta ja amb 4 edicions pretén divulgar totes aquestes investigacions. Quines són les conclusions que has extret amb aquesta recerca i com es relacionen amb aquests canvis que suposen un retorn a models de masculinitat tradicionals pel que fa als dirigents polítics?



B: Efectivament, enguany farà 5 anys que organitzem unes conferències internacionals que es diuen Men in Movement per analitzar i explicar la construcció actual de les masculinitats i sobretot per acostar el que nosaltres diem l’acadèmia, és a dir, el que fem a la universitat amb el que passa a la societat. Per exemple, en estes conferències tenim de coorganitzadors a AHIGE, Homes per la Igualtat.

 

Aleshores, arran d’aquestes conferències i abans, jo voldria fer una apreciació: normalment quan parlem de gènere, sempre parlem de qüestions relacionades amb la desigualtat de gènere i qüestions relacionades amb les dones. I tu has esmentat molt bé que jo treballe sobre masculinitats i potser este seria un primer aclariment que s’hauria de fer perquè pot cridar l’atenció de la gent que jo em diga antropòloga del gènere i no parle ni treballe sobre dones sinó que treballe sobre masculinitats. Això és molt important aclarir-ho perquè el gènere no és una motxilla que les dones portem a sobre. El gènere és una relació entre éssers humans, és un modo d’estructurar les relacions entre persones amb diferents característiques al llarg de la història i al llarg de diferents cultures i que, generalment, té sempre en comú que es valora més allò masculí que allò femení i dona lloc a la desigualtat, a la injustícia i a la violència. Per tant, per entendre el gènere i per explorar les possibilitats de canvi de les relacions del gènere, considerant això, que el gènere és relació, jo crec absolutament imprescindible prestar atenció tant a les masculinitats com a les dones.

 

I, de fet, des dels anys 90 parlem del que s’anomena estudis critics dels homes i les masculinitats que són uns estudis precisament de la línia del que nosaltres fem i del que jo faig particularment, que aspiren a fer dels homes subjecte de gènere, perquè si els homes no se senten interpel·lats pel gènere, doncs allò és un problema que ells no tenen, és un problema d’algú altre i la cosa no és així  i per tant, per una part aquests estudis aspiren a això, a fer conscients als homes que són subjecte de gènere i, en un segon lloc, com es diuen estudis critics, a intentar lluitar mà amb mà amb qualsevol ésser humà per la justícia de gènere.

 

Tu preguntes si hi ha uns canvis en les masculinitats i com podem valorar o pensar el retorn cap a unes masculinitats més tradicionals. Bé, jo sempre he pensat que estes masculinitats més tradicionals que ara s’estan expressant políticament o que se’ls ha donat una veu política són unes masculinitats que sempre han estat ahí, no han desaparegut, és a dir, el masclisme no ha desaparegut i ara torna a  aparèixer sinó que el masclisme sempre ha existit. La idea que els homes són la mesura de totes les coses, la mesura de tot allò humà per molta gent no ha desaparegut.

 

Sí que és cert que ara el que s’anomena discurs de gènere s’ha posat a sobre de la taula del joc polític. Sempre estava ahí, però no amb la visibilitat amb què ara està i, per tant, ara veiem posicions molt clares en torn el gènere que tenen equivalències molt clares en l’espectre polític. És a dir, trobem moltes formacions, organitzacions, associacions i partits polítics que lluiten clarament per la justícia de gènere (a mi m’agrada molt més la paraula justícia de gènere que la paraula igualtat) i que sempre se posicionen o les associem al progressisme, allò que alguns diuen la dictadura progre, i posicions contràries o clarament negacionistes de la violència masclista que posicionem cap a la dreta. Aleshores, el que és nou no és el retorn de la tradició o l’aparició de la tradició, sinó que el que és nou és que, de forma explícita i molt clara, el gènere s’haja convertit en un element de lluita en la taula o en el tauler de la politica, que evidentment el gènere sempre ha estat política, i això el feminisme ho sap molt bé des del moment que va dir que allò personal era polític. No és que el gènere no era política, és que ara juga en el tauler de la política pública.

 

M: Però, sí que sobta que estes figures apareguen ara que més s’està parlant de la justícia de gènere, com dius, o s’està posant sobre la taula tots aquests temes. Llavors, quines característiques  tenen aquestes figures que han fet que durant uns anys no estiguessin tant a primera línia i ara hagin tornat?

 

B: Bé, no es una pregunta gaire fàcil. De fet, crec que és una pregunta molt difícil i és una  de les preguntes a les que jo aspire a donar resposta amb la meva recerca. I la recerca és un work in progress. Per tant, la resposta no la tinc però jo crec que aquesta emergència d’una masculinitat ruda, agressiva, tradicional, es dona en confluència amb el retorn d’un nacionalisme rudo, agressiu, és a dir… A mi se’m va despertar alguna cosa dins el dia que durant la campanya electoral de Donald Trump i Hillary Clinton, jo vaig mirar els debats electorals sense so i després els vaig mirar amb so. I era molt clar el que estava fent Trump. Trump estava ocupant l’espai d’una manera masculina: arraconava  Hillary Clinton, mirava a la gent, al públic que estava assistint al debat als ulls, mentres que ella no ho feia. És a dir, estava posant en acció una masculinitat tradicional, agressiva, potent, autoritària, segura, que és allò que molts votants busquen. I això es donava conjuntament amb la seva afirmació sempre… No repetiré les afirmacions que fa sobre les dones perquè són sobradament conegudes, és sobradament coneguda la seua opinió sobre les dones i el que s’ha de fer en les dones. Però això ho posava juntament en el seu discurs amb la posició “I am American”.

 

Aleshores el Donald Trump amb la seua posada en acció en el món de la política estava afirmant dos coses: “I am a man”, “I am American”. Este crec jo que és el fenòmen al que hem de posar atenció ara, perquè no estem parlant només de Trump, estem parlant d’Orbán, estem parlant de Salvini, estem parlant de Bolsonaro, que són nacionalismes dretans de defensa de la pèrdua de drets socials adquirits durant molts anys, que ells volen erradicar, i que ho fan mitjançant una defensa d’una masculinitat agressiva, aclaparadora i injusta, i masclista, clar. Aleshores és un fenomen que es dona conjuntament.

 

M: I potser este és el seu atractiu, no?, que va lligat a altres valors.

 

B: Este és el seu atractiu, efectivament. O siga, que uns significats recolzen els altres i els altres recolzen els uns. És a dir, si a tu t’estan venent una política antimigratòria, una política de creixement econòmic a costa de qui siga, dels més febles, i t’ho estan venent mitjançant una posada en escena que implica una masculinitat agressiva i tradicional, compres el lot, va tot junt. Te l’estan venent tot junt. T’estan venent una política discriminatoria de gènere conjutament amb una política racista, amb una política anti drets LGTBI, o siga, t’ho venen tot com un conglomerat que la gent moltes vegades, acriticament compra.

 

M: Això, d’una banda, i és al que hem d’estar alerta, però, de l’altra, com hem comentat, hi ha organitzacions polítiques que proposen noves maneres de relacionar-se, d’entendre la política. Pots posar algun exemple d’alguna organització que hagis treballat o que coneguis o que t’interessi que representi aquesta idea?

 

B: Bé, sí, vaig a posar l’exemple… Però no voldria, en cap cas, que s’entenguera com una dinàmica acció-reacció,  perquè moltes vegades la gent entén que es produeix una acció: sorgeix Trump, i hi ha una reacción feminista. Sí i no, perquè el feminisme ja estava allí,  igual que el masclisme recalcitrant i rudo que li dic jo ara, també estava allí. Hi ha una part d’acció-reacció però no tot és acció-reacció, sinó que hi ha mil·lenis de fer les coses d’una manera que no es canvia ni en un dia ni dos.

 

Jo estic fent recerca ara, per exemple, en posicions completament contràries a este espectre que hem dibuixat i que són també nacionalistes però que utilitzen l’ideal de nació per construir una societat, diguem, diferent, on el feminisme siga una pota important. De fet, jo estic fent ara treball de camp en algunes associacions pro independentistes a Catalunya que entenen que l’estat català per el que elles lluiten és un estat que no pot ser més que feminista. Per exemple, tenim l’exemple de la CUP que totes sabreu perquè haureu parat atenció al fet que són una de les formacions que més diputades va tindre en el seu primer moment. És a dir, ja no és que siga paritària, és que dona molta importància a la figura de les diputades, sempre parlen en gènere  femení, són molt actives en campanyes antidiscriminatòries. I, no només parlem ací, igual que abans no només hem parlat de dones i feminisme, sinó que estem parlant també de diversitat de gènere i diversitats sexuals. Són organitzacions que estan molt conscienciades que el canvi social és necessari i que una societat igualitària implica atendre o incorporar, no sé com dir-ho, una paraula que no sone malament, és difícil trobar la paraula… considerar en pla d’igualtat a tots els éssers humans.

 

M: I si no es una qüestió d’acció-reacció, contra més masclisme més feminisme, des de quin altre punt de vista ho podríem mirar? Com podríem explicar que estiguin convivint estes dos maneres de veure el món?

 

B: Mira, a mi m’agrada pensar en termes de metàfora de plaques tectòniques o moviments de plaques tectòniques, o també podríem dir estrats, o, si agafem un arbre, també podriem agafar els cercles que marquen l’evolució d’aquell arbre al llarg dels segles. Hi ha moltes coses convivint al mateix temps. El que passa és que, per ser clares i per ser breus, moltes vegades acabem simplificant. Però hi ha solidificacions de certes formes de fer que, com dic, tenen segles i segles de legitimació social que han estat ahí sempre i que, sí, de vegades es produeix un repunt i hi ha una reacció, però això no vol dir que allò no exisitira abans del repunt o que la reacció acabe d’aparèixer, sinó que hi ha moments puntuals que sí que hi ha acció-reacció però que estem vivint en un context, com ha de ser, amb una superposició de significats de gènere i de polítiques diverses sobre el gènere.

 

M: Doncs, després d’aquestes reflexions tan interessants, abans d’acabar, tenim una secció sobre trucs i consells per fer recerca. Els estudiants de la Uoc tenen molta curiositat i interès per saber com feu recerca: quines dificultats afronteu, si seguiu metodologies concretes, si feu servir alguna eina… Un dels temes que més el preocupa és, precisament, l’elecció del tema. Tu, Begonya, com afrontes aquesta tasca? Tens algun truc en especial? Alguna idea, eina o metodologia que puguis compartir?

 

B: Mira, la primera cosa per triar un tema de recerca, i semblarà una obvietat el que vaig a dir, però crec que és molt important, és que t’interessi i t’apassioni perquè la recerca és un camí molt apassionant i molt dur. Per tant, has de tindre una curiositat per aquell tema. Has de voler saber alguna cosa d’aquell tema. Has de voler comprendre alguna cosa.

 

A partir d’ací, un dels problemes, ja no només en el meu camí, ja prou llarg, amb la recerca, sinó d’haver acompanyat a moltes estudiants en el procés de recerca, crec que la següent dificultat és trobar una pregunta.

 

Normalment tendim, totes tendim, i vosaltres també, a ser molt ambicioses perquè totes volem saber moltes coses i a fer-nos preguntes molt grans. Les preguntes es fan grans per si soles, és a dir, moltes vegades la meua tasca d’acompanyant en el procés de recerca a estudiants de grau, màsters o doctorats és baixar la pregunta a un terreny on te pugues plantejar: “açò ho puc fer?”, “esta pregunta la puc contestar amb les eines que tinc?”, i per eines dic la bibliografia que ara teniu al vostre avast, una barbaritat de textos, de textos i altres recursos que nosaltres no teníem abans, quan havíem d’anar a biblioteques a fer fitxes, però també les eines amb què vas a treballar. Vull dir, la pregunta ha de ser assequible i sobretot t’has de platejar si la podràs contestar. A partir d’ací, jo sóc antropòloga, per tant, jo fonamentalment treballe desde l’etnografia. És a dir, m’agrada posar els peus en el fang. Treballe colze amb colze amb la gent amb la que treballe. No és una perogrullada, les que sabeu d’etnografia sabeu què vol dir això. I fonamentalment treballe amb entrevistes, observació, per suposat anàlisi de contingut, etnografia digital. Clar, ara mateix no podem treballar en etnografia sense tindre en compte tot el que està passant en les xarxes i més amb un tema com el que treballe jo ara com és la relació cos, gènere i política en l’extrema esquerra catalana. 

 

Aleshores, eines? Les antropòlogues som una mica picapedra. Ni jo ni molta gent de la que conec, fem servir programes informàtics per al tractament de les dades. Portem a terme una tasca molt artesanal però jo crec que és molt interessant que la portem a terme d’esta manera perquè participes en tot el procés des del principi fins al final i sempre tens molt fresques les dades, és a dir, jo vaig al camp, jo faig l’observació, jo faig les entrevistes, jo transcric les entrevistes, jo les torne a llegir. I això fa que el procés de recerca estiga molt viu i per una altra banda, que estiga molt fresc. Esta és la manera que tenim de fer. 

 

M: Això quant a trobar el tema. I un cop el tens, com ho fas per mantenir el fil?

 

B: És una qüestió d’estar atenta.

 

M: Perquè sovint és fàcil…

 

B: Perdre el fil.

 

M: Exacte.

 

B: Sí, sí, sí. A veure, jo el primer consell que done sempre a tot el món és paper i llapis. S’ha d’agarrar un paper i un llapis i fer dibuixos constantment del que vols, del que tens, dels diferents moments, de cap on pots anar.

 

Aleshores, clar, l’eix d’una recerca pot canviar o pot, senzillament… el camí de la recerca és apassionant i dur. Tu pots voler fer una recerca amb un determinat grup social i aquell grup social no vol col·laborar amb tu. Necessàriament hauràs de canviar l’orientació o hauràs de canviar de grup. És un procés viu i fresc. I per tant, ha de ser flexible. Una cosa cosa és que siga flexible i l’altra que te’n vages fora del camí sense adonar-te.

 

Jo crec que aquí està la clau. La clau està en tindre sempre clares, i per això el paper i el llapis és important, tindre sempre clares quines són les preguntes d’aquell projecte de recerca, què és el que vas buscant, i què te pot ajudar a comprendre millor aquella pregunta que tu t’has fet, perquè si no i s’ha d’intentar…. O siga, una cosa és canviar l’orientació perquè la pròpia recerca te diu que la pregunta estava mal formulada o perquè no la pots contestar perquè no comptes amb la col·laboració de la gent. I una altra és que te’n vages sense adonar-te’n a un altre tema i digues “ostres, això no té a veure”. En este segon cas… has de tornar al portal.  

 

M: Exacte. Molt bé, doncs ara sí, després d’aquests trucs per fer recerca, acabem el podcast d’avui. Moltes gràcies i fins la propera.


B: Moltes gràcies.

Sobre l'autor

Etiquetes

Comentaris

Deixa un comentari